VAIG A SER IMPOPULAR

En aquests móns d'avui en dia, en què el medi ambient està en boca de molta gent... en què hem d'estalviar i no consumir tant... en què el canvi climàtic ens deixarà a tots ben secs tard o d'hora... en què hem d'utilitzar el transport públic i deixar cotxes i motos aparcats... us he de dir que...

NO SUPORTO ELS CICLISTES!!!!

Però què s'han cregut? Que per anar en bici són tots uns ecologistes? Uns enrotllats? Unes bones persones? Doncs NO! Em sembla que no s'han adonat que el carrer no és per a ells sols. Allà els veus, amb les seves bicis, xino-xano... Però les dues coses que més m'emprenyen són:

1- Per què es passen els semàfors en vermell? És que són més que els altres? Que no van en rodes? Que no van per la calçada? Doncs a parar-se com tothom! En tot el 2006 només vaig veure dos ciclistes aturats! Vaig voler abraçar-los i tot!

2- Per què van per la vorera? L'altre dia, davant de Fontana, em van fotre un cop i tot perquè anaven per la vorera. La vorera és per caminar! Ah! I no els diguis res, que et diran que són ecologistes, blablalablablabla... Només falta que em diguin que són ciutadans del món! Clar que això donaria per a un altre escrit...

Us direu... Si no poden anar per la vorera ni per la calçada? Per on van? Bona pregunta... Que vagin caminant, que és més sa!

Tothom té un passat

Diuen que la venjança és un plat que es serveix fred. Doncs fred, allò que se'n diu fred, no en tinc massa.

La qüestió és que no fa massa temps, van aparéixer unes fotografies d'un servidor, quan era més aviat un xixarel·lo. I com que qui avisa no és traïdor, ha arribat el moment tan esperat de girar la truita. Així que podeu gaudir de la visió de l'Anna quan feia 5è, és a dir, amb 10-11 anyets...

Primer de tot podem observar l'Anna amb el seu premi com a mega-pubilla de l'any 1994.

Se la veu tota orgullosa, eh?

A continuació tenim l'Anna en una de les nostres cases preferides (o no), com és Calafell, compartint amb les seves amigues el gust meravellós d'un pastís sucós.

Ja ho veieu, tothom té un passat, no?

ADÉU 2006! HOLA 2007!

Doncs sí! S'ha acabat el 2006. Semblava que no arribava el final, però com cada any, els 365 dies tenen un límit.
M'agrada mirar des de la llunyania tot el què ha passat durant tot aquest temps, pensant en com millorar-ho...
Sempre hi ha dos o tres esdeveniments que fan que recordis aquell any d'una manera diferent als altres, i aquest 2006 no en serà pas una excepció.
Està clar que recordaré aquest any com l'any de Roquetes. L'estrès, els nervis, la ràbia, l'alegria, la por, la incertesa... d'aquest acte han marcat fortament el 2006.
Però voldria destacar una altra cosa. Una cosa que hi ha una fotografia que li dóna títol, nus i conclusió:

GRÀCIES!

Gràcies per ser com sou.
Gràcies per la feina que feu.
Gràcies per estimar els nens.
Gràcies per fer d'aquest pis d'educació en el lleure alguna cosa més que uns objectius (ein?), unes activitats i unes reunions.

Penso que aquest any hem aconseguit un salt qualitatiu en allò què portem entre mans, per la senzilla raó que ens agrada compartir aquestes estones plegats. Un servidor, com a "avi" de Món Jove, he de dir que he estat en moltes colònies, esplais, grups de lleure, voluntari i cobrant, d'estiu o de tot el curs... i en molts d'aquests llocs, moltes vegades el "mal ambient" apareixia i convertia una excursió en un pes considerable.
En canvi, veig que, tot i que evidentment, de vegades no estem d'acord en coses, el "bon rotllo" és el denominador comú de tots els dies, nits i matinades que compartim. No sé si en som prou conscients, però que n'és d'important aquesta... en podríem dir unió?

Per aquest motiu us dono les gràcies i animo a seguir endavant. Per molt que es suspenguin caps de setmana, per molt que no podem fer reunions on estem tots i totes... si seguim fent les coses amb el cor, com diu una cançó de Sangtraït, "NO HI HA QUI ENS PARI!"

Bon any!