NOMÉS QUEDEN 337 DIES

337 dies per a què, us preguntareu... Doncs per al maleït Carnestoltes!

Ara que ja han passat uns dies d'aquest dia tan horrorós, es pot valorar fredament aquest "espectacle"? "festa"? "collonada"? Em pregunto... què té de graciós disfressar-se de vaca? I és que aquest any, ha estat l'any que he vist més gent disfressada pel carrer. Famílies senceres! El nen, mira, pot passar... Però quan veus el pare, amb la seva panxa, vestit de lleó, i la mare d'elefant, és quan et preguntes: què ens està passant?

A mi no m'agrada el carnestoltes. I amb doble motiu, perquè degut a la meva feina, no em puc amagar, sinó que a sobre he de motivar 25 criatures, fer el pallasso, disfressar-me amb ells (tant si vull com si no)... Aquest dia, a l'escola, és un dels més cansats del curs. Enguany, he estat un espia. Altres anys, director de cinema, soldat del setè de cavalleria, roquer, lladre, astronauta...

I l'any que ve? No em puc disfressar de Carles?

Doncs bé, què hi farem... Toca aguantar-se... Diuen que si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell. Què voleu que us digui... en el cas del carnestoltes em quedo amb una altra frase: "A l'enemic, ni aigua!"

Però no vull acabar sense dedicar al Magí una foto del seu amic! Sense paraules...

Finalment, Joseph

Hi ha vegades que quedes enlluernat per persones, llocs, fets... Això em va passar fa moooolts anys, quan era més jove... i vaig anar a veure un espectacle de l'Àngels Gonyalons que es deia "Memory". Allà, entre cançons de "Cats", "El fantasma de l'òpera", i d'altres, van fer un pupurri d'un musical del Lloyd Weber i el Tim Rice que es deia "Joseph and the amazing technicolor dreamcoat". Un títol llarguíssim per un conjunt de cançons fantàstiques, amb ritme, enganxoses... sobre la història d'en Josep, fill de Jacob, aquell que interpretava els somnis.

Des de llavors, vaig buscar per tot arreu informació d'aquest musical. Pimer vaig aconseguir el disc (sí, un LP, d'aquells grossos, negre, amb un foradet al mig). Després vaig aconseguir el video (encara no era l'hora del DVD). A les obres de teatre que fem al cole a tercer de Primària, gairebé totes les cançons són d'aquest musical. Fa dos anys, vam anar a Londres a passar el cap d'any amb la Gemma, i el dia 2 de gener vam anar a veure-ho en un teatre d'allà (no cal que digui que va ser la bomba!)

I finalment, ahir, diumenge 18 de febrer de 2007, al Teatre del Sol de Sabadell, vaig poder gaudir en CATALÀ d'aquest musical tan divertit. Em sentia com un nen petit amb sabates noves, allà botant a la butaca i picant de mans (sort que ho feia tothom, que si no, hauria estat una mica ridícul).

Així que encara que Sabadell estigui a 36 minuts de la city, si us agrada el teatre, si us agraden els musicals, si us agrada passar una estona divertida (de debò), no us perdeu "Joseph i l'increïble abric en tecnicolor".

EL MÓN (J) VIST DES DE DALT

Ahir diumenge 11 de febrer s'esdevení una gesta intrèpida! Durant l'actuació dels Castellerus de la Vila de Gràcia, tres membres de l'anomenat pis d'educació en el lleure van pujar al tronc d'un castell anomenat 5 de 6.

El fet més destacat, però, és el debut en aquests afers de l'Alba, que va pujar de terç en aquesta construcció. Després de molts mesos de constància i patiment "crossaire", li va arribar el moment de pujar sobre les formoses espatlles del Magí, mentre altres persones pujaven sobre seu, sota l'atenta mirada dels seus fans (família, amics i la plaça sencera).

I carai! El 5 segueix sense caure. Sense oblidar-me del cap de gralles com a 4t element monjovià en actiu al castell (unes altres paraules mereixen el seu pentinat), us vull fer adonar que aquesta dèria de l'Alba per pujar sobre la gent, ja li ve de petita. Si no us ho creieu, mireu, mireu... Felicitats, Alba!

Tercera hora

Això és la bomba!

Tantes collonades que s'han arribat a dir i fer (la més recent... "Dóna corda al català), tant govern d'esquerres (amb un partit que se'n diu independentista...), tants atacs constants a la llengua catalana...


I què? Cap problema! A fer una hora més en la "lengua del imperio". Sembla que se n'en fotin. De fet no ho sembla, se n'en foten. I els primers, aquest inútils que estan al govern. Com poden presentar un recurs d'inconstitucionalitat, però a la mateixa hora dir "Tranquils, senyor espanyols, AMOS NOSTRES, igualment ho farem".

Què hem de fer? Hem de seguir acceptant aquesta situació? Seguim acotant el cap i obeint sense protestar? Seguim renegant de la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat?


Ah! És clar! És que els nostres alumnes parlen molt malament l'espanyol. Diuen: "Tanca la puerta" o bé "Parlo muy bien"... I tots diem, "ostres sí, que malament". Però amb l'escola, aquests nens acaben parlant bé l'espanyol, aquestes frases no les diran mai més.

En canvi, què passa amb el català? Ningú es queixa ni es posa les mans al cap quan els nens diuen "bueno, vale, pues, pero..." I quan som gran, ho seguim dient!!! No, això no és important.


Va, tots a fer més espanyol... Tres hores? Fem totes les classes, ja no ve d'aquí...


I tots dient: "ai, aquests espanyols, dolentets!!!!" Quan els primers culpables som els catalans, que acceptem tot el què ens foten sense dir res. Doncs jo, ja n'estic fins els collons! (i això que abans ja ho estava!)