Merhaba a tothom! És a dir... HOLA! Ja som arribats de Turquia, set dies anant amunt i avall, avall i amunt. Tot ha anat molt bé, tot i que al principi no les tenia totes...
I és que l'avió que vam agafar, era de la marca "No t'hi fixis", feia uns sorollets d'atrotinat, unes hostesses que només palaven turc, i a mig viatge... PARRAPUMBA! Un sotrac que va fer cridar a mig passatge. Finalment vam arribar, però, és clar, com que havíem sortit amb retard, arribàvem a l'hotel a les 5 de la matinada.
Així doncs, el primer dia va estar marcat per la son. Tot i així, vam disposar-nos a complir amb el nostre ofici de "tipicals turistes" i vam anar als llocs més representatius: la basílica de Santa Sofia; la Mesquita Blava; les cisternes de sota la ciutat... Cal dir que a la Mesquita has d'entrar descalç, i renoi, feia una pudor de peus insuportable! Sort que era molt maca i espectacular! L'hora de dinar també va ser, si més no, curiosa... A la típica pregunta que et feien els cambrers: "spanish?", i la seva conseqüent rsposta: "no, catalans". Va haver-hi un que diu: "catalans? Oh, Catalunya! Menjar collonut! Pa amb tomàquet!" I és clar, se'ns va caure la llagrimeta i allà ens vam quedar a dinar.
Del segon dia, ja més descansats, destacaria el Palau Topkapi (im-pressionant!) i el Gran Basar (al·lucinant!). Milers i milers de paradetes de 2 metres quadrats, amb tot el què puguis imaginar... i au, a regatejar:
- Quant costa? Quant money?
- Twenty lires.
- Twenty? Au va! Eight lires.
- No, no... Hand made, hand made... Fifteen lires.
- Ok, ten lires.
- Impossible, impossible.
- Doncs bye bye!
- Espera! Ok, ten lires...
El tercer dia, i últim a Istambul, el vam dedicar a acabar de veure les coses més típiques. Penseu que és una ciutat de 12 milions d'habitants, és caòticament gran! Així vam visitar la Mesquita del sultà Suleyman (on no em van deixar entrar amb pantalons curts, em vaig haver de posar una faldilleta); un psseig en golondrina pel Bòsfor (a una banda Europa, i a l'altra, Àsia); i la Torre Gàlata (amb unes 200 escales que no es fan perquè té un meravellós ascensor).
I apa, a dormir, que a l'endemà ens havíem d'aixecar a les 5 per agafar un autocar i fer 800 km fins la Capadocia. Però això, és una altra història...
