El govern en mans d'ineptes

Realment són així d'inútils?

S'entrenen cada dia o és una característica innnata en ells?

Quan surt el sol, es pregunten quina bestiesa poden fer?

El departament d'ensenyament de la Genialitat de Catalunya proposa començar el curs 2008-2009 el dia 12 de setembre.
D'entrada penses... clar, com els darrers anys...
Tot d'una, mires el calendari i veus que és divendres. Són ganes de tocar els nassos començar en divendres, la veritat. Però mira, altres vegades ja havia passat. Altres vegades, quan es començava el 15.
Perquè si divendres és 12, això vol dir que la Diada de l'11 de setembre és dijous. Matemàtica pura.
Així doncs, el senyor Maragall i tota la seva colla d'inútils a sou, volen que el curs comenci enmig d'un pont de 4 dies. Ja no és per la tonteria que han fet, ni tan sols pels mestres (perquè la feina la tindran igualment que fer, i més comprimida)... Quantes famílies marxaran aquell llarg cap de setmana? Mitja classe buida, no? Quin començament!

Felicito a "las cabezas pensantes", i em meravello que siguin capaços d'inventar cada vegada noves estupideses. Quina serà la propera?

JUGAR AMB 10

Darrerament, l'alineació dels partits del Barça compten amb un jugador que a la llarga fa que juguem amb 10 enlloc d'11 com l'equip rival. I no, no estic parlant d'en Gudjohnsen, que últimament encara se'n surt prou bé.

És aquest:

El caçador de bolets

Sempre està passejant pel camp, perd la pilota, no la passa (es deu pensar que és el Messi), i és una mica brut. Quan perd la pilota (molt sovint) moltes vegades li fot puntada de peu a l'altre (si és del Madrid d'acord, però si no, no cal). I que consti que no tinc res contra els lletjos (que n'és un bon tros!)

A veure si el Rijkaard el fa seure d'una vegada i veiem en Bojan, en Gudjohnsen mateix o qui sigui!!!!

Tot caminant per Collserola

Ahir dissabte 19 vam anar a provar l'excursió familiar dels deu anys de M J. La Meri, la Sandra, el Magí, la Mariona i un servidor de vostès ens vam trobar puntuals (sí, sí, la Mariona també) al metro Mundet i vam començar a caminar. Apart de la primera pujada que és durilla, la resta de l'excursió és un passeig força agradable i fàcil de fer per les nostres famílies.

Tres de nosaltres van fer el camí ajudant-se d'uns bastons d'excursionista molt bonics. A la Meri li va costar agafar una mica el ritme, però al final s'embalava i tot. La Sandra, amb una gorra que la protegia del sol (faltava la crema solar, això sí) anava xocant amb les branques baixes que no podia veure... El Magí no va arribar a cantar "És la moreneta... la fe del poble català..." així que no ens vam perdre. I la Mariona va voler practicar la baixada ràpida per un torrent sense ajudar-se dels peus. No dic res de mi mateix, perquè anava distret apuntant en un paper: "ara cap a la dreta; seguir per aquí; compte amb els ciclistes..."

Però el què m'ha portat a incloure aquest article en el blog és l'absoluta convicció de què aquestes excursions, trobades, etc... han de seguir. La bona estona passada no té preu. Així que sempre que els exàmens, actuacions, concerts, coses de Món Jove, de caus, etc... ens ho permetin, hem de trobar aquests moments per viure!

SENSE COMENTARIS...

Els "amigos" ja tenen lletra pel seu himne:

¡Viva España!

Cantemos todos juntos

con distinta voz

y un solo corazón

¡Viva España!

desde los verdes valles

al inmenso mar,

un himno de hermandad

Ama a la Patria

pues sabe abrazar,

bajo su cielo azul,

pueblos en libertad

Gloria a los hijos

que a la Historia dan

justicia y grandeza

democracia y paz

Comencem el 2008

Aquesta història se situa a l'antic Japó feudal, on un mestre samurai conegut arreu per la seva destresa en les arts marcials, és desafiat per un jove guerrer delerós d'obtenir reconeixement i prestigi. El jove, embogit per la necessitat de la victòria, va reptar el vell mestre a un combat a mort sense més justificació que la necessitat de véncer i demostrar a tothom que ell era el millor guerrer de tots.

El mestre va acceptar, i amb un lleu somriure als llavis, va afegir que es comprometia a no utilitzar cap tipus d'arma i per tal que el combat tingués lloc en condicions d'absoluta igualtat, lluitarien en una illa deserta, lluny de la mirada de la gent. El vencedor ja tindria temps de presentar-se davant del seus per rebre els honors que es mereixia. El jove guerrer va acceptar sense pensar-s'ho dues vegades, tot i que una mica estranyat.

Així doncs, els dos homes van pujar a una senzilla barca i, al cap d'unes quantes hores, van arribar davant la platja designada per al combat. En aquell moment el mestre va demanar al seu contrincant que desembarqués ell primer a l'illa per comprovar que no es tractava de cap mena de parany. El jove es va llençar a l'aigua i va nedar fins a terra ferma. Una ullada ràpida li va permetre comprovar que, efectivament, es tractava d'un lloc inhabitat i que no calia que passés ànsia per un atac a traïció.

En girar-se per dir al mestre que podia començar el combat, només va ser capaç de distingir, lluny, a l'horitzó, la barca que s'allunyava i el condemnava a quedar-se en aquella illa per sempre més. El vell samurai havia estat fidel a la seva paraula: havia guanyat sense utilitzar cap arma.