SENSE PARAULES

Tres dies a Viladrau per a acomiadar les vacances, passejant pel Montseny, respirant aire fresc, silenci... De cop i volta, et trobes al carrer de sota l'església i te n'adones que Viladrau és una vil·la preparada per a tots els imprevistos. Que per una casualitat d'aquelles se't para el cor? Cap problema! Passes per aquest carrer i utilitzes el desfibril·lador. Increïble, em vaig quedar de pedra i sense dubte supera en el rànking de "coses sorprenents que et trobes pel país" que va iniciar Pals.

OSASUNA

He estat a punt de fer del típic culé que critica l'equip quan només porta quatre dies jugant, però sant Messi ha fet allò que només sap fer ell i hem acabat guanyant el partit contra l'Osasuna. Tot i això, puntualitzacions a fer, a part d'haver jugat fatal:
- Cesc: ens queixàvem dels diners que vam pagar per l'Overmars, fins i tot per l'Hleb... però ai, ningú s'atreveix a dir que és una vergonya el què es va pagar pel Cesc si ho comparem amb el què ens aporta? En aquest equip és un més i prou.
- Jordi Alba: sort ha tingut de la passada del segon gol del Messi, perquè no m'acaba de caure bé (sobretot després de veure'l a les Olimpíades i al gol navarrés)
- Comentaristes de la tv: Increïble... no es pot ser més anti-culé quan haurien de ser imparcials... és que ni el Jordi Grau és tan descarat. Els seus comentaris contra el Barça eren de jutjat de guàrdia! I clar, no pots posar la ràdio perquè et fas un embolic de mil dimonis.
- Àrbitre: ja està content. E dos partits, ja és el primer àrbitre que expulsa en Tito Vilanova (des que és primer entrenador). Es veu que ha protestat... Llavors, per aquesta regla de tres, en Mourinho hauria de ser expulsat a cada partit, no?

JO MAI MAI

L'altre dia parlava de Món Jove.
Quan va tenir lloc la festa del comiat amb què em van obsequiar els monitors, dins d'un APM molt especial hi havia una gravació dels mateixos monitors recreant aquest video d'una cançó d'en Joan Dausà.
Aquest fa gràcia... l'altre provoca llagrimetes...

ROQUETES S'ESCALFA

Fa pocs dies, a Roquetes is different explicava una anècdota poc català al barri. Però alguna cosa està canviant... És per la crisi? per la proximitat de la Diada? perquè els "roquetencs i roquetenques" ja veuen la llum?
La qüestió és que en una paret del carrer Mina de la Ciutat, just al mig de la "ciudad sin ley", ha aparegut aquesta pintada:

També podria ser que aquesta paret l'hagin portat feta d'Arenys o de qualsevol localitat més normalitzada... però no, això només vol dir que: NO ESTEM SOLS!

CALOR

Diuen que demà acaba l'onada de calor.
Diuen que s'han assolit diversos rècords de temperatura de l'aire i de l'aigua en molts indrets del país.
Diuen que ha estat una onada de calor força llarga...
Diuen que jo prefereixo la calor al fred.
Diuen que sempre em queixo del fred i enyoro la calor.

D'acord, és veritat... però després d'aquest estiu, tot i que ho seguiré dient (només faltaria...), dins meu sabré que en el fons les meves paraules no són massa reals i que n'estic fins els "campamentos" d'aquesta calooooor!

Per cert, coses negatives d'aquesta calor, els incendis... com a mostra, el cel a Sant Antoni de Calonge el dia que va començar el foc de l'Empordà.

MÓN JOVE (quarta part)

Quan el setembre del 1995 vaig entrar a treballar a l'escola, ja havia deixat Foc Nou, i la meva vinculació a l'esplai del Carme es trobava a la seva etapa final. En un parell d'anys, només em quedaria la participació esporàdica, uns dies al juliol, a les colònies Jordi Turull.

Així que no és d'estranyar quan, a partir d'un simulacre de grup de joves de segon de BUP que vaig portar, juntament amb el Xavier (un altre mestre) durant un any, de seguida comencés a pensar si no podria aportar el plus del lleure educatiu a l'escola on treballava.

Així que va néixer Món Jove, i des del 1998 fins l'actualitat ha anat creixent sense parar. Excursions, convivències, colònies, campaments, grups de joves, festes extraordinàries i un llarg etcètera d'activitats, altra vegada envoltat de grans monitors i monitores i nens i nenes il·lusionats.

Evidentment, el fet de treballar a l'escola ha fet que hi estigués al darrere durant tots aquests anys (catorze!!),  i per tant, la quantitat de coses viscudes és enorme: els començaments, cada idea nova, els personatges de les colònies, els actes dels 10 anys, els pisets de reunions, sortides intrèpides... Massa, massa records i massa recents...

I ara ja està, s'acaba l'etapa Món Jove i s'acaba definitivament l'etapa del lleure educatiu, tot i que, quan estigui a classe, i aparegui algú portant els cartells de les noves activitats monjovianes, segur que com a mínim un sospir hi haurà.

20 ANYS DE WEMBLEY'92

Aquest dilluns va tenir lloc el trofeu Joan Gamper, que enfrontava el Barça amb la Sampdoria, en record de la primera copa d'Europa, guanyada a Wembley l'any 1992 (va ser contra aquest equip, però quan era bo).
Del partit del dilluns no cal dir res. Potser el més destacable és l'estafa que ha indignat a molta gent, ja que, després de pagar molts diners, els nens i nenes que van anar-hi, sortien plorant de l'estadi perquè no va jugar gairebé cap de les estrelles del primer equip.
La qüestió és que he recuperat el video de la notícia que va fer BTV fa any i mig sobre Wembley'92:

OLIMPÍADES

Fa 4 anys dedicava un parell d'articles als jocs olímpics de Beijing, referint-me sobretot a la seva part més indignant, com era i encara és la situació política i humana de la Xina enfront tots els que no penses igual.
Ara han tingut lloc les olimpíades de London. No és un esdeveniment que segueixi especialment, donat que el meu país no hi pot participar gràcies entre d'altres al desaparegut espanyol Juan Antonio Samaranch.
Però avui he vist un moment que deien que havia estat dels millors de tota l'edició.
Mr. Bean forever!!!

CONCURS DE SUDOKUS

Després de la no-participació al concurs de sudokus de l'any passat a la plaça de la Vila, dissabte hi vaig tornar amb ganes de tornar a tenir un bon resultat.
Vaig tenir un mal començament, ja que quan quedaven 4 números per posar, descobreixo un error i ho esborro tot, de manera que quan comença la segona ronda, encara vaig pel primer. A partir d'aquí, una bona remuntada, acabo els 3 sudokus i em sobren 6 minuts.
A la ronda final, en què els 3 més ràpids són els que guanyen, vaig fent i va acabant gent, però com que tenen algun error, no els compta per res (no hi ha opció de corregir). Quan el tinc acabat, el dono i em confirmen que està bé. I ja sé el resultat: he quedat en segon lloc!

ENS TORNAREM A AIXECAR

A la primera, a la segona, a la tercera... doncs a la quarta tampoc! Després de molt assaig, després de ser moltes camises blaves a plaça, després d'una soca sòlida, després... després... després... ens hem quedat amb un intent de 2 de 8 amb folre.
Després dels obvis primers moments de decepció, què toca fer? Doncs tornar-se a aixecar, tornar a treballar, i a fer tot el possible per aconseguir descarregar-la d'una vegada per totes!!

COLÒNIES JORDI TURULL (tercera part)

La meva relació amb Colònies Jordi Turull ha estat un pèl diferent que amb Foc Nou, Carme i Món jove, bàsicament perquè no ha estat una relació continuada, sinó que està repartida en diverses etapes. Això, però, no li treu ni un bri d'importància.
Jo no he estat nen d'esplai, sinó que de petit, la relació amb el lleure educatiu va ser haver anat a les colònies a Pineta del 81 al 85, i després al Xalet de Catllaràs (86) i els Campaments a Gréixer (87). Però indubtablement, l'impacte que va tenir en mi Pineta com a colònies i com a entorn van ser determinants.
Una de les coses més curioses que m'han passat és que, quan el 88 vaig fer el curs per ser monitor de Pineta, no em van acceptar, no era apte! Estava fet un "pedaço xitxarel·lo"
Però sis anys més tard, em van demanar que hi anés (llavors ja estava consolidat, monitorialment parlant), i no negaré que la meva autoestima va créixer una mica... força... molt (sempre en positiu, és clar). I quan l'any següent, saltant-se totes les normes, em van pregar que fos cap de tanda (responsable general), doncs... què voleu que us digui, em vaig sentir afalagat. Déu n'hi do, per un "no apte"!!
Ser responsable a Pineta, amb més de 200 nens i nenes i 30 monitors em va ensenyar moltes coses, i val a dir que em vaig sentir molt a gust. Monitor i responsable al lloc més bonic del món. Sense paraules!
Però llavors va coincidir que vaig començar a treballar a l'escola, i al tenir la primera part de juliol ocupada, no podia seguir. tres anys, curt però intens!
Tot i això, en Carles Gil em va aconseguir enrolar en noves colònies a les segones quinzenes de juliol, anant amb els primers joves (els de 14 anys), l'any 98 a la Garrotxa, i l'any 1999, 2000 i 2003 a Menorca. Sense cap mena de dubte, les primeres colònies a Menorca del 99, increïbles. I el motiu, el de sempre, el grup de nens i el grup de monitors. Allà on hi hagi bona relació humana, deixeu-vos estar de res més!

FESTA MAJOR

Primer dia de Festa Major superat! El dia 15 d'agost, inici de la Festa Major de Gràcia, és un d'aquells dies en què any rera any segueixes el mateix ritual.
Des de Roquetes és diferent que des de Gràcia (no se senten les traques ni les matinades), però a partir de les 12h, cada any és el mateix: la calor, el primer contacte amb la plaça guarnida, la llarga espera pel pilar a l'església, la calor, el mateix pilar, el primer cercavila, el castell de sis a la plaça, la calor, el cercavila de la tarda, la calor...
Però una de les coses que et pot canviar de dalt a baix aquesta rutina és que et diguin que el castell que fem a plaça a l'arribar del cercavila és el dos de set... Redimonis! Això és anar fort i deixar-se de tonteries!
Només falta posar un folre, aixecar-lo un pis més i descarregar-lo!

JA QUEDA MENYS

Fans de Tolkien!

No defalliu en l'espera!

S'acosta ja el desembre (costa de pensar-hi amb aquesta calor...) però sí, és cert! Quatre mesos clavats i podrem gaudir de "El hobbit"!!!!

ROQUETES IS DIFFERENT (OR NOT)

Any 2012, ascensor de l'estació de metro de Roquetes (si és que el què no passa Roquetes no passa enlloc)...

Una senyora, mirant-se un nen anomenat Pau diu a la seva mare:
- ¿De dónde es?
Ella contesta, acostumada al fet, donats els cabells rossos del nen:
- D'aquí, d'aquí...
I la senyora, amb cara d'estranyada:
- ¿Y en que lengua hablan?

I és que el català no és una llengua en perill d'extinció, sinó que en alguns llocs del país ja és morta i enterrada!!!!!!!!

SETMANA GRAN DE GRÀCIA

Estem a les portes (menys de 48 hores) per a la Festa Major de Gràcia 2012!
Tot i la dificultat afegida que comporta l'exili a Roquetes, com cada any mirarem de seguir al màxim els grans esdeveniments, com els interminables cercaviles, assaigs a plaça, piscinetes, carrers guarnits, campionats de sudokus (aquest any sí!), i és clar, les actuacions, tant les vigílies amb el pilar caminat com la diada de diumenge.
Nou mesos després ens tornarem a enfrontar a la nostra bèstia negra actual; el 2 de 8 amb folre... Tres assaigs més, i a per ella!

ESPLAI DEL CARME (segona part)

Després de dos anys a Foc Nou, vaig fer el salt al món de l'esplai, concretament a l'Esplai del Carme, al Raval de Barcelona. Ho vaig fer un any més tard que els altres monitors de Balmes, ja que no em sentia segur de les meves aptituds monitorils. Un cop més, arrossegats pel Ferran Mateos, van anar a parar a un món que desconeixíem totalment: el del quart món.
No cal dir que a més de créixer com a monitors, allà vam créixer com a persones degut a totes les vivències que vam tenir envoltats de famílies desestructurades, infants amb moltíssimes necessitats, i moltes d'elles vitals. Fou una experiència que em marcà moltíssim, i a tots els que em van acompanyar en aquella etapa també.

Si Foc Nou va ser el meu bateig, l'esplai del Carme va ser on vaig madurar com a monitor. La implicació amb el centre va ser total, passant-m'hi allà hores i hores cada setmana, sent monitor entre setmana, els dissabtes, formant més tard part de l'equip responsable del centre. I tot i així, sempre amb la sensació de "podria haver fet més per tots ells".
I és que l'estimació que vaig agafar per aquells nens i nenes va ser molt gran; aquells infants m'importaven molt i encara ara, setze anys més tard, encara penso en ells i en què se n'haurà fet.
Hi vaig estar set anys, des del 1989 fins el 1996 i com a Foc nou, molts records, fins i tot si descomptem els nens i els monitors: les primeres colònies d'estiu, els centres d'interès, els remenuts, els menuts, la fusió amb l'Abiyoyo, la Roda d'espectacles, la comissió d'animació, el Carai, la decepció final amb els escolapis quan vam haver de plegar...
Però sense dubte, les relacions humanes van ser el més inoblidable.

 

FOC NOU (primera part)

Allà, a l'escola Pia Balmes és on començà la meva relació amb el món de l'educació en el lleure, que finalment em va portar a la meva feina professional. Per tant, és evident la importància de Foc Nou; res hauria estat igual sense ell.

A Can Colapi és on estudiava, i quan feia 2n de BUP, el mestre de Religió d'EGB, en Ferran, va reclutar a uns quants joves per ajudar-lo, fent de monitors, en unes convivències de cap de setmana, amb nois i noies de 7è i 8è.
Mare de Déu, quin xitxarel·lo que era... Sempre recordaré el meu primer cap de setmana de monitor, un octubre de 1987. Com em prenien el pèl... alguns nens eren més espavilats que jo!! Però de mica en mica, anava aprenent, igual que la resta de companys i companyes monitors. Vam engegar els grups Foc Nou, que representava dur un grups de nois i noies una hora a la setmana.

Vaig estar-hi vinculat com a monitor i com a responsable fins el curs 94-95, que és quan vaig acabar magisteri, per tant, van ser 8 anys amb moltes vivències: l'engegar un projecte i fer-lo créixer, els equips de monitors i monitores (grans amics!), convivències memorables( què dir de la casa d'Alella, amb la por que feia), el conte de por d'en Johanson i en Peterhon, els xous Foc Nou, les baralles amb l'escola, la revista Vulcà, el Fem Festa, els fut-cat, les úniques colònies que es van fer (a l'Eucaria, l'any 92), la celebració dels 10 anys de convis, tantes i tantes coses...
N'explicaria moltes coses, però l'objectiu és només tenir present què han estat per mi aquests anys que ara deixaré definitivament enrere. Foc Nou només va ser l'inici!

ARACNOFÒBIA

Lloc: Entrada a l'estació de metro de Roquetes.
No mireu amunt, perquè si ho feu, veureu una enorme teranyina amb una aranya gran i groga al mig. Sap greu perquè les fotos (la meva càmera té limitacions) no li fan justícia, no impressiona massa. Però si la veiéssiu en directe, de debò que fa angúnia, sobretot si penses que se't pot caure a sobre i clavar queixalada.
es, és veure-la i pensar en la pel·lícula d'Aracnofòbia (ja us podeu imaginar de què va...)

FINAL DE CICLE

Conscient de la incredulitat que encara rodeja la decisió que vaig prendre fa uns mesos, aprofito la reactivació del bloc per confirmar, una vegada més, que deixo oficialment el meu servei a Món jove i al món de l'educació en el lleure.
Han estat 25 anys fent de monitor en totes les vessants existents, i per moltes raons, penjo el fulard definitivament. No cal dir la importància i influència enorme que ha tingut el lleure educatiu en la meva vida, però arriba un moment en què cal parar.
Durant aquest mes aniré repassant aquests 25 anys repartits en els meus grans "amors": Foc Nou, Esplai del Carme, Colònies Jordi Turull i Món Jove, sense oblidar altres serveis més petits.

EL RETORN...

... del jedi! Sembla una mica estrany, fins i tot friki, utilitzar el títol d'una superproducció nord-americana per posar títol al primer escrit des de fa més de dos anys... Però l'altenativa era una frase castellana, que diu "Como decíamos ayer...". Així que l'elecció era clara.
Així que efectivament, després d'un parèntesi llarg (tampoc el món ha perdut res sense això), ens hi tornem a posar, amb nous aires i renovacions (dos anys de blocs a l'escola donen per molts nous recursos)!!
Fins ara!

Per cert, amb molta probabilitat, sí que vaig passar la varicel·la de nen.