FESTES DEL FUTUR

Posem pel cas que finalment aconseguim l'estat propi. Hi haurà moltes coses a repensar, a refer i a reinventar. Una d'elles, que no per banal és menys important, seria la de les festes del calendari.
Donem per feta que la gran majoria de festes nostres queden tal com estan. Fins i tot el dia del treball podria seguir sent-ho. Ens quedarien tres festes (12-O, 6-D i 8-D) que no serien massa adients a la nova situació.
És cert que molta gent li té un "carinyo" al pont del desembre, però hi ha moltes coses que haurem de sacrificar (i molt més importants).

Així que, si eliminem aquestes tres festes, quines penseu que podríem instaurar?
Una està clara, el "Dia de la Independència", sigui quan sigui. El govern de torn podria mirar de declarar-la prop d'alguna altra festa i tenir així un pont d'aquests que agraden...
Una altra podria ser Sant Jordi, tot i que hi ha qui creu que quan és festa, perd el seu encant. Però és una bona candidata, així com la Mare de Déu de Montserrat.
Però i la tercera? Què podríem celebrar? Algun fet històric dels temps de Jaume I, o dels almogàvers? O potser inventar-se el "Dia de la llengua"? O quan té lloc l'Aplec del Pi de les tres branques? Potser podria ser el dia que recordem els companys valencians, mallorquins, etc... que d'entrada seguirien sota el poder castellà? També hi ha l'opció de RETALLAR festes... Hi haurem de pensar...

ALGUN DIA SERÀS NOSTRA

24 de setembre de 2012, plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Comença la tercera ronda de la Diada Castellera de la Mercè. Sense que ens diguin massa cosa, molts castellers ens anem col·locant a la posició que més o menys sabem que estarem. Ens anem trobant, ens anem mirant... tots sabem el què tenim entre mans.
Van cantant nom per nom a tota la soca, i finalment, tothom és al seu lloc. Entren a alinear les rengles i ens quedem ben quiets. Ningú diu res. no hi ha cap crit d'ànim ni eufòria. Tots sabem què passarà ara. Es va tancant la soca i anem notant els reforços d'altres colles que ens vénen a donar un cop de mà.
Pugen segons, i amb ells, el nucli, els terços i la resta del folre. A la soca no ens movem. Quarts pugen i es dóna el vist-i-plau. Pugen quints i sonen gralles. Aguantem la respiració i tanquem els ulls per sentir amb la música per on va el castell.
La soca, com a Festa Major, és una roca; potser no tant sòlida, però igualment impecable. Notem els peus del folre i una forta sacsejada que la plaça acompanya, primer amb un "uiiiiiiiiiii", seguit d'un "xxxxxxt".
Apretem, sona l'aleta. Castell carregat. Ara ve el què encara no hem sabut fer. Però no tardem en descobrir que encara no ho hem après. El castell cau i la torre queda carregada per quarta vegada en la nostra història.
Algun dia seràs nostra, i aquest dia serà el diumenge 7 d'octubre a Tarragona.

TMB (Tenen Molta Barra) segona part

Benvolgut treballador/a de TMB que avui dia de la Mercè has fet vaga:
D'entrada et vull deixar clar que respecto els teus motius de queixa, i que segurament tens tota la raó del món.
Però, noi... això no es fa!!! El què has fet avui ha estat un insult a la resta de gent que com tu, està patint les mateixes injustícies. O és que et penses que ets l'únic? O és que et penses que polítics, banquers i els responsables de la teva situació van en metro? No, guapo, no.
A ells no els ha molestat aquesta vaga criminal. Heu putejat a milers de famílies, heu fet que un dia de festa familiar es converteixi en un malson, i fins i tot, podríeu haver provocat alguna desgràcia.

Felicitats! Has aconseguit que molts ciutadans i ciutadanes us insultin i us odiïn com a aquells a qui voleu pressionar.
T'has equivocat. Ens heu tocat els nassos ben tocats, i, d'aquesta manera, només aconseguiu el rebuig de la gent del carrer. Noi, esteu ben assessorats, eh?
I si ets el que a més a més, amb el metro ple de gent, l'heu omplert de substàncies pudents, només espero que et quedis sense feina, que segur que hi haurà gent disposada a treballar al teu lloc en pitjors condicions que les que tens tu.
Bona nit.

TMB (Tenen Molta Barra)

"Tots movem Barcelona", "Mou-te amb TMB"... eslògans que volen incentivar l'ús del transport públic a Barcelona. Doncs penso que aquest "Tenen Molta Barra" els escau més bé.
No fa massa, comentava que aquest curs escolar es preveia calent, però que calia buscar maneres imaginatives de queixar-se sense perjudicar terceres persones que no en tenen cap culpa. Doncs aquesta idea es podria generalitzar a tots els sectors.
Però no, els treballadors de TMB volen continuar fent aquesta vaga dilluns, dia de la Mercè, i així setmanalment. Però què es pensen?
Que no saben que els responsables de tot plegat no van en metro ni en autobús? Cal tocar els nassos a les persones que com ells, estan patint la mateixa situació? Cal que les famílies que vagin a celebrar la festa Major es vegin atrapades per un col·lapse monumental?
I després, apareixen els il·luminats que recomanen que la gent es mogui a peu, com si visquéssim en una vila de quatre cases...
No hi ha dret, i l'únic que aconsegueixen és que gent normal pensi que els donin pel sac a ells i a les seves reivindicacions! Que per molta raó que tinguin, no poden perjudicar el poble d'aquesta manera. Primer ens apugen contñinuament els preus, i ara això... Sempre perdem els mateixos!

TENIM PRESSA

En les últimes setmanes s'ha multiplicat per deu mil el debat sobre la independència. No només a casa nostra, sinó que ja és tema a les Espanyes i a molts diaris d'arreu del món se'n comencen a fer ressò.
També s'està utilitzant aquests dies una de les frases més famoses de Gandhi: "Primer t'ignoren, després se'n riuen, i quan ens ataquen, hem guanyat."
Tot està anant mol de pressa i no sé què ens depararà la propera setmana i l'altra. No sé si fer-me il·lusions de veritat o no. No sé si pensar que realment el nostre país està canviant i està preparat per a lluitar. I nervis,  i incògnites... massa sensacions alhora!
Com diu també una frase cèlebre d'Heribert Barrera, recordada aquests dies, "tenim pressa, molta pressa", però mirem de no ensopegar, si us plau!!!!

BULLYING

Tots hem sentit a parlar del bullying o assetjament escolar. S'ha convertit en un terme popular, en un nom comú, i que malauradament s'utilitza molt a la lleugera. A les aules, sempre els nens i nenes han creat diverses formes de relació entre ells, els grupets, les colles... i també sempre hi ha aquells nens i nenes que per diversos motius, tots ells ben estúpids (dur ulleres, ser grassonet, tenir pigues, costar-li els estudis, portar vambes que no són de marca...), són objecte de burla.

Això ha passat, passa i passarà. Però no per això els educadors ens hem de quedar amb els braços creuats. Cal, simplement, educar, i parlar constant ment amb els nens i nenes del respecte a la diversitat i a les persones.
Ara bé, el bullying, és un assetjament continuat, repetitiu, de cada dia, a cada hora, i que provoca un sentiment d'indefensió a la víctima brutal. Malauradament, s'utilitza aquesta paraula molt a la lleugera i sense tenir-ne ni idea de res. Tothom es creu amb el dret d'opinar del què passa a l'escola o a la classe sense saber del cert què s'hi cou. Per què els adults actuen així? Per què diuen les coses sense pensar, amb l'únic desig de criticar?
Aquest inici de curs ha estat dur, i tot, perquè algunes persones es creuen que poden dir el què els dóna la gana sense cap mena de certesa, i altres persones que s'empassen qualsevol cosa només per fer safareig. Si els adults actuen d'aquesta manera, què pensem que faran els nens i nenes?

CURS 2012-2013

Ja és dilluns. Després dels tres primers dies, més aviat d'aclimatació, de conèixer-nos tots una mica, d'escalfar motors... ens enfrontem ja a la primera setmana sencera del nou curs escolar 2012-2013.
Sembla que es presenta un curs força mogudet. Personalment, tinc moltes expectatives creades dins la meva aula, curs, cicle i escola (seguir innovant, canviar metodologies, nous reptes...) Veurem si d'aquí uns mesos això rutlla o no...
Però l'Escola (concepte, no espai) també té grans reptes davant. L'educació és una de les grans víctimes de les retallades, a la pública i a la concertada. Em sap greu pels "puristes" que no volen posar al mateix sac les dues escoles, però, jo les aplego, per moltes injustícies que es vegin per una banda i les que se'n vegin per l'altre. Què voleu que us digui...? Si la nostra finalitat és la mateixa, serà que no som tan diferents.
Crispació, amenaces de vaga i tantes altres coses s'albiren a l'horitzó. Però a mi m'agradaria que totes les queixes que s'han de dur a terme, fossin diferents. Clar que tothom té dret a la vaga, però els educadors potser podríem ser més originals, ser innovadors (tant que ho prediquem) i fer protestes sense perjudicar els alumnes ni les famílies. Em sembla que ja hi ha prou judicis contra els mestres des del món no-docent com per a què seguim donant ales a les seves mirades "assassines".
Tampoc cal arribar a l'extrem de les vagues "a la japonesa" però podríem pensar la manera de fer que mestres, alumnes i famílies reclamin una millor educació sense fotre a ningú més que a qui s'ho mereix.
I com bé diuen els companys de Pont de mar blava, aquí tenim un bon motiu per lluitar:

HISTÒRIA

Onze de setembre de 2012. Era veritat. Deien que podia ser històric i ho va ser. Milió i mig de persones (com a mínim), de totes les edats, totes ocupant el centre de Barcelona amb un sol crit: Independència. Què més dóna que en tres hores sols caminéssim 20 metres? Les sensacions viscudes van ser moltes, i com ja havia dit anteriorment, pels que cada Diada Nacional sortíem al carrer cridant el mateix, va ser especial. Ara se'ns escolta; ara se'ns pren seriosament, encara que diguin el contrari.
Quin ambient! Feia goig, al migdia, passejar pel Parc de la Ciutadella i veure tants grups de gent arribats de tots els racons del país, tantes famílies, i tots amb senyeres, estelades... Era com un somni...
Però què hem aconseguit? Encara res, però hem de seguir empenyent endavant,sigui com sigui. Hem de convertir això en un camí sense retorn, que no puguem anar enrere. Hem d'aconseguir que d'aquí un any, quan recordem la manifestació, estiguem més a prop del destí final. Depèn dels polítics, sí, però també depèn de nosaltres fer que no s'oblidin pas, ja que tenen certa tendència a ser desmemoriats!

ESTELADES ESGOTADES

A poques hores de la Diada Nacional més esperada dels últims anys, m'he presentat en una merceria, disposat a comprar pitets. Hi he estat deu minuts mal comptats, i en aquesta estona, fins a 4 persones han entrat demanant estelades. Si no era prou sorprenent la demanda, pel fet d'estar en el barri que estem, la resposta ho ha superat: "Se'ns han esgotat."
Renoi! Què està passant? No m'acabo de creure encara aquesta mena d'eufòria independentista que està sorgint per totes bandes (encara que alguns il·luminats diguin que això de demà no és una mani independentista... aix...) Pels que portem anys pensant igual, que hem anat a aquestes manis quan érem quatre gats, aquest salt quantitatiu ens deixa perplexos. Tot i que per una banda pensem: "Ja era hora, on us havíeu ficat?", per l'altra, som plenament conscients que per a assolir aquest somni, hem de ser molts, molts més, encara més dels que serem demà! Així que, encara que la gent faci mitja hora que sigui independentista, pugeu al tren, hi ha lloc per tots, endavant!

ESPERIT INDESTRUCTIBLE

La propera setmana (gran setmana, entre l'onze i el dotze...), concretament el dia 14, surt a la venda el nou disc de la Nelly Furtado.
Independentment de si t'agrada o no la seva música, crec que val la pena donar un cop d'ull a la cançó que dóna títol al disc: Spirit indestructible, i sobretot, al video que li dóna imatges.
En el video es veu la gesta protagonitzada per un noi que es diu Spencer West i que va pujar el Kilimanjaro només amb les seves mans (va perdre les cames als 5 anys). Quan veus coses com aquestes és quan penses en que simples que arribem a ser de vegades, i com ens costa assimila que hi ha gent que dia a dia han de lluitar per fer les accions més quotidianes del món. Ens preocupem per coses insignificants quan hi ha persones lluitadores anònimes que donen mil voltes a les nostres personalitats.
En moments grisos com els actuals, és bo veure com tot és possible. Senzillament excepcional i impressionant. Podeu consultar tota la gesta aquí.

EDUCACIÓ PROHIBIDA

M'ha arribat als ulls un documental anomenat "La educación prohibida". Es tracta d'un recull d'entrevistes a gent relacionada amb el món de l'educació de diversos països de Sud-Amèrica, Espanya i Catalunya.
Tots els entrevistats i les idees exposades van en el mateix camí: que cal canviar l'educació, que això no funciona, que hem de deixar els nens més lliures...
És un documental interessant per a tots els que treballem en el món educatiu. Ara bé, com tot, cal agafar el millor de cada cosa. Personalment penso que no tot és blanc i negre, sinó que hi ha molts grisos. En aquesta pel·lícula, tots són molt "happy-flowers", i tot i que hi ha frases molt encertades i idees molt bones i que cal posar en pràctica, tampoc hi estic al 100 % d'acord, igualment que no estic d'acord amb el sistema actual, i que de mica en mica, a la meva aula, intento canviar.
Els mestres hem de ser innovadors, no suporto la metodologia de "fer sempre el mateix". Com a deucadors, hem d'ensenyar però hem d'aprendre alhora, i no podem aprendre si no ens mostrem sempre insatisfets amb el què fem i intentem millorar la nostra tasca.
Interessats, podeu veure el documental aquí. Penso que val la pena. Però busqueu també articles crítics amb el documental. No ens quedem mai amb una sola versió!

INCÒGNITA I ESPERANÇA

D'aquí just una setmana ja sabrem si realment la manifestació de la Diada haurà estat la trobada independentista més nombrosa de la història.
Com ja he dit en moltes altres Diades, l'important no és quanta gent som el dia 11, sinó quants en serem el 12, el 13, etc. Tot i això, no negaré que és un tema que actualment, il·lusiona. Il·lusiona perquè sents parlar cada dia d'independència a gairebé tots els mitjans de comunicació, i això, és un pas endavant claríssim. Il·lusiona perquè ha deixat de ser un tema de "quatre gats" per sortir al carrer i estar en boca de molta gent. Il·lusiona perquè veus com arreu del país van sortint iniciatives que van adreçades a aconseguir plena sobirania (d'Arenys a Sant Pere de Torelló)
Però clar, què passa amb qui ha de prendre decisions? Si els hem de seguir mostrant el camí, ho farem; si els hem d'empènyer, ho farem. No ens han d'espantar "fantasmes" de l'exèrcit espanyol dient bajanades, ni els màxims governants castellans. L'únic que ens ha d'importar és el què nosaltres volem, i que quan tirem endavant ho fem valents i decidits.
No serà fàcil, però ho hem d'intentar i ho hem d'aconseguir!

ALTRES (cinquena part)

En aquest repàs que he fet durant l'agost dels meus quatre grans pilars de l'educació en el lleure, volia fer un apunt de tres activitats més que vaig realitzar: les úniques tres vegades que he fet de monitor remunerat. Les tres ensenyen les tres cares de la moneda (sí, ja sé que només en té dues...). Així, d'una en tinc un gran record, d'una altra va estar força bé però no m'aportà gran cosa, i la darrera va ser per oblidar.

La primera: uns campaments pels fills dels treballadors de la Nissan l'any 91. Aquell va ser l'any en què em vaig sentir per fi, com un monitor de veritat, que sabia què em feia, i aquests campaments em van ajudar moltíssim. un equip de monitors creat només per aquella ocasió i vam congeniar molt bé; els nens súper-agraïts, i la veritat és que fou molt bonic (encara me'n recordo...)

La segona: uns quants monis de l'esplai del Carme vam voler fer alguna cosa cobrant per després donar una part dels diners a l'esplai. El què vam trobar va ser el projecte "Eurobarri" de la Generalitat de Catalunya. Durant uns quants dissabtes, cada monitor anava fins un centre cívic de Catalunya (de barri marginal) a fer alguna activitat amb un grup de joves. Tot el projecte culminava amb un viatge als Alps francesos i a Milà. El viatge va estar bé (tot i dur joves conflictius), però ja he dit que a nivell de monitor no vaig aprendre'n molt.


La tercera: A través de Pere Tarrés, un camp de treball a Vallcebre per reconstruir el tren miner turístic. Els joves no estaven gens motivats, va ser un desastre, en cap moment monitors i nois vam connectar, i a sobre, el diari AVUI va mostrar el camp de treball com un camp de tortura pels nanos, i van haver de sortir alguns d'ells per la ràdio i al Regió 7 per desmentir-ho tot. Va ser una experiència per oblidar.

SORPRESA Z

A poques hores d'iniciar el curs escolar 2012-2013, i tot escoltant a la ràdio el Barça-València, m'assabento  a través del 3/24 que un mític personatge de dibuixos animats va néixer el mateix any que jo, el 1972, i acaba de fer 40 anys.
Parlo d'en Mazinger Z.
Recordo que quan el van fer per TVE, el veia i m'agradava molt, fins al nivell de mitificar-ho inexplicablement. Algun dia he vist un trosset en alguna reposició (no fa molt), i me'n faig creus, perquè ho trobo força dolent i, evidentment, passat de moda. Però clar, als ulls d'un nen de 6 anys, era el màxim.
Doncs res, felicitem a en Mazinger, que potser a ell sí li agrada fer tants anys, no com a altres...

SETEMBRE

Ja és aquí el mes de setembre, un dels mesos de l'any que provoquen més reaccions a la majoria de la població. Juntament amb el gener, representa l'inici d'alguna cosa, i no ens enganyem, ens ve a dir que s'acaba l'estiu i que ens tornem a posar a la feina.
Què ens portarà aquest mes? Com començarà el curs escolar? Quins nous entrebancs ens posaran als mestres (i a tots els altres col·lectius)? Com viurà el món de la cultura l'increment de preus? Com seran els nous nens i nenes de 3r? Què passarà per la Diada? I l'endemà? Descarregarem el dos de vuit per la Mercè? Totes aquestes preguntes i moltes més, rebran resposta en els propers 30 dies.
QUE TINGUEM SORT!!!!