PST, PST.... QUE VE, QUE VE!

I després de 365 dies, arriba l'any nou, el 2014, un any ple d'incògnites, algunes de noves, però la majoria es repeteixen any rere any. Mirant l'any que per fi s'acaba, van florint les preguntes:
- Com seguirà la crisi? Cap a avall, igual... o millor?
- Com pot anar a millor si els principals culpables, durant el 2013 han seguit rient-se de tothom?
- Hi haurà revolució social davant de tanta injustícia?
- I el país, celebrarem la consulta?
- Com actuarà Espanya?
- S'acosten garrotades?
- Aguantarà el gruix de la societat catalana l'atac espanyolista que ens caurà a sobre?
- Què farem al setembre amb la llei Wert?
Tot això i molt més, durant els propers 12 mesos; intriga, comèdia, música i terror!

AIXÒ S'ACABA

El 2013 és a les portes del seu definitiu final. Quatre dies més i entrarem al 2014, un any amb unes connotacions històriques impossibles d'obviar... a no ser que siguis del pp o psoe, és clar.
En espera d'una darrera entrada per a fer una valoració general, molt general de l'any, volia deixar constància d'un any prolífic en quant a bloc es refereix. Justament aquest mes és particularment pobre en entrades, però la proximitat del número 100, és evidentment un esdeveniment d'aquests que a mi tant m'agraden...
De fet, és destacable que des d'aquesta nova etapa del bloc que començà l'agost de 2012, hi haurà 162 articles, mentre que en tot el temps anterior, des del començament, el 2006 fins al 2012, n'hi ha 167. Una dada força curiosa, la veritat.
Pel què fa a aquest 2013, desembre i juny, els mesos més desèrtics, coincideixen amb dos moments laboral i socialment estressants com són final de curs i d'any. La resta de mesos han mantingut una constància força regular, amb entrades per a tots els gustos i paladars, o millor dir per la meva autodigestió.
Veurem què ens depara el nou any a Carlingues; teca segur que n'hi haurà... I tot compaginat amb el bloc de l'escola, de geganters, i ara també, el dels 50 anys de Colònies Jordi Turull!

CAP VERD

Cap Verd són un conjunt d'illes pertanyents al continent africà amb una població equivalent a tot el Camp de Tarragona i una extensió com Montmeló. Ara bé la seva selecció nacional de futbol es troba a la posició 39 del rànking FIFA i això la converteix en na potència futbolística de primera magnitud.
Aviat tindrem la sort de veure aquests jugadors que s'han quedat a les portes de jugar el mundial en el tradicional partit de costellada de la selecció catalana. Almenys aquest any han tingut la delicadesa de no jugar el 28 de desembre i convertir-se en la innocentada del dia.
Fins i tot el màxim mandatari de la Federació catalana de Futbol comenta que això d'aquest partit nadalenc és una fórmula gastada, però que no es pot fer res més. Bé, no sé si de veritat no s'hi pot fer res... va haver una temporada que es parlava d'un campionat entre nacions sense estat. S'ho podrien curra una mica i mirar d'organitzar-ho, que segur que motivaria més a la gent.
Sí, ja sé que els catalans ens hem de moure per aquest partit i que si no ho fem doncs després no podem reivindicar l'oficialitat de les seleccions, etc. Però també és veritat, que com pot començar a passar amb la consulta de marres, que la gent se n'acabi cansant.
Almenys ara ja han vist que han de dur seleccions amb poca representació en el nostre país, no fos cas com quan van dur Honduras i Colòmbia, que hi havia més hondurenys i colombians al camp que no pas autòctons.
Res, que cal donar-li vida a aquest tema, i la veritat, amb tot el respecte cap a Cap Verd, que segur que són unes illes maquíssimes, aquesta no és la manera.

ADÉU AL 46664

Als 95 anys, després d'aferrar-se ben fort a la vida durant molt de temps, Nelson Mandela, el pres 46664, ens ha deixat. Símbol de la llibertat, símbol de la lluita anti-apartheid, símbol no només de Sud-Àfrica, sinó de tot el continent africà. Un home, un símbol.
Exemple per a molts, la seva vida és una mostra d'on arriba la maldat de la humanitat i fins on pot arribar el desig de llibertat i de justícia.
La seva lluita, i la de tot l'activisme anti-apartheid, va tenir un esclat mediàtic a final dels anys 80 gràcies als concerts Human Rights Now i el ressó que van aconseguir artistes com Peter Gabriel, Sting i companyia. A mi em va agafar massa jove, però la meva joventut va acompanyada a una sensibilització especial envers aquest moviment. Personalment, sempre he tingut una especial emotivitat amb aquesta injustícia que va existir al país sud-africà. Independentment dels conflictes que va viure en els seus últims anys, no es pot dubtar mai de la grandesa d'aquest home, sempre tan fràgil, però tant alhora fort. Bon viatge, Madiba!

CURTS DE PIXAR

Amb l'excusa de treballar el text argumentatiu a les classes, tot fent-ho a través de la crítica de pel·lícules, he pogut gaudir dels curtmetratges de Pixar. Per tal d'aprendre a fer una crítica, primer n'hem fet unes quantes junts, i abans de fer-ho d'una pel·lícula sencera, hem practicat amb curtmetratges. I en aquest tema, Pixar s'ha convertit en un referent de l'animació de qualitat amb els seus surts.
He tornat a xalar amb els clàssics "For the birds" i "Lifted"; he descobert alguns de nous que, és clar, anant poc al cinema, és difícil de veure... Però n'hi ha una que m'ha encantat. No té molt missatge però vaig riure moltíssim la primera, segona i tercera vegada que l'he vist (encara no hi ha hagut una quarta...) Es tracta de "Presto". Boníssim.

2013 = 5 DE NOVES

No em repetiré altra vegada sobre l'espectacularitat d'aquesta temporada per als Castellers de la Vila de Gràcia. Un any marcat pel desgraciat accident que ens acompanyarà any rere any, caracteritzat per la poca assistència personal als assaigs (actuacions també, però no tant).
Doncs aquest 2013 ja és el millor de la història, i serà un any difícilment repetible. Es pot superar, però és evident que al nivell casteller en el què es troba la colla, descarregar fins a 5 construccions noves en un sol any, això, és inassolible altra vegada.
Lluny queda aquell 2003 quan es va descarregar el primer 4 de 8. Hem d'anar fins el 2010 per a descarregar un nou castell, el 3 de 8. I el 2012, el 7 de 8. Així que, ja es veu que en 10 anys, tres castells nous; i aquest any, de cop, cinc! Tenim en compte que estem parlant de castells descarregats. Així que parlem del dos de 8 amb folre, el 5 de 8, el pilar de 6, el 4 de 8 amb agulla i, és clar, el 3 de 9 amb folre, la cirereta.
Una temporada brillant, la millor, sensacional... llàstima que no hagi pogut viure-la com es mereix. Tot té un inici i un final.

CAP DELS DOS

Els equips de futbol de Suècia i Portugal es veien les cares en una eliminatòria que decidia qui participava al mundial de Brasil 2014. Els dos equips, representats per les seves dues grans estrelles: Ibrahimovic i Cristiano Ronaldo. I quina de les dues fa més ràbia? En principi, ho tenia clar.
Molts s'estranyaven de la meva inclinació cap al bàndol portuguès. Doncs sí, preferia que passés Portugal (com així ha estat) que no pas els suecs. I per què? Si hi ha el Cristiano!!! Ja, però aquest senyor fa ràbia per ser com és i per jugar amb el Madrid. Si seguís al Manchester, ens faria ràbia per ser com és i prou. De fet, ni ens enteraríem de la meitat de les coses que fa o diu.
En canvi, l'Ibra va jugar amb el Barça, se'l va cridar al camp, se'l va animar i se'l va aplaudir. I ara, no para de ficar-se amb el club, amb en Guardiola... té una mena de mal cor a dins que no el deixa viure. És més semblant al Mourinho que no pas el portuguès. I què voleu que us digui? Em molesta que algú que hagi viscut aquí entre nosaltres malparli d'aquesta manera. Per això preferia que guanyés Portugal. una cosa és ser fatxenda i una altra cosa un desagraït.
També és veritat que quan he vist el Ronaldo celebrant els gols, em bullia la sang. Però després pensava: "Home, potser si té el dia al mundial, encara ens faria un favor i eliminaria Espanya..." Ooooooh...!!!!

MILLION DOLLAR BABY

Pel·lícula que ja fa temps que es va realitzar, però que per aquelles coses que no se saben, mai havia arribat a veure fins aquesta setmana. Va ser allò de sentir que la feien i dir-me, ara és el moment!
I renoi, quin encert de decisió! La veritat, no sé quina mena de vareta màgica té aquest cowboy del Clint Eastwood que fa unes pel·lícules increïbles... Com a actor, serà recordat per personatges mítics però no per obres mestres del cinema, però com a director, en fa una darrera l'altra.
Una pel·lícula sobre la boxa és d'entrada arriscada, al ser un tema força minoritari, però ell aconsegueix agafar l'espectador des de la primera seqüència, amb unes interpretacions acuradíssimes i realistes... Tot plegat, et deixa en moments clavat al sofà observant aquella escena o aquella altra. A més té la capacitat de transportar-te de sobte, del món de l'esport al drama més cru amb el tema de l'eutanàsia en primer pla.
Gran pel·lícula, sí senyor!

SANOYARA LLIBRE

Ufffffff!!!! Ja no sé quant temps fa de què comenci un llibre i el deixi. La veritat és que si ho he fet alguna vegada, potser aquesta ha estat la segona o com a molt, la tercera. Sóc lector d'aquells que intenta acabar el llibre que llegeix sempre. I si no m'enganxa, vaig fent, vaig fent, mirant de trobar-li alguna cosa que m'atrapi.
Així que, per mi, deixar un llibre és un fet súper-estrany, i que sobretot, diu molt del poc feeling aconseguit amb ell.
Es tracta de "Sayonara Barcelona". És un llibre d'en Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi del 2006 (renoi...). El vaig agafar en l'intercanvi de llibres a l'escola el passat Sant Jordi, i fins aquesta setmana no l'havia agafat. És cert que estic molt acostumat ara mateix a la novel·la històrica, però de tant en tant, també llegeixo altres estils. Però caram... durant quatre dies ho he intentat, del dret i del revés, però no. Avui encara em passava les línies sense llegir, fins i tot pàgines senceres. Res, que la història d'aquest senyor que torna a la Barcelona del 2006 després de viure al Japó durant 25 anys no em deia ni ase ni bèstia. Ha estat, si més no, educatiu el fet de deixar-lo estar.
Ara la qüestió és si el porto a l'intercanvi de llibres de l'any que ve. La teoria diu que hem de dur llibres que ens han agradat, per tal de compartir-ho amb els companys, però clar... com puc donar un llibre que m'apassiona i quedar-me a casa aquest? És estrany, no? La veritat és que penso que qui el va portar l'any passat, li va passar el mateix i també se'l va treure de sobre. Decidit.

TEMPS DE CENDRES

Temps de cendres és l'últim llibre que ha passat per les meves mans, ulls i cervell. Escrit per en Jordi Molist, és la continuació de Promet-me que seràs lliure, i segueix les alegries i misèries d'un home, en Joan Serra, llibreter.
La primera part em va agradar força, i aquesta segona no es queda enrere. Al meu parer, no la supera, però tampoc no decep. La recreació històrica és molt bona, i una de les virtuts del llibre és la contínua vinculació amb el personatge central. No és que m'identifiqués, ja que les circumstàncies són totalment a les antípodes, sinó que es crea un sentiment d'empatia, de familiarització amb el personatge molt grans.
Personalment, patia molt per aquest noi, en Joan Serra. Potser per aquest motiu, penso que arriba un moment que sembla un culebrot (no despectivament), pel fet de què li passen coses una darrere l'altra, sense deixar passar massa capítols deixant-lo viure en pau. Contínuament ha d'anar amunt i avall per tirar endavant la seva vida i la de la família, intentant complir la promesa feta al seu pare, ser lliure.
Hi ha algun moment que dóna per pensar: " Renoi, sembla que li passin totes les desgràcies!", i això et porta a pensar si cal que la història sigui tan llarga.
Però bé, bon llibre i gran lectura.

HISTÒRIA

Avui, 10 de novembre de 2013, quinze dies després, els castellers de la Vila de Gràcia hem tornat a fer història. En una temporada en què hem anat actualitzant contínuament l'expressió "la millor diada de la història", ha estat Granollers qui ha vist el primer castell de 9 pisos descarregat per la colla.

S'ha fet pregar. Un intent desmuntat i un posterior intent que no ho ha estat, ja que no han sonat gralles, i després del tretzè (aix...!!!) dos de vuit amb folre, per fi, a tercera ronda, tot amunt! 

Es notava la tensió del moment durant tota l'estona. Altra vegada, com a Vilafranca, s'ha destapat massa eufòria a la soca quan ha sonat l'aleta. Els crits d'atenció i apreteu han tornat a tothom al seu lloc per tal de consumar la descarregada. Ha estat llavors quan una rebrincada d'aquelles que fan història ha estat a punt d'emportar-se al castell. Però tothom ha aguantat la posició finalment (més o menys bé), i sí, s'ha anat desmuntant fins que al final, de manera més matussera, han acabat baixant terços, segons i la gent del folre que encara quedava per allà.

3 DE 9 AMB FOLRE DESCARREGAT

Pels que estem des del principi, o gairebé el principi, és un somni fet realitat, una il·lusió que no se sabia si algun dia arribaria. I vés per on... aquella colla que fa setze anys feia riure a molta gent, ha arribat a convertir-se en la nova colla de nou del país. 

Un gran exemple de feina constant que t'acaba donant aquell premi tan desitjat.

AL VELÒDROM FALTA GENT

Fer esport és bonic i sa. Anar en bicicleta enforteix les cames, té cura del medi ambient, blablablabla... Però clar, ja hi tornem a ser. Avui un ciclista m'ha "increpat" a la Diagonal perquè estava circulant pel carril bici. Puntualització: tot i la meva opinió sobre el ciclisme urbà, normalment respecto el carril bici, entenc que toqui els nassos trobar-te gent al mig.
Però és que hi ha carrils bici i carrils bici. I si no, només cal fixar-se en la foto del lloc de l'incident. Parada de l'autobús a una banda, quiosc a l'altra, carril bici al mig. L'espai per passar, i més si vas acompanyat d'un MEC agafat de la mà, diguem que és ridícul. De manera que per nassos, s'ha d'envair el carril de les bicicletes.
El problema, com no, és de les increïbles "ments pensants" que ens governen i que pensen amb els peus (uns peus que deu fer temps que no passen per la dutxa), i que permeten situacions insòlites com aquestes. De debò no se n'adonen? El que pintava, ja sé que no pinta res, però ningú supervisa? No s'adonen de que quan no pot ser, no pot ser?
Però com que els màxims mandataris del trànsit barceloní no hi eren, he respost al meu ciclista interlocutor amb la idea que repeteixo una vegada i una altra i una altra... si volen anar en bici, al velòdrom falta gent (almenys així servirà d'aguna cosa...)

GUAU

Aquests dies no paro de donar voltes a una notícia que es va publicar a principis de setmana:

Barcelona permetrà l'entrada dels gossos al metro a partir del setembre de 2014

 Toma castanya (i més en un dia com avui, 31 d'octubre). Només ens faltava això: un transport públic car, de mala qualitat, amb poc servei, incivisme a tota hora... i ara a més a més, ens afegeixen els gossos. Independentment de la poca gràcia que pot fer, ja que és ben coneguda la meva relació poc afectuosa amb aquest animal, s'ha de veure aquesta idea des d'una visió imparcial.
Us imagineu els gossos en aquells vagons plens de gent? És un perill.
Us imagineu estar assegut i trobar-te el morro d'un gos (d'aquests més grans) davant teu? És amenaçador.
Us imagineu la típica baralla entre gossos (que tots hem presenciat al carrer, quan els amos han d'estirar amb tota la força de la corretja)... us la imagineu aquesta escena en una andana, en un vagó?
Hi ha adults, però també hi ha nens, a qui els incomoda tenir un gos movent-se al seu voltant. Poden fer por.
Per no parlar de la sensació de que et comenci a ensumar amb aquells morros que els ha posat vés a saber on.

NO

No pot ser que això sigui així. Evidentment que hi ha amos de gossos que farien bé les coses i els portarien lligats, educats, etc. Però el món és ple d'injustícies en què paguen justos per pecadors.
Evidentment que hi ha molts actes incívics al metro a solucionar més importants que aquests. Però llavors, potser que solucionin aquests actes abans d'afegir més problemes.
I una cosa que també em fa ràbia, la gent de les associacions en defensa de gossos, etc. Es pensen que si estàs en contra d'això, ja ets una espècie de "toreru" que gaudeix amb el patiment dels animals, et criminalitzen d'una manera bestial, com si fossis un maleducat i una mala persona... No poden entendre que hi ha persones a qui no ens agrada estar al costa d'un gos? Tampoc m'agrada estar al costat d'un d'aquests amb la música a tot "taco", o amb els peus al seient del davant, o fumant, etc... Em fan la mateixa ràbia, però és el què deia, que dediquin temps, mitjans, persones i diners a solucionar problemes, i no a crear-ne.
I que no em vinguin amb els drets dels gossos... Tenen els seus drets, sí, però no poden passar per sobre dels de cap persona.

LA MÉS NEGRA, LA MÉS BRILLANT

La temporada castellera del 2013 serà recordada a Gràcia per molts motius. Ara mateix, només em ve al cap un titular: la temporada més negra, la temporada més brillant. Aquest any hem tastat la cara i la creu, hem sentit en la pròpia carn la glòria d'unes fites fins fa poc inassumibles al mateix moment en què hem patit la pitjor desgràcia en la nostra curta (o ja no tan curta) vida castellera.
Fa dos mesos ens trobàvem en un pou, amb una calamitat a sobre que feia de difícil preveure com respondria la colla després d'aquell infortuni a la Festa Major. Doncs la colla ha respost amb entrega, amb il·lusió, amb esperit de superació i amb unes ganes de fer història increïbles.
Avui, a Vilafranca del Penedès hem carregat el primer castell de nou de la nostra història. Ha estat màgic, sensacional, amb sentiments de tota mena aflorant en un mateix instant. L'hem acompanyat amb la dotzena torre de vuit (ja he dit a plaça que no caldria buscar la número 13, no?), i, atenció, del primer 4 de 8 amb l'agulla descarregat (després de 2 carregats), per acabar amb el tercer pilar de 6. Un cop més, ens hem superat. En l'any més complicat, l'any més desconnectat, l'any més desubicat personalment... Però el 3 de 9 és aquí, i llàstima perquè ha anat molt bé. Ara ja tenim un nou repte, que és descarregar-lo, i dediquem-lo a qui l'hem de dedicar.

CLÀSSIC

No sé perquè, però aquesta setmana no he estat molt conscient que dissabte hi havia el primer Barça-Madrid de la temporada. Potser perquè tinc el cap a altres coses més importants (perquè n'hi ha, no?... de coses més importants que el Barça-Madrid...?); potser perquè al cole ja no fem porres (me n'he cansat de gestionar-ho i ningú ha agafat el relleu); potser perquè sense la tensió provocada pel Mourinho, s'ha convertit en un partit més relaxat; potser perquè els dos equips encara estan en fase d'aclimatació...
Però finalment, el partit s'ha jugat i hem guanyat 2 a 1. A comentar:
- Hi ha hagut moments en què el Barça era el Barça de sempre, jugant bé i dominant del tot als blancs.
- Gran Alexis! Sempre he estat defensor de causes perdudes (Hleb, Txigrinski, Alexis...) Estic content que almenys amb algun tingui més sort!
- Sí. Eren penals. I entre els dos penals i el xut al pal del Benzema, hem de dir que hem tingut sort. Però bé, d'això es tracta el joc, no? De tant en tant, tenir sort.
- Com trobarem a faltar en Valdés!
- Ja ens podem espavilar! Com deien avui a l'Ara, no som favorits per guanyar la Champions. Així que que comencin a pencar de debò!!

TRISTOS TANTS PER CENT

Hi havia molta gent a la manifestació? Doncs sí, hi havia força. Però no i érem tots.
Aquest dijous hi va haver una vaga convocada en contra de la LOMCE, o llei Wert; una llei que no acontenta ningú, ans al contrari és un retrocés en tots els nivells (gestió de centre, currículum, llibertat...) sense oblidar l'atac a la immersió lingüística. Els polítics de casa nostra, que no són millors que els d'altres llocs, un cop més esperen la reacció del poble per tal de decidir el camí a seguir. Per això era important n seguiment massiu de la vaga del dijous. Amb un 70, 80 o 90 % de seguiment, la consellera Rigau potser es veuria en força per dir la paraula tan esperada davant aquesta llei: INSUBMISSIÓ.
Però és clar, si els mateixos sindicats parlen d'un 50% a la pública i un 30% a la concertada, ja es veu que d'unanimitat, res de res.
"Aquests diners que ens treuen em fan falta" i "La vaga no serveix de res", són els dos arguments més utilitzats per tal de defensar la posició d'anar a treballar. Evidentment que totes les opcions s'han de respectar, faltaria més, però és clar, sap greu. a raó monetària és absolutament relativa, ja que persones que fan vaga estan en situacions econòmiques més precàries que d'altres que no en feien. Es pot respectar, doncs, però no es pot acabar d'entendre.
Sobre el segon motiu, és que, renoi! Ja ho sabem que no tiraran enrere la llei per aquesta vaga! No som pas rucs! Però no es pot mostrar desacord? O és que els que van anar a treballar estan d'acord en augmentar l'horari escolar, augmentar el nombre d'alumnes per classe, retallar subvencions per a seguir donant diners a escoles elitistes... Doncs si no estàs d'acord, vaga i ja està. Pel què dèiem abans, perquè amb aquest suport miserable, la consellera no tindrà pebrots per declarar insubmissió, i haurem de seguir sent des de la base, els que vulguem defensar la nostra cultura, les nostres institucions, la nostra llengua i la nostra educació. O això no és prou motiu per protestar?

EL DIMONI ES DIU INTERNET?

No fa massa anys, els educadors havíem de fer mans i mànigues per a racionalitzar l'ús que en feien els nens i nenes de la televisió. Un clàssic de frase era i segueix sent que els nens poden mirar la tele, però acompanyats d'un adult que els va orientant sobre allò que veuen.
Ara però, que els nens mirin la tele sols ja és un fenomen secundari (però encara perillosíssim) davant l'ús que en fan de les tecnologies gràcies a internet.
En menys d'una setmana, aquest tema ha aparegut en els mitjans de comunicació per dues bandes. Primer, per la manera que va aconseguir una directora d'institut d'afrontar un problema d'assetjament per internet. Uns menors van crear una pàgina web on despotricaven sense parar de tothom. La directora els ha denunciat al mateix moment que els feia visionar a tots el vídeo de la noia canadenca que es va suïcidar després de ser assetjada. La notícia sencera, es pot llegir aquí. Diu la directora: "Hi ha gent que pensa que el què passa fora de l'escola, l'escola no s'hi ha de ficar; jo crec que sí, perquè a la llarga ens acaba afectant." Què gran! Què clar que ho té! I com puntualitza dient que culpables també són els que feien els comentaris anònims que feien mal a la gent. Aquests que van fer això a l'ESO, a Primària segur que ja eren dèspotes amb els companys. Aix... la prevenció, aquella gran desconeguda...

Com a segon exemple, un article a l'Ara sobre quan han d'entrar els nens en el món de les tecnologies (em menjo l'adjectiu "noves"). El què m'esgarrifa de l'article és l'aparició d'uns pares que donen carta blanca al seu fill, que li regalaran un smartphone als 9 anys, que tindrà televisió a l'habitació. Són aquest perfil de pares "guais", que no volen prohibir res, que creuen que el nen ha de créixer amb tota llibertat, neohippies que confonen l'educació grisa de temps llunyans amb la vida de colors que se'ls ha ficat al seu cervell. Renoi... no saben quin mal li estan fent al seu fill i als seus companys... Algú els hauria de dir que els nens no són adults en minatura, que necessiten dels nostres models per a créixer i madurar, que necessiten els nostres consells per a diferenciar el bé del mal. Deixar-los a mercè del món virtual és una errada que a la llarga ens sortirà molt cara. Avui en dia, i només cal veure l'exemple de l'institut de Llançà, ja s'està pagant.

 

MMM... LA CASTANYADA?

Fantàstic mail de propaganda del Parc d'atraccions del Tibidabo! El titular és: "Viu la castanyada al Tibidabo" i el comentari final és: "Animeu-vos a experimentar la Castanyada al Tibidabo, on us esperen bruixes, bruixots i d’altres personatges fantàstics que convertiran la vostra estada al Parc en una Castanyada única!"
Què gran! I és que les activitats que presenten són:
- un espectacle del guardià de les bruixes
- un taller de maquillatge de terror
- cercavila de personatges esgarrifosos
Ah, sí, i es poden menjar castanyes a les paradetes.
És evident que m'he perdut alguna cosa, no? La castanyada? Això no tenia a veure amb un personatge que és la castanyera, i panellets, etc...? Aaaaaah... és que al Tibidabo fan Halloween! És clar! Però llavors, com diria aquell clàssic: "Nos están engañando, que no nos engañen, que nos digan la verdad".
I és que si el Tibidabo opta per fer Halloween enlloc de castanyada, doncs és la seva opció (com Port Aventura, i molts establiments comercials que només tenen al cap el merchandising americà). Evidentment, aquí ja tenim un debat obert, una guerra declarada. Però bé, si han optat per Halloween, que ho diguin i ja està, que no enganyin amb un nom que no té res a veure amb el què fan.
Ep, no amago que a mi, això de la Castanyada sempre m'ha semblat una festa de segon nivell, mai li he trobat el què, i de fet, no em ve de gust ni em fa cap il·lusió. Però evidentment, sempre cal posar per davant les nostres tradicions enfront de la invasió estrangera (com si no tinguéssim prou amb la ibèrica, ara també l'americana). I si per demostrar-ho cal menjar castanyes, en menjarem.
I que consti que, com sempre, la culpa no és pas del EUA (en aquest cas), sinó nostra i només nostra de deixar-nos enganyar i manipular.

MJ 15 ANYS: JUBILACIÓ

Amb aquest article tanco la sèrie centrada en el quinzè aniversari de Món Jove. Aquests festa dels quinze anys ha coincidit amb el primer any en què he estat definitivament allunyat del món del lleure educatiu després de 25 anys.
Tot i que en algun moment he assessorat, ajudat, val a dir que la meva implicació ha estat ja reduïda al 0'05%. D'aquest any recordo sobretot el dia de la Marató de l'any passat, en què hi participava com a visitant però em vaig sentir una mica estrany, amb una sensació de no saber com manegar-me per aquella festa.
En alguns moments, sobretot a les convivències amb l'escola, em pregunto si encara hauria pogut aguantar uns anys més. Però m'adono que m'enganyo a mi mateix. Ja no tinc aquella energia! Va ser en un joc de nit d'unes convivències de cap de setmana quan ho vaig veure clar. Allà sol, de nit, al mig d'un bosc, esperant que arribessin nens per donar-los una targeta del joc. Va ser en aquella mitja hora llarga que ja em vaig preguntar: "Què dimonis fas aquí?" A partir d'aquí, vaig anar marxant de les convivències, de les colònies, de les excursions... i finalment, de la direcció.
Ara estic on he d'estar, tot i que seguiré patint per tot el què facin o deixin de fer, per si els va bé o els està plovent... I és que quan crees un lligam, aquest no es trenca mai!

FINAL DE LA CÚPULA

Ahir es va acabar la sèrie de "La cúpula", basada en el llibre de l'Stephen King, com ja vaig parlar aquí.
La primera reacció, un cop acabada és de: "Com m'he deixat enredar per estar fins al final assegut al sofà?" Amb aquesta sentència, ja està més o menys dit tot.
S'ha de distingir dos conceptes diferents, si has llegit prèviament el llibre o no. Si ens trobem en el segon cas, que no has llegit el llibre, pot ser i és una sèrie ben feta, distreta i interessant; amb bons moments i emoció, independentment de si t'agrada o no el final.
Ara bé, si ens trobem en el cas de sí haver llegit el llibre, la decepció és evident. La sèrie segueix estant ben feta i és entretinguda, però les expectatives creades després de la lectura no satisfan del tot. Fins i tot pots arribar a pensar que a part del títol, els noms dels personatges i la idea inicial, res més s'assembla al llibre original. Pel meu gust, hi ha massa coses canviades, massa coses inventades, i això desvirtua el visionat dels capítols. És una llàstima. I em pregunto: "Per què cal canviar tant el guió?" És que no entenc. No és prou bo el llibre? Els canvis què han aportat? Res de res.
Per no parlar del final que et porta a tenir una segona temporada de la sèrie. De veritat, tal com l'han fet, calia? No.
Però com deia al principi, com pot ser que si sóc tan negatiu, no m'hagi perdut cap capítol? És curiosa aquesta alienació que et provoca la televisió...

MJ 15 ANYS: MONITORES

La realitat és aquesta i no n'hi ha més. Pe cada noi monitor que hi ha a Món Jove, tenim 10 monitores noies. Ja fa molts anys que a Món Jove falten monitors. A les últimes colònies, n'hi havia només un. A les penúltimes, dos, com a les anteriors. En canvi el nombre de monitores es manté o fins i tot creix. Aquest any, quan van anar a la recerca de premonitors, van sorgir fins a 11 persones de 1r de Batxillerat interessades. Quants eren nois? Zero.
Per què passa això? Quin és el motiu que allunya els nois del món del lleure educatiu? Perquè no és un fet local, sinó que és molt generalitzat en tot el món de l'esplai, encara que podem dir que a MJ és exagerat. Penso que és una tendència que ja es va mostrant en edats més joves que aquests setze o disset anys. Quan els nois i noies arriben a primer d'ESO i es forma el grup de joves, ja hi ha una clara tendència a la femenintzació del grup. I quan hi ha hagut un bon grup amb nois, aquests s'han anat desinflant. Ens trobem que els nois a aquesta edat tenen unes altres prioritats. Han caigut de quatre potes al món del consumisme i de l'oci per divertir-se, l'oci sense sentit, i prefereixen tancar-se amb les maquinetes o bé anar a xulejar amb els skates. El poder del grup, masculinament parlant, és com antuvi, en els temps en què l'home és sols demostració de físic i força. I és una llàstima que es deixin arrossegar per aquesta tendència a convertir-se en simples maniquís de la societat.
Per sort, sempre hi ha excepcions, però aquestes ja tendeixen a implicar-se en altres temes i tampoc segueixen l'estela del lleure educatiu. Molt han de canviar les coses per aconseguir equilibrar aquesta desigualtat actual en el món monitoril.

AVATAR

Finalment, després de força temps, l'altre dia vaig veure Avatar, una de les pel·lícules de més renom del 2010. Independentment de la seva qualitat, és una d'aquelles pel·lícules espectaculars, amb molts efectes visuals i espectacularitat, que als amants del cine comercial i de ciència ficció ens agrada veure. Però d'aquelles coses que passen, han hagut de passar tres anys per a què un servidor la vegi.

Fins i tot des de que me la van deixar, ha passat gairebé dos mesos, ja que els 162 minuts de durada em frenaven dia sí dia també. I és que a mesura que passava el temps, les meves expectatives anaven baixant, i per tant, no esperava gran cosa de la pel·lícula.

Suposo que per aquest motiu, quan va acabar, vaig estar content, i em va agradar més del què em pensava en un principi. No tenia massa idea de l'argument, així que també em va semblar correcte. La dosi d'aventura és proporcional al de la imaginació dels guionistes.

Ara diuen que faran una segona i tercera part. La veritat, tampoc crec que calgui...

MJ 15 ANYS: RETROBAMENTS

Una de les coses més boniques que es podien esperar de la festa dels quinze anys de Món Jove era el retrobament amb anitics monitors i monitores. És veritat que no en van venir massa, però no deixa de ser un fet especial. Sobretot si els monitors que vénen són dels temps més inicials. Així, la presència del Xavi i de la Jetzabel donaven un toc nostàlgic al moment. El cas de la Jetzabel és encara més especial, ja que viu a Alacant, i tot i que d'entrada, el viatge li va fer declinar la invitació, finalment, va agafar el tren i es va presentar. Doncs fantàstic! És uan demostració palpable de que quan t'impliques de debò en una cosa, en aquest cas el lleure educatiu, això et marca i et deixa empremta en la vida. No vull desmeréixer els altres exmonitors que van venir, però clar, aquest cas, quan a més ja fa més de deu anys que va deixar Món Jove, és especial. Què voleu que us digui? Per mi té un simbolisme de pertanyença a una cosa que s'ha fet molt gran. Gràcies Jetzabel, i gràcies Xavi, Anna, Mariona, i tots els exmonis que van estar a Món Jove els 3 primers anys, picant pedra i posant els fonaments d'una gran empresa.

QUE SÍ QUE ES PODEN FER COSES!

De tant en tant arriba a través de les xarxes socials alguna frase, imatge o vídeo que crida l'atenció, sorprèn o et fa pensar.
En aquest xas, es tracta d'un nombrós grup de nois i noies adolescents que es posen d'acord (oooooh) en muntar una cançó acompanyant-la amb un exercici de percussió senzill. La coordinació és total i el resultat és sorprenent i bonic. El què m'ha empès a incloure-ho en aquest modest blog és el fet de com mostra aquesta capacitat que han tingut tots els joves per a fe runa cosa junts, la concentració que denoten, l'esforç fet (segur que no ha estat fàcil).En una societat en què no parem de trobar-nos joves desmotivats per tot, aquest treball, que fuig de tots els continguts acadèmics que et marca qualsevol llei, llibre, etc... demostra que és possible engrescar els nois i noies en projectes, només cal tenir les ganes i el temps per a posar-ho en pràctica.

MJ 15 ANYS: ANIVERSARI

Anys i anys... per molts anys! Món Jove ha començat avui a celebrar el seu quinzè aniversari. El 21 i 22 de novembre de 1998 van tenir lloc les primeres convivències de la seva història, i des de llavors, un bon grapat d'activitats, molt diverses també entre elles, s'han anat succeint fins avui dia.
Aquest aniversari m'agafa ja en el segon any des de que vaig desvincular-me (no emocionalment, però sí oficialment). Així que avui he anat a la festa com a convidat (també com a papi del cole), però clar, hi ha un bon tros de mi que està amb Món Jove forever.
I és forever perquè MJ ha estat l'entitat a qui més anys hi he dedicat (13 i mig). Cert és que té un component que els altres (Foc Nou, Carme i Pineta) no van tenir mai, que és el factor de feina. Al ser mestre de l'escola, la implicació ha estat total (com sempre) però diferent si més no... A qui s'ha assemblat més és A Foc Nou, no només perquè tots dos són part d'una escola, sinó perquè hi he estat part activa en el seu naixement i creixement.
El dia d'avui m'ha fet reflexionar en molts aspectes relacionats amb MJ al llarg d'aquests anys, i alguns tindran la sort (per a mi) de ser analitzats blocairement. Prenem-nos doncs, aquest article, com el capítol zero, però d'una mini-sèrie...

LA MILLOR UN ALTRE COP

Ja ha passat una altra Mercè. Entre acte i acte, sempre hi ha un moment important com és l'actuació del dia 24, la Diada de les colles locals (és a dir, Barcelona i unes altres "subcontractades").
Al llarg dels setze anys que hi hem participat hem tingut de tot:
1997, els nervis del primer cop (pujar al primer 5de6 i veure aquella plaça a petar, va ser increïble pels que no hi estàvem acostumats)
1998, picades de mosquits que et deixen sense acotxador i sense els castells preparats
1999, el primer 3 de 7 descarregat de la història
2000, el 5 de 7 i el confe
ti imitant la neu de la fallida diada del novembre anterior
2001, un dels molts castanyots de 3 de 7 per sota
2002, el primer 2 de 7 carregat de la història de la colla
2003, el primer 4 de 8 a la plaça Sant Jaume, però carregat (trigaria en veure'l descarregat)
2004, res de res, excepte amenaces de boicot, etc..
2005, la sisena de les deu torres de set i un altre 4 de 8 carregat (abans del de Sants... recte!!!)
2007, ara sí, es descarrega el primer 4 de 8 a la plaça Sant Jaume
2010, el primer 3 de 8 carregat!! Quin castanyot!
2011, plou i se suspèn l'actuació
2012, torre de vuit amb folre carregada, sí, aquella que comptàvem els intents amb castanyots, no com ara!
I finalment arriba el 2013 i s'assoleix la millor actuació de la història, sense fer dos dels castells superiors que també s'han estrenat aquest any (el 5de8 descarregat i el 4de8ag). I és que acompanyant a un 3de8, hem descarregat el 7de8, el 2de8 amb folre i.... per primera vegada... sí, sí, el pilar de 6!!!
Molt i molt bé! En un any tremendament difícil, es van superant fites una darrera l'altra. Una gran actuació que està cridada a ser el començament del final d'una etapa amb moltes alegries, molts maldecaps, molts insomnis i molta, molta emoció.

OLE TU!

Després de moooooooolts anys sense haver-ho de fer (em sembla que des del 1997), he tornat a fer classes de castellà a l'escola.
Que lluny queda la ja mítica frase: "¿Por qué no te cordas la bata?" Encara avui tinc clar que la paraula "abrochado" no em pot sortir de manera inconscient. Però què hi farem? Aquí estem, en plena efervescència catalana, ensenyant als nens i nenes a expressar-se en castellà.
Ep! No ens enganyem, tampoc! Aprendran més castellà amb mi que no pas plàstica! Això sí que és poc adient a la meva persona. Lo del castellà, amb professionalitat i bon humor es pot fer la mar de bé.
Ara bé, això tampoc treu que de tant en tant em puguin anar apareixent lapsus lingüístics. I el primer dia ja en vaig tenir un. Estàvem parlant d'una lectura, i al meu cap havia de parlar sobre un calaix. Però ai las... no em sortia com es deia calaix en castellà. Calaixo? Calajo? El meu cap anava a mil per hora pensant com dimonis es deia mentre anava parlant i s'acostava el moment de di-la...
Però com que el món dels nens i nenes és imprevisible, una nena va dir en un moment donat: "¿Cómo en un cajón?"
Ooooooh! Fantàstic! És cajón!!! I jo vinga somriure internament per dintre! I és que no sé si tot això em costarà un c(o)jón!

LA GENT VOL VIURE EN PAU...

... i hi ha quatre desgraciats que no els dóna la gana!
Me n'he assabentat avui gràcies a les reaccions dels partits anti-catalans (diguem les coses pel seu nom, dir anti-catalanistes és una fal·làcia) i als mitjans de comunicació de les Espanyes.
Resulta que l'Info-K, el programa del canal Súper 3 que explica les notícies als nens i nenes, dijous passat va parlar de la Via Catalana. Hi van sortir alguns menors que hi van participar donant la seva opinió. PP, C's, el PSC (amb la boca petita, clar), juntament amb el periodisme més imparcial (Mundo, Razón) han començat a demanar dimissions, compareixences del Govern... han posat el crit al cel per la utilització de menors amb fins polítics, un fet "menyspreable". Mira que intento esta tranquil, no saltar a la primera, reaccionar amb el cap... però és que no em deixen! Cada vegada que obren la boca la meva indignació arriba més amunt (de fet, està a punt d'atrapar el Voyager I, i mira que està lluny!)
L'Info-K és un programa GENIAL! Poder explicar als nens el què passa al món de manera entenedora, és importantíssim! Els acosta a la realitat sense que sembli un decorat paranoic com és realment. Facilita la feina a pares i educadors que de vegades ens costa explicar segons què. Moltes vegades, els mateixos nens i nenes són protagonistes perquè fan ells els reportatges, les entrevistes, etc... La qualitat i el servei d'aquest programa és inqüestionable.
Mentre a Catalaunya es fan programes informatius i culturals amb nens de protagonistes, a les Espanyes, els nens els fan servir en programes tipus Tu cara me suena (on es disfressen de artistes "grans" i els imiten, vestint-se com putots) o bé Gran Hermano (estan preparant una edició infantil que esperem no vegi mai la llum).
Resulta que al país hi ha una manifestació cívica d'un milió i mig de persones, unint les mans de punta a punta de Catalunya... i què volen? Que no surti la notícia? És que si el mateix s'hagués realitzat per a demanar la tornada dels toros, també n'haurien informat! La qüestió no és el què, sinó el com i els quants. Si una notícia és important, ho és en noticiaris de grans i de petits. I si és per a nens, el normal és que surtin nens parlant, com han fet al llarg d'aquests dotze anys.
Això em recorda al què passa de vegades a les escoles. Podem dedicar hores de tutoria a parlar del Tibet, o la segregació racial, o l'esclavatge infantil als països del tercer món. Però ai...!!! Com parlis dels problemes del propi país, que és del què es parla a les cases, al carrer... això sí que no! Com parlis de la crisi, dels bancs, dels polítics o de la independència... Ja has begut oli! Això no està ben vist! Parla de les incoherències d'Obama, que a tothom li sembla bé. Parla de les incoherències d'en Mas, i ja la tens liada.
Lògic, no? Això sí que és tenir una escola la dia... parlar només del què passa fora del país o va passar als anys 60...
Doncs no, així no es fan les coses. així no s'educa. Amagant els fets del dia a dia? Molt bé INFO-K!

TO BE OR NOT TO BE

Ens passem el dia decidint coses entre dues o més opcions.
Sona el despertador: m'aixeco jo o m'estic al llit 5 minuts més? Em dutxo i esmorzo o esmorzo i em dutxo? Sabates o vambes? I així van passant els minuts, les hores... Sense donar-nos compte, el nostre dia a dia està ple de decisions que prenem inconscientment. Evidentment, la majoria d'aquestes mini decisions ho són sobre temes banals com els que he utilitzat d'exemple.
Ara bé, moltes vegades ens trobem davant de dilemes més importants. Ja sigui perquè la decisió que prens pot marcar el què faràs aquell dia o com et sentiràs; o bé perquè realment són decisions que poden canviar totalment la vida que duien fins ara.
Darrerament, en els últims mesos, m'he trobat força vegades el segon grup de dubtes, i fins i tot, podríem dir que amb els del tercer grup, el de les decisions decisives). La meva vida no ha canviat molt molt molt, però sí que hi ha petites coses que l'han afectat o l'han redireccionat. Potser no ha canviat tant perquè justament les decisions preses han portat a que no hi hagi cap gran daltabaix.
Tot ve donat perquè fa poquet d'una d'aquestes tries que havia de fer. Tenia dues opcions, i segons quina escollia, aquell dia seria d'una manera o seria d'una altra totalment diferent. Donant-hi voltes, potser dues o tres setmanes, valorant totes les possibilitats, totes les variables... em poso a mi de preferència o als altres? Total, que al final, vaig escollir una opció i abans de que acabés el dia, estava convençut que havia d'haver escollit l'altra. Tinc molt clar que si hagués estat a l'inrevés, també m'hauria mostrat decebut amb la decisió presa. Però... tants dies donant-hi voltes, per al final pensar que t'has equivocat... Pffffff... és fotut... Sort que no era cap situació important...
Fa dos dies que dono voltes a un tema que sí que pot portar més o menys maldecaps. Si ho tiro endavant pot portar unes conseqüències, que no se sap si bones o dolentes; o passo pàgina i miro cap a una altra banda. Aquesta segona opció sé que no em deixaria satisfet, però sí que no m'enredaria. Aix... perquè aquestes decisions de cada dia no són totes de l'estil "en bus o en metro?". Segurament perquè m'agraden més del tipus: "em mullo? agafo el paraigües? o em quedo a casa?"

NO VOLIA, PERÒ...

És veritat. No tenia pensat fer cap entrada sobre la Via Catalana de la Diada d'ahir. Penso que ho hem viscut, ho hem vist i ja hem llegit i sentit tants comentaris, opinions, vídeos, fotos, que la meva aportació no feia falta. cadascú es pot quedar amb el seu tros de Via al cap, al cor... o potser alguns encara el tenen a l'autopista tornant del sud.

També creia que potser escriuria sobre el començament del curs escola. Sí, avui ha començat la rutina de veritat per a gairebé tota la població catalana. Hem passat d'un esdeveniment històric a un altre que ens marca el dia a dia de veritat.

Però al final, patapam! Via catalana.

I què vull dir? Res. Com suposo que tothom, expressar un orgull infinit del nostre país per la fita aconseguida, una satisfacció enorme. Malgrat el temps, els km, els desplaçaments llunyans... malgrat tot, vam unir de punta a punta el principat, i fins i tot ens vam unir dins la Catalunya Nord i el País Valencià. Increïble. Moltes felicitats als organitzadors i a la feina de tots els voluntaris, que fou enorme. I desitjar que aquests organitzadors no defalleixin. Quan els polítics de torn comencin a alentir el procés, i la gent comenci a cansar-se, hauran de tornar a estirar del carro com molt bé ho han estat fent al llarg d'aquests mesos.

Crec que el millor homenatge és els diversos enllaços que hi haurà a continuació.

Primer, és clar, les millors imatges de la Via (bé millors, de les que van gravar tv3; perquè segur que n'hi ha d'altres molt millors). Després, l'obertura del programa de ràdio del Jordi Basté, un bon conte. I finalment, l'opinió d'un periodista força conegut, el Gabilondo, que demostra que a Espanya hi ha gent que pensa, i que també s'hauran de moure si volen que en parlem democràticament.

No val la pena posar el vídeo dels feixistes rebentant l'acte de la Diada a Madrid. Senzillament, tenim maneres diferents d'actuar, i en 300 anys no han canviat. Tampoc cal posar enllaços a Alerta digital, tot i que els figurants de cartró, el pagament a la gent de la via, i les vaques per omplir, són comentaris dignes de Polònia. O la Camacho, parlant de la Diada de la confrontació... perdoni senyora, jo fa anys que estic enfrontat a vostès, no ve pas d'ara... 

Però bé, a recordar bons moments i a seguir lluitant CADA DIA  per la llibertat del país, i no només de paraula!

EN FA 299

Tal dia com avui fa 299 anys, Barcelona es disposava a viure el final del seu brutal setge. Després de més d'un any encerclats, tirotejats i bombardejats per les tropes borbòniques, la nit del 10 de setembre de 1714, tots els habitants d'aquella Barcelona sabien que estava a punt d'acabar-se.
Dos-cents noranta-nou anys després, seguim recordant aquells fets que van significar la derrota final en aquella guerra, el què molts historiadors han definit com la primera gran guerra. Cert que encara quedava Cardona, que caigué cinc dies després, però la caiguda de Barcelona pel simbolisme i per la brutalitat del setge fan que sigui aquest dia i no el 18 el que marca la fi de la nostra llibertat.
Ara som molt milers més els que volem la independència del nostre país. Milers que sumen milions que miren endavant, cap al futur. Però no podem oblidar de mirar enrere. No podem oblidar tots els que han lluitat per Catalunya durant centenars d'anys (abans, durant i després del 1714). Però en el cas que ens ocupa, no podem oblidar els morts en aquella guerra que portà a la nostra derrota.
Per tots ells hem de seguir lluitant, vagi com vagi tot plegat, facin el què facin polítics, Assemblees i companyia... Per ells cal passar pel Fossar de les Moreres a retre homenatge (n'hi ha molts que s'obliden).
Demà, onze de setembre, milers de catalans uniran el principat de punta a punta, al llarg de 400 km, en una mostra més de la voluntat d'un poble. Avui encara arribava la notícia que l'Estat Espanyol prohibeix que la Via entri al País Valencià. És que és increïble... com es pot prohibir una cosa així? Tancaran les fronteres que en uneixen amb el sud? Per això i per tantes moltes altres raons, aquesta Via Catalana ha de ser un èxit.
La lluita seguirà l'endemà.

PD. He volgut fer una picada d'ullet a aquest número, el 299. Aquests 299 anys de l'onze de setembre els he fet coincidir amb l'article 299 del bloc... res, una simplicitat... Tant de bo puguem estar parlant d'un nou estat a Europa d'aquí 299 articles (i no anys)

JA HO DEIA JO...

No... si ja ho deia jo a DECEPCIÓ, que això de que Madrid no fos seu olímpica el 2020, portava conseqüències negatives.
No han passat ni 24 hores, que l'alcalde de Barcelona torna a posar en marxa la maquinària per a la candidatura per als Jocs Olímpics d'hivern del 2022; la candidatura anomenada "Barcelona-Pirineus". No entrarem ara en la broma fàcil de la neu que cau a Barcelona, ni el temps de transport o el tipus de carreteres que uneixen la capital amb la serralada.
En el context socioeconòmic actual, tant bestiesa eren les olimpíades espanyoles com aquestes! Ens posem les mans al cap quan pensem en els milions i milions que s'invertirien en aquest esdeveniment, quan tanta falta fan aquests diners en molt altres àmbits del país. És que sembla que ens vulguin prendre el pèl. Bé, no ho sembla, és que han nascut per a això. I a sobre, és que se'n sortirien amb la seva!
Cal esperar en que la intel·ligència, el seny, el sentit comú... tot els il·lumini, abans que es comencin a gastar diners en aquesta bestialitat injusta. Segurament, algú ja deu estar cobrant... Són una colla de corruptes!
I és que si fos per ells, la gent del poble estaríem sempre al carrer per a mostrar el descontentament amb el govern de torn, sigui del poble, ciutat o país.
En Trias deia que si hagués guanyat Madrid, caldria posposar aquesta candidatura, però a l'haver perdut, ho pensen tirar endavant. Els cal, però el vist-i-plau del Comité Olímpico Español. Amb una mica de sort, faran ús de la seva espanyolitat i animadversió contra Catalunya i diran que no. Però segur que diuen que sí, ja que per a ells, representaran més guanys econòmics. Uns es faran més rics, i el poble serà més pobre.

DECEPCIÓ

Vaya por delante mi pésame a todos y todas las personas, a esos millones de españoles que se han visto de nuevo, y ya van tres veces, por la decisión del COI de no dar a Madrid las olimpiadas del 2020.
A mí también me sabe muy mal.
Y es que ahora tendrán que seguir robando a los catalanes los millones de siempre, no podrán ser más con la excusa de las olimpiadas de España. Porque éstas sí iban a ser las olimpiadas de España, no las de Barcelona, que aunque también le pusieran el adjetivo, por dentro se les roían las entrañas. Pues no, los habitantes de Cataluña no podrán poner ni un euro en el malgasto olímpico, añadiendo esta partida a este inmenso presupuesto que cada día se llena de dinero catalán hacia las Españas.
Y no sólo esto. Muchas personas habían tenido un sueño que ahora, no podrán ver cumplido. Unos separatistas querían que Madrid fuera sede de los Juegos Olímpicos porque pensaban que sería allí donde Catalunya participaría por primera vez como estado propio. Atletas catalanes ganando medallas para Catalunya en Madrid. Oooooooh!!!! Pues no va a poder ser. Realmente la vida es injusta.
Una cosa positiva. Ahora los dirigentes madrileños tienen cuatro años más para mejorar su inglés, no sea que hagan más el ridículo como su actual alcaldesa.

EN PEU DE GUERRA

La comunitat educativa de les Illes Balears està en peu de guerra. El govern del senyor Bauzá va crear un decret (TIL = Tractament integrat de les llengües) per assegurar-se (a la seva manera) que els nens i nenes de ses illes aprenien tres llengües. Evidentment, hi ha una de les tres que, coses de la vida, perd tirada i es veu arraconada i menyspreada per les altres dues (sobretot una d'elles).
Sí, és clar; un cop més el català és atacat de manera vil i despietada pels nacionalistes espanyols, aquests que tant parlen de respecte per les llengües. Disfressen la seva idea del monolingüisme darrere de l'imaginari del trilingüisme.
Tres directors d'escola de Maó van decidir que no acatarien aquest decret, i la resposta va ser contundent: suspensió de sou i feina. A partir d'aquí, queixes, concentracions, manifestacions... fins que un tribunal va trobar una escletxa per on anul·lar el TIL. La felicitat va durar poc. En poques hores, el govern balear va impulsar un nou decret que anul·lava aquesta sentència i tirar endavant el TIL.
Ara, hi ha convocada vaga indefinida a les escoles balears a partir del 16 de setembre. Una vaga aprovada pel 95% dels assistents a l'assemblea!! Bona manera de començar el curs! Si fóssim un país normal, ara esperaríem que l'escola del Principat fes algun acte, concentració, en suport de les escoles illenques. Però en el fons, aquí costa que la gent deixi de mirar-se el melic per coses que passen a uns quants quilòmetres de distància, si no hi ha un suport mediàtic i de la totalitat de la població. Encara costa que les minories aixequin la veu quan ve el llop!!!

CANVI DE NOM

A hores d'ara ja informen que la Via Catalana està gairebé plena. Fins i tot els trams de l'Ebre comencen a tenir una ocupació digna, i tot fa pensar que l'onze s'aconseguirà la fita. Caldrà esperar que no hi hagi hagut molt boicot (gent que s'apunta per no anar-hi expressament, i gent que s'apunta per anar-hi i després li fa mandra, que d'aquests també n'hi ha) i que tot vagi bé.
Avui comentem un altres aspecte, que té a veure amb la nostra estimadíssima classe política. Primer de tot, hi ha un tema que me fa ràbia, que és com els mitjans espanyols i alguns d'aquí vinculen aquesta iniciativa popular a la Generalitat, a CDC, ERC o el mateix Mas. Doncs sí, em fa ràbia perquè no m'agrada que una cosa que ells no organitzen (no en sabrien ni podrien), facin veure que és seva. Ells no hi tenen res a veure, i si s'hi volen afegir, que ho facin a títol personal, com a part del poble, no com a representants de res. Com ja he dit en altres entrades, ells que facin la seva feina, que ja van tard...
I després tenim els altres. Els d'Unió, IC i l'inefable PSC... És que no s'hi senten a gust. Els primers, que donen llibertat als seus afiliats. Home, però què és això? Sempre m'ha fet gràcia que tts els membres del partit han de pensar, dir, fer el mateix. Quin horror! També mengen el mateix? Llegeixen el mateix? MIren els mateixos programes? Caguen els mateixos grams? La Via Catalana és dels ciutadans, no és de cap pariti, i per tant, que callin.
Els segons, que ai... és que... nosaltres encerclarem La Caixa... No recordo que ho volguessin fer quan estaven al govern. I llavors La Caixa era igual de lladre que ara, no? Ui... he dit incoherència? Ja, ja! Fan una mica de llàstima, no? Que vulguin anar tant de hippies, progres i antisistema...
Lo del PSC ja és surrealista. Apart de les seves pixades fora de test, tenim el cas de quan van voler canviar el nom. Van demanar que no fos la Via cap a la independència sinó pel dret a decidir. Pobres, és que encara no s'han enterat de res... Total, no sé perquè volen tant el dret a decidir, si el dia que s'hagi d'aprovar, votaran a Madrid en contra...
Uf... és que si no ens podem fiar dels polítics que més o menys pensen com un, imagineu pels altres!!!

CORTINA DE FUM

En l'últim exemplar de L'Independent, a l'enquesta a la gent del carrer es pregntava l'opinió sobre la Via Catalana. Només surten les opinions de 4 enquestats (desconec si només fan 4 preguntes o és una selecció de lo milloret). La qüestió és que 3 dels 4 enquestats s'hi mostren en contra o escèptics. N'hi ha una que es nota que té al cap aquella idea que inculquen els contraris a la independència:
"Amb tots els problemes que hi ha, sembla mentida que es gasti temps i diners en això de la independència. El què importa és crear llocs de treball, les retallades, sortir de la crisi, etc."
És en part lògic que utilitzin aquests arguments. Els espanyols i els catalans contraris a la independència i també amb poques ganes de pensar, fan seu aquesta raonament, per donar a entendre que als independentistes no ens importa la situació social actual.
Però clar, sabem la veritat, no? Clar que ens importen les retallades i estem en contra d'aquesta manera de lluitar contra la crisi, i més si es toquen sanitat, educació i les ajudes al tercer sector. Clar que volem que es creïn llocs de treball i que s'acabi aquesta tendència a tenir més persones a l'atur. Clar que volem sortir de la crisi. Clar que volem que tots els corruptes vagin a la presó i no en surtin més.
Però ara exposem una situació semblant en un àmbit més petit com pot ser el familiar. Una família amb pare, mare i dues o tres criatures, és igual. Un dels progenitors no té feina. Existirà una preocupació per a tornar a treballar, que omplirà hores de dedicació del cap d'aquests pares. Però mentre busquen feina, no es preocuparan per la malaltia d'un dels fills? No aniran a les entrevistes a l'escola d'un altre fill perquè té X problemes? No es preocuparan de portar el cotxe al taller perquè se'ls ha espatllat? No aniran a aquella reunió sobre la instal·lació d'un ascensor a la seva comunitat? I així podríem seguir fins a l'infinit.
És a dir, que les persones podem preocupar-nos de més d'un tema-conflicte a la vegada. Que parlem i dediquem hores a una qüestió no ens fa oblidar les altres ni a prioritzar-ne cap en concret. Es pot fer tot alhora. Així que aquesta excusa no serveix, és absolutament banal.

SET PER LA VIA

Ja només queda una setmana per la Diada. Set dies per a un repte logístic de gran envergadura. I és que tant és si serveix per alguna cosa o no. Per si accelera el procés, o  l'alenteix, o l'anima... és igual. Hem de ser conscient que 400 km de catalans units mà en mà és, es miri per on es miri, una gesta admirable i dificilíssima de muntar.
Vaig ser present a la cadena que es va fer durant les festes de Gràcia. Tot i la gentada, la unió de totes les places va quedar una mica desdibuixada en alguns trams. La coordinació de tot plegat, l'organització de cada tram, entre voluntaris i participants era en alguns moments complicada. Imaginem-nos, doncs, el muntatge de la Via Catalana al llarg del territori. Així que, si s'aconsegueix, sense tenir expectatives sobre el "després", el què aconseguirà és pujar l'orgull del poble, créixer l'autoestima del país. I qui no ho entengui, que provi de fer el mateix, a veure com se'n surt!
La successió de videos promocionals de la Via, o imatges de les proves fetes a tots els punts del país i del planeta, fan que augmentin les ganes d'aconseguir-ho. 

I després tenim els pesats de torn que volen desprestigiar la Via:
- els que creuen que hi ha coses més importants
- els que volen canviar-li el nom
- els que directament la repudien
Durant  aquests dies comentarem cada un d'aquest casos...
Per a musicalitzar-ho tot plegat, una cançó, ehem... que es pot escoltar, va! 

LA CÚPULA

Ahir es va estrenar la sèrie "La cúpula", basada en un llibre de l'Stephen King, de "només" 1130 pàgines!! En la línia de les novel·les del senyor King, té un punt de partida molt interessant, quan de cop i volta, al voltant d'un poble hi apareix una cúpula que els incomunica de la resta del món. A partir d'aquí, com reaccionen els habitants d'aquella població, amb els problemes que ja arrossegaven d'antuvi, de les realcions entre ells, etc.
Personalment, penso que té una bona premisa, però que es perd en molts detalls irrellevants. Segurament, la història, si fos més curta i estigués més condensat el realment interessant la faria molt millor. Se li podria treure molt més suc sense perdre's en històries paral·leles. Tot i així, és recomanable.
També en una altra novel·la, "La boira", posa sobre la taula el fet de com reaccionen un grup de persones davant d'un fet il·lògic, que els posa entre l'espasa i la paret. El què se'n diria, un experiment sociològic; però dels de veritat, no com els de Telecinco... I és que més d'una vegada hi he pensat. En una comunitat amb molt bon rotllo, en el moment en què hi hagués una tragèdia, una catàstrofe, que posés les persones al límit, les reaccions segurament serien poc humanes, seria una cosa semblat al caos. Tot i que per sort, dins la bogeria, sempre hi ha algú que vol posar ordre i té actitus més cíviques i solidàries.
Sobre la sèrie en qüestió, veurem com evoluciona. D'entrada, ja té algunes diferències amb la història original, però clar, és el què tenen les adaptacions a la televisió o cinema...

FALSOS

Fantàstica la notícia de que volen posar-li el nom de Juan Antonio Samaranch a un carrer de la ciutat. A més, l'alcalde de la ciutat ho celebra dient que és un encert. Sí, el mateix alcalde que vota a favor del dret a decidir, del partit polític que anima a participar a la Via Catalana, el partit polític que mana al Parlament i que ha de fer funcionar la màquina generadora d'un nou estat a Europa.
I clar... després, què volen que pensem d'ells? Com volen que ens els creguem? Com pretenen que valorem la seva feina quan no paren de dir unes coses i fer-ne unes altres? Són falsos, són mentiders. Estem en un punt en que no pots ser gris. O BLANC O NEGRE. Fa molts anys que aquests polítics han navegat pel color gris, però això s'ha acabat. Voler seguir-ho fent és prendre el pèl a la ciutadania.
No es pot permetre que posin el nom d'aquest feixista a un carrer de Barcelona. Que torni l'avenida del Generalísimo i tots els altres! No pot ser! Quina vergonya. M'és igual que fos fonamental a que Barcelona fos seu olímpica (cosa que si fos certa, seria corrupció, no?) També és el fatxa que va modificar la llei olímpica per a què Catalunya no pugui participar-hi.
No podem estar posant noms de feixistes a carrers de la capital de Catalunya en el mateix moment en què es vol iniciar per fi la separació d'Espanya. Incoherència. Hipocresia. Falsedat.

PRIMERES SENSACIONS

Enlloc de seguir mastegant l'inici de curs o la Via Catalana, toca ara parlar de les sensacions culès del principi de temporada. Aquests també han tingut un estiu atípic, però quan encara estem esgotant els últims minuts de les vacances, ja hem jugat 3 partits de lliga, 2 de supercopa, tenim grup de la Champions i l'inefable Mourinho continua tocant els nassos.
De fet, del Barça es pot dir ben poca cosa. A la lliga, tres de tres en victòries, i un joc que encara deixa que desitjar. A la Spercopa, dos empats, copa,  i un joc que encara deixa que desitjar. Però no passa res... estem començant...
Es noten encara els defectes dels últims anys, és a dir, que quan toca jugar contra un equip que posa els onze jugadors al seu camp fent doble línia de defensa, i donant puntades a tot el què es mou, falten idees per a superar-lo. A veure si en Tata hi posa remei.
Dels jugadors... home, sembla clar que falta un central si no confien en en Bartra i l'avi Puyol no es trenca més. D'en Neymar, donem-li temps (un mes, eh? Tampoc ens passéssim!!)
I del duel Pep-Mourinho de la Supercopa europea... una bona patacada per al portuguès! Quin goig veure la seva cara després de l'empat al minut 121!!! No va trigar massa a queixar-se, com sempre... ai, és que quan un fa fàstic, el fa de debò!!!
Doncs res, que això acaba de començar!!!

TIC-TAC, TIC-TAC...

Dissabte 31 d'agost. Demà, 1 de setembre. Ai... el setembre... el mes de la tornada, el mes del final de poques coses i de l'inici de moltes més. En poques hores tornaré a l'escola a començar un nou curs. De broma en broma, ja serà el dinovè curs! Que lluny queda aquell 1995, aquell xitxarel·lo que es va posar davant d'una classe...
Després d'un estiu estrany, anòmal, ens enfrontarem a un dels cursos que estan cridats a ser un dels més importants d'aquestes dues dècades. De nou quart, però amb llibres nous (sobretot a mesi) que ens faran canviar algunes coses, sempre mirant de ser metodològicament més actius. Un nou curs de català, amb grans expectatives. Classes de castellà després de molts i molts anys sense fer-ho... I és clar, després d'acabar un curs amb un tercer trimestre terrible, veurem com anirà tot plegat. Aquest estiu poc corrent no ha ajudat massa a espolsar fantasmes, així que caldrà fer una cura de shock força dràstica.
I caldrà veure també com evolucionen les obres, que la grua encara està plantada al mig del pati talment com si fos la tan recordada palmera...

FEM VIA

S'acaba el mes d'agost, un mes mogudet, però sobretot trasbalsat castellerament parlant. En breu arriba el setembre, el mes de la "vuelta al cole"!! El curs escolar començarà el 12 de setembre, un dia després d'una nova Diada. Si l'any passat va estar marcada per la gran manifestació, aquesta vegada vindrà marcada per la VIA CATALANA, l'intent d'unir de punta a punta el país amb milers de persones unint les mans.
Està clar que aquest acte no busca res més que no deixar dormir ningú, tornar a esperonar el poble per tal de pressionar i avançar el procés... Aquest cop, no pot passar un any més sense que avanci; si no, el risc a perdre'ns es multiplicarà.
Els polítics en parlen gairebé cada dia. Algú els hauria d'explicar que ells no han de parlar de la Via Catalana, això no els incumbeix. Si volen participar, que ho facin individualment i s'ha acabat. La seva feina és una altra, la que s'ha de fer cada dia per tal d'arribar a construir el futur país. Però a ells els agrada parlar-hi com si ho fessin ells, com si aquest acte decidís res. Aix... no és això, companys, no és això...
I només ens falten aquelles veus que diuen que si s'ha de canviar el lema, etc... Pobres... no s'enteren de res. Bé, sí, per això intenten desprestigiar, llençar pilotes fora, ningunejar...
I tenim el tema cabdal. La farem? S'aconseguiran omplir tots els trams? Ja és ben sabut que hi ha problemes a les terres del sud. Allà, la població no dóna per més, i cal mobilitzar-se per omplir la Via a l'Ebre. Renoi, si l'any passat catalans d'arreu van venir a Barcelona, és lògic demanar als barcelonins que moguin el cul i omplin els trams buits de la Via! I és que a la ciutat comtal els trams estan massificats i hi ha fins a quatre cadenes simultànies per tal d'encabir la gent (sense comptar la gent que arribi sense estar apuntada!)
M'hi vaig apuntar gairebé al principi, en un tram de la Barceloneta, per tal de facilitar al màxim la participació. Després va sorgir el tram casteller, on es veu que s'haurà de fer un castell abans de les 17'14h. Però la veritat és que tingués l'oportunitat (transport i companyia) de poder desplaçar-me cap al sud, ho faria amb els ulls tancats. A veure com evoluciona tot plegat...

TRAVESSERA AMB TORRENT DE L'OLLA

Travessera de Gràcia cantonada amb Torrent de l'Olla. Sí, allà on hi ha la pastisseria Montserrat... Típic i tradicional punt on durant el cercavila de tarda de la Festa Major, alçàvem algun pilar o castell.
No ens enganyem, els veterans de la colla recordem aquesta cruïlla on fa nou anys vam carregar un pilar de 4 amb el Montxi i l'Òscar de segon i terç respectivament. Segurament ara sembla poc creïble, però és cert. tots tenim al cap aquella imatge de l'Òscar intentant agafar l'enxaneta que va decidir baixar per la via ràpida.
Però la tècnica d'enguany volia també trencar el mite d'aquesta cruïlla de camins tan nostrada. Avui, hem descarregat el dos de set "pim pam, aquí et pill, aquí et mat". Pensar que només fa un any que ja destacava aquest castell com a punt final del cercavila del 2012. I ves per on, aquesta vegada el fem no com a traca final, sinó allà al mig del carrer, com si res. Sí clar, si es descarrega el dos de vuit folrat a la sortida del meto del Guinardó, perquè no es pot fer un pis menys al mig del carrer un 15 d'agost? Quantes més sorpreses ens esperen fins a final de temporada?
Apart d'aquest fet, ja hem superat el primer dia. Castells interessants (un altre 5 de 7 a plaça en acabar el cercavila, castells de sis amb nous castellers, els pilars...) Demà Sant Roc, assaig i a pel súper cap de setmana!

ARRIBA EL 15

Ja n'és arribat el 15 d'agost. Avui s'acaben de preparar i engalanar els carrers de la Vila de Gràcia per a la Festa Major. Un any més, no falta a la cita i enmig de l'estiu calorós, trobem aquesta setmana plena de festa i emoció assegurada.
Abans d'una nit que per a molts serà força llarga, tindrem assaig a la plaça. Aquest és un assaig que tots els que l'hem viscut el temem, donada la precarietat de l'ambient, la calor, la gent... Tot i així són assaigs que han aconseguit grans proves al llarg dels anys.
Demà a les 8 del matí, les traques (uf... a Roquetes no se senten) donaran pas a les matinades. El dia 15 és el dia dels cercaviles; matí i tarda; curt i llarg; de compromís i de castell. També és dia per felicitar els membres de la colla encarregats de guarnir la plaça, i que "contra viento y marea" any rera any se superen. El dia 16 és més relaxat, tot i que tindrem un altre assaig a plaça.
El cap de setmana és l'estrella, amb la Baixada del Pilar, la Diada de Vigílies i la del diumenge. Ara sí, es pot anunciar el 2d8f, 5d8 i 7d8. O ens preparen alguna sorpresa d'última hora? Precisament aquest dissabte farà deu anys exactes del primer 4d8 descarregat per la colla. I des d'aquell llunyà 17 d'agost de 2003, cada any l'hem aconseguit (justet els primers anys, i amb solvència a partir del 2006).
La resta de la Festa major, sense castells, a gaudir-la, amb els jocs d'aigua, l'animació d'en Jaume Barri, la nit de barra
i els actes de l'ANC, entre ells la cadena humana del dia 20.
BONA FESTA MAJOR A TOTHOM!

UNA TEMPORADA PARA SILBAR

Una família de l'escola em va fer arribar aquest llibre, Una temporada para silbar, de l'escriptor Ivan Doig. Fa un retrat de la vida en un poble de Montana a principis de segle, i un dels fils argumentals és la figura del mestre d'escola. Es tracta d'un home que sense haver-se preparat mai per a aquesta feina, es posa davant d'una colla de nens i nenes (una escola rural, on hi ha edats barrejades). Amb una manera peculiar d'ensenyar, aconsegueix treure de cada nano el millor de sí mateix. Oblida una mica "el què s'ha de fer" i a través de les vivències, d'experiències, de fer que els alumnes es facin preguntes, els va guiant al llarg d'un any.
Entre aquesta família i un servidor queda els motius reals d'aquest preciós regal que m'ha donat bons moments de lectura durant aquest estiu. El seu testimoni, i altres imputs arribats de diverses bandes em refermen en seguir treballant com fins ara, una mica contracorrent. Els entrebancs que van sorgint fan que es toqui de peus a terra, de vegades bruscament, com ha estat aquest darrer curs. No sé si encara si l'experiència viscuda servirà per a millorar, tinc els meus dubtes. La veritat és que dos mesos després, encara no em puc treure del cap moltes coses.
Per això aquest llibre m'ha servit molt com a teràpia. Aviat començarà el compte enrere, i caldrà resseguir algunes frases d'aquest llibre i d'altres que donin forces o esvaeixin malsons com els del seu protagonista.

N'HI HA QUE NO ES FAN GRANS

El passat dissabte em vaig trobar un antic casteller gracienc que actualment exerceix de cap de colla en una colla de les anomenades petites. En un moment donat, explicava que estaven treballant un castell punta, que no acabava de sortir, però que a l'actuació de la seva festa major el tirarien a última ronda a veure què passava. Va ser en aquell moment que se'm dirigí a mi dient, de forma despectiva: "quan tu eres cap de colla eres incapaç de fer-ho".
Té raó. Sobretot al segon any, el 2005. Al primer any, degut a la pressió i a estar encara navegant pel càrrec, encara feia coses que potser no veia del tot clares. Més tard, de mica en mica, la gent que distorsionava la feina i la colla va anar marxant, i vam poder treballar amb més calma. Va ser llavors quan la colla va començar a fer el tomb i les coses van començar a anar millor.
Penso que tots els caps de colla que ha tingut Gràcia poden estar orgullosos del què van aconseguir; alguns en resultats, d'altres en posar ciment, d'altres en feina bruta... però tots, a la seva manera, van aconseguir fer créixer la colla. Quan aquell 2005 es va deixar de fer castells "pel què diran" i es feien amb respecte cap a tothom, portant a plaça allò que s'havia assajat i estava realment preparat, va ser llavors quan vam començar a deixar de ser una colla petita.
Sí, no tirava els castells " a veure si sonava la flauta". Perquè a dalt de tot hi ha nens i nenes que no mereixen ser tractats amb aquesta temeritat, ja que es poden fer mal; perquè els castells s'han de respectar i els castellers també. Vuit anys després, que em deixin anar aquella frase, ni que sigui per fer gràcia, demostra una ignorància sublim, una poca idea de com portar un grup de persones, una poca gràcia i un patetisme de primera magnitud. Estic molt satisfet del què la colla i les tècniques d'aquells anys van aconseguir, i també estic convençut que la marxa de persones amb un pensament egocèntric i problemàtic van fer millor la colla.

BIBERÓ ROCK

Després de gairebé un any des del descobriment d'aquest festival, finalment, del 5 al 9 d'agost vam anar a Can Joval, la casa de colònies on es celebra el Biberó Rock Festival.Es tracta de cinc dies en una casa on s'organitzen diverses activitats familiars. L'estructura bàsica és la de dos tallers pel matí (en un es construïen una mulassa i uns capgrossos i l'altre era de circ, de jocs cooperatius...), seguits d'una estona de piscina.La tarda començava amb una sessió de contes, una altra estona de piscina i un espectacle d'animació de qualitat (Carles Cuberes, Jaume Barri. Kumbes del Mambo...) I a la nit, un altres espectacle per als nens. Quan aquests eren dormits, els mateixos animadors feien algun altre concert per als grans.

Realment és una proposta molt interessant, xula, enriquidora i divertida, tremendament recomanable. ja que passes uns dies de vacances amb altres famílies, i amb unes activitats molt bones (personalment no em van agradar gens Les princeses barbudes, i justament va ser el dia que va venir tv3 a gravar) També va ser força horrorosa l'última nit (per als grans), ja que van venir uns grups que no tenien massa a veure amb l'ambient; crec que aquí va ser on van punxar més els organitzadors. La resta, és a dir, el 90% de les activitats, fantàstiques.

Amb tota seguretat, si fóssim més extrovertits, ens ho hauríem passat encara més bé, segur, però aquesta tendència a passar desapercebuts aquí no era del tot adient. També és veritat que els artistes i els seus amics feien molta pinya entre ells i es notava massa la diferència entre els que pertanyen al món de l'espectacle i els que no. Prò hem aprés força coses, així que... mola, mola el biberó!

CADENES

El senyor Pere Navarro, que quan acabi la seva carrera política pot trobar feina de guionista al Polònia, ha fet unes noves declaracions sísmiques. Diu, fent referència a la cadena humana de la propera Diada: "A mi mai m'han agradat les cadenes perquè serveixen per tancar, per lligar. "
Està clar que no ha vist mai la pel·lícula "Cadena de favors", un exemple de tancament; a la seva dona no li deu haver regalat mai cap cadena; a casa no deu haver tingut mai una cadena de música; la seva ràdio i televisió no deuen sintonitzar cap cadena; què deuen pensar els que treballen en una cadena de muntatge (que per cert, i fent servir tòpics de mal ús, segurament alguns deuen ser votants seus...); deu tenir una bicicleta sense cadena; quin menyspreu per a la teoria de la cadena alimentària...
I així podríem seguir i seguir i seguir... però no paga la pena. Cada vegada que parla queda ben retratat, pobre home... O potser és que l'únic que fa és llegir el què li han escrit? Així doncs, hauria d'acabar dient. "Fi de la cita".
 Per cert, en el mateix article també diu que la Diada no és dels independentistes, sinó de tots els catalans (federalistes, unionistes, de dretes, d'esquerres...) És veritat, quanta raó que té! Cada 11 de setembre tots els catalans de dretes estan orgullosos de ser catalans; aquí a Roquetes és festa grossa! Tots els simpatitzants del PP i C's estan plenament identificats amb la Diada...