NYAM NYAM

Nyam, nyam, bon profit! De vegades ens hem de menjar les nostres pròpies paraules. Li passa a tothom, i a mi també. Avui me n'he de menjar, però una miqueta.

L'últim dia, parlava a SENSE SORPRESES i reivindicava el fet que els mestres no som els instigadors d'aquest consum de TIC a nivell lúdic per part dels nens i nenes. Bé, puntualitzarem: no som els principals instigadors, però no estem lliures de culpa (per sort, no tots).
Explico la situació: audició al Palau de la Música Catalana. Portem els alumnes a veure l'espectacle "Cobla 2.0". La sala, plena de nens i nenes amb els seus mestres. Estan a punt de començar. Se sent l'avís habitual: "No està permès de fer fotografies, gravar... apagueu els mòbils... bla bla bla". La meva sorpresa és majúscula quan en plena actuació de la cobla, més d'una mestra, treu el mòbil, la càmera, i au, a fer fotos als nens, als músics, etc.
Primera reflexió: què aprenen els nens sobre el respecte a les normes establertes en un espectacle? Quin model!
Quan s'acaba el concert, anem sortint tots del Palau i, quan encara érem a les escales, una altra mestra agafant l'Iphone i a tocar la pantalla, cap a aquí, cap allà... De veritat... cal? No pot esperar? Els nens i nenes han de veure que els adults no poden viure sense estar connectats? Està comprovadíssim que això crea addicció. Els mestres n'hauríem de ser tots exemple.

SENSE SORPRESES

De sobte en menys d'una setmana afegeixes dues paraules noves al diccionari personal: gossip i informer. I l'únic que produeix és la constatació de la degradació de la societat en la què vivim. Fer el xafarder professional per divertir-se, mentir per fer mal.
Les noves tecnologies (que ja no cal dir noves, eh?) ens han portat un nou programa o aplicació (no sé com es diu en realitat), en què l'únic objectiu és fer el xafarder, però amb uns quants peròs: tot anònim, pots dir el què et doni la gana, t'ho pots inventar, pots destrossar la vida de qui vulguis impunement.

Però de veritat a algú li ha sorprès? Que potser no es veia a venir? Algú dubtava que cervells poc desenvolupats en empatia i educació no emprarien aquestes tecnologies en fer mal? Algú es creia que els nens, adolescents i joves (i alguns no tan joves) no utilitzarien tot això per fer mal tot auto-defensant-se dient que només és una broma?
Sí, és clar, com les bromes que es fan dia a dia a l'escola, quan un nen o una nena acaba plorant. Agafes el causant de la "broma" i li preguntes com és que tal persona plora si era una "broma". El  causant de l'ofensa se n'adona i rectifica, perquè veu el mal que ha causat. Però, oh, internet... la meravella de les meravelles! Podem gastar aquestes bromes sense veure el mal que causem! No cal veure com s'ho passa malament l'altra persona, i no cal que ningú sàpiga que sóc jo el causant del dolor. Fantàstic, eh?
I tots els nostres nois i noies, embadalits per tant poder.
Ep! Que ja surten els experts! Un diu, "tot això té l'arrel a l'escola... és als centres educatius on cal treballar"... PERÒ QUINS NASSOS! Són els mestres els que han donat als nens jocs i estris que no són per a la seva edat? Són els mestres els que han esborrat la infantesa per a crear una preadolescència a partir dels 9 anys? Són els mestres els que han regalat mòbils o tablets a nens que no tenen ni deu anys? Són els mestres els que han donat als nens i nenes barra lliure de les tecnologies? Són els mestres els que permeten que els nens menteixin i es creïn perfils en xarxes socials? Au va, deixem-nos de sarcasmes, i que tothom comenci a reconèixer culpes. Donar accés a tanta tecnologia en edats matineres té efectes secundaris! I qui pensi que no, que miri el què està passant!
I encara algú dirà: "Ets un antiquat! Els nens han de fer servir totes aquestes tecnologies!" Doncs mira, primer de tot, tant de bo no haguem de començar a lamentar mals majors; i segona, prefereixo ser un antiquat que vol que els nens utilitzin el què toca a cada moment, que no pas ser un "progre" que maleduqui les criatures i no tan criatures amb l'excusa de la modernitat.

DESAFORTUNAT

Avui,  l'edició "Criatures" del diari ARA, està dedicada a la moda i els infants (la roba de les primeres setmanes, la de l'escola, les marques...) Fan un monogràfic, que al meu parer m'ha semblat una mica carregós, però hi ha força cites polèmiques.

Una d'elles, apareix en un petit article on un sociòleg francès, fent referència a les prohibicions de segons quina roba als instituts del seu país, comenta: "Com dius a un adolescent que no ensenyi els melics o els pits quan a la tele es fa contínuament?"
Doncs suposo que de la mateixa manera que a la televisió cada dia veuen violència, gent matant-se i se'ls diu que no és correcte. O quan veuen polítics corruptes que han robat milions i milions i se'ls diu que això no està bé. També a la tele surten exemples de joves ganduls en programes escombraria, i m'imagino que se'ls diu que no són un exemple a seguir. No, si ara resultarà que els joves poden copiar tot el que veuen a la televisió, i que si ho fan, no passa res!

SOBIRANIA

En un dia com avui, crec que cal recordar en Lluís Maria Xirinacs. No sé si li hauria agradat, no sé si tindria fe en aquesta declaració aprovada avui al Parlament.
Vull pensar que sí.
Això no es pot parar, o mai més ens tornarem a aixecar!

ACTE DE SOBIRANIA (Lluís M. Xirinacs)

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d’agost de 2007

VERGONYA

No sóc especial seguidor de cap programa de tv en especial, però encara menys de tots aquests programes de canals espanyols, siguin sèries (aides, avecinas i xorrades d'aquest estil) o d'entreteniment (hormigueros, sálvames, etc)

Però hi ha un programa que acabo d'anomenar, "El hormiguero", que em té estranyat. Sempre des de la perspectiva de no haver vist mai més de deu minuts seguits, em sorprèn com un programa tan "cutre" pugui portar gent "famosa" del món tan important. Bé, sí que ho entenc: Pagant, Sant Pere canta.
Avui ha tingut lloc un d'aquests moments surrealistes. tenien de convidat en Denzel Washigton, actor nord-americà, de prestigi, guanyador de dos òscars, i mira, un paio d'aquells que sense conèixer em cauen bé i que m'agrada veure les seves pel·lícules. Cert, n'ha fet moltes d'aquestes d'acció, però m'encanten "Crida llibertat", "Temps de glòria", "John Q..."
Total, que tenen en Denzel Washington allà per a entrevistar i li fan preguntes de l'estil: "A l'última pel·lícula ensenyes el cul. Com ho vas viure?" Em sembla denigrant, de baixa qualitat cultural. I mentre formem part de l'estat espanyol, em fa vergonya que ens relacionin amb aquests índexs de cultura tan baixos i de poca categoria. No vull seguir compartint la vida amb aquesta cultura del "cul-pipi-caca-pet!"

TRIBUNERO

Per ser tribunero, no sé si neix o es fa. Jo no me'n considero massa, tot i que de vegades, ve de gust ser-ne una mica, per trencar rutines i fer una mica de crítica destructiva.

Ahir el Barça va patir la primera derrota (en lliga) de la temporada... I ÉS QUE JA HO DEIA, JO! Recordo al principi de les competicions que deia (en veu alta) que no m'agradava massa aquest any com jugaven. Però clar, com que guanyaven tots els partits, semblava una mica poca-solta. Després, ja vaig veure una mica de canvi en el joc, arribant a aquest mes de desembre i mig gener, que van jugar tan i tan bé. Primera reflexió: el millor joc, quan no hi era Tito per la malaltia.
Aquesta setmana passada , va i empaten a casa contra el Málaga a la copa, complicant-se el pas per a les semifinals. Primer avís.
I justament quan el Víctor Valdés anuncia que no renovarà contracte, va i li fan tres gols. Apa, que no li cauran crítiques com quan va començar a ser el porter de l'equip! Així que tenim polèmica servida...
No oblidem que també ha estat la setmana que el Guardiola diu que entrenarà el Bayern... Realment, ha estat una d'aquelles setmanes de les d'abans, de les que "l'entorn" no parava de ficar-se a tot arreu.
Evidentment, no dubtarem de l'equip i continuarem endavant... a no ser que dijous que ve no guanyin el Málaga... què passarà llavors???

ADÉU A L'ARANYA

Doncs sí. Finalment, després de cinc mesos instal·lada còmodament sobre els caps roquetencs, els serveis de neteja del metro han "escombrat" l'aranyota i la teranyina gegant que havia muntat a les escales de Roquetes.
Va ser el motiu del tercer article del ressorgiment d'aquest bloc a Aracnofòbia, i per tant, entendreu que li tenia un "carinyu" especial, després de veure-la cada dia durant tant de temps.
Ja no hi és. Han netejat la zona. Per altra banda, ja anava sent hora. És complicat i estrany dir-li a un nen de 3 anys que no s'agafi de la barana per baixar les escales. Més enllà de la seguretat, que es compensa donant la mà a una persona adulta, cal vetllar per la higiene de la criatura. I la veritat, massa sovint, les mans que toquen les baranes del metro de Roquetes acaben així:

POLSERES

Com molt bé ens ha recordat TV3 durant les últimes setmanes i a totes hores, el dilluns va arrencar la segona temporada de la sèrie "Polseres vermelles".
He de dir que han fet molt bé la campanya. No vaig veure la primera temporada (algun tros de tant en tant), ni tampoc les reposicions.Però ahir al vespre, era davant del televisor per empassar-me el primer capítol. Per tant, la publicitat té poder sempre que la deixi guanyar (perquè si no vols, no vols...)
A mi la sèrie em sembla bé. Crec que acostar a la gent aquestes vivències és correcta. Podríem entrar en si ho enfoquen massa tendre, o massa dramàtic, o poc real o massa real. Jo crec que la clau és pensar en que hi ha, en aquest cas, nens malalts i que ho passen molt malament i que hem de lloar la força que mostren, tant ells com les seves famílies. I si no, mirem-ne un exemple (tret també de la teletrés). Només per això, ja val la pena aquesta sèrie...

EXTRAESCOLAR

Avui, com molts dilluns del curs escolar, m'he quedat fins les 19h a l'escola fent reunió, seguiment de programacions i totes aquelles tasques tan poc agraciades que hem de fer els mestres força sovint (ai... sort que comparat amb la satisfacció de la feina, això no és res...)

Total, que quan ens quedem a la classe, tenim la casualitat de ser espectadors auditius de l'activitat extraescolar amb més tirada a l'escola: el bàsquet. Algú pensarà que ara ho vaig a criticar perquè els tinc mania, etc, etc... Doncs, home, a veure, no va per aquí la cosa. I és que quan penso en les activitats extraescolars dels nens, d'entrada penso en positiu.
Crec que és bo que els nens facin alguna activitat extraescolar a la setmana. Primer apunt: que en facin alguna. Trobo poc afortunat que hi hagi nens i nenes que facin activitats extraescolars cinc dies a la setmana més el dissabte. Quina mania que tenen alguns pares de convertir l'agenda dels fills en una còpia de la seva... Com si no anessin prou estressats...
També crec que aquesta activitat extraescolar és important que el nen/a l'esculli, sempre amb la sàvia orientació dels pares, però que sigui alguna cosa que li agradi al nen! Encara recordo un nen que va anar a unes colònies d'estiu i deia: "Els meus pares m'han castigat a venir de colònies." Aaaaah, quina aberració!
I per molt extraescolar que sigui, la qualitat educativa de la mateixa ha de ser bàsica. El tracte als nens i nenes, el respecte, el vocabulari, la transmissió de valors... i aquí, no us ho negaré, és on crec que podrien millorar moltes de les activitats extraescolars que hi ha. Si els mestres tractessin els alumnes com alguns responsables d'aquestes activitats ho fan, tindríem els mossos trucant-nos a la porta cada dia.

PAPA, VULL UNA TABLET

Confirmat. "Nosaltres no som d'eixe món, deia en Raimon". Doncs, mira, ni ganes. És cert que són una minoria, però existeixen. Hi ha pares i mares que accepten que els Reis portin una tablet als seus fills, de 6, 7, 8 anys... Clar, és el més normal del món, no? Aquests pare i mares deuen tenir els seus motius (o no), però ho fan, amb tota la patxorra del món i es queden tan amples. Davant de tots aquells que defensen que "no passa res", que "els nens han d'entrar en aquest món", que "els ajuda a desenvolupar vés a saber quina habilitat", jo els preguntaria:
- Per què voleu cremar etapes dels vostres fills?
- Per què voleu que tinguin tecnologies que no els toquen per edat?
- Per què insistiu en tancar-los socialment?
- Per què esteu tan interessats en dividir els nens entre els que tenen i els que no?
- Per què no deixeu que els nens i nenes juguin de veritat?
- Per què no deixeu que els nens i nenes es relacionin, es socialitzin?
- Per què voleu que vegin aquest estri com una joguina?
- Per què li doneu tan poca importància a l'austeritat?
I si ara als 8 anys li doneu una tablet, als 9 anys, què, el mòbil? Als 10 anys l'smartphone? Als 11 anys ja podrà sortir de nit? Als 12 anys ja podrà anar en moto? Als 13 anys ja estarà... on estarà? Estic fart de veure com es desgracien nens en nom de la modernitat.

FET I AMAGAR

Temps d'anuncis de jocs i joguines a la televisió. Vas aguantant i aguantant, fins que de sobte, apareix un anunci d'un joc que em deixa sense paraules. A l'anunci es veu una família (tipical family standard de pare-mare-fill-filla), asseguts al sofà de casa, amb els comandaments a la mà i passant-s'ho "pipa". I a què estan jugant? Amb la wii, sí, però quin joc... A FET I AMAGAR! Renoi! Quin pensament més arcaic el meu... pensava que potser seria més divertit jugar de veritat, és a dir, un fill s'amaga, els pares el busquen, o a l'inrevés. Clar que potser d'aquesta manera no exercita els dits, o bé no consumeix, clar... Bé, deixem-ho... me'n vaig a amagar-me... m'està buscant...

ARRIBAR FINS EL FINAL

Ja ha començat el 2013. A veure com anirà...
En una conversa d'aquestes de sobretaula del dia de Sant Esteve, va sortir el tema de Catalunya i to el què està passant darrerament. Comentaven: "Ai, a veure si ens fem independents...!" A un servidor, que porta força anys pensant igual sobre la independència (ho dic amb tota la humilitat del món, sense cap altre interès), li fa certa gràcia que ara tanta gent s'estigui apuntant al carro, que s'estigui sortint de l'armari. Ep, que consti que això també és molt necessari, perquè si no som la majoria, no farem res de res...
Però la meva reflexió va per una altra banda. I és que, quan comencin els atacs reals contra nosaltres (fins ara, són pessigolles, el què ens estan fent), quan deixin anar escombraries sobre nostre, quan ens facin la vida impossible de debò... llavors, què passarà amb els independentistes de nova fornada? Aguantaran? Seguiran convençuts? Restaran ferms en les seves idees i arribaran fins el final? O potser amagaran el cap sota l'ala? No crec que haguem d'esperar el 2014 per saber la resposta...
El passat dia 2 vam tenir una mostra de la incoherència catalana, que és el què em fa patir més sobre aquest assumpte. En el tradicional partit de pa sucat amb oli de la selecció catalana de futbol, es va homenatjar a en Sergio González, que feia de capità, com el jugador que més partits havia realitzat amb Catalunya. Tota aquesta gent que aplaudia... sabien qui és aquest senyor? Aquest home diu que el català no és una llengua, sinó un dialecte. És un espanyolista declarat! El què calia fer era xiular i escridassar, o si volem ser més educats ("Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraula"), demostrar una indiferència total, ni crits ni aplaudiments, com si no existís.
Això és el què em fa por. Que els catalans i catalanes no entenguem què està en joc i que hem d'estar les 24 hores del dia lluitant per aquesta idea. Si ens n'oblidem, ni que sigui durant un minut, el nostre desig de llibertat queda totalment desprestigiat.
Bon any nou!