QUÈ ÉS IMPORTANT?

M'ha arribat als ulls un vídeo d'una Fundació de la qual no havia sentit a parlar mai (la Fundació Khanimambo) i m'ha agradat molt el missatge que ensenya.

Seria bo de tant en tant pensar en alguns dels problemes que tenim (o que pensem que són problemes) i ens adonem del ridícul que fem donant importància a banalitats totalment intranscendents. És quan deixem de mirar-nos el melic que veiem que el món hi ha coses més importants que moltes de les que tenim nosaltres al cap. I la naturalitat i senzillesa de les persones humils (nens i nenes en aquest cas) han de tocar-nos el crostó, fer-nos tocar de peus a terra i, el més important, fer-nos moure.

UN NOU ENCERT

Des de fa un temps, les meves visites al cinema s'han vist raonable i indiscutiblement minvades, de manera que quan es presenta l'oportunitat, cal ser selectiu i anar a pel·lícula segura. I no, no m'he equivocat anant a veure Les Misérables.
Punt i apart: clar que , als preus que estan les entrades, no sé si els cinemes duraran molt.. I no sé en què es gasten els diners recaptats... en personal, segur que no, perquè a l'Heron City ja no hi ha taquilles, només caixers... quina tel·la!
Tornant a la pel·lícula... res, que molt bé. Llarga, sí, però clar, és que tampoc hi ha altre remei... Quina escena elimines? Quina cançó et menges? És impossible, totes són grandioses i imprescindibles! Alguna cosa deu tenir, si dos mesos després de l'estrena encara es pot anar a veure (això també és destacable...) Molt bé tots en el seu paper, i menció especial a l'Anne Hathaway. Només surt mitja hora, però quan hi és, omple la pantalla i se la menja en patates. No descartem l'Òscar per ella demà al la nit...
Així que bona pel·lícula. I he pogut veure uns Miserables diferents dels que surten a cada telenotícies ben encorbatats.

LLUFA

Pensava quin podia ser el títol de l'escrit després del partit d'avui, i me'n venien força al cap. Però al final m'he decantat per LLUFA ja que això és el que han fet avui els jugadors del Barça en el partit contra el Milan.
Deia el Puyal: "Només han perdut quatre partits." Però clar, dos d'ells, extremadament transcendents, com la final de la Supercopa i avui aquest. Estem parlant de fer 3 gols al Milan i no rebre'n cap!!! Potser podríem arribar a mantenir la porteria a zero, però fer tres gols a aquest equip, si juga com avui... serà difícil. És clar que fa ràbia que ens guanyin d'aquesta manera, tenint una defensa de deu homes taponant tota l'estona la pilota; fins i tot els comentaristes espanyols deien que els aficionats italians haurien d'estar avergonyits de jugar així. Bé, és el mateix que ens va fer el Chelsea l'any passat, i ja sabem com va acabar. També fa ràbia el seu primer gol, després d'unes mans que cal ser cec per no veure-les.
Però la veritat, i alguns jugadors ho reconeixien, és que han jugat fatal, i que així, no passem l'eliminatòria.
El Roura deia: "Si algun equip té crèdit per remuntar, és el nostre." Però mirem estadístiques: quantes eliminatòries ha remuntat el Barça durant aquesta darrera època triomfant? No m'atreveixo a dir que cap, però sí que gairebé cap (Inter, Chelsea, Sevilla...) Quan el resultat d'anada ha estat dolent, hem fet LLUFA.
Però bé, tard o d'hora li hem de tornar al Milan el 4-0 d'Atenes, no? A veure si hi ha sort (i alguna cosa més), i ho fem d'aquí tres setmanes...

VENI, VIDI, VICTUS

Finalment aquest dilluns vaig acabar Victus, el llibre de l'Albert Sánchez Piñol que ens explica la guerra de successió des del punt de vista d'un personatge que tingué un paper secundari. És un llibre contundent, llarg, però ben documentat i que explica amb força claredat i amb un estil més propi dels temps que corren que no pas del segle XVIII.

En un principi em pensava que estava molt centrat en l'onze de setembre, i en canvi, segueix la vida d'aquest personatge, Martí Zuviría, des de molt abans d'aquests fets tan coneguts, amb l'objectiu d'explicar com es va arribar a aquella situació tan tràgica i que acabà encar més tràgicament. D'aquesta manera, el drama humà que es va viure queda una mica diluït per explicar els esdeveniments.
El protagonista, aquest Martí de Zuviría, és un anti-heroi. Canvia de bàndol en alguns moments (amb els seus motius, tampoc cal explicar massa), però ens és presentat una mica com una persona amb uns valors poc humans i això fa que costi de viure en primera persona les seves desventures, ja que no t'acabes d'identificar mai amb ell. Però segurament l'autor també busca això, per tal de no mostrar una certa tendència a cap bàndol en concret, ja que es mostren les virtuts i els deshonors, tant de francesos i espanyols com de catalans.
I és que l'actitud de molts catalans de carrer i dels que estan en el poder no és res de nou, sinó que ja fa segles que el català és una persona de doble moral i amb uns ideals que depenen molt del benestar propi.

IMPOSSIBLEMENT POSSIBLE

Lo imposible, pel·lícula del català J.A. Bayona. Déu n'hi do... No sé què tenen d'especial aquestes històries que tenen la nota "basada en fets reals", però la veritat és que tenen un no-sé-què.
La qüestió de tot plegat és que aquest no-sé-què ens trasllada a la catàstrofe del tsunami asiàtic del Sant Esteve del 2004. Les notícies d'aquells dies ja ens causaven impacte, ens entristien, ens feien pensar en la desgràcia de centenars de milers de persones. I és que va ser molt bèstia, un d'aquells fets que et fan pensar en l'insignificant que són les nostres vides davant la força brutal de la naturalesa.
La pel·lícula té l'enorme virtut de fer-nos viure aquella desgràcia en primera persona. Notes la por dels personatges, sents l'impacte de les ones i les ferides. Personalment, va ser hora i mitja amb el cor encongit. I m'agrada perquè mentre la veus o quan has acabat, no penso en si la pel·lícula això o la pel·lícula allò. Penso en les víctimes i sobretot, en els supervivents, en les seves vivències, perquè segur que tenen un abans i un després des d'aquell moment. El cinema ben fet té poder per fer-nos trontollar la ment, per això sí que val la pena.

ARRIBA TARD

Quan pensàvem que la broma de la fi del món del 21 de desembre de 2012 havia passat a millor vida, ens diuen que avui passarà un asteroide molt a prop de la terra. Bé, a prop, a prop, astronòmicament parlant, però diuen que no hi ha risc d'impacte (una entre 7 milions).

Doncs bé, resulta que als Urals russos els ha tocat la grossa, ja que se'ls caba de caure un bon meteorit a sobre. Esperem que no sigui res, i que els russos no facin allò que saben tant de dir mitges veritats (per a ells, a Txernòbil només va ser una revetlla de Sant Joan).

Les imatges i vídeos que arriben són força interessants. El que a mi em sorprèn en molt d'aquests vídeos, és la tranquil·litat de la gent (els que van en cotxe, els que són dins d'edificis no gaudeixen tant de l'espectacle). En aquests vídeos es nota la gent conduint, se'ls apareix el meteorit, els enlluerna, i res, segueixen conduint com si aquí no passés res.Ni tan sols un renec o exclamació, que encara que la facin en rus, segur que és prou entenedora.

I ara, a esperar que passi el gros, a veure si se'n van els núvols i podem veure alguna cosa. I que els astrònoms no hagin equivocat l'estadística...

PERÒ... PER QUÈ NO PLEGUEN?

No he dedica massa escrits per parlar de la corrupció política i la crisi general en la què estem immersos. Crec que se'n parla tant, al carrer , als mitjans de comunicació... que no sé, se'm fa feixuc dedicar aquí ni una sola ratlla. Abans parlo de temes més banals que d'aquest, i em quedo tan ample.
Avui faig una excepció. Per què? Ha passat alguna cosa nova? Algun escàndol més? No, senzillament vull dir ben alt que n'estic ben tip de tot plegat. I apart de la ràbia que em provoca aquesta situació, centrant-me en els polítics corruptes, no aconsegueixo entendre perquè no pleguen (il·lús de mi).
Com pot ser que els d'un partit que està emmerdat fins el coll, critiqui als d'un altre? Com pot ser que els del PSC vulguin que l'Oriol Pujol dimiteixi (clar), però tornen a posar al seu càrrec d'alcalde al Manel Bustos? I la Sánchez Camacho criticant-los a tots dos quan té la merda dins de casa. I en Mas dient que se'n fi del Crespo i avui veiem les fotos d'aquest dins l'helicòpter de luxe del mafiós rus?
I es queden tan amples! No només no pleguen els directament implicats, sinó que segueixen treballant al seus llocs! I no passa res! Se'ns en foten a la cara!
Fa temps que penso que l'única solució la té el poble de debò. Si no, només cal recordar el París de 1789 (sense guillotines, però, que encara prendrem mal...)