NI ANGLÈS NI ALEMANY NI XINÈS

Ja fa uns mesos, en un reportatge de tv3, no sé si del telenotícies o d'un "30 minuts", explicaven que a Montserrat hi anaven molt turistes russos
i sortia una noia que treballava a informació i que, gràcies a ser russa, havia trobat feina a la muntanya. Tot quedava en una anècdota simpàtica.
Però no fa gaire vaig pujar-hi. I oh sorpresa! Només se sentia parlar rus!!! Sí, també hi havia molts japonesos, és clar... però aquests són a tot arreu. També se sentien altres llengües, però ben bé un 60% de les converses que se sentien caminant per allà eren en rus. Llavors va ser quan em va venir al cap aquell reportatge que comentava al principi.
El millor, però, estava per arribar. S'acostava l'hora de dinar i anem al self-service (no el de sota la plaça, sinó el que està més a la vora dels aparcaments. Entrem a la cadena i en disposem a veure què hi ha per a triar. Tatxan!!!! La "carta", en català i...RUS! Increïble per molts motius! Primer, perquè de dos llengües, una sigui el català (aquesta és una sorpresa agradable), però l'altra... que la segona llengua no fos l'omnipresent anglès, ni els pujants alemany i xinès... Res de tot això, rus! I sí, sí, a la cadena del self-service, se seguia sentint aquest idioma tan acaramelat. I el millor, és que els cambrers que servien, els contestaven en rus!! Ja no era només aquella noia del reportatge! Potser aprendre rus és una solució per trobar feina a Montserrat!
Al final del dia i encara ara, un misteri em mareja el cap. En el menú, hi havia ensaladilla russa... Com dimonis ho deuen traduir????

ANAR A MENYS, ANAR A MÉS

Aquest any és el que menys he anat als assaigs dels castellers (de gener a juny, per ser exactes). De fet fins a l'aniversari, havia anat a tres assaigs i una actuació. Un aniversari que en aquells moments es va convertir en la millor actuació de la història!
Llavors em vaig tornar a despenjar, esperant el final de curs escolar, com més o menys feia cada any. Però què va passar? Que la nostra bèstia negra, el 2 de 8 amb folre es va convertir en el nostre millor castell. Es va descarregar al Vendrell i a la sortida del metro de Guinardó enmig d'una sardinada!! I clar, ja em podeu imaginar... com pot ser que no assistís a aquesta mostra d'eficiència???? I a sobre... què diuen? Que preparen el 5 de 8 per Reus? El 4 de 8 amb l'agulla? El pilar de 6? Però què estava passant? Doncs que s'estaven recollint els fruits dels anys anteriors, que hi havia canalla nova i bona, i que per fi, la sort era amb nosaltres.
Així que sense augmentar tampoc molt el ritme d'assaig, vaig anar a aquestes actuacions i viure 3 torres de vuit més, el primer 5 de 8 descarregat i el primer 4 de 8 amb l'agulla carregat! Increïble!!
Ara s'ha fet el tradicional descans abans de festa major... però aquest divendres es comença a preparar el què pot ser la bomba: descarregar tres castells de vuit i mig a la mateixa diada: el 2 de 8, el 5 i el 4 de 8 amb l'agulla (o l'inefable 7 de 8). Quin "pedaço" actuació!! I de mica en mica, anar preparant el 3 de 9 per a quan arribi...
Qui ens ho havia de dir!!! Tampoc fa massa temps d'aquelles lluites per a aconseguir fer un quatre de vuit cada any... o quan es va perdre la torre de set... Només fa dos anys que la colla va anar caminant a Montserrat per a celebrar el primer 3 de 8 descarregat, i en dos anys, el pas que ha fet la colla no ha estat de gegant, no... bé, sí, però no ha estat un pas, sinó uns quants!

DE TITO A TATA

Mitja part del primer partit de pretemporada del barça. Contra el Bayern de Munich. Contra Pep Guardiola. Què estrany es fa veure'l dirigint l'altre equip; és com si l'últim any no hagués existit i continués entrenant el Barça com sempre. Però no. És a Alemanya. Nosaltres teníem un entrenador, en Tito, que ho ha hagut de deixar definitivament. No sé, amb tot el respecte per a ell, evidentment, i desitjant-li que tot vagi bé, no sé si hi ha hagut una mica de poc respecte a la seva malaltia. No era un refredat, ni res que fos fàcilment curable. Jo ja vaig comentar sobradament que pensava que quan s'acabés la lliga, es celebrés, etc, renunciaria al càrrec i es posaria a treballar pel Barça però en un ambient més tranquil. La seva renovació (més ben dit, continuïtat) em va sorprendre, però sobretot sobtar. Malauradament, les coses no han anat bé i ha hagut de plegar. Sort, Tito!
I parafrasejaré de nou en Mourinho (a veure si desapareix d'una vegada per totes del nostre entorn futbolístic), quan va dir, després del tristament famós dit a l'ull: "Tito? Quién es Tito?" Doncs ara toca dir: "Tata? Quién es Tata?" Aquest és el nou entrenador del Barça, Tata Martino. Em sap greu per ell, però quan va sortir la llista de possibles substituts, ja em vaig preguntar qui era aquest, ja que mai havia sentit a parlar d'ell. Evidentment, li donarem un vot de confiança, a veure què fa, com ho fa, com parla, etc. Estàvem acostumats amb les jugades arriscades a can Barça, i com que havien sortit bé, doncs a callar i a tirar endavant. Esperem a veure què ens depara el futur futbolístic i que tot vagi bé.
PD. Millorar el futbol de l'any passat no és molt difícil...

ENCARA NO S'HAVIA VIST TOT

Inaugurats els mundials de natació 2013 que es fan a Barcelona. Independentment del tema aquàtic, les portades dels diaris anaven plenes d'una mostra de cultura popular ben nostrada, els castells. Sí, eren vermells, però ja se sap, qui paga mana.
Sembla que qualsevol inauguració que es faci a Catalunya ha de tenir els castellers en el seu programa, i aquí no podia ser una excepció. La gràcia, el toc diferencial, la sorpresa va venir pel fet de què... el castell es feia a dins de la piscina. Sempre s'han fet castells d'estiu a platges i piscines (bàsicament pilars), però ni molt alts, i amb banyador.
Els castellers de Barcelona van fer un 4 de 7 net (el què seia un 4 de 8 sense pinya), en una piscina olímpica, amb els segons (aquí baixos) sota l'aigua i els terços (aquí segons) traient el nas. Cert, no és un 3 de 9 amb folre com el del concert per la llibertat, però l'espectacularitat, originalitat, l'impacte visual (tots els castellers xops!) és brutal.
Per cert... les faixes.... es poden mullar????????

JA EN PORTEN 12

El 1966 s'estrenà una sèrie de ciència ficció, creada per en Gene Roddenberry. Es tracta d'Star Trek. Veure aquells episodis, amb les tecnologies que s'utilitzen actualment, fa una mica de gràcia, fins i tot riure. Però el què es va crear va ser molt més gran, tot un univers amb històries, personatges, races... que encara avui tenen milions de seguidors a tot el món.

Aquest estiu s'ha estrenat als cinemes Star Trek: Into darkness, que és, ni més ni menys, la dotzena pel·lícula sobre aquesta saga. Així com la sèrie de tv ha tingut diverses etapes, versions i seqüeles, amb les pel·lícules ha passat gairebé el mateix. Les sis primeres tenen el mateixos personatges que a la sèrie original, amb els mítics Kirk, Spock, Scotty, Bones i companyia. A la setena pel·lícula introdueixen els personatges de la segona sèrie, coneguda com "La nova generació", i amb ells es fan quatre pel·lícules més. D'aquestes, potser la número 5 és la més fluixa; les altres, pur divertiment i espectacularitat.
Tot semblava acabat, fins que J.J. Abrams, futur director de les noves pel·lícules de Star Wars, va iniciar una nova tongada de pel·lícules, agafant els inicis dels primers personatges però en la seva joventut.

I "Into darkness" no decep gens: efectes, una història correcta, amb al·lusions a la pel·lícula número dos, distreta, una bona estona per a desconnectar del món real, que això sempre va bé!

ELS INÚTILS, NEIXEN O ES FAN?

Ha arribat el moment, ja no es pot demorar més. A partir de ja, el MEC, si vol viatjar en transport públic (sí, aquest que quan arriba el mes de juliol es pensen que ningú utilitza), ja li toca pagar. Entra en joc la T-12, un abonament que, després d'un pagament previ, permet als nens i nenes de 4 fins 12 anys fer un nombre il·limitat de viatges.

Però què passa? Que per a tenir aquesta T-12, els seus responsables van decidir que els nens havien de tenir el DNI. Genial, molt necessari, i tant... Però mira, per l'altra banda pensava que si es feia el DNI, potser amb sort, seria la primera i última vegada que se'l faria (el dni espanyol, és clar). Per a complicar una mica més la cosa, resulta que per a fer el dni per primera vegada, cal portar el certificat del padró i el certificat del naixement del Registre Civil. Així que vinga, a fer tràmits, a demanar papers, i així van passant els dies...
Finalment ja ho tenim tot. Demanem hora per fer el dni, anem cap a allà i... oooooooh... quin greu!! Resulta que el certificat del naixement hi ha un error... ooooh.... Allà on posa nom del pare posa "Carles Capellades", i a cognom "Sesé", I clar, ells (a comisaria) ja saben que el pare és "Carles" i els cognoms "Capellades Sesé".... però mala sort, no es pot fer el dni.
Així que gràcies a un funcionari inútil de m... que l'única feina que el motiva és anar a esmorzar i rascar-se la panxa, un funcionari que a l'hora de teclejar no sap el què es fa... doncs au, torna a començar tots els tràmits una altra vegada. VISCA!!!!
Sí, clar, que no tots els funcionaris són iguals, que això és mala fama, blablabla... A mi m'és igual si és funcionari o no ho és. L'únic que demano és que la gent que treballa faci bé la seva feina, i si algú és un inútil, doncs, la veritat, a dia d'avui, l'INEM és ple de gent més competent per a treballar. I segurament, si la gent treballés millor, aquest país i el del costat no serien tant de pixarrí com ho són actualment.

GRÀCIA, ANC I JOEL JOAN

Aquest dimarts s'ha presentat els actes que organitzarà la ANC de Gràcia durant la Festa Major (destaquen la fira Estelània, l'estelada d'espelmes i la cadena humana del dia 20). A l'acte, primer ha parlat el president de la Fundació de la Festa Major (molta lectura i molt entrebanc), el coordinador de l'ANC de Gràcia i a continuació han pres la paraula l'Eva Piquer, la Carme Sansa i el Joel Joan, que han estat ben bé tres quarts d'hora parlant sobre la independència.
D'en Joel Joan es poden dir moltes coses, i segurament a molta gent no li agradarà el què diu o com ho diu. Però no es pot negar per una banda l'entrega absoluta a la causa catalana, el constant intent de millorar el món de la cultura del nostre país, i moltes coses més. La més recent, la promoció arreu del món de la seva pel·lícula Fènix 11.23.
La veritat és que quan parla, es fa escoltar, sobretot perquè creu en allò que diu, viu cada una de les seves paraules i els fets que l'acompanyen. Avui, ha rebut aplaudiments espontanis en una de les seves intervencions, quan l'Eva els preguntava si havíem de ser optimistes, si això acabaria bé. En Joel ha dit (més o menys, no ho he gravat pas):
"Eren optimistes els que vivien el 16 de setembre de 1714? O el 17? El 18? Ho eren al cap d'un any, quan els podien matar en qualsevol moment? I els que van viure després? Al segle XIX? A principis del segle XX? Amb en Primo de Rivera? Amb Franco? Després de tot això, hem de ser pessimistes? Si ho som, és que no tenim vergonya. Després del què van lluitar, després de tots els mort que hi ha hagut per Catalunya, hem de ser pessimistes i estar dubtant contínuament de si fem això o allò altre? És clar que ho aconseguirem. Guanyarem."
No ens pensem que tot han estat flors. També ha estat el primer en dir que no serà flors i violes. Que no ens hem de creure quan ens prometen que si som independents tot anirà millor. Potser sí, o potser no. Però quan ens equivoquem, hauran estat errades nostres, no de ningú més.
Molt divertit ha estat quan ha comentat que quan l'Acadèmia del Cinema Català enviï la primera pel·lícula als Òscars, segur que serà en llengua castellana, per a "què no s'enfadi ningú". I és que realment, fins que no ens estimem més...

PER QUÈ?

Fins fa gairebé sis mesos només hi havia un "per què?" que em treia (entre cometes) el son. Eren els famosos "Por qué?" de l'inefable senyor Mourinho, quan no sabia guanyar el Barça dins del camp i ho havia de fer des de fora.

Però ja fa una bona temporada que hi ha un altra tongada de perquès que aquests sí que em treuen el son, duts a terme (i emulant a la pitjor mare del món) pronunciats pel MEC (menor d'edat que tinc a càrrec). Qualsevol cosa que veu, que dius, que passa, va seguida d'un per què. I evidentment, la resposta va seguida d'un altre, i un altre, i un altre...
Havia sentit a parlar d'aquesta etapa, i fins i tot feia gràcia quan en veies exemples per la tv, o t'explicaven anècdotes. Però d'això a viure-ho, hi ha tot un món.
A continuació un escrit d'un blog que resumeix molt millor que les meves paraules tot aquest neguit:

La història podria començar amb qualsevol tema. Qualsevol, de veritat. Vinga va, posem-ne un com exemple. Ona, Estel! És hora de recollir les joguines. I per què, mama? Perquè hem d’anar a sopar. I per què, mama? Perquè ja és tard i segur que teniu gana. I per què, mama?Perquè la panxa ja et fa sorollets, que l’escolto. I per què, mama? Perquè la panxa vol menjar. I per què, mama?

(Indicacions: aquí ja començo a accelerar el ritme en les respostes i el to ja comença a no ser el mateix)

Perquè aviat arribarà el papa de la feina i també voldrà sopar. I per què, mama? Per què què, noies? Per què el papa ve de treballar? Perquè hem d’anar a treballar... I perquè, mama?

(La gran pregunta! M’agradaria poder contestar-li que realment no sé la resposta, però hauré de contestar alguna cosa tipus “per tenir diners per pagar el menjar, l’escola, el pis”...)

Va, noies, recollim que el papa ja està a punt d’arribar amb l’autobús. I per què amb l’autobús, mama? Perquè no ha agafat el cotxe. I per què... PROU!

L’etapa ‘I per què, mama?’ és dura... però al mateix temps deixa diàlegs absolutament divertits. El petits han descobert el ‘per què’ i així comencen bona part de les seves frases. El col·loquen a tot arreu. Crec que en realitat és una prova de l’Ironman o alguna cosa similar. Ells pregunten i pregunten i proven d’arribar al límit de la nostra paciència. I els pares posem a prova la nostra inventiva. No em direu que no heu acabat donant respostes surrealistes i tenint uns diàlegs apoteòsics gràcies als per quès- perquès. Teniu molta paciència? Per què?

RETORN AL PASSAT

Aquests primers dies de "descans" estival m'ha permès assolir un objectiu que feia temps rondava pel meu cap. Des de fa mooooooolts anys, podríem dir que... uns 20? que tinc un tocadiscos. Sí, sí, allò que servia per escoltar música abans que existissin els cd's i, és clar, internet.
La qüestió és que des de que tinc la seu casolana a Roquetes que mai l'havia tornat a endollar. I aquesta setmana passada, li vaig buscar sortida de cable, vaig connectar els altaveus i vinga, a rodar!! Bé, rodar, rodar, li costa una mica al principi, però després ja circula amb normalitat. Ostres, quins records tornar a sentir els discos de Detectors, Sau, i tota la col·lecció de discos que encara conservo... una vuitantena!

REPRENEM EL FIL

Després d'una paradeta necessària i recomanable, tornem a reiniciar el bloc una altra vegada, tot i que aquest cop ha estat un temps curtet.
Sembla mentida la capacitat de desballestar la vida que tenen algunes persones. Com pot ser que existeixi gent amb ganes de destruir i que semblin persones ben normals, d'aquestes que et creues pel carrer i no sospitaries mai que té el cor més negre que el carbó.
Però cal tirar endavant, i ho farem gràcies a bona gent, i també en part a frases que m'han fet arribar diverses persones:
- Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els adults (Pitàgores)
- La millor manera de defendre't és no assemblar-te a ells (Marc Aureli)
- La teva és una professió difícil, i no sempre es troba algú que com tu, l'honori