LA MILLOR UN ALTRE COP

Ja ha passat una altra Mercè. Entre acte i acte, sempre hi ha un moment important com és l'actuació del dia 24, la Diada de les colles locals (és a dir, Barcelona i unes altres "subcontractades").
Al llarg dels setze anys que hi hem participat hem tingut de tot:
1997, els nervis del primer cop (pujar al primer 5de6 i veure aquella plaça a petar, va ser increïble pels que no hi estàvem acostumats)
1998, picades de mosquits que et deixen sense acotxador i sense els castells preparats
1999, el primer 3 de 7 descarregat de la història
2000, el 5 de 7 i el confe
ti imitant la neu de la fallida diada del novembre anterior
2001, un dels molts castanyots de 3 de 7 per sota
2002, el primer 2 de 7 carregat de la història de la colla
2003, el primer 4 de 8 a la plaça Sant Jaume, però carregat (trigaria en veure'l descarregat)
2004, res de res, excepte amenaces de boicot, etc..
2005, la sisena de les deu torres de set i un altre 4 de 8 carregat (abans del de Sants... recte!!!)
2007, ara sí, es descarrega el primer 4 de 8 a la plaça Sant Jaume
2010, el primer 3 de 8 carregat!! Quin castanyot!
2011, plou i se suspèn l'actuació
2012, torre de vuit amb folre carregada, sí, aquella que comptàvem els intents amb castanyots, no com ara!
I finalment arriba el 2013 i s'assoleix la millor actuació de la història, sense fer dos dels castells superiors que també s'han estrenat aquest any (el 5de8 descarregat i el 4de8ag). I és que acompanyant a un 3de8, hem descarregat el 7de8, el 2de8 amb folre i.... per primera vegada... sí, sí, el pilar de 6!!!
Molt i molt bé! En un any tremendament difícil, es van superant fites una darrera l'altra. Una gran actuació que està cridada a ser el començament del final d'una etapa amb moltes alegries, molts maldecaps, molts insomnis i molta, molta emoció.

OLE TU!

Després de moooooooolts anys sense haver-ho de fer (em sembla que des del 1997), he tornat a fer classes de castellà a l'escola.
Que lluny queda la ja mítica frase: "¿Por qué no te cordas la bata?" Encara avui tinc clar que la paraula "abrochado" no em pot sortir de manera inconscient. Però què hi farem? Aquí estem, en plena efervescència catalana, ensenyant als nens i nenes a expressar-se en castellà.
Ep! No ens enganyem, tampoc! Aprendran més castellà amb mi que no pas plàstica! Això sí que és poc adient a la meva persona. Lo del castellà, amb professionalitat i bon humor es pot fer la mar de bé.
Ara bé, això tampoc treu que de tant en tant em puguin anar apareixent lapsus lingüístics. I el primer dia ja en vaig tenir un. Estàvem parlant d'una lectura, i al meu cap havia de parlar sobre un calaix. Però ai las... no em sortia com es deia calaix en castellà. Calaixo? Calajo? El meu cap anava a mil per hora pensant com dimonis es deia mentre anava parlant i s'acostava el moment de di-la...
Però com que el món dels nens i nenes és imprevisible, una nena va dir en un moment donat: "¿Cómo en un cajón?"
Ooooooh! Fantàstic! És cajón!!! I jo vinga somriure internament per dintre! I és que no sé si tot això em costarà un c(o)jón!

LA GENT VOL VIURE EN PAU...

... i hi ha quatre desgraciats que no els dóna la gana!
Me n'he assabentat avui gràcies a les reaccions dels partits anti-catalans (diguem les coses pel seu nom, dir anti-catalanistes és una fal·làcia) i als mitjans de comunicació de les Espanyes.
Resulta que l'Info-K, el programa del canal Súper 3 que explica les notícies als nens i nenes, dijous passat va parlar de la Via Catalana. Hi van sortir alguns menors que hi van participar donant la seva opinió. PP, C's, el PSC (amb la boca petita, clar), juntament amb el periodisme més imparcial (Mundo, Razón) han començat a demanar dimissions, compareixences del Govern... han posat el crit al cel per la utilització de menors amb fins polítics, un fet "menyspreable". Mira que intento esta tranquil, no saltar a la primera, reaccionar amb el cap... però és que no em deixen! Cada vegada que obren la boca la meva indignació arriba més amunt (de fet, està a punt d'atrapar el Voyager I, i mira que està lluny!)
L'Info-K és un programa GENIAL! Poder explicar als nens el què passa al món de manera entenedora, és importantíssim! Els acosta a la realitat sense que sembli un decorat paranoic com és realment. Facilita la feina a pares i educadors que de vegades ens costa explicar segons què. Moltes vegades, els mateixos nens i nenes són protagonistes perquè fan ells els reportatges, les entrevistes, etc... La qualitat i el servei d'aquest programa és inqüestionable.
Mentre a Catalaunya es fan programes informatius i culturals amb nens de protagonistes, a les Espanyes, els nens els fan servir en programes tipus Tu cara me suena (on es disfressen de artistes "grans" i els imiten, vestint-se com putots) o bé Gran Hermano (estan preparant una edició infantil que esperem no vegi mai la llum).
Resulta que al país hi ha una manifestació cívica d'un milió i mig de persones, unint les mans de punta a punta de Catalunya... i què volen? Que no surti la notícia? És que si el mateix s'hagués realitzat per a demanar la tornada dels toros, també n'haurien informat! La qüestió no és el què, sinó el com i els quants. Si una notícia és important, ho és en noticiaris de grans i de petits. I si és per a nens, el normal és que surtin nens parlant, com han fet al llarg d'aquests dotze anys.
Això em recorda al què passa de vegades a les escoles. Podem dedicar hores de tutoria a parlar del Tibet, o la segregació racial, o l'esclavatge infantil als països del tercer món. Però ai...!!! Com parlis dels problemes del propi país, que és del què es parla a les cases, al carrer... això sí que no! Com parlis de la crisi, dels bancs, dels polítics o de la independència... Ja has begut oli! Això no està ben vist! Parla de les incoherències d'Obama, que a tothom li sembla bé. Parla de les incoherències d'en Mas, i ja la tens liada.
Lògic, no? Això sí que és tenir una escola la dia... parlar només del què passa fora del país o va passar als anys 60...
Doncs no, així no es fan les coses. així no s'educa. Amagant els fets del dia a dia? Molt bé INFO-K!

TO BE OR NOT TO BE

Ens passem el dia decidint coses entre dues o més opcions.
Sona el despertador: m'aixeco jo o m'estic al llit 5 minuts més? Em dutxo i esmorzo o esmorzo i em dutxo? Sabates o vambes? I així van passant els minuts, les hores... Sense donar-nos compte, el nostre dia a dia està ple de decisions que prenem inconscientment. Evidentment, la majoria d'aquestes mini decisions ho són sobre temes banals com els que he utilitzat d'exemple.
Ara bé, moltes vegades ens trobem davant de dilemes més importants. Ja sigui perquè la decisió que prens pot marcar el què faràs aquell dia o com et sentiràs; o bé perquè realment són decisions que poden canviar totalment la vida que duien fins ara.
Darrerament, en els últims mesos, m'he trobat força vegades el segon grup de dubtes, i fins i tot, podríem dir que amb els del tercer grup, el de les decisions decisives). La meva vida no ha canviat molt molt molt, però sí que hi ha petites coses que l'han afectat o l'han redireccionat. Potser no ha canviat tant perquè justament les decisions preses han portat a que no hi hagi cap gran daltabaix.
Tot ve donat perquè fa poquet d'una d'aquestes tries que havia de fer. Tenia dues opcions, i segons quina escollia, aquell dia seria d'una manera o seria d'una altra totalment diferent. Donant-hi voltes, potser dues o tres setmanes, valorant totes les possibilitats, totes les variables... em poso a mi de preferència o als altres? Total, que al final, vaig escollir una opció i abans de que acabés el dia, estava convençut que havia d'haver escollit l'altra. Tinc molt clar que si hagués estat a l'inrevés, també m'hauria mostrat decebut amb la decisió presa. Però... tants dies donant-hi voltes, per al final pensar que t'has equivocat... Pffffff... és fotut... Sort que no era cap situació important...
Fa dos dies que dono voltes a un tema que sí que pot portar més o menys maldecaps. Si ho tiro endavant pot portar unes conseqüències, que no se sap si bones o dolentes; o passo pàgina i miro cap a una altra banda. Aquesta segona opció sé que no em deixaria satisfet, però sí que no m'enredaria. Aix... perquè aquestes decisions de cada dia no són totes de l'estil "en bus o en metro?". Segurament perquè m'agraden més del tipus: "em mullo? agafo el paraigües? o em quedo a casa?"

NO VOLIA, PERÒ...

És veritat. No tenia pensat fer cap entrada sobre la Via Catalana de la Diada d'ahir. Penso que ho hem viscut, ho hem vist i ja hem llegit i sentit tants comentaris, opinions, vídeos, fotos, que la meva aportació no feia falta. cadascú es pot quedar amb el seu tros de Via al cap, al cor... o potser alguns encara el tenen a l'autopista tornant del sud.

També creia que potser escriuria sobre el començament del curs escola. Sí, avui ha començat la rutina de veritat per a gairebé tota la població catalana. Hem passat d'un esdeveniment històric a un altre que ens marca el dia a dia de veritat.

Però al final, patapam! Via catalana.

I què vull dir? Res. Com suposo que tothom, expressar un orgull infinit del nostre país per la fita aconseguida, una satisfacció enorme. Malgrat el temps, els km, els desplaçaments llunyans... malgrat tot, vam unir de punta a punta el principat, i fins i tot ens vam unir dins la Catalunya Nord i el País Valencià. Increïble. Moltes felicitats als organitzadors i a la feina de tots els voluntaris, que fou enorme. I desitjar que aquests organitzadors no defalleixin. Quan els polítics de torn comencin a alentir el procés, i la gent comenci a cansar-se, hauran de tornar a estirar del carro com molt bé ho han estat fent al llarg d'aquests mesos.

Crec que el millor homenatge és els diversos enllaços que hi haurà a continuació.

Primer, és clar, les millors imatges de la Via (bé millors, de les que van gravar tv3; perquè segur que n'hi ha d'altres molt millors). Després, l'obertura del programa de ràdio del Jordi Basté, un bon conte. I finalment, l'opinió d'un periodista força conegut, el Gabilondo, que demostra que a Espanya hi ha gent que pensa, i que també s'hauran de moure si volen que en parlem democràticament.

No val la pena posar el vídeo dels feixistes rebentant l'acte de la Diada a Madrid. Senzillament, tenim maneres diferents d'actuar, i en 300 anys no han canviat. Tampoc cal posar enllaços a Alerta digital, tot i que els figurants de cartró, el pagament a la gent de la via, i les vaques per omplir, són comentaris dignes de Polònia. O la Camacho, parlant de la Diada de la confrontació... perdoni senyora, jo fa anys que estic enfrontat a vostès, no ve pas d'ara... 

Però bé, a recordar bons moments i a seguir lluitant CADA DIA  per la llibertat del país, i no només de paraula!

EN FA 299

Tal dia com avui fa 299 anys, Barcelona es disposava a viure el final del seu brutal setge. Després de més d'un any encerclats, tirotejats i bombardejats per les tropes borbòniques, la nit del 10 de setembre de 1714, tots els habitants d'aquella Barcelona sabien que estava a punt d'acabar-se.
Dos-cents noranta-nou anys després, seguim recordant aquells fets que van significar la derrota final en aquella guerra, el què molts historiadors han definit com la primera gran guerra. Cert que encara quedava Cardona, que caigué cinc dies després, però la caiguda de Barcelona pel simbolisme i per la brutalitat del setge fan que sigui aquest dia i no el 18 el que marca la fi de la nostra llibertat.
Ara som molt milers més els que volem la independència del nostre país. Milers que sumen milions que miren endavant, cap al futur. Però no podem oblidar de mirar enrere. No podem oblidar tots els que han lluitat per Catalunya durant centenars d'anys (abans, durant i després del 1714). Però en el cas que ens ocupa, no podem oblidar els morts en aquella guerra que portà a la nostra derrota.
Per tots ells hem de seguir lluitant, vagi com vagi tot plegat, facin el què facin polítics, Assemblees i companyia... Per ells cal passar pel Fossar de les Moreres a retre homenatge (n'hi ha molts que s'obliden).
Demà, onze de setembre, milers de catalans uniran el principat de punta a punta, al llarg de 400 km, en una mostra més de la voluntat d'un poble. Avui encara arribava la notícia que l'Estat Espanyol prohibeix que la Via entri al País Valencià. És que és increïble... com es pot prohibir una cosa així? Tancaran les fronteres que en uneixen amb el sud? Per això i per tantes moltes altres raons, aquesta Via Catalana ha de ser un èxit.
La lluita seguirà l'endemà.

PD. He volgut fer una picada d'ullet a aquest número, el 299. Aquests 299 anys de l'onze de setembre els he fet coincidir amb l'article 299 del bloc... res, una simplicitat... Tant de bo puguem estar parlant d'un nou estat a Europa d'aquí 299 articles (i no anys)

JA HO DEIA JO...

No... si ja ho deia jo a DECEPCIÓ, que això de que Madrid no fos seu olímpica el 2020, portava conseqüències negatives.
No han passat ni 24 hores, que l'alcalde de Barcelona torna a posar en marxa la maquinària per a la candidatura per als Jocs Olímpics d'hivern del 2022; la candidatura anomenada "Barcelona-Pirineus". No entrarem ara en la broma fàcil de la neu que cau a Barcelona, ni el temps de transport o el tipus de carreteres que uneixen la capital amb la serralada.
En el context socioeconòmic actual, tant bestiesa eren les olimpíades espanyoles com aquestes! Ens posem les mans al cap quan pensem en els milions i milions que s'invertirien en aquest esdeveniment, quan tanta falta fan aquests diners en molt altres àmbits del país. És que sembla que ens vulguin prendre el pèl. Bé, no ho sembla, és que han nascut per a això. I a sobre, és que se'n sortirien amb la seva!
Cal esperar en que la intel·ligència, el seny, el sentit comú... tot els il·lumini, abans que es comencin a gastar diners en aquesta bestialitat injusta. Segurament, algú ja deu estar cobrant... Són una colla de corruptes!
I és que si fos per ells, la gent del poble estaríem sempre al carrer per a mostrar el descontentament amb el govern de torn, sigui del poble, ciutat o país.
En Trias deia que si hagués guanyat Madrid, caldria posposar aquesta candidatura, però a l'haver perdut, ho pensen tirar endavant. Els cal, però el vist-i-plau del Comité Olímpico Español. Amb una mica de sort, faran ús de la seva espanyolitat i animadversió contra Catalunya i diran que no. Però segur que diuen que sí, ja que per a ells, representaran més guanys econòmics. Uns es faran més rics, i el poble serà més pobre.

DECEPCIÓ

Vaya por delante mi pésame a todos y todas las personas, a esos millones de españoles que se han visto de nuevo, y ya van tres veces, por la decisión del COI de no dar a Madrid las olimpiadas del 2020.
A mí también me sabe muy mal.
Y es que ahora tendrán que seguir robando a los catalanes los millones de siempre, no podrán ser más con la excusa de las olimpiadas de España. Porque éstas sí iban a ser las olimpiadas de España, no las de Barcelona, que aunque también le pusieran el adjetivo, por dentro se les roían las entrañas. Pues no, los habitantes de Cataluña no podrán poner ni un euro en el malgasto olímpico, añadiendo esta partida a este inmenso presupuesto que cada día se llena de dinero catalán hacia las Españas.
Y no sólo esto. Muchas personas habían tenido un sueño que ahora, no podrán ver cumplido. Unos separatistas querían que Madrid fuera sede de los Juegos Olímpicos porque pensaban que sería allí donde Catalunya participaría por primera vez como estado propio. Atletas catalanes ganando medallas para Catalunya en Madrid. Oooooooh!!!! Pues no va a poder ser. Realmente la vida es injusta.
Una cosa positiva. Ahora los dirigentes madrileños tienen cuatro años más para mejorar su inglés, no sea que hagan más el ridículo como su actual alcaldesa.

EN PEU DE GUERRA

La comunitat educativa de les Illes Balears està en peu de guerra. El govern del senyor Bauzá va crear un decret (TIL = Tractament integrat de les llengües) per assegurar-se (a la seva manera) que els nens i nenes de ses illes aprenien tres llengües. Evidentment, hi ha una de les tres que, coses de la vida, perd tirada i es veu arraconada i menyspreada per les altres dues (sobretot una d'elles).
Sí, és clar; un cop més el català és atacat de manera vil i despietada pels nacionalistes espanyols, aquests que tant parlen de respecte per les llengües. Disfressen la seva idea del monolingüisme darrere de l'imaginari del trilingüisme.
Tres directors d'escola de Maó van decidir que no acatarien aquest decret, i la resposta va ser contundent: suspensió de sou i feina. A partir d'aquí, queixes, concentracions, manifestacions... fins que un tribunal va trobar una escletxa per on anul·lar el TIL. La felicitat va durar poc. En poques hores, el govern balear va impulsar un nou decret que anul·lava aquesta sentència i tirar endavant el TIL.
Ara, hi ha convocada vaga indefinida a les escoles balears a partir del 16 de setembre. Una vaga aprovada pel 95% dels assistents a l'assemblea!! Bona manera de començar el curs! Si fóssim un país normal, ara esperaríem que l'escola del Principat fes algun acte, concentració, en suport de les escoles illenques. Però en el fons, aquí costa que la gent deixi de mirar-se el melic per coses que passen a uns quants quilòmetres de distància, si no hi ha un suport mediàtic i de la totalitat de la població. Encara costa que les minories aixequin la veu quan ve el llop!!!

CANVI DE NOM

A hores d'ara ja informen que la Via Catalana està gairebé plena. Fins i tot els trams de l'Ebre comencen a tenir una ocupació digna, i tot fa pensar que l'onze s'aconseguirà la fita. Caldrà esperar que no hi hagi hagut molt boicot (gent que s'apunta per no anar-hi expressament, i gent que s'apunta per anar-hi i després li fa mandra, que d'aquests també n'hi ha) i que tot vagi bé.
Avui comentem un altres aspecte, que té a veure amb la nostra estimadíssima classe política. Primer de tot, hi ha un tema que me fa ràbia, que és com els mitjans espanyols i alguns d'aquí vinculen aquesta iniciativa popular a la Generalitat, a CDC, ERC o el mateix Mas. Doncs sí, em fa ràbia perquè no m'agrada que una cosa que ells no organitzen (no en sabrien ni podrien), facin veure que és seva. Ells no hi tenen res a veure, i si s'hi volen afegir, que ho facin a títol personal, com a part del poble, no com a representants de res. Com ja he dit en altres entrades, ells que facin la seva feina, que ja van tard...
I després tenim els altres. Els d'Unió, IC i l'inefable PSC... És que no s'hi senten a gust. Els primers, que donen llibertat als seus afiliats. Home, però què és això? Sempre m'ha fet gràcia que tts els membres del partit han de pensar, dir, fer el mateix. Quin horror! També mengen el mateix? Llegeixen el mateix? MIren els mateixos programes? Caguen els mateixos grams? La Via Catalana és dels ciutadans, no és de cap pariti, i per tant, que callin.
Els segons, que ai... és que... nosaltres encerclarem La Caixa... No recordo que ho volguessin fer quan estaven al govern. I llavors La Caixa era igual de lladre que ara, no? Ui... he dit incoherència? Ja, ja! Fan una mica de llàstima, no? Que vulguin anar tant de hippies, progres i antisistema...
Lo del PSC ja és surrealista. Apart de les seves pixades fora de test, tenim el cas de quan van voler canviar el nom. Van demanar que no fos la Via cap a la independència sinó pel dret a decidir. Pobres, és que encara no s'han enterat de res... Total, no sé perquè volen tant el dret a decidir, si el dia que s'hagi d'aprovar, votaran a Madrid en contra...
Uf... és que si no ens podem fiar dels polítics que més o menys pensen com un, imagineu pels altres!!!

CORTINA DE FUM

En l'últim exemplar de L'Independent, a l'enquesta a la gent del carrer es pregntava l'opinió sobre la Via Catalana. Només surten les opinions de 4 enquestats (desconec si només fan 4 preguntes o és una selecció de lo milloret). La qüestió és que 3 dels 4 enquestats s'hi mostren en contra o escèptics. N'hi ha una que es nota que té al cap aquella idea que inculquen els contraris a la independència:
"Amb tots els problemes que hi ha, sembla mentida que es gasti temps i diners en això de la independència. El què importa és crear llocs de treball, les retallades, sortir de la crisi, etc."
És en part lògic que utilitzin aquests arguments. Els espanyols i els catalans contraris a la independència i també amb poques ganes de pensar, fan seu aquesta raonament, per donar a entendre que als independentistes no ens importa la situació social actual.
Però clar, sabem la veritat, no? Clar que ens importen les retallades i estem en contra d'aquesta manera de lluitar contra la crisi, i més si es toquen sanitat, educació i les ajudes al tercer sector. Clar que volem que es creïn llocs de treball i que s'acabi aquesta tendència a tenir més persones a l'atur. Clar que volem sortir de la crisi. Clar que volem que tots els corruptes vagin a la presó i no en surtin més.
Però ara exposem una situació semblant en un àmbit més petit com pot ser el familiar. Una família amb pare, mare i dues o tres criatures, és igual. Un dels progenitors no té feina. Existirà una preocupació per a tornar a treballar, que omplirà hores de dedicació del cap d'aquests pares. Però mentre busquen feina, no es preocuparan per la malaltia d'un dels fills? No aniran a les entrevistes a l'escola d'un altre fill perquè té X problemes? No es preocuparan de portar el cotxe al taller perquè se'ls ha espatllat? No aniran a aquella reunió sobre la instal·lació d'un ascensor a la seva comunitat? I així podríem seguir fins a l'infinit.
És a dir, que les persones podem preocupar-nos de més d'un tema-conflicte a la vegada. Que parlem i dediquem hores a una qüestió no ens fa oblidar les altres ni a prioritzar-ne cap en concret. Es pot fer tot alhora. Així que aquesta excusa no serveix, és absolutament banal.

SET PER LA VIA

Ja només queda una setmana per la Diada. Set dies per a un repte logístic de gran envergadura. I és que tant és si serveix per alguna cosa o no. Per si accelera el procés, o  l'alenteix, o l'anima... és igual. Hem de ser conscient que 400 km de catalans units mà en mà és, es miri per on es miri, una gesta admirable i dificilíssima de muntar.
Vaig ser present a la cadena que es va fer durant les festes de Gràcia. Tot i la gentada, la unió de totes les places va quedar una mica desdibuixada en alguns trams. La coordinació de tot plegat, l'organització de cada tram, entre voluntaris i participants era en alguns moments complicada. Imaginem-nos, doncs, el muntatge de la Via Catalana al llarg del territori. Així que, si s'aconsegueix, sense tenir expectatives sobre el "després", el què aconseguirà és pujar l'orgull del poble, créixer l'autoestima del país. I qui no ho entengui, que provi de fer el mateix, a veure com se'n surt!
La successió de videos promocionals de la Via, o imatges de les proves fetes a tots els punts del país i del planeta, fan que augmentin les ganes d'aconseguir-ho. 

I després tenim els pesats de torn que volen desprestigiar la Via:
- els que creuen que hi ha coses més importants
- els que volen canviar-li el nom
- els que directament la repudien
Durant  aquests dies comentarem cada un d'aquest casos...
Per a musicalitzar-ho tot plegat, una cançó, ehem... que es pot escoltar, va! 

LA CÚPULA

Ahir es va estrenar la sèrie "La cúpula", basada en un llibre de l'Stephen King, de "només" 1130 pàgines!! En la línia de les novel·les del senyor King, té un punt de partida molt interessant, quan de cop i volta, al voltant d'un poble hi apareix una cúpula que els incomunica de la resta del món. A partir d'aquí, com reaccionen els habitants d'aquella població, amb els problemes que ja arrossegaven d'antuvi, de les realcions entre ells, etc.
Personalment, penso que té una bona premisa, però que es perd en molts detalls irrellevants. Segurament, la història, si fos més curta i estigués més condensat el realment interessant la faria molt millor. Se li podria treure molt més suc sense perdre's en històries paral·leles. Tot i així, és recomanable.
També en una altra novel·la, "La boira", posa sobre la taula el fet de com reaccionen un grup de persones davant d'un fet il·lògic, que els posa entre l'espasa i la paret. El què se'n diria, un experiment sociològic; però dels de veritat, no com els de Telecinco... I és que més d'una vegada hi he pensat. En una comunitat amb molt bon rotllo, en el moment en què hi hagués una tragèdia, una catàstrofe, que posés les persones al límit, les reaccions segurament serien poc humanes, seria una cosa semblat al caos. Tot i que per sort, dins la bogeria, sempre hi ha algú que vol posar ordre i té actitus més cíviques i solidàries.
Sobre la sèrie en qüestió, veurem com evoluciona. D'entrada, ja té algunes diferències amb la història original, però clar, és el què tenen les adaptacions a la televisió o cinema...

FALSOS

Fantàstica la notícia de que volen posar-li el nom de Juan Antonio Samaranch a un carrer de la ciutat. A més, l'alcalde de la ciutat ho celebra dient que és un encert. Sí, el mateix alcalde que vota a favor del dret a decidir, del partit polític que anima a participar a la Via Catalana, el partit polític que mana al Parlament i que ha de fer funcionar la màquina generadora d'un nou estat a Europa.
I clar... després, què volen que pensem d'ells? Com volen que ens els creguem? Com pretenen que valorem la seva feina quan no paren de dir unes coses i fer-ne unes altres? Són falsos, són mentiders. Estem en un punt en que no pots ser gris. O BLANC O NEGRE. Fa molts anys que aquests polítics han navegat pel color gris, però això s'ha acabat. Voler seguir-ho fent és prendre el pèl a la ciutadania.
No es pot permetre que posin el nom d'aquest feixista a un carrer de Barcelona. Que torni l'avenida del Generalísimo i tots els altres! No pot ser! Quina vergonya. M'és igual que fos fonamental a que Barcelona fos seu olímpica (cosa que si fos certa, seria corrupció, no?) També és el fatxa que va modificar la llei olímpica per a què Catalunya no pugui participar-hi.
No podem estar posant noms de feixistes a carrers de la capital de Catalunya en el mateix moment en què es vol iniciar per fi la separació d'Espanya. Incoherència. Hipocresia. Falsedat.

PRIMERES SENSACIONS

Enlloc de seguir mastegant l'inici de curs o la Via Catalana, toca ara parlar de les sensacions culès del principi de temporada. Aquests també han tingut un estiu atípic, però quan encara estem esgotant els últims minuts de les vacances, ja hem jugat 3 partits de lliga, 2 de supercopa, tenim grup de la Champions i l'inefable Mourinho continua tocant els nassos.
De fet, del Barça es pot dir ben poca cosa. A la lliga, tres de tres en victòries, i un joc que encara deixa que desitjar. A la Spercopa, dos empats, copa,  i un joc que encara deixa que desitjar. Però no passa res... estem començant...
Es noten encara els defectes dels últims anys, és a dir, que quan toca jugar contra un equip que posa els onze jugadors al seu camp fent doble línia de defensa, i donant puntades a tot el què es mou, falten idees per a superar-lo. A veure si en Tata hi posa remei.
Dels jugadors... home, sembla clar que falta un central si no confien en en Bartra i l'avi Puyol no es trenca més. D'en Neymar, donem-li temps (un mes, eh? Tampoc ens passéssim!!)
I del duel Pep-Mourinho de la Supercopa europea... una bona patacada per al portuguès! Quin goig veure la seva cara després de l'empat al minut 121!!! No va trigar massa a queixar-se, com sempre... ai, és que quan un fa fàstic, el fa de debò!!!
Doncs res, que això acaba de començar!!!