PST, PST.... QUE VE, QUE VE!

I després de 365 dies, arriba l'any nou, el 2014, un any ple d'incògnites, algunes de noves, però la majoria es repeteixen any rere any. Mirant l'any que per fi s'acaba, van florint les preguntes:
- Com seguirà la crisi? Cap a avall, igual... o millor?
- Com pot anar a millor si els principals culpables, durant el 2013 han seguit rient-se de tothom?
- Hi haurà revolució social davant de tanta injustícia?
- I el país, celebrarem la consulta?
- Com actuarà Espanya?
- S'acosten garrotades?
- Aguantarà el gruix de la societat catalana l'atac espanyolista que ens caurà a sobre?
- Què farem al setembre amb la llei Wert?
Tot això i molt més, durant els propers 12 mesos; intriga, comèdia, música i terror!

AIXÒ S'ACABA

El 2013 és a les portes del seu definitiu final. Quatre dies més i entrarem al 2014, un any amb unes connotacions històriques impossibles d'obviar... a no ser que siguis del pp o psoe, és clar.
En espera d'una darrera entrada per a fer una valoració general, molt general de l'any, volia deixar constància d'un any prolífic en quant a bloc es refereix. Justament aquest mes és particularment pobre en entrades, però la proximitat del número 100, és evidentment un esdeveniment d'aquests que a mi tant m'agraden...
De fet, és destacable que des d'aquesta nova etapa del bloc que començà l'agost de 2012, hi haurà 162 articles, mentre que en tot el temps anterior, des del començament, el 2006 fins al 2012, n'hi ha 167. Una dada força curiosa, la veritat.
Pel què fa a aquest 2013, desembre i juny, els mesos més desèrtics, coincideixen amb dos moments laboral i socialment estressants com són final de curs i d'any. La resta de mesos han mantingut una constància força regular, amb entrades per a tots els gustos i paladars, o millor dir per la meva autodigestió.
Veurem què ens depara el nou any a Carlingues; teca segur que n'hi haurà... I tot compaginat amb el bloc de l'escola, de geganters, i ara també, el dels 50 anys de Colònies Jordi Turull!

CAP VERD

Cap Verd són un conjunt d'illes pertanyents al continent africà amb una població equivalent a tot el Camp de Tarragona i una extensió com Montmeló. Ara bé la seva selecció nacional de futbol es troba a la posició 39 del rànking FIFA i això la converteix en na potència futbolística de primera magnitud.
Aviat tindrem la sort de veure aquests jugadors que s'han quedat a les portes de jugar el mundial en el tradicional partit de costellada de la selecció catalana. Almenys aquest any han tingut la delicadesa de no jugar el 28 de desembre i convertir-se en la innocentada del dia.
Fins i tot el màxim mandatari de la Federació catalana de Futbol comenta que això d'aquest partit nadalenc és una fórmula gastada, però que no es pot fer res més. Bé, no sé si de veritat no s'hi pot fer res... va haver una temporada que es parlava d'un campionat entre nacions sense estat. S'ho podrien curra una mica i mirar d'organitzar-ho, que segur que motivaria més a la gent.
Sí, ja sé que els catalans ens hem de moure per aquest partit i que si no ho fem doncs després no podem reivindicar l'oficialitat de les seleccions, etc. Però també és veritat, que com pot començar a passar amb la consulta de marres, que la gent se n'acabi cansant.
Almenys ara ja han vist que han de dur seleccions amb poca representació en el nostre país, no fos cas com quan van dur Honduras i Colòmbia, que hi havia més hondurenys i colombians al camp que no pas autòctons.
Res, que cal donar-li vida a aquest tema, i la veritat, amb tot el respecte cap a Cap Verd, que segur que són unes illes maquíssimes, aquesta no és la manera.

ADÉU AL 46664

Als 95 anys, després d'aferrar-se ben fort a la vida durant molt de temps, Nelson Mandela, el pres 46664, ens ha deixat. Símbol de la llibertat, símbol de la lluita anti-apartheid, símbol no només de Sud-Àfrica, sinó de tot el continent africà. Un home, un símbol.
Exemple per a molts, la seva vida és una mostra d'on arriba la maldat de la humanitat i fins on pot arribar el desig de llibertat i de justícia.
La seva lluita, i la de tot l'activisme anti-apartheid, va tenir un esclat mediàtic a final dels anys 80 gràcies als concerts Human Rights Now i el ressó que van aconseguir artistes com Peter Gabriel, Sting i companyia. A mi em va agafar massa jove, però la meva joventut va acompanyada a una sensibilització especial envers aquest moviment. Personalment, sempre he tingut una especial emotivitat amb aquesta injustícia que va existir al país sud-africà. Independentment dels conflictes que va viure en els seus últims anys, no es pot dubtar mai de la grandesa d'aquest home, sempre tan fràgil, però tant alhora fort. Bon viatge, Madiba!