CURTS DE PIXAR

Amb l'excusa de treballar el text argumentatiu a les classes, tot fent-ho a través de la crítica de pel·lícules, he pogut gaudir dels curtmetratges de Pixar. Per tal d'aprendre a fer una crítica, primer n'hem fet unes quantes junts, i abans de fer-ho d'una pel·lícula sencera, hem practicat amb curtmetratges. I en aquest tema, Pixar s'ha convertit en un referent de l'animació de qualitat amb els seus surts.
He tornat a xalar amb els clàssics "For the birds" i "Lifted"; he descobert alguns de nous que, és clar, anant poc al cinema, és difícil de veure... Però n'hi ha una que m'ha encantat. No té molt missatge però vaig riure moltíssim la primera, segona i tercera vegada que l'he vist (encara no hi ha hagut una quarta...) Es tracta de "Presto". Boníssim.

2013 = 5 DE NOVES

No em repetiré altra vegada sobre l'espectacularitat d'aquesta temporada per als Castellers de la Vila de Gràcia. Un any marcat pel desgraciat accident que ens acompanyarà any rere any, caracteritzat per la poca assistència personal als assaigs (actuacions també, però no tant).
Doncs aquest 2013 ja és el millor de la història, i serà un any difícilment repetible. Es pot superar, però és evident que al nivell casteller en el què es troba la colla, descarregar fins a 5 construccions noves en un sol any, això, és inassolible altra vegada.
Lluny queda aquell 2003 quan es va descarregar el primer 4 de 8. Hem d'anar fins el 2010 per a descarregar un nou castell, el 3 de 8. I el 2012, el 7 de 8. Així que, ja es veu que en 10 anys, tres castells nous; i aquest any, de cop, cinc! Tenim en compte que estem parlant de castells descarregats. Així que parlem del dos de 8 amb folre, el 5 de 8, el pilar de 6, el 4 de 8 amb agulla i, és clar, el 3 de 9 amb folre, la cirereta.
Una temporada brillant, la millor, sensacional... llàstima que no hagi pogut viure-la com es mereix. Tot té un inici i un final.

CAP DELS DOS

Els equips de futbol de Suècia i Portugal es veien les cares en una eliminatòria que decidia qui participava al mundial de Brasil 2014. Els dos equips, representats per les seves dues grans estrelles: Ibrahimovic i Cristiano Ronaldo. I quina de les dues fa més ràbia? En principi, ho tenia clar.
Molts s'estranyaven de la meva inclinació cap al bàndol portuguès. Doncs sí, preferia que passés Portugal (com així ha estat) que no pas els suecs. I per què? Si hi ha el Cristiano!!! Ja, però aquest senyor fa ràbia per ser com és i per jugar amb el Madrid. Si seguís al Manchester, ens faria ràbia per ser com és i prou. De fet, ni ens enteraríem de la meitat de les coses que fa o diu.
En canvi, l'Ibra va jugar amb el Barça, se'l va cridar al camp, se'l va animar i se'l va aplaudir. I ara, no para de ficar-se amb el club, amb en Guardiola... té una mena de mal cor a dins que no el deixa viure. És més semblant al Mourinho que no pas el portuguès. I què voleu que us digui? Em molesta que algú que hagi viscut aquí entre nosaltres malparli d'aquesta manera. Per això preferia que guanyés Portugal. una cosa és ser fatxenda i una altra cosa un desagraït.
També és veritat que quan he vist el Ronaldo celebrant els gols, em bullia la sang. Però després pensava: "Home, potser si té el dia al mundial, encara ens faria un favor i eliminaria Espanya..." Ooooooh...!!!!

MILLION DOLLAR BABY

Pel·lícula que ja fa temps que es va realitzar, però que per aquelles coses que no se saben, mai havia arribat a veure fins aquesta setmana. Va ser allò de sentir que la feien i dir-me, ara és el moment!
I renoi, quin encert de decisió! La veritat, no sé quina mena de vareta màgica té aquest cowboy del Clint Eastwood que fa unes pel·lícules increïbles... Com a actor, serà recordat per personatges mítics però no per obres mestres del cinema, però com a director, en fa una darrera l'altra.
Una pel·lícula sobre la boxa és d'entrada arriscada, al ser un tema força minoritari, però ell aconsegueix agafar l'espectador des de la primera seqüència, amb unes interpretacions acuradíssimes i realistes... Tot plegat, et deixa en moments clavat al sofà observant aquella escena o aquella altra. A més té la capacitat de transportar-te de sobte, del món de l'esport al drama més cru amb el tema de l'eutanàsia en primer pla.
Gran pel·lícula, sí senyor!

SANOYARA LLIBRE

Ufffffff!!!! Ja no sé quant temps fa de què comenci un llibre i el deixi. La veritat és que si ho he fet alguna vegada, potser aquesta ha estat la segona o com a molt, la tercera. Sóc lector d'aquells que intenta acabar el llibre que llegeix sempre. I si no m'enganxa, vaig fent, vaig fent, mirant de trobar-li alguna cosa que m'atrapi.
Així que, per mi, deixar un llibre és un fet súper-estrany, i que sobretot, diu molt del poc feeling aconseguit amb ell.
Es tracta de "Sayonara Barcelona". És un llibre d'en Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi del 2006 (renoi...). El vaig agafar en l'intercanvi de llibres a l'escola el passat Sant Jordi, i fins aquesta setmana no l'havia agafat. És cert que estic molt acostumat ara mateix a la novel·la històrica, però de tant en tant, també llegeixo altres estils. Però caram... durant quatre dies ho he intentat, del dret i del revés, però no. Avui encara em passava les línies sense llegir, fins i tot pàgines senceres. Res, que la història d'aquest senyor que torna a la Barcelona del 2006 després de viure al Japó durant 25 anys no em deia ni ase ni bèstia. Ha estat, si més no, educatiu el fet de deixar-lo estar.
Ara la qüestió és si el porto a l'intercanvi de llibres de l'any que ve. La teoria diu que hem de dur llibres que ens han agradat, per tal de compartir-ho amb els companys, però clar... com puc donar un llibre que m'apassiona i quedar-me a casa aquest? És estrany, no? La veritat és que penso que qui el va portar l'any passat, li va passar el mateix i també se'l va treure de sobre. Decidit.

TEMPS DE CENDRES

Temps de cendres és l'últim llibre que ha passat per les meves mans, ulls i cervell. Escrit per en Jordi Molist, és la continuació de Promet-me que seràs lliure, i segueix les alegries i misèries d'un home, en Joan Serra, llibreter.
La primera part em va agradar força, i aquesta segona no es queda enrere. Al meu parer, no la supera, però tampoc no decep. La recreació històrica és molt bona, i una de les virtuts del llibre és la contínua vinculació amb el personatge central. No és que m'identifiqués, ja que les circumstàncies són totalment a les antípodes, sinó que es crea un sentiment d'empatia, de familiarització amb el personatge molt grans.
Personalment, patia molt per aquest noi, en Joan Serra. Potser per aquest motiu, penso que arriba un moment que sembla un culebrot (no despectivament), pel fet de què li passen coses una darrere l'altra, sense deixar passar massa capítols deixant-lo viure en pau. Contínuament ha d'anar amunt i avall per tirar endavant la seva vida i la de la família, intentant complir la promesa feta al seu pare, ser lliure.
Hi ha algun moment que dóna per pensar: " Renoi, sembla que li passin totes les desgràcies!", i això et porta a pensar si cal que la història sigui tan llarga.
Però bé, bon llibre i gran lectura.

HISTÒRIA

Avui, 10 de novembre de 2013, quinze dies després, els castellers de la Vila de Gràcia hem tornat a fer història. En una temporada en què hem anat actualitzant contínuament l'expressió "la millor diada de la història", ha estat Granollers qui ha vist el primer castell de 9 pisos descarregat per la colla.

S'ha fet pregar. Un intent desmuntat i un posterior intent que no ho ha estat, ja que no han sonat gralles, i després del tretzè (aix...!!!) dos de vuit amb folre, per fi, a tercera ronda, tot amunt! 

Es notava la tensió del moment durant tota l'estona. Altra vegada, com a Vilafranca, s'ha destapat massa eufòria a la soca quan ha sonat l'aleta. Els crits d'atenció i apreteu han tornat a tothom al seu lloc per tal de consumar la descarregada. Ha estat llavors quan una rebrincada d'aquelles que fan història ha estat a punt d'emportar-se al castell. Però tothom ha aguantat la posició finalment (més o menys bé), i sí, s'ha anat desmuntant fins que al final, de manera més matussera, han acabat baixant terços, segons i la gent del folre que encara quedava per allà.

3 DE 9 AMB FOLRE DESCARREGAT

Pels que estem des del principi, o gairebé el principi, és un somni fet realitat, una il·lusió que no se sabia si algun dia arribaria. I vés per on... aquella colla que fa setze anys feia riure a molta gent, ha arribat a convertir-se en la nova colla de nou del país. 

Un gran exemple de feina constant que t'acaba donant aquell premi tan desitjat.

AL VELÒDROM FALTA GENT

Fer esport és bonic i sa. Anar en bicicleta enforteix les cames, té cura del medi ambient, blablablabla... Però clar, ja hi tornem a ser. Avui un ciclista m'ha "increpat" a la Diagonal perquè estava circulant pel carril bici. Puntualització: tot i la meva opinió sobre el ciclisme urbà, normalment respecto el carril bici, entenc que toqui els nassos trobar-te gent al mig.
Però és que hi ha carrils bici i carrils bici. I si no, només cal fixar-se en la foto del lloc de l'incident. Parada de l'autobús a una banda, quiosc a l'altra, carril bici al mig. L'espai per passar, i més si vas acompanyat d'un MEC agafat de la mà, diguem que és ridícul. De manera que per nassos, s'ha d'envair el carril de les bicicletes.
El problema, com no, és de les increïbles "ments pensants" que ens governen i que pensen amb els peus (uns peus que deu fer temps que no passen per la dutxa), i que permeten situacions insòlites com aquestes. De debò no se n'adonen? El que pintava, ja sé que no pinta res, però ningú supervisa? No s'adonen de que quan no pot ser, no pot ser?
Però com que els màxims mandataris del trànsit barceloní no hi eren, he respost al meu ciclista interlocutor amb la idea que repeteixo una vegada i una altra i una altra... si volen anar en bici, al velòdrom falta gent (almenys així servirà d'aguna cosa...)