UNA ALTRA OPORTUNITAT PERDUDA

I jo que em pensava que podria escriure sobre l'actuació dels castellers a la Mercè, o altres temes, i poc més de 24 hores després, he de tornar a fer referència al procés...
Llavors és quan surten aquells que diuen que ja n'estan tips, que s'estan cansant de sentir sempre el mateix, que no es parli de res més... I jo els pregunto:
- És que no us adoneu del moment que estem vivint? No us adoneu que estem davant de l'oportunitat de fer un país nou? De veritat no veieu que estem vivint uns mesos històrics? Ens juguem el nostre present i el nostre futur! Com podeu estar cansats? Això no és bufar i fer ampolles, no hi ha cap vareta màgica que d'un dia per l'altre faci que tot sigui nou i diferent. Això és llarg i cabdal per a les nostres vides, i si dura x mesos, que els duri, perquè això no tornarà a passar en anys! És ara o mai! No estem parlant de cap tema banal, estem intentant construir un país nou i lliure!
Al què anàvem... Ahir, amb el decret acabat de signar, entrevista de la Mònica Terribas al president Mas. I avui, encara més important, l'entrevistava l'Ana Pastor de La Sexta per a tota Espanya. Quina gran oportunitat d'explicar als espanyols com és que hem arribat fins a aquí i a fer-los entendre que per fer la consulta no passa res de res. 
I què ha fet aquesta periodista? Un tercer grau al president. Cada vegada que el Mas mirava de fer entendre perquè passava això, o mencionava els milions de persones que hi havia al darrere, o la unitat parlamentària sobre la consulta, la periodista sortia una vegada i una altra amb el mateix. I que si el Pujol, que si les retallades... que també, però justament emulant al ecs-honorable, "avui no tocava". Quina ocasió perduda de fer periodisme imparcial i dir totes les coses sobre el moment en què vivim... 
Tenen una bena als ulls i no se la pensen treure!

SETEMBRE MOGUDET, OCTUBRE CALENTET

D'aquí tres dies s'acaba el setembre del 2014. Ja es preveia que a nivell nacional seria un mes amb una marxa... però fins que no es viu, no es veu.
Primer va ser la Diada, la celebració dels 300 anys de la desfeta a Barcelona, que ja hem comentat en altres entrades.
Però el silenci del bloc des d'aquell dia no es deu a la quietud dels esdeveniments sinó a l'inici del curs escola, sempre estressant, 
La setmana següent de l'11-S, va tenir lloc el referèndum a Escòcia. Que al final sortís el NO, personalment sap greu, ja que evidentment sempre he tingut un apreci especial a la causa escocesa. Per molts motius positius que hi vulguem buscar i trobar, el millor hauria estat que sortís el SÍ. Potser això serveix a no dormir-nos, o serveix per a què els espanyols es confiïn.
L'endemà mateix, arriba la llei de consultes, i finalment, avui dia 27, s'ha signat el decret que convoca la consulta del 9N. El govern espanyol no ha trigat gens en sortir i tornar a repetir-se com l'all. Poden dir moltes coses, però que la consulta va contra la democràcia?? De verita no en saben més? Clar, amb un president monolingüe, que no sap que el seu anterior rei era JC primer i no pas segon... què en volem esperar?
Doncs esperarem el què ja podem imaginar: atacs i més atacs, insults i més insults, mentides i més mentides... Fins on arribaran? Com ja he dit altres vegades, això no és tan important com "fins on arribarem nosaltres'" Espero que més lluny que els nostres amics escocesos!

EL DIA QUE VAIG FER DE DAVID MIRET

En David Miret és l'ex-cap de colla dels Castellers de Vilafranca. Abans d'això, ja era un casteller molt conegut, no només per la seves qualitats castelleres, sinó també per la seva feina en les actuacions més importants de la seva colla. Quan anaves a un Sant Fèlix com a espectador, o a Tots Sants, sabies que quan arribava el moment de muntar les soques vilafranquines, apareixia en David i començava a demanar voluntaris per a ajudar al castell. De vegades demanava, d'altres vegades t'acompanyava "amistosament".

Doncs per a la formació de la V el dia de la Diada, em vaig sentir com en David Miret. M'explico. Tots els que hi vau anar ho entendreu. S'acosta el moment de formar la senyera. Els 9 voluntaris aixequen els cartells amb els colors de les franges i ja està. La gent, amb molt bona predisposició, es va col·locant més o menys a la seva franja, però de manera força anàrquica. Com que la meva posició era dins de les franges només orientant, però veient que no hi havia cap ordre de ningú en concret, em poso a caminar entre les franges:

- Aquí cinc... sis...sou cinc?... sisos més cap a aquí... EP!!! Què passa aquí? Les franges sis i vuit vermelles juntes??? Falten grocs!!!

M'hi vaig trobar força vegades amb aquesta situació. Llavors era quan mirava cap a l'exterior, on hi havia força gent mirant-s'ho des de fora (com si des de fora es veiés res...) I cridava: "Grocs cap a aquí!!! Ei, aquells grocs, aquí en falten!!" No cal dir que els vermells que estaven necessitats de grocs m'ajudaven a cridar-los. D'altres vegades, sobretot si em trobava a les franges més externes, sortia i demanava als colors en qüestió que es col·loquessin en un lloc concret ja que faltava color allà. 

Els que ja eren dins de la senyera rebien amb aplaudiments els "nouvinguts" que entraven. Crec que ho vaig aconseguir convèncer la gent en un 80% d'ocasions. Suposo que com en David Miret... Bé, crec que en David no tenia tant èxit...

ESCOLTA ESPANYA!

No és pas un clam, aquest "Escolta Espanya"... Bàsicament perquè Espanya no escoltarà de cap de les maneres. Segueixen sords, cecs, i ignoren la voluntat de milions de persones. Viuen immersos en les seves pròpies mentides, en la seva història, la seva visió colonial del món. I no poden acceptar perdre Catalunya, perquè saben que sens e nosaltres, deixaran definitivament de ser res més que un país a l'alçada, amb tots els respectes, d'Albània, Xipre i companyia. Som de la seva propietat i prou. Voler comparar dues demostracions populars com les d'ahir (segons G.U., 1.800.000 persones enfront de 7.000). Hi ha un comentari que trobo molt encertat que diu: "Mireu si és silenciosa la seva majoria, que no van ni a Tarragona." Bé, sense comentaris.
De la Diada històrica d'ahir, no afegiré res de nou. Tots sabem la transcendència del moment, la importància del què vam fer. La pilota és ara a la teulada dels polítics. La unitat reclamada pels organitzadors i per tots els que hi érem i els que no... seran capaços els membres del Parlament d'aconseguir-la? Es deixaran de punyetes? Ahir a la V hi érem tots: de dretes, d'esquerres i del centre; indignats i conformistes; radicals i assenyats; verds i altres que el medi ambient els importa menys que les seves sabates; amics d'Israel i amics de palestins; capitalistes i comunistes... Però tots ens vam unir per formar una senyera que indica que volem votar el 9N i GUANYAR. Els polítics han de ser, com va dir la Carme Forcadell, dignes del poble que els ha votat i dels que no. Ells sí que han d'escoltar i seguir el procés endavant. Nosaltres hi som, ho hem començat i ho volem acabar. A les seves mans està que el poble els faci costat i recobrin una mica de confiança o que se'ls enterii definitivament i això acabi sent una batalla campal.
Noslatres hem complert. Tots hem vist les imatges. Qui ho vulgui entendre, que ho faci. I qui no, potser necessita un trasplantament, oi Marianu?

AVUI, DIADA PEL PASSAT; DEMÀ, DIADA PEL FUTUR

Aquest vespre, a les portes de la Diada Nacional, he participat a la Marxa de Torxes que ens ha portat des de l'Eixample fins el Fossar de les Moreres. Tot i el marcat sentit independentista de l'acte, quan demà es realitzarà un V humana i enorme, m'he volgut prendre aquesta caminada des d'un vessant més sentimental i de record.
Així, com que la Diada de demà ja té la vista posada en el nostre futur a mig plaç, he pensat que no podem oblidar la part històrica. I és que farà 300 anys que molts catalans i catalanes (i altres companys de viatge), van viure un dels episodis més tràgics de la nostra història. El setge brutal que van patir, amb el bombardeig de l'artilleria castellana i francesa, és digne d'estudi pels més salvatges. Quan l'11 de setembre les tropes enemigues van entrar a la ciutat, es van trobar una ciutat desfeta, gairebé en runes. Però enmig d'aquestes runes hi havia encara milers d'homes i dones, nens i nenes que l'havien defensat fins el final en una mostra de valor, orgull i amor pel país com pocs poden dir. Lliures o morts deien les seves banderes negres. Després d'aquell onze de setembre les coses van anar a pitjor, tot va canviar. Què passarà després de l'onze de setembre de 2014? Esperem que els milers i milers de catalans que demà sortirem al carrer (i els que voldrien ser-hi però no puguin) siguin dignes mereixedors de l'herència dels que van viure i morir fa tres-cents anys.

IMPACIÈNCIA

Aquests dies estic vivint en primera persona el valor de la impaciència. A falta només de tres dies per una nova Diada, en tinc moltes, moltes ganes. I per molt motius.
Per exemple, el més solemne: farà exactament 300 anys de la derrota a Barcelona. Després de mesos i mesos de setge, que historiadors imparcials reconeixen com una barbaritat (no els busqueu a l'instituto Cervantes)... Enmig de reivindicació independentista per tot el què ha de venir, també haurà de ser un moment per a recordar els milers de morts d'aquella guerra.
Un altre motiu pot ser el de satisfacció personal. Com bé deia en Toni Soler a un dels seus darrers articles: "tots sabem que sense aquella colla de bojos de l’estelada mai no hauríem arribat fins aquí.". Moltes vegades recordo aquelles diades on érem quatre gats mal comptats els que sortíem al carrer a cridar INDEPENDÈNCIA. I mireu ara, milions de persones...
Motiu objectiu final: l'esperança de ser altra vegada aquest milió de persones o més demanant un estat independent per al nostre país i que els polítics agafin el guant i segueixin endavant fins al final, acceptant totes les conseqüències.
Més motius... interès en saber com ho viuran a les espanyes i en el sí dels partits espanyolistes: mentint, atacant, ignorant... Potser estaria bé que comencessin a argumentar, no? Però és que la seva supèrbia els impedeix adonar-se de la realitat i es creuen que encara són aquell imperi de segles passats.
També en tinc ganes de fer la meva petita aportació, ajudant a organitzar un dels trams de la V. Enlloc d'anar amb els Castellers com l'any passat, aquesta vegada prefereixo ser més útil.
I a seguir entomant les perles d'aquests últims dies:
Mossos independentistes, en cursos de tàctiques de guerra (El Mundo); 
La Guàrdia Civil ha demanat el permís d'armes als Miquelets que aquest dissabte han recreat a Olesa de Montserrat diversos episodis de la Guerra de Successió
Censura de Victus a Utrecht

Finalment, gran sentit de l'humor de la gent de "Ara és l'hora" amb l'últim anunci... Quina diferència amb el senti de l'humor castellà...

UNA SETMANA

D'aquí només una setmana ja s'haurà fet. Un enorme mosaic amb milers de persones formant una V amb els colors de la Senyera hauran omplert dues de la avingudes més important de la ciutat de Barcelona. La Diada del 2014, igual que les dues anteriors, haurà passat a la història i esperem que compleixi amb el seu objectiu: ser l'empenta definitiva per tal que el procés d'independència del país vagi cremant etapes, i entre elles, la celebració de la consulta del 9N. 
No podem deixar que els polítics decideixin per nosaltres. És el poble qui ha iniciat això i ha des ser el poble qui segueixi estirant del carro. l'onze de setembre no fallarem. Hi serem gairebé tots i ensenyarem al món la nostra voluntat.
Mentrestant, a les Espanyes continuen el seu propi procés, el de negació de tot. Sabem que després de Pujol, voldran liquidar algun altre líder. No passa res. En posarem un altre. No han entès que això no és cap mania dels de dalt, al contrari. I no ens poden fer callar a tots.
Que vagin prohibint actes culturals com el de Victus a Holanda. Segur que ara uns quants holandesos entenen el perquè volem marxar. Que segueixin mentint, que segueixin atacant. Nosaltres hem de seguir el nostre camí amb decisió, confiança, il·lusió i esperança que en poc temps les coses canviaran. 
Els petits anècdotes es van multiplicant arreu, i per molt petits que siguin aquests granets, al final formen una platja. Un granet més, la cantant Merili Varik que ens dedica una cançó:

CANVI DE CICLE DE VERITAT

Com és gairebé tradicional, a principis de setembre cau una valoració de les primeres passes del cus futbolístic culé. No cal amagar que aquesta vegada sí que estem davant d'un canvi força gran; hi ha hagut una renovació tremenda, i alguns dels jugadors que ens han acompanyat en els anys gloriosos han marxat (Valdés, Alexis), han plegat (Puyol) o passen a un segon terme (Xavi). També n'hi ha d'altres que...bon vent i barca nova! (Cesc) I tot i que encara queden algunes vaques grasses, sembla que el nou entrenador, el primerament odiat i després estimat Luis Enrique, canviarà una mica la dinàmica de panxing en què s'havia caigut els darrers dos anys. O almenys això esperem.
Per ara, les coses van bé (només dos partits, els dos amb victòria), i és molt d'hora per dir res més del què ens espera (no fa massa havíem disputat a aquestes alçades les dues finals de supercopes, però clar, això és el passat).
Però què podem esperar d'aquests jugadors?
La porteria, una incògnita. No crec que aquesta dupla Bravo-Ter Stegen aguanti molt. Un dels dos marxarà, ja que tots dos necessiten ser titulars, cap d'ells pot acceptar una paper com el d'en Pinto. El què em sobta de debò és com un dels millors porters del món, en Víctor Valdés, avui encara no tingui equip on jugar. Aquí hi ha d'haver alguna cosa que no ens expliquen.
A la defensa, la jugada de fitxar un desconegut com Douglas tenint ja l'Alves i el Montoya és clara. El nº22 marxa l'any que ve, i aquell estiu el Barça no podrà fitxat per la sanció de la UEFA; per tant, ja l'ha fitxat aquest any. Vermalen i Mathieu s'ho han de guanyar. Ja m'agradaria tenir en Bartra de titular i els altres 3 (Piqué inclòs) treballant pel segon central.
Al mig del camp, bé l'aposta de Mascherano, Rakitic... No tinc tant clara l'opció Rafinha.
I al davant, Messi-Neymar està clar. La tercera peça és Suarez, del qual com a persona ja vaig dir el què. Ja que el tenim, almenys, que jugui bé i faci gols. Pedro és el 4t, i els joves del planter que apreten tant, que ho segueixin fent.
I per últim, el cas Deulofeu. Si Tito, Tata i ara Luis Enrique no ho han vist clar, per alguna cosa serà... Tampoc va ser indiscutible a l'Everton l'any passat... Per mi, ja està bé al Sevilla.

LA GALLEDA

La veritat és que estic ja una mica tip del tema de la galleda d'aigua freda, l'ice bucket challenge. I que no s'entengui malament. Tot el què sigui recaptar fons per lluitar contra una malaltia és positiu, però d'això a convertir-ho en aquest espectacle on no passa dia que algú ho fa, la veritat, és que comença a cansar. La veritat és que som poc originals i ens agafem a les modes d'una manera bestial, i això demostra com estem d'absorbits pels mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Ara ja comença a sortir gent que pateix de debò, perquè no tenen accès a l'aigua potable, posant-se les amns al cap i indignant-se de com s'ha convertit tot això en aquesta farsa. Si a més, sabessin la quantitat de get mediàtica (i no), que es llencen l'aigua i després s'obliden de fe la donació contra l'ELA!!!
Semblant, però en un altre camp, hi ha tota la informació sobre l'ebola. Milers de morts. Després surt la
gent de camp i et diuen que cada any moren milions per malària i no surten per la tele. Malaltia eradicada al primer món. Per què no al tercer? I així tantes i tantes injustícies.
Tornant a la galleda, el què deia. Potser que parem, no? Que la gent doni els diners que vulgui i pugui, però que deixin de fer el pallasso. Total, la gent que té els diners i poder per ajudar de debò, seguiran sense fer-ho per moltes galledes d'aigua gelada que es tirin pel cap.