dilluns, 20 d’octubre del 2014

(no) TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE (encara)

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.



dissabte, 18 d’octubre del 2014

QUAN EL MÉS IMPORTANT ÉS LA VICTÒRIA

Setmana de bojos, frenètica, desesperant... mil i un adjectius, i tots li poden anar com a anell al dit a aquests darrers dies al voltant del procés sobiranista. El seguit de reunions i cimeres entre els partits partidaris de la consulta, finalment ha petat. Tots volen el millor per al país, sí, (bé, Iniciativa no crec), però també miren pel seu cul. Al final, el president ha tirat pel dret, ha canviat el format de la consulta i s'ha quedat sol.
El què semblava el final de tot, no és res més que un capítol més d'aquesta novel·la dramàtica que és aconseguir la independència.
El president ha convocat una nova consulta que no segueix el decret firmat i que té més paral·lelisme amb les consultes ciutadanes com la d'Arenys que no pas amb un referèndum. I després, eleccions plebiscitàries. I ja la tenim liada, tots han (hem) posat el crit al cel. Però si ens ho mirem fredament, no hauria estat el mateix si haguéssim fet la consulta com estava anunciada. Si finalment s'hagués realitzat, s'hagués votat massivament i hagués guanyat el sí.sí, què hauria passat a continuació? Doncs eleccions plebiscitàries i a declarar la independència. EXACTAMENT EL MATEIX.
Per tant, què és el què hem de fer? Anar a votar com sigui. Faci calor, fred, plogui, nevi o pedregui. Hem de ser els famosos 2 milions votant sí-sí. D'aquesta manera tot seguirà endavant. Si per una badada d'aquelles típicament catalanes, no es votés, i fossin uns resultats poc nombrosos, llavors ja la tenim. Els espanyolistes cantant victòria, i els cagadets dient que si no hi ha el suport del carrer, no cal fer eleccions ni seguir treballant.
Algú dirà: "Llavors, què? Altra vegada hem de ser els ciutadans qui es bellugui enlloc dels polítics?" Doncs evidentment! Som els catalans i catalanes del carrer qui hem aconseguit fer que el procés arribés fins aquí. Som nosaltres qui hem posat la independència sobre la taula dels nostres governants. Per tant, si volem ser un nou estat, hem de ser-hi cada dia! Ja no som en aquells temps en què s'era independentista només l'11 de setembre, se n'ha de ser cada dia! (i mira que en fa temps que ho dic, això...)
Aquest és el nostre poder i aquesta és la nostra força. 
Així que a votar i a seguir lluitant! No hem arribat fins aquí per a llençar la tovallola a la primera (ni segona, ni tercera...) FINS EL FINAL!!!!! O ARA O MAI!!!!

dilluns, 13 d’octubre del 2014

UNA MICA DE DECÈNCIA

M'ho intento imaginar, però no puc... Per molts esforços que hi poso, no me'n surto. Miro de tancar els ulls i veure la realitat a l'inrevés, és a dir, una Diada de Catalunya com les d'abans, amb uns quants milers de persones reclamant la independència, i al cap d'un mes, un milió i mig de manifestants cridant a favor de la unió amb Espanya. Què faria si m'hi trobés? Crec que dues coses: la primera, desil·lusionar-me, enfadar-me amb el món per no poder aconseguir el somni; i la segona, acceptar que la majoria vol una cosa diferent a la meva.
Però no és així, sinó al contrari. Durant tres anys consecutius han sortit gairebé dos milions de catalans al carrer a reclamar un nou estat per a Catalunya. I avui, dia de la Hispanitat (que per cert, commemora l'inici d'un genocidi brutal a Amèrica... no sé, aquests espanyols tot ho arreglen igual, no?), els unionisten no han ni omplert la Plaça Catalunya. I què fan? Reconèixer la veritat? Dir amb el cap ben alt que de majoria silenciosa res, que són menys i ja està. Doncs no. En la línia habitual demostrada en escreix al llarg dels segles d'història, han de mentir, han de seguir mentint i creient-se les seves pròpies mentides. Què trist, la veritat, veure com s'ennueguen en la seva pròpia burla a la veritat. Em pregunto com és que encara hem de compartir estat amb aquesta gent... com és que no marxem d'una vegada... Ah, sí, és que s'ha de fer ben fet, és veritat... Però si us plau, fem-ho!!
Algunes de les perles del dia:
- Culpen l'home del temps de tv3 per dir que plouria... Però si cap d'ells mira Tv3!!!!
- Els seus arguments en contra de la independència són... bé... és que no són.
- La Camacho, aquella que només veu la palla a l'ull del veí i es queda tan ampla, fa un tuit amb la foto de la plaça Catalunya... llàstima que ha fet un zoom i no es veu la meitat buida...
I així cada dia... Marxem ja!

dimarts, 7 d’octubre del 2014

5 QUÈÈÈÈÈÈ?

Després d'una matinada amb trons i llamps, amb aigua i més aigua i més aigua, el sol va sortir. Va sortir i ens va il·luminar com no ho havia fet mai.
Set concursos després, per fi, els Castellers de la Vila de Gràcia van sortir de la Tarraco Arena Plaça amb el cap i l'escut ben alt. I no només per haver signat de nou la seva millor actuació en poc més de dues setmanes, sinó perquè vam quedar ni més ni menys que cinquens.
L'actuació, per tots coneguda: 3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre i 3 de 8 amb l'agulla. Això és el què sabíem fer i així va ser. Un 4 rebregat, però coi, és que és un 4 de 9 amb folre, dimonis!!! Amb aquest programa, si tothom feia el què tocava, ens esperava un novè lloc. Però Barcelona no va provar el 3 de 8ag ni el 9 de 8; Sants va carregar el 4 i es va ti
rar pel cap el seu primer castell emmanillat; la Joves de Valls, que va equivocar l'estratègia i es va quedar amb dos castells; i Capgrossos, que va carregar el 3 de 9f i també va ensopegar amb la torre emmanillada. Les errades de les altres colles ens van catapultar cap a un sorprenent 5è lloc, cosa que ens afalaga i ens omple d'orgull, i no ho negarem certa incredulitat pel moment dolç que viu la colla. Quantes hores d'assaig que hi ha al darrere d'aquest triomf!
Per altra banda, quin concurs! Caigudes molt lletges en general, però quins castellassos! Tres 3/10fm carregats, dos 2/8sf carregats, dos 4/9fa, un 3/9fa, dos 5/9f, un 9/8... Tothom al màxim i donant-ho tot per seguir fent del món casteller un exemple de treball i superació.

divendres, 3 d’octubre del 2014

DISTRAIEM-NOS UNA MICA

Enmig de tanta feina i il·lusió pel procés sobiranista...
Enmig de tanta feina i nervis pel concurs de castells...
Enmig de tanta feina i més feina pel principi de curs escolar...
Deixeu que m'assegui al sofà, i gaudeixi cada dissabte a la nit de l'"Oh, happy day"!!
Sí, què passa... m'agrada el programa, em distreu, em relaxa, m'emociona segons quines cançons i interpretacions... En la seva primera temporada, vaig anar-lo seguint: grans Messengers, curiosos Ol'green, mítiques Geriona... sense oblidar els altres cors participants! Està clar que no vaig votar Deudeveu, oi?
Però ara que aquest programa comença de nou, amb nou corals més, hi ha més motius que abans per seguir-lo. Hi participa Cantabile, el cor de noies del Cercle Catòlic de Gràcia, on hi canten conegudes i amigues. Els hi desitjo molta sort! A per totes!!

dijous, 2 d’octubre del 2014

VIGÍLIA DE CONCURS

Any  parell... principis d'octubre... sí, les matemàtiques no fallen: arriba el XXV Concurs de Castells. I aquest any... ui, aquest any... mireu que hi hem anat de mil maneres (amb il·lusió, amb respecte, amb por, amb ganes...) però aquest any hi anem amb el cap ben alt i amb la intenció de seguir demostrant la bona feina de la colla.
Fa només una setmana, completàvem (un cop més) la millor actuació de la història de la colla (3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre, 3 de 8 amb l'agulla i pilar de 7 amb folre). Increïble... és que costa de creure, no ens enganyem. Per tots els que hem viscut la colla des dels seus inicis, difícils, plens de decepcions, és catàrtic fer una actuació com aquesta o com totes les que hem anat fent des de fa més d'un any.
Però és que a més a més, la de la Mercè va ser la millor actuació que ha fet mai una colla de Barcelona! I la vam fer nosaltres! No cal dir res més. Segurament quedarà superada en breu per Sants, però aquesta dada sempre quedarà per a l'estadística i la història.
Aquest diumenge, concurs. Des d'aquell 1998 i 2000 que hi vam anar a ajudar Sants; des del 2002, la nostra "primera vegada", carregant el primer 4 de 8; des d'aquells 2004, 2006 i 2008, que sortíem amb el cap cot per no poder completar mai el carro gros; des d'aquell 2010, que sense fer res destacable, per fi vam poder comptar els castells per descarregats; des de l'últim concurs, el 2012, quan vam quedar setzens de dotze colles...
Justament farà dos anys dels nostres ben plantats primers intents de castell de nou. I arribem amb una tranquil·litat tremenda. Però el concurs és el concurs, i les pessigolles en entrar al TAP, els nervis abans de cada castell seguiran sent com els del primer dia.