dimecres, 31 de desembre del 2014

BON 300+1

I fins aquí el 2014. Un altre any ha passat, 365 dies amb moltes, moltíssimes vivències en tots els aspectes.
Coses que ja sabíem que passarien, d'altres que ens han sorprès, il·lusions i desil·lusions, però en definitiva, no és res més que un capítol més. A les 23:59:59 sortirà el rètol de CONTINUARÀ... i al cap d'un segon, comença el següent capítol. Això sí, sempre esperant que sigui millor.

diumenge, 28 de desembre del 2014

TAURÓ A LA VISTA

L'Oriol Canals va ser l'animador que va venir a l'escola amb les seves cançons el maig de 2013. Va causar furor entre els nens amb el seu conte-cançó "Tauró a la vista", tant, que sovint es taral·leja la tornada en algun moment del curs. Fins i tot l'Oriol Bargalló en va cantar un trosset (no se la sabia) degut a la insistència dels nens i nenes.
Pocs dies després, el vèiem actuar a la Tamborinada de la Roda d'espectacles al Parc de la Ciutadella.
Aquell mateix agost, participàvem per primera vegada al Biberó Rock Festival, d'on era una de les seves ànimes; de fet, n'era la veu cantant, mai més ben dit.
Aquest estiu vam tornar al Biberó i seguíem gaudint d'aquells dies muntats expressament pel gaudi de la canalla i les famílies. Ja no era només l'Oriol del Tauró; també era el promotor del Biberó, el de les Bruixetes, el reagge del Che, l'Oriol Foll... i tantes i tantes coses.
Apart també la seva faceta com a líder dels Kumbes del Mambo, dels que vam gaudir a les festes de Gràcia.
I llavors arriba un dia enmig de les festes de Nadal i et diuen que mentre era a Indonèsia, al seu viatge de noces (en parlava aquest estiu), té un accident de moto i mor. Com és de dura la vida, d'inesperada, injusta. Amb tota la meva admiració i respecte, Oriol, descansa en pau.


dissabte, 27 de desembre del 2014

RIDÍCUL

L'equip del projecte "Escoles més sostenibles", fins el curs passat anomenats "Agenda 21", han fet arribar la seva felicitació de Nadal i ho han publicat al seu web: sostenibilitatbcn.
Diuen: MOLT BON SOLSTICI D'HIVERN!
Bé, em sembla fantàstic que siguin una colla de hippies, anticonsumistes i respectuosos amb totes les creences del món i que conviuen avui en dia a la nostra ciutat. Però d'aquí a desitjar un bon solstici d'hivern per no dir la paraula NADAL ho trobo senzillament penós i lamentable. Una bona manera de fer el ridícul.
A mi tampoc m'agrada el consumisme, ni tota la parafernàlia que envolta aquestes festes, ni els excessos de cap tipus, ni en regals, ni en menjar. No m'agraden els amics invisibles. Però d'aquí a negar les paraules "bon Nadal", hi ha tot un món.
Ser "progre" no vol dir renegar de la nostra cultura, ni de les nostres tradicions. Siguem seriosos, si us plau!

dimecres, 24 de desembre del 2014

TREVA DE NADAL

Aquest any, una cadena de supermercats anglesos han utilitzat com a reclam publicitari el centenari de l'anomenada TREVA DE NADAL.
Avui fa justament 100 anys (24 de desembre de 1914), durant la primera guerra mundial, soldats anglesos i alemanys van decidir aturar per uns moments la guerra per a celebrar conjuntament el Nadal. No cal dir que als seus superiors això no els va fer cap gràcia... Per una estona es van intercanviar fotos, postals... i fins i tot van jugar a futbol!
Aquests supermercats han tingut bona vista, però tampoc és cap novetat. El 2005 se'n va fer a França una pel·lícula sobre aquest fet, i hem d'anar una mica més lluny en el temps, el 1983, en Paul MCCartney va fer-ne una cançó, Pipes of peace.
Bon Nadal a tothom!

dilluns, 22 de desembre del 2014

OH HAPPY DAY

Només han passat dos mesos i mig des del començament de la segona temporada del programa de tv3 "Oh happy day". Com ja vaig comentar a "Distraiem-nos una mica", és un programa distret i que et fa passar una bona estona. Aquest any participava el cor Cantabile, i per tant, el seguiment del concurs havia de ser més emocionant que mai.
Ahir es va acabar. In crescendo van ser els guanyadors per un (cec jo) exagerat 50% dels vots, i Cantabile (molt bé!!!) van quedar segones. Evidentment, és un premi enorme haver arribat fins la final i acabar en segon lloc (l'any passat, els meus preferits, els Messengers, també van quedar segons, caram!). I va ser doblement emocionant, ja que vaig tenir la sort de ser convidat a viure la final en directe. Com vaig dir a la meva patrocinadora (gràcies Alba), sense voler em va fer un bon regal d'aniversari!
Així que a les 17h ja érem a la tv3 per gravar la intro del programa; després, 4 hores veient vídeos gravats i visitant diversos platós fins el moment del programa. Va estar molt i molt bé, la veritat que anar al programa era per mi un desig d'aquells acomplerts.
Pel què fa als grups, les cançons, etc, en faig una breu valoració (o no) amb els vídeos de les millors cançons (al meu gust):

CANTABILE: Doncs penso que havien d'haver guanyat, i que consti que no és per afinitat, no pas. Van començar molt fortes, i mireu que els hi vaig dir... "Ai, que heu entrat a tope i no ho podreu aguantar..." I la veritat és que ja fos pel començament o bé perquè els donaven unes cançons que eren uns xurros, van patir més del compte. Però van ressorgir i la veritat és que ho han clavat més d'una vegada. 
Revolting children
Màgic
On my own
Abril del 74
All about that bass

IN CRESCENDO: els guanyadors. Just? A mitges... Crec que no dic cap mentida si comento que era el grup (no cor) que tenien més qualitat vocal. Canten increíblement bé. Però clar per alguns puristes (on m'incloc), eren mercenaris de la música. Van crear un grup amb les millors veus (fins i tot van fer càsting!) només per a particpar al programa. Les bases del concurs ho permetien i per tant, res a dir.
Fields of gold
Give me a reason

AMARCORD: els tercers. Pocs vots. Tampoc eren tan dolents comparats amb els altres dos finalistes. També era un grup massa professional, amb una tipologia molt marcada, i alguns tics que em feien arrufar el nas. Val a dir que el crit dels seus seguidors "Jo sóc amarcord, amarcord, amarcord" emulant el "Yo soy esp..." no em va ajudar a simpatitzar amb ells.
Toxic
La plaça del Diamant

MUSIC VOX: es van quedar a les portes de la final. Un pèl estranys. I la manera que tenien d'encaixar les crítiques era políticament incorrecta. Però és que són així, clars i directes.
La república de la tramuntana

LUTIANA: les Geriona de grans, aquest cor d'Arbúcies també eren en qualitat vocal, el milloret del programa, però clar, la posada en escena, comparat amb la resta dels grups les feia perdre. Gran personatge, el Quim, el seu director...
May it be
Videogames

VAKOMBÀ: els benjamins del concurs, queien bé, la veritat. 
Envia'm un àngel
Stronger

La resta de grups, Tastet de gospel, The new zombies i Fusions, van estar bé al seu nivell, però era evident que al costat dels tres finalistes tenien poques possibilitats. Però cadascú al seu nivell, van estar molt i molt bé! Si tornem de vacances a Palamós, ja els buscarem, als Fusions...

divendres, 12 de desembre del 2014

TOCA REPÀS

Amb l'article 400 d'aquest bloc, i amant de l'estadística, m'agrada repassar quins han estat les entrades dels diversos números rodons que he fet. Així, per exemple:
Entrada nº50 (11 abril 2008): La Ruca'08, on destacava algunes vivències de les convivències escolars d'aquell any a la casa de colònies.
Entrada nº100 (29 novembre 2008): I ja en van 100, on també feia un repàs dels primers 100 articles.
Entrada nº150 (23 desembre 2009): La gent és rara, em preguntava el perquè la gent caminava en aquests passadissos mòbils del metro si ja es mouen sols.
Entrada nº200 (24 setembre 2012): Tenen molta barra (segona part), on s'exposava la queixa de la vaga dels treballadors de TMB en plena Diada de la Mercè, molestant les famílies que volien gaudir de les festes.
Entrada nº250 (7 març 2013): Decepció, on feia una crítica de la segona temporada de la sèrie de TV3, Polseres vermelles.
Entrada nº300 (12 setembre 2013): No volia, però..., on valorava la Via Catalana que va creuar el país en la Diada del dia anterior.
Entrada nº350 (7 juliol 2014): Any de mundial, on comentava el què m'havia semblat fins llavors el mundial de Brasil.
Entrada nº400 (11 desembre 2014): Estat nou? Escola nova?, l'article on faig una referència a aquest llibre que explica l'experiència de les escola de La Bressola en l'aspecte de la llengua.

dijous, 11 de desembre del 2014

ESTAT NOU? ESCOLA NOVA!

Aquest llibre d'en Joan Pere Le Bihan és un llibre que en aquests moments de repensar l'escola van molt i molt bé de llegir i reflexionar. Amb l'exemple de les escoles de La Bressola a la Catalunya Nord, ens ve a explicar que és possible pensar l'escola d'una altra manera. Tot i estar centrat en un aspecte cabdal com és el de la llengua, s'entreveu tota una filosofia que marca un camí a seguir en el què hauria de ser l'escola d'un futur estat català independent. La metodologia d'escola vertical, pels que hem estat educats i treballem en escoles horitzontals, és xocant però s'ha de tenir en compte, donades les bones experiències que se'n parlen.
Entenem per escola vertical aquella que no s'organitza per grups d'edat, sinó que en una mateixa aula treballen conjuntament nens i nenes d'edats diverses. En el nostre cas, i com bé comenta el mestre i autor del llibre, es pot crear una escola vertical, però convertir-ne una d'horitzontal a vertical és extremadament difícil i complicat per estructures fetes, espais que es disposen, predisposició de tot el claustre i famílies... Potser nosaltres no podem organitzar-nos ara per ara d'aquesta manera, però en un futur no molt llunyà, segur que hi haurà més d'una activitat organitzada, que disposarà de temps per a realitzar-se, en què conviuran junts nens i nenes d'edats diferents. En això estem, i amb il·lusió anem a trencar esquemes!

diumenge, 7 de desembre del 2014

MALA RATXA ACABADA

La temporada passada vaig poder gaudir de dos partits al Camp Nou. Un va ser la derrota amb el València. L'altre, l'empat amb l'Atlètic de Madrid que el va fer campió de lliga.
Avui, he tornat, però independentment de voler trencar la ratxa negativa (cosa aconseguida després de la victòria per 5 a 1 a l'Espanyol), aquesta visita a l'estadi tenia un component emocional important; era el primer partit que el meu MEC anava a veure en directe. La sort d'obtenir tres carnets ha fet que no em gastés una porrada de quartos en un esdeveniment amb un resultat incert. L'experiència, podem dir que ha estat molt positiva. hi ha hagut 4 grans moments destacats:
- quan ha preguntat com és que no se sent el que diu qui juga i què fan (acostumat a la televisió)
- la seva cara d'al·lucinat quan tothom s'ha posat a crida reclamant un penal no pitat
- quan després del 3 a 1 s'ha posat a plorar desconsoladament perquè "estic preocupat per l'Espanyol"
- i quan, ja a punt d'acabar, pregunta "són els jugadors de veritat?"
FANTÀSTIC!
A banda d'això, està clar que el partit ha acabat bé (i no gràcies a l'inepte de l'àrbitre precisament). He de constatar que la Tribuna del Camp Nou segueix sent la Tribuna. Allà no crida ningú! I m'he esgarrifat quan als minuts 17'414, els crits d'independència han sonat, però allà on era jo, quatre gats cridant. ai, ai, ai... quanta feina per fer encara... Clar que no m'estranya... dues files més endavant, un xicot jove, d'uns 40 anys, amb una bandera espanyola de capa amb l'escut del Barça!! Quin mal d'ulls!!!

dilluns, 1 de desembre del 2014

I PER MOLTS ANYS MÉS!

Dagoll Dagom celebra els seus 40 anys amb la segona reposició de "Mar i cel". Després de la seva estrena el 1988 i la reestrena el 2004, no es podia celebrar d'una altra manera.
Segurament el musical a Catalunya, i podria afegir que el teatre català en general li deu molt a aquesta obra. Va suposar una empenta cabdal, una demostració del poder de la nostra cultura. Una mica com el què ha representat, salvant les diferències i amb tot el respecte a Dagoll Dagom, "Lo imposible" per al cinema espanyol (tot i que el teatre català ho ha aprofitat millor).
Dos mesos després de la compra, l'últim dia de novembre ha estat l'escollit per a què veiés aquesta nova versió de l'espectacle. Ha anat de ben poc, perquè el xàfec caigut a Barcelona ha inundat unes sales del teatre i sota l'amenaça de suspensió, ha pogut començar la representació 45 minuts més tard.
Mar i cel és espectacle, és emoció, és qualitat... és tantes coses!! Sent fidel a la meva figatoveria, hem tingut els moments de llagrimeta, i és que és impossible no rendir-se als encants de la història, a la seva música. Per mi, ja poden reposar-la cada deu anys, que allà m'hi tindran.
L'actor que fa de Saïd ho fa molt bé, però és que en Carlos Gramaje és molt Carlos Gramaje, i l'he trobat a faltar. La Blanca, paper destacat per una persona no catalanoparlant, molt bé. I la resta del repartiment a l'alçada. També vull destacar que hi havia moooooolts nens (edats de primària), una cosa molt curiosa... a veure si els agafa el cuquet teatral i quan es tornen adolescents, segueixen anant al teatre! Algú pot pensar que "Mar i cel" no és per nens menors de 12 anys... jajajajaja! Tampoc ho és el 95% de les coses que miren a la televisió i ningú s'esvera per això. Doncs posats a triar, que vegin "Mar i cel".