TURISME AUTÒCTON

Després d'unes quantes setmanes de vacances amb el MEC, et converteixes en un expert en recerca d'activitats infantils, parcs i qualsevol acte de ser vist, escoltat o trepitjat. Al no ser molt de platja, sí que hi anem, però amb moderació. I per piscines, home, els preus no acompanyen, i NO, EL PARC DE LA CREUETA NO ÉS ECONÒMIC (si vas a les 18h sí, però clar, el dia té 24 hores!!!)
Total, que avui hem anat al Museu Marítim a fer una activitat familiar, i després, hem pujat al Telefèric, el de Montjuïc no, sinó el del port de Barcelona. Què hi hem trobat? Turistes i més turistes, ni un autòcton. Clar, és que tot això està fet per als turistes, igual que els museus de la ciutat, la Sagrada Família, etc... Podríem fer una enquesta de quants barcelonins han visitat el Temple d'en Gaudí. Segur que el percentatge seria molt petitet. Què fa que els habitants d'una ciutat coneguem les nostres riqueses per fora però no per dins? Perquè "és per turistes"? No ens interessa a nosaltres? 
Sempre que es visita París, es puja a la Torre Eiffel, o si vas a Egipte, entres a les piràmides, etc... però en canvi, potser no hem entrat a Santa Maria del Mar, al Museu de cera, pujat  a la estàtua de Colom, etc. És un fenomen interessant...
El què sí toca una mica la pera és que ens passi el què ens ha passat avui, i per Setmana Santa quan visitàvem el Museu del Barça o altres coses. Et dirigeixes a la oficina d'informació i et diuen:
- Hello... Can I help you?
Avui no, però a Can Barça els vaig dir: "No, thank you... - i dirigint-me al MEC - fixa't, no saben català!"

HONORABLE NO ERA AIXÒ, OI?

Ufffff! Quant s'ha arribat a escriure, dir, pensar... sobre la confessió de l'ex-molt-honorable Jordi Pujol. És que és gros, eh? I la veritat, no ho és pas tant pel fet, ja que la majoria de gent amb poder dels últims quaranta anys en aquest país i a Espanya deuen haver fet el mateix, sinó per la persona. Hi ha molta gent que es fa creus de la imatge d'en Pujol. Però és que ens agradi o no, el votessin o no, ens importés o no, ha estat una figura important dins la història recent de Catalunya. Independentment si feia bé o no, de si agradava la seva persona i manera d'actuar o no, s'ha de reconèixer que és una figura cabdal per entendre com ha anat i cap a on ha anat el nostre país. I qui no vulgui acceptar això, és que és curt de vista. 
A partir d'aquí, què em semblen els fets? Home, sap greu, fa ràbia, però sorpresa? Ostres, sorpresa no, cap ni una. Quantes vegades quan sorgien els rumors, o quan sortien pels medis de comunicació les notícies de corrupció dèiem: 
- És que estan tots emmerdats! Tots són iguals! Tots fan el mateix!
Doncs llavors, què és el què ens sorprèn? Personalment res de res. I continuo pensant que n'hi ha molt com ell, i alguns d'ells estan en llocs de govern ara mateix. I molts dels polítics que demanen caps, estan en el mateix sac. La veritat, em fa fàstic sentir els del PP exigint responsabilitats, o els del PSOE. Almenys, (i encara que sigui tot un pla estratègic), ell ha acabat confessant, cosa que els peperos encara neguen. Convergència actua en conseqüència (no té altre camí) i el destitueix de tot, cosa que peperos no fan ni de casualitat. Al PP li han imputat tots els tresorers i vint càrrecs; els milions d'en Pujol són engrunes comparades amb els seus sobres; en un país en què tothom intenta escapolir-se de pagar, d'intentar aprofitar-se dels altres... què s'esperava, que els que estan al poder no ho fan també? 
Però que no s'entengui malament. Això no és per justificar res. En Pujol ha de pagar pel què ha fet, només faltaria! Deia l'exrei dels espanyols: "La justicia es igual para todos"... Ara que hem de fer un nou país, posem-ho en pràctica! Ja sabem que a Espanya mai serà així.
I com molts dels representants del procés sobiranista comenten, hem de fer net. I fer net vol dir enviar a la garjola a tots els polítics lladres i corruptes, TOTS! Ara tenim a les nostres mans la construcció d'un nou país, mirem de fer-lo el millor possible. Que hi haurà aprofitats? Segur, com sempre, però almenys seran només nostres, no caldrà pagar també els luxes dels aprofitats d'Espanya. Tots els partits polítics a favor de la consulta i la independència han de fer aquests metres de la cursa lliures i nets de culpes, perquè si no, la divisió farà estralls entre nosaltres. Que res aturi el camí engegat.
O ara o mai!

SUNSHINE ON LEITH

Va ser d'una manera casual que em vaig assabentar de l'existència d'aquesta pel·lícula. Vaig pensar: "Caram, té el mateix títol que una cançó del grup escocès "The Proclaimers"... A veure el tràiler..." I així vaig descobrir que s'havia fet una pel·lícula versionant una obra de teatre basada en les cançons d'aquest grup format per dos germans guitarristes. Que curiós! I, oh, sorpresa! L'estrenaven aquest estiu a Barcelona, sota el penós títol de "Amanece en Edimburgo". No faré comentaris sobre aquesta traducció... La veritat, es mantenen els títols originals de moltes pel·lícules, i aquesta, que no s'ha de fer doncs és el títol d'una cançó... bé, és igual, quan no hi ha cervell, no n'hi ha...
La pel·lícula, força bé; la trama és de melodrama familiar, res espectacular, però sentir les cançons dels Proclaimers per allà, té molt de ganxo i la fa força divertida i entretinguda. Poc amant de les pel·lícules "costumbristes", ja en porto dues aquestes setmanes, i les dues amb bon gust de boca. Què m'està passant? Estaré canviant de gustos? No, calma, que ja he vist un pòster de la tercera part del Hòbbit i ja he caigut de cul!

FATXENDES INALÀMBRICS

En pocs dies m'he trobat en una situació incòmoda pel carrer. Ja m'hi havia trobat altres vegades, però és que personalment, em deixa sense paraules; i el fet que no s'hagi extès, em dóna la tranquil·litat de pensar que potser no estem tan malament (encara).
La qüestió és que vas pel carrer, caminant, ara sota aquest sol infernal, quan sents una persona a la vora conversant en veu alta. Al principi penses que no tens perquè sentir com parlen aquestes dues persones... quan te n'adones que de persones només n'hi ha una. Eh? Com? Està parlant sola? És algun sonat d'aquests que parla sol pel carrer? 
Finalment, la resposta. Està parlant pel mòbil! Però porta aquest accessori que consta d'un auricular i un micro per poder parlar sense aguantar l'aparell. És clar, el més normal del món. I després de la resposta, la pregunta: Per què? És de guai? És perquè li pesa el mòbil? Per què? Hi ha molta gent que vol tenir sempre "lo más de lo más" per poder fardar davant de tothom. En aquest cas, jo els gravaria i els ensenyaria el què veu la gent mundana. Potser llavors se n'adonarien del ridícul i la llàstima que fan. Que és una opinió personal? Sí, és clar... com si no en tingués...!!!!

LA LLADRE DE LLIBRES

Tinc pendent la lectura d'aquest llibre. Fa poc vaig tenir l'oportunitat de veure-la i vaig tenir la sensació d'estar d'un altre cas (i ja en van milers...) d'adaptacions bones de novel·les encara millors. La història sobre l'amistat entre una nena adoptada que conviu amb un noi jueu amagat al soterrani és maca, però és el voltant de personatges secundaris que donen força a la història. Secundaris que no ho són tant, perquè en moments tenen més presència que la protagonista. Clar que en el cas de la pel·lícula, dos da'quests personatges, que són els ares adoptius, estan interpretats per en Geoffrey Rush i l'Emily Watson, actors d'aquells que t'omplen sols la pantalla. Bones actuacions però que tenen darrere uns personatges interessantíssims. Tot i tenir una trama situada a l'Alemanya nazi, no dóna peu a pensar en "una pel·lícula més" pe fer saltar la llagrimeta. Cal deixar-se portar per la història, però és que clar que has de sentir la maldat d'aquells mal nascuts. No podem oblidar el què va ser, el què va passar; tot i que malauradament, en l'actualitat segueixen tenint lloc al món guerres obertes i amagades que sense tenir l'abast de la segona guerra mundial, són igual de brutes i detestables. La pel·lícula, sense arribar a ser cap èxit de taquilla, ha estat un boca a boca el què l'ha fet coneguda, i de retruc. la novel·la d'en Markus Zusak.

BARCELONA, NIT D'ESTIU

Gràcies a Món jove vaig arribar a conèixer una cançó sobre l joc del mai mai. De la cançó, vaig arribar al seu autor, en Joan Dausà i al seu primer cd. D'aquí, a saber que havia posat música a una pel·lícula, "Barcelona, una nit d'estiu", que per cert, va guanyar el Gaudí a la millor banda sonora. I aquesta setmana, al fer-la per TV3, la vaig veure.
Per aquella malaguanyada baixa autoestima dels catalans, encara queden engrunes d'aquella sensació de que el cinema català és cutre. Redimonis, que ja n'hi ha prou, no? Ja fa uns quants anys que apareixen pel·lícula fetes al nostre país que tenen una qualitat molt destacada. No entraré ara en la típica polèmica de que si no estiguéssim lligats a l'estat al què estem lligats, tindrien més ressò internacional, etc. Que sí, però no es tracta avui d'això.
En el cas de "Barcelona, nit d'estiu", i tenint en compte que les comèdies romàntiques no són el meu fort, ni molt menys, puc dir que vaig quedar content i satisfet. Em va agradar força. Totes les històries descrites tenen el seu ganxo, sobretot per la quotidianitat de la temàtica, i sobretot la proximitat. Segur que tothom qui veu la pel·lícula es veu reflectit en algun dels molts personatges o situacions que es donen. O fins i tot en més d'un. El noi que no s'atreveix a fer el pas del primer petó, la lluita interna entre la sinceritat i l'engany del joc del maimai, una discussió, la intolerància respecte els amors no heteros, ... Segu que tothom hi troba el seu lloc.

Tot i no ser, doncs, molt seguidor d'aquestes pel·lícules, he de dir que "chapeau" i endavant amb el cinema català, que té qualitat, i molta!

EL NOI QUE NO TOCAVA DE PEUS A TERRA

Pim-pam. En poc menys de quatre dies, m'he empassat "El noi que no tocava de peus a terra", una novel·la juvenil d'en John Boyne, l'autor de la coneguda "El noi del pijama de ratlles",
Francament esplèndida. La història d'una família amb uns pares obsessionats per ser normals, és a dir, no cridar l'atenció per res de res, els neix un fill que no respecta la llei de la gravetat i s'enlaira contínuament. Amb mot sentit de l'humor ens planteja molts temes relacionats amb la imatge, amb l'acceptació d'un mateix, i sobretot amb la tolerància. La manera de ser dels pares, i altres moments de la novel·la ens recorden al cinisme de Roald Dhal, hi podríem trobar moltes similituds. Fantàstic el nom de l'escola on porten al noi (en Barnaby): "Acadèmia Graveling per a infants no desitjats". Tot plegat al voltant d'una de les rases clau: "Si la teva visió de normal no coincideix amb la versió d'una altra persona, això no vol dir que hi hagi res d'anormal en tu." I milers d'exemples més. D'aquells llibres que no pots deixar de llegir.

És un llibre perfecte per a debatre mil i una coses amb els adolescents d'avui dia. Sisè, primer d'ESO, són cursos en què ja es podrien llegir i arribar a muntar debats que podrien ser enriquidors per als caps dels nois i noies. 

ENGLISH SUMMER

Quan l'altre dia vam arribar dalt del Castell de Burriac, ens vam trobar un grup de nois i noies que estaven de colònies. Eren uns 40, d'unes edats al voltant dels 13-14 anys. Fins aquí tot normal fins que vaig sentir un monitor dient: "This is Cabrera de Mar".
Home! Si eren membres d'unes d'aquestes colònies en anglès tant de moda!!! El millor del millor! Ara sí que em sento tranquil sabent que el jovent del nostre país serà multilingüe! Ho vaig notar de seguida: uns nois i noies que entre ells i amb nosaltres parlaven en català (o castellà) i uns monitors que parlaven poc amb els nois. Molt bé! Això sí, els pares súpercontents perquè els seus fills estaven fent colònies en anglès i així n'aprendrien molt.
No sé si algun dia la gent se n'adonarà que així no aprenem anglès. Ajuda, segur que ajuda, però no és el camí. Igual que aquesta mania d'incrementar les hores d'anglès a les escoles, o el pitjor del pitjor, fer classes (per exemple, de medi) en anglès. Aquesta última és la gran aberració. Tant que ens mirem Finlàndia i els països nòrdics, on el seu jovent quan acaben l'escolarització dominen perfectament l'anglès... No veuen que allà, a l'escola, el tenen com a assignatura a partir dels 7 anys? I aquí, hi ha escoles bressol que a l'any, ja en fan!! I gairebé tots els P3 del país ja tenen la seva hora setmanal!
QUANTITAT NO ÉS IGUAL A QUALITAT! Per molt anglès que facis des de petit, per moltes colònies en anglès, etc, la qüestió no és fer moltes hores sinó com es fan aquestes hores. Si als països del nord dominen tan bé l'anglès és perquè el tenen dins la societat, dins el dia a dia. I aquí, això no passa, i li faríem un disgust al català si anéssim cap a aquí. 
Estic d'acord en dominar com a més llengües millor, però fem-ho ben fet, no perquè quedi bé, vengui imatge, estigui de moda... Fem-ho bé, i potser alg
un dia, aquells nois i noies faran colònies en anglès i el parlaran entre ells.

BURRIAC: VIATGE D'ANADA I TORNADA

Tinc un lligam especial amb el Castell de Burriac, segurament el castell (o restes de) més important del Maresme i un dels més de Catalunya. De petit, era un punt d'excursió familiar molt típic donat l'estiueig a la població de Cabrils. Estem parlant de fa més de trenta anys...
Quan a Món Jove vam crear les excursions de dissabte, va ser la primera destinació; i anys més tard, quan ja podíem repetir excursions ja que no coincidien els nens, hi vam tornar.
Avui hi he tornat un cop més amb el MEC i de casualitat, he constatat una cosa. La qüestió és que no he enganxat bé el punt de sortida. En algun moment dins el poble de Cabrera de Mar havia d'anar per un carrer cap a l'esquerra i he seguit recte. M'he trobat, al cap d'uns minuts, en un carrer sense sortida, però amb un caminet entre les herbes que s'endinsava pel bosc muntanya amunt. He sospesat la possibilitat de tirar enrere, però m'he refiat de la meva intuïció, i hem tirat amunt, confiat en què tard o d'hora, ens creuaríem amb el camí "oficial".
El resultat ha estat una més que agradable excursió per dins el bosc, arribant al castell més ràpid que mai, en hora i quart (tenint en compte que anava amb un MEC de 5 anys i poc). Després de descansar, dinar, les fotos de rigor, etc. (i una trobada amb un grup de colònies en anglès, als quals dedicaré una altra entrada més endavant), he decidit tornar cap al poble pel camí correcte, el segur. I quin camí! Una hora caminant per una carrer de terra, sense cap mena d'al·licient natural, sense ombra... francament horrorós i descoratjador per a qualsevol excursionista.
És quan he pensat que les dues vegades que havia fet aquesta excursió amb els nens, havíem pujat per allà! Ens havíem perdut el contacte directe amb la natura, el bosc, les pedres... Quin pal d'excursió que fèiem, tot i que se salvava quan arribaves dalt. La veritat és que quan torni, perquè segur que tard o d'hora tornaré, sens dubte que em perdré i tornaré a pujar muntanya amunt.

ESPERANT L'AUTOBÚS

Un altre dels factors, juntament amb la calor, les vacances, etc, que ens indica que ha arribat l'estiu és, o més ben dit, són, els Transports Municipals de Barcelona. Quina joia viure en una ciutat que té tanta cura del transport públic.
Si el preu dels bitllets i targes ja és de per sí abusiu, car, desproporcionat i immoral, quan arriba el juliol i agost, es torna cruel, sàdic i demostra la poca empatia dels dirigents de TMB amb els ciutadans de la ciutat.
Exemples, només en dues setmanes, un munt. Des del clàssic temps d'espera al metro, que enigmàticament ha augmentat al vergonyós temps d'espera de l'autobús. L'altre dia havia d'agafar el 60. M'esperaven a les 16'15h. Quan ja portava deu minuts esperant, consulto el temps d'espera i em diu que trigarà encara 22 minuts! A veure? Com? El 60? No és pas un d'aquests autobusos especials, de barri, ni res. Doncs sí. Entre un i l'altre, mitja hora. Ah, clar, és que per Nou Barris no va els turistes, clar...
M'he trobat a més, aquests dies amb un parell de conductors d'autobús, com ho diria, ...poc professionals. Un, semblava que s'hagués acabat de prendre el carajillo (o dos, o tres o deu...), perquè conduïa temeràriament (ràpid, brusc, frenades...) i un altre que es queixava que com que era el MEC qui feia el senyal de parar, amb moviments de cap m'advertia que li havia de confirmar si havia de parar o no. Va parar, sí, però al pujar, em deia que "le estaba diciendo que..." Perdoni? La seva obligació és parar i a callar la boca! Potser a ell el molesta haver d'estar treballant aquests dies, però més em molesta a mi pagar el què pago pels bitllets, haver d'esperar mitja hora, i a sobre, que em diguin que a veure si faig el gest de parar... Amb casos com aquest, sempre he pensat que segur que hi ha a l'atur gent més vàlida esperant una oportunitat per treballar, i qui no vulgui, bon vent! Clar, que, els primers en ser enviats al carrer, haurien de ser, és clar, els dirigents de TMB.

PRIMER CONCERT

Obres l'ordinador un dia i reps una invitació al primer concert de la Clara Olóndriz. La Clara la conec des de que tenia 6 anys (ara en té 21... jrrrl! Qui és el vell?) No la vaig tenir com a alumna a la classe, però sí que va ser nena de colònies, després monitora, i per tant, entre "pitus i flautes", podem dir que ens coneixem des de fa mooooolt temps. 
Total, que la Clara té un do per la música; no només canta i toca la guitarra, sinó que composa cançons. I les tres coses les fa fantàsticament bé. I després de molts anys compaginant-ho, amb molts vídeos al seu canal de youtube, arriba el dia del seu primer concert oficial, acompanyada del seu profe de guitarra dels últims cinc anys. Al final vaig perdre el compte de les cançons que va interpretar, perquè cada una d'elles era una sorpresa: en una el puntejat, en l'altra el final, aquella en la temàtica, una altra per la tessitura de la veu... Com una professional, amb una ungla trencada al començar el concert i amb dues en acabar-lo, tots els que érem allí presents vam gaudir moltíssim del repertori. Ara toca veure la gravació del concert, esperar algun cd, i desitjar-li molta sort!!!

ELS AMBAIXADORS

Quan encara no fa un mes que els nens i nenes van deixar de venir a escola, les meves vacances lectores ja s'han apoderat de la primera víctima (i és que els viatges en metro donen de molt!).
El primer llibre (que esperem no sigui l'últim) de l'estiu ha estat "Els ambaixadors" de l'Albert Vilaró. Arribat a casa per Sant Jordi, un llibre de més de 600 pàgines que es llegeixen fàcilment i sense cansar-se, senyal que el llenguatge utilitzat, la prosa emprada és directe i sense parafernàlies. 
És un llibre de ficció històrica, anomenada ucronia. Es tracta de, a partir d'un fet històric, canviar-ne el final i crear tot un relat sobre "què hauria passat si..." En aquest cas, ens trobem que la proclamació de la República Catalana acaba bé i Catalunya esdevé un país independent. Per molt que vulguem veure com seia ara la societat, res de tot això, ni molt menys. Els fets de la novel·la tenen lloc l'any 1949, i és un seguit d'aventures d'un grup d'espies amb una tasca dificilíssima de resoldre en un context diferent al què ha estat en realitat. Personatges històrics que en veritat van donar molta guerra, aquí resulta que són morts, mentre que d'altres que no van passar de l'any 1939, són ben vius.
No diré res més, perquè és bo anar descobrint tots els misteris que té el relat. Valoració? Molt bona, ha estat una lectura entretinguda, divertida i també interessant, ja que hi ha alguns personatges dels quals tan sols en conec el nom que aquí són anomenats i em descobreixen el seu paper en la història. Bon començament lector de l'estiu.

TRY

Passeja per les xarxes aquest vídeoclip de la cantant Colbie Caillat. No n'havia sentit a parlar mai, cosa que no és d'estranyar, ja que el meu coneixement de la música actual és francament deplorable, fet que fa que em perdi moltes coses bones. Em centro en els grups i solistes coneguts i vaig seguint els seus discos.
Sort que de tant en tant arriba alguna cosa i em fa fixar en la música més d'actualitat, tot i que el cas que ens ocupa ja porta uns anyets (des del 2008) sobre els escenaris. El seu cinquè disc és del 2013, i entre les seves cançons hi ha aquest "Try". El motiu pel qual en faig esment és per la temàtica de la cançó i el seu vídeoclip. En un món tremendament marcat per l'aparença física (i més en les noies que en els nois), ella fa un crit a acceptar-se tal com s'és. Les noies adolescents, preadolescents i ara també les prepreadolescents estan molt obsessionades amb el físic i en l'acceptació dels altres, quan el més impòrtant és la pròpia acceptació.

En aquest tema, les escoles tenim encara moooooooooooooooooooolta feina a fer. La traducció al castellà en aquest enllaç.

UN PAÍS NORMAL

Ja ha arribat la bombolla sahariana a Barcelona. Els termòmetres ara sí, pugen descaradament i la sensació de calor i xafogor és ja la típica de l'estiu català.
Paral·lelament a aquest augment de temperatura de l'aire, també augmenta la temperatura en la situació política al país. Immersos ja en un període vacacional o pre-vacacional, de seguida quan torni la vida normal ens trobarem a les portes d'un nou Onze de Setembre. I llavors només quedaran dos mesos mal comptats per a la consulta del 9N. Aquí a casa nostra, les diverses entitats i associacions, amb l'ANC i Òmnium com a més destacades segueixen omplint el mapa d'actes, mobilitzacions, etc per demanar la mobilització de tothom per aquest any històric. No volem votar només els que volem la independència, volem que voti tothom (sí, els de Roquetes també!!!)
Però a l'altra banda, continua el degoteig incansable de frases amables; aquí una mostra del recull en un matí:
"[la celebració de la consulta] és una hipòtesi com si em digués que a Catalunya s'instal·larà una sucursal de la Camorra. Una cosa completament impensable des del punt de vista de la legalitat".
"No és un problema català, és un problema d'Espanya"
El secesionismo catalán pretende romper la convivencia entre los españoles y destruir su más valioso patrimonio: la condición de ciudadanos libres e iguales.
El Gobierno catalán que preside Artur Mas otorgó a finales de 2013 más de un millón de euros en subvenciones «a dedo» a organizaciones del movimiento catalanista en la Comunidad Valenciana
Artur Mas, ha dicho este martes que está dispuesto a negociar la fecha y la pregunta de la consulta prevista para el 9 de noviembre 
Tinguem-ho clar, això encara són només pessigolles. Les seves armes són més poderoses, i les posaran en funcionament, no ho dubteu. Per altra banda, és que si no ho fan, realment és que no ens prenen seriosament!

Això anirà pujant de to. Ens mentiran, ens amenaçaran, ens dividiran, ens humiliaran els representants del país... Caldrà ser forts i valents. ni un pas enrere. O ara o mai.

L'EDUCACIÓ ACABA SORTINT BÉ

Analitzo una frase que em té capficat de l'entrevista a l'ARA-CRIATURES del passat dissabte. Entrevistaven en Marc Boada (divulgador científic). Amb tot el respecte, sembla una mica un neo-hippy d'aquests que estan tant de moda i que malauradament, penso que el suplement del Criatures n'abusa una mica.
En Marc Boada contesta en un moment donat: "A les escoles es dóna massa importància a la lecto-escriptura. Trobo que a Primària el nucli de l'educació hauria de ser la interacció amb la matèria real. Caldria tocar més les coses i estar menys preocupats per aprendre a llegir i escriure."
Opinió molt respectable, i que en el fons té molta raó. Ara bé, com en tots els temes, les coses no són blanques i negres. Està molt bé reformular el sistema educatiu, l'escola com a tal ha de canviar, etc. El món comunicatiu és ple de gurús dient que cal canviar-ho tot. I aquí és quan arribem al quid de la qüestió: COM? No n'hi ha prou amb la voluntat d'uns mestres que vulguin canviar metodologies. Aquests de vegades poden introduir canvis, però a l'hora de la veritat, les direccions de les escoles volen que quan es facin les competències bàsiques, surtin bé, que el percentatge d'aprovats a la selectivitat sigui el màxim d'alt. Per tant, pensen: "Deixem-nos de provar coses noves, que escriguin bé, que llegeixin, que facin química. exàmens, etc..." No hi ha paciència suficient per veure si amb mètodes més interactius els resultats serien iguals o millors o pitjors. 
Ep, no ens enganyem! I és que un cop escolaritzats, els joves han de saber llegir (comprendre), escriure correctament i sense faltes d'ortografia, i que s'expressin oralment bé. Això és impepinable. Però clar, és que ara mateix, això no passa! Per tant, alguna cosa cal canviar! 
Els grisos, ai...els grisos... Cal pensar en com els nens i nenes i adolescents poden aprofitar al màxim les hores d'escola. Aquestes hores han de ser útils, però també és clar que cal que sàpiguen llegir i escriure. La gran idea "escola lliure, que cada nen aprengui el què vulgui..." al meu parer, és tan perillós com la metodologia tradicional.

FINS D'AQUÍ 4 ANYS

El mundial de Brasil s'ha acabat. Després d'un mes frenètic de partits de futbol, ahir Alemanya es va coronar com la campiona del món. Apart dels comentaris inefables dels locutors de televisió, un almenys era encertat: no ha estat el mundial de ningú. Cap equip ha estat terriblement superior als altres. Tot i que és evident, que per constància, línies generals, i, és clar el partidàs del 7 a 1 contra Brasil, els alemanys són els dignes i justos guanyadors. Per altra banda, això no treu que durant bona part de la final, el meu interior em feia simpatitzar més amb Argentina, bàsicament per dues raons: perquè Mascherano i Messi guanyessin la copa, i perquè als argentins els feia més falta una alegria que no pas als alemanys. Quan va acabar, només em sabia greu pel Mascherano perquè veure jugar Messi és omplir-te de tristesa, sorpresa i desesperació. És veritat, ha tirat per terra l'argument que aquest any no havies estat a l'alçada perquè es reservava pel mundial. Però no, tampoc. Aquests dies ha estat jugant igual de malament que a can Barça. Algú hauria de fer un treball psicològic amb aquest noi si volem que torni a donar alegries als culés; un culés que començaran la lliga amb un davanter en hores baixes i que no vindrà fins mitjans d'agost (Messi), un altre que tampoc ve perquè està lesionat (Neymar), i un tercer que està sancionat perquè està com un llum i no jugarà fins l'octubre (Suárez). Després del mundial, doncs, sembla que la pretemporada del Barça serà mogudeta. Doncs res, adéu mundial de la humiliació a Brasil a les semifinals. Ara toca esperar quatre anys per gaudir de nou d'aquest espectacle (sembla que Catalunya no hi serà a temps de participar encara, qui sap... A veure quan podrem fer-ho...)

ENCARA HAN DE PASSAR MOLTES COSES

A poc menys de quatre mesos pel 9N, l'ANC ha presentat avui la "campanya d'estiu", el seguit d'actes que s'aniran realitzant pel país fins la Diada d'enguany. Mosaics, cartells, proves de "V" a diverses localitats... tot per seguir estant al peu del canó. 
La importància del moment és innegable. La situació que estem vivint té unes dimensions històriques que per molt que ho anem repetint, encara no estan del tot assimilades per tota la població. Sabem que hi ha olta gent pel sí-sí; que també n'hi ha un bon grapat del no; i tots volem convèncer els indecisos (els del "no" no ho volen fer perquè pensen que la consulta no es farà...) 
Estic d'acord en què cal mirar de fer veure a la gent que dubta els avantatges que tindria la independència. Però hi ha un nombre important de la ciutadania que cal vigilar. Tota aquella gent que està pel sí-sí, però que a l'hora de la veritat, quan es converteixi en na consulta il·legal, quan els atacs des del govern espanyol siguin més contundents, quan el discurs de la por sigui repetit i repetit...què passarà llavors? Sortiran llavors també al carrer? O fent-ho un cop a l'any ja tenen la papereta acomplerta? 
La situació que estem vivint és històrica, i caldrà ser decidits. Hi ha força gent que ja està cansada, que ja han entrat en aquell cercle viciós de "i jo no hi vaig, no passa res, ja hi anirà algú altre..." Tots som necessaris, tots haurem de sortir al carrer, l'11S, el 9N, el 10N, l'11N... O ara, o mai!

QUÈ DIMONIS ESTAN FENT?

Bé és sabut que sóc un antiRossell declarat. Sempre m'havia semblat un personatge mafiós del segle XXI. Les seves actuacions des de la seva arribada a la presidència han estat passos enrere en la imatge del Barça arreu del món. Sort que els èxits esportius l'anaven acompanyant, que si no, un altre gall hauria cantat. La seva dimissió exprés, a mitja temporada, no fa més que confirmar les sospites de mala gestió i de funcionar només per interessos econòmics personals (se sospita que la seva mà també està a la tremendíssima elecció de Qatar com a seu del mundial 2020).
La seva marxa no ha comportat un canvi de rumb a la directiva. Les errades continuen (la primera i més gran, la de no dimitir i convocar eleccions). I què estan a punt de fer? Volen fitxar un jugador de futbol, Luis Suárez, que per molt bon davanter que sigui, les seves anades d'olla mossegant contraris el converteixen en un personatge amb uns valors i comportaments molt allunyats del joc net que fa anys que s'està defensant. Com es pot explicar a un nen el què vol dir el respecte als companys de l'altre equip amb un energúmen com aquest?
Hi havia un clam en contra de la sanció imposada després de la darrera mossegada en aquest mundial. Que era exagerada? Ni molt menys! Se l'hauria de sancionar encara més durament! Accions com les seves i la de molts altres jugadors (Pepe, etc...) han de ser castigades severament. Com si no juguen mai més a futbol. A la violència, tolerància zero! Quina decepció si acaba al Barça... una més!

NO HI HA QUI ELS PARI!

Arribat el juliol, quan castellerament queda encara el millor per arribar (Festa Major, Mercè, Concurs, Diada...), trobem que els CVG ja han assolit l'espectacular nivell mostrat l'any passat i a més a més, l'han superat!
Aquest passat diumenge van batre rècords amb la millor actuació de la seva història (coincidint a més amb l'aleta 3000). Ni més ni menys que 5 de 8, 3 de 9 amb folre, 4 de 8 amb l'agulla i pilar de 7 amb folre. Estatosfèric! I és que a més a més, amb solvència, ben fets, parats, com si fossin la cosa més normal fer aquests castells; mare de Déu!
Mentres, jo seguint l'actuació pe mòbil i amb aquella sensació coneguda de l'any passat, sobretot després de ser present, la setmana anterior, a la soca del primer pilar de set. Alegria, sí, molta, però diferent, ja que per molt content que estigui, no són castells "meus". No els he treballat, no els he patit, no els he suat, no els he "sentit". Estranya sensació, però llei de vida. Ara senzillament no toca, les coses són així. Qui sap si algun dia deixem l'exili roquetenc... però d'aquí a que això passi, molt ha de ploure!

PEDAGOGIA "NEW AGE"

El passat dissabte a l'Ara Criatures, En Gregorio Luri publicava un article d'opinió desmitificant sir Ken Robinson, el gran gurú de la creativitat a les escoles (Sir Ken i la pedagogia ‘new age’ (Gregorio Luri)).

En Robinson és actualment, un personatge mediàtic en el món escolar, donat que les seves conferències penjades al youtube, parlant sobre com l'escola mata la creativitat, són motiu de xerrades, debats, formacions senceres dins el món dels mestres. Quan el sents, penses "quanta raó que té", "sí, és clar", "l'escola ha de canviar"... Després el dia a dia et baixa al món real, però les idees d'en Robinson ja t'han entrat. En Luri, molt encertadament, comenta que no deixa de ser una persona que diu el què li sembla malament, però no dóna cap remei a canvi. No dóna cap consell als mestres, equips directius, etc per com poder afrontar els canvi educatius per tal de fomentar, aquest cop sí, la creativitat.

Fantàstic quan explica que una colla de neo-hippies creen als USA una escola amb assessors com en Robinson... Ai... sí, és clar... al final arribem on sempre: quan tens diners, pots fer moltes coses, innovar, provar, comprar... Els diners acaben sent la diferència entre poder i voler.

Per sort, sense diners, tenim molts mestres en aquest cas al nostre país, amb ganes de fer canviar les escoles, de renovar l'educació. Al cap i a la fi, els diners ajuden, però sense il·lusió, es poden fer desgràcies.

ANY DE MUNDIAL

Comencem amb un tema, podríem dir-ne banal, però que mou apassionadament les emocions, il·lusions i frustracions de milions de persones.
Aquest any toca mundial de futbol. Ara mateix resten ja només els 4 últims equips per disputar les semifinals (Brasil amb Alemanya i Argentina amb Holanda). He escrit els quatre últims equips i no pas els quatre millors, tot i que en teoria, així hauria de ser. Però en el futbol, ja se sap, no sempre guanya el millor, sinó qui fa més gols o bé té més sort.
Enrere han quedat seleccions que han jugat dignament, tenint en compte que són equips que ningú hi aposta: Xile, Colòmbia, Bèlgica, i la sorprenent Costa Rica (increïble aquests últims, classificats primers en un grup amb Anglaterra, Itàlia i Uruguai!!!).
Evidentment, menció especial al ridícul de "la roja". Previsible, per altra banda. ja vaig comentar fa mesos que el declivi del Barça representaria també el declivi de la selecció espanyola. El què no comptava era que ho fessin de manera tan fantàstica.
I ara, els quatre que queden, ja veurem... Després de veure la segona part d'Argentina, vaig pensar que tal com jugaven, Holanda se'ls menjaria amb patates a les semifinals. I hores després, els "taronges" eliminaven Costa Rica als penals després d'haver empatat a zero!!! Tot i que sembla que es mereixien passar per oportunitats. Per cer, genial Van Gaal canviant el porter justa abans dels penals...
Ara mateix veig una final europea, depenent de com reacciona Brasil a la lesió de la seva estrella. Però qui sap... potser serà una final americana... És el que té el mundial... 

EN MARXA!

Entrats al juliol, reprenem de nou el fil després de (un cop més), un final de curs escolar. I és que cada any passa el mateix. Arriba el maig i la meva implicació amb carlingues disminueix fins la seva anulació total. No és que no hi hagi res a dir, simplement, el dia a dia arriba a ser tan absorbent que xucla tota l'energia. Però som-hi, que hi ha tel·la marinera!!!