OPERACIÓ MONTSERRAT

A manca ja de poques hores per tornar a la feina, he acabat el llibre "Operació Montserrat. Atemptat al cor de Catalunya" d'en Pere Perpinyà. Un llibre d'intriga apte només per a convençuts de la causa independentista, cosa que limita una mica el públic al qual va dirigit. És una novel·la de ficció on un grup ultra espanyol vol atemptar contra símbols del país per tal de frenar les ànsies de marxar d'Espanya. Tot i que es va escriure a finals de 2011, la coincidència amb la realitat actual és si més no, curiosa. La història està bé, fàcil de llegir, potser en alguns moments una mica simple, però l'objectiu de passar una bona estona de lectura està assolit, així com refermar-se en les pròpies idees... mmm... difícil de canviar-les ja avui en dia... L'autor deixa molt clar al principi les seves idees i com es va gestar la història, i la veritat és que és com un advertiment: "Ei, això és el què et trobaràs; si vols continuar i llegir, estàs avisat."

V A GRÀCIA (DE LLUNY)

El passat 19 d'agost va tenir lloc a la plaça Joanic, dins de les festes de Gràcia, un seguit d'actes organitzats per la territorial gracienca de l'ANC. Un dels moments culminants era la realització d'una V aprofitant els carrers Escorial i Pi i Margall. Si l'any passat es va assajar la cadena humana, aquest any tocava provar la V.
I també com l'any passat, m'hi vaig presentar com a voluntari per tal d'ajudar en el què humilment pogués. La coneixença amb un dels organitzadors va provocar que, quan faltava una hora i mitja per començar, em demanessin anar a controlar un tall del trànsit en un carrer, el què volia dir que no veuria la V. Per una banda sabia greu, però per l'altra sabia que si tocava fer-ho doncs es feia.
Vaig poder escollir quin carrer vigilava: el de Travessera de Gràcia amb Joaquim Ruyra; és adir, al costat de la guàrdia Civil. Ja que ho feia, doncs ho feia amb majúscula. Cap a les 18'30h vaig anar tirant cap a allà. La Guàrdia Urbana i l'organització m'havien comentat que el tall consistia en posar-me al mig del carrer i no deixar passar ningú més que els que anessin al pàrking. Semblava fàcil... 
Durant aquella hora llarga vaig poder gaudir de diferents estats emocionals.
Primer, el de "xuleria" davant la guàrdia civil, ja que el que estava vigilant a la porta em mirava amb cara de "qué hase este tío?" Després, quan els cotxes posaven l'intermitent i jo els anunciava que no podien girar, les cares dels conductors eren... com ho diria... poc tolerants.
Així que, quan vaig veure que hi havia abandonada una tanca molt a la vora d'on em trobava, vaig decidir tirar pel dret i posar-la al mig del carrer per dissuadir una mica més els conductors indignats.
Al principi, els comentava la impossibiltat de girar amb cara i paraules conciliadores, com si em sabés greu i tot. De mica en mica, i després d'uns quants comentaris desafortunats d'algun que altre conductor, ja intentava mirar cap a una altra banda a la que veia que posaven l'intermitent. I finalment, vaig arribar a l'estat de fer també comentaris envers els més indignats.

foto de La Razón

Una altra cosa que vaig provar va ser tota una descoberta. Consistia en saber quanta estona podia estar en silenci individual. El resultat és de mitja hora. Al cap de trenta minuts d'estar allà plantat tan sols dient de tant en tant: "només pàrquings", vaig començar a parlar amb mi mateix en veu alta, amb els conductors que passaven de llarg mirant-me amenaçadors, "canturrejar", etc... És un experiment curiós... 
Cap allà tres quarts de vuit, ja desfilaven alguns participants de la V, i els preguntava com havia anat. Tot eren comentaris positius, i sí, és cert, va anar molt bé... 4.000 persones segons Guàrdia Urbana, quan la satisfacció pels organitzadors estava en els 2.000!!! 
Molt bo, per cert, la portada de La Razón de l'endemà, parlant de fracàs, i posant una foto de la meitat de la V, tot afirmant que no s'havia fet. Això sí que és manipulació, i el demés són tonteries!

TRIPLETA

Hi havia una vegada una colla de castellers acabada de néixer, que començava, de mica en mica, a ficar-se en aquest món. Amb el "subidón" dels començaments, seguien l'actualitat castellera i anaven com a espectadors a les places on les grans colles feien grans castells. Allà on hi hagués una diada important, allà se'ls trobava, amb les seves samarretes acabades d'estrenar. I què veien en aquestes actuacions? Castells de 9. Miraven els tresos i quatres de nous de les colles de Valls, Vilafranca, Terrassa... les catedrals... I ens admiràvem. Sí que es feien gammes extres, sí, però això ja eren figues comptades.
Quina emoció veure un 3 de 9 amb folre... Aquells temps en què certa gent els deia que no tenien futur, que es disolessin i fessin més gran la colla de Barcelona. Aquells temps en què amb molta suor i temeritat "recuperaven", després de tres mesos, el 3 de 6 a la seva primera Festa Major, per allà el 1997. En moments com els viscuts ahir a la Plaça de la Vila, enmig de l'alegria, l'emoció, fins i tot la incredulitat, els records et porten per dos camins. Un, aquest ja comentat, la lluita dels inicis: aconseguir el 2 de 6, o el 3 de 7, la frustració de tantes i tantes actuacions. Tants i tants castellers, tanta i tanta feina, tantes i tantes hores, per, al final, arribar al 17 d'agost de 2014 i aconseguir el què fa anys estava a l'abast de 4 colles, i, no ens enganyem, ara mateix, només hi arriben una desena.
L'altre camí dels records, a la festa Major de l'any passat, com no podia ser d'altra manera. Ahir, tots hi érem presents, al 3, al 4, i evidentment, al 5 de 8.
L'actuació viscuda ahir a Gràcia va ser memorable, d'aquelles que no s'obliden. I encara que d'aquí poc es vegi superada (faltaven el 4 de 8 amb l'agulla i el pilar de 7 que tornen al setembre), la primera vegada que s'aconsegueix descarregar 3 i 4 de 9 amb folre és bestial. Per a molts castellers, va ser de les experiències més fortes viscudes. I he de reconèixer que tot i la meva gairebé nul·la implicació aquest any, amb només tres assaigs, la màgia dels disset anys anteriors van reviure i van aconseguir compartir aquests moments de joia amb la resta de la colla que tant ha treballat.

NO ENS PODEM RENDIR

El bombardeig ja és constant. Si no són missatges des de Madrid anunciant la fi del somni independentista (un periodista comentava que ja fa un parell d'anys que ho diuen...), som nosaltres mateixos qui ens autoflagelem. I aquí és on hi ha l'amenaça.
Ja fa un any, a la prèvia de la Festa Major de l'any passat, en Joel Joan comentava que la gent es desanimarà si no s'avança, que la gent deixarà de mobilitzar-se, que es cansarà... i quedarem els que ja hi érem abans. Potser no estem tan malament com això, però déu n'hi do, anem pel camí. Els neo-independentistes, no ho seran tota la vida, i mentre que els anuncis i amenaces des d'Espanya són com  píndoles de re-activació, les notícies que apareixen als medis catalans sobre la nostra desencertada classe política, tenen l'efecte contrari. És igual si són certes o no, la clau és que l'objectiu és destrempar el moviment. Aquesta ombra de la possible no celebració de la consulta del 9N és una espasa que ca a sobre de molta gent, que es desencanta i ho deixa estar.
No podem oblidar que si estem on estem, és gràcies a la gent del carrer, que ha forçat als polítics a avançar en aquest camí. Però ells han d'esta a l'alçada i seguir endavant. Un altre periodista deia en un missatge humorístic: "Catalunya declara la independència, si el Tribunal Constitucional està d'acord." Ha arribat un punt en què no podem dependre d'aquestes històries, cal tirar pel dret, perquè és ara o mai. I aplaçar la consulta no és el camí, a no ser que hi hagi un daltabaix considerable el mateix dia (declaració unilateral, per exemple...)
Alguns diran: "És que Europa l'hem de tenir al costat, han de veure que ho fem bé, etc." A veure, si Europa no ha fet res quan el conflicte ha estat violent (Balcans, Ucraïna, etc...), amb nosaltres ni es fixaran!
No ens podem rendir, i el primer pas és aconseguir fer la V de victòria (votar, visca, el què vulguis) com cal, per deixar clar, no a Europa, ni al món, sinó als nostres governants que això va de veritat, i que tirin endavant.

SEGON BIBERÓ

Per segon any consecutiu, ens hem desplaçat fins a la casa de colònies de Can Joval a gaudir de la quarta edició del Biberó Rock Festival.
Envoltats de moltes famílies disposades a passar cinc dies en un ambient festiu, hem gaudit de diversos espectacles destinats al públic infantil, familiar, i també adult. és una proposta molt interessant, unes vacances diferents... en definitiva, una molt bona idea dels seus creadors. Aquest any destacaria els següents espectacles:

- En Rocu i el mar dels invisibles, un conte musicat de la companyia Nuri Total. Les cançons mantenen un bon ritme en tot l'espectacle.

- Els contes de l'Ós Mandrós, fantàstic, com sempre.

- Peus de Porc de Calaix de Sastre, un espectacle de titelles molt ben pensat i realitzat.

- Sol O Cia de Katraska, clown divertit amb un final inesperat.

- Fades a l'aigua, en Jaume Barri hipnotitzant amb els seus contes.

I evidentment, l'actuació inesperada i fora de programa d'en Joan Dausà. Trenta minuts impagables. 

SER MESTRE PER A...

Imagineu un constructor de ponts que diu:
- Ei, per aquí no passeu!
O bé un quiosquer:
- No em compreu els diaris, compreu-los en un altre quiosc!
Per últim, podeu imaginar un dentista dient:
- No vingueu a la consulta, no cal.
Doncs al suplement del Criatures de l'Ara del passat dissabte, un entrevistat comenta: 
- La meva dona, que és mestra, diu que no escolaritzaria ningú fins als set anys.
Si us plau... això què és? Com pot ser? Una de les virtuts que ha de tenir qualsevol mestre és la vocació, per l'amor a la seva feina, per la dedicació als seus alumnes... Com pot un mestre dir això? Els mestres hem de creure en la nostra feina, hem de tenir molt clar de la importància cabdal que té a la societat. Un mestre que creu que els nens no han d'anar a l'escola fins els set anys, a mi, personalment, no em despertaria ni un mil·ligram de confiança. Com pot ser eficient en la seva tasca educadora si en el seu cap creu que els nens haurien de ser a casa? On és la socialització de les criatures, tan important en totes les edats? una altra cosa seria el què es fa en algunes escoles fins a aquestes edats, però això és un altre tema més embolicat i important.
Em sap greu, però mestres que pensen així, no en volem pas. Algú pot dir: "aquesta frase està treta de context, segur que hi ha una explicació, blablabla..." Però és que personalment, també m'he creuat amb mestres de llars d'infants que pensen que els nens no han de ser-hi. Doncs per favor de la vida, canvia de feina! Si uns pares han de dur els seus fills a una escola bressol, serà perquè no tenen opcions per a fer una altra cosa. després aquestes mestres sortiran amb la pancarta de "El 0-3 també educa". D'això se'n diu incoherència.
Francament, és que no entenc com pots fer bé una feina en què renegues de la seva existència, no ho entenc... Potser qui s'ha de quedar a casa són ells/elles i no pas els nens.

NO ANEM BÉ

A falta de poc més d'un mes per a tornar a engegar un nou curs escolar, ja m'estic veient a sobre les hores i hores de paperassa inútil i tonteries diverses que haurem de fer enlloc d'anar per feina i procurar que les classes siguin útils i profitoses. Ep, això també ho farem, és clar, però aquí entra en joc la combinació de dues paraules clau: temps i implicació.
Un dia faré un monogràfic sobre la implicació... però emulant a l'exmolthonorable: "Això no toca!"
La qüestió és que darrerament un dels hits educatius, una de les modes és el treball per competències. Un tema apassionant, i que segurament és cap a on hem d'anar en el món educatiu. Però com gairebé tot el què es fa en aquest país, per què fer les coses a poc a poc i bé si es poden fer ràpid (per tant malament)? En un sistema que funciona per assignatures, avalua assignatures, divideix l'horari per assignatures, i que només vol passar proves PISA, com encaixa el treball per competències? De cap manera, ah, sí, en calçador. Es podrà treballa per competències quan:
- l'horari escolar sigui per competències (i no cal que sigui: de 9 a 10h la competència lingüística; no és això, tampoc). Però cal trencar la rigidesa de les àrees tradicionals.
- quan el sistema governant no estableixi les àrees i la seva avaluació
- canviï la formació de mestres vers a aquest canvi.
I ja està solucionat? Tot anirà bé? No, és clar que no! Com totes les modes, seguir-les al 100% és un error. Cal agafar allò bo de tot el què es coneix, i aplicar-ho de la millor manera a cada àmbit. Segur que hi ha escoles que els funciona millor una manera que una altra... doncs endavant, que s'experimenti, es triï...
Ara bé, el treball per competències que es fa actualment a les escoles no deixa de ser una falàcia, ja que es fa fatal, només pel nom.
Copiant un fragment d'un article d'en Luri sobre el tema:
Només sis països de la UE pretenen implantar la programació de competències en totes les matèries i en tots els nivells. Són la República Txeca, Letònia, Espanya, Lituània, Àustria i Polònia. A la resta han començat amb les competències en llengua materna i matemàtiques. I “molts països han preferit centrar-se en una sola etapa i són pocs els que han optat per la incorporació al currículum de totes les competències clau en totes les etapes escolars”.
No fa falta dir res més.