CÍNICS

Quan el passat dijous veia la paròdia de la pel·lícula "Der untergang" a Polònia, ja vaig ser conscient de què em trobava davant d'un dels millors gags de la sèrie de tv3 des dels seus inicis. La veritat és que darrerament ho estan clavant. Boníssim.

Les primeres crítiques no es van fer esperar, però què hi farem... ja se sap que el sentit de l'humor no és precisament una característica de la personalitat espanyola.

Però quan ahir llegia que el PP demana responsabilitats al CAC per aquest fragment, per banalització del nazisme... El seu portaveu, Enric Millo diu entre altres coses: "Plantejaments com aquests, que s'aparten de la democràcia, que comparen moviments democràtics amb totalitaris, que són una apologia directa o indirecta a la violència i que fomenten l'odi i el menyspreu són inacceptables, intolerables i indignes d'una TV pública" i també "Nosaltres sempre ho hem condemnat i censurat, i ara volem que es rectifiqui i es corregeixi perquè mai més es pugui repetir".

Però com es pot ser tan cínic, mentider i fals? Justament es queixen ells perquè comparen en un programa d'humor que es caracteritza per riure de totes les formacions i personalitats de l'actualitat política... ells que ens han insultat desenes de vegades comparant-nos amb els nazis! I ho deien en rodes de premsa, mítings, entrevistes, xerrades... no era cap programa de ficció humorística! Ells ens ho deien de veritat! Ells, que en el seu partit tenen militants i regidors que es fan fotos amb esvàstiques! Ara vénen amb aquestes? 

Què fomenta més l'odi? Un acudit o un insult dels seus? 

QATAR, EL NOU PARADÍS

Avui s'ha fet pública la seu que acollirà els mundials d'atletisme del 2019. Es faran a Doha, a l'estat de Qatar. Molt bé. Ehem... També s'hi farà el mundial de futbol del 2022... Des del 2004 també hi té lloc una de les curses del campionat de motociclisme.
Caram! Està molt bé per un país que té menys extensió que Suazilàndia, Yibuti o Fiji! Ens hem de treure el barret per com els dirigents d'aquest emirat han aconseguit el què molts altres països i estats més preparats que ells no poden ni somiar. Fa gràcia perquè l'elecció de Qatar com a seu organitzadora del mundial de futbol està sota sospita per suborns als membres electors, i enmig de tot aquesta inspecció, va i tenen els sants collons (perquè no és pot dir d'altra manera) de donar-los també el mundial d'atletisme.
Ep, que no s'entengui malament! A mi m'és igual allà on es facin aquestes competicions. El què em molesta és veure com la corrupció segueix instaurada al capdamunt de tots els estaments polítics, esportius, comercials de tot el món, i com se'n riuen a la nostra cara, mentre uns quants es van enriquint sense cap mena de mania. Senzillament em fa vergonya i fàstic.

TRES MOMENTS EN UN DIA

MOMENT 1:
Roquetes. 10:00h. SORPRESA. Caminant pel carrer Mina de la ciutat sentia dos homes grans comentant que "claro, si todo se lo hacen entre ellos". Dins meu circulava la idea de què allà al barri, votaríem quatre gats; els del sí-sí i poca cosa més. I llavors, quan creuo el carrer i m'acosto a l'escola... caram, quin moviment... què és tanta gent? Sí, és clar, res a veure amb les cues quilomètriques d'altres llocs, però què voleu que us digui? Hi havia unes deu meses electorals, i almenys en aquells moments, hi havia moviment constant. La gent venia a votar! I hi havia gent de tot tipus! Fantàstic! I tot en la més absoluta normalitat! Llàstima de l'incident ocorregut minuts abans al quiosc, qan la mestressa em diu que allà no tenen cap dvd de "L'endemà" (que venia amb el diari ARA del diumenge). Intolerància.
MOMENT 2:
Gràcia. 11:00h. EMOCIÓ. Sortia del metro de Lesseps i enfilava el carrer Gran. Ja la veia. Una cua de persones que anava des de la porta de baix de l'escola i creuava el carrer Maurici Serrahima. Durant les dues hores i mitja que vaig ser a l'escola c
om a representant del centre (juntament amb altres mestres, directors i membres del PAS), la cua no va minvar gens. Homes i dones, joves i grans, tots amb un somriure, disposats a exercir el seu dret a vot. Ja ho llegia en un tuit: "Mai havia vist tanta gent anar contenta a l'escola". Realment era emocionant veure aquell desplegament de catalans i catalanes amb ganes de fer sentir la seva veu. I encara més emocionant quan parava un cotxe davant la porta i en sortia algun avi o àvia amb dificultat per moure's però que venia també a votar en un dia històric.
MOMENT 3:
Gràcia. 20:00h. ESPERANÇA. Al vespre vaig tornar. Tenia ganes de tornar a respirar aquell ambient. Fins a les vuit en punt va estar entrant gent a votar. Però per què esperen fins tan tard? Es tanquen les portes i comença el recompte. Mentre anem recollint taules i cadires ja es veu que el sí-sí guanyava clarament, però havíem d'esperar fins el final. A les 22h, el recompte. el sí-sí guanya amb un 83%. Aplaudiments. I ara què? Doncs aviat serà el 10N, i queda encara un llarg camí. Menys, però encara queda.

FEM-LOS CALLAR

9 de novembre de 2014

BON DIA!!!

RUM-RUM A L'ESTÓMAC

No me'n podia estar. Després d'unes setmanes atrafegades, sentia la necessitat de tornar a escriure ni que fossin quatre línies a les vigílies d'un dia tremendament important. Per molt que a Espanya menystinguin el 9 de novembre, per molt que nosaltres també tenim clar que aquesta consulta no és el què volíem fer... és igual! Estem davant d'un moment crucial de la nostra història. Ni que siguin passets petits, no deixen de ser passes que van encaminades cap a un final incert i il·lusionant.
Ahir mateix, en un dels gags del Polònia (sublim el programa d'ahir), un ciutadà es desesperava demanant que s'acabés d'una vegada el procés, que ja no podia més. Tots volem que acabi, està clar. Uns el volem acabar d'una manera, i altres d'una altra. Però tot passa per diumenge, per molt que sigui una avantsala d'altres eleccions o possibilitats diverses.
El diumenge cal anar a votar. és imprescindible la màxima participació. I, evidentment, la victòria aclaparadora del sí-sí. I és que per molt que sigui una pantomima, aconseguir els anhelats dos milions de vots seria un toc definitiu, segurament l'empenta definitiva. I tant és que els polítics s'uneixin o no. Si ho fan, tot serà més fàcil, és clar. Però aquest procés l'ha iniciat la ciutadania i la ciutadania l'acabarà.
I si ens tanquen col·legis electorals, si ens prenen les urnes, els sobres o els vots... tant és! Seguirem lluitant perquè no hem arribat fins aquí per res. El camí no és fàcil, i de fet, a cada moviment es torna més complicat. Però amb el temps que ha passat, si seguim empenyent ho aconseguirem. Que no ens facin entrar la por, que no ens amaguem... La campanya ha estat impecable, independentment de si era fora de lloc el porta a porta o les trucades. La feinada ha estat increïble i mereixedora de tot el nostre reconeixement i aplaudiment. Cada anunci posava la pell més de gallina, cada imatge emociona més que l'anterior...
Hi ha un nerviosisme tens, hi ha un rum-rum a l'estómac... molta il·lusió que no es pot fondre així com així...
Ara és el moment, ara és l'hora! Ni un pas enre
re! O ara o mai!