I AIXÒ ÉS TOT, AMICS!

Adéu 2015, que el 2016 sigui mooooolt millor!

EL DESPERTAR DE LA FORÇA

Si ja és prou bo començar les vacances, si les inicies fent alguna cosa amb la qual gaudeixes, llavors és fantàstic. Et porta a imaginar que si les comences així, potser tots els dies que vénen a continuació seran igual de genials. Malauradament, aquesta relació és fictícia i exposada a la bona o mala sort...
Anem al què toca.
Què m'ha fet començar les vacances amb alegria? No podia ser altra cosa que "El despertar de la força"., el capítol setè de La guerra de les galàxies. Sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula ha estat més esperada i reclamada que no pas les dels episodis 1, 2 i 3. I no ha defraudat gens ni mica. Com ja deien els crítics, recupera l'èpica de les primeres pel·lícules, i això és el què la fa especial. Tot i que en alguns moments sembla estar veient el mateix, ja que les trames principals són mooooooolt semblants. Però clar, quan estàs totalment entregat a la FORÇA, això t'és ben igual.
Els nous personatges ben resolts, amb ganxo (potser el dolent, sense màscara deixa molt que desitjar, però segurament ja buscaven això). I què dir dels vells? Tornar a veure en Han Solo, la Leia, en Luke i el Chewbacca, és com retrocedir en el temps. Segurament, per als actors, excepte en Harrison Ford, aquest retrobament ha estat com si els toqués la Grossa de Nadal, però 50 vegades el mateix dia. Però havia de ser així. Són personatges que formen part del nostre imaginari popular, són com de la casa per molts dels què érem joves o nens als anys 80. Per això el moment segurament més emotiu de la pel·lícula, tot i que podia ser imaginable (ja que els guions han de fer girs inesperats), t'agafa tan de sorpresa, per molt que es veiés a venir, que tens la sensació de que el cos encara està a la butaca del cinema amb els ulls oberts.
Per aquests i molts més motius, fan que El despertar de la força m'hagi despertat moltes coses, i faci que tingui ganes de repetir-la una vegada i una altra.
I a partir d'ara, què? Doncs diuen que cada any tindrem una pel·lícula nova, ja ve sigui de la nova trilogia com de spin-off's. Sap greu la part purament mercantil del producte, però què hi farem? Consumirem igual!!!

DES DE L'ALTRE BÀNDOL

Avui ha tingut lloc la festa de Nadal de l'esplai on va el MEC des d'aquest setembre. Per primera vegada, he estat assegut entre el públic, veient com els nens i nenes dels diferents grups pujaven a l'escenari i feien els seus balls preparats en dos dissabtes, i com els monitors també feien el seu numeret. He vist les fotos de les colònies que van fer a l'estiu els diversos grups i un recull de les millors imatges del grup més petit durant aquests primers mesos (ja que a l'estiu no hi eren). I ho hem mirat tot des de l'altre bàndol.
Fins ara, de nen ho havia fet, i sobretot, com a monitor, havia organitzat molts actes d'aquests, i molts passis de fotos. Però aquesta vegada era jo qui ho mirava des del públic, i és clar, se'm queia la bava quan el MEC en qüestió i els seus companys feien els seus passos de ball a ritme de lambada. Quina sensació més estranya... Ara entenc aquells pares que ho veien i s'emocionaven (quan són petits), reien i aplaudien. Fins i tot, entenc els pares que davant de segon quines fotos, pensaven: "Verge santa... com van deixar que els nois fessin això?"
Per tot plegat ha estat una experiència molt interessant, bonica i amb ganes de repetir-la. Com serà viure X dies sense el MEC perquè està de colònies? Com ho viuré? Ufffffff!

QUE LA FORÇA ENS ACOMPANYI

A poc més de 24 hores de l'estrena mundial de la setena part d'Star Wars, la pregunta més important, la que urgeix una resposta ràpida i contundent, és: QUIN DIA HI ANIRÉ?
Perquè si una cosa és segura, és que aniré al cinema a veure-la sense cap mena de dubte. Quan hom ha d'escollir amb cura el moment d'anar al cine, per qüestions de temps limitat, ja se sap que en el meu cas, allà on hi hagi una pel·lícula espectacular, taquillera, hoolywoodiana... allà em trobareu. I quan es tracta d'una saga com la de La guerra de les galàxies, és de calaix.
Vaig anar a veure la primera de totes (la quarta, però sempre serà la primera) quan tenia 7 anys als cinemes Arkadin, al costat de la plaça Gal·la Placídia. Eren uns cinemes petitíssims, amb molt poques butaques, i sempre fèiem la broma de que havies de portar-te la cadira de casa per seure.
No cal dir que la impressió que em va causar la pel·lícula va ser bestial, i ja m'hi vaig quedar enganxat per sempre. La primera (4), la segona (5) i la sisena(6) són part de la meva cultura no només cinèfila sinó de joc, ja que les naus, els ninos de plàstic, es van convertir, al costat dels clicks de Playmobil, en la meva segona joguina preferida. De fet, els ninots encara els tinc (el Falcó mil·lenari no... OOOOOOH...)
Després va ser comprar-les i veure-les en VHS. Les reestrenes remasteritzades també van ser objecte de cues al cinema, de quan hi anava el dia de l'estrena. Va ser un moment en què es van posar de moda publicar llibres del món de Star Wars, seguint força la història original. Els tinc tots i són súper entretinguts. Llavors van arribar les preqüeles, els capítols 1,2 i 3 que tantes crítiques han rebut. És clar, no tenen la màgia de les primeres. I tot i ser grans pel·lícules d'aventures i ciència ficció, molt recomanables i imprescindibles per als seguidors de la saga, no eren, ni molt menys, res especial.
Finalment, anys després, arriba per fi la continuació. El primer dels tres capítols que segueixen la història i on repapareixen alguns personatges. Segura que serà especial i entranyable. Per ara diuen els crítics que molt bé. Veurem què hi dirà la meva veu.

INSIDE OUT

Aquest cap de setmana he vist la darrera pel·lícula de Pixar, que va ser un dels hits de l'estiu passat: "Inside out". Una pel·lícula de dibuixos animats, que seguint la línia d'aquest tipus de films dels últims anys, està més destinat a un públic adult que no pas infantil.
No és que els nens no la puguin veure. Sí que poden. I els agrada. Però els agrada perquè bàsicament els agrada gairebé tot. Hi ha molt "colorido", fa gràcia, etc. Ara, els meus dubtes sobre si entenen l'argument són més que raonables. Segurament, fins a uns 8-9 anys, no poden començar a entendre el què està passant; ara bé, només els més madurs i amb acompanyament parental per assegurar que s'ha entès. I potser ni així.
Aquesta tendència a fer pel·lícules animades amb diàlegs per adults és només una jugada mercantil. S'asseguren que al se de dibuixos, vagin nens a veure-la, i el boca a boca fa que els més grans, hi vagin perquè "està de moda". La lògica diu que hauríem d'indignar-nos per la manipulació que intenten fer amb nosaltres, i sobretot amb els nens. Però les persones no estan per tants romanços, i altres problemes tenen al cap.
Així que veiem la pel·lícula! I un cop vista, bé, està bé. Com és habitual en aquest tips de pel·lícula, se'n fa tanta propaganda, tantes lloances (normalment abans d'estrenar-la... és curiós), i això provoca unes altes expectatives que després no s'acaben d'omplir. Tot i així, és molt recomanable, sobretot per dos motius:
- la idea és molt interessant, com conviuen les emocions dins nostre, com estan organitzades... Pels que estem entrant en aquest món des del punt de vista educatiu, és interessant com ho planteja i dóna peu a moltes reflexions.
- la caracterització de les cinc emocions bàsiques. Estan molt ben aconseguides. Personalment, i no és broma, les nomenaria a l'òscar coma millor interpretació. Tenen grans moments i s'identifica molt bé el què estan sentint a cada moment.
En definitiva, bona estona, una mica sobredimensionada, però recomanable.

MERLÍ

Dilluns que ve s'acaba "Merlí", una sèrie de tv3 sobre un professor de filosofia una mica especial en un institut de Barcelona. M'hi he enganxat tan tard a a sèrie, que aquest dilluns vaig veure el penúltim capítol al mateix moment que l'emetien. I és que en un principi no em venia molt de gust veure-la, ja que patia pels estereotips que poguessin aparèixer. Ja he parlat en alguna entrada del bloc, que els mestres que surten a les sèries de ficció catalanes no deixen l'ofici massa ben parat. Fa poques setmanes, uns amics mestres van dir que no estava malament, que tot i que algunes situacions eren molt forçades, en general estava força bé. Així que vaig buscar la sèrie "en diferit" i me n'he tornat incondicional.
En Merlí és un professor que tot i que té algunes actituds censurables al meu gust, la seva constant provocació a tot el seu entorn és fantàstica. Té diàlegs i frases que poden passar a la història de les frases televisives, i que són dignes de l'humor típicament català, molt anglès, cínic i punyent. Gran mèrit de tot plegat és el genial treball de l'actor Francesc Orella, que tan sols amb la mirada ja et provoca una reacció sobre allò que està fent. un deu, de veritat.
Les situacions, són, dins del que cap, força adequades a la realitat. Algunes segurament una miga més exagerades per tal de treure-li més suc, i tot i que té aquests moments que sobren, en general s'aconsegueix un treball notable. Ara que m'hi he enganxat, em sap greu que s'acabi, ja que l'he hagut de devorar en poc temps. Qui sap, té pinta de tenir segona temporada...
A l'imaginari quedaran frases mítiques com:
"Herodes es va equivocar; no havia de matar els nens sinó els seus pares"
"Segur que a primària eres dels que anaven a plantar llavors a l'hort"
I moltíssimes més que ara em sap greu no haver-me apuntat. Però té fàcil solució. E farem una segona revisió amb llibreta i llapis a la mà.

A LES BARRICADES!

Durant dos mesos he estat defensant la CUP de les brometes, indirectes, retrets, etc que li feien companys independentistes com jo. Bé, defensar, defensar, tampoc, però sí que mostrava el meu descontentament perquè no manteníem l'actitud què creia que havíem de tenir; i això era mantenir la calma i esperar que pacientment, es posessin d'acord, perquè era que és evident que s'hi havien de posar.
Ara, la veritat, no sé ni què pensar, ni què dir. Potser és perquè se m'ha quedat la mateixa cara d'imbècil a mi i gairebé dos milions de persones que se senten en aquests moments estafades pels diputats al Parlament.
No em puc creure el què està passant. La gran oportunitat per al nostre país s'està evaporant davant dels nostres nassos. És que m'importen una m... els arguments dels cupaires, el mateix que m'importen els dels Juntspelsí. M'és igual els sacrificis que hagin de fer. Que es guardin els seus principis on els càpiga, els seus arguments, les seves creences polítiques. ENS IMPORTA UNA M!!! Estem parlant de la independència de Catalunya! La vegada que hi hem estat més a prop, la vegada en què aquest cop sí, anava de veritat i es podia com a mínim intentar aconseguir!
I uns surten amb que el president ha de ser tal, i els altres que no i que no. Es pot ser més infantil en un moment com aquest? Ja ho he dit més d'una vegada: no sóc pas votant de CDC, mai votaria en Mas en unes eleccions. De fet, en els jocs aquells en què et pregunten coses i al final et diuen a quin partit polític t'assembles, em surt la CUP! Doncs la veritat, em sembla que a les properes els votaran els quatre arreplegats de sempre, aquells que fa anys anàvem a les Diades com si anéssim en família de poquets com érem.
Què més dóna? Posem un president i ja està! Total, són 18 mesos, no? O això de l'any i mig també és una altra enganyifa? Posem qui sigui, fem el què hem de fer, i després, quan toqui, a les primeres eleccions catalanes de veritat, cadascú ja votarà a qui li doni la gana! Però ara? Ara no es tracta d'això! I quan sento a dia d'avui, els de la CUP fent el seu discurs, doncs està molt bé el què diuen sobre les seves idees, si no estan pas malament! Tant de bo es complís. PERÒ ARA NO ES TRACTA D'AIXÒ, RECÓRXOLIS! ara es tracta d'assolir la independència d'una vegada i deixar-se de punyetes!
Que no veuen el què estan fent a Espanya amb nosaltres? A què esperen? De debò tot és per en Mas? No deien que les persones no eren importants? Doncs què més els dóna? Els molesta que sigui la cara visible del procés? A mi també em sap greu que es concentri tot en la seva figura, però per la independència de Catalunya jo sacrifico els meus gustos, i segur que com jo, centenars de milers més, que fa anys que esperem aquest moment!
Senyors de la CUP, envejo la seva determinació i coherència, però si no baixeu del burro, que us donin pel sac, de debò!

PER PREMIS AIXÍ, MILLOR NO CAL

Fa tot just una setmana comentava el què m'havia semblat, a grans trets, la temporada castellera d'enguany a "Temporada 2015".
I com que es va acabar, els del diari ARA han organitzat uns premis anomenats Ara Castells. Una colla de periodistes decidien quina havia estat la millor colla d'aquest ant, juntament amb altres premis (millor fotografia, colla més segura, més innovadora i més popular).
El premi a la millor colla se l'ha endut els Castellers de Vilafranca, basant-se en què és la colla que té més punts en el rànking. Doncs què voleu que us digui? Trobo que és un premi injust. Vilafranca ha tingut més punts, sí, però... ha estat la millor?
Minyons de Terrassa, que ha fet cinc castells de deu pisos descarregats, entre ells el 4 de 10 amb folre i manilles que mai s'havia vist mai, de veritat no té cap reconeixement? Vilafranca ha estat millor perquè té més punts? Què ha fet Vilafranca aquest any? Grans castells, clar, però... què ens ha ensenyat aquest any de nou? Res de res, excepte que és vulnerable, i que les altres per fi ja s'espavilen, i de quina manera!
Si el criteri d'aquest premi és la puntuació, aquesta puntuació s'ha de canviar, perquè és increible que el què ha fet Minyons aquest any, els deixi per darrere. Senzillament, és injust.

TERCERA DE L'OH HAPPY DAY

Aquest any, la tercera edició de l'Oh happy day ha estat més curta que les seves predecessores. Van veure que els programes on només nominaven i no hi havia expulsions, l'audiència era lleugerament més baixa; de manera que aquest any, cada setmana feien fora un cor. Això és clar, ha provocat que duri menys setmanes.
A nivell musical, aquest any hi havia força varietat, però també ha passat una cosa, i és que a partir del segon programa (per no dir el primer) ja es veia clarament quins serien els tres finalistes. Així, cada setmana el dubte era més quin cor marxaria per anar escrivint l'ordre des del 4t fins el desè.
Per posar una mica d'emoció, es van inventar repescar un grup eliminat quan només en quedaven quatre. Crec que ha estat segurament l'erro més gran i incoherent de les tres edicions.
El resultat ja se sap: victòria aclaparadora dels Quartet Mèlt, seguits dels Giovinetto i dels Jarks. Personalment, em sembla un ordre correcte i que diu molt del gust musical de les llars catalanes. Espero que segueixi havent més edicions del programa, ja que és molt distret, què voleu que us digui?

QUARTET MÈLT: guanyadors indiscutibles. Amb ells hi he mantingut una relació musical un pèl estranya. Al principi em van semblar quatre personatges ben estranys, podríem malanomenar "frikis", ja que el seu estil i les seves versions de cançons tradicionals em semblaven ben cursis. Cantaven molt i molt bé, això sí. Tot va canviar quan van fer "Royals". Per mi una de les tres millor interpretacions del programa. És curiós perquè a mi m'han agradat més quan han cantat cançons que estaven fora de la seva zona de comfort que no pas quan feien alguna de les del seu repertori més habitual. Em declaro fan incondicional de la Magalí.
Royals
Papa jo vull ser torero
It's oh so quiet
Fix you

GIOVINETTO:  el cor de joves de Puigreig han estat com unes Geriona més modernes i més divertits. I segurament amb encara més qualitat musical (que ja és difícil!). Si hagués de dir les seves millors, és que les posaria totes perquè ho feien molt i molt bé. Però està clar que quan cantaven alguns dels clàssics ho brodaven. Quan es van atrevir amb les cançons modernes, algunes millor que d'altres, però sens dubte el seu progrés ha estat espectacular (els Mèlt sempre eren brillants)
Lacrimosa
Who wants to live forever
O Fortuna
ABC
Think
Everything's alright

JARKS: grup de gairebé vint nois que semblaven trets d'una pel·lícula americana de bandes. Però com canten, eh? Està bé perquè demostra que a Catalunya no tots els grups i cors són iguals, sinó que estem al nivell de tots els països, i que tenim de tot i per a tot. Actuacions molt bones, tant les tranquil·les (són molt bons cantant) com les mogudes (són molt bons ballant)
The nights
Nessum dorma
Cul
Under preassure

TEMPORADA 2015

Des de fa tres anys, ja és un costum qualificar la temporada castellera gracienca com la millor de tota la història. Aquesta vegada, la frase cal obrir-la de mires i generalitzar-ho a tot el món casteller. Perquè, després del que hem vist aquest 2015, ens podem imaginar superar-ho? Arribats a aquest punt, podem dir que és clar que sí que es pot superar, a mesura que les colles es vagin superant a sí mateixes i els castells macrobestials inundin les diades.
Fa poc més de dues hores s'ha completat un dels castells inèdits: el 4 de 10 amb folre i manilles per fi ha vist la llum i l'han descarregat els Minyons de Terrassa. una colla que aquest any, amés dels gammes extra de rigor, s'ha apuntat fins a 4 vegades el 3 de 10. QUATRE VEGADES!! UNA MATEIXA COLLA!! EN UN ANY!! Castellers de Vilafranca, aquest any més irregulars de l'habitual, s'acomiaden de l'any també amb el castell de 10, el 2 de 8 sense folre... I la Vella de Valls, que torna a plantar cara amb el 3 de 10, i sobretot el 4 de 9 sense folre... I totes les altres colles de gamma extra, fins a nou colles l'han tastat aquest any!
Moltes colles han aconseguit aquest 2015 superar els seus registres i descarregar castells per elles mai assolits, i això fa créixer el món casteller i el fa cada cop més gran.
Pel què fa als nostres, els graciencs, meravellosa temporada, i vista des de la barrera, penso que ha estat una temporada molt intel·ligent. després de canvis forçats en els troncs i la típica renovació de gent, han consolidat el 3 i 4 de 9, juntament amb tota la gamma alta de vuit pisos. Fent servi el tòpic de que "el fàcil no és arribar, sinó mantenir-se", els de Gràcia ho han sabut fer molt i molt bé. Assentar aquests castells i anar treballant per sota per tal de fer el següent pas, ja sigui atacar el titànic 2 de 9 amb folre i manilles o decantar-se pel 9 de 8 mentre exhaureix les darreres hores de gamma extra.

Aquest any la meva implicació ja ha estat minsa, minsa. Participar a 5 actuacions, 0 assaigs... tot esperant el retorn... si algun dia retornem a pocs metres del local d'assaig... 

UN CARAMEL PERILLÓS

Fa uns quants dies vam poder gaudir d'un dinar en un restaurant on anem de tant en tant ja que ens agrada força i li tenim un "carinyu" especial de fa molts anys. No en diré el nom per fer-ne propaganda de cap tipus, tot i que puc dir que es tracta d'un joc de taula (el MUS), que es juga SOL.
Ens acompanyava el nostre MEC particular ja que celebràvem l'aniversari de la seva mare. I només entrar, el senyor que atén les arribades ja l'avisa: "Quan marxis, tinc un regal per a tu". Evidentment, el MEC volia dinar ràpid per gaudir de la sorpresa. En marxar, la va anar a reclamar, és clar ("lo prometido es deuda"). Era un caramel. Un caramel que aprofitant la invasió ianqui del Halloween per la nostrada Castanyada, representava una terrorífica carbassa.
Així doncs, independentment del què es pensi sobre aquesta moda imposada per les botigues, semblava tot normal.
La qüestió és que darrere el caramel, hi havia una etiqueta amb els ingredients, la data de caducitat... i una advertència. OJU! Deia: "CONTÉ COLORANTS QUE PODEN TENIR EFECTES NEGATIUS SOBRE L'ACTIVITAT I L'ATENCIÓ DEL NENS"
Uau! Quina passada! Ens donen un caramel pel MEC de 6 anys amb una nota com aquesta! És més que probable que els senyors del restaurant ni s'ho hagin llegit, ja que donar-ho té nassos. Però clar, el més alarmant és que algú faci un caramel com aquest, que tingui aquests efectes, i es quedi tan ample! Déu n'hi do! Es deurien quedar ben descansats després de crear aquesta bomba... un cop més, la moda que ens matxaquen els medis de comunicació i el comerç passa per sobre de qualsevol dret a la salut dels nens i nenes. Sí senyor. Amb dos...

LA MUNTANYA MÀGICA

Dos anys. Fa justament dos anys (novembre de 2013) vaig deixar un llibre perquè no em deia res i tenia la sensació que a cada pàgina que llegia, gastava el temps enlloc de gaudir-ne d'una altre. I dos anys després, plego una altra vegada.
Em sap greu perquè tenia ganes de que m'agradés, tot i que era un estil totalment allunyat del què estic més acostumat. Es tracta del best seller "La muntanya màgica" d'en Thomas Mann. Un clàssic de la literatura alemanya, i segons he llegit, el millor llibre d'aquest escriptor. He arribat fins la pàgina 170, d'un total de 969!! És adir, que he completat un 18%. Clar, no és molt, però quan ja portes un dies amb ell i no hi ha manera de trobar-li el què, doncs al final ho deixes estar. Fins i tot he consultat a internet sobre aquesta obra, i en general en diuen meravelles. Però tot allò que li troben de bo, per a mi és, sentint-ho molt, una llauna.
Els meus gustos són més banals que els raonaments filosòfics dels personatges que apareixen, i per molt que en diguin lectura obligada, doncs res; potser en un altre moment el reprenc, però ara mateix, tinc gana d'altres històries.

DECEPCIÓ VS ESPERANÇA

Quina barreja de sensacions... La situació actual del procés independentista porta a exterioritzar un gran ventall d'emocions i reaccions que van des del blanc més pur al negre més fosc. Passem de moments històrics fenomenals a altres que ens deixen estabornits i amb cara de passerells.
Després de l'aprovació de la declaració de ruptura el passat dilluns, ens trobem encara que no tenim govern oficial. Que difícil que es pot fer defensar aquesta declaració, lluitar-la, mostrar-la al món sense president ni govern que doni la cara. En un moment en què el món ens mira, quina mena de seriositat estem mostrant?
Pe
r una banda em venen unes ganes terribles de fer com feien els figurants que feien de ciutadans al Polònia d'aquesta nit, quan anaven passant davant del Mas i el Baños (actors) i els anaven clavant bufetades a tots dos. Què voleu que us digui? M'hi he sentit ben representat... Personalment se me'n refot qui sigui el president. Ara bé, no es pot negar que en Mas ha estat un protagonista cabdal en aquest procés, i que no pot quedar-se'n pas al marge. Vulguem o no, som on som perquè els grans partits, i en aquest cas, CDC, finalment s'ha apuntat al carro. Fa uns anys, a les manis de les Diades, quan anàvem quatre gats a cridar per la llibertat de Catalunya, recordo que sempre hi havia un moment que es cridava: "Sense València, no hi ha independència!". De ximples ens podrien titllar si no vèiem ja en aquelles Diades, que fins i que no fóssim una majoria no teníem res a pelar, i la majoria venia donada pel canvi convergent, tant si ens agrada com no. Per tant, s'entén la postura de Junts pel sí. I sí, també es pot entendre la postura de les CUP, i malauradament, és fàcil caure en la idea de que la culpa és seva i que ells han de baixar del burro, etc. La veritat, veure com no es posen d'acord em treu de polleguera.
És llavors quan un pensa... de debò s'atreviran? És possible que llencin per la borda el moment històric que vivim? És possible que menyspreïn els milions de persones que han sortit al carrer els últims anys a reclamar la independència? De debò ignoraran el clam del poble? La resposta és que NO, no m'ho puc creure. I apareix l'esperança de que ho aconseguirem. Que es posaran d'acord, no sé com ni qui, ni quan, però que ho faran, perquè ho han de fer i ens ho deuen. Els hem posat en aquell Parlament per a què ho facin.
I ho sento molt, però si la caguen, és per convocar una nova mobilització, sí, una més. Però per tornar-los el menyspreu que estan tenint per nosaltres.
A, va... que no passarà! Ho aconseguirem! O ara o mai!

PD. Per cert, Anna Gabriel... no mengis més xiclets al Parlament. Tampoc cal.

TOMORROWLAND

Pel·lícula de ciència ficció amb segell Disney. Això pot voler dir una bona estona de diversió o una pèrdua de temps. En aquest cas tenim les dues coses en una proporció de 75% a 25%. I aquesta proporció coincideix amb la durada de la peli.
Tres quartes parts del film aconsegueixen el quèvolia, gaudir de la història, tenir-me atent al seu desenvolupament, i fins i tot agradant-me. Però malauradament, quan arriben els darrersmoments, quan arriba el desenllaç, emboliquen la troca d'una manera que al meu gust la pifien perquè no s'acaba d'entendre i dóna la sensació que no sabien com acabar-la. És una llàstima perquè anava molt bé.
La història d'una mena de món paral·
lel on es podia inventar qualsevol cosa sense patir per la burocràcia humana, com si fessis un viatge en el temps, té ganxo. La manera de connectar-se els dós móns està ben trobat. Al final guanyen les bones sensacions, tot i aquest final poc reeixit

COM AJUDAR ELS FILLS A ESTUDIAR

En Juanjo Fernández és un consultor pedagògic, o el què vindria a ser el mateix, un expert en educació, que escriu i sobretot fa conferències sobre temes rellevants en el món educatiu. Una de les seves xerrades més conegudes és la de "Com ajudar els fills a estudiar (i fer els deures)", que va acabar sent transcrita i publicada en un llibre que, poc després del d'en Jaume Cela, convida a reflexionar sobre tot aquest munt de feines que posem els mestres als nens i nenes.
Ja fa temps que es va publicar i fins ara no me l'havia llegit. Suposo que ara estic mamant molt de tot aquest tema, i no ens enganyem, posant-ho en pràctica en el meu dia a dia a l'escola. Per si fóra poc, els diaris i xarxes socials van plens d'una campanya que ha iniciat una mare a la plataforma de Change.org sobre els deures.
És veritat que ara ja se'n parla tant, que s'està radicalitzant, exagerant, i com passa sovint en els temes referents a l'escola, es passa del blanc al negre tan fàcilment que oblidem que els extrems mai són bons i que hi ha infinitat de grisos.
Sigui com sigui, el llibre ajuda força a tenir clar quin ha de ser el camí a seguir a casa sobre aquest tema, en el cas que convisquis amb un fill que té deures i ha d'estudiar força. Els consells són molt de sentit comú, però ja se sap que és el menys comú de tots els sentits. No totes les opinions les comparteixo, però déu n'hi do. I els exemples, tant reals com contes, són molt clarificadors i ajuden molt a entendre el què s'està dient. Molt recomanable.

CAPÍTOL 749

Un mes després de les eleccions del 27S, alguns creuen que estem estancats; d'altres que això és un guirigall... Hi ha opinions per a tots els gustos. La veritat és que si mirem de fer veure que no hi haguessin desacords entre Junts pel sí i la CUP, déu n'hi do tot el què ha anat succeint en aquest dies.
Comencem pel què no ens agrada. De veritat després de tants esforços de tanta gent, de tanta mobilització i de tanta història, no es posaran d'acord per designar un president de la Generalitat? Jo no sóc pas de Convergència, ni votaria en Mas en unes eleccions ordinàries, però és de justícia dir que té bona part de culpa de què haguem arribat fins aquí, i que sort n'hem tingut que hagi donat la cara. Això sí, si ha de ser el motiu pel qual ho enviïn tot a can pistraus, doncs bon vent! Que hi posin un altre President i que en Mas segueixi treballant des d'un altre càrrec. tampoc hi podem renunciar a ell, almenys fins que no siguem independents, tant si agrada com si no.
Fets que ens indiquen que anem bé:
- la imputació del mateix Mas, Rigau i Ortega pel 9N i tot el xou dels jutjats. Bona mostra de què encara pensen que tot és una dèria seva. Quina mania! Dos milions de persones sortint al carrer 4 anys seguits, només per aclamar-lo... o i tant! Ni que fos el mateix Gandhi! Que rucs que són!
- els 5 vots de més obtinguts per la Carme Forcadell en la votació de la presidència del Parlament. Aquests 5 vots són or!
- la declaració rupturista que han proposat Junts pel sí i la CUP conjuntament i que ha provocat un daltabaix a les espanyes. Ja ens tornen a amenaçar amb la suspensió de l'autonomia. Va, endavant!
- les sancions al Barça per l'exhibició de les estelades orquestrada pel PP dins la pròpia UEFA... és que no té nom!
- l'insult de PP i Ciudadanos al Parlament quan no van cantar l'himne de Catalunya a la sessió d'investidura de la mesa del Parlament. Així és com estimen Catalunya, no? Indignació, això és el què fan!
On serem d'aquí po
ques setmanes? Esperem que continuem avançant!

EVEREST

Un  tràiler espectacular i  l'oportunitat d'anar al cinema m'han fet poder veure aquesta pel·lícula. Val a dir que el record de "Límite vertical", va ser determinant en l'elecció. Tenia força clar que viuria una bona estona veient una aventura que va ser real. Aquestes pelis basades en fets reals tenen aquest ganxo que moltes vegades funciona i d'altres no. La clau està en sí després el resultat és de qualitat o no.
En el cas que ens ocupa, l'objectiu està aconseguit gairebé en tota la seva totalitat. La part més interessant, la que t'atrapa és la part final, quan la tragèdia cau sobre els protagonistes. Fins aquell moment, és una pel·lícula que està bé i poca cosa més. Però la tensió que s'aconsegueix en els tram final és molt bona.
Afegim-hi la lectura que es pot fer de la massificació de l'alpinisme i la pèrdua de respecte al muntanyisme. Moltes persones pateixen accidents i moren a la muntanya cada any. Un final molt dur per la bellesa que es veu i que es viu quan arribes al cim.

LA NOIA DEL TREN

El mes d'octubre ha estat el torn per "La noia del tren". Vaig fer-me amb ell a la Setmana del llibre en català d'aquest any.
(Per cert, ara que parlo d'aquesta setmana, no entenc perquè es fa a principis de setembre, tenint en compte que si comptéssim amb l'empenta que es podria donar des de les escoles, seria un esdeveniment encara més important. Bé, suposo que els organitzadors tampoc ho deuen voler massificar, però és una llàstima; es podria fer molta feina des de les aules i no tenir Sant Jordi tan explotat.)
Total, que el llibre en qüestió el vaig agafar seguint (poques vegades ho faig), el ressò mediàtic i el famós paperet enganxat de no sé quantes edicions fetes, tantes llengües traduïdes, etc. Resultat? Bé, força bé. Sense ser excel·lent, et trobes davant un thriller que t'enganxa força des de les primeres pàgines. La manera d'estar escrit, com un diari de les dones protagonistes, li donen un toc diferent. Potser escrit de manera menys personal, l'hauria relegat a les prestatgeries de les llibreries sense tant fama.
He passat una bona estona llegint-lo, i el què és important, buscava els moments per a poder-ho fer, més enllà dels viatges en metro solitaris. I això és la prova definitiva de què m'ha agradat. Ara bé, sense ser cap Hércules Poirot, he encertat el desenllaç de la trama abans d'acabar-lo, tot i que no m'ha fet perdre l'interès.

DEDICAT ALS MESTRES

No sé si arribarà algun dia en què es deixin de fer versions del ja llegendari fragment de la pel·lícula "El hundimiento", on es veu l'esbroncada de Hitler als seus generals. Se n'han fet centenars! Tinc la sort que m'arriben les més reeixides, les que provoquen més riallades. Em fa patir que es pugui banalitzar la història real, però és que és tan increible l'escena... gràcies a l'actor que interpreta el dictador, Bruno Ganz. Segur que per a ell no deuria ser fàcil fer aquest paper, però és que ho broda!

Total, que m'ha arribat aquest fragment, que fa una paròdia del què hem d'aguantar els mestres amb la burocràcia, com ens fan estar més pendents de tonteries que no pa del què realment importa, els nanos. Genial i real com la vida mateixa!

LA PROFESSORA D'HISTÒRIA

Demà dimarts, 6 d'octubre, la Neus Català farà 100 anys. Ja fa temps que forma part del meu espai de personatges rellevants de la nostra història, com explicava a l'entrada de fa més de dos anys i mig, LECTURA OBLIGADA.
Casualitat o no, aquest diumenge he vist la pel·lícula LA PROFESSORA D'HISTÒRIA, un film francès que explica la història real d'una professora d'institut, tutora d'un grup conflictiu, que a través d'un projecte sobre nens i adolescents als camps de concentració nazis, aconsegueix que guanyin el primer premi d'un concurs nacional. El tema dóna peu a dos comentaris molt diferents entre ells:
PRIMER: hi ha veus que critiquen aquestes pel·lícules que presenten un mestre que s'enfronta a un grup d'alumnes terrorífic i que aconsegueix, gràcies al seu carisma, dedicació o esforç, el seu reconeixement i millora. Potser sí que és un tema recurrent, però és evident que si no són casos extrems, no hi ha argument. Hi ha, però molts mestres que són herois a les seves escoles, o senzilllament grans professionals que es dediquen en cos i ànima als seus alumnes sense arribar a aquests extrems.
SEGON: no és una pel·lícula com les altres. Té un parell d'aspectes que la diferencien. Un, que és història real; i dos, que se centra tota l'estona en com canvia el grup durant l'elaboració del treball. No es recrea en aspectes secundaris sobre les vides dels nois o els conflictes habituals, cosa que Hollywood sí hauria fet, desvirtuant l'argument principal.
TERCER: classe conflictiva o no, quan els nois i noies s'involucren de debò en un projecte, és quan creixen de debò, quan s'eduquen. Les classes magistrals tenen coses bones, però està clar que els joves i els nens d'avui dia, han de treballar de manera diferent, aprofitant els recursos que els envolten per a desenvolupar projectes que els motivin i enganxin. Cal anar cap a aquí. Ja n'hi ha prou de seguir temaris que no aporten res, i llençar-se de debò al món de l'aprenentatge cooperatiu i motivador.

CAL FER DEURES?

En Jaume Funes ha publicat un llibre amb aquest títol: "Cal fer deures?". Més de 200 pàgines que conviden, capítol a capítol, a una reflexió, però no només sobre el tema polèmic que porta per títol, si no que amb aquesta excusa, ens parla de com creu que ha de ser l'escola avui en dia. Potser alguns trobarien a faltar més referències a com haurien de ser les famílies avui en dia, però crec que encertadament, no ho toca molt. I és que així com la família et toca la que et toca, l'escola tens la possibilitat (normalment) d'escollir la que més t'agrada (tot i que, de fet, tampoc és el nen qui tria, com en el cas de la família, no?)
Després de llegir el llibre, segueix sent difícil trobar una resposta perfecta per la pregunta, degut a la gran quantitat d'idees, opinions, creences, maneres d'educar que hi ha avui en dia. Així com hi ha pares i mares que desitjarien que no n'hi haguessin, n'hi ha d'altres que en voldrien més (per tenir-los ocupats o perquè es pensen que fer deures vol dir millorar nivell, idea que és falsa, és clar).
M'atreveixo a creure que l'opinió de l'autor és que sí hi ha d'haver deures, però no com els que s'acostumen a fer (fitxes i fitxes d'operacions, exercicis repetitius, etc.) Han de ser deures que responguin primer a una necessitat del què s'estigui treballant a l'aula, provocant que el nen es motivi per fer-los, ja que hauria de ser interessant fer-ho. Malauradament, aquest estil de deures està totalment lligat a l'estil d'escola. una escola tradicional posarà deures tradicionals. Una escola que procura que el nen sigui protagonista de l'aprenentatge, posaria uns deures que facin pensar. Ara bé, escoles que intenten seguir aquesta línia més moderna, els costa encara deixar els deures típics, perquè els mestres tenim encara la idea de que si fan més restes, restaran millor. Si als convençuts ens costa canviar, mare de Déu amb els menys convençuts!!!
Dos exemples o idees que exposa en Jaume Funes al llibre, que donen a pensar:
- Als adults ens agrada, després de la jornada laboral, portar la feina a casa i seguir-la fent? Doncs als nens se suposa que tampoc, no?
- Els deures que són feines per acabar. Diu una mare que amb aquesta excusa de que són feines que no ha tingut temps d'acabar a classe, ella podria portar el nen encara esmorzant, o per vestir perquè no ha tingut temps a casa. Mestres, oi que no ho veuríem bé? Doncs com és que amb les hores que està a escola no acaben feines?

28-S

Enmig d'un setembre de bojos trobo un forat per dir quatre coses sobre el procés i tot plegat. De fet, no comentaré res sobre els resultats. Podrien ser millors? És clar que sí, però tenim el què tenim, i això és una victòria, perquè se'n diuen 72 escons. Ara cal tirar pel dret i anar entomant el què vingui fins la victòria final.
I és que... per què volem viure en una Catalunya independent?
Està clar!
En una Catalunya independent, no hi haurà rics ni pobres; no existirà la corrupció; tothom tindrà feina; l'atur juvenil desapareixerà, i amb ell tots els ni-ni's; el transport públic serà meravellós; no hi haurà llistes d'espera als hospitals; les escoles catalanes seran les millors dels informes PISA; els pisos tindran preus assequibles; els bancs i caixes no s'aprofitaran dels seus clients; s'acabarà la Sagrada Família; no vindrà més turisme de borratxera; els polítics treballaran de debò per al poble i no mentiran; no hi haurà peatges...
Com pot ser que tothom no vulgui això???
Eh?... Com?... Que no s'ho creu ningú? Evidentment que no!
I és que en una Catalunya independent, seguirà havent rics i pobres; hi haurà corrupció; no tothom tindrà feina; l'atur juvenil continuarà, i amb ell, un bon grapat de ni-ni's; el transport públic serà millorable; hi haurà llistes d'espera als hospitals; les escoles catalanes no seran les millors dels informes PISA (ni tampoc cal); els pisos tindran preus desorbitats; els bancs i caixes s'aprofitaran dels seus clients; no s'acabarà la Sagrada Família; vindrà més turisme, de borratxera i de tot tipus; els polítics treballaran de debò per a ells i no mentiran (excepte en campanya); i els peatges els seguirem pagant...
Llavors, per què volem una Catalunya independent així?
PERQUÈ SERÀ UN PAÍS NORMAL, IMPERFECTE COM TOTS ELS PAÏSOS DEL MÓN, EN PROCÉS DE MILLORA CONSTANT. SERÀ EL NOSTRE PAÍS!
Així que deixem de autocompadir-nos com sempre, i anem a per totes!!!

JA HA ARRIBAT EL DIA

14 de setembre de 2015. Ja ha arribat el dia. Comença el curs escolar amb els nens i nenes a tot Catalunya. En altres entrades ja havia comentat que justament ara fa 20 anys del meu primer curs, en un llunyà 1995. Segur que el dia abans de començar estava dels nervis. No ho recordo, però posaria la mà al foc. Des de llavors, el dia abans de començar les classes ha estat sempre un dia especial, ja que el cap et porta involuntàriament, una vegada i una altra, a pensar en com serà aquest primer dia.
És veritat que quan repeteixes grup de nens, la tensió és molt menor, ja que és el retrobament després d'unes llargues vacances; mentre que quan vas a conèixer uns nous nens i nenes, el nerviosisme és molt més gran.
Ara bé, aquest curs és diferent. Tot i repetir grup, durant tot el diumenge he tingut el cor en un puny, he notat els batecs més ràpids de l'habitual i diverses emocions m'han anat circulant per tot jo. Demà, aquesta setmana i la següent, seran uns dels dies més especials, durs emocionalment però segur que enriquidors que hauré viscut fins ara a l'escola. El retrobament de tots plegats, sabent que aquell amic i company que esperàvem no jugarà mai més amb nosaltres, serà molt especial. Tothom diu que els nens ho viuen diferent, que ens sorprendrà la maduresa amb la que afronten els sotracs de la vida. Segur que sí. Però el cor i el cap em van a mil cada vegada que penso en aquests dies que viurem a partir d'avui.

EL PUNTER ARRIBA PERÒ NO S'ATURA

No ho neguem. Hi havia dubtes. Cinquena mobilització seguida demanant el mateix (em permeto comptar la del 2010). Ambient enrarit per la proximitat de les eleccions. Temps insegur. Ritme lent d'inscripcions. Gent que potser hi aniria però per culpa del partidisme no ho fa. Hi havia dubtes. Però a l'hora de la veritat, ho hem tornat a aconseguir.
La Meridiana a tope, i l'escenografia, més o menys, ha funcionat a la perfecció. A mi personalment, em va agradar més els reptes del dos anys anteriors; penso que eren més complicats. Però enguany lluitàvem contra els dubtes, i no ho neguem contra gent de casa. Ara ja està. milió i mig de persones al carrer, tots il·lusionats i demà dissabte.
Els nervis no estan en el dia d'avui. Els nervis vénen per les eleccions. I suposo que per això fa més mal sentir les declaracions de la gent d'Unió, Podemos i companyia. Iniciativa ja no existeix. Els socialistes estan en una altra lliga, i fan pessigolles. I els espanyolistes declarats (PP i C's van a la seva). Per cert, aquesta Arrimadas sembla que vulgui ser més espanyola que la Soraya!!
Però la gent d'Unió i aquests del Catalunya sí que es pot, em fan molta ràbia. Amb les seves frases de l'encaix amb Espanya uns i del referèndum pactat els altres. Ostres! És que no ho veuen? Senten el què diuen els que seguiran tallant el bacallà a Espanya? No hi ha res a fer! Llavors, per què segueixen venent coses que mai passaran?
Opció 1: saben que España no pactarà mai, però juguen a a aquest joc per estar a primera fila de la foto quan s'acabi amb els catalanistes. Doncs bé, d'això se'n diu ser uns mentiders i estafadors.
Opció 2: de debò es creuen el què diuen. D'això se'n diu "tontos del cul".
De la diada d'avui, poca cosa més a dir. Les imatges parlen per sí soles un cop més. La Diada de debò d'aquest any, tindrà lloc el 27-S.

A LES PORTES D'UNA NOVA DIADA

Aprofito un "kitkat" enmig de la preparació del nou curs escolar per fer algun comentari sobre el procés, quan ens trobem a les portes d'una nova Diada Nacional, i és clar, a poc més de dues setmanes d'unes eleccions que per a molts volen ser el començament de la realització d'un somni fins fa pocs anys inabastable.
Però anem a pams; primer toca la Diada, quan per quart any consecutiu se'ns convida a prendre el carrer. Després de la gran manifestació del 2012, la Via Catalana del 2013 i la senyera del 2014, ara toca fer l'onada a la Meridiana. Hi ha força gent que s'està cansant de la frase "que sigui l'última diada", com si assolir la independència fos una cosa d'avui per demà. Quants anys ens ha costat arribar fins aquí? Fins fa no massa, els independentistes érem quatre gats il·lusos! Ara que som milions, toca el següent pas, i per molt lentament que vagi tot, l'important és avançar i assolir l'objectiu. Evidentment, m'agradaria veure-ho i viure-ho abans de deixar aquest món...
Els espanyols (siguin també catalans o no) estan alimentant la por amb declaracions dia sí, dia també, tot i que penso que tampoc s'estan passant massa. Potser és que veuen que amb el poc que diuen ja en tenen prou, sobretot mirant els d'Unió i uns altres que s'alien amb partits espanyols amb excuses barates. O aquesta gent que veu la corrupció a CDC i per tant, no pot ser en el pack del vot independentista. Alguns pensen que primer cal fer neteja i després la independència. Ho sento molt, però jo penso que és al revés, perquè una oportunitat com aquesta no la tornarem a tenir. Europa i el món ens mira ara, i encara que potser aquestes veus tenen bona part de raó, senzillament dir que ens hem de llençar al precipici, perquè hi ha aigua al fons. Posposar el procés és estimbar-se contra les roques.
Així que va, divendres a omplir la Meridiana i a fer callar boques!

SELMA

Selma és el nom d'un poble de l'estat d'Alabama, als Estats Units. 50 anys després des ser notícia arreu del món, aquest any ho ha tornat a ser per la pel·lícula dels fets ocorreguts el 1965.
Des d'allà, Martin Luther King va encapçalar una marxa fins la ciutat de Montgomery per defensar el dret de vot dels negres, que en aquells moments, tot i ser legal, als estats del sud els impedien d'exercir. La repressió brutal amb què va respondre la policia va portar com a conseqüència que persones de tots colors i creences es trobessin al cap d'uns dies allà mateix per intentar reprendre la marxa.
La pressió va aconseguir que el president de llavors, Johnson, accedís a proclamar una llei que exigia que tothom pogués votar sense impediments.
La pel·lícula porta el nom del poble, Selma, i com la gran majoria de pel·lícules que aborden el drama racials dels EUA, les imatges de la violència racista et van impactant i posicionant clarament en favor dels drets humans com si no hi estiguéssim prou. En el fons, fa molt poc d'aquestes escenes, i, independentment del què es pensi sobre l'Obama, seria bo veure la cara de tota aquesta colla d'assassins intolerants com pairien i/o paeixen el fet de tenir un president negre.
Bona pel·lícula, que remou consciències i fan reflexionar cap a on anem.
Sense voler trobar paral·lelismes, perquè la temàtica és molt diferent, et ve el cap la situació actual al país, quan ens diuen que no podem ser independents (ni preguntar-ho!!) perquè és il·legal. També era il·legal que un negre begués de la mateixa font que un blanc, o que les dones votessin. Només cal creure en el somni i lluitar fins el final.

ARA QUE EN TINC 20

Avui fa 20 anys que vaig començar a treballar de mestre, i davant de molta gent sorpresa, al mateix centre. Després podríem debatre sobre si és bo o no passar-se tants anys al mateix cicle (com és el meu cas), però bé, com tot, tindrà coses bones i dolentes.
La qüestió és que ha plogut molt des de que el setembre de 1995, amb 22 anys, entrava a l'edifici que ha estat el meu lloc de treball tot aquest temps. He conviscut amb molta gent (i no em refereixo als alumnes, que ara per ara encara els recordo a tots, i això que els més grans ja deuen tenir 29-30 anys...!!!) Parlo dels companys mestres, alguns de molt professionals, altres no tant, i altres molt i molt bons.
De les notes amb creuetes fetes a mà, a notes amb un programa informàtic. De seguir el llibre com si fos la Bíblia, a mirar de fer-lo desaparèixer. Del guix a la pdi. Del segon pis al tercer pis. De fer EF a fer castellà. I molts i molts més canvis.
I vint any després, ens trobem a les portes d'un canvi metodològic important, o almenys això es pretén. Se n'han posat les bases, i ara toca començar a encendre el foc. En uns temps en què podrien haver canvis importants al país, mirarem de canviar l'escola.
Tot i l'experiència, no serà el proper un any fàcil. Des del començament, on caldrà gestionar una pèrdua molt important dins el grup d'alumnes, caldrà seguir canviant metodologia per treure el millor dels nens i nenes, i anar introduint aspectes d'educació emocional a cada minut... Afegim el tercer any de la colla de geganters i timbalers, i el primer del teatre extraescolar.
Res, que serà un curs important, que també viurà la nova versió dels grans "Pit i pana", la jubilació d'una gran mestra, i l'entrada a Primària del MEC. Renoi, quin pessigolleig que sento!!!

RACONS D'ESTIU III

Per tancar per aquest any la ronda d'estiu, descobriré dos indrets fins fa pocs dies desconeguts. Des del càmping de Vinyols, i a poc més de 15-20 minuts en cotxe (si fossin en metro encara hi seríem...) es poden visitar i deixar-te amb la boca oberta.
El primer, n'havia sentit a parlar: el castell-monestir d'Escornalbou, que gestiona el Museu d'Història de Catalunya. Malauradament, vam anar-hi el dilluns, l'únic dia de la setmana que està tancat. Tot i que a la web ho diu, aquest tancament està poc clar en la resta de fulletons de propaganda, i fins i tot en el cartell al peu del castell, on tampoc ho diu. Algú va ratllar una part del cartell, empipat suposem amb aquesta mala informació. Tot i no poder visitar el castell, la vista des del mirador era espectacular, i a més estava amenitzat amb un vent força destacable que impedia en molts moments mantenir la càmera de fotos quieta.
Després de dinar, per recomanació del personal del càmping, ens vam dirigir al santuari de Mare de Déu de la Roca, que el vam trobar doncs, així, dalt d'una roca. Uns camins pels voltants dignes d'excursions d'Indiana Jones em van deixar amb ganes de poder-los recórrer. Curiós va ser el fet que aquella mateixa setmana es va publicar als diaris que es buscava un ermità per fer-se càrrec d'aquell espai. La veritat és que si no tens lligams i t'agrada la tranquil·litat, no veig feina millor a fer!

REFORÇ DEL SERVEI

Ahir dissabte vam tenir la sort de poder anar al Nou Camp a veure el primer partit del Barça a casa en aquesta lliga. Després de pica molta pedra i jugant contra un àrbitre (militar, per cert) d'aquells horrorosos, vam guanyar amb un gol d'en Vermaelen.
Un cop acabat el partit, cap a dos quarts menys cinc d'onze, comença el viatge de tornada fins a casa, a Roquetes: 11km, 20 minuts en cotxe.
Doncs bé, una hora i mitja més tard, arribàvem al destí. De fet, hauríem arribat abans amb el cotxe al càmping de Vinyols que no pas a casa en metro.
Què va passar? Primer, l'estona a peu fins a Maria Cristina, intentant xocar amb el mínim de gent. Però e pitjor havia d'arribar. Un cop a l'estació, els passadissos col·lapsats amb tota la gent que hi volia accedir. Un cop arribem a l'andana, 6 minuts d'espera, mentre la propaganda va dient que degut al partit de futbol, es reforcen les línies d'autobús i de metro. MENTIDA!
Ep! Què hi ha alà dins el túnel? Ah! És un tren! Però què fa parat? Per què no entra? La resposta, de seguida, sona el seu xiulet, i travessa alegrament tota l'estació, passant de llarg. A cotxeres! Molt bé, així m'agrada, mentre l'andana es va omplint de gent, els trens marxen buits. Sí que han reforçat el metro, però sense gent!
Tornem a esperar el següent, amb el clàssic compte enrere dels marcadors. Cada vegada que arribava als 30 segons, es tornava a posar a 48 segons. I així una bona estona. Al final, quan arriba, clar, ve ple, intenta entrar... ja no és per la imatge denigrant pels turistes; és per les persones en general, que no tenim perquè suportar aquest servei tan escandalosament nefast. Els nens que hi havia dins els trens, plorant per la sensació d'ofec enmig de tanta gent.
La veritat és que donaven ganes de tenir davant els dirigents de TMB, però és difícil, ja que segur que ells no utilitzen transport públic. Una autèntica vergonya. Almenys, que no menteixin, o que deixin passar sense pagar, o que abarateixin preus, perquè la relació qualitat-preu no encaixa.

RACONS D'ESTIU II

Descartat el Biberó Rock i amb Palamós ja dut a terme, la setmana de vacances que ens prenem durant la segona quinzena d'agost passades les festes de Gràcia, ha estat una nova aposta.
La recomanació d'una persona ens va portar al càmping ecològic VinyolsCamp, un lloc on hem pogut desconnectar com mai, cosa que ha anat molt bé, preveient-se maregassa aquest setembre. Una setmana on hem pogut gaudir de piscina, bicicleta, activitats amb animals de granja (pasejades en carro, donar de menjar, raspallar els cavalls...), amb l'hort de la finca (recollir avellanes, buscar canyes, fer suc de llimona...), i d'altres tipus (fer-se arcs i fletxes, mandales gegants amb elements de la natura...); tot molt i molt encertat. Sense oblidar-nos és clar, de la zona dels gronxadors, del ping-pong i el camp de futbol!
El bungalou molt correcte, tot i que a les nits hi havia poca llum, segurament per no fer contaminació lumínica. Bona idea, però per a llegir, una mica exagerat...
Vinyols i els arcs és un poble del Baix Camp que es troba a mig camí entre Reus i Cambrils. És una zona per a nosaltres desconeguda, ja que sempre hem optat a anar cap al nord o cap a l'oest. El sud, excepte uns dies al Delta de l'Ebre ja fa molt de temps, no ha estat fins ara un destí massa freqüentat. El descobriment d'aquest càmping i del seu entorn poden fer imaginar que no estem massa lluny d'una possible repetició. El temps dirà...

L'ESGLÉSIA DEL MAR

Ja fa 9 anys que es publicà aquesta novel·la d'Ildefonso Falcones. En fou tot un boom en aquell moment en què la novel·la històrica ja estava força de moda, per ser escrita per un advocat que escrivia el seu primer llibre. Com que mai m'han agradat aquests booms sobtats, no li vaig fer cas. Fa potser uns quatre o cinc anys, me'l van regalar; però no ha estat fins aquest estiu que no l'he llegit. Sis-centes seixanta-sis pàgines que m'han tingut força ocupat aquestes últimes setmanes, fins ahir. La veritat és que tenia ja ganes d'acabar-lo, per saber el final, però també perquè ja estava una mica ratlladet.
A veure, està bé, no m'ha desagradat (com altres sí ho han fet), però la titularia de "culebrot del 1300". Ambientada en la Barcelona (i rodalies) del segle XIV, explica les aventures i desventures de dues generacions d'una família (pare i fill), que fugen de Navarcles fins a Barcelona i són testimonis de la construcció de Santa Maria del Mar, tot i que la trama la trobem en el seu drama particular. Les injustícies comeses pels nobles del moment encenen els ànims dels lectors cada vegada que en fan alguna. Però crec que la novel·la és llarga. Quan
tot sembla que està arreglat i calmat, llavors s'embolica de nou amb altres coses, que tot i acabar-ho lligant bé, et dóna la sensació de què: "calia?"
Per això la titllo de culebrot, ja que com els serials de la televisió, no paren de passar desgràcies a tort i dret, i quan tot va bé, pam, clatellada. No estic decebut, ni molt menys, però sí que la trempera de la primera meitat del llibre, fins i tot d'un 70% es va diluint cada vegada més fins a tenir aquesta sensació de voler arribar al final ràpid.

RACONS D'ESTIU I

Quan queden quatre dies mal comptats per tornar a l'escola, les vacances comencen a ser un record. Alguns poden començar amb els clàssics "ja era hora", "teniu moltes vacances", "sou uns privilegiats". Bé, aquest tema és un d'aquells polèmics de tractar. Les frases són certes, sí, i què? Bé, deixem-ho...
Aquest estiu no hem anat al Biberó Rock; l'any passat al marxa vam veure que era una aposta molt xula però que per a nosaltres no ens acabava de funcionar. Així que vam canviar la destinació de la primera setmana anat a Palamós. Per quart any consecutiu, aquesta vila del Baix Empordà ens va acollir. Els apartaments, els de sempre, i com ja passava els darrers estius, era gairebé com tornar a casa. Sabíem què hi havia, on hi havia, què fer i on anar, i el relax de les platges a les tardes, impagable.
Aquest any vam coincidir dos dies amb companys de la classe del MEC, donant-hi el toc diferencial respecte altres anys. També va ser diferent la sensació de gent. Era la primera vegada que anàvem la primera setmana d'agost i es notava. No era agobiant, però sí que hi havia més gent. Per aquests i altres motius, com la curta estada, lo ca que arriba a ser tot plegat, comencen a fer pensar que la carta Palamós comença a estar gastada i es posa en dubte la cinquena temporada. No pas pel MEC, que com sempre, al tornar ja preguntava: "Quan tornarem?"

GRÀCIA 2015

Quan encara queden dos dies i mig per acabar les festes d'aquest any, aquesta tarda donarem per acabada la nostra participació, potser un pèl escarransida comparat amb altres anys. La veritat és que la progressió és clarament descendent, però esperem que algun dia torni a ser ben plena. La distància quilomètrica que ens separa i el mal temps han estat culpables d'aquest fet. Sobretot el primer motiu. Quines ganes de ser més la vora per poder arribar a temps als actes, estar fins tard... Però què hi farem...
Per començar, el dia 15, que mai m'havia saltat, me'l vaig passar al Tibidabo (caram, comencem bé, perquè això no respon a cap dels dos arguments anteriors... aix... pescat in fraganti). Tot i que va ploure, eh, això sí!!!
Diumenge sí, diada castellera impresionant! Segona tripleta màgica de la història: 5 de 8, 4 de 9f, 3 de 9f, i amés, amb el pilar de 6!!! Espectacular!! I a més, dos castells de gamma extra al costat: el 2 de 9fm i el pilar de 8fm!! Fantàstic! Molt i molt gran!!! Per la tarda, un intent de passejada pels carrers que va ser impossible de realitzar perquè estava a tope!!
Dilluns vam poder veure més carrers i vam participar (el MEC) al concurs de puzzles de Travessia de Sant Antoni (per cert, va ser el campió de la franja de 5-6 anys). Per la tarda, vam tornar a fer el salt a les festes.
Dimarts al matí, també descans, i és que plovent no dóna per sortir, no? A la tarda, el gran Jaume Barri a la plaça de la Vila i els actes de l'ANC a Joanic, Poca gent a la tarda, grans discursos d'en David Fernàndez i la Carme Forcadell.
I finalment, dimecres, un intent de cavalls de la Guàrdia Urbana al què hem fet tard, últims carrers per visitar, espectacle de màgia i Cantabile.
Així que, mira, la final, encara, no? Clar, el què passa és que falten tots els actes castellers (assaigs, pilar caminat, etc.)
I dels carrers, doncs molt bé. La plaça normaleta, ja era això... Molt bé Travessia, no crec que s'esperessin aquest tercer premi, per davant de Progrés i el seu Avatar (increïble). Verdi primer, com sempre. Està bé, però em sembla que ja guanya pel nom. Fraternitat (segons, bé, però tampoc). Puigmartí, després de molts anys als últims llocs, ha remuntat al 8è amb uns Playmobils medievals que mereixien més que aquest vuitena posició. I doncs au, fins l'any que ve (si no continua la progressió descendent... que pot ser).

 

ALGUN DIA SERÀ L'ÚLTIMA

No tenia previst tornar a parlar del Barça en tan poc temps. Però el desenllaç dels dos partits de la Supercopa tenen molt de suc.
Per començar, esperar amb tota la meva ànima que algun dia no juguem més aquesta competició, pel fet de què ja no juguem competicions espanyoles. A partir d'aquí, està clar que aquest any, l'Athletic és just vencedor; bàsicament perquè ens va fer un 4 a 0 al partit d'anada.
Quin desastre de partit! Amb la de coses interessants que es podien fer (malgrat la pluja) i jo pendent de la televisió per veure aquell simulacre de joc. Quanta feina que té per fer el Luis Enrique si vol redreçar la situació.
Renoi amb el Ter Stegen! Ja vaig pronunciar-me en favor seu enlloc del Bravo, però ostres... en dos partits li fan 8 gols... com vols que el defensi? I el mateix per Bartra i Vermaelen, que em cauen bé, vull que els vagi bé, però el 4 a 0 no els ajuda gens. I tres quarts del mateix per en Sergi Roberto, Pedro... Podríem arribar a pensar que el Barça té onze titulars i no té suplents, però ahir els teòricament titulars tampoc van ser capaços de guanyar el partit.
Es parlarà de l'àrbitre, del temps afegit, de l'expulsió de Piqué... però la realitat és que només vam fe run gol. No seria la primera vegada que hem de jugar contra un àrbitre i guanyem per golejada... Què hi farem...
Finalment, un altre comentari, encara que sembli oportunista ara que hem perdut. Si la Supercopa la juguen campió de lliga i de copa, com és que la guanya un equip que no ha aconseguit cap dels títols? Si un equip fa el doblet, doncs que es quedi la Supercopa i ja està! Però clar, i els diners dels drets televisius, què? Com sempre, "money makes the world go around".

QUE BONIC QUE ÉS RECICLAR!

Portem molts anys amb la història del reciclatge. És molt important fer-ho per al medi ambient, per a la conscienciació ecològica, etc. Res a dir. Hauria de ser molt més obligatori i vigilat per tal que tothom ho fes, i ho fes bé. Està clar, però, que encara que la totalitat del món reciclés, seguiríem tenint un problema molt gros amb el nostre planeta, perquè la destrucció del mateix no depèn exclusivament d'aquesta recollida selectiva de deixalles. Ens ho volen fer creure, però no és només cosa nostra. Si d'això depengués, ja ho tindríem arreglat.
Però el motiu de l'entrada no és fer una dissertació sobre aquest tema, no. Cal parlar dels inconvenients, que n'hi ha alguns. Gairebé tots, suportables, ja que la causa s'ho val; però aquest estiu n'hem patit un dany col·lateral.
La setmana passada vam passar uns dies de vacances a Palamós, en uns apartaments on ja fa quatre anys que hi anem, Aquesta vegada, les finestres i balcó ens donava just davant dels quatre contenidors de reciclatge. Fantàstic! Només calia obrir la porta i ja ho podíem llençar tot! No calia anar a la recerca dels contenidors! Llavors, quin és el problema?
Evident: dotze de la nit: passa el camió que recull el rebuig. Una de la nit: ara el camió dels envasos; quarts de tres de la matinada: l'orgànic... Alguna nit vana arribar a passar quatre camions, tots en hores diferents, i clar, dormint amb les finestres obertes, ja us podeu imaginar que el s
oroll que feien era sensiblement molest.
Això de reciclar està molt bé, però quan has de despertar-te a la nit quatre vegades per cada un dels camions, lluites contra els teus pensament més antiecològics del món!

PRETEMPORADA

Amb la consecució de la 5a Supercopa d'Europa, quart títol de l'any 2015 i primer de la temporada 15-16, es dóna el tret de sortida a un nou curs de futbol culé. El prop d'un mes de pretemporada ha donat força de sí i el podem desgranar en uns quants punts:
- Joc i resultats: la gira nord-americana (i italiana) va ser un desastre; d'aquelles coses que fan per guanyar diners, però a nivell de joc, resultats i confiança, va ser horrorós. Una victòria, un empat (derrota als penals) i dues derrotes més van donar a entendre que hi ha molta feina a fer. Els de davant no fan gols a no ser que hi hagi en Messi i els del darrere eren un colador. Quan va arribar el Gamper amb tots els jugadors, es va notar que hi ha dos equips diferents: amb els cracks i sense els cracks. Això no ajuda gens els suplents que es volen guanyar un lloc a l'equip.
- Pedro: val a dir que mai ha estat un dels meus preferits, no hi he acabt d'entrar. Però no es pot negar que el seu sacrifici és segurament el number one de l'equip. Sempre corrent, amunt i avall. És evident que tenint els tres cracks al davant, ell està condemnat a ser suplent, un any més, i és lògic que vulgui anar a un altre equip a jugar (almenys no és de la lliga espanyola...) Si no ho tenia prou clar, la suplència el dia de la Supercopa tenint en Neymar malalt, va ser l'estocada final que li dóna l'empenta definitiva. Té nassos, perquè al final va haver de sortir de salvador i ens va donar el títol amb el seu gol. Sort si te'n vas, noi! Ja us dic jo que el Munir aquest no fa la mateixa pinta...
- Turan i Vidal: dels dos fitxatges no es pot dir res, perquè gràcies a aquesta directiva incompetent que el soci burgès del Barça ha votat, no poden jugar fins gener.
- Els porters: En Ter Stegen va tornar abans d'hora de les vacances per guanyar-se el lloc. Jo el prefereixo a ell que al Bravo, però renoi, no ha tingut gens de sort. I només li faltava rebre els 4 gols del Sevilla, tot i que bona part de la culpa era de la defensa; en Masip ho té pitjor que en Pedro, i més després de veure en ell algú pitjor que el Zubizarreta en l'art d'aturar penals; i en Bravo... és bo, és clar, però no sé... Va gastar totes les seves vacances, però resulta que el què feia era entrenar amb un altre equip a casa seva; doncs, per entrenar, que ho faci amb els seus companys, no? I la seva cara el dia de la Supercopa... per mi el porter del futur Barça és l'alemany.
- Supercopa en sí: estar guanyant 4 a 1 i deixar-se empatar 4 a 4, té nassos. Per molt que al final lluitessin i guanyessin, la veritat és que no s'hauria d'haver arribat a la pròrroga. Si fan el què saben (ho van fer a la primera part) són imbatibles; però si es relaxen, els pot guanyar qualsevol que estiri més la cama. Per tant, que juguin els que ho volen donar tot, que per això cobren el què cobren.

ELS "M'AGRADA"

Amb ulls atònits em vaig quedar no fa gaire dies. Sóc membre del "feisbuc" des de fa uns quants anys, però no en sóc pas el què es pot dir persona activa. He publicat molt poquetes idees originals, he compartit quan he pensat que valia la pena (tampoc és massa), i de tant en tant, algun comentari o "m'agrada".
El passat 2 d'agost vaig publicar una frase: "Avui fa 25 anys exactes que vaig fer les primeres colònies d'estiu com a monitor! Qui hauria de dir on em duria aquest camí...", que feia referència a la passada entrada del bloc "25 anys de les primeres".
En poc més de 24 hores, aquesta publicació va tenir 51 "m'agrada". Em va semblar (i encara m'ho sembla) una barbaritat, agradable, però una passada pel què estic acostumat. Aquesta interacció, a més, venia de persones de tots els àmbits: esplai, Món Jove, Pineta, Foc Nou, família, mestres, antics companys d'escola...
No per aquest fet em convertirà en un personatge més actiu en aquesta xarxa, però de de reconéixer que em vaig sentir acompanyat en aquesta diguem-ne, celebració emocional.
Per cert, vaig tenir la temptació, aprofitant l'expectació creada, de fer un concurs. Es tractava d'endevinar perquè en aquelles primeres colònies vaig arribar un dia després (començaven el dia 1 i jo vaig pujar el 2). Una personat tan exigent i quadriculada amb els equips de monitors, i va i a les primeres colònies, em prenc aquesta llicència, déu n'hi do! Doncs el motiu deixaria ben garratibat a tots i cada un dels 51 "m'agradaderus". La nit del dia 1 d'agost, enlloc de viure la meva primera nit de colònies, era a l'estadi olímpic al concert de la Madonna "Blonde ambition tour". Ole tu!!!

LA FI DELS ESCRIBES

Dit i fet. En menys d'una setmana, el final de la trilogia d'en Glenn Cooper. Val a dir que des del primer moment no va ser com els altres, no m'acabava d'enganxar. Tenia la sensació de que voler continuar la història era una mica massa rocambolesc, i fins gairebé 100 pàgines després d'haver començat, no hi vaig entrar del tot. Al final, l'intent d'allargar la trama es resol força bé, amb algun gir inesperat, d'altres ben pensats, i uns fets que l'allunyen de la intriga dels seus llibres anteriors.
Al final, les ganes per saber com acaba tot plegat dificulten deixar el llibre per anar a fer una altra cosa, per tant s'assoleix igualment l'objectiu de mantenir l'interès. Potser el resum de tot plegat és una trilogia mot interessant, un thriller ben creat, que manté a l'aire la incògnita de què fer en el cas de saber la data de la teva mort i de totes les persones del món. Apart de les connotacions religioses que comporten l'origen d'aquesta possibilitat. Aquest tema dóna per molt...

ADÉU

Tan sols he pogut seure al teu costat dues vegades. Una trobada a distància quan eres a l'hospital i un parell de contacte més a través de l'skype. No res. Gairebé insignificant. Però en tot aquest any que he sabut que formaves part de la meva vida com a mestre i persona, t'has apropiat del meu cor i has estat dia a dia present en el meu pensament.
M'has ensenyat molt. Ja ho diuen que en una relació mestre-alumne aprenem els dos. En el teu cas, en què no es pot dir tampoc que hagis estat alumne meu, és ben cert. M'has ensenyat el que és lluitar per viure, per poder riure i poder estar amb els teus amics. Els teus companys, amb qui sí he pogut conviure al llarg del curs també m'han mostrat l'amor que tenien per tu, com hi pensaven, com sabien que no hi eren tots, que faltaves tu. Quin do més especial el teu, que feia que tants nens i nenes estiguessin pendents del què et passava...
A la meva motxilla quedarà el dubte de si havia fet prou. Si quan havia estat possible, ens havíem mogut el suficient o podríem haver fet més. Innat en la meva personalitat, sempre la resposta serà que alguna cosa més podria haver fet, i més ara, sabent que ja no t'ho podrem mostrar. Cada llàgrima vessada per tu de part de tots els que t'estimen s'hauria de convertir en un somriure al recordar les grans vivències viscudes amb tu. Els teus pares i la teva germana han estat un exemple d'amor impressionant, igual que el de tots els que t'han rodejat en aquests nou anys de vida, d'injusta vida.
Aquest curs que començarà no serà com els altres. El buit que hi havia a la classe abans no serà el mateix que hi haurà a partir d'ara. Ens prepararem i seguiràs present entre nosaltres en tot allò que farem, i siguis on siguis, sigues el nostre àngel de la guarda particular.
Un petó molt fort.

EL LLIBRE DE LES ÀNIMES

Ja fa un dos o tres anys vaig llegir "La biblioteca dels morts", d'en Glenn Cooper. Va ser una lectura molt entretinguda, un thriller de ficció on es barrejava el moment actual amb un agent de l'FBI mirant de resoldre uns assassinats amb una trama a una abadia amb monjos ben estranys cap a l'any 1200. La relació entre les dues històries era sorprenent, i enganxava força.
Ara he tingut l'ocasió de llegir la continuació d'aquella història de la qual se'n podia treure molt suc, "El llibre de les ànimes", on es mira de fer més entenedor el perquè de tot plegat. Poc més de 400 pàgines llegides en poc menys de quatre dies vol dir que cada vegada que en tenia ocasió, agafava el llibre per endinsar-me dins aquest món on la idea de la mort anunciada és la gran protagonista a l'hora de fer pensar. I és que... ens agradaria saber quin dia morim? Sí? No? I si ho sabéssim, què faríem? I si a més poguéssim saber quan moren tots els nostres familiars i amics, què en faríem d'aquesta informació? Aquestes reflexions te les pots fer com a conseqüència de la lectura d'aquesta trilogia. Sí, encara queda per llegir "La fi dels escribes". Demà començo. A veure què en dic d'aquí una setmana.

RESET

MUSEU DELS INVENTS

Museu de visita interessant per novedós, simpàtic i curiosíssim, aquest dels Invents que es troba a tocar de la Plaça Sant Jaume. També hi podem afegir senzill, però que aprofita molt i molt bé l'espai amb idees sanes, originals i divertides. Un lloc per passar una molt bona estona, aprendre coses noves, i de passada descobrir que no està tot inventat.
Malauradament, el dia que hi vam anar, el tobogan per baixar a la planta de baix no es podia utilitzar (hi ha escales per als què no s'atreveixen); és una llàstima perquè el tobogan representa perfectament la idea del "llença't" a l'aventura de pensar, innovar, crear... No vam tenir sort tampoc amb la màquina de patates xips; aquesta màquina, està connectada a una bicicleta. Tu demanes què vols per menjar i et diu les calories que has de gastar per a aconseguir la bossa (gratuïtament); això sí, hi ha un compte enrere. No vam veure ningú que aconseguís el repte excepte un servidor. Resulta que el MEC que m'acompanyava ho va voler provar, però els peus no li arribaven als pedals, per tant, em va tocar fer l'esforç a un servidor. I després d'una bona estona, i d'una bona suada, ho vaig aconseguir. Però, oh, quina mala sort, s'havien acabat les bosses d'aquelles patates demanades i ens vam quedar sense. Espero que funcioni de veritat, si no, seria una enganyifa i em sabria greu!
Plats que serveixen per fer dieta, poms de porta per a aquells que surten del lavabo amb les mans mullades, llit per a parelles que discuteixen, tasses que porten les galetes incorporades,.. Hi ha de tot, alguns simplement divertits i altres que són útils.
El què sembla estar bé, és la proposta didàctica per a treballar amb els nens a les escoles. La idea de la inventorsbox sembla molt interessant i aquest setembre intentarem convèncer als capos per a què facin la inversió per tal de provar-ho amb els alumnes. Té molt bona pinta!!!
Hi ha un concurs on els nens pensen i dibuixen un invent. Els guanyadors, la gent del museu construeix l'invent i el tenen exposat. Motivació al 100%!
Per cert, encara que no en tingeu ganes, aneu al WC, és fantàstic!

HAKA EXEMPLAR

Aquests darrers dies s'ha fet viral a ala xarxa una haka que han fet un nombrós grup d'estudiants d'un institut en homenatge a un professor que acabava de morir.
Les hakas són força espectaculars, al meu gust, és clar, segur que hi ha gent a qui no els agrada gens... Però anem al fet. Déu n'hi do quina mostra de respecte és aquest acte fet per aquests joves. Com deuria ser aquest professor per tal de rebre aquest homenatge? Possiblement no li fan perquè els hagi ensenyat molt bé les equacions de segon grau, segur que hi ha alguna cosa més. El respecte mostrat amb aquesta haka no es guanya fàcilment.
Traslladem-nos al nostre país. Ens podem imaginar els joves d'un institut fent un homenatge similar a un mestre? A mi em costa d'imaginar una cosa semblant, i no perquè no hi hagi professors que s'ho mereixin després d'anys dedicats a l'educació dels joves. M'imagino els nois i noies de l'ESO actuals, que els és igual tot, que la moda és anar contra l'escola i contra tot, els veig mentalment incapaços de fer-ho. I de joves assenyats, bones persones, sensibles, solidaris, etc, n'hi ha un munt a tots els instituts i escoles, més que no pas dels "passotes". Però no s'alcen. Saben que van contra la moda social i prefereixen quedar en un segon terme, passar inadvertits.

Un homenatge així no és fàcil de coordinar. Només quan la persona s'ho val i tens un grup de joves implicats en el seu procés de creixement, és possible. A Catalunya anem coixos. Ens cal recuperar els nostres joves, i això es fa des de petits. Els mestres de primària tenim molta feina a fer en aquest sentit. Hem de deixar de pensar en el present dels nens, que també, i pensar en el seu futur. 

OFENSIVA

Renoi, com es presenta de calent aquest estiu! La gota malaia dels atacs des de Madrid cap a Catalunya s'estan concentrant d'una manera bestial, i no passa dia que no en tinguem alguna o fins i tot, més d'una. No sembla que vagin a fer vacances, la veritat és que entenen que no s'ho poden permetre, ara que veuen que finalment hi ha hagut acord. De portes enfora, se'n riuen; de portes endins, estan nerviosos, molt nerviosos. Mirem les últimes perles:
- Albiol, candidat del PP al 27S; l'extrema dreta arriba al number one, disfressada de senyor clenxinat.
- Duran compara TV3 amb el NO-DO franquista; es pot ser més mesquí?
- El ministre de justícia creu que el sobiranisme es cura llegint i viatjant; així ho fem, i en moltes llengües, llàstima que ell només en conegui una. Ja en té prou, no?
- El metge del CAP de Torelló denigrant una mare de família; això els deu semblar perfecte als Duran's, Iceta's i Herrera's.
- Multa de més d'un milió d'euros per la xiulada a l'himne espanyol a la final de la copa del Felip VI; no cal dir res més.
- Multa pels crits d'independència a la final de la Champions.
Amics, l'ofensiva es radicalitza, creix a passos gegantins i no ens podem quedar enrere. Necessitem guanyar el 27S, hem de guanyar el 27S. Cal aconseguir el màxim de vots, fer entendre a tothom que la independència és bona per a tots els què vivim a Catalunya. I també molt important, fer que els que diuen que sí no es facin enrere, que no els convenci el discurs de la por, necessitem a tothom! No ens hi juguem molt, ens ho jugu
em tot!

NASCOLA

Nascola és un llibre escrit per l'Ignasi Casals, mestre i director de l'escola Ginebró. Arribat el moment de la seva jubilació, ha volgut deixar per escrit les experiències viscudes al llarg dels anys què ha dedicat a la docència, gairebé monopolitzats per la creació de l'escola Ginebró.
En un principi, vaig agafar el llibre pensant trobar idees per reinventar l'escola, en uns moments en què redissenyar l'educació és en boca de tothom. Per tant, la lectura d'aquestes pàgines podrien portar a una decepció, donat que no hi ha fórmules màgiques, bàsicament perquè tampoc era la intenció de l'autor; l'errada era meva.
Tot i això, el paper que tenia al costat mentre llegia el llibre no ha quedat pas en blanc. Amagat darrere les anècdotes explicades hi ha pinzellades, hi ha idees, i sobretot hi ha una manera d'entendre l'educació que surt una mica dels estàndards habituals. No ens enganyem, avui en dia moooooolta gent s'omple la boca de fer de l'escola un lloc diferent, que deixi de banda certs automatismes i comenci a treballa de maneres diferents; però a l'hora de la veritat, "Cojan el libro y abran por la página 33".
Déu n'hi do tota la part de creació de l'escola! Amb quantes dificultats van haver de batallar! És digne d'admirar la perseverança demostrada, el coratge per portar a terme una idea i com ho van aconseguir! I encara com afrontaven els problemes i els anaven superant a mesura que se'ls trobaven. Per una banda, embolica una mica que vagi fent salts temporals en alguns moments, de manera que es repeteixen conceptes en alguns moments. Per altra banda, emana una sinceritat de cada un dels capítols increïble. Hi ha coses que es diuen que veig com estranyes o com manies; però clar, jo també en tinc moltes, de manies, que poso en pràctica cada dia que entro a classe! Qui no les té!! Però aquesta insistència en anar ben pentinats i ben vestits... no sé, no seria de les meves prioritats. Anem nets, però no cal exagerar, tampoc.
Quanta raó té quan parla del poc atrevits que som els mestres, de com ens costa canviar! I que quan algú vol canviar, com se'l miren els companys o els pares!!
Molt interessant el capítol on parla de com ha de ser el bon mestre (deixa ben clar que és la seva opinió). Fantàstica l'anècdota on posa sobre la taula el tema de canviar les coses, explicant què va passar amb la seva filla a l'hospital. Hi ha moltes coses interessants, la veritat...
Acabo amb una frase: "Una escola no la fa l'edifici, ni la calefacció, ni cap altre espai; una escola la fa l'equip de mestres i la manera com expressen que els agrada la feina que estan fent."