NO ANEM BÉ

Avui és dimarts de Setmana Santa. Temps de vacances escolars que hem aprofitat el MEC i un servidor a fer un tour per diversos espais de Barcelona. Dos d'aquests han estat el Museu del Mamut (que desconeixia fins que vam treballar el projecte de la prehistòria a l'escola) i el Caixafòrum on teníem l'exposició dels 25 anys de Pixar amb sessió de cinema inclosa. Podem afegir els espais de joc que cada diumenge omplen els laterals del Passeig de Gràcia i de la Diagonal.
Però no toca parlar d'aquestes visites. En aquests dos llocs hem tingut la mala sort de comprovar que no totes les famílies semblen disposades a mirar de fer aquest món un lloc on es pugui conviure amb normalitat, respectant les altres persones, les normes bàsiques, la tolerància, etc. Per sort, la majoria de pares i mares ho fan bé, però les poques que no ho fan bé, criden tant l'atenció i esguerren tant la situació, que canten per sí soles.
SITUACIÓ 1: Museu del Mamut. En una de les sales, hi ha exposat un exemplar de rinoceront llanut (a mida real). Un banc fa de separador entre les mostres i les persones. Dos nens amb els seus pares, salten el banc i es posen dins a fer-se fotos. A més, el nen més gran ensopega i a punt està de partir la banya del rinoceront. El MEC pregunta: "Oi que no es pot passar?"
SITUACIÓ 2: Auditori del Caixafòrum. La noia que marca les entrades va recordant a tothom que a dins no es pot menjar. Abans de començar, una veu en off hi insisteix. Un bon grapat de nens i nenes, i fins i tot alguns grans, menjant galetes, algun entrepà... El MEC torna a preguntar: "No es pot menjar, oi? Jo m'he menjat les galetes fora."
SITUACIÓ 3: Jocs gegants al Passeig de Gràcia. Una oca gegant amb quatre fitxes i un dau d'espuma. Un nen, d'uns cinc-sis anys, amb el dau a la boca enmig dels seus pares, que no li deien absolutament res, mentre uns altres nens esperaven que el deixés anar per poder jugar. El MEC també aquell dia es va preguntar: "Per què no ens el dóna?"
Insisteixo, no són la majoria. Però clar, per una banda, quina idea agafen els nens i nenes que miren de fer les coses bé (tant si és per pròpia iniciativa com obligats pels seus pares). I potser encara més greu, quina idea agafen aquests nens que se salten les normes de convivència més elementals amb el vist-i-plau de qui teòricament els educa? Se n'adonen aquests pares que estan ensenyant als seus fills a saltar-se normes, a no respectar persones ni espais, a enganyar...?
Com els dic als meus alumnes: "Els bons som més. Només cal que ens fem notar."

EL MITE DE L'HOME SAVI

Un dels blocs del llibre "Què vol dir ser mestre avui?" l'escriu en Joan Manel del Pozo, i parla de l'èxit i el fracàs educatiu. Primer posa en dubte la conveniència d'aquest vocabulari en el món educatiu, ja que és una terminologia molt d'empresa, i no pas adequat pel món de l'escola, on hi ha tantes variables emocionals, socials... que poden fer variar totalment qualsevol resultat que es vulgui quantificar.
En un moment donat, quan parla de què ningú és perfecte ("Finlàndia tampoc" diu; és clar!), destaca que sempre es pot millorar, i que aquesta millora depèn de nosaltres. És llavors que explica el mite de l'home savi:
Un nen, que és molt espavilat, se'n va a veure aquest home savi amb una papallona a les mans. Li diu: "Tinc una papallona a les mans, senyor savi, i vós que ho sabeu tot, em sabeu dir si és viva o morta?" El nen, amb la seva astúcia pensa: "Si em diu que és viva, amb un moviment la mataré, li ensenyaré morta i s'haurà equivocat. I si em diu que és morta, obriré la mà i li ensenyaré viva i es quedarà amb un pam de nas!" El savi, però, li va contestar: "la papallona és a les teves mans, de tu depèn que sigui viva o morta." I el nen va haver de reconèixer que li quedava molt camí per arribar a la saviesa d'aquell home gran.
Doncs sí. La possibilitat de millora és a les nostres mans. Ja pot haver-hi un entorn que ho propiciï o no; que ens ajudin o no. Tot depèn d'un mateix.

SATISFACCIÓ

Puntual com sempre, cada dos anys vivim un període de temps extremadament estressant, nerviós, fins i tot d'alguna nit gairebé sense dormir. És el temps de les obres de teatre de tercer. Finalment ahir divendres vam realitzar la segona i darrera representació, tant de La volta al món en 80 dies com de Pinotxo.
La sensació que et queda al cos després de tants neguits és el de satisfacció absoluta. Els nens i nenes van fer una feina enorme, i ho van fer molt i molt bé. Fins i tot, va haver molts moments de relax en els quals m'asseia a veure l'obra i a gaudir-la perquè ho feien absolutament sols.
El comentari de que cada vegada ens compliquem la vida li cal una resposta de "potser sí". Però clar, és que abans quan preparava tot sol les dues obres no podia fer massa filigranes, cosa que ara sí puc fer. Però és veritat, sembla que estem "rizando el rizo"...
De manera que tant si és l'últim any com no, segur que les properes tindran una mica menys de voluptuositat.
Val la pena tot el viscut? Tots els nervis, males cares, etc? Després de veure com ho van fer... sense cap mena de dubte, sí, val la pena!

QUÈ VOL DIR SER MESTRE AVUI

Aquest és el títol d'un llibre que recull diverses reflexions entorn l'educació que van tenir lloc durant uns debats el 2012.
Una bona colla de personalitats importants i referents en el món educatiu, mestres i directors d'escola parlen sobre l'escola partint de temàtiques diverses; per exemple: la implicació, lideratge, relació amb famílies, gust per aprendre...
És un llibre que has de llegir amb paper i llapis al costat per anar apuntant idees, frases i sentències que fan pensar molt sobre el moment que viu avui en dia l'educació, i sobre el paper que tenim els mestres en la situació actual. Interessant perquè hi ha opinions per a tots els gustos. Tot i que els autors van molt en una mateixa línia, això no treu lloc a què en algunes temàtiques, en unes pàgines un personatge et diu una cosa, i més tard una altra persona et diu tot el contrari. Feia gràcia que quan llegies alguna idea pensava ("oh i tant, quanta raó, això ha de ser així") i més tard,, et justificaven el contrari i pensava que també tenia raó!
Això demostra la grandesa del tema, la subjectivitat que va inherent a la nostra professió, i que ni tot és blanc, ni tot és negre. El gris també existeix, o més ben dit, una bona colla de grisos.
Compartiré algunes idees al bloc, i per començar, una frase extreta del llibre "Alícia" de Lewis Carroll: "Si no saps on vas, tan se val el camí que agafis". En el món escolar, ens ve a dir que si no tens clar el projecte del centre, perquè no el saps, no te'l creus, o perquè no existeix, no aconseguirem fer-ne res dels nens i nenes.

TEMPS

Després d'un bon grapat de mesos a un ritme trepidant a nivell d'entrades en aquest bloc, de cop i volta, resta en silenci durant més d'un mes, concretament trenta-nou dies. Ni molt menys ha estat el període més llarg de silenci, però com deia, pel ritme que dúiem, sorprèn. Què ha passat? Doncs res de res, la clau és el temps, o més ben dit l'ús que n'he fet del temps lliure. No ha estat pas per falta de res a dir, no... I clar que moments per escriure n'hi ha hagut... però realment el desgast de fer mil coses alhora, fa que el poc temps de descans del què es disposa es faci servir per desconnectar de tot plegat.
I no és que s'hagi acabat aquest estat d'estrés, no pas! Ni molt menys! De fet queden dues setmanes boges que són d'infart, amb avaluacions, celebracions i obres de teatre. Sort que la satisfacció de la feina feta amb les obres que farem a finals de mes compensa de sobres tot el desgast d'aquests dos mesos. I mira, posar-ho per escrit ja desestressa una mica, així que comencem per aquí...