NOSTÀLGIA

Aquests dies, coincidint amb l'inici de l'estiu (no diré vacances, que encara no hi estic pas...), toca reorganitzar l'espai a les habitacions; és a dir, toca fer endreça selectiva; total, que hem de llençar trastos, carai!
En el meu cas, uns dels objectes que ocupen més lloc a les meves prestatgeries, són els llibres. De casa als meus pares a Martínez de la Rosa ja van patir una primera fase de selecció; per anar cap a Roquetes, una segona; i quan va arribar el MEC, la tercera. Docs ha arribat el moment de la quarta. Entre totes aquestes fases, han arribat nous llibres a les prestatgeries, però avui vull referir-me a aquells llibres que van superar les fases més "bèsties", i que malauradament no passen ja més la prova del cotó. Apart del valor literari que tenen, també és important el valor sentimental.
Per una banda, els primers llibres de ciència ficció que vaig tenir gràcies als consells en el tema del meu germà gran; les sagues de Chanur i de la Fundació, van obrir-me els ulls a molts móns fantàstics que em van acompanyar durant molt de temps.
Per una altra banda, els llibres d'una col·lecció de Jules Verne, dels anys 70, que eren dels meus germans i que vaig heretar. Quantes hores llegint aquests llibres, quantes aventures passades... quins records...
No patiu, que no aniran al contenidor blau, els farem arribar a algú que els doni el valor que es mereixen. I si es pensa que perquè no me'ls quedo per a què també els pugui gaudir el MEC, la resposta és ben senzilla: ell els llegirà en català!

EL DESCONCERT DE L'INDEPENDENTISTA

Parafrasejant el llibre "El desconcert de l'educació" d'en Salvador Cardús, m'he pres la llicència de titular així aquesta entrada. I és que no passa setmana en què alguns dels actors d'aquest drama (perquè ja fa temps que va deixar de ser una comèdia) no ens sorprèn amb algun estirabot, sentència o imatge que desencisa a la massa social.
Mai havíem estat tan a prop i tan lluny a la vegada...
Mai havia parlat tan poc en aquest bloc sobre el procés com en aquest 2015. I és que em fa tanta por seguir-me il·lusionant com desil·lusionar-me de cop. Vaig seguint els esdeveniments amb l'esperança d'arribar a bon port, però sense exterioritzar massa, no fos cas que s'ho emportés tot el vent. I això que com deia, no hi ha dia que no hi hagi alguna cosa a dir.
darrerament, el resultat de les eleccions municipals, la pregunta d'Unió i el posterior trencament (per fi) de CiU, la posada en marxa de la nova campanya d'Ara és l'hora, les idees d'en Wert d'allargar el període de matriculació perquè no estava clara l'opció "ensenyament en castellà"... N'hi ha per donar i per vendre!
La més nova, la darrera proposta de l'Artur Mas, cedint el protagonisme de les properes eleccions a l'ANC, Òmnium i AMI. Ni una hora va passar en què els suposadament amics de la causa, ja ho criticaven. I tant que es pot criticar! Segur que hi ha altres maneres de fer-ho, segur que hi ha defectes! Però el problema és que malauradament, encara no han entès que tenim una oportunitat històrica davant nostre. I que aquesta oportunitat no la podem deixar perdre sota cap concepte.
Tant de bo es deixessin tots de partits polítics. Ja ho sabem que estan podrits, oblidem-los per una vegada. ara és el moment de la independència, i s'ha d'aconseguir amb tothom, dretes i esquerres, pijos i indignats, catalanoparlants i castellanoparlants, de Vic i de Santa Coloma... TOTS! I per tenir aquesta majoria, cal deixar-la ben clara, cosa que només es pot fer si hi ha una única candidatura, amb qui sigui: Mas, Junqueras, Fernàndez, Forcadell, Casals, Vila d'Abadal... qui sigui! No entenen que l'important no són les persones? Que l'important no són les sigles? De debò no se n'adonen? Tan poca vista tenen?
M'importa una m.... que siguin d'ideologies diferents, que no s'entenguin en segons quins temes... ara és el moment de la independència, i ens calen 2 milions i mig de vots a favor. Què diferent seria, de cara al món, tenir aquests vots en un sol bloc i no haver-los de sumar entre tres, quatre o cinc candidatures.
Que el què proposa el Mas és irreal, demagògia, blablabla... Però almenys s'està movent per a aconseguir-ho de debò.
Aix... és que estic emprenyat com no paren de tirar-se els plats pel cap!

INTO THE WOODS

Ja fa un grapat d'anys que Dagoll Dagom va produir "Boscos endins", un musical que entrellaçava alguns dels contes més populars: la Ventafocs, Rapunzel, Jake i els fesols màgics i la Caputxeta vermella. El text juga amb com es creuen les 4 històries i en com continuen un cop s'arriba al "...i foren feliços i menjaren anissos". Quan vaig veure l'obra, vaig sortir-ne satisfet, tot i que la veritat, en alguns moments l'embolic feia que la història es tornés força estranya.
El mateix grapat d'anys després, Hollywood no podia evitar fer-ne la versió en cinema, com estan fent amb gairebé qualsevol muntatge teatral d'èxit. La coincidència en l'estrena amb el Hòbbit, va fer que, com no podia se d'altra manera, em decantés per Tolkien en el moment de poder anar al cinema. Aquest cap de setmana, prolífic en cinema, l'he pogut gaudi en pantalla de televisió. Com no podia ser d'altra manera, en versió original, és clar. La història em continua sent massa feixuga, però com que ara almenys la música i cançons les conec, la veritat és que fa més gràcia seguir-la. Bones interpretacions, bones veus i una estona agradable. Destaco sobretot, la cançó "Agony" cantada pels dos prínceps que volen seduir les seves donzelles amb el seu encant. El gran Carlos Gramaje i en Sergi Albert van ser els dos intèrprets a la versió de Dagoll Dagom. Fantàstic!

JURASSIC WORLD

Per casualitats de la vida, aquest cap de setmana, coincidint amb el final de les classes, m'he pogut regalar una sessió de cinema. Per molt que mirés la cartellera, tenia molt clar quina era l'escollida. Tocava superproducció. Tocava deixar-se portar per l'emoció i les aventures. Res de reflexionar. Res de debats. Una setmana després de la seva estrena, tocava Jurassic World.
La quarta entrega dels dinosaures comença uns quants anys després de la primera de totes, amb el parc temàtic en ple funcionament. Tot sembla molt controlat, però clar, en qüestió de dinosaures carnívors, res està controlat, i menys quan en creen un híbrid genèticament insuperable. La pel·lícula té un crescendo impressionant. Segurament alguns criticaran que és molt tèbia al principi, amb poques emocions i després vénen totes de cop. Però potser és aquest motiu el què fa que els últims 20-30 minuts siguin increïbles. I la lluita final magnífica. Així que objectiu complert.
Per cert dos comentaris que no tenen res a veure amb la pel·lícula.
1- Vint minuts d'anuncis, VINT! Ha estat exasperant!!! Per veure anuncis em quedo a casa!
2- La feien en català a l'Heron City. Només vint persones a la sala. Si nosaltres no omplim els cinemes en català, cada vegada en seran menys, punyeta!

ELOGI DE L'EDUCACIÓ LENTA

Primera edició del 2009. Sis anys. Han passat sis anys i fins ara no me l'havia llegit. Tantes vegades que l'havia tingut a les mans i sempre trobava una excusa o una altra per tornar-lo a deixar al mostrador de la llibreria. Ara la pregunta és per què? Per què he trigat tant? Com és que fins ara no m'he deixat seduir per les idees que emanes d'aquestes pàgines?
La resposta és ben senzilla. Fins aquest curs no s'han començat a sentir els aires de canvi a l'escola. ara és el moment (per no dir ara és l'hora, lema tan utilitzat). I una altra cosa és molt clara. Si me l'hagués llegit fa sis anys o cinc o quatre, no hauria tingut el mateix efecte que avui. M'hauria agradat, és clar, m'hauria apuntat les idees bàsiques, però res més. En canvi, ara, en ple procés de transformació de l'escola, que no sabem però on arribarà, veig molt més fàcil poder començar a introduir alguns conceptes de l'educació lenta. Estic tan obert a empapar-me d'aquestes idees, que m'és fàcil veure com aplicar-ho. Tot i que no és fàcil, sí que hi ha alguns punts a poder incloure en el dia a dia de l'aula.
El llibre està molt ben estructurat, ja que comença posant les bases del moviment lent, no només a l'escola, sinó a la vida sencera, parlant de la città slow, l'slow food, etc... i de mica en mica ho va encaminant cap a l'educació. I un cop teoritzat, posa les bases del canvi i mostra primer un decàleg i després 50 pistes. Per tant, és teòric i pràctic a la vegada.
Joan Domènech és el director de l'escola Fructuós Gelabert i si l'escola motivadora i dinàmica tora endavant, caldrà parlar-hi.

INTERESTELLAR

Pel·lícula de ciència ficció d'en Christopher Nolan que ens porta a una Terra assolada per la sequera i amb poques possibilitats de supervivència. Un pagès, que, oh quina casualitat, havia estat pilot de la NASA, arriba a ser el líder del grup que ha de trobar un nou planeta per viure-hi, gràcies a l'aparició d'un forat de cuc.
Em feia una mica de por veure aquest pel·lícula. El tràiler no m'havia acabat de convèncer, ja que la combinació d'escenes em portava a imaginar una pel·lícula on no s'entenia res de res. Juntament amb la seva durada, gairebé tres hores, la van descartar quan tenia la possibilitat d'anar un dia al cinema. Però a casa és una altra cosa, i m'hi vaig atrevir.

Gran encert. Em va agradar força. molt. No abusa dels efectes especials, i emociona en molts moments. Cert també que té el seu moment en què no s'acaba d'entendre el perquè o com de les coses, i això la desvirtua una mica, però si haguessin optat per una solució més simple, potser hauria estat massa típica i facilona. En alguns moments em recorda a Contact, una de les meves preferides, on repeteix protagonista, en Matthew McConaughey, ja és casualitat... Però en definitiva, molt bons minuts de cinema ben emprats (sempre que t'agradi la ciència ficció, és clar...!

LA ROSA ENTRE ELS LLOPS

El darrer llibre que he llegit ha estat "La rosa entre els llops", d'en Joaquim Molina i premi Néstor Luján de novel·la històrica el 2014. Amb uns quants llibre de ficció històrica catalana a l'esquena, la meva humil opinió és que està bé, i ja està. Interessant el fet que s'allunya dels clàssics més habituals dels últims temps (Segadors, 1714), i ens presenta una trama ambientada en els temps posteriors a Jaume I. En un principi no m'acabava d'enganxar, i anava seguint, seguint, esperant trobar el punt especial. No ha acabat de sortir, però té almenys algun element sorpresa, inesperat, d'aquells que m'agrada de m'ofereixin, per tal de sentir-me més atret pel llibre. Un pagès és acusat de la mort d'un monjo posseïdor d'un secret que persegueixen els nobles de la contrada. aquest noiet arribarà a estar en contacte amb el rei Pere i podrà tornar al seu poble. Alguns elements típics i pocs girs apart del comentat abans, a meitat del llibre. Està bé, però res més.

LA CINQUENA

1992... Any de la primera Copa d'Europa, vaig tenir la sort i l'alegria immensa de poder ser a Wembley vivint-ho en directe. Una experiència que està al top ten de les experiències.

2006... Molts anys després, comença el gran cicle del Barça amb la Champions de París. Aquesta va lligada a la primera Champions a Roquetes... feia tant sols unes setmanes que hi érem veïns.

2009... La Champions del primer triplet, la de Roma... i sí, la del naixement del MEC poques hores després! Èpic!

2011... Altra vegada a Wembley. Estava clar. només guanyem quan juguem en capitals d'estats... Aix... Berna també ho és oi??

2015... Fa pocs dies el Barça va guanyar la cinquena, la quarta dels últims deu anys... És cert que anàvem molt confiats, però en el fons sabíem que tampoc seria tan fàcil. Però clar, llavors fan el primer gol al minut 4 i ja et penses que això està fet... Creu-t'ho!! Quin patir, per favor!! Però ja està al sac i ben lligada.
Només comentar quatre apunts de la celebració de l'endemà, els moments més interessants:
- Les paraules de Pedro en català. Ja li han plogut els agraïments per part dels catalufos... El dia que siguem un país normal, no caldrà donar les gràcies per parlar en la llengua del país a algú que hi porta vivint 11 anys...
- Les llàgrimes de l'Alves. Un paio com ell, tan de la manera que és, va sobtar la seva emoció.
- L'agraïment del Piqué al Kevin Roldán "Contigo empezó todo". Genial!
- I, és clar, el comiat definitiu de la llegenda, d'en Xavi. Això és un crack! El trobarem a faltar!!

UDC...UNIÓ A ESPANYA

Deia l'Antoni Bassas a la seva editorial del diari ARA:

Si tu no pots decidir com ensenyes a les teves escoles, ni posar un impost als bancs, ni ajudar els que passen fred, ni penjar una bandera en un lloc públic, no pots pagar els farmacèutics  ni assegurar l’atenció a la dependència perquè no pots disposar dels diners del teu esforç fiscal, si no pots votar l’estatus polític que vols per a la teva relació amb l’Estat, si s’inventen idiomes per negar que el teu es parli a altres llocs de la Península, i fins i tot t’avisen que potser prohibeixen xiular l’himne per llei, tens algun motiu per pensar que vius en un estat que val la pena?

President Mas, senyors Junqueras i Fernàndez, senyor Herrera, senyora Colau: què esperen. Què esperen a fer un senyal d’unitat davant un mur que sabem que podem saltar si agafem impuls col·lectiu?

Em sembla que quan deu haver llegit la pregunta que volen fer els de Unió a la seva militància, se li deuen haver posat els ulls en blanc... com a mínim. I és que bromes a part, que en són moltes les que se'n poden fer, val la pena pensar en el què han fet: demostrar el seu nivell de maduresa política, la seva ineptitud, mesquinesa... i tots els qualificatius possibles. Si us plau, tornem a llegir les paraules d'en Bassas i preguntem-nos què nassos esperem a seguir dins l'estat espanyol. El mateix estat que en horari infantil avui ha programat a la televisió una cursa de braus, amb la deplorable imatge del toro morint dessagnant-se; això sí, anem a engarjolar als que xiulen el "himno sagrado"... Que els espanyols siguin això fa llàstima, però que els catalans siguin capaços de seguir marejant la perdiu és desesperant.

Catalans, catalanes... gent d'Unió que ens heu demostrat un elevat grau d'inutilitat (ho sento, costa trobar adjectius sense menyspreu)... visc a Catalunya! (amb cada vegada menys il·lusió gràcies a vosaltres.)