divendres, 31 de juliol del 2015

MUSEU DELS INVENTS

Museu de visita interessant per novedós, simpàtic i curiosíssim, aquest dels Invents que es troba a tocar de la Plaça Sant Jaume. També hi podem afegir senzill, però que aprofita molt i molt bé l'espai amb idees sanes, originals i divertides. Un lloc per passar una molt bona estona, aprendre coses noves, i de passada descobrir que no està tot inventat.
Malauradament, el dia que hi vam anar, el tobogan per baixar a la planta de baix no es podia utilitzar (hi ha escales per als què no s'atreveixen); és una llàstima perquè el tobogan representa perfectament la idea del "llença't" a l'aventura de pensar, innovar, crear... No vam tenir sort tampoc amb la màquina de patates xips; aquesta màquina, està connectada a una bicicleta. Tu demanes què vols per menjar i et diu les calories que has de gastar per a aconseguir la bossa (gratuïtament); això sí, hi ha un compte enrere. No vam veure ningú que aconseguís el repte excepte un servidor. Resulta que el MEC que m'acompanyava ho va voler provar, però els peus no li arribaven als pedals, per tant, em va tocar fer l'esforç a un servidor. I després d'una bona estona, i d'una bona suada, ho vaig aconseguir. Però, oh, quina mala sort, s'havien acabat les bosses d'aquelles patates demanades i ens vam quedar sense. Espero que funcioni de veritat, si no, seria una enganyifa i em sabria greu!
Plats que serveixen per fer dieta, poms de porta per a aquells que surten del lavabo amb les mans mullades, llit per a parelles que discuteixen, tasses que porten les galetes incorporades,.. Hi ha de tot, alguns simplement divertits i altres que són útils.
El què sembla estar bé, és la proposta didàctica per a treballar amb els nens a les escoles. La idea de la inventorsbox sembla molt interessant i aquest setembre intentarem convèncer als capos per a què facin la inversió per tal de provar-ho amb els alumnes. Té molt bona pinta!!!
Hi ha un concurs on els nens pensen i dibuixen un invent. Els guanyadors, la gent del museu construeix l'invent i el tenen exposat. Motivació al 100%!
Per cert, encara que no en tingeu ganes, aneu al WC, és fantàstic!

dijous, 30 de juliol del 2015

HAKA EXEMPLAR

Aquests darrers dies s'ha fet viral a ala xarxa una haka que han fet un nombrós grup d'estudiants d'un institut en homenatge a un professor que acabava de morir.
Les hakas són força espectaculars, al meu gust, és clar, segur que hi ha gent a qui no els agrada gens... Però anem al fet. Déu n'hi do quina mostra de respecte és aquest acte fet per aquests joves. Com deuria ser aquest professor per tal de rebre aquest homenatge? Possiblement no li fan perquè els hagi ensenyat molt bé les equacions de segon grau, segur que hi ha alguna cosa més. El respecte mostrat amb aquesta haka no es guanya fàcilment.
Traslladem-nos al nostre país. Ens podem imaginar els joves d'un institut fent un homenatge similar a un mestre? A mi em costa d'imaginar una cosa semblant, i no perquè no hi hagi professors que s'ho mereixin després d'anys dedicats a l'educació dels joves. M'imagino els nois i noies de l'ESO actuals, que els és igual tot, que la moda és anar contra l'escola i contra tot, els veig mentalment incapaços de fer-ho. I de joves assenyats, bones persones, sensibles, solidaris, etc, n'hi ha un munt a tots els instituts i escoles, més que no pas dels "passotes". Però no s'alcen. Saben que van contra la moda social i prefereixen quedar en un segon terme, passar inadvertits.
Un homenatge així no és fàcil de coordinar. Només quan la persona s'ho val i tens un grup de joves implicats en el seu procés de creixement, és possible. A Catalunya anem coixos. Ens cal recuperar els nostres joves, i això es fa des de petits. Els mestres de primària tenim molta feina a fer en aquest sentit. Hem de deixar de pensar en el present dels nens, que també, i pensar en el seu futur. 

dimarts, 28 de juliol del 2015

OFENSIVA

Renoi, com es presenta de calent aquest estiu! La gota malaia dels atacs des de Madrid cap a Catalunya s'estan concentrant d'una manera bestial, i no passa dia que no en tinguem alguna o fins i tot, més d'una. No sembla que vagin a fer vacances, la veritat és que entenen que no s'ho poden permetre, ara que veuen que finalment hi ha hagut acord. De portes enfora, se'n riuen; de portes endins, estan nerviosos, molt nerviosos. Mirem les últimes perles:
- Albiol, candidat del PP al 27S; l'extrema dreta arriba al number one, disfressada de senyor clenxinat.
- Duran compara TV3 amb el NO-DO franquista; es pot ser més mesquí?
- El ministre de justícia creu que el sobiranisme es cura llegint i viatjant; així ho fem, i en moltes llengües, llàstima que ell només en conegui una. Ja en té prou, no?
- El metge del CAP de Torelló denigrant una mare de família; això els deu semblar perfecte als Duran's, Iceta's i Herrera's.
- Multa de més d'un milió d'euros per la xiulada a l'himne espanyol a la final de la copa del Felip VI; no cal dir res més.
- Multa pels crits d'independència a la final de la Champions.
Amics, l'ofensiva es radicalitza, creix a passos gegantins i no ens podem quedar enrere. Necessitem guanyar el 27S, hem de guanyar el 27S. Cal aconseguir el màxim de vots, fer entendre a tothom que la independència és bona per a tots els què vivim a Catalunya. I també molt important, fer que els que diuen que sí no es facin enrere, que no els convenci el discurs de la por, necessitem a tothom! No ens hi juguem molt, ens ho jugu
em tot!

dilluns, 27 de juliol del 2015

NASCOLA

Nascola és un llibre escrit per l'Ignasi Casals, mestre i director de l'escola Ginebró. Arribat el moment de la seva jubilació, ha volgut deixar per escrit les experiències viscudes al llarg dels anys què ha dedicat a la docència, gairebé monopolitzats per la creació de l'escola Ginebró.
En un principi, vaig agafar el llibre pensant trobar idees per reinventar l'escola, en uns moments en què redissenyar l'educació és en boca de tothom. Per tant, la lectura d'aquestes pàgines podrien portar a una decepció, donat que no hi ha fórmules màgiques, bàsicament perquè tampoc era la intenció de l'autor; l'errada era meva.
Tot i això, el paper que tenia al costat mentre llegia el llibre no ha quedat pas en blanc. Amagat darrere les anècdotes explicades hi ha pinzellades, hi ha idees, i sobretot hi ha una manera d'entendre l'educació que surt una mica dels estàndards habituals. No ens enganyem, avui en dia moooooolta gent s'omple la boca de fer de l'escola un lloc diferent, que deixi de banda certs automatismes i comenci a treballa de maneres diferents; però a l'hora de la veritat, "Cojan el libro y abran por la página 33".
Déu n'hi do tota la part de creació de l'escola! Amb quantes dificultats van haver de batallar! És digne d'admirar la perseverança demostrada, el coratge per portar a terme una idea i com ho van aconseguir! I encara com afrontaven els problemes i els anaven superant a mesura que se'ls trobaven. Per una banda, embolica una mica que vagi fent salts temporals en alguns moments, de manera que es repeteixen conceptes en alguns moments. Per altra banda, emana una sinceritat de cada un dels capítols increïble. Hi ha coses que es diuen que veig com estranyes o com manies; però clar, jo també en tinc moltes, de manies, que poso en pràctica cada dia que entro a classe! Qui no les té!! Però aquesta insistència en anar ben pentinats i ben vestits... no sé, no seria de les meves prioritats. Anem nets, però no cal exagerar, tampoc.
Quanta raó té quan parla del poc atrevits que som els mestres, de com ens costa canviar! I que quan algú vol canviar, com se'l miren els companys o els pares!!
Molt interessant el capítol on parla de com ha de ser el bon mestre (deixa ben clar que és la seva opinió). Fantàstica l'anècdota on posa sobre la taula el tema de canviar les coses, explicant què va passar amb la seva filla a l'hospital. Hi ha moltes coses interessants, la veritat...
Acabo amb una frase: "Una escola no la fa l'edifici, ni la calefacció, ni cap altre espai; una escola la fa l'equip de mestres i la manera com expressen que els agrada la feina que estan fent."

dissabte, 25 de juliol del 2015

FATALITAT DE COLÒNIES

Els accidents són accidents; no es pot fer res per tal d'evitar-los. I quan aquests accidents comporten desgràcies com la mort d'algú, es tornen terribles. Quan aquesta persona és una nen o una nena, la tristesa es multiplica per mil. El darrer factor que s'ajunta als anteriors per donar lloc a la notícia és el què tot tingui lloc en unes colònies.
Fa una setmana, durant una tempesta elèctrica, un llamp va provocar la mort d'una nena de 13 anys que estava de colònies amb el seu esplai a Campelles. En aquest cas, més enllà de la desgràcia que afecta a aquesta família en aquests dies, setmanes... el què encara m'ha tocat més ha estat la situació en què s'ha produït el fatal accident: durant unes colònies. L'estat en què es deuen trobar els companys de la noia i, és clar, els monitors, ha de ser terrible. Intento posar-me a la seva pell i ha de ser horrorós, la veritat.
Com a exmonitor i exresponsable de colònies, puc imaginar-me força el què pot ser això. Amb els anys dedicats al lleure, d'accidents n'he viscut moltíssims, però per sort, cap ha acabat tràgicament. Recordo visites als hospitals, i molt particularment, als campaments Nissan de l'any 1991 (allà on vaig veure clar que havia encertat decantant-me per fer magisteri), i és clar, la taquicàrdia d'una nena estant de colònies a Pineta (passant pel cap el fet de què potser havia de prendre alguna decisió mèdica important si no es trobava els pares). Enmig d'aquests casos, d'altres més simples, però el moment en què passa l'accident, la trucada als pares... són moments tensos.
La responsabilitat que tenen els monitors de lleure quan estan amb els nens i sobretot quan marxen de colònies és grandiosa; segurament, si en fossin conscients, potser no ho farien. Per altra banda, enfrontar-te a situacions com aquestes et fan créixer i madurar molt. Però no per això, desitjables, és clar que no.
En definitiva, el més profund condol a la família, amics i monitors.

divendres, 24 de juliol del 2015

ENVEJA SANA

Un cop més cal parlar dels Castellers de la Vila de Gràcia. En l'any en què encara hi vaig menys que mai (la desconnexió total és difícil, la veritat), han dut a terme un dels viatges més importants de la seva història, segurament el més transcendental i difícil de superar ara mateix.
Han fet un viatge fins a Canadà, a fer un parell d'actuacions i algun que altre assaig amb la seva colla apadrinada a la distància, els Castellers de Montreal. Fins a 150 castellers s'han desplaçat cap a allà, creuant l'Atlàntic; un número considerable tenint en compte que hi ha força gent que encara treballa! Allà s'ho han passat d'allò més bé. Fins i tot quedaria en anecdòtic la consecució dels primers castells de 8 (dos quatres) en terres canadenques.
Doncs sí, enveja sana, la veritat. Les coses són com són, i el fet d'estar més desconnectat de la vida castellera és així, que et perds oportunitats maquíssimes de realitzar. I és que el dia que comentaven a través de les xarxes: "Avui comencen uns dies lliures de turisme; uns han anat a veure balenes, i una altres a les catarates del Niàgara." Renoi, enveja de veritat! Les catarates del Niàgara! Com m'agradaria veure-les. I és que deixar els castells no només fa que no visquis l'evolució de la colla i vibris amb la consecució de les noves fites castelleres, sinó que et perds també la vida social. Dels meus temps recordo els viatges  a Sevilla, a Marsella. Són moments en què la colla creix, i molt, sense necessitat de fer castells. Al final els fas, perquè per això existeixes com a colla, però quan tornes ets encara més gran que abans.

dijous, 23 de juliol del 2015

TEXAS

Vet aquí una vegada, fa molt i molt de temps, uns cinemes anomenats Texas. Amb el pas dels anys, es van convertir en els Lauren Gràcia, un dels pocs que sempre tenien pel·lícules en llengua catalana. Però la crisi és la crisi, la pirateria és la pirateria, els preus abusius del cinema són els preus abusius del cinema i van tancar.
Poc temps després, en Ventura Pons i uns quantes persones més van reobrir els cinemes amb el seu antic nom: Texas. A més a més, amb un clar objectiu, pel·lícules de reestrena, en versió original i subtitulades en català, o directament doblades a la nostra llengua. I tot, a més, amenitzat amb preus populars.
Avui hi he anat per primera vegada. Resulta que a més a més, tenen cartellera infantil i hem vist "Turbo", la història d'un cargol que volia competir a les curses de cotxes.
Tot plegat, el motiu de l'entrada és és ben senzill: desconec si els números els estan sortint o no, però desitjo de tot cor que així sigui. La iniciativa és boníssima, el servei esplèndid, les pel·lícules ben triades... en definitiva, una opció fantàstica per anar sol, acompanyat o amb MEC's. Ha anat su
perbé i hem xalat moltíssim! Segur que hi tornem. Texas, aguanteu!!!

dimecres, 22 de juliol del 2015

EL XIULET DEL METRO

Suposo que deu ser que des de l'incident a la parada de metro de Vall d'Hebron (L5) de fa unes setmanes, m'hi fixo més. És un tema que sempre em tocava els nassos quan passava, però que no al·lucino que encara tingui lloc després del què va passar.
Poso en antecedents. No fa massa dies una dona va voler entrar al metro a última hora, havent sonat el xiulet i no ho va aconseguir del tot. La cama se li va quedar fora i la va arrossegar un bon tros.
Primer de tot, deixar clar que és una temeritat voler entrar un cop ha sonat el xiulet. Reconec que alguna vegada ho he fet, però ho he de tenir molt clar. Normalment el deixo marxar i sóc conscient de que no ho he de fer, i més sabent el què et pot passar.
Ara bé, els professionals de TMB també tenen una part de culpa força important. I és que un elevat nombre de conductors, quan arriben a l'estació i obren les portes, automàticament fan sonar el xiulet. Em molesta enormement que facin això, perquè no donen temps o provoquen que els passatgers es tensionin a l'hora de pujar als convois. La gent s'ha malacostumat, i clar, saben que el xiulet ja no vol dir que porto una estona amb portes obertes i tanco, ja que molts conductors, insisteixo, molts, el fan sonar al mateix moment que obren.
Això sí que ho podrien millorar els responsables de TMB. Ara no, que deuen estar de vacances, però al setembre... o a l'octubre... quan deixen de fer vacances?

dilluns, 20 de juliol del 2015

COLAU I COMPANYIA, OLE TU!

Quants dies han de passar per poder començar a valorar la gestió d'un nou mandat? Eren 100, oi? I quin dia serà això? El 22 de setembre? Ai, uix... cinc dies abans de les eleccions. Què hi farem... tal com van les coses, em sembla que amb les setmanes que portem, ja tenim prou material per a opinar, no? Només faltaria...!!!
La seva manera de fer és per posar-se a riure, però com que d'això en depèn la governabilitat de la capital del país, més aviat fa plorar. Donar l'alcaldia a una colla d'amigots ha estat un clar exemple de la frase que diu: "La democràcia és el menys dolents del sistemes". Evidentment, la victòria de Trias no seria tampoc desitjable, i les CUP, amb la seva manera tan assembleària d'escollir caps de llista, tenen tela, també... Aquests dels BEC està bé que treguin vots però tampoc ens passéssim, no? I és que no deixen de ser el cavall de Troia dels noindependentistes amagats. Coneguts els del PSOE, PP i Ciutadans, calia que els botiflers tinguessin una excusa per anar d'enrotllats socialment parlant. I embolicats amb els indignats, amb la gran frase de "primer el tema social i després el nacional" s'han fet amb el poder a la ciutat. Felicitats Iniciativa per ser tan passerells. Entre vosaltres i ara els d'UDC, esteu l'un per l'altre lluitant frec a frec a veure qui és més patètic.
Però tornem a Colau i amics (i marits,, etc.) Una alcaldessa de Barcelona que utilitza per norma el castellà a les xarxes socials és francament deplorable. Clar, és que si no ho fa, perd tots els votants de Nou Barris, oi? Bé, fastigós.
L'elecció del Regidor de Gràcia, Raimundo Viejo, que com a membre de Podemos, estava a Madrid enlloc de a dos actes importants de la Vila. Els graciencs no el perdonaran pas!!! Quina perla! Si no sap ni què vol dir ser gracienc!!
I ara només faltava amb la seva marxa enrere en la participació a la Diada d'aquest any, dient que no aniria a un acte en favor d'una candidatura política d'unes properes eleccions. Com que no crec que sigui curta, almenys que no enganyi! O potser sí? Potser no sap què vol dir l'11 de setembre, no d'aquest any, sinó de tots els altres. La seva frase és un insult a la història del país, i una demostració de què ens vol fer passar per rucs.
Però clar, què es pot esperar d'una persona que es presenta a unes eleccions en "plan" mediàtic, com si es presentés a Madrid la Belén Esteban!! Ep, que si aquesta es presentés a presidenta d'Espanya, segur que guanyava! Els votants espanyols són així d'intel·ligents! Clar, són els mateixos votants que han fet Colau alcaldessa. Ai, els votants espanyols, els d'Iniciativa i els il·luminats!

diumenge, 19 de juliol del 2015

FUTBOL CLUB QATAR (O ERA BARÇA?)

Quin mal rotllo les eleccions a la presidència del Barça. Ja ho deien que el Bartomeu tenia molts suports, però a l'hora de la veritat, costava creure-ho.
Resulta que la candidatura que ha permès que un estat com Qatar, un exemple dels no-drets humans, sigui la marca del Barça, ha guanyat. La candidatura que va vetar els nens a l'estadi, ha guanyat. La candidatura que ha fet una estafa com una casa en el fitxatge de Neymar, ha guanyat. La candidatura que ha aconseguit que a Europa se'ns rifin, ha guanyat. La candidatura que ha provocat una sanció pel fitxatge de menors, provocant que el primer equip no pugui fitxar ningú fins el 2016, ha guanyat. La candidatura sorgida d'un suposat mafiós com el Sandro Rosell, ha guanyat.
Potser el problema era que les tres alternatives no eren res de l'altre món, ni tan sols la del Laporta. Però igualment, donar la presidència al Bartomeu ho he trobat francament terrible. I per sis anys! Segur que no els acaba. M'hi jugo un pèsol, com diria en Puyal. Espero que no sigui un preludi del 27S...

dissabte, 18 de juliol del 2015

"A PALABRAS NECIAS..."

"... oidos sordos". O això és el què diu una de les dites més famoses de la llengua castellana. I és cert, no hem de fer cas del què ens diguin. En el cas del procés independentista, fa anys que sabem que tot depèn de nosaltres. Si els catalans ho volem, ho podem aconseguir, però ens hi hem de posar de valent. Els espanyols i els catalans no-independentistes, no ens ajudaran pas, no ens ho posaran pas fàcil. Això ja ho sabíem.
Per tant, totes les declaracions que van sortint de les seves boques no ens han de provocar cap reacció. Hem de passar de tot el què diuen.
PERÒ ÉS TAN DIFÍCIL!!!!
Com et pots quedar impassible davant de les paraules de gent com Duran, Iceta, Camats, Colau i companyia? I és que hi ha dues menes de comentaris indignants. Els provinents de Madrid i altres localitats espanyoles. Què ha de dir si no odi i més odi? Ho feien abans, per què no ho han de fer ara?
Però els comentaris de catalans com els què comentava són els que em provoquen personalment més úlceres. A veure, era d'esperar. Si quan al 1714, quan ens mataven de gana i ens van massacrar vilment, si llavors ja hi havia catalans botiflers que renegaven del seu país, envoltats de homes, dones i nens assassinats, com voleu que ara no existeixin?
Doncs aquí els tenim, mentint, dient bajanades, tractant-nos d'ignorants, llençant merda per tot arreu esperant que justament, la gent ignorant se'ls cregui i tornin a tenir una mica de vots per aconseguir el seus sous vitalicis. No ho suporto, ho sento. Sé que no els he de fer cas, però és que no puc. Com intenten desmuntar el què realment seran les properes eleccions, disfressant-les amb les seves idees.
Com poden els del PSOE i IU (els de bona fe podeu llegir PSC i IC, com si existissin de veritat), criticar-ho tot dient que ells poden governar el país. Si ja ho van fer! I gairebé ens quedem sense, de país! Quin pebrots! Són partits que depenen d'Espanya, i per tant, Catalunya per ells sempre serà una comunitat autònoma.
I els d'UDC.... és que al·lucino. Després de tants anys, ara diuen que tot era una farsa. Doncs quina confiança no? Una gent que an estat al poder tants anys fent coses en les quals no creien? Com es pot ser tan fals? I ara van de bons i legals... Aaaaaaaaah... és que no puc!
Però vist com han anat les eleccions municipals a Barcelona, ja ens podem espavilar, perquè hi ha molta gent que se'ls creu, a ells i a les seves mentides!
I no parlo de Camachos i Riveras, que això ja és de jutjat de guàrdia. El què passa és que ells no s'han amagat mai, i en canvi, els altres s'han posat la pell de xai a sobre els seus cossos de llops. Són els botiflers del segle XXI.

dimarts, 14 de juliol del 2015

PASSEM LLISTA?

Sembla que a hores d'ara, està més a prop que mai un acord entre diverses forces polítiques i entitats de cara a elaborar una llista el màxim de transversal de cara a les properes eleccions del 27S.
Des de fa molt temps, som molts els què pensem que per guanyar, cal la màxima unitat, i això vol dir una única candidatura independentista que votar. Clar que el país s'ha de seguir governant l'endemà del 27, que els hospitals això, les escoles allò, l'economia, etc. Però a veure, a algú li passa pel cap que surti qui surti, no s'encarregaria de gestionar el país? És clar que ho farien! Bé hi viuen ells i els seus! No tancaran Catalunya durant uns mesos perquè només estan per la independència!
La qüestió és molt senzilla. Aquestes són les eleccions que han de decidir el futur polític del país, és a dir, les eleccions que han de decidir si Catalunya ha de ser independent o no. I això és el més important. És molt fort el què pot passar. Ho tenim a tocar, renoi! I ocasions com aquestes passen poques vegades a la vida.
Per això, que les CUP s'hagin despenjat, a mi em sap greu i no ho entenc. Per mi, en Fernàndez podria ser perfectament el cap de llista de la candidatura. Clar, coherent, educat... Però no s'adonen que ara el més important és la independència? Ja sé que Convergència i companyia són l'antítesi del què ells són. Que segueixin sent nit i dia, però dins un mateix paquet que sigui l'independentista. La veritat, no ho entenc. Ara és el moment, i junts és la millor manera. Dins de CDC i ERC també hi ha gent que no veu amb bons ulls l'acord. Són rucs, així de clar. Només els interessa el partit polític.
Ara és el moment de Catalunya. I qui no ho entengui, que s'hi posi fulles. 

dilluns, 13 de juliol del 2015

25 ANYS DE LES PRIMERES

Aquests dies, els de Món Jove han estat realitzant les tradicionals colònies d'estiu. Ara ja fa uns anys que hi estic físicament desvinculat, però és clar, mentalment, sé que hi són, penso en què deuen estar fent, com els deu anar, de què deu anar el centre d'interès... Un parell de consultes abans de marxar, una conversa per whatsapp i uns tuits i retuits han estat el meu contacte d'aquest any.
Per un motiu o per uns altres, em va venir el cuquet per anar-los a visitar, però finalment, no ho he fet perquè altra feina tenia i perquè senzillament, ja no toca (o sí, per què no?).
Independentment d'això, i amant com sóc de les efemèrides, resulta que aquest agost farà 25 anys de les meves primeres colònies COM A MONITOR (com a nen, m'he de remuntar al 1981, 34 anys...!!!). Van ser amb l'Esplai del Carme, a Vallfogona del Ripollès. En aquell temps encara no sabia que faria de l'educació la meva vida professional, quines coses...
Van ser deu dies a la casa que tenia la parròquia del Carme amb una vintena llarga de nens i nenes de 4 a 12 anys del Raval. Després d'aquelles primeres, van venir les segones, terceres, etc fins a les últimes, a Menorca amb Món Jove ja fa 8 anys (em sembla que han estat en total, al voltant de 23 colònies).
Les colònies d'estiu és un moment màgic. Ho és de nen, i ho és de monitor. Si ets monitor i no vius les colònies com una experiència màgica i especial, no ets monitor de veritat, així de clar. És vida en majúscules, convivència, compartir, i tot amb un grup de nens i nenes de les edats que siguin i que acabes estimant.
Per cert anècdota de les grosses d'aquestes primeres colònies del 1990. Vaig pujar a la casa un dia més tard que tot el grup. El motiu? Concert de la Madonna a l'Estadi Olímpic. OOOOOOOOH! En la meva defensa, era la Madonna guai dels principis, no l'estranya de després. No cola?

dijous, 9 de juliol del 2015

SAN ANDREAS

Des del moment en què vaig veure el tràiler al cinema,
vaig tenir clar que si en tenia l'ocasió, havia de veure aquesta pel·lícula. Sí, és una superproducció nord-americana, tot és destrucció... però com ja he dit altres vegades, tinc certa debilitat per aquest tipus de pel·lícules.
Com que no volia anar tard, he anat a la sessió més primerenca. Malauradament, això volia dir veure-la en 3D. Què voleu que us digui... em sembla que ja és la segona o tercera (com a molt) que veig en aquest format, i la veritat, no en trobo la gràcia. Potser sí que és més espectacular, però no paga la pena. I renoi, com pesen... per no parlar de la dificultat de compaginar les ulleres 3D amb les pròpies.
El què sí ha valgut la pena és que la sala on es projectava, tenia la virtut de viure amb tots els ets i uts cada sacsejada de la pel·lícula. No es bellugava el terra, però el so potent provocava una tremolor que ho feia més vivencial.
La pel·lícula en sí, està bé, pels que ens agrada aquest tipus de pel·lícula, és clar... La trama, molt típica, de terratrèmols destructius que no deixen ni un edifici sencer. Però és que les imatges són espectaculars, sobretot unes que recreen com es mou el terra, on es veu la ciutat movent-se com si estigués sobre les onades del mar.
D'imatge només en sobra una: la bandereta dels nassos dels ianquis que surt al final de la pel·lícula... Renoi, que en són de pesadets amb la seva bandera!
Res, que per passar una bona estona, és una més que correcta pel·lícula catastrofista! 

divendres, 3 de juliol del 2015

LA MERLA BLAVA

Quatre dies. Això és tot el què m'ha durat "La merla blava" el 50è llibre de Maria Carme Roca. Per una banda, el poc temps indica la voracitat amb què me l'he llegit, impacient per anar seguint la trama. Però com a contra partida, al durar-me tan poc, l'he gaudit poc temps.
La història ens parla de la Barcelona del 1715, mesos després dels fets de l'11 de setembre. Bona vista de l'autora. Tant que hem parlat, parlem i parlarem dels dies previs, i poques vegades ens preguntem sobre què va passar després. Els dos grans fets històrics, el decret de Nova planta i la destrucció del barri de la Ribera per a construir la Ciutadella, són esmentats i embolcallen les aventures i desventures de dues dones que per casualitat o no, són com dues gotes d'aigua. Paral·lelament, apareix la Merla blava, el què ara coneixeríem com la Resistència.
Ha estat un viatge molt interessant pels carrers d'una Barcelona destruïda, amb els ànims dels seus habitants força malmesos. L'argument enganxa força, i la manera de dualitzar cada capítol, entrelligant les dues històries està ben treballada, ja que esperes tant saber com continua una trama com l'altra.
De l'autora, havia llegit Barcino (força bé), i he tingut moltes vegades a les mans "Escollida pels Déus". Em sembla que la merla m'ha convençut per llegir-me'l.
Total, que comencem molt bé l'estiu amb aquesta lectura trepidant i
emocionant.

dijous, 2 de juliol del 2015

AUTODESCONEIXEMENT

Aprofitant el ritme baix que s'esdevé quan comencen les vacances i encara s'està mig a l'escola i mig a casa, toca reendreçar el pis, i fer una mica de neteja; o el què és el mateix, llençar el què no serveix per a res des de fa temps.
Trobes carpetes plenes de pols amb papers que no saps què són ni de què parlen; llavors et fa gràcia tornar-los a rellegir i decideixes tornar-los a guardar (si tenen sort i no acaben dins el contenidor blau).
Enmig de totes aquestes carpetes han aparegut butlletins de notes de quna feia EGB a l'Escola Pia Balmes. Se'n poden fer infinites lectures d'aquesta troballa.
Per exemple, com, després de gairebé deu anys de la mot del dictador, tot està encara castellanitzat. I és que el meu llibre d'escolaritat porta L'aguilot dibuixat a totes les pàgines!!!
També és destacable la lletra d'alguns professors, digna de l'edat mitja.
I finalment, una explicació per a les tres imatges que segueixen:

1- Març de 1982, quart d'EGB: "La seva conducta és deficient".
COOOOOM? Però si era el típic nen bo que no parlava, tímid fins la medul·la, "quatre-ulls"... Com que conducta deficient? Què s'ha cregut aquest home? Segur que em tenia mania...

2- Juny de 1983, cinquè d'EGB, observació de plàstica: "Manifiesta cierta creatividad ens los trabajos artísticos; conviene valorárselos"; però si de tothom és coneguda la meva incapacitat per fer qualsevol treball artístic!! Aaaah, és clar, és que no m'ho van valorar...

3- Novembre 1985, 8è d'EGB: "Per mal comportament, ha estat expulsat de classe". Caram, a veure si estic mal fixat i tinc uns records de la meva infantesa equivocats; i en realitat era un gamberro!!! Però no, estic segur que em portava bé. Em van treure poquet de classe, i gairebé recordo totes les vegades. Aquesta de vuitè és per no oblidar-la. Classe de socials, un alumne llegeix del llibre (per fi en català!), però les dates, els anys, estaven en números. Per tant l'alumne, fatxa reconegut, llegia: "La revolució francesa va començar l'any mil setecientos ochenta y nueve, i va durar diez anys". En aquella època començava a tenir clar el què passava al país, i vaig expressar la meva protesta a aquesta manera de llegir. Resultat de la queixa? Expulsat de classe per defensar la llengua. Va ser sense dubte una de les primeres si no la primera repressió rebuda en pròpia carn. I fins aquí he arribat. Ai las!