RACONS D'ESTIU III

Per tancar per aquest any la ronda d'estiu, descobriré dos indrets fins fa pocs dies desconeguts. Des del càmping de Vinyols, i a poc més de 15-20 minuts en cotxe (si fossin en metro encara hi seríem...) es poden visitar i deixar-te amb la boca oberta.
El primer, n'havia sentit a parlar: el castell-monestir d'Escornalbou, que gestiona el Museu d'Història de Catalunya. Malauradament, vam anar-hi el dilluns, l'únic dia de la setmana que està tancat. Tot i que a la web ho diu, aquest tancament està poc clar en la resta de fulletons de propaganda, i fins i tot en el cartell al peu del castell, on tampoc ho diu. Algú va ratllar una part del cartell, empipat suposem amb aquesta mala informació. Tot i no poder visitar el castell, la vista des del mirador era espectacular, i a més estava amenitzat amb un vent força destacable que impedia en molts moments mantenir la càmera de fotos quieta.
Després de dinar, per recomanació del personal del càmping, ens vam dirigir al santuari de Mare de Déu de la Roca, que el vam trobar doncs, així, dalt d'una roca. Uns camins pels voltants dignes d'excursions d'Indiana Jones em van deixar amb ganes de poder-los recórrer. Curiós va ser el fet que aquella mateixa setmana es va publicar als diaris que es buscava un ermità per fer-se càrrec d'aquell espai. La veritat és que si no tens lligams i t'agrada la tranquil·litat, no veig feina millor a fer!

REFORÇ DEL SERVEI

Ahir dissabte vam tenir la sort de poder anar al Nou Camp a veure el primer partit del Barça a casa en aquesta lliga. Després de pica molta pedra i jugant contra un àrbitre (militar, per cert) d'aquells horrorosos, vam guanyar amb un gol d'en Vermaelen.
Un cop acabat el partit, cap a dos quarts menys cinc d'onze, comença el viatge de tornada fins a casa, a Roquetes: 11km, 20 minuts en cotxe.
Doncs bé, una hora i mitja més tard, arribàvem al destí. De fet, hauríem arribat abans amb el cotxe al càmping de Vinyols que no pas a casa en metro.
Què va passar? Primer, l'estona a peu fins a Maria Cristina, intentant xocar amb el mínim de gent. Però e pitjor havia d'arribar. Un cop a l'estació, els passadissos col·lapsats amb tota la gent que hi volia accedir. Un cop arribem a l'andana, 6 minuts d'espera, mentre la propaganda va dient que degut al partit de futbol, es reforcen les línies d'autobús i de metro. MENTIDA!
Ep! Què hi ha alà dins el túnel? Ah! És un tren! Però què fa parat? Per què no entra? La resposta, de seguida, sona el seu xiulet, i travessa alegrament tota l'estació, passant de llarg. A cotxeres! Molt bé, així m'agrada, mentre l'andana es va omplint de gent, els trens marxen buits. Sí que han reforçat el metro, però sense gent!
Tornem a esperar el següent, amb el clàssic compte enrere dels marcadors. Cada vegada que arribava als 30 segons, es tornava a posar a 48 segons. I així una bona estona. Al final, quan arriba, clar, ve ple, intenta entrar... ja no és per la imatge denigrant pels turistes; és per les persones en general, que no tenim perquè suportar aquest servei tan escandalosament nefast. Els nens que hi havia dins els trens, plorant per la sensació d'ofec enmig de tanta gent.
La veritat és que donaven ganes de tenir davant els dirigents de TMB, però és difícil, ja que segur que ells no utilitzen transport públic. Una autèntica vergonya. Almenys, que no menteixin, o que deixin passar sense pagar, o que abarateixin preus, perquè la relació qualitat-preu no encaixa.

RACONS D'ESTIU II

Descartat el Biberó Rock i amb Palamós ja dut a terme, la setmana de vacances que ens prenem durant la segona quinzena d'agost passades les festes de Gràcia, ha estat una nova aposta.
La recomanació d'una persona ens va portar al càmping ecològic VinyolsCamp, un lloc on hem pogut desconnectar com mai, cosa que ha anat molt bé, preveient-se maregassa aquest setembre. Una setmana on hem pogut gaudir de piscina, bicicleta, activitats amb animals de granja (pasejades en carro, donar de menjar, raspallar els cavalls...), amb l'hort de la finca (recollir avellanes, buscar canyes, fer suc de llimona...), i d'altres tipus (fer-se arcs i fletxes, mandales gegants amb elements de la natura...); tot molt i molt encertat. Sense oblidar-nos és clar, de la zona dels gronxadors, del ping-pong i el camp de futbol!
El bungalou molt correcte, tot i que a les nits hi havia poca llum, segurament per no fer contaminació lumínica. Bona idea, però per a llegir, una mica exagerat...
Vinyols i els arcs és un poble del Baix Camp que es troba a mig camí entre Reus i Cambrils. És una zona per a nosaltres desconeguda, ja que sempre hem optat a anar cap al nord o cap a l'oest. El sud, excepte uns dies al Delta de l'Ebre ja fa molt de temps, no ha estat fins ara un destí massa freqüentat. El descobriment d'aquest càmping i del seu entorn poden fer imaginar que no estem massa lluny d'una possible repetició. El temps dirà...

L'ESGLÉSIA DEL MAR

Ja fa 9 anys que es publicà aquesta novel·la d'Ildefonso Falcones. En fou tot un boom en aquell moment en què la novel·la històrica ja estava força de moda, per ser escrita per un advocat que escrivia el seu primer llibre. Com que mai m'han agradat aquests booms sobtats, no li vaig fer cas. Fa potser uns quatre o cinc anys, me'l van regalar; però no ha estat fins aquest estiu que no l'he llegit. Sis-centes seixanta-sis pàgines que m'han tingut força ocupat aquestes últimes setmanes, fins ahir. La veritat és que tenia ja ganes d'acabar-lo, per saber el final, però també perquè ja estava una mica ratlladet.
A veure, està bé, no m'ha desagradat (com altres sí ho han fet), però la titularia de "culebrot del 1300". Ambientada en la Barcelona (i rodalies) del segle XIV, explica les aventures i desventures de dues generacions d'una família (pare i fill), que fugen de Navarcles fins a Barcelona i són testimonis de la construcció de Santa Maria del Mar, tot i que la trama la trobem en el seu drama particular. Les injustícies comeses pels nobles del moment encenen els ànims dels lectors cada vegada que en fan alguna. Però crec que la novel·la és llarga. Quan
tot sembla que està arreglat i calmat, llavors s'embolica de nou amb altres coses, que tot i acabar-ho lligant bé, et dóna la sensació de què: "calia?"
Per això la titllo de culebrot, ja que com els serials de la televisió, no paren de passar desgràcies a tort i dret, i quan tot va bé, pam, clatellada. No estic decebut, ni molt menys, però sí que la trempera de la primera meitat del llibre, fins i tot d'un 70% es va diluint cada vegada més fins a tenir aquesta sensació de voler arribar al final ràpid.

RACONS D'ESTIU I

Quan queden quatre dies mal comptats per tornar a l'escola, les vacances comencen a ser un record. Alguns poden començar amb els clàssics "ja era hora", "teniu moltes vacances", "sou uns privilegiats". Bé, aquest tema és un d'aquells polèmics de tractar. Les frases són certes, sí, i què? Bé, deixem-ho...
Aquest estiu no hem anat al Biberó Rock; l'any passat al marxa vam veure que era una aposta molt xula però que per a nosaltres no ens acabava de funcionar. Així que vam canviar la destinació de la primera setmana anat a Palamós. Per quart any consecutiu, aquesta vila del Baix Empordà ens va acollir. Els apartaments, els de sempre, i com ja passava els darrers estius, era gairebé com tornar a casa. Sabíem què hi havia, on hi havia, què fer i on anar, i el relax de les platges a les tardes, impagable.
Aquest any vam coincidir dos dies amb companys de la classe del MEC, donant-hi el toc diferencial respecte altres anys. També va ser diferent la sensació de gent. Era la primera vegada que anàvem la primera setmana d'agost i es notava. No era agobiant, però sí que hi havia més gent. Per aquests i altres motius, com la curta estada, lo ca que arriba a ser tot plegat, comencen a fer pensar que la carta Palamós comença a estar gastada i es posa en dubte la cinquena temporada. No pas pel MEC, que com sempre, al tornar ja preguntava: "Quan tornarem?"

GRÀCIA 2015

Quan encara queden dos dies i mig per acabar les festes d'aquest any, aquesta tarda donarem per acabada la nostra participació, potser un pèl escarransida comparat amb altres anys. La veritat és que la progressió és clarament descendent, però esperem que algun dia torni a ser ben plena. La distància quilomètrica que ens separa i el mal temps han estat culpables d'aquest fet. Sobretot el primer motiu. Quines ganes de ser més la vora per poder arribar a temps als actes, estar fins tard... Però què hi farem...
Per començar, el dia 15, que mai m'havia saltat, me'l vaig passar al Tibidabo (caram, comencem bé, perquè això no respon a cap dels dos arguments anteriors... aix... pescat in fraganti). Tot i que va ploure, eh, això sí!!!
Diumenge sí, diada castellera impresionant! Segona tripleta màgica de la història: 5 de 8, 4 de 9f, 3 de 9f, i amés, amb el pilar de 6!!! Espectacular!! I a més, dos castells de gamma extra al costat: el 2 de 9fm i el pilar de 8fm!! Fantàstic! Molt i molt gran!!! Per la tarda, un intent de passejada pels carrers que va ser impossible de realitzar perquè estava a tope!!
Dilluns vam poder veure més carrers i vam participar (el MEC) al concurs de puzzles de Travessia de Sant Antoni (per cert, va ser el campió de la franja de 5-6 anys). Per la tarda, vam tornar a fer el salt a les festes.
Dimarts al matí, també descans, i és que plovent no dóna per sortir, no? A la tarda, el gran Jaume Barri a la plaça de la Vila i els actes de l'ANC a Joanic, Poca gent a la tarda, grans discursos d'en David Fernàndez i la Carme Forcadell.
I finalment, dimecres, un intent de cavalls de la Guàrdia Urbana al què hem fet tard, últims carrers per visitar, espectacle de màgia i Cantabile.
Així que, mira, la final, encara, no? Clar, el què passa és que falten tots els actes castellers (assaigs, pilar caminat, etc.)
I dels carrers, doncs molt bé. La plaça normaleta, ja era això... Molt bé Travessia, no crec que s'esperessin aquest tercer premi, per davant de Progrés i el seu Avatar (increïble). Verdi primer, com sempre. Està bé, però em sembla que ja guanya pel nom. Fraternitat (segons, bé, però tampoc). Puigmartí, després de molts anys als últims llocs, ha remuntat al 8è amb uns Playmobils medievals que mereixien més que aquest vuitena posició. I doncs au, fins l'any que ve (si no continua la progressió descendent... que pot ser).

 

ALGUN DIA SERÀ L'ÚLTIMA

No tenia previst tornar a parlar del Barça en tan poc temps. Però el desenllaç dels dos partits de la Supercopa tenen molt de suc.
Per començar, esperar amb tota la meva ànima que algun dia no juguem més aquesta competició, pel fet de què ja no juguem competicions espanyoles. A partir d'aquí, està clar que aquest any, l'Athletic és just vencedor; bàsicament perquè ens va fer un 4 a 0 al partit d'anada.
Quin desastre de partit! Amb la de coses interessants que es podien fer (malgrat la pluja) i jo pendent de la televisió per veure aquell simulacre de joc. Quanta feina que té per fer el Luis Enrique si vol redreçar la situació.
Renoi amb el Ter Stegen! Ja vaig pronunciar-me en favor seu enlloc del Bravo, però ostres... en dos partits li fan 8 gols... com vols que el defensi? I el mateix per Bartra i Vermaelen, que em cauen bé, vull que els vagi bé, però el 4 a 0 no els ajuda gens. I tres quarts del mateix per en Sergi Roberto, Pedro... Podríem arribar a pensar que el Barça té onze titulars i no té suplents, però ahir els teòricament titulars tampoc van ser capaços de guanyar el partit.
Es parlarà de l'àrbitre, del temps afegit, de l'expulsió de Piqué... però la realitat és que només vam fe run gol. No seria la primera vegada que hem de jugar contra un àrbitre i guanyem per golejada... Què hi farem...
Finalment, un altre comentari, encara que sembli oportunista ara que hem perdut. Si la Supercopa la juguen campió de lliga i de copa, com és que la guanya un equip que no ha aconseguit cap dels títols? Si un equip fa el doblet, doncs que es quedi la Supercopa i ja està! Però clar, i els diners dels drets televisius, què? Com sempre, "money makes the world go around".

QUE BONIC QUE ÉS RECICLAR!

Portem molts anys amb la història del reciclatge. És molt important fer-ho per al medi ambient, per a la conscienciació ecològica, etc. Res a dir. Hauria de ser molt més obligatori i vigilat per tal que tothom ho fes, i ho fes bé. Està clar, però, que encara que la totalitat del món reciclés, seguiríem tenint un problema molt gros amb el nostre planeta, perquè la destrucció del mateix no depèn exclusivament d'aquesta recollida selectiva de deixalles. Ens ho volen fer creure, però no és només cosa nostra. Si d'això depengués, ja ho tindríem arreglat.
Però el motiu de l'entrada no és fer una dissertació sobre aquest tema, no. Cal parlar dels inconvenients, que n'hi ha alguns. Gairebé tots, suportables, ja que la causa s'ho val; però aquest estiu n'hem patit un dany col·lateral.
La setmana passada vam passar uns dies de vacances a Palamós, en uns apartaments on ja fa quatre anys que hi anem, Aquesta vegada, les finestres i balcó ens donava just davant dels quatre contenidors de reciclatge. Fantàstic! Només calia obrir la porta i ja ho podíem llençar tot! No calia anar a la recerca dels contenidors! Llavors, quin és el problema?
Evident: dotze de la nit: passa el camió que recull el rebuig. Una de la nit: ara el camió dels envasos; quarts de tres de la matinada: l'orgànic... Alguna nit vana arribar a passar quatre camions, tots en hores diferents, i clar, dormint amb les finestres obertes, ja us podeu imaginar que el s
oroll que feien era sensiblement molest.
Això de reciclar està molt bé, però quan has de despertar-te a la nit quatre vegades per cada un dels camions, lluites contra els teus pensament més antiecològics del món!

PRETEMPORADA

Amb la consecució de la 5a Supercopa d'Europa, quart títol de l'any 2015 i primer de la temporada 15-16, es dóna el tret de sortida a un nou curs de futbol culé. El prop d'un mes de pretemporada ha donat força de sí i el podem desgranar en uns quants punts:
- Joc i resultats: la gira nord-americana (i italiana) va ser un desastre; d'aquelles coses que fan per guanyar diners, però a nivell de joc, resultats i confiança, va ser horrorós. Una victòria, un empat (derrota als penals) i dues derrotes més van donar a entendre que hi ha molta feina a fer. Els de davant no fan gols a no ser que hi hagi en Messi i els del darrere eren un colador. Quan va arribar el Gamper amb tots els jugadors, es va notar que hi ha dos equips diferents: amb els cracks i sense els cracks. Això no ajuda gens els suplents que es volen guanyar un lloc a l'equip.
- Pedro: val a dir que mai ha estat un dels meus preferits, no hi he acabt d'entrar. Però no es pot negar que el seu sacrifici és segurament el number one de l'equip. Sempre corrent, amunt i avall. És evident que tenint els tres cracks al davant, ell està condemnat a ser suplent, un any més, i és lògic que vulgui anar a un altre equip a jugar (almenys no és de la lliga espanyola...) Si no ho tenia prou clar, la suplència el dia de la Supercopa tenint en Neymar malalt, va ser l'estocada final que li dóna l'empenta definitiva. Té nassos, perquè al final va haver de sortir de salvador i ens va donar el títol amb el seu gol. Sort si te'n vas, noi! Ja us dic jo que el Munir aquest no fa la mateixa pinta...
- Turan i Vidal: dels dos fitxatges no es pot dir res, perquè gràcies a aquesta directiva incompetent que el soci burgès del Barça ha votat, no poden jugar fins gener.
- Els porters: En Ter Stegen va tornar abans d'hora de les vacances per guanyar-se el lloc. Jo el prefereixo a ell que al Bravo, però renoi, no ha tingut gens de sort. I només li faltava rebre els 4 gols del Sevilla, tot i que bona part de la culpa era de la defensa; en Masip ho té pitjor que en Pedro, i més després de veure en ell algú pitjor que el Zubizarreta en l'art d'aturar penals; i en Bravo... és bo, és clar, però no sé... Va gastar totes les seves vacances, però resulta que el què feia era entrenar amb un altre equip a casa seva; doncs, per entrenar, que ho faci amb els seus companys, no? I la seva cara el dia de la Supercopa... per mi el porter del futur Barça és l'alemany.
- Supercopa en sí: estar guanyant 4 a 1 i deixar-se empatar 4 a 4, té nassos. Per molt que al final lluitessin i guanyessin, la veritat és que no s'hauria d'haver arribat a la pròrroga. Si fan el què saben (ho van fer a la primera part) són imbatibles; però si es relaxen, els pot guanyar qualsevol que estiri més la cama. Per tant, que juguin els que ho volen donar tot, que per això cobren el què cobren.

ELS "M'AGRADA"

Amb ulls atònits em vaig quedar no fa gaire dies. Sóc membre del "feisbuc" des de fa uns quants anys, però no en sóc pas el què es pot dir persona activa. He publicat molt poquetes idees originals, he compartit quan he pensat que valia la pena (tampoc és massa), i de tant en tant, algun comentari o "m'agrada".
El passat 2 d'agost vaig publicar una frase: "Avui fa 25 anys exactes que vaig fer les primeres colònies d'estiu com a monitor! Qui hauria de dir on em duria aquest camí...", que feia referència a la passada entrada del bloc "25 anys de les primeres".
En poc més de 24 hores, aquesta publicació va tenir 51 "m'agrada". Em va semblar (i encara m'ho sembla) una barbaritat, agradable, però una passada pel què estic acostumat. Aquesta interacció, a més, venia de persones de tots els àmbits: esplai, Món Jove, Pineta, Foc Nou, família, mestres, antics companys d'escola...
No per aquest fet em convertirà en un personatge més actiu en aquesta xarxa, però de de reconéixer que em vaig sentir acompanyat en aquesta diguem-ne, celebració emocional.
Per cert, vaig tenir la temptació, aprofitant l'expectació creada, de fer un concurs. Es tractava d'endevinar perquè en aquelles primeres colònies vaig arribar un dia després (començaven el dia 1 i jo vaig pujar el 2). Una personat tan exigent i quadriculada amb els equips de monitors, i va i a les primeres colònies, em prenc aquesta llicència, déu n'hi do! Doncs el motiu deixaria ben garratibat a tots i cada un dels 51 "m'agradaderus". La nit del dia 1 d'agost, enlloc de viure la meva primera nit de colònies, era a l'estadi olímpic al concert de la Madonna "Blonde ambition tour". Ole tu!!!

LA FI DELS ESCRIBES

Dit i fet. En menys d'una setmana, el final de la trilogia d'en Glenn Cooper. Val a dir que des del primer moment no va ser com els altres, no m'acabava d'enganxar. Tenia la sensació de que voler continuar la història era una mica massa rocambolesc, i fins gairebé 100 pàgines després d'haver començat, no hi vaig entrar del tot. Al final, l'intent d'allargar la trama es resol força bé, amb algun gir inesperat, d'altres ben pensats, i uns fets que l'allunyen de la intriga dels seus llibres anteriors.
Al final, les ganes per saber com acaba tot plegat dificulten deixar el llibre per anar a fer una altra cosa, per tant s'assoleix igualment l'objectiu de mantenir l'interès. Potser el resum de tot plegat és una trilogia mot interessant, un thriller ben creat, que manté a l'aire la incògnita de què fer en el cas de saber la data de la teva mort i de totes les persones del món. Apart de les connotacions religioses que comporten l'origen d'aquesta possibilitat. Aquest tema dóna per molt...

ADÉU

Tan sols he pogut seure al teu costat dues vegades. Una trobada a distància quan eres a l'hospital i un parell de contacte més a través de l'skype. No res. Gairebé insignificant. Però en tot aquest any que he sabut que formaves part de la meva vida com a mestre i persona, t'has apropiat del meu cor i has estat dia a dia present en el meu pensament.
M'has ensenyat molt. Ja ho diuen que en una relació mestre-alumne aprenem els dos. En el teu cas, en què no es pot dir tampoc que hagis estat alumne meu, és ben cert. M'has ensenyat el que és lluitar per viure, per poder riure i poder estar amb els teus amics. Els teus companys, amb qui sí he pogut conviure al llarg del curs també m'han mostrat l'amor que tenien per tu, com hi pensaven, com sabien que no hi eren tots, que faltaves tu. Quin do més especial el teu, que feia que tants nens i nenes estiguessin pendents del què et passava...
A la meva motxilla quedarà el dubte de si havia fet prou. Si quan havia estat possible, ens havíem mogut el suficient o podríem haver fet més. Innat en la meva personalitat, sempre la resposta serà que alguna cosa més podria haver fet, i més ara, sabent que ja no t'ho podrem mostrar. Cada llàgrima vessada per tu de part de tots els que t'estimen s'hauria de convertir en un somriure al recordar les grans vivències viscudes amb tu. Els teus pares i la teva germana han estat un exemple d'amor impressionant, igual que el de tots els que t'han rodejat en aquests nou anys de vida, d'injusta vida.
Aquest curs que començarà no serà com els altres. El buit que hi havia a la classe abans no serà el mateix que hi haurà a partir d'ara. Ens prepararem i seguiràs present entre nosaltres en tot allò que farem, i siguis on siguis, sigues el nostre àngel de la guarda particular.
Un petó molt fort.

EL LLIBRE DE LES ÀNIMES

Ja fa un dos o tres anys vaig llegir "La biblioteca dels morts", d'en Glenn Cooper. Va ser una lectura molt entretinguda, un thriller de ficció on es barrejava el moment actual amb un agent de l'FBI mirant de resoldre uns assassinats amb una trama a una abadia amb monjos ben estranys cap a l'any 1200. La relació entre les dues històries era sorprenent, i enganxava força.
Ara he tingut l'ocasió de llegir la continuació d'aquella història de la qual se'n podia treure molt suc, "El llibre de les ànimes", on es mira de fer més entenedor el perquè de tot plegat. Poc més de 400 pàgines llegides en poc menys de quatre dies vol dir que cada vegada que en tenia ocasió, agafava el llibre per endinsar-me dins aquest món on la idea de la mort anunciada és la gran protagonista a l'hora de fer pensar. I és que... ens agradaria saber quin dia morim? Sí? No? I si ho sabéssim, què faríem? I si a més poguéssim saber quan moren tots els nostres familiars i amics, què en faríem d'aquesta informació? Aquestes reflexions te les pots fer com a conseqüència de la lectura d'aquesta trilogia. Sí, encara queda per llegir "La fi dels escribes". Demà començo. A veure què en dic d'aquí una setmana.

RESET