CAPÍTOL 749

Un mes després de les eleccions del 27S, alguns creuen que estem estancats; d'altres que això és un guirigall... Hi ha opinions per a tots els gustos. La veritat és que si mirem de fer veure que no hi haguessin desacords entre Junts pel sí i la CUP, déu n'hi do tot el què ha anat succeint en aquest dies.
Comencem pel què no ens agrada. De veritat després de tants esforços de tanta gent, de tanta mobilització i de tanta història, no es posaran d'acord per designar un president de la Generalitat? Jo no sóc pas de Convergència, ni votaria en Mas en unes eleccions ordinàries, però és de justícia dir que té bona part de culpa de què haguem arribat fins aquí, i que sort n'hem tingut que hagi donat la cara. Això sí, si ha de ser el motiu pel qual ho enviïn tot a can pistraus, doncs bon vent! Que hi posin un altre President i que en Mas segueixi treballant des d'un altre càrrec. tampoc hi podem renunciar a ell, almenys fins que no siguem independents, tant si agrada com si no.
Fets que ens indiquen que anem bé:
- la imputació del mateix Mas, Rigau i Ortega pel 9N i tot el xou dels jutjats. Bona mostra de què encara pensen que tot és una dèria seva. Quina mania! Dos milions de persones sortint al carrer 4 anys seguits, només per aclamar-lo... o i tant! Ni que fos el mateix Gandhi! Que rucs que són!
- els 5 vots de més obtinguts per la Carme Forcadell en la votació de la presidència del Parlament. Aquests 5 vots són or!
- la declaració rupturista que han proposat Junts pel sí i la CUP conjuntament i que ha provocat un daltabaix a les espanyes. Ja ens tornen a amenaçar amb la suspensió de l'autonomia. Va, endavant!
- les sancions al Barça per l'exhibició de les estelades orquestrada pel PP dins la pròpia UEFA... és que no té nom!
- l'insult de PP i Ciudadanos al Parlament quan no van cantar l'himne de Catalunya a la sessió d'investidura de la mesa del Parlament. Així és com estimen Catalunya, no? Indignació, això és el què fan!
On serem d'aquí po
ques setmanes? Esperem que continuem avançant!

EVEREST

Un  tràiler espectacular i  l'oportunitat d'anar al cinema m'han fet poder veure aquesta pel·lícula. Val a dir que el record de "Límite vertical", va ser determinant en l'elecció. Tenia força clar que viuria una bona estona veient una aventura que va ser real. Aquestes pelis basades en fets reals tenen aquest ganxo que moltes vegades funciona i d'altres no. La clau està en sí després el resultat és de qualitat o no.
En el cas que ens ocupa, l'objectiu està aconseguit gairebé en tota la seva totalitat. La part més interessant, la que t'atrapa és la part final, quan la tragèdia cau sobre els protagonistes. Fins aquell moment, és una pel·lícula que està bé i poca cosa més. Però la tensió que s'aconsegueix en els tram final és molt bona.
Afegim-hi la lectura que es pot fer de la massificació de l'alpinisme i la pèrdua de respecte al muntanyisme. Moltes persones pateixen accidents i moren a la muntanya cada any. Un final molt dur per la bellesa que es veu i que es viu quan arribes al cim.

LA NOIA DEL TREN

El mes d'octubre ha estat el torn per "La noia del tren". Vaig fer-me amb ell a la Setmana del llibre en català d'aquest any.
(Per cert, ara que parlo d'aquesta setmana, no entenc perquè es fa a principis de setembre, tenint en compte que si comptéssim amb l'empenta que es podria donar des de les escoles, seria un esdeveniment encara més important. Bé, suposo que els organitzadors tampoc ho deuen voler massificar, però és una llàstima; es podria fer molta feina des de les aules i no tenir Sant Jordi tan explotat.)
Total, que el llibre en qüestió el vaig agafar seguint (poques vegades ho faig), el ressò mediàtic i el famós paperet enganxat de no sé quantes edicions fetes, tantes llengües traduïdes, etc. Resultat? Bé, força bé. Sense ser excel·lent, et trobes davant un thriller que t'enganxa força des de les primeres pàgines. La manera d'estar escrit, com un diari de les dones protagonistes, li donen un toc diferent. Potser escrit de manera menys personal, l'hauria relegat a les prestatgeries de les llibreries sense tant fama.
He passat una bona estona llegint-lo, i el què és important, buscava els moments per a poder-ho fer, més enllà dels viatges en metro solitaris. I això és la prova definitiva de què m'ha agradat. Ara bé, sense ser cap Hércules Poirot, he encertat el desenllaç de la trama abans d'acabar-lo, tot i que no m'ha fet perdre l'interès.

DEDICAT ALS MESTRES

No sé si arribarà algun dia en què es deixin de fer versions del ja llegendari fragment de la pel·lícula "El hundimiento", on es veu l'esbroncada de Hitler als seus generals. Se n'han fet centenars! Tinc la sort que m'arriben les més reeixides, les que provoquen més riallades. Em fa patir que es pugui banalitzar la història real, però és que és tan increible l'escena... gràcies a l'actor que interpreta el dictador, Bruno Ganz. Segur que per a ell no deuria ser fàcil fer aquest paper, però és que ho broda!

Total, que m'ha arribat aquest fragment, que fa una paròdia del què hem d'aguantar els mestres amb la burocràcia, com ens fan estar més pendents de tonteries que no pa del què realment importa, els nanos. Genial i real com la vida mateixa!

LA PROFESSORA D'HISTÒRIA

Demà dimarts, 6 d'octubre, la Neus Català farà 100 anys. Ja fa temps que forma part del meu espai de personatges rellevants de la nostra història, com explicava a l'entrada de fa més de dos anys i mig, LECTURA OBLIGADA.
Casualitat o no, aquest diumenge he vist la pel·lícula LA PROFESSORA D'HISTÒRIA, un film francès que explica la història real d'una professora d'institut, tutora d'un grup conflictiu, que a través d'un projecte sobre nens i adolescents als camps de concentració nazis, aconsegueix que guanyin el primer premi d'un concurs nacional. El tema dóna peu a dos comentaris molt diferents entre ells:
PRIMER: hi ha veus que critiquen aquestes pel·lícules que presenten un mestre que s'enfronta a un grup d'alumnes terrorífic i que aconsegueix, gràcies al seu carisma, dedicació o esforç, el seu reconeixement i millora. Potser sí que és un tema recurrent, però és evident que si no són casos extrems, no hi ha argument. Hi ha, però molts mestres que són herois a les seves escoles, o senzilllament grans professionals que es dediquen en cos i ànima als seus alumnes sense arribar a aquests extrems.
SEGON: no és una pel·lícula com les altres. Té un parell d'aspectes que la diferencien. Un, que és història real; i dos, que se centra tota l'estona en com canvia el grup durant l'elaboració del treball. No es recrea en aspectes secundaris sobre les vides dels nois o els conflictes habituals, cosa que Hollywood sí hauria fet, desvirtuant l'argument principal.
TERCER: classe conflictiva o no, quan els nois i noies s'involucren de debò en un projecte, és quan creixen de debò, quan s'eduquen. Les classes magistrals tenen coses bones, però està clar que els joves i els nens d'avui dia, han de treballar de manera diferent, aprofitant els recursos que els envolten per a desenvolupar projectes que els motivin i enganxin. Cal anar cap a aquí. Ja n'hi ha prou de seguir temaris que no aporten res, i llençar-se de debò al món de l'aprenentatge cooperatiu i motivador.

CAL FER DEURES?

En Jaume Funes ha publicat un llibre amb aquest títol: "Cal fer deures?". Més de 200 pàgines que conviden, capítol a capítol, a una reflexió, però no només sobre el tema polèmic que porta per títol, si no que amb aquesta excusa, ens parla de com creu que ha de ser l'escola avui en dia. Potser alguns trobarien a faltar més referències a com haurien de ser les famílies avui en dia, però crec que encertadament, no ho toca molt. I és que així com la família et toca la que et toca, l'escola tens la possibilitat (normalment) d'escollir la que més t'agrada (tot i que, de fet, tampoc és el nen qui tria, com en el cas de la família, no?)
Després de llegir el llibre, segueix sent difícil trobar una resposta perfecta per la pregunta, degut a la gran quantitat d'idees, opinions, creences, maneres d'educar que hi ha avui en dia. Així com hi ha pares i mares que desitjarien que no n'hi haguessin, n'hi ha d'altres que en voldrien més (per tenir-los ocupats o perquè es pensen que fer deures vol dir millorar nivell, idea que és falsa, és clar).
M'atreveixo a creure que l'opinió de l'autor és que sí hi ha d'haver deures, però no com els que s'acostumen a fer (fitxes i fitxes d'operacions, exercicis repetitius, etc.) Han de ser deures que responguin primer a una necessitat del què s'estigui treballant a l'aula, provocant que el nen es motivi per fer-los, ja que hauria de ser interessant fer-ho. Malauradament, aquest estil de deures està totalment lligat a l'estil d'escola. una escola tradicional posarà deures tradicionals. Una escola que procura que el nen sigui protagonista de l'aprenentatge, posaria uns deures que facin pensar. Ara bé, escoles que intenten seguir aquesta línia més moderna, els costa encara deixar els deures típics, perquè els mestres tenim encara la idea de que si fan més restes, restaran millor. Si als convençuts ens costa canviar, mare de Déu amb els menys convençuts!!!
Dos exemples o idees que exposa en Jaume Funes al llibre, que donen a pensar:
- Als adults ens agrada, després de la jornada laboral, portar la feina a casa i seguir-la fent? Doncs als nens se suposa que tampoc, no?
- Els deures que són feines per acabar. Diu una mare que amb aquesta excusa de que són feines que no ha tingut temps d'acabar a classe, ella podria portar el nen encara esmorzant, o per vestir perquè no ha tingut temps a casa. Mestres, oi que no ho veuríem bé? Doncs com és que amb les hores que està a escola no acaben feines?