I AIXÒ ÉS TOT, AMICS!

Adéu 2015, que el 2016 sigui mooooolt millor!

EL DESPERTAR DE LA FORÇA

Si ja és prou bo començar les vacances, si les inicies fent alguna cosa amb la qual gaudeixes, llavors és fantàstic. Et porta a imaginar que si les comences així, potser tots els dies que vénen a continuació seran igual de genials. Malauradament, aquesta relació és fictícia i exposada a la bona o mala sort...
Anem al què toca.
Què m'ha fet començar les vacances amb alegria? No podia ser altra cosa que "El despertar de la força"., el capítol setè de La guerra de les galàxies. Sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula ha estat més esperada i reclamada que no pas les dels episodis 1, 2 i 3. I no ha defraudat gens ni mica. Com ja deien els crítics, recupera l'èpica de les primeres pel·lícules, i això és el què la fa especial. Tot i que en alguns moments sembla estar veient el mateix, ja que les trames principals són mooooooolt semblants. Però clar, quan estàs totalment entregat a la FORÇA, això t'és ben igual.
Els nous personatges ben resolts, amb ganxo (potser el dolent, sense màscara deixa molt que desitjar, però segurament ja buscaven això). I què dir dels vells? Tornar a veure en Han Solo, la Leia, en Luke i el Chewbacca, és com retrocedir en el temps. Segurament, per als actors, excepte en Harrison Ford, aquest retrobament ha estat com si els toqués la Grossa de Nadal, però 50 vegades el mateix dia. Però havia de ser així. Són personatges que formen part del nostre imaginari popular, són com de la casa per molts dels què érem joves o nens als anys 80. Per això el moment segurament més emotiu de la pel·lícula, tot i que podia ser imaginable (ja que els guions han de fer girs inesperats), t'agafa tan de sorpresa, per molt que es veiés a venir, que tens la sensació de que el cos encara està a la butaca del cinema amb els ulls oberts.
Per aquests i molts més motius, fan que El despertar de la força m'hagi despertat moltes coses, i faci que tingui ganes de repetir-la una vegada i una altra.
I a partir d'ara, què? Doncs diuen que cada any tindrem una pel·lícula nova, ja ve sigui de la nova trilogia com de spin-off's. Sap greu la part purament mercantil del producte, però què hi farem? Consumirem igual!!!

DES DE L'ALTRE BÀNDOL

Avui ha tingut lloc la festa de Nadal de l'esplai on va el MEC des d'aquest setembre. Per primera vegada, he estat assegut entre el públic, veient com els nens i nenes dels diferents grups pujaven a l'escenari i feien els seus balls preparats en dos dissabtes, i com els monitors també feien el seu numeret. He vist les fotos de les colònies que van fer a l'estiu els diversos grups i un recull de les millors imatges del grup més petit durant aquests primers mesos (ja que a l'estiu no hi eren). I ho hem mirat tot des de l'altre bàndol.
Fins ara, de nen ho havia fet, i sobretot, com a monitor, havia organitzat molts actes d'aquests, i molts passis de fotos. Però aquesta vegada era jo qui ho mirava des del públic, i és clar, se'm queia la bava quan el MEC en qüestió i els seus companys feien els seus passos de ball a ritme de lambada. Quina sensació més estranya... Ara entenc aquells pares que ho veien i s'emocionaven (quan són petits), reien i aplaudien. Fins i tot, entenc els pares que davant de segon quines fotos, pensaven: "Verge santa... com van deixar que els nois fessin això?"
Per tot plegat ha estat una experiència molt interessant, bonica i amb ganes de repetir-la. Com serà viure X dies sense el MEC perquè està de colònies? Com ho viuré? Ufffffff!

QUE LA FORÇA ENS ACOMPANYI

A poc més de 24 hores de l'estrena mundial de la setena part d'Star Wars, la pregunta més important, la que urgeix una resposta ràpida i contundent, és: QUIN DIA HI ANIRÉ?
Perquè si una cosa és segura, és que aniré al cinema a veure-la sense cap mena de dubte. Quan hom ha d'escollir amb cura el moment d'anar al cine, per qüestions de temps limitat, ja se sap que en el meu cas, allà on hi hagi una pel·lícula espectacular, taquillera, hoolywoodiana... allà em trobareu. I quan es tracta d'una saga com la de La guerra de les galàxies, és de calaix.
Vaig anar a veure la primera de totes (la quarta, però sempre serà la primera) quan tenia 7 anys als cinemes Arkadin, al costat de la plaça Gal·la Placídia. Eren uns cinemes petitíssims, amb molt poques butaques, i sempre fèiem la broma de que havies de portar-te la cadira de casa per seure.
No cal dir que la impressió que em va causar la pel·lícula va ser bestial, i ja m'hi vaig quedar enganxat per sempre. La primera (4), la segona (5) i la sisena(6) són part de la meva cultura no només cinèfila sinó de joc, ja que les naus, els ninos de plàstic, es van convertir, al costat dels clicks de Playmobil, en la meva segona joguina preferida. De fet, els ninots encara els tinc (el Falcó mil·lenari no... OOOOOOH...)
Després va ser comprar-les i veure-les en VHS. Les reestrenes remasteritzades també van ser objecte de cues al cinema, de quan hi anava el dia de l'estrena. Va ser un moment en què es van posar de moda publicar llibres del món de Star Wars, seguint força la història original. Els tinc tots i són súper entretinguts. Llavors van arribar les preqüeles, els capítols 1,2 i 3 que tantes crítiques han rebut. És clar, no tenen la màgia de les primeres. I tot i ser grans pel·lícules d'aventures i ciència ficció, molt recomanables i imprescindibles per als seguidors de la saga, no eren, ni molt menys, res especial.
Finalment, anys després, arriba per fi la continuació. El primer dels tres capítols que segueixen la història i on repapareixen alguns personatges. Segura que serà especial i entranyable. Per ara diuen els crítics que molt bé. Veurem què hi dirà la meva veu.

INSIDE OUT

Aquest cap de setmana he vist la darrera pel·lícula de Pixar, que va ser un dels hits de l'estiu passat: "Inside out". Una pel·lícula de dibuixos animats, que seguint la línia d'aquest tipus de films dels últims anys, està més destinat a un públic adult que no pas infantil.
No és que els nens no la puguin veure. Sí que poden. I els agrada. Però els agrada perquè bàsicament els agrada gairebé tot. Hi ha molt "colorido", fa gràcia, etc. Ara, els meus dubtes sobre si entenen l'argument són més que raonables. Segurament, fins a uns 8-9 anys, no poden començar a entendre el què està passant; ara bé, només els més madurs i amb acompanyament parental per assegurar que s'ha entès. I potser ni així.
Aquesta tendència a fer pel·lícules animades amb diàlegs per adults és només una jugada mercantil. S'asseguren que al se de dibuixos, vagin nens a veure-la, i el boca a boca fa que els més grans, hi vagin perquè "està de moda". La lògica diu que hauríem d'indignar-nos per la manipulació que intenten fer amb nosaltres, i sobretot amb els nens. Però les persones no estan per tants romanços, i altres problemes tenen al cap.
Així que veiem la pel·lícula! I un cop vista, bé, està bé. Com és habitual en aquest tips de pel·lícula, se'n fa tanta propaganda, tantes lloances (normalment abans d'estrenar-la... és curiós), i això provoca unes altes expectatives que després no s'acaben d'omplir. Tot i així, és molt recomanable, sobretot per dos motius:
- la idea és molt interessant, com conviuen les emocions dins nostre, com estan organitzades... Pels que estem entrant en aquest món des del punt de vista educatiu, és interessant com ho planteja i dóna peu a moltes reflexions.
- la caracterització de les cinc emocions bàsiques. Estan molt ben aconseguides. Personalment, i no és broma, les nomenaria a l'òscar coma millor interpretació. Tenen grans moments i s'identifica molt bé el què estan sentint a cada moment.
En definitiva, bona estona, una mica sobredimensionada, però recomanable.

MERLÍ

Dilluns que ve s'acaba "Merlí", una sèrie de tv3 sobre un professor de filosofia una mica especial en un institut de Barcelona. M'hi he enganxat tan tard a a sèrie, que aquest dilluns vaig veure el penúltim capítol al mateix moment que l'emetien. I és que en un principi no em venia molt de gust veure-la, ja que patia pels estereotips que poguessin aparèixer. Ja he parlat en alguna entrada del bloc, que els mestres que surten a les sèries de ficció catalanes no deixen l'ofici massa ben parat. Fa poques setmanes, uns amics mestres van dir que no estava malament, que tot i que algunes situacions eren molt forçades, en general estava força bé. Així que vaig buscar la sèrie "en diferit" i me n'he tornat incondicional.
En Merlí és un professor que tot i que té algunes actituds censurables al meu gust, la seva constant provocació a tot el seu entorn és fantàstica. Té diàlegs i frases que poden passar a la història de les frases televisives, i que són dignes de l'humor típicament català, molt anglès, cínic i punyent. Gran mèrit de tot plegat és el genial treball de l'actor Francesc Orella, que tan sols amb la mirada ja et provoca una reacció sobre allò que està fent. un deu, de veritat.
Les situacions, són, dins del que cap, força adequades a la realitat. Algunes segurament una miga més exagerades per tal de treure-li més suc, i tot i que té aquests moments que sobren, en general s'aconsegueix un treball notable. Ara que m'hi he enganxat, em sap greu que s'acabi, ja que l'he hagut de devorar en poc temps. Qui sap, té pinta de tenir segona temporada...
A l'imaginari quedaran frases mítiques com:
"Herodes es va equivocar; no havia de matar els nens sinó els seus pares"
"Segur que a primària eres dels que anaven a plantar llavors a l'hort"
I moltíssimes més que ara em sap greu no haver-me apuntat. Però té fàcil solució. E farem una segona revisió amb llibreta i llapis a la mà.

A LES BARRICADES!

Durant dos mesos he estat defensant la CUP de les brometes, indirectes, retrets, etc que li feien companys independentistes com jo. Bé, defensar, defensar, tampoc, però sí que mostrava el meu descontentament perquè no manteníem l'actitud què creia que havíem de tenir; i això era mantenir la calma i esperar que pacientment, es posessin d'acord, perquè era que és evident que s'hi havien de posar.
Ara, la veritat, no sé ni què pensar, ni què dir. Potser és perquè se m'ha quedat la mateixa cara d'imbècil a mi i gairebé dos milions de persones que se senten en aquests moments estafades pels diputats al Parlament.
No em puc creure el què està passant. La gran oportunitat per al nostre país s'està evaporant davant dels nostres nassos. És que m'importen una m... els arguments dels cupaires, el mateix que m'importen els dels Juntspelsí. M'és igual els sacrificis que hagin de fer. Que es guardin els seus principis on els càpiga, els seus arguments, les seves creences polítiques. ENS IMPORTA UNA M!!! Estem parlant de la independència de Catalunya! La vegada que hi hem estat més a prop, la vegada en què aquest cop sí, anava de veritat i es podia com a mínim intentar aconseguir!
I uns surten amb que el president ha de ser tal, i els altres que no i que no. Es pot ser més infantil en un moment com aquest? Ja ho he dit més d'una vegada: no sóc pas votant de CDC, mai votaria en Mas en unes eleccions. De fet, en els jocs aquells en què et pregunten coses i al final et diuen a quin partit polític t'assembles, em surt la CUP! Doncs la veritat, em sembla que a les properes els votaran els quatre arreplegats de sempre, aquells que fa anys anàvem a les Diades com si anéssim en família de poquets com érem.
Què més dóna? Posem un president i ja està! Total, són 18 mesos, no? O això de l'any i mig també és una altra enganyifa? Posem qui sigui, fem el què hem de fer, i després, quan toqui, a les primeres eleccions catalanes de veritat, cadascú ja votarà a qui li doni la gana! Però ara? Ara no es tracta d'això! I quan sento a dia d'avui, els de la CUP fent el seu discurs, doncs està molt bé el què diuen sobre les seves idees, si no estan pas malament! Tant de bo es complís. PERÒ ARA NO ES TRACTA D'AIXÒ, RECÓRXOLIS! ara es tracta d'assolir la independència d'una vegada i deixar-se de punyetes!
Que no veuen el què estan fent a Espanya amb nosaltres? A què esperen? De debò tot és per en Mas? No deien que les persones no eren importants? Doncs què més els dóna? Els molesta que sigui la cara visible del procés? A mi també em sap greu que es concentri tot en la seva figura, però per la independència de Catalunya jo sacrifico els meus gustos, i segur que com jo, centenars de milers més, que fa anys que esperem aquest moment!
Senyors de la CUP, envejo la seva determinació i coherència, però si no baixeu del burro, que us donin pel sac, de debò!