LA PRINCESA

"Ajuda'm Obi Wan, ets la meva única esperança".
Amb aquesta frase es feia conèixer la princesa Leia, la immortal heroïna de la saga de Star Wars. El personatge, immortal, l'actriu, Carrie Fisher, com tots, ben humana. Com molt bé diu el seu company a les pel·lícules, en Mark Hamill (Luke), era la "nostra princesa, la princesa de tots, li agradés o no". Interpretar a aquest personatge li va reportar fama mundial, milions de fans, però també va ser la seva llosa, que la va portar pel cantó fosc de la vida. És curiós com acaba aquest any 2016, amb una bona colla d'artistes deixant la vida. De fet, com passa cada any, però hi ha personatges emblemàtics. Com amb tanta poca aparició a la pantalla, la Leia ha estat companys de moltes hores de mirar-les una vegada i una altra, i de moltes hores de joc amb els ninos quan un era nen. Les fatalitats de vegades tenen casualitats macabres, i mentre preparava el funeral de la seva filla, la mare, la també actriu Debbie Reynolds, també mor. En aquest cas, el de la mare, amb moltes més pel·lícules al darrere, però cal recordar una en especial que és de les més importants de la història del cinema: Cantant sota la pluja. Dues dones, dues pel·lícules que les faran immortals per sempre.
Ara que ens trobem en plena ebullició de la saga, per la nova trilogia (on hi apareix de nou), i els spin-off's que estan fent i preparant, és coincidència que ens deixi. Potser no tenia ganes de reviure aquella fama que la va enfonsar. Tot i que la seva aparició a les noves pel·lícules potser representaven una reconciliació. sigui com sigui, la màgia de les tres primeres, és insubstituïble, i tots els nens i joves que les veuen, no entendran mai el què sentíem quan les estrenaven en aquells llunyans anys 80.
Que la força ens acompanyi.

NO TRENCAR ELS OUS

Ara ho entenc tot! El problema de "per fer una truita primer s'han de trencar els ous", és que no ho entenen!
He estat buscant a sant Google com fer una truita, i quan he trobat una recepta en castellà (per a què no diguin que...) resulta que la fan sense trencar els ous! Directament es posen a batre'ls! La veritat és que no sé si provar de fer-ho perquè ja m'imagino com quedaria...
Au va! Que els aprofiti!



Cómo hacer tortilla francesa
Batimos los cuatro huevos en un plato hondo, añadiendo un poco de sal, y calentamos una fina capa de aceite en una sartén pequeña.
Echamos los huevos batidos en la sartén y extendemos bien la mezcla. Cuando esté casi cuajada la doblamos por la mitad, o bien le damos dos vueltas para enrollarla.

OH REGINA

En poc menys d'una setmana vaig visitar dues vegades el Jove Teatre Regina per veure els Pastorets Superestel. És ben coneixedor als meus cercles que tinc una relació poc amistosa amb les diverses versions dels pastorets des de sempre. Potser és que la repetició d'un text em cansa? No crec, perquè si no, deixaria de veure aquelles pel·lícules que m'agraden tantes vegades... Potser és per la mala experiència que vaig tenir fent de patge en una representació quan feia 8è? Rebuscat, però segurament aquesta és la clau, perquè 31 anys després, encara recordo la sensació de ridícul i mala estona que vaig passar.
Malgrat tot, periòdicament vaig a veure amb l'escola (o amb el MEC, com va passar ara fa poc) la versió que en fa la companyia La Trepa. Dins la mania que li tinc al text, reconec que la versió que en fan al Regina em diverteix i em fa passar una bona estona. I per aquest motiu hi seguim anant amb l'escola.
El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país. I una de les coses que em fan posar-me nostàlgic, és el fet de que com que fa tants anys que hi anem, a gran part de l'equip artístic de la companyia els he anat veient al llarg d'aquests més de 20 anys, de manera que veig com han anat madurant i creixent alguns dels seus membres. I havent parlat poc amb ells però alguna vegada sí, és com si fossin part de la meva història com a educador, i per tant els hi tinc cert "carinyo" i respecte.
Gràcies i a seguir endavant!

WALKING DEAD - Z

Com comentava a l'anterior entrada, els dilluns coincidien a a petita pantalla les dues sèries que volia seguir (ja és mala sort). Les dues a més, van fer l'últim episodi de la temporada el mateix dia. De vegades en veia un en directe i l'altre més tard, o ho feia al revés. Depenia del meu estat anímic. Una era Merlí, i l'altre, The walking dead. Ja veieu que són estils molt semblant, l'una i l'altra (😁😁😁)
Així com comentava que la segona temporada de Merlí havia estat per sota de la primera, aquesta ració de zombis també ho ha estat, però de les sis anteriors!! No m'ha agradat massa, sobretot pel muntatge que han fet. Cada un dels capítols l'han dedicat a un personatge o personatges concrets, de manera que es perdia la visió coral de la història, perdies el fil temporal perquè se suposa que tot passava gairebé a la vegada... I si tenies la mala sort que la història no t'enganxava, l'havies d'aguantar els 45 minuts. segurament, fer cada capítol barrejant-ho tot hauria estat potser una mica embolicat, però haurien de trobar el terme mig. Hi ha hagut capítols molt interessants i emocionants i altres francament avorrits. I clar, queda la sensació de que no s'ha avançat massa en la trama, com si s'hagués tractat d'un sol capítol mooooolt llarg. Bé veurem com ho continuen a la primavera, si segueixen el mateix estil o no, però tal com han deixat el grup, serà difícil.
Un apunt terrorífic: quan un marrec de vuit anys et diu que ha vist un capítol d'aquesta sèrie amb la benedicció del seu pare... Això sí que fa por!

MERLINADES

Les maleïdes casualitats han provocat que dins la vulgaritat que ens ofereix la televisió dia rere dia, les dues sèries que més m'interessen les facin el mateix dia gairebé a la mateixa hora. Totes dues, han coincidit en acabar temporades el mateix dilluns, aquest passat, de manera que a partir de la setmana que ve, ni una ni l'altra.
La primera en qüestió és Merlí, el professor de filosofia d'un institut de Barcelona, que va revolucionar el país quan van emetre la primera temporada el curs passat. Un professor amb una manera molt peculiar d'ensenyar i amb una facilitat bestial per generar conflictes i provocar polèmiques. Com que els catalans som tan tiquis-miquis, de seguida van sortir les veus crítiques dels professors de filosofia de veritat, parlant de la banalització d'aquesta branca. Renoi, s'ha aconseguit posar la filosofia en primer pla, és que la gent no està mai contenta!
Aquesta segona temporada ha estat més fluixa que la primera. En primer lloc, ja no tenia l'efecte sorpresa, i per tant, mantenir el nivell alt era molt difícil. En segon lloc, han volgut parlar de mil coses, i l'únic que han aconseguit és fer pinzellades de problemàtiques, sense anar massa al fons ni ser capaços de crear un debat seriós. Es presentava el problema, però s'hi passava molt per sobre, sense convertir el tema en centre d'atenció. Hi ha molts personatges, i tots ells donen lloc a conflictes dels quals se'n podria parlar, però ho liquiden tot ràpidament i no dóna temps a reflexionar. Clar que, acabant el capítol a quarts de dotze, tampoc són hores de pensar massa.
La imatge del jovent de Batxillerat que es dóna, fa que si ets pare o educador, et preocupis una mica. Ja se sap que per fer televisió s'ha d'exagerar una mica i estereotipar els personatges, però potser espanta una mica, tenint en compte que hi ha nens de 12 anys que miren la sèrie i agafen la idea de que ser jove és només sexe i sexe, no cal res més. Em sembla que n'han fet un gra massa. La crítica de tv de l'ARA, parlava de Merlí i la follosofia enlloc de la filosofia, així que no només són jo que tinc una visió retrògrada, sinó que és possible que s'hagin passat una mica amb el tema. Clar, dóna audiència, però a la primera temporada no calia i van tenir-ne més que ara.
També han volgut introduir aspectes de la societat del moment: una professora implicada a l'ANC i que semblava més preocupada d'organitzar cadenes que dels seus alumnes. Aix... I després, crítica a la concertada de forma gratuïta. A veure, per una banda normal, però potser cal les dues opinions si vols engegar un debat. No van fer falta ni dos dies per tenir les queixes de les escoles concertades. De veritat que hi ha gent que té poca feina, no?
Tot i això, m'

he divertit força amb molts capítols, he rigut i tot i que sé que una tercera temporada encara serà pitjor, espero que la facin.

EDUCAR SENSE CRIDAR

Existeixen les modes. I actualment, en el món de l'educació n'hi ha una de molt potent, des de fa potser tres o quatre anys, que dóna molta importància a l'educació emocional. Des del moment en què es va obrir aquesta porta, que a moltes escoles i entorns ja es duia a terme, han anat apareixent diversos estils i maneres de vendre les emocions des de l'educació. I com en tots els temes, hi ha blancs i negres, un concepte força peculiar, donat que tenim clar que l'important és la riquesa de grisos que existeixen.
En el cas del llibre "Educar sense cridar", de l'Alba Castellví, intenta donar algunes pautes per mirar d'educar els fills d'una manera menys visceral i més respectuosa; en definitiva, sense crits (que no sense conflictes). Al meu parer, el llibre té dues parts, no sé si volgudes o accidentals, cosa que no vol dir que aquestes parts siguin reals, però és la sensació que m'ha donat.
A la primera part, se'n va molt cap a un dels extrems (allò que deia del blanc i negre). Es nota molt el concepte d'educació lliure flotant per allà, i com que jo no sóc sant de la seva devoció, anava passant les pàgines assentint, però sense deixar-me interpel·lar gens. Algunes idees de l'educació lliure estan bé, però se'ls en va molt la castanya, i toquen poc de peus a terra. El que és bo per a un nen, no cal que ho sigui per a tots, i ells haurien de ser els primers en saber-ho. Però ara estan de moda i aprofiten el moment que viuen.
El llibre en qüestió, i torno a dir, segons el què m'ha semblat, abandona una mica la idea de convèncer ningú de les bondats d'aquest tipus d'educació per posar exemples de situacions i possibles maneres d'afrontar-les. És en aquests moments on l'autora està més encertada, ja que sense voler ser cap dogma ni cap ordre en concret, exposa maneres de resoldre situacions que per provar-ho, no estan pas malament. És quan baixa dels núvol i parla més sobre la vida real quan se li pot treure més suc al llibre, i anotar algunes idees que poden servir força en el dia a dia de les famílies.

VAIANA (MOANA)

Una de les primeres coses que sorprenen de la nova pel·lícula Disney és el nom. A gairebé tot el món s'ha estrenat amb el nom de Moana, que és així com es diu la princesa protagonista d'aquesta llegenda de les illes del Pacífic sud. Malauradament, els maleïts copyrights fan que aquest nom, Moana, estigui registrat aquí i a algun altre país europeu, de manera que no es podia fer servir. Així que el van canviar per Vaiana, que tot i ser una paraula d'origen tahitià, no és l'original.
La pel·lícula en sí, està força bé. És més de l'estil de Frozen que de Zootrópolis, i per tant, el repte de fer baixar la febre Frozen per Moana és difícil, molt difícil. El temps dirà si ho aconsegueix.
La història se centra en les antigues històries d'aquestes illes llunyanes, no només en l'espai per a nosaltres, sinó també en el temps. Cal retrocedir alguns milers d'anys. La lluita d'una "princesa" per tornar el món a l'ordre que s'havia trencat degut a l'acció d'un semidéu presumit que havia robat una pedra molt valuosa. La trama va seguint la típica història amb algun detall de sorpresa, no espectacular, però sí convincent, però en general, molt plana.
Com sempre, la banda sonora, les cançons, són un regal, com no podia ser d'altra manera. Els acabats dels dibuixos, per diferents de les històries habituals, també estan molt bé. I el típic protagonista secundari animal és realment molt divertit. S'agraeix que els animals no parlin per una vegada.
Molt digna de veure, potser un pèl llarga, però recomanable de totes totes.
No ve al cas, però és fantàstic veure pel·lícules en català a l'Heron City, sempre tens lloc!

AIXÒ NO ÉS MESSIDEPENDÈNCIA

Molt s'ha parlat, cada vegada que el Messi estava lesionat, de què el Barça té Messidependència, i que no sap jugar a res, no es guanya si ell no hi és. Avui ha quedat demostrat que res de tot això. El què té aquest equip és Iniestadependència. I si no, només cal mirar el Barça-Madrid d'avui. Gairebé una hora de no jugar a res (igual que als darrers partits jugats), i ha estat sortir Don Andrés, i ha tornat l'ordre, els encerts, el jugar amb criteri... bé, ha tornat el Barça.
Malauradament, l'inefable Sergio Ramos ha empatat a l'últim minut com fa sempre en partits com aquest, i hem quedat 1 a 1 i amb cara de moniatos. La possibilitat d'apropar-nos i quedar a 3 punts, s'ha esfumat per culpa d'un cop de cap absolutament previsible. D'aquesta manera, acumulem ja 4 partits seguits empatant, i la sensació confirmada de que hi ha alguna cosa que no funciona. Veurem si amb el retorn de l'Iniesta almenys comencem a posar ordre i de mica en mica tornen a jugar com saben... ja veurem.
Per què passa això? L'època gloriosa del Barça tenia una columna vertebral fantàstica: Valdés, Puyol i Piqué, Busquets, Xavi i Iniesta, i Messi al davant. Els altres jugadors, els que completaven l'equip, podien anar variant, però això era l'ànima: una defensa brutal al darrere, el millor del món al davant, i és clar, un mig de camp absolutament diví. Va marxar en Víctor, el Puyol, en Xavi... i els altres es van fent grans. La qüestió és que el secret d'aquest equip era sobretot el mig del camp. Era allà on es gestava el miracle futbolístic d'aquests darrers anys. Evidentment, sense Messi tampoc s'hagués aconseguit gran cosa, però el secret del joc no és Messi (si no, mirem l'Argentina, que està a punt de no classificar-se per un mundial). Messi és el millor del món, però ell sol no farà res. I el Barça tenia un mig del camp màgic i de control del joc bestial.
Què passa ara? Que Xavi no hi és, Iniesta juga la meitat dels partits i en Busquets, quan està lent, no domina. Per tant, per tornar a ser el què érem, no podem tornar a tenir el mateix, però cal tenir cura d'aquest espai de joc i mirar de tenir sempre els millors. Controlem el mig del camp, i Messi ja farà la resta. Esperem que es redreci la situació actual. No hem perdut res, però no despistem.

EL NOU I EL DE NOU

Fa just una setmana es va tancar la temporada castellera, i tres dies després es commemorava els 20 anys del primer assaig. Sí, ha arribat el vintè aniversari dels Castellers de la Vila de Gràcia. A mi encara em faltaran uns pocs mesos per tal de celebrar 20 anys junts (fins el març de l'any que ve no els compliré). Encara que els darrers anys la meva presència a la colla ha estat ben minsa, no deixo d'estar-hi assabentat i participant de les diades més importants, com qualsevol veterà de les colles grans...
Però d'aquests vint anys de castells ja tindrem altres moments per parlar-ne. Centrem-nos en la darrera diada. Molt no puc parlar de la temporada en general. Només he anat per l'Aniversari al maig, Festa Major, Concurs i la Diada que comentava. No ha estat una temporada fàcil. L'objectiu de mantenir-se en el nivell de colla de 9 s'ha assolit, però les diverses ensopegades amb el 3 de 9 amb folre i les caigudes d'aquest castell per la Mercè i el Concurs han condicionat molt els resultats finals i l'assalt a la gama extra.
Tot i això, aquesta passada Diada es va descarregar el 3 i segurament només els sabedors de les dificultats donem importància al valor emocional i d'orgull que tenia aconseguir descarregar aquest castell abans d'acabar la temporada. Com que es va fer, i prou bé, es va fer el primer intent de castell de gamma extra, el 9 de 8. No negaré que sóc dels que no m'agrada incloure aquest castell al mateix sac que els altres gammes extres. té la seva dificultat, però un 2 de 9 amb folre i manilles, per mi sí que és estratosfèric, com el 5 de 9 amb folre. El 9 de 8 requereix molt assaig, molta gent i molta força per aguantar, però no considero que sigui del nivell del anomenats abans. Tot i això, es va intentar i s'hi van arribar a col·locar els dosos abans que la canalla tirés avall. Un bon intent, però que reflexa una mica el què ha estat aquesta temporada.
L'any que ve, canvis de tècnica i de junta, i a seguir endavant amb la colla i els castells. La meva aportació no crec que sigui massa diferent, però només pel fet de fer els 20 anys segur que ens mourem una mica més.

THE MARTIAN

The martian és una pel·lícula que explica com després d'un accident desafortunat, uns astronautes abandonen a Mart a un del seus companys, pensant-se que és mort. A partir d'aquí, la trama es divideix en tres parts diferents. Per una banda, la lluita per la supervivència de l'astronauta abandonat, que decideix sobreviure, sense saber si podrà algun dia tornar a casa. És lloable la seva actitud. El més normal seria pensar que allà t'hi quedaràs, ja que sap que un rescat podria trigar molt en arribar. Tot i això, decideix lluitar. Primera lliçó.
Paral·lelament, tenim la trama de la gent de la Nasa, quan s'assabenten que està viu i decideixen rescatar-lo. Els preparatius i les burocràcies internes.
I finalment, els companys de l'astronauta, que decideixen tronar a buscar-lo un cop saben que no s'hi pot fer res més per salvar-lo. Allarguen la seva estada a l'espai just quan eren a punt de tornar a casa seva, arriscant de nou la vida. Clar, és una pel·lícula, però és la segona lliçó.
Sense ser cap meravella, és una pel·lícula interessant i ben feta, que detalla força bé les tres trames, encara que siguin ficció de la bona. Però com que no sóc gens partidari de buscar les contradiccions físiques a les teories de Hoollywood, li poso un notable. Si volgués fets realistes, no veuria aquestes pel·lícules, sinó els documentals d'en Carl Sagan.

LA MESTRA

Tot llegint el llibre "Educar sense cridar", de l'Alba Castellví, veig una frase que em sorprèn i em deixa per uns moments amb l'ai al cor. Tant, que n'hi dedico una entrada. I què és això tan gros?
Resulta que escriu en un moment donat, parlant de les conseqüències que pot tenir un fet puntual amb un fill: "Per això serà bo que n'haguem parlat abans amb la mestra."
Coooooooom? La mestra? Però què s'ha cregut? Però què es pensa, que només hi ha mestres dones a les escoles? Com és que no posa "el mestre", o "el mestre i la mestra"?
I de cop i volta em quedo paralitzat. Què estic dient? De debò ho penso així? Fins on arriba el poder de la nostra societat i vocabulari masculinitzat?
Analitzem-ho: Sóc dels que penso que no podem estar dient tota l'estona els dos gèneres: "Escolteu nens i nenes", " Quan aneu al metge o la metgessa", "Parleu amb el botiguer o botiguera sobre si tenen client o clientes..." Estaríem convertint el llenguatge en una situació ridícula continuada. De manera que s'utilitza la paraula en masculí (així és com s'acostuma a fer). Però és just, això? Considerant que justament de mestres, hi ha més dones que homes, s'ha de dir "els mestres" sempre? Igual que el concepte "nens" per referir-nos a tots, "pares" per dir la parella sencera... i mil exemples més. Per una dona, que hagi d'acceptar que quan diuen "Curset dirigit als mestres" no és discriminatori? Però clar, que ho diguin al revés, queda estrany.
Res, una curiositat com una altra que sense voler, destapa una caixa dels trons, i que si volguéssim embolicar la troca, es podria dur a terme un debat molt polèmic sobre la qüestió.
M'imagino un dia dient "Els nens de tercer han preparat..." i canviar-ho per "Les nenes de tercer han preparat...". Fixem-nos com en el primer estem imaginant-nos total la classe, nens i nenes, i a la segona no. Per això, en molts moments utilitzo "Els nens i nenes". Però quan es va per feina, només "els nens". Sembla una tonteria, però potser no ho
és tant.

SÚPERLLUNA

La nit del dilluns al dimarts vam arribar a la màxima proximitat a la lluna des del 1948, que es diu ràpid. 68 anys després, aquesta distància feia que la lluna es veiés un 14% més gran de quan està més lluny. Interessant.
El que és curiós és que aquest fenomen ja fa uns anys que es va repetint a les notícies. Fa dos anys, a l'agost, també ens van omplir de superllunes. Però pel què es veu, era una lluna gran, però la d'aquesta setmana ho era més. Segur que d'aquí quatre dies tornem a tenir una superlluna.
I és que de tant en tant ens hi apropem més i es veu més gran, però segur que si no ens diguessin res, hauríem vist una lluna maca però no tindríem sensació de més gran o més petita. Si no ens ho diuen, res de res. Però segur que molta gent va dir "Mireu si està grossa la lluna, és veritat!", i qualsevol altre dia que es vegi ben maca, estaria igual.
Bé, apart de deixar constància de com ens deixem enredar pels mitjans de comunicació, és veritat que veure la lluna aquest dilluns era molt bonic. vaig recuperar el telescopi i a mirar els cràters! Que bé que es veuen, renoi!
Sense que vingui a compte, quan vaig pel carrer i veig la lluna plena sempre acabo taralejant dues cançons de l'Sting, "Sister moon" i "There's a moon over Bourbon Street". No sé com m'ho faig, em surt d'una manera totalment espontània i sense pensar. Deuen ser efectes de la lluna: les marees i les cançons de l'Sting.

BU FAREM!

Nova demostració de força de l'independentisme. Aquesta vegada, convocats de nou per les 3 entitats que encapçalen ara mateix tot el moviment social sobiranista, omplíem l'avinguda Maria Cristina i la plaça Espanya per tal de donar suport als polítics que estan sent investigats, amenaçats, detinguts i properament jutjats.
80.000 persones segons la Guàrdia Urbana, per tant podem assegurar que eren ben bé 100.000. Un acte breu però directe al gra, el què es coneix com "clar i català". Va estar bé que hi fossin tots els implicats, des de l'expresident Artur Mas i l'actual presidenta del Parlament, fins als regidors de Badalona que van obrir portes el 12 d'octubre, passant per les exconselleres Rigau i Ortega, l'alcaldessa de Berga i en Joan Coma, regidor de Vic.
Independentment del missatge que es volia llençar a Espanya (que alguns van saber llegir, però d'altres, com sempre, res de res), era interessant veure el missatge per als nostres polítics. allà hi havia milers de persones que es van reunir per donar suport a gent de l'exCiU, de la CUP i de qui faci falta. Per a assolir la independència, tenim clar que ens és igual si són d'uns o dels altres; ens és igual si són de dretes o esquerres. Volem la independència i l'hem d'aconseguir plegats, no ho farem si anem fent la guerra pel nostre compte. Després, un cop, independents, ja decidirem quin corrent volem que governi el país. Pe això, aquest trossos de quòniam que tenim ara al Parlament, han de tenir clar que han de seguir endavant, pressupostos justos o no. Els cupaires, que entenguin que no passarà res per aprovar uns pressupostos, si els propers que s'hagin de debatre són els del nou estat. No ve d'un any si el premi final és la independència! Que es deixin de tonteries! I els del govern, també, que si cal rebaixar alguna cosa, es fa. Si acabem fent el ridícul, no els perdonarem mai, ni a uns ni als altres.
Algunes frases de les que es van dir, podrien arribar als annals de les frases mítiques. Primer, l'speaker dient: "Vosaltres, tireu cap a allà". A veure... on és allà? Després, quan la presidenta de l'AMI va dir; aquest procés va començar amb vosaltres i acabarà amb vosaltres". Boníssim, i tant que està acabant amb nosaltres, i tant! EL president d'Òmnium, parafrasejant el regidor de Vic, dient que es trencaran molts ous per fer la truita". I és clar, el crit de "HO FAREM", que jo sentia com  "BUFAREM".
El darrer apunt, té a veure amb les edats dels presents. La mitjana d'edat era força alta. Faltava molt jovent. Diguem que la franja entre 15 i 25 anys, era simbòlica. Què passa amb els joves del nostre país? No els importa el què està passant? Perquè si és així, les escoles i instituts, que tant ens omplim la boca en què els estem educant per a  ser crítics amb la societat, que siguin justos, solidaris, implicats... ho devem estar fent fatal, si a l'hora de la veritat els és igual i no fan acte de presència. Segurament a les escoles fa por parlar d'això per si ens etiqueten com a adoctrinadors. però clar, si es parla de la injustícia en tal país o en tal altre, no es pot parlar del nostre? Sembla que no. Senyal inequívoc que no estem en un país normal.

EXTINCTION

Molta planxa i moles ganes de relax aquestes darreres setmanes que comporten un visionat més nombrós de pel·lícules, tant al sofà descansant com planxant.
En aquest cas, Extinction. El tràiler presentava una altra pel·lícula d'apocal·lipsi zombi, on se'ns mostrava poca gent i molta neu. Quan acabava el tràiler, arribava la sorpresa: produïda i dirigida per espanyols. I ara no vull entrar en temes polítics o de menyspreu al cinema espanyol, sinó que no es notava gens l'estil ibèric en aquell tràiler. I finalment l'he vist.
Doncs molt bé, ha estat força interessant. La trama és evident: holocaust zombi i nou anys després, sembla que només queden 3 persones, dos homes i la filla d'un d'ells. Per tant, altra vegada com s'enfronta l'espècie humana a situacions límit. Els dos homes ho fan de maneres ben diferents, moguts per raons diferents. Els ensurts i els zombis són, un cop més, el de menys. És més interessant com interactuen els personatges amb la situació. I aquí cal tornar a dir que no es nota gens l'accent espanyol. Et diuen que és un film dels USA i cola. Segurament ajuda que sí que ho tenen participació, ja sigui en el repartiment, o en els diners posats per alguna productora que li ha donat un altre aire. Aconsegueixen donar-li un aire claustrofòbic tot i estar a l'aire lliure donat al temps meteorològic que s'exhibeix, enmig de la neu i el fred.
Sigui com sigui, ha estat interessant distreure's amb aquesta pel·lícula.

ANT-MAN

Un divertiment. Havia vist el tràiler unes quantes vegades i no em cridava l'atenció. Quan va sortir als canals de televisió, seguia sense dir-me res. Finalment, davant les bones notícies que arribaven dels USA, vaig pensar: "I per què no?". I va ser tot un encert.
No hi busquem la trama d'un X-men (els primers), ni l'entreteniment divertidíssim dels primes Spiderman. No arriben a aquest nivell, ni molt menys. Però després d'haver-ne vist un bon grapat de pel·lícules de superherois, i possiblement perquè no n'esperava res de res, m'ho vaig passar pipa. Típica història de bons i dolents, però amb un punt de partida peculiar i força sentit de l'humor en molts moments. Sense grans efectes, els justos però ben aconseguits. una pel·lícula mesurada, que et dóna diversió i et distreu dels maldecaps de cada dia. Segurament ho faran, però no calen continuacions. Ha estat bé, però no fa falta seguir explotant-ho, perquè perdrà la sorpresa.
Només dir que el moment "Thomas", una locomotora de dibuixos animats que estaven de moda, és impagable, del millor de la pel·lícula. Feia molt temps que no veia en Michael Douglas en acció, una altra sorpresa del film.
M'ha fet recordar els còmics dels "Vengadores" dels meus germans, que vaig heretar i em llegia sovint. Allà sortia l'home formiga, un personatge que a la pel·lícula representa que seria en Douglas. Així que una mica de retorn a la joventut sí que tenen pel·lícules com aquesta. I les que diverteixen, almenys et deixen un bon gust a la boca.

DEIXEM-HO ESTAR

Què vols dir sobre el tema del dia? Donald Trump, president dels Estats Units. President d'un país que provoca reaccions de tot tipus arreu del món, que aixeca simpaties i antipaties, que és capaç de crear guerres i conflictes a l'altra punta del planeta. Un sexista, racista, xenòfob... té en el seu dit el botó de les armes nuclears. El món és boig, boig, boig... Què han fet aquests sonats dels nord-americans?
Tot això són les reaccions amb què hem despertat avui dimecres. Ara tot són lamentacions, cares de sorpresa i indignació pel què sentim com un atac a la llibertat d'expressió, de... qualsevol dels tipus de llibertat. Però a veure, des del moment en què va sortir clarament guanyador de les primàries del partit que representa, havíem de tenir clar que la possibilitat que sortís vencedor, existien. Quan van sortir a la llum les seves declaracions masclistes va semblar que era l'estocada final. Però no. Independentment del malament que pugui caure la Hillary Clinton, independentment de ser sabedors que és la Clinton no era una gran candidata ni era cap cosa boníssima... independentment de tot això, pensàvem que la teoria del menys dolent donaria la Casa Blanca a la primera dona.
Doncs no. I ara tot són lamentacions i anàlisi del perquè ha passat. Doncs per la mateixa raó que a Europa creixen els partits d'extrema dreta i feixistes. Per la mateixa raó que es permeten manifestacions nazis, per la mateixa raó que un partit ple de corruptes i mentiders sigui el que governi un país, per la mateixa raó que milers de refugiats sirians i d'altres països es troben abandonats per una Europa que ara es lamenta de la victòria republicana.
Hipocresia i més hipocresia. I després, por. Por a què la història es repeteixi. No estem salvats. Les grans desgràcies del món es poden tornar a reproduir perquè la gent oblida, perquè la gent no vol ser bona, perquè la gent no s'educa en el menyspreu a tot al què soni a ranci i feixista, tal com ja comentava a "London has fallen" i a "Esgarrifances". Si no eduquem els nostres nens en la tolerància, i no es fan unes lleis i una societat que tingui els valors com la solidaritat, respecte i empatia com a pilars fonamentals, el món estarà perdut.

DESOBEDIÈNCIA

Temps moguts al país. Potser hi ha gent que no se n'adona. Potser hi ha gent que es pensa que tot és teatre. Potser hi ha gent que no pensa res. Però la qüestió és que cada dia que passa és un dia més cap al desenllaç final. I és que al final hi haurà un desenllaç, sigui el què desitgem o el contrari, sigui per insistència o sigui per desídia. Però arribarà el final. I si els polítics que hi ha ara no ho fan, potser ens quedarem com abans (impossible, perquè serà pitjor), però ells hauran perdut definitivament la poca credibilitat que els queda.
Mentre això arriba, el govern espanyol finalment existeix de nou, i encara sort que no hi ha hagut terceres eleccions, perquè els peperos haurien assolit la majoria absoluta, segur.
Les últimes setmanes s'han vist diverses mostres de rebel·lió i desobediència. Des del cas dels polítics del 9N, fins a l'alcaldessa de Berga aquesta setmana passada, passant pel regidor de Vic, i els de Badalona. De mica en mica es van multiplicant les mostres de desobediència a l'estat espanyol, i és de suposar que en vindran més. ja era hora. Els polítics són els que han de donar la cara ara. Els toca a ells. La societat civil ja ha fet tot el què havia de fer, i més. I seguirem sortint al carrer i donant les mostres de suport que calgui com aquest proper diumenge. Però qui ha de fer els passos són els nostres governants, siguin del color que siguin. I si no es posen d'acord, tant els uns com els altres mereixeran ser repudiats i llençats a la paperera com alguns d'ells van argumentar una vegada.
S'acosta l'hora de la veritat. Per bé o per mal.

UN FROZEN DIFERENT

Fa uns dies vaig veure Frozen. Sí, sí, Frozen. Però no la de Disney, que ja he vist unes quantes vegades, sinó una altra molt diferent, traduïda a les Espanyes amb el nom de "Bajo cero". Explica com tres joves esquiadors es queden penjats en un telecadira durant una nit, ja que per una errada humana es pensen que ja no hi queda ningú esquiant. Així que tenim dos nois i una noia, que de mica en mica es troben a les fosques, a temperatures sota zero, amb algun temporal de neu, i no especialment preparats per passar la nit al ras.
Es tracta d'una altra d'aquelles pel·lícules que no passaran a la història del cinema, ni molt menys, però que porta  a debat un cop més, com s'enfronten les persones a situacions límits. Ara és un desastre natural. ara és la fi del món, ara és un apoc
alipsi zombi... la qüestió és veure la reacció humana quan som portats al límit i ens trobem en una situació desesperada, de vida o mort. Tots podem imaginar què faríem en situacions com aquestes, però fins que no t'hi trobes, no ho saps del cert. Aquesta peli em recorda molt a "Open water", pel·lícula del 2003 que explica la història real d'una parella de bussejadors que també se'ls deixen a alta mar i queden abandonats enmig de l'oceà. Com encarem la situació sols, desesperats... Bé una premissa interessant. En el cas d'aquest "Frozen", no és cap història real, no fa falta. Però igualment et posa en tensió, això sí... No es pot dir que hagi pasat una bona estona pels nevis, però sí com a espectador.

VAGA DE DEURES

Ha anat corrent la veu de què aquests caps de setmana del mes de novembre hi havia convocada una vaga de dures a les escoles. Anem a veure:
Aquesta idea prové d'un col·lectiu, CEAPA (Confederación Española de Asociaciones de Padresy Madres del Alumnado). Permeteu-me la meva incultura en aquest aspecte, però no els conec de res. A partir d'aquí, poc cas a fer a gent ta coneguda. I en segon lloc, a mi, el què em proposin associacions de l'estat, m'importen ben poc. Parlem-ne quan ho proposi alguna associació del país.

Compte, perquè una idea tan poc encertada, també se la podria apropiar algun col·lectiu català. I és que està de moda atacar l'escola, i més avui en dia quan es vol diferenciar, ja no el clàssic pública-concertada, sinó entre clàssica i innovadora. A mi, totes aquestes sentències que fa la gent sobre les escoles d'avui en dia em posen dels nervis. Com si totes les escoles fossin igual. Com si totes ho fessin igual de bé o igual de malament. És igual la línia pedagògica que segueixin, la qüestió és que criticar l'escola s'ha convertit ara en un esport de pares i experts que s'autonomenen moderns. Doncs seran persones modernes, però amb un cervell força retrògrad.

Els deures són un tema polèmic. Es podria viure sense deures, segur que sí. Però hi ha certes tasques dels nens i nenes, que necessiten d'un plus a casa per tal de mantenir-los endollats. Ara bé, està clar que això no vol dir que hagin de tenir deures cada dia, ni tan sols cada setmana. Només quan sigui necessari, i un tipus de deure que sigui engrescador i important. S'ha acabat allò de "redacció del cap de setmana" o "files i files d'operacions". Això no porta a enlloc. 

Però hi ha escoles que sí que creuen en aquest tipus de deures, i si elles creuen, s'ha de respectar. I si portes els fills a una escola que creu en els deures i en posa molts, doncs és el què vols, no? Llavors és quan entrem en el debat del dret a escollir escola, etc. Al final, els problemes no es redueixen a una variable, sinó a moltes.

De totes maneres, aquesta vaga em sembla fatal. Si no pots canviar d'escola, hi ha altres maneres de fer sentir la teva veu. Se'n diu dialogar amb els mestres, discutir sobre el perquè de les coses. Cal més comunicació en ambdós sentits. I aquesta gent del CEAPA, l'únic que volen és fardar de modernets. Canviem l'escola, canviem maneres de fer, però fm-ho amb seny i sense encegar-nos per trencar mites.

TROLLS

De tant en tant pots anar al cinema i passar una estona ben entretingut quan vas amb baixes expectatives. Dins el ventall de pel·lícules infantils d'aquesta època, Trolls semblava la més adequada o dit d'una altra manera, semblava la menys dolenta de totes les que s'oferien. Així que, cap a l'Heron City que hi falta gent. Genial que sigui un cinema on puguis veure la majoria de pel·lícules doblades al català, i que per la zona on es troba el cinema, no hagis de patir perquè estigui ple. Clar que per una altra banda, que trist que la gent prefereixi veure-la en castellà que desplaçar-se. Quin país de mandrosos, per favor! Això sí, després tots amb la bandereta... aix...
La pel·lícula té un argument molt senzill. Dues races, trolls i Bergens. Resulta que els segons, només poden ser feliços si es mengen un troll, així que aquests decideixen un dia fugir. I al cap de 20 anys, tenim uns trolls feliços a casa seva, cantant, ballant i abraçant-se, i uns bergens infeliços i amargats.
Sí, els trolls només canten i s'abracen. Són feliços, I aquesta idea és la què alguns crítics han utilitzat per carregar-se la pel·lícula, que si ensucrada, que si els estereotips típics, bla bla bla... Doncs jo he vist una pel·lícula divertida, amb una música encertada, moderna, que dóna un toc menys ensucrat del què diuen, amb un doblatge al català excel·lent, i un missatge dels bonics. Personatges molt aconseguits, un toc que atrau als nens i també als adults, i per mi un encert. Que té alguns tics classistes? De veritat? Ara em sortiran amb què si les pelis Disney són masclistes, etc. A veure, de debò hi ha qui es creu que els problemes del masclisme actual, de la separació nen-nena és per culpa de Disney? Molta gent. Són els mateixos que deixen veure "Yo soy Luna" a les seves filles, o bé Simpsons, i altres sèries de pares enrotllats i modernets. Així que, si us plau, menys hipocresia barata, i més abraçades de trolls!!

ELS TEMES DEL BLOC (10 anys de Carlingues)

Deu anys de bloc i més de 600 articles donen peu a parlar de moltes i moltes coses. Tot i això, cada una de les entrades realitzades es poden aglutinar en tan sols setze temes. Són les setze etiquetes que marquen les temàtiques tractades en aquest bloc i que evidentment, diuen molt de la persona que escriu. Acabarem doncs, aquest repàs pel bloc commemorant el desè aniversari veient-los.
Independentment de quin és el tema més recurrent, veiem que els podem ajuntar de manera molt fàcil.
Per exemple, tindríem el bloc educatiu, amb etiquetes diferents (educació, escola, lleure, Món Jove). Tot i que podrien semblar sinònims (els dos primers per una banda, i els dos segons per l'altra), en alguns moments tracten de fets diversos.
El món de la cultura ve representat per les etiquetes de cinema, música, llibres, teatre i televisió. Personalment em sorprèn les poques entrades sobre teatre, que tot i que és sense cap mena de dubte, l'espectacle menys visitat de tots, aquests vuit articles no en fan justícia, ni molt menys.
Després podríem parlar del bloc de coses del món i quotidianes, societat en general, representat per les etiquetes de quotidià, sorprenent, viatges i món.
I finalment, tres etiquetes que van per lliure, ja que no es poden incloure amb cap grup en concret: Catalunya, castells i Barça.
Per tant, queden ben representades les meves passions: l'educativa, la cultural i la sentimental. I a més a més, amb tots els escrits del bloc "societat", puc anar opinant sobre aquest món que vivim, tan estrany i tan apassionant. Tot i que podríem afegir també, tan desesperant.

HARRY POTTER I EL LLEGAT DE LA MORT

Tan sols dos dies he necessitat per llegir "Harry Potter i el llegat de la mort", la que és la vuitena història del món màgic creat per la J.K.Rowling. Uns quants anys després del desenllaç de la saga del famós mag, dos autors, juntament amb ella mateixa han creat una obra de teatre que explica una aventura situada dinou anys després del final. Per tant, ens trobem amb un Potter ja adult, igual que els seus amics i no tan amics (Draco Malfoy), i és clar, els seus fills són protagonistes d'una trama que embolica força tota la història coneguda fins ara.La rapidesa amb què he llegit l'obra es deu bàsicament a dos factors:

Primer, és un text teatral, per tant, consta només dels diàlegs dels personatges, i no hi ha lloc pel text literari habitual. Hi ha breus textos per situar l'acció de cada escena, però després ja és diàleg. Això provoca que es llegeixi molt ràpid.

Segon, l'interès. Encara que el desencadenant de tot el conflicte sigui poc original, retrobar-me amb aquests personatges, ha fet que les ganes de saber com es va desenvolupant la història i bàsicament, com acabarà, hagin omplert tots els minuts lliures que he trobat en aquests dos dies.

Segur que algun dia sortirà publicada la novel·la d'aquesta obra, ja que és una font clara d'ingressos, i malauradament, el negoci sovint passa per davant de la lectura. No hi cauré, perquè a mi ja m'ha semblat bé aquest format, donant-me una lectura diferent i per tant molt i molt entretinguda.

Calia fer aquest nou lliurament de les aventures màgiques. Possiblement no, però no és tampoc desencertat. Ha estat molt bé, amè, distret, emocionant... i què voleu que us digui? Si ha aconseguit el rècord de lectura ràpida, deu ser per algun motiu, no? Ja hi haurà altra gent que ho criticarà, però no seré jo. A més, perquè es critiquen aquestes noves incursions en aquest món, titllant-lo de negoci, i ningú es queixa d'altres sagues, com la mateixa James Bond?

Finalment, sense voler fer-ne spòiler, deixar constància de la importància que té el quart llibre, "Harry Potter i el calze de foc". Quan vaig veure la pel·lícula, ja vaig notar el canvi radical de la història. Fins la tercera part, es podria dir que era apte per a tots els públics. a partir de la quarta és quan es comença a tornar fosca, i deixa de ser per nens. També es nota aquest canvi en els llibres. El què passa en el Torneig dels Tres Mags doncs, és cabdal en el desenllaç final, i pren encara més importància ja que és un moment molt recurrent i importantíssim en aquesta última entrega de les aventures potternianes. 

Per cert, el títol original, "Harry Potter and the cursed child", es tradueix com "El fill maleït". un a mica estrany que no s'hagi fet una traducció literal, tot i que sigui força sinònim. No sé perquè s'ha fet així.
I encara no acabo... A qui he trobat a faltar? La Luna Lovegood, és clar! Què se'n podria haver fet dinou anys després? Hauria estat divertit retrobar-la en un nou rol.

ELS ALTRES 24 D'OCTUBRE (10 anys de Carlingues)

Cada vegada que aquest bloc passava pel 24 d'octubre, celebrava un anys més. Però n'era conscient cada vegada? Mirem què passava per aquelles dates (dies amunt, dies avall), perquè en tots aquests deu anys, només dues vegades hi ha hagut una entrada coincidint amb la data exacta: la del 24 d'octubre de 2006 (la primera) i la del 24 d'octubre de 2016 (la d'aquest aniversari). Els altres anys, passaven aquesta data per davant o per darrere sense pensar-hi gens:
2007: La més propera és del 6 de novembre, "Miri, miri, Miró", un narració dels viatges a una botiga concreta perquè no sabien arreglar l'ordinador.
2008: "Ventdelplà té un problema amb l'ensenyament", data del 27 d'octubre, tres dies després del dia D. Aquí es reflexiona sobre el paper dels mestres, poc centrats, en aquesta mítica sèrie de TV3.
2009: Segurament la més llunyana de la data, és aquesta, del 4 d'octubre, "Tornen els bons", on m'alegro de l'anunci del retorn dels Cranberries. Casualitat que aquest any tornessis a tornar.
2010 i 2011: són els dos anys en blanc.
2012: Quasi encertem de ple. L'article és del 23 d'octubre. "90 minuts més l'afegit", on analitzava els primers mesos del Barça d'en Tito Vilanova. Ja defensava en Bartra, en aquells temps!
2013: 26 d'octubre, "Tristos tants per cent", els números de la vaga al sector de l'ensenyament que tingué lloc uns dies abans.
2014: "(no) Tot està per fer i tot és possible (encara)", un vídeo casolà sobre la concentració de l'ANC a Plaça Catalunya, amb el famós crit de "President, po
si les urnes", article del 20 d'octubre.
2015: Un dia després del 24, el dia 25 d'octubre, escrivia "La noia del tren", comentant el què m'havia semblat aquest llibre. Una altra casualitat, que al cap d'un any, el 25 d'octubre de 2016, parlés de la mateixa trama, però vista al cinema.

ESGARRIFANCES

L'altre dia, teníem una conversa d'aquestes de sobretaula entre cinc persones de diferents edats: una superava la cinquantena, dues els quaranta, una els trenta i la més jove, vint-i-cinc anyets.
Un dels temes era sobre els llibres. Llibres que han quedat obsolets, per antics, per passats de moda, per trencats... han de deixar pas a noves incorporacions literàries. Parlàvem de què se n'ha de fer amb aquests llibres que per molt cultura que siguin, llençar-ne sempre fa mal. Donar-los, hi ha molts llocs que no en volen, en els temps que corren.
Bé, finalment, la conversa va anar a petar en un comentari així amb tocs de comèdia sobre la crema de llibres. La noia més jove, va comentar que les llibres no s'haurien de cremar mai, i jo vaig respondre, ja parlant seriosament, que n'hi ha que sí, com per exemple tots els que enalteixen el feixisme, negant l'holocaust jueu, etc. I atenció, deixa anar la frase: hi ha d'haver llibertat d'expressió!
DÉUS!!!!!
Llibertat d'expressió! En un tema com aquest! Fins on ha arribat la ignorància de les noves generacions? Fins on ha arribat la incultura? Fins on ha arribat la irresponsabilitat? Seran persones que amb un mòbil a la mà poden fer de tot, solucionar mil problemes, comprar, vendre, fer això i fer allò... però de la vida no en saben res! I no és perquè jo hagi viscut cap situació d'aquestes del segle passat, però sí que sé veure la maldat d'aquest món.
Després ens estranya que ressorgeixin moviments neonazis a Europa? Ens estranya que puguin arribar a governar polítics d'extrema dreta quan no fa ni cent anys del nazisme? Per no parlar del franquisme, encara present en molts indrets d'aquest país. Pel·lícules com "L'onada", ens mostren com és de fàcil enredar el jovent i fer-los adoptar actituds feixistes sense ni tan sols adonar-se. Realment, estem molt malament. Quina por. Esgarrifances.
La nostra obligació com a educadors és la de mostrar el rebuig total i frontal a aquest passat i lluitar de totes les maneres possibles per a què no es repeteixi. I si algú d'això en diu manipular, senyal que és un d'ells.

ELS MESOS PROLÍFICS (10 anys de Carlingues)

Al llarg d'aquests deu anys, l'arxiu del bloc permet trobar els diferents articles ordenats per mesos. Hi ha mesos en què estic més inspirat pel bloc? És selectiu? O bé, escric quan toca i que quedi com quedi ordenat en el temps? Comprovem-ho.
Hi ha 4 mesos que s'emporten el 49% de les entrades. Juliol. agost, setembre i octubre són els mesos en què hi ha més escrits. S'entén perquè juliol i agost, en època de vacances, amb més temps lliure, dóna peu a estar més relaxat i dedicar-se a altres coses com pot ser escriure al bloc. Amb la inèrcia d'escriure força d'aquests dos mesos, es pot continuar amb els dos posteriors, setembre i octubre, tot i que van a la baixa clarament (juliol 82, agost 80, setembre 70 i octubre 61).
Gener i febrer serien els dos mesos següents. Potser gener, que coincideix amb època de vacances novament, i altra vegada la inèrcia del mes següent porten a aquests resultats (gener 56 i febrer 49).
Els altres sis mesos, tenen números molt semblants (juny, novembre i desembre amb 39, març 37, abril 36 i maig 34). Aquest últims mesos, coincideixen també amb els més estressants a nivell laboral. Maig i juny són dos mesos en què 4 vegades s'han quedat en blanc, dos anys per quan va estar inactiu, però dos anys més sense cap entrada tot i estar el bloc en funcionament.
Finalment, comentar que fins a tres vegades s'han superat les 20 entrades. El rècord el té aquest darrer juliol de 2016, amb 23 articles en 31 dies. Després, un altre juliol, el del 2014, amb 22 articles. I l'agost de 2012 es va arribar a la vintena. Justament, aquest agost de 2012 va ser el primer mes després de l'aturada del bloc, que va durar 15 mesos. Curiós comprovar que el juliol de 14, el dels 22 articles, coincideix també amb una aturada de 2 mesos sense escriure. Sembla que un cop passades aquestes èpoques, es torna amb força.

EDUCAR EN EL ASOMBRO

"Educar en el asombro" (no existeix en català? de veritat?)... Sense comentaris. Bé aquest llibre de la Catherine l'Ecuyer és un dels més llegits els darrers anys si vols entrar una mica més profundament o no en el món del debat educatiu en l'actualitat. Toca força temes: la hiperpaternitat seria el tema clau, ara que ja te´nom oficial, però també llença pinzellades cap a l'educació tradicional de l'escola. Tot i que és un llibre per pares i mares més que per mestres.
Té algunes dites interessants, i fins i tot alguna l'he arribat a utilitzar en la meva darrera reunió de pares, com per exemple:
"La infància és com la varicel·la, si no espassa de petit, de gran fa més mal", i l'alerta que posa sobre la taula degut a la tendència d'avançar vivències als nens quan encara no són a l'edat corresponent. De fet, llença dards i dóna en el blanc en aquest tema. En el fons, dóna voltes a aquesta idea. El fet de fer que els nens estiguin hipertaladrats amb activitats, jocs, pel·lícules, vídeos, música... que encara no els toca, provoca que es vagin cremant etapes abans de temps, i això provoca un desgavell en el procés de creixement dels nens i nenes. És una llauna, perquè criticar tot això, provoca automàticament la reacció de que et diguin carca, antiquat, prehistòric, etc. Resulta que els nens han de tenir tablet als 3 anys. Ole tu! És una llàstima, perquè el què estan provocant és una catàstrofe educativa. Què hi farem... pocs ens ho creiem de veritat, això... Però la realitat és que els nens han perdut la capacitat de sorprendre's per les coses, només estan pendents del què passa a través d'una pantalla, i es perd en definitiva l'interès per aprendre. Clar que no passa amb tots els nens, però a les escoles, comencen a ser una majoria, i això provoca canvis en el desenvolupament del grup.
És veritat que en algun moments li surt una vena hoooligan a l'autora del llibre, defensant posicions més properes a l'educació lliure i amb la qual no combrego del tot. Però ja se sap. Ni el blanc ni el negre són bons exemples de re, cal trobar el gris que ens vagi millor.
Llibre interessant, per tenir en una biblioteca educativa com a punt de partida de moltes re
flexions.

ELS MÉS COMENTATS (10 anys de Carlingues)

Per tal de celebrar els deu anys d'aquest bloc, començaré donant un cop d'ull als articles que han estat més comentats.
Molt curiós tot i que explicable el què ha passat amb els comentaris. Dèiem que hi ha una diferència brutal entre el nombre d'articles durant els primers cinc anys que durant els segons. Amb els comentaris passa justament a l'inrevés. La gran majoria d'articles comentats corresponen a la primera època blocaire, mentre que en l'època més prolífica, gairebé són inexistents. El motiu? Fàcil. Al principi en feia propaganda i l'equip monjovià-intrèpid del moment anava comentant les diverses històries que publicava. Fixeu-vos, sinó:
1r- L'entrada més comentada és Històries per no dormir (abril 2007) on explico el malson de les goteres a casa. Un total de 10 comentaris. És sense cap mena de dubte, la number one.
2n- El segon lloc, a distància, amb 6 comentaris, trobem Patètics, prepotents, galipàndries (maig 2007), una esbravada cap al Barça després de caure golejat al camp del Getafe. Però hi ha trampa, la meitat dels comentaris són meus.
3r- Empatats amb 5 comentaris tenim molts articles, un total de vuit
. Els apunto per ordre cronològic:
- Increïble però veritat (octubre 2006), el primer de tots.
- Adéu 2006, hola 2007 (gener 2007), primer dia de l'any, una proclama a favor de Món Jove.
- Tothom té un passat (gener 2007), un record per a l'Anna Ruete, de nena a monitora.
- Turquia 1ª part, Istambul (agost 2007), un breu crònica de l'estada a Istambul
- Embolica que fa fort (juliol 2008), una denúncia de la burocràcia i la tonteria regnant a la nostra societat.
- Au (juliol 2008), una distensió de canell poc encertada
- Per molts anys (novembre 2008), la celebració final dels 10 anys de Món Jove
- I ja en van 100 (novembre 2008), els primers 100 articles del bloc.
A partir d'aquí, algunes entrades amb 4 comentaris, 3... i res més a destacar en aquest aspecte.

THE GIRL ON THE TRAIN

Casualitats d'aquelles coincidents, han fet que ben bé un anys després d'acabar de llegir el llibre "La noia del tren", hagi vist la seva versió cinematogràfica.
Diuen que comparant els dos estils, el llibre és millor. Segur. Això és un fet totalment cert, que es pot comprovar en gairebé la totalitat d'adaptacions de llibres al cinema. En el cas d'aquest thriller, es confirma la regla. I crec que així com de vegades es pot di que la pel·lícula ho intenta i està bé, en el cas que ens ocupa, es queda massa a mig camí. No és un llibre fàcil d'adaptar, ni molt menys. A l'estar escrit com un diari de tres noies diferents, amb uns continuats salts en el temps, fa que sigui difícil d'aconseguir la mateixa sensació en pantalla gran. No es pot fer seguint la línia del temps, ja que perd molt del misteri de la trama. I fet també com un diari, amb els salts, doncs provoca que en algun moment perdis força la idea de saber en quin moment et trobes.
El resultat és una pel·lícula encertada, un thriller amb tots els ingredients, però és cert que el seu ritme decau en molts moments i perds interès en el què està passant. Han volgut viure ràpid de l'èxit i no han acabat de trobar la manera de plasmar-ho bé. No estic decebut, perquè ja sabia a què anava, però tampoc estic impressionat. Seguirem llegint.

24 D'OCTUBRE (10 anys de Carlingues)

Tal dia com avui, però de 2006, es publicava la primera entrada d'aquest bloc.
Deu anys.
Ni més ni menys. Patapam. Deu anys que han donat per molt. Deu anys en què les coses han canviat moltíssim a tots els nivells. En un món de canvis continuats, té gràcia que segurament el més estable durant tot aquest temps ha estat el de... la feina. El que menys canvis ha tingut (amb tot el respecte per les diferents innovacions i nens i nenes que he conegut i acompanyat en aquest temps).
En aquella entrada em preguntava què en faria d'aquest bloc. Segurament no em pensava que deu anys després estaria recordant aquell moment.
Des de llavors, 619 entrades que són testimoni de moltes de les situacions viscudes. Algunes recullen anècdotes, i d'altres parlen de temes seriosos. Comentaris sobre castells, Barça... Entrades sobre educació formal i educació en el lleure. Crítiques destructives d'esdeveniments indignants. El país. Crònica cultural (cinema, llibres, música, teatre). Molts, molts temes.
Una rutina estranya, amb un començament molt tímid, que es va animant fins arribar a l'abril de 2010, quan de cop i volta, el bloc a quedar aturat fins al cap de dos anys i 3 mesos. Vint-i-set mesos de silenci que vistos ara en la distància em sorprenen una mica però que diuen molt de com és de capritxós el nostre lleure. I després, l'explosió. Per a què ens entenguem, els primers cinc anys contenen 167 entrades. Per tant, els segons cinc anys arriben als 452. Caram.
Tantes coses he tingut a dir? Segurament no. Possiblement, si ens els mirem amb atenció, n'hi haurà molts que són continguts banals. Però per a mi, representen el pas del temps. Amb ells podré recórrer molts moments viscuts que d'altra manera hauria oblidat. I en el fons, no deixa de ser un hobby per omplir el meu lleure i que per tant, són un moment de desestrés i deixada anar.
Com sempre m'agrada fer a les efemèrides, repassarem alguns dels articles que han omplert aquestes pàgines digitals. En farem un documental per capítols.
Per molts anys, Carlingues!

PENDENTS DEL DILEMA

Oh... quin moment polític més interessant a les Espanyes... Per fi s'està aclarint la boira, i sembla que ens lliurarem d'unes terceres eleccions espanyoles. Per fi per dos motius: el primer, per no haver de suportar una altra campanya amb les seves cares per tot arreu; el segon, perquè els populars haurien aconseguit majoria absoluta sense cap mena de dubte.
Tot i que sense tenir-la, sembla que l'han aconseguit igualment. Tanta història per a què finalment els PSOE decideixi donar suport a en Rajoy i fer-lo president. Alguns apunts sobre aquest tema:
- Genial l'article d'opinió d'en Capdevila, recordant l'eslògan socialista "Si tu no hi vas, ells tornen", donant a entendre que si no els votaves, els populars guanyarien les eleccions. I mireu-los ara, són ells justament qui els posen al capdavant del govern espanyol.
- Fantàstica la manera que tenen de seguir aconseguint augmentar la llista d'independentistes o de gent que tot i no ser-ho, votaran que sí quan toqui.
- Destacar la imbecilitat dels polítics: resulta que han decidit que a la primera votació diran que no, i a la segona s'abstindran, de manera que així fan en Rajoy president. Quines normes més estúpides, no? Si ja ho han decidit, cabem amb aquest teatre d'una vegada, no?
- I finalment, el millor per al final: el dilema del PSC. Tant i tant xerrar, tant i tant defensar la seva postura. I ara què? Què faran? Els seus líders els han dit que s'abstindran en bloc. Què? Obeiran com a ovelles que són, deixat la seva dignitat i credibilitat per terra, tant tocades que serà el seu enfonsament definitiu? O bé, seran lleials a les seves paraules (cosa estranya) i es mantindran en el no per "coherència", de manera que trencarien la coalició, adonant-se de que l'únic camí és el de la independència?
És que és molt gros, aquest dilema!! I estic impacien
t per saber quina serà la seva decisió, perquè sigui quina sigui, serà històrica.

CAU PEDRA

Des del primer dia que es va saber que, en el marc d'una exposició, es plantarien davant del Born dues estàtues feixistes, la polèmica va estar servida. El que seria sorprenent seria que algú es pensés que no passaria res.
Doncs bé, finalment, mesos després, es va inaugurar l'exposició. I l'estàtua del dictador a cavall (això sí, sense cap) ha durat 4 dies. Mentre ha estat exposada, pintades, ous, estelades, banderes de l'arc de Sant Martí, nines inflables, caps de porc, portes pel "cap... de tot. li han fet de tot. Fins i tot protestes més educades, amb gent manifestant-se amb pancartes. Fins que la nit de dijous a divendres, uns joves la tiressin al terra i l'Ajuntament decidís retirar-la definitivament.
Si l'objectiu era que se'n parlés, totalment assolit. Ha estat tema de conversa i de debat. Però era aquest l'objectiu? De debò es pensen que es pot posar una estàtua de Franco, sigui on sigui, i quedar-se tan ample? Per què aquest és l'únic país que, amb l'excusa de ser molt educats, permetem aquestes barbaritats?
A Alemanya s'estan plantejant cremar i destruir la casa on va néixer Hitler, i l'exaltació del feixisme està prohibida. Aquí, es permet tot perquè som molt moderns. O molt imbècils, no? Si fos un país normal, encara s'ho podrien plantejar, però allò que deia. En el moment en què ens trobem, menyspreats dia rere dia, espoliats, denigrats... Quan fa quatre dies es manifestava gent amb símbols feixistes pels carrers i no passa res. Quan amenacen de mort els nostres polítics (per molt nyicris que siguin) i no passa res. En canvi, per facilitar el debat al Parlament, o posar les urnes el 9N, això sí que ho persegueix la llei.
Doncs no, mentre estiguem vivint d'aquesta manera, no es pot permetre l'exhibició d'un dels emblemes de la repressió contra Catalunya, contra es persones, contra la democràcia i defensar-ho dient que és una exposició didàctica.
Si vols didàctica, vés a les escoles i instituts i digues la veritat sense cap por de la situació actual. Digues la veritat i deixa de buscar l'entesa amb Espanya.
I tot plegat, sense fer esment de la més pura malícia de l'exhibició d'aquests dos pedruscos davant de les restes del Born. De vegades penso que aquests podemites són més rucs i innocents del què podrien semblar en un principi. A veure si de mica en mica van entrant en raó i pugen al carro de la decència i la justícia per al nostre país.

WHAT WE DID IN OUR HOLIDAY

Traduïda amb el títol de "Nuestro último veano en Escocia", aquesta és una pel·lícula que després de veure'n el tràiler, tenia la sensació de que era una d'aquestes comèdies britàniques que et feien passar una bona estona amb humor intel·ligent.
La meva sorpresa ha estat que apart d'això, del toc de comèdia que et fa arrencar un somriure en alguns moments, hi ha molt més. M'he trobat amb una pel·lícula que no sé si intencionadament o no, hi ha molt de la visió que tenen els nens del món dels adults, o més ben dit, de les grans incoherències del món adult. Com afronten tres nens les baralles i separació dels seus pares, com es relacionen cada un d'ells amb l'entorn, i com reaccionen davant d'un fet molt inesperat (i que no es pot explicar per no fer spòlier).
Després passa el què passa, que et venen la pel·lícula només com una comèdia, amb els seus protagonistes "adults", quan resulta que el gran protagonisme són els 3 nens. Les seves aparicions, frases, són moltes vegades sentències que posen en ridícul les manies i tonteries dels adults, que mirem sempre de fingir coses que no són. Ells, innocents de soca-rel, diuen el què senten, i això és la gran arma d'aquesta pel·lícula. Molt, molt recomanable.

PÀNIC AL METRO

Quina por avui al metro! Tornava a casa tranquil·lament, llegint el meu llibre (sí, sí, un llibre. aquell objecte amb pàgines que es llegeix), quan de sobte arribem a una parada i entren per la porta ni més ni menys que... dues mares amb dos nens cada una. Una mare, amb una nena d'uns 7 anys i un marrec de 2. L'altra, amb una nena també d'uns dos anys ('única que s'estava quieta, allà lligada al cotxet) i un nen d'uns 5.
Els nen i la nena més gran, han estat cridant tot el viatge, d'unes 3 parades. Movent-se contínuament, pujant pels seients, de tot. El més terrorífic, era que el nen anava menjant un plàtan. Més d'una vegada he vist passar el nen quan el tren arrencava o frenava, emportat per la inèrcia. Passaven ell i el plàtan que menjava.
El pànic doncs, no era més que tenir la sensació que tard o d'hora aquell plàtan acabaria aixafat sobre meu. Poc li faltava quan es posava dret al seient (el nen) al meu costat. La veritat és que no he estat capaç d'avançar ni una sola pàgina del llibre durant tota l'estona. I encara que s'haguessin estat quiets, els crits eren bestials.
Quan ha semblat que el perill desapareixia, és a dir, que s'havia acabat el plàtan, ha vingut la segona part: l'ampolla d'aigua! I ja teniu el nen amunt i avall bevent aigua, amb l'ampolla a la mà... han estat uns minuts llargs, moooooolt llargs.
I sí, els nens tenien mares, mares que xerraven tranquil·lament sense dir ni ase ni bèstia, ni pels crits, ni per res. Casualitats de la vida, el llibre que estic llegint en aquells moments és "Educar en el asombro", on parla de com els nens han perdut la capacitat per sorprendre's de les coses, fomentat principalment per la súperprotecció dels pares, per com els mimen i els toleren tots els capricis del món. De com tot va de malament en pitjor perquè als nens se'ls dóna tot el què demanen i ho aconsegueixen sense esforç.
La veritat és que he estat a punt de regalar el llibre a les mares aquestes, però no ho he fet per dos motius:
Un, perquè el llibre no és meu.
Dos, perquè no ho entendrien.

LONDON HAS FALLEN

Aquesta pel·lícula no passarà mai a la història del cinema. Una cinta d'acció on es barreja la destrucció de monuments emblemàtics amb el típic personatge heroic tipus Rambo que pot ell sol acabar amb tots els dolents. Podria haver un tímid intent de buscar en els mateixos USA els motius de tanta violència, però ràpidament ho intenten maquillar com a quelcom inevitable. No, no és una pel·lícula autocrítica dels ianquis envers la seva política exterior tan desastrosa i criminal. Com a pel·lícula doncs, res de nou; pinyau, pinyau i poca cosa més.
Però veure-a en aquests dies en què comença a acostar-se el moment de rellevar Obama a la Casa Blanca, li dóna un toc d'atenció. Està clar que si la presidenta és la Clinton, els nord-americans seguiran sense caure bé, i en molts temes la seguiran pifiant. Però hem arribat a pensar què serà del món si el president és en Trump? ja de per sí sol, era un personatge polèmic i força odiós. Però ara té possibilitats de ser el president d'u
n país que, agradi o no, pot fer molt per la tranquil·litat del món. Així que si surt president aquest home que fa dos dies va haver de demanar perdó per uns comentaris masclistes totalment fora de lloc, com a ciutadans del món haurem d'apretar les dents i patir. Les seves idees respecte com tracta el terrorisme internacional no poden portar res de bo. És possible que els votants dels USA no se n'adonin del perill que poden córrer, ells i tot el món, si l'escullen president? Tan cecs són? No podem pensar que se n'adonaran. La història és plena d'exemples de gent realment sonada en les seves idees que han arribat al poder mitjançant eleccions. Fixem-nos com a molts països europeus, les idees feixistes tornen a sorgir, i els seus partits polítics entren a parlaments i ajuntaments. Com és possible?
L'estupidesa humana és molt gran, gairebé infinita. Només espero que escullin el mal menor, perquè si no, ficcions com les d'aquesta pel·lícula podrien fer-se realitat. Creuem els dis i esperem que algun dia regni el seny en els polítics del món i aconseguim viure en pau.

ELS FILLS D'EN HURIN

Tot esperant nous reptes lectors, em vaig animar a rellegir Els fills d'en Hurin, un llibre que adapta un dels relats més complexes, llargs, tristos i emocionants de la terra mitja. No és la primera vegada que rellegeixo una novel·la d'en Tolkien. Segurament sóc dels pocs que ha llegit dues vegades El silmarilió. Però per un fan de les novel·les d'aquest anglès, de la màgia del món que va crear, no era pas cap repte difícil de superar.
Els fills d'en Hurin explica la història d'en Turin, el primogènit de l'home que dóna nom al llibre. De fet, la primera part del llibre es centra justament en Hurin, el pare, ja que el què li passa a ell és el què provoca totes les fatalitats dels seus fills. La trama és tremenda. és un drama amb tots els ets i uts, i és que sembla un culebrot d'aquests dels migdies, perquè no paren de passar desgràcies i més desgràcies. I quan sembla que arriba la calma, patapam, un altre desastre. Tot i ser el protagonista, costa identificar-se amb ell, ja que el seu caràcter i manera de fer no són justament políticament correctes, així que cal llegir la història sempre des de fora, des d'un punt de vista extern, que faci no implicar-te emocionalment amb en Turin. Saps que si estàs al seu costat, no acabaràs bé.
Cal dir que els enfrontaments amb en Glaurung, el drac superen de llarg els d'en Bilbo i l'Smaug. Són moments estel·lars dins la novel·la.
La capacitat creativa i imaginativa del gran Tolkien són gairebé extraterrestres. El què va imaginar és tan gran i tan poderós, que se'n podrien fer mil pel·lícules si volguessin. Potser algun dia veurem una sèrie que ho explica tot, absolutament tot, des dels Valar fins l'adéu d'en Frodo. Qui sap? El què no desapareixerà mai és l'encant i la grandesa d'aquestes històries.

20 ANYS, 11 CONCURSOS

Visca les efemèrides! Aquest diumenge, anant a concurs, pensava que feia 20 anys que vaig anar al meu primer, i per tant, aquest era el meu onzè.
Tot i ser-ne un bon grapat, són molt diferents entre ells, fins i tot moltíssim. Heus ací:
1r- El del 1996 va ser el primer concurs al qual vaig assistir. La colla de Gràcia encara no existia, i ho vaig fer amb la camisa grisa de Sants, que és on em vaig introduir en el món casteller. No recordo quins castells vam fer ni res d'això, però sí tinc un lleuger record de que va ser impactant.
2n i 3r- Per aquest motiu, quan, tot i ser ja casteller gracienc, vam tenir l'oportunitat d'anar a concurs ajudant un altre colla, no ho dubtava pas. En aquells temps, érem colla amiga amb Sants i els ajudàvem a fer els seus castells. Gaudíem de l'espectacle sense patir. El del 2000 va ser l'últim concurs en que anàvem sense nervis o patiments.
4t- Primer concurs on els castellers de la Vila participàvem, com a colla convidada. Fer-ho per primera vegada amb camisa blava ens omplia d'orgull. A més vam descarregar el primer 2 de 7 i carregar el primer 4 de 8! Que llunyà que queda en el temps...
5è- El concurs de l'any 2004 no va ser el més nerviós, però sens dubte fou el més angoixant, ja que va ser el que portava jo com a cap de colla. Responsabilitat, nervis, estrés, i pressió, sobretot molta pressió. A més, era aquell moment en què vivíem els tres anys amb la colla dividida per culpa de molts egos, i que a partir de l'any següent es va anar arreglant. Altre cop el 4 de 8 carregat (com era habitual llavors), però amb el hàndicap que la caiguda ens deixà sense 2 de 7.
6è- Segurament un dels concursos més recordats, els del 2006. No va sortir res. Vam caure de tot. Va ser un malson. Per no sortir res, ens vam perdre per Tarragona buscant els autocars i tot!
7è i 8è- Els concursos dels anys 2008 i 2010 van se semblants en quant a castells però amb una diferència molt important. El de l'any 2010 va ser el primer concurs en què vam aconseguir sortir de plaça amb tots els castells descarregats. VISCA! Era el 4 de 8 el nostre límit.
9è- I de cop i volta, el 2012, havent estat 4 de 8, 2 de 7 i 5 de 7 la nostra millor actuació en un concurs, aquell anys ens hi presentem per fer el primer intent de castell de nou de la història. En dos anys, la colla havia fet un salt espectacular, amb castells inèdits, amb diades que cada una era la millor de la història. Si consultem les entrades castelleres en aquest bloc d'aquells anys, així ho explico. Tot i ser uns intents molt macos, la sensació fou agredolça, quedant per darrere de les colles de dissabte.
10è- El 2014 arribà el què ha estat fins ara el millor concurs de la nostra història. L'únic (juntament amb el del 2010) en què no va caure res. El fet d'ajuntar que van descarregar tots els castells (4/9f, 3/9f i 3/8ag), i que a les altres colles no els sortís res, va donar de resultat l'assoliment de... la cinquena plaça!! Inaudit! Vist amb la perspectiva actual, em sembla que no ho vam celebrar prou...
11è- I aquest diumenge, 20 anys després, arribà l'onzè concurs, i altra vegada vam complir amb el mètode gracienc. Castanyot i cap a casa... D'aquí dos anys, més!

APPALOOSA

De tant en tant arriba a les pantalles pel·lícules amb la temàtica del western. Ja fa anys que van passar la seva època daurada d'en John Ford, John Wayne i tota la pesca. Més tard va arribar l'espaguetti western. I va ser justament un dels protagonistes d'aquestes pel·lícules, en Clint Eastwood, que van tornar a posar-se de moda i demostrar que en els temps actual es podien fer pel·lícules de l'oest amb molta qualitat (recordem Sense perdó com a màxim exponent).
Doncs això, que de tant en tant n'arriba alguna. I una d'elles és Appaloosa, dirigida per un altre actor, l'Ed Harris. És un bon intent de fer una altra film bo, seguint l'estela de la ja comentada Sense perdó, però es queda força a mitges. No és una mala pel·lícula, no pas. Està bé. Sobretot el treball dels actors principals, que representen molt bé la vida en aquelles èpoques. De fet, em sembla recordar que en cap moment somriuen. No duien una vida per fer massa festes, i això ho escenifiquen molt bé. La trama, correcte, tot i que té algun moment poc lligat. Si la comparem per exemple, amb una altra que vam comentar fa poc, Valor de ley, doncs em quedo amb aquesta segona.
Un apunt a les interpretacions femenines. Per una banda, sorpresa de trobar-me la catalana Ariadna Gil dins la pel·lícula. On s'havia ficat? Ara ja ho sabem. I per altra banda, Renée Zellweger. U paper poc agraït, i una cara també poc agraïda. Aquesta dona (és que farà 50) és l'exemple de fins on pot arribar la vanitat d'una persona per mantenir-se jove i fer-se una desgràcia a la cara.

CONCURS, EL DIA DE LA MARMOTA

Com tots els anys parells, el primer cap de setmana d'octubre es va celebrar el concurs de castells a Tarragona. Un company casteller, un cop acabat, després de més de cinc hores, comenta que és com el dia de la marmota.
Aquesta afirmació es basa en dos conceptes que es van donar lloc aquest diumenge. Primer, el més llunyà emocionalment de la nostra colla, que és la lluita entre Vilafranca i la Vella. Tot i que aquesta vegada hi havia alguna esperança de lluita aferrissada, la mala sort dels rosats va fer que el concurs es decantés pels verds des de la primera ronda. ara bé, com és habitual, la possible consecució d'un castell mai assolit (aquest cop era el 3 de 9 sense folre), podia donar la victòria als de l'Alt Camp. Un cop més, la rauxa de la vella ens feia esperar fins l'últim segon per veure què passaria. I com ja és habitual, el castell rosat no arriba a port i guanyen, un cop més els verds.
L'altre fet que dóna al concurs aquest qualificatiu de la marmota és el paper de la colla de Gràcia. Aquesta vegada va ser la caiguda del 3 de 9 amb folre, que apart de què aquest any està costant més del compte (3 intents i només dos descarregats), es va saldar amb gent bàsica ferida i que va impedir realitzar algun altre castell de la gamma alta de 8. Tot i quedar onzens, vam quedar per darrere de dues colles que actuaren dissabte. Bé, dues colles no; Xicots i els xinesos. És tradicional que la nostra colla no tingui uns resultats massa bons a concurs. poques vegades n'hem sortit contents, i només una eufòrics (justament fa dos anys). Així que ara caldrà esperar un bon grapat d'anys per tornar a tenir una diada maca.
Pel què fa als castells vistos, ja hem comentat la mala sort de la Vella (ai aquell 4 de 10fm); la Joves que tampoc va ser el seu dia, cosa que va aprofitar una esplèndida Jove de Tarragona (tot i no sortir-se'n amb el 3 de 10fm); molt bé per fi Sants i Mataró que van descarregar el 2 de 9fm que no els sortia tampoc en aquesta diada.
És el concurs una diada polèmica però espectacular. Una diada que acostuma a començar bé, però que a la segona ronda, quan comencen els castells límits, comencen a caure castells, convertint-la en una de les diades més accidentades. a veure per quan una més serena. Tot i que llavors, deixaria de ser el concurs.

THE WALK

L'any passat va caure a les nostres mans la possibilitat de treballar, gràcies al material proporcionat pel Museu dels Invents de Barcelona, el món dels inventors. Dotze experiències, dotze inventors, dotze invents... Que podíem treballar amb un grup-classe. Va ser una molt bona experiència.

Una de les propostes duia el nom de "Look forward". L'objectiu era el de fixar-se bé l'objectiu que vols aconseguir i anar sempre en aquella direcció per tal d'aconseguir-lo. I com a exemple, ens presentaven en Philippe Petit, un equilibrista francès que va creuar fins a set vegades, la distància entre les torres bessones de New York, caminant per sobre un cable.

Fins aquell moment, desconeixia totalment aquesta proesa (aquí podríem parar un moment i fer-nos adonar de quantes coses que desconeixem... ) I casualitats de la vida, per aquelles dates s'estrenava al cinema la pel·lícula "The walk" que explica com van poder realitzar aquella proesa.

Finalment, he vist la pel·lícula, i per haver estat dirigida per en Robert Zemeckis, podríem dir que és una pel·lícula molt normaleta, gairebé no es nota que l'hagi feta ell, tal i com ens ha acostumat a més espectacularitat. 

Tot i això, el moment culminant de la pel·lícula, que és clar, és el passeig entre les torres està molt ben mostrat, i tot i saber que acaba bé, et manté en tensió tota l'estona. Tot el film gira al voltant d'aquest moment, són minuts i minuts de metratge amb un objectiu clar, i la veritat és que va força de cara a barraca. Així que com a pel·lícula està bé, tot i que no té grans pretensions, encara que l'espectacularitat de les escenes dalt de les torres són genials. El u`q realment atrau és saber que és una història certa, i seria interessant saber quin percentatge de persones que havien vist la pel·lícula, van acabar buscant a google o youtube aquesta gesta. Jo ho vaig fer en aquell moment en què el vaig conèixer i ho he tornat a fer ara que he vist el film.

EL NOVATO

Casualitats de la vida han fet que pocs dies després de llegir el llibre "La ràbia" de la Lolita Bosch, hagi visionat aquesta pel·lícula francesa que en clau d'humor tracta el mateix tema.
Sobta una mica que ho transformin en comèdia, quan és un assumpte molt i molt greu. Evidentment, se'n pot fer una lectura positiva, i entremig de somriures, es pot fer una reflexió sobre la situació i tots els estereotips que apareixen: el nen nou, el gras, el set-ciències, la noia minusvàlida i l'estrangera. Renoi! Només falta el gai/lesbiana!! Potser fins i tot això ja era massa per les ments franceses.
Doncs això, és evident que si analitzes cada un dels casos, i com es relacionen entre ells, en pots treure molt suc educatiu.
Per exemple, el fet que s'uneixin com a grup d'amics. És evident que aquesta unió pot fer que el rebuig dels altres sigui una anècdota, ja que et reforces amb l'amistat dels altres. Però crec que a l'hora de la veritat, això no és molt real. Els nois i noies rebutjats no ho porten tan bé, encara que tinguin un grup de fugida. Al principi, es veu una mica, quan el noi protagonista, també rebutja als què després seran els seus amics, per tal de ser "acceptat".
La noia q¡estrangera que al principi es fa amiga del protagonista, acaba sent acceptada pels "populars". Però és evident, que si l'aspecte físic de la noia fos un altre,a ixò no hauria passat. Ara bé, interessant lectura el fet que un cop acceptada, gairebé "oblida" el noi que l'havia integrat a l'escola.
En definitiva, la pel·lícula és un exemple del poder que té el desig de ser acceptat, i del poder que tenen aquests grups de "macarres" que no són sinó una colla de maleducats, amb una capacitat de fer mal molt gran.
Tot i ser doncs, tractat aquest tema amb massa intenció de desmitificar, és divertida. Però cal ser capaç de llegir entre línies i anar més enllà del què t'ofereix.