diumenge, 31 de gener del 2016

CARDONA

Un mes més tard de quan hi vaig ser, quatre cosetes sobre Cardona. Aquesta vila situada gairebé al mig de Catalunya, ha viscut un bon grapadet de visites per part meva. Per qüestions de feina, es tractava d'arribar a les mines de sal que hi ha al costat, visitar-les acompanyat d'una cinquantena de nens, dinar en un parc i tornar cap a ciutat. Poc Cardona veia.
D'altres vegades, ha estat un lloc de pas per anar a altres llocs, com el Biberó Rock,
Però ara fa un mes m'hi vaig poder fer-ne una visita molt més ben feta. Un casc antic d'aquells que et transporten anys enrere, combinat amb un comerç entre tradicional i modern, i una plaça amb el clàssic casal cultural, centre de la vida de la localitat.
La visita estrella és la del castell de Cardona. Hi vam fer una visita teatrelitzada, on a partir d'uns personatges disfressats, et repassen els fets més importants de la contrada. Amb aquest breu repàs de la història, tornes a submergir-te en situacions llunyanes en el temps, però que sents molt a prop a la vegada. Evidentment, punt i apart quan es recorda la relació de la vila amb la guerra de successió. Tot i la importància cabdal de la derrota de l'onze de setembre a Barcelona, és important saber i recordar que Cardona fou l'última població catalana en rendir-se a les tropes borbòniques, tres dies després de Barcelona. Patia un setge (de molts que n'havia patit ja), i coneixedors de la derrota a Barcelona, van acabar rendint el castell a canvi de que deixessin marxar els seus defensors (de seguida que van poder, els espanyols i francesos van seguir-los per acabar amb ells, com no es podia ser d'altra manera, coneixen el seu "fair play").
Com van explicar, el cas
tell de Cardona mai ha estat conquerit, cosa que diu molt de la seva situació i força en cada moment de la història. Va ser adentrar-se en part de la història del nostre país, tan propera i a la vegada tan llunyana de nosaltres, els que no vam tenir la sort de que ens l'ensenyessin a escola. Espero que les noves generacions no els sigui tan desconeguda. No sé, tinc la sensació que encara avui dia, es parla de la ilustración española i no del castell de Cardona. Sense comentaris.

dijous, 28 de gener del 2016

EL RETORN DE X-FILES

Doncs una mica decebut. Potser té a veure que m'havia passat set hores dins un autocar (en dues tongades de 3 hores i mitja), però la veritat és que l'esperadíssim retorn de X files, 13 anys després de l'emissió de l'últim episodi, em va deixar igual. Tenia ganes de tornar a veure-ho, de saber per on anirien els trets en aquesta nova temporada.
El primer que et ve al cap quan t'expliquen aquest retorn, és que tenen ganes de fer diners altra vegada; aprofitar la il·lusió dels fans i les expectatives creades per treure'n el màxim profit. A nivell professional dels actors, també fa tota la pinta, ja que aquesta dècada sense expedients, no han fet res que mereixi ser destacat.
Per tal de trencar totes aquestes idees, calia que el guió fos genial, que fos tot el màxim de versemblant, que enganxés, que sorprengués... i la veritat és que res de res. El primer episodi vol explicar el retrobament dels personatges i la justificació de que tornin a treballar junts. Per a mi, tot molt forçat, acabat de qualsevol manera i amb la sensació de ser un seguit de "pegotes". El segon episodi, vol tornar a ser un cas a investigar, però tens la sensació de veure més del mateix.
Espero que ben aviat pugui tornar a escriure una entrada dient que han reconduït la situació, però ara mateix, està clar que la màgia de les temporades anteriors estan a anys llum de distància d'aquest retorn, que fa gràcia, però ara mateix sembla totalment prescindible i evitable. Tant de bo hi hagi un tomb i torni a il·lusionar-me!! THE TRUTH IS OUT THERE!!!

dimecres, 27 de gener del 2016

BARCELONA NIT D'HIVERN

Casualitats de la vida ens porten un dissabte al vespre al cinema a veure aquesta pel·lícula d'en Dani de la Orden. És una segona pel·lícula que agafa la idea de Barcelona nit d'estiu, que ja vam comentar en el seu moment.
No va costar molt decidir-se per aquesta pel·lícula. Havíem vist la primera per televisió, i com ja havia comentat, les sensacions van ser molt bones. Doncs aquesta continuació, per dir-ho d'alguna manera, no només està a l'alçada, sinó que vista en la distància, penso que en alguns moments la supera.
Dir que no són dues pel·lícules complementàries. Es poden veure independentment una de l'altra, encara que de les històries explicades, només una és una continuació. A Barcelona nit d'hivern, rius molt. Uns diàlegs força divertits, uns personatges interpretats amb il·lusió que li donen credibilitat, un humor molt català, un començament (tipus còmic) molt i molt original. I unes situacions descrites, que tot i que en alguns casos són un pèl massa imaginatives, te les arribes a creure, a viure i a riure amb elles.
Altra vegada acabo dient que el cinema català està experimentant un creixement qualitatiu importantíssim i que cal reforçar i potenciar anant-lo a veure i gaudint-lo al màxim.

diumenge, 10 de gener del 2016

NYAM NYAM!!!

No fa falta dir res més. No sabem perquè han trigat tant, bé potser sí, però ja està. Endavant!


I és que qui es creia que hi hauria acord? Jo estava convençut que hi hauria eleccions en un 99%. Sí clar... ara ens faràs creure que t'imaginaves una miqueta que encara era possible. No, és clar, no m'ho imaginava, però la possibilitat hi era, per molt que fos absolutament utòpica.
I ara què? Doncs passem a la següent pantalla. Tenim nou govern, nou president, i toca posar ordre al país mentre es van fent els passos per a assolir la independència. És veritat que aquestes lluites entre catalans han estat terribles i res pot tornar a ser igual (fins que es compleixi allò de que el temps ho cura tot). Però segur que el més difícil encara està per venir. Els nostres enemics estan ben espantats perquè veuen que sense Mas, el somni segueix endavant, i hauran de posar-se molt més durs si ens volen aturar. Potser ha acabat la nostra particular "guerra civil" (o almenys hi ha una treva); però ara s'intensificarà la batalla amb l'estat espanyol. Agafem-nos fort, que el Dragon Khan continua!

dissabte, 9 de gener del 2016

NIT MÀGICA

Les festes ja han arribat a la fi. L'últim acte, com cada any, és el 6 de gener, amb la bogeria dels regals que ens han deixat els Reis Mags, els únics a qui els catalans hem de fer cas (alguns inclouen el rei Carnestoltes... deixem-ho estar).
Records d'infantesa que et traslladen a aquells matins en què tots els germans ens trobàvem al passadís, sense obrir la porta del menjador, per fer-ho tots junts i trobar-se els paquets. Aquell matí de descobriment de jocs nous, de muntar Playmobil i de jocs de taula per després de dinar...
Ara, vist des de l'altre bàndol, es viu diferent, però et deixes portar per la il·lusió dels nens i nenes. Les seves cares quan parlen amb el patge a qui deixen la carta, la cavalcada del dia 5, sempre màgica, les presses per anar a dormir... Realment és una celebració molt especial, i esperem que duri molt s anys, tot i que els nens es fan grans i torni a viure's d'una altra manera.
Quan tornem a escola, però, no sóc dels que pregunta als alumnes què els han portat els Reis, perquè em posaria de molt mala lluna sentir segons quines coses els porten, la veritat. O saber que alguns no han tingut mai carbó, mentre que alguns bons nens diuen que sempre en tenen una mica... Aquestes incoherències no les porto massa bé, així que passo molt per sobre d'aquest tema el primer dia de cole. Potser algun dia seran màgics de debò i portaran sentit comú per a tothom! 

divendres, 8 de gener del 2016

DON'T CRY FOR ME CATALUNYA

El meu cor s'accelera i frena cada vegada que algun actiu del procés apareix per algun mitjà de comunicació o per les xarxes socials. Pel meu cap passen infinitat d'adjectius que podrien acompanyar a aquests personatges.
I és que ara mateix (o ja fa dies) és que no sé què pensar. La lògica del moment porta a pensar que anirem de nou a eleccions el març, i ja vaig comentar a "Ens preoCUPem o no" totes le spors que em porten aquesta possibilitat. Després apareixen ells dient que fins dissabte hi ha temps per posar-se d'acord, que encara estan reunits (dissabte acord i diumenge ple d'investidura). Però clar, a les alçades que estem, seria bo que s'hi posessin? Després d'haver-se dit de tot? Després de tot el què s'ha dit de tots? Quina confiança tindrien per tirar-ho endavant? Si ho penses així, millor petar-ho tot i tornar a eleccions, no?
Arriba en Mas a tv3 i recorda els grans moments del procés, quan passaven els mesos i no hi havia acord (pregunta del 9N, llista unitària...) i al final s'aconseguia. I penses potser sí, no? I si ho fan, perquè no ho feien abans i es deixaven de romanços? La gent hauria viscut més tranquil·la! No caldria tenir-nos en un estat permanent d'angoixa! Quina barra, no? Si ho fan, tampoc tindrian gaire confiança, no? Doncs ho petem tot, a eleccions i fora!
I així amunt i avall...
Avui també han tingut lloc les concentracions promogudes des d'algunes territorials de l'ANC per demanar aquest acord. I veus la gent, que crida "Volem acord", "Encara som a temps"... I criden, però sense aquella empenta d'altres vegades. És tan important el què estem jugant, que aquests crits semblen gairebé ridículs. Cal accions contundents, més encara que el dejuni de 24 hores que van fer alguns (l'acabaren minuts abans que la CUP digués el seu últim NO). Alguns deien acampada fins diumenge, però amb poc convenciment. Jo ja fa dies que pensava que havíem d'encerclar el lloc on es reuneixen els dos equips i no deixar-los sortir fins que ho aconseguissin. Però no 4 gats, no... el màxim d'aquests gairebé dos milions de votants que van tenir!
I és que no se n'adonen d'aquesta força? Ells van discutint i rient-se a la cara d'aquesta gent que porta anys al carrer per aconseguir tot el què s'ha aconseguit... Només penses en les seves sigles, digues CDC, ERC o CUP.
El pitjor ha estat quan han aparegut allà mateix els convocants d'una altra concentració amb el lema "MAS deixa PAS". S'ha de ser imbècil per anar a fer aquests crits allà on eren els altres. S'ha de tenir molt poc cervell per anar a mostrar-se amb aquestes idees allà mateix on havien quedat els altres. Uns pequen per poc llençats, però els altres, anant-hi, què buscaven? Totes les càmeres han gravat com quedaven enfrontats els dos bàndols. Volien escenificar la frase d'Aznar "Antes se dividirá Cataluña"? La veritat, han mostrat una estupidesa sublim.
Per últim, com ja havia insinuat, la participació a la nit d'en Mas al Punt.cat de TV3. Ostres, aquest home serà el què vulguis, però com parla! Et pot convèncer gairebé del què vulgui. I en algunes coses té raó, i en d'altres no, però no e spot negar que ha estat una part important d'aquest procés i no pot desparèixer així com així. Només cal menjar-se'l 18 mesos, i després adéu, no? Ja ho vaig dir, quan siguem independents, no el votaria pas, a en Mas; però ara a la CUP tampoc. I és clar, a ERC, amb el paper que està fent, tampoc. Així que petem-ho tot!!

dimecres, 6 de gener del 2016

LA VENJANÇA DELS ALMOGÀVERS

El llibre de Ramon Gasch i Andreu González ens trasllada als inicis del segle XIV, i expliquen les gestes diverses dels temuts almogàvers, quan es convertiren en l'exèrcit més temut i invencible d'Europa.
És curiós el poc que coneixem la nostra història, amagada durant molts anys darrer els llibres de text que ens feien començar una vegada i una altra per la prehistòria i mai ens explicaven res de nosaltres; això sí, les espanyes sí que les estudiàvem. Diria que encara avui dia a les escoles es maltracta la nostra història per tal d'ensenyar altres contes que no interessen a ningú.
Amb el senzill que seria organitzar un treball amb els alumnes que els fes descobrir qui s'amaga darrere els nostres carrers. Rocafort, Villarroel, Roger de Llúria, Roger de Flor, Entença... Tants i tants personatges importants que ni sabem qui van ser.
A tot això, el llibre, com els anteriors d'aquesta parella d'escriptors, estan molt ben documentats i conjunten molt bé la història amb la ficció. Déu n'hi do amb els almogàvers!! Ja ens havien dit que eren boníssims en la seva feina, però que van cometre veritables atrocitats. I és veritat. No m'estranya que en alguns llocs, per fer por als nens petits els diuen "que vénen els almogàvers" enlloc del "coco". I és que les aventures que van viure van ser importantíssimes i increïbles
. I la venjança catalana, té tela!
Dues consideracions:
Una sobre el llibre. Crec que amb tot el què hi ha per narrar, es podria haver partit perfectament en dos parts. Hi ha moments en què es podrien esplaiar més en alguns episodis, i es passa molt de pressa. Dóna la sensació d'anar molt per feina, i concentrar en poques pàgines molts anys d'aventures. Potser en dues parts hauria donat peu a poder engreixar la història fictícia i apuntar més detalls històrics.
I una segona consideració vindria a ser el paral·lelisme accidental de la història escrita amb la situació actual de la política catalana. fa 700 anys, els soldats catalans patien diverses traïcions i entre ells mateixos es tenien moltes enveges i baralles. Podrien haver estat una potència europea impressionant, però les lluites internes (i més coses) ho van impedir. No us sona? Quan hem estat a punt d'iniciar el procés d'independència, tenim els grans poders polítics sempre barallats entre ells i llençant-ho tot per la borda.

dimarts, 5 de gener del 2016

ENS PREOcupEM O NO?

Després de tants mesos i algunes nits somiant amb les assemblees de la CUP, es confirma que no investiran en Mas com a President de Catalunya.
Ara ja han passat més de 24 hores des de la confirmació oficial. Durant aquest temps, hi ha hagut explicacions, raonaments, però també renecs i insults.Alguns cupaires es queixen d'aquests insults. És evident que és lleig i que si tots som necessaris, no ens hem de barallar, dividir, etc. Però també han d'entendre que han enutjat a gairebé dos milions de catalans (els votants de Junts pel sí, la meitat dels votants de la CUP i tots els independentistes que per impediments diversos (edat o situació) no van poder votar. Em sap greu, però han d'entendre que això passi, i si no entenen que la gent s'enfadi, és que tenen un problema de debò.
Però i ara què? Doncs que després de les eleccions més importants de la nostra història, després de fer "el vot de la nostra vida", resulta que tot era fum. Bàsicament, no hi va haver prou. Havíem de ser uns quants més i ja està; ep, no massa més, uns quants milers, però com que no els érem, ara cal tornar a començar. Noves eleccions al març, a no ser que hi hagi un miracle, tot i que tal com estan les coses, no sé si seria bo canviar res del què ja està dit i beneït. En Baños ha plegat, coherent en què no pot defensar una opinió que no comparteix. La Carme Forcadell, desenganyada. El president de l'ANC demana perdó per haver demanat el vot per a les dues candidatures. Res, que millor que ho deixem per les noves eleccions.
I què pot passar?
Hi ha dues grans pors:
1- Que després d'haver-ho fet malament, es pugui fer pitjor: és a dir, que no es repeteixi Junts pel sí i que es facin candidatures separades. Quin error seria. Sempre, sempre, sempre es compleix el "divideix i venceràs". No cal dir res més. Cal que CDC, ERC i tothom que pugi i vulgui tornin a reeditar la coalició. Si no, ja podem plegar i fins d'aquí 300 anys.
2- La participació del votant independentista. Podria ser que hi hagués menys participació, doncs que sigui unionista, però que no sigui que no assolim la independència per culà dels ciutadans de peu, perquè ens feia mandra tornar a votar. Caldrà tornar a fer-ho, i fe-ho tots altra vegada.
A partir d'aquí tornen les calculadores. Fem els càlculs optimistes: Junts pel sí aconsegueix els mateixos vots, més alguns d'Unió que ja han vist que no tenen futur, més tot els que van votar CUP i estan desenganyats... Per tant, majoria absoluta. Que bonic, no? Tenim l'avantatge de saber els números del 27S i per tant, podem preveure coses.
I que sigui el president qui vulguin! Però no la tornem a espifiar, si us plau!!!

dilluns, 4 de gener del 2016

EL SECRETO DE ADALINE

Relaxem-nos una mica parlant d'aquesta pel·lícula, una comèdia romàntica i dramàtica però amb poc drama. Ens explica la història d'una noia que als 29 anys té un accident de cotxe amb llamp inclús que provoca que no envelleixi gens. Aquesta noia, que aparenta aquesta edat quan en realitat en té més de 80, va canviant d'identitat per tal que ningú descobreixi el seu secret. Fins que clar, alguna cosa passa.
Interessant visió del tema clàssic de la immortalitat, traslladada a una pel·lícula romàntica, però que deixa al debat el dubte de si és una cosa positiva o no. Sembla que d'entrada, no envellir ni morir-se és guai, però quan vas veient com tota la gent que estimes va morint, o que te n'has d'allunyar per a què no sàpiguen el què et passa, doncs t'ho penses dues vegades. Al final deixes de veure-ho com un do i més com una maledicció. Bones interpretacions, seqüències divertides, com quan la filla de la protagonista parla amb la seva mare quan físicament la relació és estranya, ja que la mare és molt més jove que la filla, etc. Intervenció d'en Harrison Ford mentre anava gravant també El despertar de la força. Per passar una estona distret, cosa que avui s'ha fet molt necessari.

diumenge, 3 de gener del 2016

AUTOIMMOLACIÓ

Queden poques hores per a què una colla de representants de la CUP decideixin el futur de Catalunya. Més de tres mesos després de les eleccions més transcendentals de la nostra història, seguim sense govern i sense posar en pràctica el full de ruta cap a la independència. Està clar que tot seria d'una altra manera si els de Junts pel sí haguessin tret un sol diputat més, però no va ser. I tot quedava en mans de la CUP. Un dels comentaris més adients ha estat el què deia que molts votaven la CUP per tal d'accelerar més el procés; i ja es veu com l'han accelerat: tres mesos parats, fent que la gent es desil·lusioni, s'emprenyi i n'estigui fins al capdamunt d'uns i altres.
Tant de bo avui s'aprovi investir Mas. Tot i que el mal ja està fet, i que res tornarà a ser com abans, pitjor seria anar altra vegada a eleccions. Seria el desastre final.
Tot i això, la CUP, amb aquesta manera de fer, s'ha dictat la sentència d'autoliquidació. Per una banda, per dins s'han trencat; moltes diferències en aquesta part del procés, la meitat volen una cosa i l'altra meitat una altra. Passi el què passi, poden acabar dividits, escindits i separats. Però cal tenir en compte els seus votants. Molta de la gent que els va votar no ho tornarà a fer després de l'espectacle. I d'altres que els podrien haver votat en un futur, no hoo faran. Hauria estat possible que personalment, en les primeres eleccions després de ser independents, algú com jo els arribés a votar. Però està clar que no ho faré ja que per idees congeniem, però per maneres de fer no. Quan havien de posar Catalunya al davant no ho han fet.
Volien canviar el sistema, i han perdut l'oportunitat de fer-ho de debò. Si haguessin votat que sí des del primer dia, i tot hagués anat com volíem, a les futures eleccions haurien pogut arribar a governar doncs seria possible que ells i ERC fessin majoria absoluta. Però han perdut l'oportunitat per culpa de no veure més enllà de les seves paranoies. Quant els queda per aprendre... esperem que no haguem fet tard...

dissabte, 2 de gener del 2016

HI HA MOLTA MALDAT EN AQUEST MÓN

El 2015 acabava amb la notícia de la desaparició prop de Banyoles d'un nen de 3 anys. Els seus pares anaven a passa el cap d'any amb uns amics en una casa rural. I en uns segons, el nen es va desorientar i va començar a allunyar-se d'on eren tots.
Per sort, el 2016 va començar amb la notícia de la seva trobada cap al migdia, un quilòmetre i escaig de la casa. Va estar 20 hores perdut, va passar la nit sol, al bosc... Uffff! El nen es trobava bé, amb esgarrinxades i una mica d'hipotèrmia, però bé.
Per una banda, la visió del nen. Què deuria passar pel seu cap en veure's sol de nit al bosc? No m'ho puc imaginar... quina experiència més terrorífica! Tot i que potser no ho va viure tan malament, els nens mai se sap com reaccionen del tot a aquestes situacions; de vegades amb més enteresa de la què ens pensem...
Per l'altra banda, els pares. M'imagino com es deurien sentir, i sé que deu ser aix`ñ, però multiplicat per mil. Quina angoixa, pobres. Sort que ha acabat bé.
Llavors, per què el títol d'aquesta entrada és "Hi ha molta maldat en aquest món"? Doncs a veure si em sé explicar. Quan vaig llegir la notícia per internet a la web del diari ARA, el meu cap sentia tots aquests raonaments previs, fins que vaig arribar als comentaris dels lectors. N'hi havia més de 40, i és clar, vaig pensar que tot eren de satisfacció, alleujament..., de manera que no me'ls anava a llegir. Quan de cop i volta, llegeixo el primer (que era l'últim, de fet). I me'ls vaig repassar tots, amb certa cara d'incredulitat i indignació.
Sí que hi havia comentaris de solidaritat amb la família, de felicitació per la feina feta pels voluntaris i equips de salvament, etc. Però hi havia també gent que es dedicava a fer observacions tipus: "aquests pares se'ls ha de castigar, denunciar, multar... fer pagar els gastos dels equips de salvament", i fins i tot un comentari de que "al nen se li havia de clavar una bufetada preventiva".
Així que comencem l'any constatant que hi ha gent molt malalta, que es dediqui a fer aquests comentaris davant el què havia passat; que tinguin els sants ous de publicar-ho i quedar-se tan amples.
Gent que quan hi ha un accident, l'únic que volen és buscar culpables, sigui el què sigui el què hagi passat, tant és si és accidental o involuntari. Per ells, sempre hi ha un culpable que pagui. I segur que són gent que fan bona cara, que deuen semblar simpàtics i tot; gent que quan et gires et claven la punyalada a l'esquena, que l'únic que volen és la destrucció de persones que han tingut un descuit, i que a ells no els hi va res! Persones que fan fàstic de veritat. Alguns els contestaven que si deien allò és que no tenien fills, i per tant, no sabien el què volia dir tot allò. No ho sé. Potser sí que en tenen, i es pensen que són els pares perfectes, i no saben que són uns desgraciats.
Bé, feliç 2016, i la meva gratitud a tot
hom que va participar a la recerca i la meva felicitació als pares del nen!