EL NOU I EL DE NOU

Fa just una setmana es va tancar la temporada castellera, i tres dies després es commemorava els 20 anys del primer assaig. Sí, ha arribat el vintè aniversari dels Castellers de la Vila de Gràcia. A mi encara em faltaran uns pocs mesos per tal de celebrar 20 anys junts (fins el març de l'any que ve no els compliré). Encara que els darrers anys la meva presència a la colla ha estat ben minsa, no deixo d'estar-hi assabentat i participant de les diades més importants, com qualsevol veterà de les colles grans...
Però d'aquests vint anys de castells ja tindrem altres moments per parlar-ne. Centrem-nos en la darrera diada. Molt no puc parlar de la temporada en general. Només he anat per l'Aniversari al maig, Festa Major, Concurs i la Diada que comentava. No ha estat una temporada fàcil. L'objectiu de mantenir-se en el nivell de colla de 9 s'ha assolit, però les diverses ensopegades amb el 3 de 9 amb folre i les caigudes d'aquest castell per la Mercè i el Concurs han condicionat molt els resultats finals i l'assalt a la gama extra.
Tot i això, aquesta passada Diada es va descarregar el 3 i segurament només els sabedors de les dificultats donem importància al valor emocional i d'orgull que tenia aconseguir descarregar aquest castell abans d'acabar la temporada. Com que es va fer, i prou bé, es va fer el primer intent de castell de gamma extra, el 9 de 8. No negaré que sóc dels que no m'agrada incloure aquest castell al mateix sac que els altres gammes extres. té la seva dificultat, però un 2 de 9 amb folre i manilles, per mi sí que és estratosfèric, com el 5 de 9 amb folre. El 9 de 8 requereix molt assaig, molta gent i molta força per aguantar, però no considero que sigui del nivell del anomenats abans. Tot i això, es va intentar i s'hi van arribar a col·locar els dosos abans que la canalla tirés avall. Un bon intent, però que reflexa una mica el què ha estat aquesta temporada.
L'any que ve, canvis de tècnica i de junta, i a seguir endavant amb la colla i els castells. La meva aportació no crec que sigui massa diferent, però només pel fet de fer els 20 anys segur que ens mourem una mica més.

THE MARTIAN

The martian és una pel·lícula que explica com després d'un accident desafortunat, uns astronautes abandonen a Mart a un del seus companys, pensant-se que és mort. A partir d'aquí, la trama es divideix en tres parts diferents. Per una banda, la lluita per la supervivència de l'astronauta abandonat, que decideix sobreviure, sense saber si podrà algun dia tornar a casa. És lloable la seva actitud. El més normal seria pensar que allà t'hi quedaràs, ja que sap que un rescat podria trigar molt en arribar. Tot i això, decideix lluitar. Primera lliçó.
Paral·lelament, tenim la trama de la gent de la Nasa, quan s'assabenten que està viu i decideixen rescatar-lo. Els preparatius i les burocràcies internes.
I finalment, els companys de l'astronauta, que decideixen tronar a buscar-lo un cop saben que no s'hi pot fer res més per salvar-lo. Allarguen la seva estada a l'espai just quan eren a punt de tornar a casa seva, arriscant de nou la vida. Clar, és una pel·lícula, però és la segona lliçó.
Sense ser cap meravella, és una pel·lícula interessant i ben feta, que detalla força bé les tres trames, encara que siguin ficció de la bona. Però com que no sóc gens partidari de buscar les contradiccions físiques a les teories de Hoollywood, li poso un notable. Si volgués fets realistes, no veuria aquestes pel·lícules, sinó els documentals d'en Carl Sagan.

LA MESTRA

Tot llegint el llibre "Educar sense cridar", de l'Alba Castellví, veig una frase que em sorprèn i em deixa per uns moments amb l'ai al cor. Tant, que n'hi dedico una entrada. I què és això tan gros?
Resulta que escriu en un moment donat, parlant de les conseqüències que pot tenir un fet puntual amb un fill: "Per això serà bo que n'haguem parlat abans amb la mestra."
Coooooooom? La mestra? Però què s'ha cregut? Però què es pensa, que només hi ha mestres dones a les escoles? Com és que no posa "el mestre", o "el mestre i la mestra"?
I de cop i volta em quedo paralitzat. Què estic dient? De debò ho penso així? Fins on arriba el poder de la nostra societat i vocabulari masculinitzat?
Analitzem-ho: Sóc dels que penso que no podem estar dient tota l'estona els dos gèneres: "Escolteu nens i nenes", " Quan aneu al metge o la metgessa", "Parleu amb el botiguer o botiguera sobre si tenen client o clientes..." Estaríem convertint el llenguatge en una situació ridícula continuada. De manera que s'utilitza la paraula en masculí (així és com s'acostuma a fer). Però és just, això? Considerant que justament de mestres, hi ha més dones que homes, s'ha de dir "els mestres" sempre? Igual que el concepte "nens" per referir-nos a tots, "pares" per dir la parella sencera... i mil exemples més. Per una dona, que hagi d'acceptar que quan diuen "Curset dirigit als mestres" no és discriminatori? Però clar, que ho diguin al revés, queda estrany.
Res, una curiositat com una altra que sense voler, destapa una caixa dels trons, i que si volguéssim embolicar la troca, es podria dur a terme un debat molt polèmic sobre la qüestió.
M'imagino un dia dient "Els nens de tercer han preparat..." i canviar-ho per "Les nenes de tercer han preparat...". Fixem-nos com en el primer estem imaginant-nos total la classe, nens i nenes, i a la segona no. Per això, en molts moments utilitzo "Els nens i nenes". Però quan es va per feina, només "els nens". Sembla una tonteria, però potser no ho
és tant.

SÚPERLLUNA

La nit del dilluns al dimarts vam arribar a la màxima proximitat a la lluna des del 1948, que es diu ràpid. 68 anys després, aquesta distància feia que la lluna es veiés un 14% més gran de quan està més lluny. Interessant.
El que és curiós és que aquest fenomen ja fa uns anys que es va repetint a les notícies. Fa dos anys, a l'agost, també ens van omplir de superllunes. Però pel què es veu, era una lluna gran, però la d'aquesta setmana ho era més. Segur que d'aquí quatre dies tornem a tenir una superlluna.
I és que de tant en tant ens hi apropem més i es veu més gran, però segur que si no ens diguessin res, hauríem vist una lluna maca però no tindríem sensació de més gran o més petita. Si no ens ho diuen, res de res. Però segur que molta gent va dir "Mireu si està grossa la lluna, és veritat!", i qualsevol altre dia que es vegi ben maca, estaria igual.
Bé, apart de deixar constància de com ens deixem enredar pels mitjans de comunicació, és veritat que veure la lluna aquest dilluns era molt bonic. vaig recuperar el telescopi i a mirar els cràters! Que bé que es veuen, renoi!
Sense que vingui a compte, quan vaig pel carrer i veig la lluna plena sempre acabo taralejant dues cançons de l'Sting, "Sister moon" i "There's a moon over Bourbon Street". No sé com m'ho faig, em surt d'una manera totalment espontània i sense pensar. Deuen ser efectes de la lluna: les marees i les cançons de l'Sting.

BU FAREM!

Nova demostració de força de l'independentisme. Aquesta vegada, convocats de nou per les 3 entitats que encapçalen ara mateix tot el moviment social sobiranista, omplíem l'avinguda Maria Cristina i la plaça Espanya per tal de donar suport als polítics que estan sent investigats, amenaçats, detinguts i properament jutjats.
80.000 persones segons la Guàrdia Urbana, per tant podem assegurar que eren ben bé 100.000. Un acte breu però directe al gra, el què es coneix com "clar i català". Va estar bé que hi fossin tots els implicats, des de l'expresident Artur Mas i l'actual presidenta del Parlament, fins als regidors de Badalona que van obrir portes el 12 d'octubre, passant per les exconselleres Rigau i Ortega, l'alcaldessa de Berga i en Joan Coma, regidor de Vic.
Independentment del missatge que es volia llençar a Espanya (que alguns van saber llegir, però d'altres, com sempre, res de res), era interessant veure el missatge per als nostres polítics. allà hi havia milers de persones que es van reunir per donar suport a gent de l'exCiU, de la CUP i de qui faci falta. Per a assolir la independència, tenim clar que ens és igual si són d'uns o dels altres; ens és igual si són de dretes o esquerres. Volem la independència i l'hem d'aconseguir plegats, no ho farem si anem fent la guerra pel nostre compte. Després, un cop, independents, ja decidirem quin corrent volem que governi el país. Pe això, aquest trossos de quòniam que tenim ara al Parlament, han de tenir clar que han de seguir endavant, pressupostos justos o no. Els cupaires, que entenguin que no passarà res per aprovar uns pressupostos, si els propers que s'hagin de debatre són els del nou estat. No ve d'un any si el premi final és la independència! Que es deixin de tonteries! I els del govern, també, que si cal rebaixar alguna cosa, es fa. Si acabem fent el ridícul, no els perdonarem mai, ni a uns ni als altres.
Algunes frases de les que es van dir, podrien arribar als annals de les frases mítiques. Primer, l'speaker dient: "Vosaltres, tireu cap a allà". A veure... on és allà? Després, quan la presidenta de l'AMI va dir; aquest procés va començar amb vosaltres i acabarà amb vosaltres". Boníssim, i tant que està acabant amb nosaltres, i tant! EL president d'Òmnium, parafrasejant el regidor de Vic, dient que es trencaran molts ous per fer la truita". I és clar, el crit de "HO FAREM", que jo sentia com  "BUFAREM".
El darrer apunt, té a veure amb les edats dels presents. La mitjana d'edat era força alta. Faltava molt jovent. Diguem que la franja entre 15 i 25 anys, era simbòlica. Què passa amb els joves del nostre país? No els importa el què està passant? Perquè si és així, les escoles i instituts, que tant ens omplim la boca en què els estem educant per a  ser crítics amb la societat, que siguin justos, solidaris, implicats... ho devem estar fent fatal, si a l'hora de la veritat els és igual i no fan acte de presència. Segurament a les escoles fa por parlar d'això per si ens etiqueten com a adoctrinadors. però clar, si es parla de la injustícia en tal país o en tal altre, no es pot parlar del nostre? Sembla que no. Senyal inequívoc que no estem en un país normal.

EXTINCTION

Molta planxa i moles ganes de relax aquestes darreres setmanes que comporten un visionat més nombrós de pel·lícules, tant al sofà descansant com planxant.
En aquest cas, Extinction. El tràiler presentava una altra pel·lícula d'apocal·lipsi zombi, on se'ns mostrava poca gent i molta neu. Quan acabava el tràiler, arribava la sorpresa: produïda i dirigida per espanyols. I ara no vull entrar en temes polítics o de menyspreu al cinema espanyol, sinó que no es notava gens l'estil ibèric en aquell tràiler. I finalment l'he vist.
Doncs molt bé, ha estat força interessant. La trama és evident: holocaust zombi i nou anys després, sembla que només queden 3 persones, dos homes i la filla d'un d'ells. Per tant, altra vegada com s'enfronta l'espècie humana a situacions límit. Els dos homes ho fan de maneres ben diferents, moguts per raons diferents. Els ensurts i els zombis són, un cop més, el de menys. És més interessant com interactuen els personatges amb la situació. I aquí cal tornar a dir que no es nota gens l'accent espanyol. Et diuen que és un film dels USA i cola. Segurament ajuda que sí que ho tenen participació, ja sigui en el repartiment, o en els diners posats per alguna productora que li ha donat un altre aire. Aconsegueixen donar-li un aire claustrofòbic tot i estar a l'aire lliure donat al temps meteorològic que s'exhibeix, enmig de la neu i el fred.
Sigui com sigui, ha estat interessant distreure's amb aquesta pel·lícula.

ANT-MAN

Un divertiment. Havia vist el tràiler unes quantes vegades i no em cridava l'atenció. Quan va sortir als canals de televisió, seguia sense dir-me res. Finalment, davant les bones notícies que arribaven dels USA, vaig pensar: "I per què no?". I va ser tot un encert.
No hi busquem la trama d'un X-men (els primers), ni l'entreteniment divertidíssim dels primes Spiderman. No arriben a aquest nivell, ni molt menys. Però després d'haver-ne vist un bon grapat de pel·lícules de superherois, i possiblement perquè no n'esperava res de res, m'ho vaig passar pipa. Típica història de bons i dolents, però amb un punt de partida peculiar i força sentit de l'humor en molts moments. Sense grans efectes, els justos però ben aconseguits. una pel·lícula mesurada, que et dóna diversió i et distreu dels maldecaps de cada dia. Segurament ho faran, però no calen continuacions. Ha estat bé, però no fa falta seguir explotant-ho, perquè perdrà la sorpresa.
Només dir que el moment "Thomas", una locomotora de dibuixos animats que estaven de moda, és impagable, del millor de la pel·lícula. Feia molt temps que no veia en Michael Douglas en acció, una altra sorpresa del film.
M'ha fet recordar els còmics dels "Vengadores" dels meus germans, que vaig heretar i em llegia sovint. Allà sortia l'home formiga, un personatge que a la pel·lícula representa que seria en Douglas. Així que una mica de retorn a la joventut sí que tenen pel·lícules com aquesta. I les que diverteixen, almenys et deixen un bon gust a la boca.

DEIXEM-HO ESTAR

Què vols dir sobre el tema del dia? Donald Trump, president dels Estats Units. President d'un país que provoca reaccions de tot tipus arreu del món, que aixeca simpaties i antipaties, que és capaç de crear guerres i conflictes a l'altra punta del planeta. Un sexista, racista, xenòfob... té en el seu dit el botó de les armes nuclears. El món és boig, boig, boig... Què han fet aquests sonats dels nord-americans?
Tot això són les reaccions amb què hem despertat avui dimecres. Ara tot són lamentacions, cares de sorpresa i indignació pel què sentim com un atac a la llibertat d'expressió, de... qualsevol dels tipus de llibertat. Però a veure, des del moment en què va sortir clarament guanyador de les primàries del partit que representa, havíem de tenir clar que la possibilitat que sortís vencedor, existien. Quan van sortir a la llum les seves declaracions masclistes va semblar que era l'estocada final. Però no. Independentment del malament que pugui caure la Hillary Clinton, independentment de ser sabedors que és la Clinton no era una gran candidata ni era cap cosa boníssima... independentment de tot això, pensàvem que la teoria del menys dolent donaria la Casa Blanca a la primera dona.
Doncs no. I ara tot són lamentacions i anàlisi del perquè ha passat. Doncs per la mateixa raó que a Europa creixen els partits d'extrema dreta i feixistes. Per la mateixa raó que es permeten manifestacions nazis, per la mateixa raó que un partit ple de corruptes i mentiders sigui el que governi un país, per la mateixa raó que milers de refugiats sirians i d'altres països es troben abandonats per una Europa que ara es lamenta de la victòria republicana.
Hipocresia i més hipocresia. I després, por. Por a què la història es repeteixi. No estem salvats. Les grans desgràcies del món es poden tornar a reproduir perquè la gent oblida, perquè la gent no vol ser bona, perquè la gent no s'educa en el menyspreu a tot al què soni a ranci i feixista, tal com ja comentava a "London has fallen" i a "Esgarrifances". Si no eduquem els nostres nens en la tolerància, i no es fan unes lleis i una societat que tingui els valors com la solidaritat, respecte i empatia com a pilars fonamentals, el món estarà perdut.

DESOBEDIÈNCIA

Temps moguts al país. Potser hi ha gent que no se n'adona. Potser hi ha gent que es pensa que tot és teatre. Potser hi ha gent que no pensa res. Però la qüestió és que cada dia que passa és un dia més cap al desenllaç final. I és que al final hi haurà un desenllaç, sigui el què desitgem o el contrari, sigui per insistència o sigui per desídia. Però arribarà el final. I si els polítics que hi ha ara no ho fan, potser ens quedarem com abans (impossible, perquè serà pitjor), però ells hauran perdut definitivament la poca credibilitat que els queda.
Mentre això arriba, el govern espanyol finalment existeix de nou, i encara sort que no hi ha hagut terceres eleccions, perquè els peperos haurien assolit la majoria absoluta, segur.
Les últimes setmanes s'han vist diverses mostres de rebel·lió i desobediència. Des del cas dels polítics del 9N, fins a l'alcaldessa de Berga aquesta setmana passada, passant pel regidor de Vic, i els de Badalona. De mica en mica es van multiplicant les mostres de desobediència a l'estat espanyol, i és de suposar que en vindran més. ja era hora. Els polítics són els que han de donar la cara ara. Els toca a ells. La societat civil ja ha fet tot el què havia de fer, i més. I seguirem sortint al carrer i donant les mostres de suport que calgui com aquest proper diumenge. Però qui ha de fer els passos són els nostres governants, siguin del color que siguin. I si no es posen d'acord, tant els uns com els altres mereixeran ser repudiats i llençats a la paperera com alguns d'ells van argumentar una vegada.
S'acosta l'hora de la veritat. Per bé o per mal.

UN FROZEN DIFERENT

Fa uns dies vaig veure Frozen. Sí, sí, Frozen. Però no la de Disney, que ja he vist unes quantes vegades, sinó una altra molt diferent, traduïda a les Espanyes amb el nom de "Bajo cero". Explica com tres joves esquiadors es queden penjats en un telecadira durant una nit, ja que per una errada humana es pensen que ja no hi queda ningú esquiant. Així que tenim dos nois i una noia, que de mica en mica es troben a les fosques, a temperatures sota zero, amb algun temporal de neu, i no especialment preparats per passar la nit al ras.
Es tracta d'una altra d'aquelles pel·lícules que no passaran a la història del cinema, ni molt menys, però que porta  a debat un cop més, com s'enfronten les persones a situacions límits. Ara és un desastre natural. ara és la fi del món, ara és un apoc
alipsi zombi... la qüestió és veure la reacció humana quan som portats al límit i ens trobem en una situació desesperada, de vida o mort. Tots podem imaginar què faríem en situacions com aquestes, però fins que no t'hi trobes, no ho saps del cert. Aquesta peli em recorda molt a "Open water", pel·lícula del 2003 que explica la història real d'una parella de bussejadors que també se'ls deixen a alta mar i queden abandonats enmig de l'oceà. Com encarem la situació sols, desesperats... Bé una premissa interessant. En el cas d'aquest "Frozen", no és cap història real, no fa falta. Però igualment et posa en tensió, això sí... No es pot dir que hagi pasat una bona estona pels nevis, però sí com a espectador.

VAGA DE DEURES

Ha anat corrent la veu de què aquests caps de setmana del mes de novembre hi havia convocada una vaga de dures a les escoles. Anem a veure:
Aquesta idea prové d'un col·lectiu, CEAPA (Confederación Española de Asociaciones de Padresy Madres del Alumnado). Permeteu-me la meva incultura en aquest aspecte, però no els conec de res. A partir d'aquí, poc cas a fer a gent ta coneguda. I en segon lloc, a mi, el què em proposin associacions de l'estat, m'importen ben poc. Parlem-ne quan ho proposi alguna associació del país.

Compte, perquè una idea tan poc encertada, també se la podria apropiar algun col·lectiu català. I és que està de moda atacar l'escola, i més avui en dia quan es vol diferenciar, ja no el clàssic pública-concertada, sinó entre clàssica i innovadora. A mi, totes aquestes sentències que fa la gent sobre les escoles d'avui en dia em posen dels nervis. Com si totes les escoles fossin igual. Com si totes ho fessin igual de bé o igual de malament. És igual la línia pedagògica que segueixin, la qüestió és que criticar l'escola s'ha convertit ara en un esport de pares i experts que s'autonomenen moderns. Doncs seran persones modernes, però amb un cervell força retrògrad.

Els deures són un tema polèmic. Es podria viure sense deures, segur que sí. Però hi ha certes tasques dels nens i nenes, que necessiten d'un plus a casa per tal de mantenir-los endollats. Ara bé, està clar que això no vol dir que hagin de tenir deures cada dia, ni tan sols cada setmana. Només quan sigui necessari, i un tipus de deure que sigui engrescador i important. S'ha acabat allò de "redacció del cap de setmana" o "files i files d'operacions". Això no porta a enlloc. 

Però hi ha escoles que sí que creuen en aquest tipus de deures, i si elles creuen, s'ha de respectar. I si portes els fills a una escola que creu en els deures i en posa molts, doncs és el què vols, no? Llavors és quan entrem en el debat del dret a escollir escola, etc. Al final, els problemes no es redueixen a una variable, sinó a moltes.

De totes maneres, aquesta vaga em sembla fatal. Si no pots canviar d'escola, hi ha altres maneres de fer sentir la teva veu. Se'n diu dialogar amb els mestres, discutir sobre el perquè de les coses. Cal més comunicació en ambdós sentits. I aquesta gent del CEAPA, l'únic que volen és fardar de modernets. Canviem l'escola, canviem maneres de fer, però fm-ho amb seny i sense encegar-nos per trencar mites.

TROLLS

De tant en tant pots anar al cinema i passar una estona ben entretingut quan vas amb baixes expectatives. Dins el ventall de pel·lícules infantils d'aquesta època, Trolls semblava la més adequada o dit d'una altra manera, semblava la menys dolenta de totes les que s'oferien. Així que, cap a l'Heron City que hi falta gent. Genial que sigui un cinema on puguis veure la majoria de pel·lícules doblades al català, i que per la zona on es troba el cinema, no hagis de patir perquè estigui ple. Clar que per una altra banda, que trist que la gent prefereixi veure-la en castellà que desplaçar-se. Quin país de mandrosos, per favor! Això sí, després tots amb la bandereta... aix...
La pel·lícula té un argument molt senzill. Dues races, trolls i Bergens. Resulta que els segons, només poden ser feliços si es mengen un troll, així que aquests decideixen un dia fugir. I al cap de 20 anys, tenim uns trolls feliços a casa seva, cantant, ballant i abraçant-se, i uns bergens infeliços i amargats.
Sí, els trolls només canten i s'abracen. Són feliços, I aquesta idea és la què alguns crítics han utilitzat per carregar-se la pel·lícula, que si ensucrada, que si els estereotips típics, bla bla bla... Doncs jo he vist una pel·lícula divertida, amb una música encertada, moderna, que dóna un toc menys ensucrat del què diuen, amb un doblatge al català excel·lent, i un missatge dels bonics. Personatges molt aconseguits, un toc que atrau als nens i també als adults, i per mi un encert. Que té alguns tics classistes? De veritat? Ara em sortiran amb què si les pelis Disney són masclistes, etc. A veure, de debò hi ha qui es creu que els problemes del masclisme actual, de la separació nen-nena és per culpa de Disney? Molta gent. Són els mateixos que deixen veure "Yo soy Luna" a les seves filles, o bé Simpsons, i altres sèries de pares enrotllats i modernets. Així que, si us plau, menys hipocresia barata, i més abraçades de trolls!!

ELS TEMES DEL BLOC (10 anys de Carlingues)

Deu anys de bloc i més de 600 articles donen peu a parlar de moltes i moltes coses. Tot i això, cada una de les entrades realitzades es poden aglutinar en tan sols setze temes. Són les setze etiquetes que marquen les temàtiques tractades en aquest bloc i que evidentment, diuen molt de la persona que escriu. Acabarem doncs, aquest repàs pel bloc commemorant el desè aniversari veient-los.
Independentment de quin és el tema més recurrent, veiem que els podem ajuntar de manera molt fàcil.
Per exemple, tindríem el bloc educatiu, amb etiquetes diferents (educació, escola, lleure, Món Jove). Tot i que podrien semblar sinònims (els dos primers per una banda, i els dos segons per l'altra), en alguns moments tracten de fets diversos.
El món de la cultura ve representat per les etiquetes de cinema, música, llibres, teatre i televisió. Personalment em sorprèn les poques entrades sobre teatre, que tot i que és sense cap mena de dubte, l'espectacle menys visitat de tots, aquests vuit articles no en fan justícia, ni molt menys.
Després podríem parlar del bloc de coses del món i quotidianes, societat en general, representat per les etiquetes de quotidià, sorprenent, viatges i món.
I finalment, tres etiquetes que van per lliure, ja que no es poden incloure amb cap grup en concret: Catalunya, castells i Barça.
Per tant, queden ben representades les meves passions: l'educativa, la cultural i la sentimental. I a més a més, amb tots els escrits del bloc "societat", puc anar opinant sobre aquest món que vivim, tan estrany i tan apassionant. Tot i que podríem afegir també, tan desesperant.