dijous, 29 de desembre del 2016

LA PRINCESA

"Ajuda'm Obi Wan, ets la meva única esperança".
Amb aquesta frase es feia conèixer la princesa Leia, la immortal heroïna de la saga de Star Wars. El personatge, immortal, l'actriu, Carrie Fisher, com tots, ben humana. Com molt bé diu el seu company a les pel·lícules, en Mark Hamill (Luke), era la "nostra princesa, la princesa de tots, li agradés o no". Interpretar a aquest personatge li va reportar fama mundial, milions de fans, però també va ser la seva llosa, que la va portar pel cantó fosc de la vida. És curiós com acaba aquest any 2016, amb una bona colla d'artistes deixant la vida. De fet, com passa cada any, però hi ha personatges emblemàtics. Com amb tanta poca aparició a la pantalla, la Leia ha estat companys de moltes hores de mirar-les una vegada i una altra, i de moltes hores de joc amb els ninos quan un era nen. Les fatalitats de vegades tenen casualitats macabres, i mentre preparava el funeral de la seva filla, la mare, la també actriu Debbie Reynolds, també mor. En aquest cas, el de la mare, amb moltes més pel·lícules al darrere, però cal recordar una en especial que és de les més importants de la història del cinema: Cantant sota la pluja. Dues dones, dues pel·lícules que les faran immortals per sempre.
Ara que ens trobem en plena ebullició de la saga, per la nova trilogia (on hi apareix de nou), i els spin-off's que estan fent i preparant, és coincidència que ens deixi. Potser no tenia ganes de reviure aquella fama que la va enfonsar. Tot i que la seva aparició a les noves pel·lícules potser representaven una reconciliació. sigui com sigui, la màgia de les tres primeres, és insubstituïble, i tots els nens i joves que les veuen, no entendran mai el què sentíem quan les estrenaven en aquells llunyans anys 80.
Que la força ens acompanyi.

dimecres, 28 de desembre del 2016

NO TRENCAR ELS OUS



Ara ho entenc tot! El problema de "per fer una truita primer s'han de trencar els ous", és que no ho entenen!
He estat buscant a sant Google com fer una truita, i quan he trobat una recepta en castellà (per a què no diguin que...) resulta que la fan sense trencar els ous! Directament es posen a batre'ls! La veritat és que no sé si provar de fer-ho perquè ja m'imagino com quedaria...
Au va! Que els aprofiti!



Cómo hacer tortilla francesa
Batimos los cuatro huevos en un plato hondo, añadiendo un poco de sal, y calentamos una fina capa de aceite en una sartén pequeña.
Echamos los huevos batidos en la sartén y extendemos bien la mezcla. Cuando esté casi cuajada la doblamos por la mitad, o bien le damos dos vueltas para enrollarla.

divendres, 23 de desembre del 2016

OH REGINA

En poc menys d'una setmana vaig visitar dues vegades el Jove Teatre Regina per veure els Pastorets Superestel. És ben coneixedor als meus cercles que tinc una relació poc amistosa amb les diverses versions dels pastorets des de sempre. Potser és que la repetició d'un text em cansa? No crec, perquè si no, deixaria de veure aquelles pel·lícules que m'agraden tantes vegades... Potser és per la mala experiència que vaig tenir fent de patge en una representació quan feia 8è? Rebuscat, però segurament aquesta és la clau, perquè 31 anys després, encara recordo la sensació de ridícul i mala estona que vaig passar.
Malgrat tot, periòdicament vaig a veure amb l'escola (o amb el MEC, com va passar ara fa poc) la versió que en fa la companyia La Trepa. Dins la mania que li tinc al text, reconec que la versió que en fan al Regina em diverteix i em fa passar una bona estona. I per aquest motiu hi seguim anant amb l'escola.
El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país. I una de les coses que em fan posar-me nostàlgic, és el fet de que com que fa tants anys que hi anem, a gran part de l'equip artístic de la companyia els he anat veient al llarg d'aquests més de 20 anys, de manera que veig com han anat madurant i creixent alguns dels seus membres. I havent parlat poc amb ells però alguna vegada sí, és com si fossin part de la meva història com a educador, i per tant els hi tinc cert "carinyo" i respecte.
Gràcies i a seguir endavant!

dimecres, 21 de desembre del 2016

WALKING DEAD - Z

Com comentava a l'anterior entrada, els dilluns coincidien a a petita pantalla les dues sèries que volia seguir (ja és mala sort). Les dues a més, van fer l'últim episodi de la temporada el mateix dia. De vegades en veia un en directe i l'altre més tard, o ho feia al revés. Depenia del meu estat anímic. Una era Merlí, i l'altre, The walking dead. Ja veieu que són estils molt semblant, l'una i l'altra (😁😁😁)
Així com comentava que la segona temporada de Merlí havia estat per sota de la primera, aquesta ració de zombis també ho ha estat, però de les sis anteriors!! No m'ha agradat massa, sobretot pel muntatge que han fet. Cada un dels capítols l'han dedicat a un personatge o personatges concrets, de manera que es perdia la visió coral de la història, perdies el fil temporal perquè se suposa que tot passava gairebé a la vegada... I si tenies la mala sort que la història no t'enganxava, l'havies d'aguantar els 45 minuts. segurament, fer cada capítol barrejant-ho tot hauria estat potser una mica embolicat, però haurien de trobar el terme mig. Hi ha hagut capítols molt interessants i emocionants i altres francament avorrits. I clar, queda la sensació de que no s'ha avançat massa en la trama, com si s'hagués tractat d'un sol capítol mooooolt llarg. Bé veurem com ho continuen a la primavera, si segueixen el mateix estil o no, però tal com han deixat el grup, serà difícil.
Un apunt terrorífic: quan un marrec de vuit anys et diu que ha vist un capítol d'aquesta sèrie amb la benedicció del seu pare... Això sí que fa por!

dijous, 15 de desembre del 2016

MERLINADES

Les maleïdes casualitats han provocat que dins la vulgaritat que ens ofereix la televisió dia rere dia, les dues sèries que més m'interessen les facin el mateix dia gairebé a la mateixa hora. Totes dues, han coincidit en acabar temporades el mateix dilluns, aquest passat, de manera que a partir de la setmana que ve, ni una ni l'altra.
La primera en qüestió és Merlí, el professor de filosofia d'un institut de Barcelona, que va revolucionar el país quan van emetre la primera temporada el curs passat. Un professor amb una manera molt peculiar d'ensenyar i amb una facilitat bestial per generar conflictes i provocar polèmiques. Com que els catalans som tan tiquis-miquis, de seguida van sortir les veus crítiques dels professors de filosofia de veritat, parlant de la banalització d'aquesta branca. Renoi, s'ha aconseguit posar la filosofia en primer pla, és que la gent no està mai contenta!
Aquesta segona temporada ha estat més fluixa que la primera. En primer lloc, ja no tenia l'efecte sorpresa, i per tant, mantenir el nivell alt era molt difícil. En segon lloc, han volgut parlar de mil coses, i l'únic que han aconseguit és fer pinzellades de problemàtiques, sense anar massa al fons ni ser capaços de crear un debat seriós. Es presentava el problema, però s'hi passava molt per sobre, sense convertir el tema en centre d'atenció. Hi ha molts personatges, i tots ells donen lloc a conflictes dels quals se'n podria parlar, però ho liquiden tot ràpidament i no dóna temps a reflexionar. Clar que, acabant el capítol a quarts de dotze, tampoc són hores de pensar massa.
La imatge del jovent de Batxillerat que es dóna, fa que si ets pare o educador, et preocupis una mica. Ja se sap que per fer televisió s'ha d'exagerar una mica i estereotipar els personatges, però potser espanta una mica, tenint en compte que hi ha nens de 12 anys que miren la sèrie i agafen la idea de que ser jove és només sexe i sexe, no cal res més. Em sembla que n'han fet un gra massa. La crítica de tv de l'ARA, parlava de Merlí i la follosofia enlloc de la filosofia, així que no només són jo que tinc una visió retrògrada, sinó que és possible que s'hagin passat una mica amb el tema. Clar, dóna audiència, però a la primera temporada no calia i van tenir-ne més que ara.
També han volgut introduir aspectes de la societat del moment: una professora implicada a l'ANC i que semblava més preocupada d'organitzar cadenes que dels seus alumnes. Aix... I després, crítica a la concertada de forma gratuïta. A veure, per una banda normal, però potser cal les dues opinions si vols engegar un debat. No van fer falta ni dos dies per tenir les queixes de les escoles concertades. De veritat que hi ha gent que té poca feina, no?
Tot i això, m'
he divertit força amb molts capítols, he rigut i tot i que sé que una tercera temporada encara serà pitjor, espero que la facin.

dimecres, 7 de desembre del 2016

EDUCAR SENSE CRIDAR

Existeixen les modes. I actualment, en el món de l'educació n'hi ha una de molt potent, des de fa potser tres o quatre anys, que dóna molta importància a l'educació emocional. Des del moment en què es va obrir aquesta porta, que a moltes escoles i entorns ja es duia a terme, han anat apareixent diversos estils i maneres de vendre les emocions des de l'educació. I com en tots els temes, hi ha blancs i negres, un concepte força peculiar, donat que tenim clar que l'important és la riquesa de grisos que existeixen.
En el cas del llibre "Educar sense cridar", de l'Alba Castellví, intenta donar algunes pautes per mirar d'educar els fills d'una manera menys visceral i més respectuosa; en definitiva, sense crits (que no sense conflictes). Al meu parer, el llibre té dues parts, no sé si volgudes o accidentals, cosa que no vol dir que aquestes parts siguin reals, però és la sensació que m'ha donat.
A la primera part, se'n va molt cap a un dels extrems (allò que deia del blanc i negre). Es nota molt el concepte d'educació lliure flotant per allà, i com que jo no sóc sant de la seva devoció, anava passant les pàgines assentint, però sense deixar-me interpel·lar gens. Algunes idees de l'educació lliure estan bé, però se'ls en va molt la castanya, i toquen poc de peus a terra. El que és bo per a un nen, no cal que ho sigui per a tots, i ells haurien de ser els primers en saber-ho. Però ara estan de moda i aprofiten el moment que viuen.
El llibre en qüestió, i torno a dir, segons el què m'ha semblat, abandona una mica la idea de convèncer ningú de les bondats d'aquest tipus d'educació per posar exemples de situacions i possibles maneres d'afrontar-les. És en aquests moments on l'autora està més encertada, ja que sense voler ser cap dogma ni cap ordre en concret, exposa maneres de resoldre situacions que per provar-ho, no estan pas malament. És quan baixa dels núvol i parla més sobre la vida real quan se li pot treure més suc al llibre, i anotar algunes idees que poden servir força en el dia a dia de les famílies.

dilluns, 5 de desembre del 2016

VAIANA (MOANA)

Una de les primeres coses que sorprenen de la nova pel·lícula Disney és el nom. A gairebé tot el món s'ha estrenat amb el nom de Moana, que és així com es diu la princesa protagonista d'aquesta llegenda de les illes del Pacífic sud. Malauradament, els maleïts copyrights fan que aquest nom, Moana, estigui registrat aquí i a algun altre país europeu, de manera que no es podia fer servir. Així que el van canviar per Vaiana, que tot i ser una paraula d'origen tahitià, no és l'original.
La pel·lícula en sí, està força bé. És més de l'estil de Frozen que de Zootrópolis, i per tant, el repte de fer baixar la febre Frozen per Moana és difícil, molt difícil. El temps dirà si ho aconsegueix.
La història se centra en les antigues històries d'aquestes illes llunyanes, no només en l'espai per a nosaltres, sinó també en el temps. Cal retrocedir alguns milers d'anys. La lluita d'una "princesa" per tornar el món a l'ordre que s'havia trencat degut a l'acció d'un semidéu presumit que havia robat una pedra molt valuosa. La trama va seguint la típica història amb algun detall de sorpresa, no espectacular, però sí convincent, però en general, molt plana.
Com sempre, la banda sonora, les cançons, són un regal, com no podia ser d'altra manera. Els acabats dels dibuixos, per diferents de les històries habituals, també estan molt bé. I el típic protagonista secundari animal és realment molt divertit. S'agraeix que els animals no parlin per una vegada.
Molt digna de veure, potser un pèl llarga, però recomanable de totes totes.
No ve al cas, però és fantàstic veure pel·lícules en català a l'Heron City, sempre tens lloc!

diumenge, 4 de desembre del 2016

AIXÒ NO ÉS MESSIDEPENDÈNCIA

Molt s'ha parlat, cada vegada que el Messi estava lesionat, de què el Barça té Messidependència, i que no sap jugar a res, no es guanya si ell no hi és. Avui ha quedat demostrat que res de tot això. El què té aquest equip és Iniestadependència. I si no, només cal mirar el Barça-Madrid d'avui. Gairebé una hora de no jugar a res (igual que als darrers partits jugats), i ha estat sortir Don Andrés, i ha tornat l'ordre, els encerts, el jugar amb criteri... bé, ha tornat el Barça.
Malauradament, l'inefable Sergio Ramos ha empatat a l'últim minut com fa sempre en partits com aquest, i hem quedat 1 a 1 i amb cara de moniatos. La possibilitat d'apropar-nos i quedar a 3 punts, s'ha esfumat per culpa d'un cop de cap absolutament previsible. D'aquesta manera, acumulem ja 4 partits seguits empatant, i la sensació confirmada de que hi ha alguna cosa que no funciona. Veurem si amb el retorn de l'Iniesta almenys comencem a posar ordre i de mica en mica tornen a jugar com saben... ja veurem.
Per què passa això? L'època gloriosa del Barça tenia una columna vertebral fantàstica: Valdés, Puyol i Piqué, Busquets, Xavi i Iniesta, i Messi al davant. Els altres jugadors, els que completaven l'equip, podien anar variant, però això era l'ànima: una defensa brutal al darrere, el millor del món al davant, i és clar, un mig de camp absolutament diví. Va marxar en Víctor, el Puyol, en Xavi... i els altres es van fent grans. La qüestió és que el secret d'aquest equip era sobretot el mig del camp. Era allà on es gestava el miracle futbolístic d'aquests darrers anys. Evidentment, sense Messi tampoc s'hagués aconseguit gran cosa, però el secret del joc no és Messi (si no, mirem l'Argentina, que està a punt de no classificar-se per un mundial). Messi és el millor del món, però ell sol no farà res. I el Barça tenia un mig del camp màgic i de control del joc bestial.
Què passa ara? Que Xavi no hi és, Iniesta juga la meitat dels partits i en Busquets, quan està lent, no domina. Per tant, per tornar a ser el què érem, no podem tornar a tenir el mateix, però cal tenir cura d'aquest espai de joc i mirar de tenir sempre els millors. Controlem el mig del camp, i Messi ja farà la resta. Esperem que es redreci la situació actual. No hem perdut res, però no despistem.