LA PRIMERA PÍFIA DEL PRESIDENT

I ben pifiada!!! Fins i tot el Polònia d'aquest dijous no li ha deixat passar i ho ha esmentat en el tradicional monòleg del final del programa.
Estem parlant de l'alcalde de Girona. Recordem que quan en Puigdemont va ser escollit president de la Generalitat, algú havia de convertir-se en el nou alcalde de Girona. I va proposar a l'Albert Ballesta, un convergent que era a la llista de les eleccions... però el número 18! Així doncs, es tractava d'algú escollit a dit. I renoi, quin encert! Per tal de assegurar-se un sou indecent, busca l'acord amb PP i Ciutadans. Molt bé, mol coherent amb la idea de país que ens estan venent. Genial, perquè els seus actes no fan res de bo en un procés que ja està malmès des de fa temps però que ara començava a arrencar de nou. Moltes coses estranyes van rodejar el seu nomenament, i la veritat és que fa molt mala pinta. I si no és capaç de pactar amb les forces independentistes del seu Ajuntament, és que alguna cosa dolenta amaga. No sé si és un talp o què és exactament, però està clar que pel bé del país, alguna cosa caldrà fer amb aquest personatge, que tant si és veritat com no, s'ha convertit en punt de mira de les crítiques.
Ara diu que s'obre un "període de reflexió"... doncs la veritat, alguns ja estem tips de reflexionar. No sé si s'han adonat que aquell lema dels "Fets, no paraules", fa temps que en l'hem fet nostre i és primordial. Així que deixi de parlar i de fer aquest paperot. I si es queixa de que el titllen de "pessetero", per alguna cosa serà, no? Encara és a temps de canviar.

LA BÍBLIA ANDORRANA

No sé... Diguem-ne que desconcertat i en part decebut. La bíblia andorrana, de l'Albert Villaró, ens porta de nou a les intrigues de despatxos i policies, en un thriller de política-ficció. La veritat és que comença força bé, i manté perfectament la intriga que s'espera d'aquest tipus de trames. Ara bé, a mesura que segueix avançant, dóna la impressió que barreja com tres conflictes diferents que tenen en comú Andorra, el seu passat i el seu futur, així com la relació entre Espanya i Catalunya, els seus veïns del sud. Però com deia, només "dóna la impressió". I és que l'embolic que es crea, almenys en mi, ha estat considerable, i em costava molt diferenciar de què s'estava parlant, si aquest personatge té a veure amb la trama 1 o amb la 2... I a més a més, encara no tinc clar si hi havia aquestes dues, tres trames, o fins i tot, només n'era una.
No sé, no m'ha convençut del tot per això, perquè un cop acabada de llegir, no tinc clar què ha passat. I això no és bo, tot i que, punts a favor, no ha calgut renunciar a la lectura. No s'ha fet pesada, encara que hi hagués aquests dubtes sobre la història.

"TMB RECOMANA L'ÚS D'ALTRES MITJANS": QUIN CINISME

He trigat tres dies. Segurament són molts, tenint en compte que de tant en tant apareixen entrades en aquest bloc sobre TMB (potser que en faci una etiqueta...) Una ocasió com aquesta, una nova vaga dels seus treballadors, amb tot el què l'ha envoltada, tenia molt de suc. Però no volia tampoc escriure a la primera, visceralment... Aquesta vegada calia coure les paraules a foc lent, observant els esdeveniments, patint-los en pròpia carn.

Tenim una bona xarxa de metro (o almenys això em sembla), millorable, és clar, i les línies 9 i 10 miren i miraran de fer-la millor. El preu dels bitllets de transport són excessius comparats amb el servei que ens ofereixen: a nivell de neteja, temps d'espera, conductors novells el cap de setmana, i altres coses.

Però és un servei necessari, primordial i imprescindible a la ciutat.

De manera que quan fan vaga, es nota, i molt. Diuen que els treballadors tenim dret a la vaga. Molt bé. Però les persones som egoistes per naturalesa, i quan ens toquen el nostre benestar, el dret de vaga ens importa ben poc i carreguem contra qui sigui. En aquest cas, és així, i jo el primer. Em molesta que facin vaga d'aquesta manera. Un dia es pot entendre i assimilar. Però aquesta tongada d'una setmana sencera és una mostra més del menyspreu que tenen els treballadors de TMB vers la gent del carrer, els usuaris. Perquè ells volen collar els seus directius perjudicant a més d'un milió de persones que utilitzen el transport públic cada dia. O es pensen que els directius de TMB van en bus a treballar? Els perjudicats són persones normals i corrents, com ells, i en molts casos, sense feina o amb sous i condicions molt més precàries que les seves.

Potser per culpa d'ells, algú ha perdut la seva feina, o potser no l'ha aconseguit, o simplement s'han guanyat una bona esbroncada per arribar tard. Fins i tot pot ser que algú hagi perdut els nervis col·lapsat en un embús o esclafat dins un vagó de metro.

I aquí anem. Durant els dies anteriors van estar avisant d'aquesta vaga. Els rètols recomanant d'utilitzar altres mitjans de transport es passaven contínuament. Quina campanya de prevenció! Van acollonir tant a la gent, que dilluns vam optar per anar a treballar amb l'autobús. Vam sortit 20 minuts abans de casa. Agafàvem el 27 a les 8'10 del matí. Arribava a l'escola a les 9'25. Una hora i quart per fer un recorregut de mitja hora!

Avui, tot i estar en vaga, hem agafat el metro. L'hem agafat també a les 8'10. I entràvem per la porta del cole a les 8'35. O sigui, que agafant el transport que està en vaga, triguem 25 minuts, i agafant el què ells recomanen, 75 minuts. La gràcia és que tot i el què passà dilluns a la ciutat, ahir i avui seguien recomanant que no s'agafés el metro! Com es pot ser tan cínic?

Sembla que a altres zones de Barcelona no tenien tanta sort, i el metro anava pitjor. Però segur que no feien tan tard! Alguns dels conductors que feien els serveis mínims, feien accions com no obrir portes en algunes estacions dient que hi havia una incidència; d'altres es feien més el ronso... Total, que la gent normal ens hem hagut d'empassar l'egoisme d'uns pocs.

Quan la vaga molesta a les persones d'aquesta manera, s'ha de ser molt mala persona per seguir endavant.

I no, no parlo de les repercussions de la vaga en el congrés de mòbils (perquè a sobre, la vaga l'han fet per això). Independentment del què pensi d'aquest esdeveniment, la imatge de la ciutat n'ha sortit força malparada, i això, la ciutat ho acabarà pagant. Espero que els promotors de la vaga també ho paguin. I de passada, els directius de l'empresa també podien plegar, que de sants, no en tenen res.

MITE ESMICOLAT

Si a l'última entrada explicàvem les meravelles d'una sèrie de televisió, avui toca, amb disgust, comentar la tremenda decepció que ha causat el retorn de The X files. Quan van estrenar els dos primers capítols d'aquesta nova temporada, ja vaig escriure que això no pintava gens bé. Els tres capítols següents eren purs "divertimentos" que no aportaven res de res. Ni rastre de la màgia de les temporades inicials. I finalment avui es tancava amb el sisè capítol aquesta tongada, enllaçant amb la temàtica amb la qual va començar. I la veritat, res de res. Embolicar la troca,tot molt forçat, una reaparició del Fumador que no feia cap falta, igual que aquests capítols. I el final, pffffffff! Tot absolutament encarat a fer calers, no hi ha cap mena d'interès en fer televisió de qualitat. Un final que no ho és pas, deixant-ho obert d'una manera descarada, i si tenim en compte que a hores d'ara no està assegurada la seva continuació, aquest final és una presa de pèl i un menyspreu als seguidors de la sèrie.
És una llàstima, ja que per molta gent, aquesta sèrie és una icona essencial en la vida televisiva, i a mi em deixa molt decebut. És evident que deu anys després, tampoc podíem esperar cap meravella, però el resultat final està encara més çer sota que les poques expectatives creades. Però és veritat que sap greu esmicolar d'aquesta manera tan descarada un mite com és X files.
En pau descansi.

THE WALKING DEAD

En qüestions de sèries de televisió acostumo a anar tard. Abans no em passava, però ara, el ritme del dia a dia em fa portar el tema televisiu a un altre ritme. Per exemple, quan aquí fan la nova temporada de Joc de trons, és quan jo veig l'anterior.
Pel què fa a The walking dead, quan anaven fent les diverses temporades, algun cop enganxava algun capítol, o un trosset curt, i la veritat és que m'enganxava. De manera que quan vaig tenir l'oportunitat aquest estiu passat, i gràcies a les plataformes de tv, de veure tots els capítols, doncs, de mica en mica vaig anar engolint-los, una temporada darrera l'altra.
Així, quan abans de Nadal van fer començar la nova temporada, la vaig poder seguir setmanalment, aquest cop sí. I ara que fan la segona part d'aquesta temporada, doncs també la segueixo; potser no el mateix dia que la fan, però si vaig força "on time".
I per què The walking dead? Per què una sèrie on estan matant zombies cada dos per tres, amb vísceres fora del cos, penjant per tot arreu, amb aquests morts vivents menjant persones a la que et despistes? Doncs suposo que perquè la temàtica d'apocalipsi mundial sempre m'ha atret. Ja siguin catàstrofes naturals o provocades, la manera com s'enfronta una persona o grup de persones a aquell desastre en concret, em crida molt l'atenció. No és un
tema de sang i fetge. És interessant veure com les persones s'enfronten a un desastre, què estarien disposades a fer per tal de sobreviure, els dilemes que es troben, etc. Clar que la sèrie va segurament per altres camins, i el què es veu és una altra cosa, però què hi farem, a mi em distreu.
I déu n'hi do com ha començat aquest nou tram de capítols! Tot al contrari dels nou capítols de The X files, que no aporten res nou, els de The walking dead ja han aconseguit deixar-me amb la boca oberta i el cor encongit. I com que això ho provoquen poques pel·lícules, doncs benvinguts siguin aquests zombies!

IAIA!

A la gran Montserrat Carulla s'acomiada dels escenaris amb una obra teatral feta a mida. Tan a mida que està escrita pel seu fill i la protagonitza al costat del seu nét.
Un noi s'enrotlla amb una xicota i quan la porta a casa seva, es descobreix que viu amb la seva àvia, molt particular, és clar. A partir d'aquí combina els moments de comèdia de sobretaula amb uns estirabots dramàtics, que de vegades et deixen una mica descol·locat, ja que estàs amb un mig somriure a la boca pels diàlegs que sents, i de sobte, el noi té un atac de ràbia que et talla el bon rotllo de cop. S'entén que l'obra vol ser reflex del què és la vida mateixa, però aquests blancs i negres tan explosius et deixen fora de joc, i sense saber si has de reflexionar o seguir somrient amb cara de lluç.
La Montserrat té un paper exprés per a ella, i està perfecta a cada moment que apareix. La seva expressió corporal per representar aquesta àvia, els diàlegs... tot està fet per al gaudi seu i del públic. Els dos nois ho fan força bé per donar-li joc a la gran actriu. És cert que aquestes dues cares que ens ensenya el noi, però la noia tot i tenir un paper més constant, també té una escena que de cop i volta tota ella es descontrola a nivell de moviment i volum de veu.
En resum, una estona amena per distreure's.

EDUCAR MILLOR: ONZE CONVERSES PER ACOMPANYAR FAMÍLIES I MESTRES

Pels què estem enganxat al diara ARA, i sobretot a l'Ara Criatures, el suplement d'educació que cada dissabte ens "regalen", estem més que acostumats a llegir, rellegir i reflexionar sobre mil i un temes relacionats amb els infants, ja sigui des de la vessant de pares, mestres o qualsevol altre punt.
Per aquest motiu, quan en Carles Capdevila va decidir reunir onze entrevistes-converses amb diferents referents educatius, tot i ja haver-les llegides en el seu dia al diari, no vaig dubtar en aconseguir-lo per tal de tenir-les totes juntes i poder reviure-ho i utilitzar algunes de les frases que apareixen en els debats que tenim a l'escola.
Tot i l'advertència, és bo recordar que algunes de les idees que hi apareixen, al ser formulades per persones diferents, es contradiuen, perquè tothom parla des de la seva experiència, i no tots els què apareixen al llibre tenen la mateixa opinió sobre tot el relatiu a l'educació dels nens i nenes. Això és un dels punts més bons, ja que no t'encaminen cap a una determinada direcció, sinó que et fan entrar en debat intern i cal que et facis la teva pròpia opinió al respecte.
Per altra banda, cal parlar de com s'ha posat de moda en Carles Capdevila darrerament! Altra vegada, dir que pels inquiets en temes educatius, ja fa força anys que el tenim com a periodista implicat amb l'educació, i per tant, li agraïm que l'hagi posat de portada tantes i tantes vegades en els mitjans de comunicació. Tant de bo tots els periodistes fessin el mateix. Quan la societat s'adoni de la importància que té l'escola i l'educació dels nens a les llars, potser llavors podrem començar a canviar.
Total que a en Carles ja el coneixia, i havia tingut la sort de sentir la seva conferència en tres moments diferents. Per això, en el moment que la van gravar i publicar a les xarxes (en castellà)... ooooh, sorpresa! Ja l'han descobert a les espanyes! I l'han descobert a Catalunya persones que es veu que si no et parlen en castellà no existeixes... Quina llàstima que fins a aquell moment tanta i tanta gent no hagi pogut gaudir de la seva experiència, i sobretot del seu trencament de llança en favors dels educadors.
Així que gràcies Carles per la feina que fas, per la teva senzillesa explicant-te i per tantes i tantes coses. I en moment difícils, molta força i ànims per vèncer la bèstia amb qui estàs lluitant.

UN SANT MÉS?

Fa poc menys d'una setmana va ser 14 de febrer. Per a molta gent, un dia normal. Però des de sempre ens han intentat convertir aquest dia en el "dia dels enamorats", Sant Valentí. Des de petit que n'he sentit a parlar, però és evident que els darrers anys, degut a les campanyes de publicitat, les xarxes socials, la pressió dels comerciants, etc. han fet que sigui impossible viure aliè a aquest dia.
A Catalunya, sentim com a dia dels enamorats el 23 d'abril, Sant Jordi. L'intercanvi de rosa per llibre (tot i que hauríem d'estudiar sobre aquesta diferenciació un pèl masclista i simplista) és el nostre homenatge a l'amor entre iguals. I realment, tot tenim al cap les imatges d'aquest dia tan especial.
Però clar... és que a la cultura anglosaxona i a l'espanyola, no tenen aquesta tradició! I per això tenen Sant Valentí. I què passa? Doncs el típic auto-odi català, aquesta mania de sentir-se menys que els altres o també, la tendència a copiar qualsevol moda que vingui de fora. Si ells ho celebren, això és el què hem de fer també, no? Si ells parlen castellà, doncs nosaltres també... I així infinitats d'exemples de com sucumbim als verins de fora, com si les nostres tradicions no fossin reals.
Doncs Sant Valentí va omplir anuncis, pastisseries, botigues, joieries, revistes... I ens ho empassem amb patates. Penós.
L'altre exemple d'intent de canviar les nostres tradicions per les foranes és la guerra castanyada-halloween, que ja vaig comentar fa dos anys i mig en una entrada. Aquesta batalla està més perduda perquè els xacals del comerç ataquen els nens, que són de fàcil manipulació propagandística. En aquell cas, si els pares de les criatures no posen remei, sí que tindrem carbasses i disfresses de por, com si les castanyes i el Carnestoltes no tinguessin cap mena d'importància.
Amb Sant Valentí, com que per sort deixen els nens (per ara) fora de joc, encara ho podem anar trampejant. Però com sempre, el què volem que sigui la nostra cultura, depèn de nosaltres. No cal celebrar el mateix que els americans per pensa que som més modernets. No cal, de veritat.

ÈTICA 0 - GANES DE TITULARS 1

La trista notícia de la mort de la Muriel Casals aquest cap de setmana ens ha deixat una mica en estat de desànim altra vegada, però no hi ha dubte que ressorgirem i seguirem endavant per ella i per tants més que ens han deixat, hi són i hi seran.
Ara bé, crec que durant la tarda-vespre-nit d'aquell dissabte es van produir una sèrie de fets que no es poden oblidar, i que si volem ser un estat nou, modern i coherent, cal reflexionar i prendre mesures per a què no torni a passar.
Es tracta d'aquest esclavatge al twitter i a la immediatesa de la notícia. El primer que va arribar va ser una petició de la família on demanaven respecte per a la Muriel i per a ells mateixos en aquells moments tan delicats. La resposta d'alguns periodistes, i sobretot, de pseudo-periodistes, que no paraven de penjar a la xarxa notícies sobre el fet, va ser tot el contrari: irrespectuosos, xacals, i evidentment, mancats de qualsevol engruna d'ètica. Dels periodistes ja se sap, que apart d'alguns, no en pots esperar gran cosa en aquesta lluita que tenen per ser sempre els primers en donar qualsevol notícia.
Però aquesta gent que no paren d'escriure a les xarxes socials, pensant-se que són qui sap què, els nous gurús de la informació, a mi em posen dels nervis.
Però el pitjor estava per arribar. Finalment, altra vegada, sense seguir les vies oficials i demanades, es filtra la notícia de la seva mort. Quan les xarxes n'anaven plenes, i molts companys en diferents grups de whatsapp anaven dient-hi la seva, jo, no sé si per un sisè sentit, no feia cap comentari. No ho veia correcte si no es confirmava. Finalment, alguns diaris ho comencen a publicar. Però per allà al mig, arribava algun missatge desmentint-ho i demanant respecte i seriositat. Els periodistes van rectificar; els tuitaires, no.
Finalment, la notícia arribà, i llavors ja era el moment de mostrar el condol, tristesa i sentiments corresponents. Però si us plau, com deia, si volem ser un país modern, i el màxim de modèlic, de debò, no siguem fatxendes tecnològics, i deixem de pensar que amb un mòbil a la mà puc convertir-me en un descobridor del foc.

UN NOM ENTRE ELS ANÒNIMS

"No busquem un somni. Nosaltres som el somni". Aquestes paraules, lògicament recuperades aquest diumenge, les va pronunciar la Muriel Casals al Concert de la Llibertat, celebrat el 2013 al Nou Camp. Avui les hem tornat a llegir, les hem tornat a sentir. I és que la Muriel, després de quinze dies a l'hospital per les ferides causades per un ciclista, ha mort.
No la vaig arribar a conèixer personalment, però des de fa uns anys es va convertir en una persona coneguda, un rostre familiar en el dia a dia independentista. Els seus anys de presidència a Òmnium Cultural, coincidint amb l'acceleració del procés sobiranista, l'han dut a ser un dels puntals de cada una de les fotografies de les grans dates. És indiscutible que aquest procés existeix gràcies a l'esforç de centenars i de milers de persones anònimes; però ningú pot discutir tampoc que dins d'aquest grup de persones anònimes, n'hi ha algunes de les que en coneixem el nom. I la Muriel Casals n'era una.
M'ha sabut greu. Estic trist, per la seva família, pel país, i per ella. De seguida he trobat similitud amb un personatge històric, Moisès. Per a qui desconegui els fets, Moisès (qui vulgui posar-li la cara d'en Chartlon Heston ho pot fer), després d'alliberar el seu poble de l'esclavatge a Egipte, el condueix a través del desert durant 40 anys per tal d'arribar a la terra promesa. Per qüestions de fe, Déu el deixa morir poc abans d'arribar-hi. Doncs com Moisès, la Muriel Casals ha estat guiant Catalunya cap a la seva llibertat. Mai hi havia estat tan a prop. I quan sembla que cada vegada ho tenim més a tocar, ens deixa. És de mal comparar les grans injustícies que hi ha en aquest món amb aquest fet, però al nostre nivell, que injust que és que no pugui veure el seu somni fet realitat després de tant treballar per a aconseguir-ho. Quants i quants moisès hauran d'haver encara fins a la independència? No és un motiu més per tal de tirar pel dret i deixar-se de romanços? Fem-ho. Per nosaltres, pels nostres fills i pel nostre néts. Pels que han mort des del 1714. Per la Muriel.

MERCAT SANT ANTONI

No hi anava des de feia mooooooolts anys; concretament des de la meva última col·lecció de cromos feta de nen, i això vol dir que podem estar parlant de més de 30 anys. Però darrerament, degut a la col·lecció de cromos de la Lliga que fa el MEC, hi he tornat a anar. És l'intercanvi de cromos del Mercat de Sant Antoni.
Com que el mercat està en obres, l'intercanvi es fa al llarg de la vorera i cantonada a l'altra banda d'on han situat la marquesina del mercat mentre durin aquestes obres. Allà es troben nens i nenes, tots amb els seus cromos, disposats a trobar aquells que els falten. Fins aquí tot molt normal. El què m'ha sorprès més, ha estat que només la meitat d'intercanvis es fan amb altres nens (sempre acompanyats de pares o avis), alguns amb molts cromos, d'altres amb menys; alguns amb una llista ben ordenada, d'altres campi qui pugui; alguns amb pares més intervencionistes, d'altres menys.
L'altra meitat dels intercanvis es fan amb gent adulta. El què em deixava més bocabadat era trobar-nos amb pares sols, i avis més, que venien a canviar els cromos del seu fill o nét. Segurament, la majoria d'ells, amb motius de fer-ho d'aquesta manera, però ens hem trobat a més d'un que venia a canviar els cromos mentre el nen era a casa, jugant o mirant la tele. Homeeeeeee... és el súmmum del proteccionisme i mimeria dels nens! Com poden fer-ho? Si el nen vol els cromos, que els vingui a buscar, no? I els avis resignats a fer la feina bruta, justificant el nen mimat en plan "pobret". Déu n'hi do! I aquest nen apoltronat, segur que amb exigències, de manera que a l'avi li queia la bronca si no portava molts cromos o alguns en concret. Sí, algunes famílies estan crean
t els dèspotes del futur.

LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ ÉS AIXÒ?

VA HOME, VA!
Aquesta és la meva resposta a la pregunta del títol d'aquesta entrada al bloc. I és que molt s'ha escrit sobre el cas dels titellaires detinguts a Madrid. Quan sento tots aquests "alternatius" i els que no ho són però que es deixen arrossegar com borregos per aquests corrents apel·lar a la llibertat d'expressió en aquest cas, em poso malalt.
Compte! Abans de que es comencin a sentir els crits retrògrads, deixem clar que és absolutament injusta aquesta detenció. Que el "gobierno" i el seus jutges han fet ús de la seva força inquisitorial per exercir el seu poder dictatorial i partidista. És clar que no se'ls ha de detenir ni portar a la presó! Només faltaria!
Però una cosa no treu l'altra. No podem tancar els ulls i mirar a una altra banda, i que la nostra ràbia envers la injustícia comesa ens encegui i no ens deixi veure una altra realitat. I és que aquests titellaires se'ls ha anat l'olla absolutament. Ells tenen tot el dret a crear aquesta obra que havien fet, representar-la, etc. Però si t'han contractat i vas a actuar davant de nens, si tens una mica de seny i sentit comú, has d'avisar al públic de que l'obra no és infantil. Que es representi davant de la canalla apunyalaments, violacions... doncs no sé,... a mi no em sembla normal... A les persones que defensen aferrissadament aquesta parella en nom de la llibertat d'expressió, m'agradaria saber què farien si a l'escola dels seus fills es representés aquest espectacle. Mare de Déu! Ja me'ls imagino els crits que farien. Ara, en aquest cas no, oi? És ser un enrotllat defensar-los...
És clar que existeix la llibertat d'expressió! Però no confonguem termes! Aquest cas no és un problema de llibertat d'expressió. Aquí hi ha hagut incompetència. Per part de l'ajuntament que els ha contractat i per part dels titellaires per irresponsables. Espera! Que ara surten amb allò de que "Per Carnaval, tot s'hi val". Ho sento molt, però no tot s'hi val. El respecte a la vida, a les dones, als nens, a les persones, passa per davant de tot. I qui no ho entengui, té un problema.

OZOM

OZOM: meravellós.
Aquest és el nom de l'últim espectacle del Mag Lari. Curiosa relació amb aquest artista, showman, espectacle i diversió assegurada. Quan encara no era gens conegut, va treure el nas a la nostra escola en una celebració de Santa Joaquima... estem parlant de fa gairebé uns 18 anys. Anys més tard, quan ja tenia un nom, hi va tornar en una Festa de la Primavera. A més, sense comptar-hi avui, he anat a un parell més d'espectacles seus, al Tivolí. I per últim, fa un any i mig, el vam poder veure en un Sant Joan a la platja de Tossa de Mar (allà el va conèixer el MEC que avui també ens ha acompanyat).
Aquest darrer espectacle, Ozom, no decep gens. Tot i basar-se en els trucs de tota la vida, unes noves músiques, noves màquines, i és clar, nova manera de presentar-ho, fa que la boca segueixi quedant oberta. Apart de la màgia mostrada (són tan ràpids...), la versió d'avui, amb en Lari interpretant 4 mags diferents (apart d'ell mateix), converteix aquella hora i mitja en un continu de "ooooh's" i rialles. I és que no es pot negar, que l'art interpretatiu, la seva agudesa, rapidesa verbal, tot marca de la casa, és el tret diferencial d'aquest gran personatge. La veritat és que mai em cansaré d'anar-lo a veure i gaudir. Tal com conclou ell mateix al final de la representació, espera que durant aquells noranta minuts, ens haguem oblidat de les nostres vides i dels nostres problemes. Dono fe de que així és, i que de gust ens oblidem de l'estrès diari, dels maldecaps rutinaris de cada dia. Per molts anys puguem seguir gaudint del Mag Lari!!

I tots els que l'hagueu vist, gaudiu de la música! 

LAZIO - NAPOLI

El Barça està tenint la sort d'anar passant rondes de la copa del rei (quan deixarem de jugar-la?), i si tot segueix el previst, arribarà a la final del 20 de maig. Si per aquesta banda hi ha sort, pels que voldríem veure aquests partits per televisió, ens hem d'aguantar. A cada jornada, el canal + decideix quin partit és "El partidazo", que vol dir que si no pagues no el veus. I són tan simpàtics, que des de fa unes quantes rondes, aquest "partidazo" és sempre el del Barça. És igual que hi hagi altres equips, anada i tornada... sempre és el Barça. Fins aquí, tampoc és res estrany, ja hi estem acostumats a això. El problema o el què m'indigna més, és una altra cosa.
Quan l'endemà, poses TV3 per veure els gols, resulta que no tenen les imatges. Et diuen el resultat, surten les declaracions dels entrenadors, però d'imatges del partit, cap ni una. Aquesta maleïda guerra d'interessos entre els canals, fa que segons qui, no pugui ni passar els gols pel telenotícies. I dóna la casualitat, que just després, et parlen de partits de la copa d'Itàlia, com per exemple, aquest Lazio-Nàpols. I veus el resum. I els gols. I les entrevistes. Així que, aquí a Catalunya, no podem veure els gols que fa el Barça a la copa, però sí que podem veure els que fa, jo què sé, el Southampton. Ho sento molt, però no em negareu que és absolutament esperpèntic i increïble... Per mi, una mostra més del país de pa sucat amb oli que és Espanya, de lo irracional i il·lògic que són els que manen i governen en el món dels mitjans de comunicació, taurons pesseteros que no els interessa res més que la seva riquesa. "Oju", que si Catalunya fos un estat, possiblement passaria el mateix, perquè en tonteries, no anem mancats, tampoc... Però ara mateix, és un fet francament penós.

500 + 1

Aquesta vegada, a diferència dels 100, i dels 400, per celebrar l'arribada als 500 articles en aquest bloc, recordaré quins han estat els articles més visitats i els seus possibles motius.
Per cert, a l'article previ al 300, deia que esperava que 300 articles després, ja fóssim estat independent... aix... em sembla que he tornat a fer curt...

1r, amb 2.363 visites, BON NADAL
La diferència de visites amb el segon article és abismal. Però té una explicació. Amb aquest títol, i amb aquesta imatge, buscar-ho pel cercador et portava directa a aquest article, i així arribaven molts visitants. Res a veure doncs, amb un possible interès. De manera que podríem considerar que aquest article no compta en aquest rànking.

2, amb 198 visites, QUE NO S'APAGUI LA FLAMA 
L'article que parlava de la celebració dels 30 anys de Foc Nou. Aquest, i els dos següents van ser publicats també al facebook, i això va provocar que arribés a molta gent. A més, amb 3 comentaris, podríem dir que compartiria podi amb el d'articles més comentats.

3r, amb 183 visites, ALGUN DIA SERÀS NOSTRA
Article que parla de la quarta torre de vuit amb folre carregada pels Castellers de la Vila de Gràcia. També molt llegit per haver estat al facebook.

4t, amb 119 visites, TRAVESSERA AMB TORRENT DE L'OLLA
Un altre article casteller, parlant de la mítica cantonada on s'aixequen pilars o castells durant el cercavila de Festa Major.

5è, amb 114 visites, CURTS DE PIXAR
I finalment, un article divertimento on comento com de divertits són aquests curts, en un moment en què es treballaven a classe. Per cert, d'aquí un parell de mesos hi tornem!

500

EN MARIANO CREA ESCOLA

Ahir diumenge es va celebrar la nit dels premis Gaudí, els premis del cinema fet a Catalunya, amb catalans o per catalans. Una de les coses que crida més l'atenció és que per aquest motiu, es poden premiar persones no autòctones però que han participat en pel·lícules fetes per catalans. Bé, la veritat és que és una mica complicat, però t'hi acabes acostumant i gairebé entenent.
Per altra banda, també és lògic, perquè la nostra indústria cinematogràfica tampoc és tan extensa com per fer aquests premis basant-nos en un producte 100% català. Està clar que si algun dia som un país normal, aquest acte no semblarà tant una festa casolana, com el partit de futbol de la selecció catalana de cada Nadal.
L'intent de l'Acadèmia per mirar de normalitzar el cinema a casa nostra és molt lloable, i aquests premis han de seguir endavant, això no es pot dubtar. Ara bé, personalment em va semblar que hi havia una mica de menyspreu, tot i que potser són paranoies meves. I és que dels premis als 4 actors només un d'ells era present a l'acte (espanyol, per cert...). Ni el millor actor, ni la millor actriu, ni la millor actriu secundària hi eren en cos present. Evidentment, estaven treballant a altres països. Però segur que si fossin els premis Oscar, Goya, Berlín, Venècia, etc... hi haurien estat presents. O potser no. Però és que fins i tot l'actriu que rebia un Gaudí d'honor per la seva trajectòria, no hi va anar!
Els tres actors guanyadors, això sí, van donar les gràcies a través de misstages gravats i que passaven per la pantalla. Ja ho dic jo, que això de parlar a través de pantalles com en Mariano ha creat escola.
En definitiva, que quina llàstima que passin aquestes coses, ja que desvirtuen més actes com aquests premis, que ja els costa prou tirar endavant i donar la cara.