NO N'APRENDREM MAI

Aquest any vam comprar el calendari 2016 infantil editat per La Galera, amb els dibuixos de la Roser Calafell. És una il·lustradora que ens agrada com ho fa, i tenim força llibres a casa del mateix estil, parlant de festes tradicionals de casa nostra (Castanyada, Diada, Castellers...). Com que al nostre MEC li agrada controlar el temps en el què viu, era un regal segur.
Aquest calendari és gran. Cal di que fins i tot és enorme, però mirant el costat positiu, es veu des de lluny quin dia és i tenim molt espai per escriure les diverses activitats que anem planificant.
En el calendari en qüestió, vénen marcades i il·lustrades les festes del país, les oficials i les no-oficials, de manera que són un suport visual molt bo per tal d'anar assimilant les tradicions de Catalunya.
Fins aquí molt bé, no? Quina propaganda del calendari, no? Ai... és que sempre hi ha un "PERÒ".
Arribat el mes d'abril, ens trobem allà plantat, el dibuix corresponent al dimarts 12. Sí, sí, ja podeu anar pensant... què dimonis es celebra el 12 d'abril? Doncs ni més ni menys que "La feria de abril". A veure, cal? Què dimonis hi pinta això en aquest calendari? Potser també hi ha un dibuixet pel dia de la Constitució? O pel "12 de octubre"? Si no hi són per aquestes dates, perquè hi ha de ser per la feria dels nassos? Què? Encara ens volem fer es simpàtics amb totes les famílies andaluses del país? Encara ens hem de baixar els pantalons i pensar que potser d'aquesta manera els caurem més simpàtics i no ens faran tants fàstics? Una cosa és respectar, i una altra de molt diferent és assimilar-ho com a propi. No podem caure en aquest parany ni ser tan ingenus, si us plau. Deixem-nos de pallassades.

NO SABEM ON VIVIM - II

Mentre escrivia l'entrada anterior sobre Colòmbia, em venien al cap les imatges dels últims dies dels atemptats a Brussel·les. Altra vegada els terroristes de l'Estat Islàmic provocaven explosions amb morts, ferits i por, molta por.
Hores i hores de notícies a totes les cadenes sobre els successos. Pocs dies després, uns altres radicals maten més de 70 persones al Pakistan. Per mi són iguals les persones mortes, belgues o pakistanís. Em dol profundament, però m'indigna el tracte injust del tema. Mentre es considerin víctimes de primera i de segona, no arreglarem res. La majoria d'atemptats d'Estat Islàmic o els d'Al-Kaeda són en territori islàmic. Però només hi ha manifestacions, dols o minuts de silenci quan són en territori europeu.
És clar que ens toquen més a la vora perquè formem part de la societat europea, i ens sentim més propers, però d'això a ningunejar els milers i milers de morts que hi ha a Àsia i Àfrica per culpa dels mateixos assassins, hi ha molt tros. De mica en mica surten veus que fan veure aquesta injustícia. Vaig llegir un tuit que deia: "Heu vist la gent com corria fugint de les bombes a Brussel·les? Doncs ara imagineu que es troben una tanca davant i no poden passar". Feia referència al tracte indigne als refugiats sirians, que estan fugint d'aquests mateixos terroristes i Europa els tanca la porta. Com volen arreglar el món? Dóna la sensació de que justament és aquest el problema, que no ho volen arreglar. Que només miren les seves butxaques i la seva vida de comoditats, com en aquelles guerres on moren els soldats mentre els caps de l'estat major estan tranquil·lament als seus palaus.
El món està molt, molt malament. Està podrit. I com comentava a l'entrada anteriors, a les escoles ens hem de fer ressò de la realitat. Els nostres joves han de dedicar hores a estudiar què està passant en aquest món. Estudiant aquests conflictes actuals poden aprendre moltes coses sobre història, economia, medi social, llengua, religió... Serien treballs interdisciplinars amb sentit, parlant de coses reals i que els afecten, com a persones i com a ciutadans. Que estudiïn
i es preguntin perquè a la Grand Paltz van arribar grups neonazis cridant i insultant. No és que estudiar la Revolució Francesa no sigui important, però si volem educar joves competents, fem-ho tocant de pes a terra, i no viatjant en el temps, a un temps que no tornarà.

NO SABEM ON VIVIM - I

Ja fa molts anys que per tv3 emeten un programa anomenat Afers Exteriors. En Miquel Calçada ha viatjat per unes desenes de països, i xerrant amb catalans que viuen en aquell indret del món, ens parla de com és aquell país, com s'hi viu, etc.
Tants anys veient-lo, tot i que no amb aquella fidelitat que potser es mereixeria, sense veure més enllà del meu melic. I és que la setmana passada vaig enganxar el programa dedicat a Colòmbia. I als meu 43 anys, què sé de Colòmbia?
- Els colors de la bandera (groc, vermell i blau) però no en quin ordre
- La capital, Bogotà
- Problemes degut a les màfies del narcotràfic
I prou.
Després sonen les lletres FARC perquè de tant en tant apareixen a les notícies. Guerrilles, morts, però sense ubicar res, sense preguntar perquè, ni qui, ni què ni com.
Mentre veia el programa i anava veient què havia passat i què està passant a Colòmbia, em pregunto a mi mateix com pot ser aquesta desconeixença del món en què visc. Porten més de 50 anys matant-se, torturant-se, havent desaparicions... I jo que em considerava estar al dia de tot. Quina vergonya que sentia quan m'adonava de les barbaritats que hi ha a milers de quilòmetres d'aquí, però que persones reals estan vivint a les seves pròpies carns. I quants conflictes més hi ha al món que senzillament ens sonen, però que si no posem nom i cara a la gent que pateix és com si no existís. Es fa difícil en segons quin moment seguir el dia a dia quotidià sabent que està passant tot això.
Doncs als meus 43 anys, un cop més, m'adono del nostre egocentrisme, de la sort que he tingut naixent on he nascut, i que cal que cada vegada més gent obri als ulls a la realitat més crua. El món és bonic, molt, però només allà on l'home no hi posa el peu. La intervenció de l'home és destructiva, i a les escoles tenim el deure moral d'intentar que els nostres nens i nenes no estiguin tan cecs a la veritat del món. Hi hauia d'haver una assignatura que fos "Què passa avui en dia la nostre món". està molt bé estudiar la història del nostre passat, però potser que comprenguem el nostre present, perquè amb ell estudiem el passat, per tal de millorar el nostre futur.

JOHAN

La mort d'en Johan Cruyff és d'aquelles que pels que hem estat o som aficionats al futbol (i a més som del Barça), no ens deixa indiferents. Als que no ho són, alguns encara fins i tot algunes paraules de sorpresa. La qüestió és que va ser un personatge important en el món de l'esport a casa nostra; i alguns estudiosos, veuen en ell també algunes empremtes a niell nacional i de societat.
Pel què fa al meu cas, vaig tenir la sort de viure els seus anys a la banqueta del Barça just quan disposava del carnet del meu germà. Eren els temps en què anava al Camp Nou cada quinze dies per veure i viure el partit de lliga, i entre setmana per la competició que fes falta. No me'n perdia gairebé cap. Vaig anar a Wembley el 20 de maig del 1992 a gaudir amb la primera copa d'Europa. Era a l'estadi els dies dels famosos partits de final de lliga, quan la guanyàvem a l'últim minut. Total que vaig tenir el privilegi de ser testimoni directe del Dream Team de la primera meitat de la dècada dels noranta. Vaig créixer com a aficionat del Barça gràcies a aquell equip que va muntar en Johan i que encara avui en recollim els fruits d'aquella llavor que va posar.
Altra gent destacarà la seva etapa com a jugador, trencant aquella filosofia de vida culé de "venim a patir". Altres del seu desafiament per posar de nom al seu fill "Jordi" quan ningú ho podia fer. Cadascú tindrà el seu record cuyffista. Tots són vàlids i tots demostren que alguna cosa va fer aquest homenet en els molts anys que va viure en aquesta terra. Podríem guanyar la Champions per dedicar-li. Ser el primer equip en guanyar dues seguides (des de que és Champions) seria un merescut homenatge.

SEGON ORIGEN

Tenia molta curiositat per veure l'adaptació que van fer pel cinema de l'obra d'en Pedrolo, "Mecanoscrit del segon origen". Llàstima que de vegades , la curiositat mata el gat.
Per un fan de les ficcions catastrofistes, la versió a la pantalla gran de la història de l'Alba i en Dídac, era molt llaminer. Tot i sabedor de les limitacions del nostre cinema comparat amb el hoolywoodià, les imatges espectaculars de Barcelona destruïda feien molta patxoca. Però clar, aquestes imatges són una part molt petita del metratge, i per tant, el pes de la història havia de ser, com al llibre, la relació entre els dos nois i les seves vivències. La pel·lícula es pren algunes llibertats respecte el llibre, que dubto molt si feien falta. De vegades, ser fidel a la història original és millor que la mania de voler fer alguna cosa diferent.
Un dels desencerts més grans, segurament el que més, és convertir l'Alba en una noia anglesa. Algú em pot explicar per què? El director mig insinua que és per motius d'internacionalització. Em sembla que no feia falta perquè no ha servit per res. Només per fer que segui pel·lícula en versió original sigui francament impossible. Té nassos que s'hagi de canviar a la versió doblada al castellà per entendre el què diuen els actors! Quina vergonya... és que només per això ja es pot tancar el televisor.
La pel·lícula es centra gairebé tota l'estona en ells dos i cau en el trhiller fàcil amb l'aparició del "tercer home", convertint-la en una peli de bons i dolents. Quina llàstima... amb el suc que podia haver donat, i voler-la portar a aquest terreny la fa previsible i difícil de pair. En definitiva, decepció. I clar, sap greu, perquè la temàtica és la que em va, és catalana... però ha punxat.

ZOOTRÓPOLIS

Normalment comento pel·lícules adreçades a públic no-infantil, encara que algunes d'elles pugui ser vistes per ells. En el cas d'avui, parlo d'un film que tot sol és destinat a un públic familiar, la darrera pel·lícula de Disney, Zootrópolis.
Està bé, passes una bona estona perquè és sana, tot i que l'argument és un thriller que podria ser perfectament la trama d'una peli de polis i lladres de les modernes. Té missatge, cosa que la fa de bon veure per si en vols treure suc educativament parlant. En el cas del meu MEC, se li ha d'explicar, però pels que porto jo a l'escola, tot solets poden treure'n l'entrellat. Després ja veurem si li fan cas, però no està malament que el clàssic "no jutjar per les aparences" sigui d'ús diari.
Per altra banda, encara que l'argument en alguns moments pugui costar d'entendre als més petits, s'agraeix que el vocabulari utilitzat sigui normal, que no sigui d'aquestes pel·lícules de dibuixos en què els diàlegs són per a guanyar-se els adults. Ja va bé que de tant en tant surtin pelis en què els nens puguin entendre tots els acudits. L'única picada d'ullet als grans està en l'homenatge al Padrino de Coppola, amb frases literals de la primera part de totes. Què gran!
La parella protagonista donarà segones i terceres parts sense cap mena de dubte, aquí hi ha carrera. L'aparició d'aquests animals, els peresosos, una de les grans troballes. Té força moments bons, i per tant, bona elecció!

UEFA WOMEN'S CHAMPIONS LEAGUE

La primera vegada que vaig ser conscient del futbol femení, va ser en el cas de la Noemí Rubio, en un llunyà 2009.
Des de llavors, amb les meves paraules he intentat dignificar en la mesura del possible, i posar exemples a l'aula sobre la importància de no reduir el món de l'esport als equips i esportistes masculins, sobretot en aquells esports on la presència de les noies és poc o amagat. Darrerament, el ressò mediàtic que ha tingut l'Alèxia del Barça, ha donat una mica més d'embranzida al tema.
Però no va ser fins ahir, que vaig assistir per primer cop a un partit de futbol femení. Per casualitat (alguna cosa bona han de tenir les xarxes socials), em va arribar la notícia de la celebració del partit d'anada dels quarts de final de la Uefa Women's Champions League entre el Barça i el Paris Saint Germain, al Miniestadi. Els organitzadors volen promocionar-ho, i aprofitant la Setmana santa, l'horari i donar accès gratuït per socis i no socis, ho van encertar. Està clar que també era una bona ocasió per educar en l'antimasclisme i en el trencament d'estereotips per al meu MEC.
Ens hi vam aplegar més de 8.000 persones (rècord de l'equip femení, i com més tard va comentar en Xavier Bosch en un article, el barça B no reuneix tanta gent).
Però el meu desconeixement sobre la situació actual del futbol femení em va passar factura. Resulta que l'equip francès és un dels més potents del panorama mundial, i l'empat a zero era un resultat extraordinari per les catalanes. Clar que ho sé ara. Durant el partit, el fet que les culés només van xutar una vegada (i fora), que volguessin tenir el partit controlat sense arriscar (no corrien al contraatac mai), no ho acabava d'entendre. Com que no veig tampoc molts partits, l'Alèxia em va semblar normal, no pas la millor de l'equip, però clar, potser tenia un mal dia, o ordres de no tirar amunt, o fins i tot sortia d'una lesió... caram, el què fa no seguir-ho! Hi posarem remei, procuraré estar una mica més al dia!
Per mi el millor del partit era la número 10 del París. Renoi, com jugava! I de les nostres, em va agradar la portera, la Sandra Paños, la defensa Ane Bergara i la capitana, la Marta Unzué. Un primer contacte real que mirarem de conservar, no tant per l'espectacle, sinó per trencar motlles!

KK DE GOS

Ja fa mesos de la permissió de l'entrada de gossos al metro. D'entrada, sent com sóc una persona anticanina en totes les seves vessants, cal dir que m'esperava més problemes. Un dels factors més determinants en l'absència de conflictes és el fet que no i hagi molts gossos; la veritat és que no és res exagerat. N'hi ha, però per sort, tampoc en són molts. Ara bé, això vol dir que he canviat d'opinió i me sembla correcte que puguin entrar? NO, és clar que no!
Què me molesta? Doncs per començar, que no porten morrió. La norma diu que n'han de dur, i jo crec que el percentatge de gossos amb el morro a la vista és si fa no fa, similar a la de bicicletes que passen en vermell. Ben bé entre el 90 i el 95 per cent. Poques vegades es veu un gos al metro amb el morrió posat.
Aquest fet condueix inapel·lablement a la seva conseqüència immediata. Com sigui un gos inquiet, ja el tens per allà rondant, ensumant-te. I com tingui un d'aquells amos que es pensen que a tota persona els agrada els gossos, ja la tenim liada. No poden entendre que hi ha persones que no els agrada que un gos se'ls acosti i els ensumi? Per sort, la majoria d'amos de gos que entren al metro, els tenen quietons.
Avui però, hi ha hagut una de les mostres del què em pensava que seria el pa de cada dia però que per sort no ha estat així. Al mig del pas, un cagarro ben gros, allà abandonat, esperant aquell peu distret que passi per sobre. Si ja és fastigosa la caca de gos pel carrer, al passadís del metro ja no t'explico...
Per últim, cal parlar també d'aquella espècie d'ésser humà que fins i tot és pitjor que algun propietari de gos. Són aquelles persones que, en veure un animal d'aquests, han de començar a manifestar en veu alta la seva joia, a tocar-lo, etc. Potser el seu amo el té allà quiet entre les cames, però l'aparició d'aquestes persones que se li acosten, el posen nerviós i el fan moure.
En definitiva, encara que ha estat menys horrorós del què m'imaginava, segueixo pensant que el gos, com més lluny millor!

EL GRAN INQUISIDOR

Interessant i estrany llibre d'en Miquel Fañanàs, del qual ja vaig llegir "Morts de fama" en un intercanvi de llibres de Sant Jordi. El salt qualitatiu entre tots dos em sembla destacable, i no només perquè aquest llibre és un de les temàtiques que m'agraden més, la novel·la històrica.
Es tracta d'una ficció sobre la figura real del frare dominic Nicolau Eimeric, un capellà que es convertí en l'inquisidor general de Catalunya en un llunyà segle XIV,  i que des d'aquesta poltrona de poder ordenà una quantitat molt gran de judicis, execucions i càstigs bestial. Una persecució humana en tota regla.
El llibre està força bé, et porta bastant al seu terreny, enganxa el suficient, però és difícil de païr. Per què? Doncs molt fàcil. Quan llegeixes un llibre, empatitzes amb el/la protagonista, vivint i sentint el mateix (si et deixes portar, clar). Però en el cas d'aquest frare protagonista, què passa? Doncs que és el dolent. I clar, no pots empatitzar amb ell, ja que el què fa és terrible. Per tant, la sensació que es té llegint-lo, és molt estranya, perquè poques vegades llegeixo una novel·la d'aquest tipus, sense entrar en la pell del personatge principal, sinó que m'ho havia de mirar des de fora.
Tot i això, encara està prou ben tractat. Les barbaritats que va fer estan narrades molt una darrera l'altra, però sense arribar a copsar tota la ira i maldat que tenia el personatge dins seu. Sigui pel què sigui, he de dir que al final ja tenia ganes d'acabar-lo, no tant per saber el final de la trama, sinó perquè ja en tenia prou.
Un altre fet curió és la inclusió del personatge de "L'església del mar" en un passatge del llibre. Incloure personatges reals és habitual en aquestes novel·les, però fer aparèixer personatges d'altres llibres, és alhora divertit com sorprenent, molt peculiar, la veritat. En resum, bon llibre.

ELS ÒSCARS A TV3

La matinada de diumenge a dilluns es va celebrar la cerimònia de lliurament dels òscars. Un espectacle purament americà, d'aquell que els anti-americans i ciutadans del món reneguen perquè és l'essència de l'estil competitiu i superficial de la vida. Però com deia l'Antoni Bassas al seu editorial, a molt ens agraden aquests espectacles on hi ha guanyadors i perdedors. Segur que si pogués veure el canal que emet l'acte en directe, m'aixecaria per veure'l, com feia quan era jove (sospir...)
Com que no pot ser, em limito a fer la tradicional porra per mirar d'encertar els premiats. Aquesta vegada m'he quedat en deu encerts, un balanç una mica pobre, i més si tinc en compte que dels premis grossos només n'he endevinat dos, el dels millors actors masculins.
I ara que parlo d'actors, aquest any, hi havia molta polèmica, donat que no hi havia cap actor ni actriu negre dins els escollits. Les manifestacions i protestes han estat lògiques en un país on encara avui hi ha certs problemes de racisme.
I ara ve el què considero que és preocupant. Quan dilluns al matí el TN de tv3 va parlar d'aquest acte, comenta la millor pel·lícula, director, actor, i els premis tècnics de Mad Max. Ni un esment a les actrius, ni la protagonista ni la secundària. Homeeee, trobo una mica fora de lloc aquest oblit un pèl estrany, en aquests temps que tot el referent al masclisme i diferències socials entre homes i dones es miren tant amb lupa. En edicions posteriors del telenotícies, ja es va arreglar, però em va sorprendre molt com es van ignorar els premis femenins, tenint en compte que es comentaven els masculins (o tots o cap, no?)
I ara res... a esperar a veure les pel·lícules per la tele!