dimecres, 29 de juny del 2016

HOLD THE DOOR I ALTRES MERAVELLES

Dilluns acabava la sisena temporada de Game of thrones, la sèrie de tv basada en els llibres d'en George R. R. Martin. Lector i fan dels llibres, espectador i fan de la sèrie, ha estat la primera vegada, com vaig comentar a "A la sisena, la vençuda", que podia veure els capítols "en directe", al mateix moment que la feien, no com les altres temporades, que les visualitzava una any després en dvd.
Doncs bé, ha estat un luxe. Atenció, perquè la feien els dilluns, i us asseguro que em venien ganes de dilluns només pel fet de saber que a la nit tocava sofà i tv per veure el capítol. A qui se li ocorreix tenir ganes que sigui dilluns??? Doncs segur que no era 'únic. Gran sèrie, gran història, gran tot. I amb ganes de més.
Ara bé, també és veritat que hi havia un sentiment de dubte, incertesa... pel fet de què aquests capítols ja estan avançats als llibres. Hem vist successos que no els ha escrit l'autor de la saga, sinó uns guionistes. i per molt que tinguin el seu vist-i-plau, sempre queda el dubte de què no se li giri el cap al Martin, i en els seus llibres passin coses que no tenen res a veure amb el què acabem de veure. Espero que no. I també espero que arribi el llibre final i poder saber com acaba tot abans de veure la setena temporada.
I sobre el què he vist, què es pot dir? diria que excepte un capítol, molt tranquil, tots els altres han estat boníssims, i ben bé la meitat, esplèndids. Genials per l'acció, per com estan portant la història els guionistes, per les sorpreses, per les escenes, per tot... Aquesta sèrie està deixant frases mítiques que poden passar a la història de la televisió. Hold the door és impressionant, la venjança de l'Arya, de la Cersei, el boig del Bolton, gran Daenerys al campament dothraki, tantes i tantes seqüències que et deixaven amb la boca oberta... res, que és un plaer llegir aquests llibres, però quan els veus en sèries tan ben fetes com aquesta, el plaer es multiplica per deu.
Dracarys!!!

dimarts, 28 de juny del 2016

EUROCOPA 2016 (PART 1)

M'agrada el futbol. No ho puc evitar. No tot, és clar, però competicions com  l'Eurocopa, m'agraden. Ho confirmo en el moment en què em trobo veient un bon tros de l'Hongria-Bèlgica. Sí, sí, no estem parlant de la final, o d'un partit on juga qualsevol equip contra la "Roja", sinó d'un Hongria-Bèlgica.
I ja que parlem de l'Eurocopa, fem-ho ara que ja només queden vuit equips, preparats per jugar els quarts de final a partir de dijous.
Primer punt important: Espanya no hi és... Ooooooooooh... Va caure eliminada per Itàlia, acabant ara sí, per fi, el seu regnat. Després de l'eliminació i ridícul del mundial de fa dos anys, tothom creia que guanyaria de nou aquesta competició. Doncs no. Primer va perdre contra Croàcia, condemnant-la a haver de jugar contra els grans (Itàlia, Alemanya, França...), però ja no ha calgut. Als vuitens, ja fora. Me n'alegro, bon vent i barca nova,
Segon punt: El triomf de les modestes. Entre els vuit millors equips, tenim Islàndia (Anglaterra adéu), Bèlgica, Polònia, Suïssa, i mig mig podem afegir Portugal, (que no cal dir que volem veure eliminada ja). Que bé que va aquest aire fresc i baixador de fums!!! Tal com ha quedat el quadre, això augura que a la final, algun d'aquests equips hi serà!! (segurament contra Alemanya)
Tercer punt: Quants gols als últims minuts!! N'hi ha hagut moltíssims, en partits empatats i que han acabat en victòria. Visca el futbol!!
Quart punt: Com és que el Barça no fitxa Hazad i altres jugadors que il·luminen? Apart de què estan marxant (Bartra, Alves...), a què esperem? I hem de seguir fitxant brasilers? Què pesats que són aquests directius!! Amb el bon paper que fa Brasil a les diverses competicions...
Cinquè i darrer punt fins que s'acabi l'Eurocopa el dia 10. A la porra vaig bé, vuitè classificat. Llàstima que tinc Croàcia com a finalista... Això em condemna a perdre... Però per ara és guai!!!!

dilluns, 27 de juny del 2016

ÉS PANYA, NO N'HI HA MÉS

Segona ronda d'eleccions a l'estat espanyol. Pocs canvis a l'hora de les possibilitats de que formin govern. Si volen, poden portar als espanyols a unes terceres eleccions... I després es queixaven que nosaltres en fèiem unes cada dos anys!! Si és que ens han de superar en tot, no poden suportar que els guanyem en res...
Però m'equivoco. Sí que hi ha una cosa diferent a les eleccions del 20D, que donats els fets de la darrera setmana, deixen perplex a qualsevol persona que es pugui ser considerada humana. Després de veure com el senyor guanyador de les passades eleccions, en Rajoy, no movia un dit per a poder formar govern, després de més i més casos de corrupció, i després de descobrir-se les converses del ministre d'interior, resulta que no només els del PP tornen a guanyar les eleccions, sinó que a més a més, han aconseguit més vots! I no només a Espanya, a Catalunya també!
Així doncs, queda demostrat que actuar contra Catalunya, dóna vots. De fet, ja ho sabíem, no? Els que se'n deuen haver adonat són els de Podemos. Clar, anar per les seves terres, dient que permetran el referèndum català, doncs, no els ha fet guanyar massa simpaties... Ja veureu com a les properes eleccions, no en diuen res d'aquest tema, perquè com tots els polítics, preferiran guanyar que no pas tenir principis.
El què cal és que els podemites de Catalunya, vagin veient la necessitat del nou estat i vinguin cap al bàndol que ho podria fer possible.
Total, que a veure què faran, apart de seguir atacant-nos amb totes les seves forces. La darrera, portar a judici els impulsors del 9N. I seguir fent-se les víctimes...
Va passant el temps, i els nostres polítics, fent el pixamandúrria...

dijous, 23 de juny del 2016

MIG REI

Magnífica troballa aquesta trilogia del Mar Trencat d'en Joe Abercombie. Un escriptor que pel què he llegit, fins ara escrivia novel·les per un públic juvenil. I aquest segurament ha estat el gran error de la campanya de màrketing, ja que han venut aquestes novel·les com una saga tipus "Jocs de la fam", "Corredor del laberint", "Crepuscle", etc. Sí que té una mica d'aquest estil, però sense dubte no les hauríem de posar al mateix sac. Aquestes novel·les han d'estar a les prestatgeries de llibres de fantasia, etc, i no pas a les juvenils.
Llavors algú s'aixecaria i diria: "Sí home, ara es voldrà comparar a "Joc de trons"!" De la mateixa manera que té característiques típiques de la literatura juvenil (personatges molt definits, sense entrar massa en el seu interior), també té característiques que ens recorden la saga d'en Martin, començant pel "Tron negre" que desitgen els protagonistes de l'aventura.
Sigui com sigui, m'ha agradat molt. Quan una novel·la m'atrau i la devoro en pocs dies, bona senyal. 
Les aventures d'un jove príncep esguerrat que degut a la mort de pare i germà, ha de ser rei de la seva terra. L'argument, podria ser titllat de típic: traïcions, venjances, lluites... Però té un bon ritme d'execució, tota una part d'esclavatge que aconsegueix que el grup principal te'l facis molt teu i visquis de prop totes les seves aventures, o més ben dit, desventures. La veritat és que t'alies fàcilment amb aquest grup. Me l'he llegit tan ràpid i m'ha agradat tant, que ara no sé què fer. Agafo el següent llibre que tinc pendent per llegir o vaig a la llibreria a comprar no només la segona, sinó també la tercera part? El què està clar, és que d'aquest estiu no s'escaparan.

dimecres, 22 de juny del 2016

LES CLAVEGUERES DE L'ESTAT

FÀSTIC. Això és el què sento a mesura que vaig llegint les frases gravades en la trobada entre l'inefable ministre d'interior espanyol i el cap de l'oficina anti-frau de Catalunya.
FÀSTIC. Això és el què sento mentre van passant les hores i no només aquests dos indesitjables segueixen en els seus càrrecs, sinó que a més, diuen que aquí no passa res, que és normal, que són víctimes, que els criminals són uns altres.
FÀSTIC. Això és el què sento quan llegeixo coses com "Les hemos destrozado el sistema sanitario".
FÀSTIC. Això és el què sento quan penso que el PP serà el partit més votat aquest diumenge que ve a les eleccions d'Espanya, demostrant, un cop més, que la gran majoria d'espanyols prefereixen ser governats per unes males persones que odien Catalunya que no pas per gent decent i legal.
FÀSTIC. Això és el què sento quan veig com els mitjans de comunicació espanyols menteixen una vegada i una altra per tal d'enfonsar Catalunya i defensar els seus patriotes encara que siguin delinqüents.
FÀSTIC. Això és el què sento quan un dia rere l'altre he de sentir que ens estimen i que de cap manera ens podem independitzar. Però si ens odien, per què no ens deixen estar? Quina pregunta, no?
LLÀSTIMA i VERGONYA. Això és el què sento quan veig que a casa nostra, els polítics independentistes, davant de tot això, encara són incapaços d'anar a la una i fer la feina per la qual van ser escollits, i gasten el temps barallant-se entre ells. Potser és que són igual d'incompetents que els polítics dels quals ens volem desempallegar.

dimarts, 21 de juny del 2016

PAN

Per si no havia tingut prou amb preqüeles com explicava a Sessió doble, encara vaig tenir temps de veure'n una altra. Es tracta de "Pan, viaje a Nunca Jamás". En aquest cas, es tracta de buscar els origens al mite de Peter Pan. Altra vegada doncs, ens trobem amb un guió imprevisible, donant màxima llibertat a inventar-se el què es vulgui, utilitzant personatges mundialment coneguts.
Peter Pan, Garfi, Smee, Tigrídia, Campaneta... apareixen tots en uns papers canviats o diferents, moltíssim en alguns casos, com és el cas d'en Garfi i la princesa.
La pel·lícula té l'objectiu d'entretenir utilitzant la tirada d'aquests personatges, tot donant la volta a unes idees preconcebudes, com és el cas de veure en garfi com un personatge amic d'en Peter Pan. Apareix un altre mite en aquest sac, el temible pirata Barbanegra. Ja ho dic que els guionistes fan el què els dóna la gana. Tot i això, el resultat està prou bé, si no vols ser primmirat amb la història original. Si te la prens com un divertimento, i com si l'obra d'en James Barrie no existís.
Gran paper per a en Hugh Jackman de Barbanegra; una escenografia força espectacular; moltes referències, al meu entendre al "Hook" de Steven Spielberg; segurament, el guió és el més pobre del film, juntament amb aquest Garfi de pa sucat amb oli. Un dels dolents més dolents de la història de la literatura i el cinema, convertit en una espècie de O'Connell (Brebdan Fraser a The Mummy). Però és divertida, i això ja fa el pes.
Inspiradora l'arribada a Mai Més amb els pirates cantant l'Smells like teen spirit dels Nirvana. Una escena que ja he vist repetida un bon grapat de vegades. "Oju", no aparegui a les obres de teatre de l'any que ve!!!

dissabte, 18 de juny del 2016

SESSIÓ DOBLE

Quedar-se de Rodríguez vint-i-quatre hores comporta entre d'altres coses poder fer un hobby amb més freqüència de l'habitual. Com per exemple, anar al cinema. I es pot acompanyar del clàssic de "pel·lícula al menjador tot planxant".
En el cas del cinema, li ha tocat a "X-men, apocalipsis". Bé doncs... esperarem un parell de setmanes a veure si la segona part d'Independence day emociona més, perquè aquesta no ho ha aconseguit. Quina llàstima, perquè penso que la saga de X-men és la que, dins el món de les pel·lícules actuals de superherois, tenien més qualitat. Després de la primera trilogia, que ho van aconseguir, van inventar-se una altra línia temporal. Van filmar la creació de la patrulla, sense estar lligats a res del què s'havia fet a posteriori. Això, per una banda està bé, perquè els guionistes no estan lligats a res, poden carregar-se un personatge encara que sortís a les pel·lícules anteriors. Però per altra banda, de vegades et fan embolicar, ja que no saps què és d'aquest univers i què no. La primera, està prou bé, però aquesta segona punxa. Es fa llarga, i tota la primera hora és un seguit de mini-historietes dels diferents personatges per tal d'ajuntar-los tots més tard. Però aquestes historietes es fan massa llargues, es perd molt de temps per arribar al veritable problema de l'argument, i llavors aquest queda molt reduït, tenint en compte que és un problema extremadament greu pel planeta i gairebé no es nota, ja que queda molt diluït entre altres coses. L'aparició de Lobezno, conèixer Tormenta... tot són ginys al què hauria de ser el futur dels X-men, però que dóna a entendre que amb el guió sol no en tenien prou.
I per si no en tenia prou de pel·lícules que busquen l'inici de fets posteriors, planxant em poleixo "El amanecer del planeta de los simios". Ja poden fer les pel·lícules que vulguin, que l'original sempre serà la millor. Ara, el seu final no seria tan sorprenent, degut a la enorme quantitat de pel·lícules apocalíptiques que veiem, però és tremenda! Amb aquesta saga van voler fer pel·lícules sobre com va passar la desgràcia. Ja fa olt de temps que vaig veure "El origen del planeta de los simios". No en recordo massa res. D'aquesta, d'aquí uns dies tampoc en recordaré gran cosa. Pel·lícula d'entreteniment i poca cosa més que no s'hagi vist. Es tracta de compensar l'intent de la primera part en què ens mostres els monos com a bons i els culpables els humans. En aquesta, tot i seguir la tendència, el desencadenant de la tragèdia són els simis mateixos. Segur que si fos real, sense cap dubte serien les persones les causants de tots els mals: "Simi no mata simi".


dijous, 16 de juny del 2016

TROBALLA (1.111)

Preparant unes cançons per fer un espectacle de final de curs, arribo, saltant de vídeo en v´deo a unes imatges que no havia vist. Resulta que Mar i cel, quan va arribar a la seva representació númeor 1.111, van fer una representació molt més festiva i diferent.
Els actors no anaven caracteritzats com sempre, sinó vestits amb roba més formal o informal. I algunes de les cançons més emblemàtiques, es van cantar amb tots els actors i actrius que han participat en totes les versions que s'han fet en els últims anys.
D'aquesta manera, tornàvem a sentir en Joan Crossas iniciant L'himne dels pirates, o la Isabel Soriano i la Pili Capellades (res a veure amb un servidor) fent d'Idriss de nou.
Però de totes les versions, la més curiosa és la de la mítica "Per què he plorat?". Apareixen, és clar, a més a més, l'Àngels Gonyalons, l'Elena Gadel i la Carme Cuesta. Molt bé per aquesta última, que anava suplint a les "Blanques" a un nivell igual d'alt que les oficials. Quan vaig veure l'obra per primera vegada, quan ho feia l'Elena Gadel, justament aquell dia estava malalta o simplement no hi era, i la suplia la Carme. Fantàstica. Però el més divertit era comprovar que així com de "Blanques" n'hi havia unes quantes, en Saïd continuava sent en Carlos Gramaje. La veritat és que poden canviar gairebé tot el repartiment, però de Saïd només n'hi ha un, i és en Gramaje. Fins i tot quan a l'última versió el van canviar per un altre més jove, els va sortir malament, i al final ho va haver de tornar a fer ell. Genial. Doncs el vídeo és boníssim pel final, quan totes les noies s'abracen a ell. Molt divertit.
Ni m'havia assabentat que s'havia fet aquesta festa (i ja en fa més d'un any). Curiós, en aquest món tan connectat a tot i que se sap tot. Deuria estar als núvols. Almenys sempre em quedaran aquests vídeos. I esperar que tard o d'hora, la tornin a representar, perquè sense cap mena de dubte, Mar i Cel és el nostre musical, el musical de Catalunya, res a envejar a les grans produccions de Londres o Broadway. És la millor.

PD. M'encanten les coincidències inesperades!!!!!! No només perquè aquesta entrada és la nº11 del mes de juny, sinó que, més difícil encara, resulta que és la nº555 del total!!!



dimecres, 15 de juny del 2016

250 EUROS

Quin estiu! The Cranberries al Festival dels Jardins de Pedralbes, The Corrs al Festival de Cap Roig... Als primers vaig arribar a temps i els vaig poder veure i viure. Als segons no vaig tenir tanta sort. Al ser el 15 d'agost, i tenint encara dubtes de com organitzaríem les vacances, quan ho vaig saber ja no quedava ni una entrada.
Però fa pocs dies vaig saber que encara faltava un concert. Resulta que Simply Red també vénen a Catalunya, al Festival del Castell de Peralada. Ooooooh! Els Simply Red! Un altre mític grup que han estat la banda sonora de la meva joventut! Ja els he vist a Barcelona (un concert segur, no recordo més), i per tant, oportunitat per reviure les seves cançons i sensacions.
Ups, setze d'agost... quina data més intempestiva.... Però va, entrem al web. I és llavors quan se'm glaça la sang. Els ulls em surten de les òrbites. La respiració i el batec del cor s'alenteix per uns segons. El meu cervell es nega a assimilar allò que estic llegint.
Vols veure Simply Red? Doncs paga 250 euros.
250€!!
És que per molt que hi doni voltes no m'ho puc acabar de creure. No, no crec que aquest grup cobri un preu quan va a una ciutat, i un altre preu quan en visita una altra. senzillament és una estafa, un robatori i una presa de pèl.
Està clar que els organitzadors d'aquest festival són uns lladres de guant blanc. Són aquesta púrria de rics de la nostra societat que afavoreixen les desigualtats entre les persones. Són aquelles persones que després un dia surten als diaris fent-se fotos perquè han fet una donació a alguna entitat o organització que treballa amb el tercer sector. Quina barra!
I jo que m'escandalitzava per pagar el què vaig pagar pels Cranberries, i resulta que és una cinquena part! I també al·lucinava el preu dels The Corrs, però eren molt menys de la meitat que aquest!
És que al·lucino! I a sobre, estarà ple! Ple de gent rica, pija i xic, que potser ni coneixen el grup. Gent snob que no tenen problemes econòmics i que miren la gent de carrer per sobre l'espatlla. I un cop més, la cultura queda marginada i seleccionada només per a uns quants...
Senzillament vergonyós, però també preocupant que es permetin aquestes bestieses.

dimarts, 14 de juny del 2016

VOLEU EMPRENYAR ELS VEÏNS?

Avui fa 25 anys del mític concert de l'anomenat "Rock català" al Palau Sant Jordi. Fins a 22.000 persones es van reunir per escoltar els quatre grups punters del moment: Sau, Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. Aquell esdeveniment s'ha convertit en una icona de la normalització de la música en la nostra llengua.
Anys després de la Nova cançó, i quan encara ressonaven les cançons que seguíem alguns convençuts (Duble Buble, N'Gai N'Gai, Detectors...), explotava una nova generació de músics que, aquesta vegada sí, amb ajut o sense ajut, amb mitjans o sense mitjans, per fi van poder fer-se un lloc entre els joves del nostre país.
Entre aquells joves, un servidor, que com no podia ser d'altra manera, també va sumar-se a aquesta barreja d música i reivindicació nacional.
Fa 25 anys, aquest grups ja eren al capdavant del cartell de tots els grups musicals del país, i per això es va organitzar aquest concert que va ser un èxit sense precedents. Amb els meus 18 anys, vaig gaudir d'un espectacle fantàstic, un moment que encara ara és en el record de molta gent, fins i tot, d'alguns que no hi eren. Quin gran concert... i tot i que tothom escoltava tothom, és innegable que el moment Sopa va fer moure les masses, ja que hi havia ja algunes veus crítiques amb ells per utilitzar el castellà en algunes cançons (i el què estava per venir). Sau eren els més pop, el més semblant a la música britànica, amb el malaurat Carles Sabater. Els Pets, els més incombustibles, el rock gamberro (agrícola, en deien ells), i també el més reivindicatiu. Festa assegurada. I Sangtraït, els heavies, amb el seu rock contundent i les seves balades inoblidables. I el gran Papa Juls amb la seva poesia i crits com el que dóna títol a l'entrada; "Voleu emprenyar els veïns?" I dels Sopa... ja se sap... sopa estrangera...
Doncs 25 anys, com passa el temps, no? potser sí que al final caldrà reconèixer que ens fem grans. I jo que em pensava que seríem joves per sempre... Almenys, el record d'aquella nit sí que durarà per sempre.

dilluns, 13 de juny del 2016

DEIXEU-VOS D'ENGANYAR

Benvolguts catalans de pa sucat amb oli:
Si us plau, deixeu-vos d'autoenganyar d'una vegada. Que no ho havia deixat prou clar a "NO N'APRENDREM MAI"? No, ja veig que no. A veure si us ho torno a explicar, us adonareu finalment de què va tot plegat.
Deveu ser d'aquell grupet de catalans (molt nombrós, malauradament, per això encara estem com estem), que penseu que si mostrem als castellanoparlants que en una Catalunya independent es parlarà castellà com sempre, es faran les seves celebracions, els deixarem ballar flamenc, etc, potser llavors veuran el procés amb bons ulls i o bé s'adhereixen a la causa o bé no posen pals a les rodes i deixen que ens independitzem. De debò us ho creieu? Us penseu que publicant llibres infantils com el de la fotografia, de l'estil del què comentava a l'anterior entrada citada, ens deixaran fer la independència? Us creieu que si inaugurem la Feria de Abril i ballem flamenc amb ells, ens deixaran seguir endavant amb el procés? Perquè si us ho creieu, ei, amb tot el respecte, sou il·lusos i poc intel·ligents.
Els espanyolistes no votaran mai a favor de la independència, ni tampoc s'abstindran. Votaran sempre en contra, per molt que publiquem llibres com aquests i els prometem que podran seguir cagant en castellà. NO VOLEN LA INDEPENDÈNCIA! Deixeu de perdre el temps amb aquest agent i anem de cara a barraca.
No veieu en quina lliga juguen ells? Per exemple: agressió a dues nies que demanaven pantalles per veure els partits d'Espanya.  Teatre. Tot un muntatge. Són ells mateixos els que munten l'espectacle per fer creure que hi ha tensió i agressions per part dels independentistes. I els castellans, a qui creuran? Als seus, a les noies agredides amb la samarreta de "la roja"? O aplaudiran a les autores d'aquests llibres? Va home va! De veritat, si seguim anant amb aquesta cara de tòtils pel món, mentre ells juguen a la mentida i destrucció, tenim la batalla perduda.

diumenge, 12 de juny del 2016

COMPLIR AMB L'EXPEDIENT

Per quarta vegada, concert dels Cranberries a Catalunya, aquest cop dins el Festival de Pedralbes. Va ser saber que actuaven que immediatament aconseguia l'entrada, no fos cas que me'n quedés sense! I al final va arribar el gran dia. Sabut és per tots la predilecció que tinc per aquest grup irlandès des dels seus inicis, i no renunciaré mai a veure'ls en directe, tot i que ahir, se'm va quedar una mica el paladar a mitges.
Evidentment, vaig gaudir de les seves cançons com sempre, però no era el mateix.
Per començar, no entenc aquesta mania de fer concerts d'aquest tipus en festivals on tothom està assegut en cadires. Crec que els mateixos grups haurien de dir que no a a aquestes propostes, però clar, el diner mana, ja se sap. Alguns grups diuen que s'han de fer també aquests concerts, que són diferents i especials... blablabla... I després ells mateixos són els primers en demanar al públic que s'aixequi i es mogui. Coi! No actuis en llocs així! La veritat era difícil, molt difícil mantenir-se assegut, però clar, si t'aixeques, fots el del darrere! No és tan fàcil!
Després tenim el públic. Alguns diaris comenten que hi havia una barreja de fans incondicionals, turistes i personalitats convidades (ja que era la inauguració del festival). A aquests últims se'ls notava molt, per la roba i la cara que feien. Mecatxis! Doncs no vinguis!
I finalment, el concert i el grup. A veure, no cal recordar un cop més que són genials, però clar... ja que fan el mateix concert que fa sis anys, haurien d'intentar fer alguna cosa diferent, buscar el tret diferencial, la sorpresa... Jo me'ls estimo molt, però si continuen vivint de la renda dels seus primers discos, acabaran extingint-se. Cerc que o renoven, o innoven directes. Van sortir, van canar les seves cançons, i noranta minuts després van acabar i van marxar. Poca connexió real, molt fer cantar, però ja està... La veritat és que per tot plegat em va saber a poc. llàstima. Però no ens enganyem, tampoc! Me'n penedeixo d'haver-hi anat? No, és clar que no!! Cranberries forever! Però al racó de pensar!


dissabte, 11 de juny del 2016

PAPER MULLAT

I així doncs, què hem de fer ara? Tanta majoria de diputats independentistes, tan full de ruta, desconnexió, procés, Itaca... total, per arribar a on? A haver de ser la riota dels espanyolistes? Sí, que ens donen per morts, com moltes altres vegades, i per tant, seguirem el procés endavant. Però renoi, és que encara que seguim, estem fent el ridícul!! Quina garantia tenim que un cop independents, els nostres governants facin les coses bé? Ni ens ho havien demostrat abans, ni ens ho demostren ara.
I sí, això de la CUP em fot, i em toca molt la pera.
Ja feia dies que no publicava res sobre el moment polític actual, però és que cansa estar dient sempre el mateix, la veritat... I tampoc falta dir gaire cosa més. Només, com va fer el presi Puigdemont, recordar que el pacte de independentista deia que la CUP es comprometia i a no votar el mateix que els partits unionistes en els moments en què es debatís res crucial pel país.
I patapam! Amb patates ens ho mengem tots! Toca aprovar pressupostos? Doncs no. I té nassos que votin en contra perquè els veuen poc rupturistes quan justament els altres hi voten en contra pel contrari. A veure, qui ho entén això?
La qüestió és que estan posant pals a les rodes. Cal que consti que els meus ideals són més cupaires que junntspelsiistes, però és que aquesta gent és curta de vista! No entenen que ara és el moment de deixar de banda partidismes? Ho han entès mai? O com diu el Bassas, no els importa la gent? No poden deixa el seu no, no, no... per una vegada, i pensar en tothom? No han entès que per aconseguir la independència fa falta tothom? Que només amb ells no n'hi ha prou? Que si esperem a què la majoria del país sigui antisistema per tirar endavant la independència, no la farem mai? Volen tornar a les manis de 5000 persones i apedregar el Mc Donald's? És això? La veritat és que creia que eren més intel·ligents. Quina llàstima. Però de paciència n'hi ha molta. Si hem esperat tants anys per arribar fins on som ara, no ens ve d'uns mesos més. Però si us plau, que algú els faci obrir els ulls!

divendres, 10 de juny del 2016

EL NOI DE LA CASA DE LA MUNTANYA

Tercera vegada que m'endinso en un llibre d'en John Boyne, i dir, d'entrada, que m'estic convertint en un seguidor convençut, perquè les tres novel·les que he llegit, "El noi del pijama de ratlles" i "El noi que no tocava de peus a terra", han estat autèntics plaers lectors en tots els sentits, en trama, interès, captivament...
Ara mentre ho escrivia, m'he adonat de què els tres llibres comencen igual, la veritat, no m'hi havia fixat. L'autor té altres llibres i tenen títols diferents, així que les casualitats, si existeixen, serà per algun motiu!
El llibre que ara he finalitzat, té certs paral·lelismes amb el seu gran èxit. Fins i tot, i ja m'han passat darrerament unes quantes vegades aquest any, hi ha un parell de passatges de la novel·la que tenen un lligam directe i buscat al best seller del noi del pijama de ratlles. Interessant això que enllacin novel·les de ficció diferents. Té gràcia, si més no.
Total, que el llibre és bo. Enganxa des del minut zero. La història d'un noi francès que acaba en un orfenat i que d'allà és recuperat per la seva tieta, que el porta a viure amb ella. Aquesta tieta treballa com a majordoma a la casa de vacances de, ni més ni menys, Adolf Hitler. Mentre llegim, presenciem com aquell nen, que arriba allà amb vuit anys, tot innocència, va, de mica en mica, canviant la seva personalitat, deixant-se portar per les paraules d'aquell homenet terrible i malvat. El noi, en Pierrot, que és el protagonista, com a tal, te'l vas fent teu, i sents el què ell sent. Per això, en un moment molt concret de la novel·la, et deixa amb l'ai al cor i amb un dilema al cap sobre què sentir respecte ell molt trasbalsador. Aquella simpatia que desperten els protagonistes de les novel·les es veu en entredit i et fa pl
antejar moltes coses.
Així que, per moltes similituds que puguin tenir aquestes dues novel·les, es viuen diferent i se senten diferent. Ara bé, a totes dues, un deu.

dimarts, 7 de juny del 2016

40 ANYS DE FUTBOL EN CATALÀ

Aquest cap de setmana s'ha fet la gala dels 40 anys de la TdP, o el què és el mateix, 40 anys de transmissions de futbol en català, primer des de Ràdio Barcelona, i més tard a Catalunya Ràdio. En Joaquim Maria Puyal, el principal actor d'aquest fet, es va acompanyar de tots els altres "culpables": ajudants, periodistes, productors, etc.
L'acte es va celebrar dissabte, i es va veure per tv3 el diumenge. En vaig treure 3 conclusions:
1- Tota la primera part em va recordar els meus temps d'infantesa, Quan era nen, escoltava sempre les transmissions d'en Puyal i companyia per seguir el Barça. El famós casset de la Recopa del 79, també el tenia i l'escoltava de tant en tant (com que guanyàvem poc, era un acte molt nostàlgic). Ara mateix no sé on és aquell casset, m'agradaria haver-lo conservat. La lliga del 84-85 i la final de Sevilla van ser dos dels esdeveniments culés més importants que vaig viure en aquells temps.
2- Quan va ser el torn de recordar les èpoques del Dream Team, era inevitable recordar els meus temps més culés, quan anava setmana sí, setmana també a l'estadi, a Wembley el 92...  Quina nostàlgia...  Recordar l'emoció amb què vivia aquells partits em va fer entrar el cuquet de nou...
3- I finalment, una cosa per una banda lògica, i per l'altra sorprenent o potser preocupant. En un moment de l'acte, apareix el Famós Sergi Cutillas, que durant les transmissions és el periodista encarregat de la "sala d'imatges". I apareix en cadira de rodes. No només era la primera vegada que li veia la cara, després d'anys de sentir la seva veu, sinó que m'assabento que fa anys que va tenir un accident i des de llavors no pot caminar. També veia les cares del Carles Doménech i altres col·laboradors que tinc la seva veu al cap però no la seva imatge. Per una banda penses que clar, és que no té cap importància, en el fons. Però per l'altra, penses que és curiós que persones que coneixes per haver.les escoltat moltíssimes vegades, al final, no en saps res d'ells (Tu no saps res, Jon Neu). Res, que va ser una sorpresa.

diumenge, 5 de juny del 2016

JAMES I EL PRÉSSEC GEGANT

No fa massa, vaig dedicar una entrada a Roald Dahl i a la seva genial bibliografia. A l'escola celebràvem el seu centenari. Els esdeveniments posteriors m'han forçat a dedicar-ne una a James i el préssec gegant, una de les seves millos obres. Segurament no és la més coneguda, però possiblement en aquest rànking es situaria entre les cinc primeres. Segurament tampoc és la millor, però també estaria entre les cinc primeres.
Aquesta ha esta l'obra que al llarg d'aquests dos mesos i mig hem estat llegint als nens i nenes de quart. I he de dir que des de que fem aquestes lectures, i ja en portem unes quantes (Zoo d'en Pitus, Illa del tresor, Tom Sawyer, Anna bruixa, i algunes més, i fins i tot algunes més d'un cop), mai havia vist gaudir tant els alumnes.
És tradició que quan acabem el capítol, normalment s'han quedat amb ganes de més, però aquesta vegada ho diuen de veritat. I riuen. Com riuen! Hi ha passatges dels llibres llegits que fan gràcia, però d'aquest, és que cada dimecres quan ens hi posem, ja saps que els sentiràs riure de valent. I mai els havia vist xalar tant amb una lectura com amb aquesta. Ja hi ha força nens que les veus que se l'han comprat (o agafat de la biblioteca), aquest o algun altre d'en Roald Dahl.
Personalment és la segona vegada que el llegeixo. El primer cop va ser quan vaig tenir clar que aquest seria el llibre escollit per la lectura d'aula. Em va agradar però no el vaig gaudir del tot perquè anava molt ràpid. Però ara, l'estic gaudint tant o mes que els propis nens! Quins diàlegs! Quines situacions! Quins personatges! De debò que és divertidíssim, i el que més, és clar, les converses entre el cuc de terra i el centpeus. Són dignes de passar a la història dels diàlegs còmics més punyents. I les històries de l'aranya...
Realment ha estat un encert, de manera que encara que no sigui any Roald dahl, aquest llibre el tornarem a llegir als futrs alumnes de quart sense cap mena de dubte!

divendres, 3 de juny del 2016

HO HAN TORNAT A FER

A través de les xarxes arriba el nou vídeo protagonitzat per alumnes i professors de la universitat de Vic. Es van fer famosos amb un lipdub ja fa uns anys, quan es començaven a posa de moda. Més tard, van fer un bodydub, i ara ens presenten un dancedub, on apareixen tots ballant, amb diferents estils, una cançó actual.
Per mi, apart del bon muntatge i que estigui ben fet, em satisfà veure com en una societat on sembla que tothom vagi per lliure, un bon grapat de joves i no tan joves dediquin unes hores a fer un divertimento com aquest. Per molts anys ens mostrin que no només als USA saben fer espectacles com aquest!

dimecres, 1 de juny del 2016

EL LLEGAT DE LA SERP

Quines ganes que tenia d'acabar el llibre de la Jessica Cornwell. Un bon reclam publicitari, un argument que atreia... realment em conformo amb poca cosa per decidir-me a llegir un llibre. I així com altres vegades l'encerto, aquesta vegada ha estat un fracàs. Aclarim una cosa: l'he acabat. Des d'abans de la meitat ja tenia ganes de plegar, però no ho feia perquè la intriga em portava a mirar de saber què era el què passava i perquè. Així com alguna altra vegada he deixat el llibre sense acabar, aquest cop he aguantat fins el final perquè volia saber-
Un cop acabat, la veritat és que m'he quedat igual. Sé qui és l'assassí, sí, però poca cosa més. Tot un entramat de noms de tres històries barrejades que dificulten moltíssim seguir el fil. Un estil narratiu que porta a la confusió pàgina rere pàgina. Uns símbols per allà el mig, que apareixien sense cap solta ni volta. Un argument al meu parer incomprensible. La veritat és que o m'he perdut alguna cosa pel camí (cosa que també podria ser, donada la meva desmotivació mentre llegia), o realment és que no hi ha qui entengui res. Penso que hi ha trames que comença i que no acaben, que no lliguen una amb l'altra i queden penjades. De cop i volta apareixen personatges desconeguts que són principals però que no havien estat anomenats. No queda mai clar quan explica coses reals i quan són imaginàries... Barreja tantes coses, salta d'una cosa a una altra, que de vegades penses que estàs llegint tres llibres diferents, i al final només n'acaba un, fent tota la resta secundari i poc rellevant. Llavors, perquè en dedicava capítols?
Senzillament, per mi ha estat un galimaties considerable. I per sort, acabat.
PD. Només un darrer apunt. Així com va ser curiós com dins una mateixa obra es fa referència a una altra (va passar quan a les pàgines de "El gran inquisidor" es parlava d'uns fets descrits a "La catedral del mar"), en aquesta novel·la ens passa el mateix, quan en un determinat moment es fa referència justament a aquest gran inquisidor que fou Nicolau Eimeric.