THE WALK

L'any passat va caure a les nostres mans la possibilitat de treballar, gràcies al material proporcionat pel Museu dels Invents de Barcelona, el món dels inventors. Dotze experiències, dotze inventors, dotze invents... Que podíem treballar amb un grup-classe. Va ser una molt bona experiència.

Una de les propostes duia el nom de "Look forward". L'objectiu era el de fixar-se bé l'objectiu que vols aconseguir i anar sempre en aquella direcció per tal d'aconseguir-lo. I com a exemple, ens presentaven en Philippe Petit, un equilibrista francès que va creuar fins a set vegades, la distància entre les torres bessones de New York, caminant per sobre un cable.

Fins aquell moment, desconeixia totalment aquesta proesa (aquí podríem parar un moment i fer-nos adonar de quantes coses que desconeixem... ) I casualitats de la vida, per aquelles dates s'estrenava al cinema la pel·lícula "The walk" que explica com van poder realitzar aquella proesa.

Finalment, he vist la pel·lícula, i per haver estat dirigida per en Robert Zemeckis, podríem dir que és una pel·lícula molt normaleta, gairebé no es nota que l'hagi feta ell, tal i com ens ha acostumat a més espectacularitat. 

Tot i això, el moment culminant de la pel·lícula, que és clar, és el passeig entre les torres està molt ben mostrat, i tot i saber que acaba bé, et manté en tensió tota l'estona. Tot el film gira al voltant d'aquest moment, són minuts i minuts de metratge amb un objectiu clar, i la veritat és que va força de cara a barraca. Així que com a pel·lícula està bé, tot i que no té grans pretensions, encara que l'espectacularitat de les escenes dalt de les torres són genials. El u`q realment atrau és saber que és una història certa, i seria interessant saber quin percentatge de persones que havien vist la pel·lícula, van acabar buscant a google o youtube aquesta gesta. Jo ho vaig fer en aquell moment en què el vaig conèixer i ho he tornat a fer ara que he vist el film.

EL NOVATO

Casualitats de la vida han fet que pocs dies després de llegir el llibre "La ràbia" de la Lolita Bosch, hagi visionat aquesta pel·lícula francesa que en clau d'humor tracta el mateix tema.
Sobta una mica que ho transformin en comèdia, quan és un assumpte molt i molt greu. Evidentment, se'n pot fer una lectura positiva, i entremig de somriures, es pot fer una reflexió sobre la situació i tots els estereotips que apareixen: el nen nou, el gras, el set-ciències, la noia minusvàlida i l'estrangera. Renoi! Només falta el gai/lesbiana!! Potser fins i tot això ja era massa per les ments franceses.
Doncs això, és evident que si analitzes cada un dels casos, i com es relacionen entre ells, en pots treure molt suc educatiu.
Per exemple, el fet que s'uneixin com a grup d'amics. És evident que aquesta unió pot fer que el rebuig dels altres sigui una anècdota, ja que et reforces amb l'amistat dels altres. Però crec que a l'hora de la veritat, això no és molt real. Els nois i noies rebutjats no ho porten tan bé, encara que tinguin un grup de fugida. Al principi, es veu una mica, quan el noi protagonista, també rebutja als què després seran els seus amics, per tal de ser "acceptat".
La noia q¡estrangera que al principi es fa amiga del protagonista, acaba sent acceptada pels "populars". Però és evident, que si l'aspecte físic de la noia fos un altre,a ixò no hauria passat. Ara bé, interessant lectura el fet que un cop acceptada, gairebé "oblida" el noi que l'havia integrat a l'escola.
En definitiva, la pel·lícula és un exemple del poder que té el desig de ser acceptat, i del poder que tenen aquests grups de "macarres" que no són sinó una colla de maleducats, amb una capacitat de fer mal molt gran.
Tot i ser doncs, tractat aquest tema amb massa intenció de desmitificar, és divertida. Però cal ser capaç de llegir entre línies i anar més enllà del què t'ofereix.

LA RÀBIA

La ràbia és el títol d'un llibre que ha escrit la Lolita Bosch, una dona que ha volgut explicar i interpel·lar el lector sobre un tema tan execrable com és l'assetjament escolar.
En el llibre trobem tres maneres d'afrontar el tema. Per una banda, el record de la seva experiència personal, viscuda en pròpia carn; exemples clars de l'escarni patit per companys seus a l'institut, acompanyat del menyspreu de la majoria de professors que va tenir. En segon lloc, reprodueix algunes de les seves trobades amb nois i noies que en aquells moments eren objecte d'assetjament. Per tal d'escriure el llibre, ha anat a parlar amb ells, i d'ençà d'aquest fet, segueix en contacte amb molt d'ells i en demana més. Alguns dels passatges que expliquen aquests nois i noies són realment terrorífics. Finalment, hi ha també les reflexions llançades a l'aire, afirmacions categòriques que volen anar a insistir un cop i un altre sobre la idea del mal que arriba a fer aquesta situació.
També jo he rebut els ímputs d'aquest llibre de tres maneres diferents. Una com a educador; repasses situacions viscudes amb els alumnes, sirenes que sonen de tant en tant i revises el treball què fas per tal d'evitar que es produeixin casos com aquests. Saps el què fas i et demanes què més es pot fer. Veus actituds que no t'agraden i lluites de mil maneres per canviar-les.
Després, a mesura que vas llegint, també ho fas fent memòria de la pròpia experiència escolar com a alumne, i arribes a conclusions de moltes de les situacions viscudes en un llunyà BUP i COU. M'han agafat ganes de buscar per les xarxes socials aquella colla de nois i noies "populars" (déus, jo també odio aquesta paraula, tal com ens ho anuncia la Lolita en el seu llibre). Aquells nois i noies que pel simple fet de considerar-se guapos i guais, es creien amb el dret de riure-se'n de tots els que no eren com ells. Recordo moments viscuts i en el fons sé què vaig viure. Uffffff... Almenys ara tinc encara més ganes de lluitar contra tot això des del meu lloc de treball.
Finalment, també llegeixo el llibre coma  simple lector, que obre els ulls com a taronges i reflexiona sobre si el món és tan dolent com se'ns pinta.Horroritza pensar que en moltes de les escoles i instituts del país passin coses com aquestes, i que hi hagi tanta gent que no faci res. Jo sempre els dic als nens que si tots els bons ens ajuntéssim i cridéssim a ala vegada, els pocs dolents que hi ha haurien de callar per sempre (no amb aquestes paraules, però la idea és clara, que som més els bons que els dolents, però que costa tant fer el pas per defensar les persones, la justícia, etc)
El llibre doncs, no deixa pas indiferent, és impossible. D'aquests llibres que cal treballar a les escoles, no a literatura, sinó a l'assignatura de la vida.

TOT QUEDA IGUAL

Tot queda igual és el títol d'una cançó dels Sopa de Cabra, de l'època anterior a la famosa polèmica de la llengua. Podria ser el titular de qualsevol diari del país del 12 de setembre. I és que després d'una altra demostració de convocatòria, de mobilització, de civisme, de creença en un objectiu, realment tot ha quedat igual.
Els polítics segueixen en el seu estira i arronsa, tant entre els independentistes (per molt que ara es posin d'acord, seguiran tocant-se la pera), com entre els espanyolistes i nosaltres. Justament aquests partits, segueixen donant mostres d'una antidemocràcia galopant: C's dient que no acceptaran els resultats favorables a l'escissió en un hipotètic referèndum... (per cert, si guanyés el no també ho rebutjarien, no? Perquè són coherents, oi?); i PP dient que e guareix abans d'un atemptat terrorista que no pas de la independència de Catalunya.
És que és molt gros, això que diuen! Són declaracions de l'alçada d'un campanar! I passen desapercebudes... aix... Tot això, sense comptar les bestieses que fan sense tenir de tema Catalunya (el cas del ministre Soria, la corrupció de la Rita caloret, la incultura de C's a la campanya electoral gallega, la ignorància i mala bava del PSOE a la campanya basca...)
Però res, que tot queda igual. La gent va tornar a sortir al carrer en massa, i l'únic que saben dir és que érem menys que mai. Doncs no, menys que mai era fa uns anys, quan a la mani de les 17h no passàvem dels 5000! Clar, comparat amb els darrers cinc anys érem menys, sí, però cap problema, que el dia que es voti, els que no van sortir aquesta Diada, aniran a votar, i votaran independència!
Fa gràcia, per no haver de plorar, la batalla de números entre organitzadors i guàrdia urbana. segons el color de l'ajuntament, la diferència era més gran o més petita; de manera que a Berga, tots deien el mateix, i per exemple, a Lleida, on governa el calçasses del Ros, no tenien res a veure. Quantes mentides!
Total, que el més calent és a l'aigüera, i seguirem esperant com es desenvolupen els esdeveniments. Esperem que vagi cada cop a més i millor, i que d'aquí un any no haguem de tornar a titular cap entrada amb aquesta cançó.
PD. parlant justament al principi dels Sopa i el seu conflicte amb la llengua, era curiós, veure a Salt, a en Quintana fent d'orador. I després diem dels altres... Clar que, quan canvien cap al nostre bàndol, no ens fa tanta ràbia, no?

RAONS NO EN FALTEN

Diuen que el procés està a les últimes. Diuen que els independentistes ja estem cansats de fer el mateix a cada Diada. Diuen que cada cop som menys. Diuen, diuen, diuen...
Que estem cansats de sortir a cada Diada? Clar, hi ha gent que només compta les Diades des del 2012. Però pels què fa més de vint o trenta anys que sortim al carrer cada 11-S, trobem ben normal manifestar-nos aquest dia. No ens ve d'un altre. És veritat que la diferència és la quantitat de gent. I aconseguir aquestes riuades és difícil. Però segur que ho tronarem a fer. Potser la qüestió és que aquest any no es fa res de rècord Guinnes, que és el que normalment estàvem fent. Però és que això és gairebé impossible! Per mi superar la Via Catalana del 2013 i la V del 2014 és un repte que només podrem superar una vegada, quan assolim la independència.
Així que aquest 11 de setembre tornarem a sortir, és clar que sí! Com si no faltessin arguments! Ens fixem molt en els atacs a les institucions i a les persones, que està bé que ho fem, sí. Però cal manifestar-se i llitar per arribar a ser un país lliure pels atacs diaris i continus cap a ciutadans anònims que fan des de diversos fronts. Que si insults, mentides, menyspreus...
Avui llegia que una catalana no pot estudiar a una Universitat d'Andalusia per haver fet Literatura catalana (que bé m'explico... millor llegir la notícia)... El pacte PP-C's sobre el trilingüisme (molt bo allò de "Vostès que són monolingües, els diuen als bilingües que siguin trilingües). Les delaracions contra l'independentisme de la Fiscal General: Els insults de gent anònima a Twitter. Els permisos que es donen a manifestacions feixistes mentre en prohibeixen d'altres (o el nom del PDC)...
És que de veritat, hi ha tants motius que com a català, sense ser independentista, t'has de sentir cridat... Per això hi anirà gent com la Colau, de fet, no? Doncs imagineu-vos un independentista creient! Com pot dubtar algú de si sortir al carrer o no? Va home va!

TONTERIES PER XICS

Ja fa temps que corren per aquests móns, però mai n'havia fet cap comentari. Va ser l'altre dia, quan llegia els participants al festival de música de Figueres, Acustiqueta.
Posem en antecedents. L'Acústica és un festival de música que es realitza a Figueres, des de ja fa força anys, i és ja un punt important en l'agenda de festivals musicals al nostre país. No en fa tants, van crear l'Acustiqueta, on es programaven concerts familiars dirigits a un públic infantil. Una bona iniciativa, ja que de música per a la canalla se'n fa molta, i més al nostre país, però no hi havia massa lloc, tant en espai com en el temps per a fer festivals exclusivament per a la mainada. Sense anar més lluny, el Biberó Rock també es podia considerar un festival, però amb una altra intenció, tot i que la mateixa finalitat.
És llavors aquesta entrada una lloança al festival o una crítica. Doncs ni una cosa ni l'altra. No hi he anat mai, per tant no puc opinar al respecte. Em pot semblar més bé o més malament que es faci (evidentment em sembla bé), però no puc opinar.
La qüestió és que vaig veure en el programa la participació de "Heavy per xics". Ai.... això sí que és una moda d'aquelles que fan tanta ràbia. Ja hi ha "reggae per xics",  "opera per xics", "Sonar per xics"... i uns quants més. A veure... i si deixem la canalla en pau? Tot això, al meu parer, és degut a aquesta generació de pares que no volen deixar de fer les seves coses tot i tenir fills. Em sembla perfecte, però a ells, que els deixin tranquils. No per no tenir aquests grups musicals, quan et fas gran no t'agrada aquest estil de música.
T'agrada el reggae? Doncs escolta reggae. I quan vas en cotxe amb els nens, el poses de tant en tant (s'ha d'alternar amb el Club Súper 3, o altres per l'estil). T'agrada el rock? Doncs escolta'n amb ells de tant en tant. No cal falsejar-ho amb aquestes pseudocançons, que al cap i a la fi, agraden als pares, no als nens. I si als nens els agrada, els agradarà encara més sentir l'original. La veritat, no entenc aquesta mania d'adequar-ho tot a les criatures per a seguir sentint-nos... què? Com uns pares súper-enrotllats? Em sembla que aquest no és el camí.
I sí, em toca els nasoos que em diguin que no volen escoltar per exemple Avril Lavigne, o The Cranberries... però no se'm passaria pel cap crear "Lavigne per xics" o mandangues per l'estil. Deixem que cadascú gaudeixi amb la música que més li agradi, que després ens queixem de la manipulació, quan ho estem fent constantment.
PD. He intentat no opinar sobre si és bo escoltar heavy encara que sigui per xics. Sobre gustos no hi ha res escrit.

STAR TREK MÁS ALLÁ

Ni més ni menys que tretze. Tretze pel·lícules sobre el món d'Star Trek s'han realitzat des de la primera, l'any 1979, que sorgia de la mítica sèrie de Gene Roddenberry. De totes aquestes, les set primeres hi apareixen els personatges originals, i de la setena a la desena són els protagonistes de la sèrie "Next generation" (a la setena barregen les dues sagues).
Llavors van veure que anar sumant parts, tenint en compte que les sèries ja havien acabat, no tenia molt sentit. De manera que a l'onzena, un bon guió es va empescar la idea d'una nova línia del temps provocada per un dolent molt dolent que fa canviar-ho tot. L'Spock original acaba al nou futur, tot i que només apareix en la primera.
De manera que vam tenir un nou Star Trek (11), Star Trek into darkness (12), i ara ha arribat Star Trek beyond (13). D'aquestes tres, és sense dubte la més fluixeta. El canvi de director no li ha anat bé (en JJ Abrahams ha marxat a Star wars), i la realització mareja una mica, donat que nouen la càmera en moltes escenes, i a aquella velocitat, mareja (déu meu, no m'ho imagino en 3D!!).
Tot plegat fa més pinta d'un capítol de sèrie de tv, però de dues hores i en pantalla gran. Al meu parer li falta el toc "especial" que sempre han tingut aquestes pel·lícules. Ep, molt entretinguda, emocionant, etc... m'ho he passat molt bé (bona manera d'acabar vacances), però si es comparen, doncs queda per darrere de les altres. No hi ha, però, penediment d'haver-hi anat.
Existeix una teoria que diu que les parts senars de la sag són les dolentes (sense comptar, és clar, la inicial). Això deu ser perquè la 3 i la 5 són realment, molt fluixes. La setena, que lliga dues generacions, té la gràcia d'aquest fet, però potser sí que és veritat que no està a l'alçada de les altres. Pel què fa a la 9 i 11, per mi estan força bé. I sí que la 13 torna a fer pensar en aquesta maledicció.
Apunts finals:
- El millor de la pel·lícula és l'estació espacial de Yorktown. És espectacular. Es podrien fer moltes històries sense moure's d'aquest indret que s'han inventat, tot rodó, amb unes ciutats que surten en totes les direccions... m'ha agradat molt aquesta visió.
- La polèmica la trobem en què després de tants anys, ara han decidit que en Zulu sigui gai. No està malament, només faltaria, però és estrany que s'empesquin això d'un personatge que ha sortit tantes vegades, ara així de cop i volta. Fins i tot l'actor original, en George Takei, que és gai i defensor dels drets homosexuals, no li ha fet el pes.
- La notícia trista és la mort per accident de l'actor que fa de Txekhov, i que a partir d'ara haurà d'interpretar algú altre.

ELLS, A LA SEVA

A pocs dies d'una nova Diada Nacional, on un altre cop sortirem al carrer a demostrar què és el què volem, el què em mou a escriure aquesta entrada és el poc encert d'un determinat grup polític: Iniciativa per Catalunya.
Segurament han fet aquestes declaracions perquè ja fa un parell d'anys que viuen amagats darrere altres sigles, ja que es presenten en coalició amb altres partits per tal de seguir traient vots, donat que sols els passaria igual que a Unió.
Han dit que ells no anirien als actes de l'ANC de la Diada perquè els seus votants, el seu artit no se sent representat per aquest acte, no s'hi senten convidats, no va amb ells.
Però a veure... a aquestes alçades del procés, encara es pensen que això va de partits polítics? De debò són tan cecs que només es miren el seu melic o senzillament són rucs? O les dues coses? O és inutilitat?
El explicarem una vegada més. En els darrers actes de la Diada, a les manifestacions de 2 milions de persones, o milió i mig, és igual... quantes persones hi anaven com a partit polític? Dins d'aquesta munió de gent, ni ha homes, dones i nens, de dretes i esquerres, heteros, homos i bis, gent que vota i gent que no, gent que odia els polítics i gent que encara se'ls creu, avis, pares i fills, blancs, negres i d'altres races, de totes les religions... continuem?
De debò, ells com a Iniciativa "no se senten representats"? Es creuen que va d'això? Si fins i tot alguns dels seus aliats han dit que hi aniran, que potser, o que hi ha més motius per anar-hi que no pas per no anar-hi. aquesta gent no pensa, són encara als anys 80 o 90, amb els adhesius de "Nuclear? No, gràcies".
El país va més ràpid que ells (i això que va lent)... No dubto que hi haurà votants i militants d'IC a la Diada. Però dirigents com ells, i com els sobiranistes en olts moments, són els que fan treure de polleguera a aquests gairebé dos milions que el dia 11 tornarem al carrer.

MASCOTAS

Acabem l'estiu aprofitant el dia de l'espectador amb una altra pel·lícula destinada al públic infantil: Mascotas. Vol explicar les aventures que viuen un grup d'animals domèstics un cop els seus amos marxen a treballar. Què és el què fan? Què pensen? L'aparició d'una nova mascota en una casa on ja n'hi havia una provoca el conflicte que donarà peu a tota la trama.
Acostumat a les pel·lícules Pixar i Disney, aquesta m'ha sabut a poc, molt poc. Té alguns moments graciosos, algun acudit divertit, però en línies generals és força mediocre. Tenen sort que als nens els agrada tot, i quan surten la seva opinió és favorable. Però segur que d'aquí uns mesos, encara recordarem Buscant la Dory, Zootrópolis... mentre que aquesta ja la tindrem al forat dels records perduts.
He visionat dos tràilers. El primer, és tot el començament de la pel·lícula i en cap moment tens idea de què anirà. Si veus aquest tràiler i després la pel·lícula, et semblarà que són dues coses ben diferents. El segon tràiler, al contrari, et fa un resum complet de tota la història; de manera que si veus aquest segon tràiler, ja no cal que la vagis a veure.

Tràiler 1:

Tràiler 2:

600

M'imagino l'antic cotxe anomenat "sis-cents", fent camí per una autovia. Pel seu costat, l'avancen centenars de vehicles a una velocitat endimoniada, però ell, xino-xano, al seu ritme, sense córrer, va fent camí, a poc a poc, però arribant també al seu destí.
El mateix passa amb aquest blog, el dia de l'entrada número 600, tot i que val a dir, que sembla que hagi agafat velocitat de creuer, donat que en un mateix any, ha viscut l'entrada 500 i 600... deu n'hi do! I això, a poques setmanes de celebrar els deu anys que es va obrir... com passa el temps, i que en passen de coses en aquest temps!
Aquesta entrada número 600 coincideix a més amb el primer dia de setembre, i per tant, d'un nou curs escolar. Un curs que es preveu trepidant, tant a nivell de grup-classe com a nivell d'estructures de centre. Esperem que tots dos àmbits aconsegueixin el millor!
Per altra banda, recordo de nou que quan va ser l'entrada 300 (que coincidia amb els 300 anys del 1714) comentava que esperava que 300 entrades després ja fóssim independents.
Apunt 1: doncs no, no ho som. Quina decepció, no?
Apunt 2: el comentari va ser fet tenint en compte que havia necessitat gairebé 6 anys en arribar als 300, i per tant, el càlcul seria en anys, no? Pensava en el 2019. Ostres, massa lluny al meu gust. tenim pressa!