dilluns, 31 d’octubre del 2016

HARRY POTTER I EL LLEGAT DE LA MORT

Tan sols dos dies he necessitat per llegir "Harry Potter i el llegat de la mort", la que és la vuitena història del món màgic creat per la J.K.Rowling. Uns quants anys després del desenllaç de la saga del famós mag, dos autors, juntament amb ella mateixa han creat una obra de teatre que explica una aventura situada dinou anys després del final. Per tant, ens trobem amb un Potter ja adult, igual que els seus amics i no tan amics (Draco Malfoy), i és clar, els seus fills són protagonistes d'una trama que embolica força tota la història coneguda fins ara.La rapidesa amb què he llegit l'obra es deu bàsicament a dos factors:
Primer, és un text teatral, per tant, consta només dels diàlegs dels personatges, i no hi ha lloc pel text literari habitual. Hi ha breus textos per situar l'acció de cada escena, però després ja és diàleg. Això provoca que es llegeixi molt ràpid.
Segon, l'interès. Encara que el desencadenant de tot el conflicte sigui poc original, retrobar-me amb aquests personatges, ha fet que les ganes de saber com es va desenvolupant la història i bàsicament, com acabarà, hagin omplert tots els minuts lliures que he trobat en aquests dos dies.
Segur que algun dia sortirà publicada la novel·la d'aquesta obra, ja que és una font clara d'ingressos, i malauradament, el negoci sovint passa per davant de la lectura. No hi cauré, perquè a mi ja m'ha semblat bé aquest format, donant-me una lectura diferent i per tant molt i molt entretinguda.
Calia fer aquest nou lliurament de les aventures màgiques. Possiblement no, però no és tampoc desencertat. Ha estat molt bé, amè, distret, emocionant... i què voleu que us digui? Si ha aconseguit el rècord de lectura ràpida, deu ser per algun motiu, no? Ja hi haurà altra gent que ho criticarà, però no seré jo. A més, perquè es critiquen aquestes noves incursions en aquest món, titllant-lo de negoci, i ningú es queixa d'altres sagues, com la mateixa James Bond?
Finalment, sense voler fer-ne spòiler, deixar constància de la importància que té el quart llibre, "Harry Potter i el calze de foc". Quan vaig veure la pel·lícula, ja vaig notar el canvi radical de la història. Fins la tercera part, es podria dir que era apte per a tots els públics. a partir de la quarta és quan es comença a tornar fosca, i deixa de ser per nens. També es nota aquest canvi en els llibres. El què passa en el Torneig dels Tres Mags doncs, és cabdal en el desenllaç final, i pren encara més importància ja que és un moment molt recurrent i importantíssim en aquesta última entrega de les aventures potternianes. 
Per cert, el títol original, "Harry Potter and the cursed child", es tradueix com "El fill maleït". un a mica estrany que no s'hagi fet una traducció literal, tot i que sigui força sinònim. No sé perquè s'ha fet així.
I encara no acabo... A qui he trobat a faltar? La Luna Lovegood, és clar! Què se'n podria haver fet dinou anys després? Hauria estat divertit retrobar-la en un nou rol.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

ELS ALTRES 24 D'OCTUBRE (10 anys de Carlingues)

Cada vegada que aquest bloc passava pel 24 d'octubre, celebrava un anys més. Però n'era conscient cada vegada? Mirem què passava per aquelles dates (dies amunt, dies avall), perquè en tots aquests deu anys, només dues vegades hi ha hagut una entrada coincidint amb la data exacta: la del 24 d'octubre de 2006 (la primera) i la del 24 d'octubre de 2016 (la d'aquest aniversari). Els altres anys, passaven aquesta data per davant o per darrere sense pensar-hi gens:
2007: La més propera és del 6 de novembre, "Miri, miri, Miró", un narració dels viatges a una botiga concreta perquè no sabien arreglar l'ordinador.
2008: "Ventdelplà té un problema amb l'ensenyament", data del 27 d'octubre, tres dies després del dia D. Aquí es reflexiona sobre el paper dels mestres, poc centrats, en aquesta mítica sèrie de TV3.
2009: Segurament la més llunyana de la data, és aquesta, del 4 d'octubre, "Tornen els bons", on m'alegro de l'anunci del retorn dels Cranberries. Casualitat que aquest any tornessis a tornar.
2010 i 2011: són els dos anys en blanc.
2012: Quasi encertem de ple. L'article és del 23 d'octubre. "90 minuts més l'afegit", on analitzava els primers mesos del Barça d'en Tito Vilanova. Ja defensava en Bartra, en aquells temps!
2013: 26 d'octubre, "Tristos tants per cent", els números de la vaga al sector de l'ensenyament que tingué lloc uns dies abans.
2014: "(no) Tot està per fer i tot és possible (encara)", un vídeo casolà sobre la concentració de l'ANC a Plaça Catalunya, amb el famós crit de "President, po
si les urnes", article del 20 d'octubre.
2015: Un dia després del 24, el dia 25 d'octubre, escrivia "La noia del tren", comentant el què m'havia semblat aquest llibre. Una altra casualitat, que al cap d'un any, el 25 d'octubre de 2016, parlés de la mateixa trama, però vista al cinema.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

ESGARRIFANCES

L'altre dia, teníem una conversa d'aquestes de sobretaula entre cinc persones de diferents edats: una superava la cinquantena, dues els quaranta, una els trenta i la més jove, vint-i-cinc anyets.
Un dels temes era sobre els llibres. Llibres que han quedat obsolets, per antics, per passats de moda, per trencats... han de deixar pas a noves incorporacions literàries. Parlàvem de què se n'ha de fer amb aquests llibres que per molt cultura que siguin, llençar-ne sempre fa mal. Donar-los, hi ha molts llocs que no en volen, en els temps que corren.
Bé, finalment, la conversa va anar a petar en un comentari així amb tocs de comèdia sobre la crema de llibres. La noia més jove, va comentar que les llibres no s'haurien de cremar mai, i jo vaig respondre, ja parlant seriosament, que n'hi ha que sí, com per exemple tots els que enalteixen el feixisme, negant l'holocaust jueu, etc. I atenció, deixa anar la frase: hi ha d'haver llibertat d'expressió!
DÉUS!!!!!
Llibertat d'expressió! En un tema com aquest! Fins on ha arribat la ignorància de les noves generacions? Fins on ha arribat la incultura? Fins on ha arribat la irresponsabilitat? Seran persones que amb un mòbil a la mà poden fer de tot, solucionar mil problemes, comprar, vendre, fer això i fer allò... però de la vida no en saben res! I no és perquè jo hagi viscut cap situació d'aquestes del segle passat, però sí que sé veure la maldat d'aquest món.
Després ens estranya que ressorgeixin moviments neonazis a Europa? Ens estranya que puguin arribar a governar polítics d'extrema dreta quan no fa ni cent anys del nazisme? Per no parlar del franquisme, encara present en molts indrets d'aquest país. Pel·lícules com "L'onada", ens mostren com és de fàcil enredar el jovent i fer-los adoptar actituds feixistes sense ni tan sols adonar-se. Realment, estem molt malament. Quina por. Esgarrifances.
La nostra obligació com a educadors és la de mostrar el rebuig total i frontal a aquest passat i lluitar de totes les maneres possibles per a què no es repeteixi. I si algú d'això en diu manipular, senyal que és un d'ells.

divendres, 28 d’octubre del 2016

ELS MESOS PROLÍFICS (10 anys de Carlingues)

Al llarg d'aquests deu anys, l'arxiu del bloc permet trobar els diferents articles ordenats per mesos. Hi ha mesos en què estic més inspirat pel bloc? És selectiu? O bé, escric quan toca i que quedi com quedi ordenat en el temps? Comprovem-ho.
Hi ha 4 mesos que s'emporten el 49% de les entrades. Juliol. agost, setembre i octubre són els mesos en què hi ha més escrits. S'entén perquè juliol i agost, en època de vacances, amb més temps lliure, dóna peu a estar més relaxat i dedicar-se a altres coses com pot ser escriure al bloc. Amb la inèrcia d'escriure força d'aquests dos mesos, es pot continuar amb els dos posteriors, setembre i octubre, tot i que van a la baixa clarament (juliol 82, agost 80, setembre 70 i octubre 61).
Gener i febrer serien els dos mesos següents. Potser gener, que coincideix amb època de vacances novament, i altra vegada la inèrcia del mes següent porten a aquests resultats (gener 56 i febrer 49).
Els altres sis mesos, tenen números molt semblants (juny, novembre i desembre amb 39, març 37, abril 36 i maig 34). Aquest últims mesos, coincideixen també amb els més estressants a nivell laboral. Maig i juny són dos mesos en què 4 vegades s'han quedat en blanc, dos anys per quan va estar inactiu, però dos anys més sense cap entrada tot i estar el bloc en funcionament.
Finalment, comentar que fins a tres vegades s'han superat les 20 entrades. El rècord el té aquest darrer juliol de 2016, amb 23 articles en 31 dies. Després, un altre juliol, el del 2014, amb 22 articles. I l'agost de 2012 es va arribar a la vintena. Justament, aquest agost de 2012 va ser el primer mes després de l'aturada del bloc, que va durar 15 mesos. Curiós comprovar que el juliol de 14, el dels 22 articles, coincideix també amb una aturada de 2 mesos sense escriure. Sembla que un cop passades aquestes èpoques, es torna amb força.

dijous, 27 d’octubre del 2016

EDUCAR EN EL ASOMBRO

"Educar en el asombro" (no existeix en català? de veritat?)... Sense comentaris. Bé aquest llibre de la Catherine l'Ecuyer és un dels més llegits els darrers anys si vols entrar una mica més profundament o no en el món del debat educatiu en l'actualitat. Toca força temes: la hiperpaternitat seria el tema clau, ara que ja te´nom oficial, però també llença pinzellades cap a l'educació tradicional de l'escola. Tot i que és un llibre per pares i mares més que per mestres.
Té algunes dites interessants, i fins i tot alguna l'he arribat a utilitzar en la meva darrera reunió de pares, com per exemple:
"La infància és com la varicel·la, si no espassa de petit, de gran fa més mal", i l'alerta que posa sobre la taula degut a la tendència d'avançar vivències als nens quan encara no són a l'edat corresponent. De fet, llença dards i dóna en el blanc en aquest tema. En el fons, dóna voltes a aquesta idea. El fet de fer que els nens estiguin hipertaladrats amb activitats, jocs, pel·lícules, vídeos, música... que encara no els toca, provoca que es vagin cremant etapes abans de temps, i això provoca un desgavell en el procés de creixement dels nens i nenes. És una llauna, perquè criticar tot això, provoca automàticament la reacció de que et diguin carca, antiquat, prehistòric, etc. Resulta que els nens han de tenir tablet als 3 anys. Ole tu! És una llàstima, perquè el què estan provocant és una catàstrofe educativa. Què hi farem... pocs ens ho creiem de veritat, això... Però la realitat és que els nens han perdut la capacitat de sorprendre's per les coses, només estan pendents del què passa a través d'una pantalla, i es perd en definitiva l'interès per aprendre. Clar que no passa amb tots els nens, però a les escoles, comencen a ser una majoria, i això provoca canvis en el desenvolupament del grup.
És veritat que en algun moments li surt una vena hoooligan a l'autora del llibre, defensant posicions més properes a l'educació lliure i amb la qual no combrego del tot. Però ja se sap. Ni el blanc ni el negre són bons exemples de re, cal trobar el gris que ens vagi millor.
Llibre interessant, per tenir en una biblioteca educativa com a punt de partida de moltes re
flexions.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

ELS MÉS COMENTATS (10 anys de Carlingues)

Per tal de celebrar els deu anys d'aquest bloc, començaré donant un cop d'ull als articles que han estat més comentats.
Molt curiós tot i que explicable el què ha passat amb els comentaris. Dèiem que hi ha una diferència brutal entre el nombre d'articles durant els primers cinc anys que durant els segons. Amb els comentaris passa justament a l'inrevés. La gran majoria d'articles comentats corresponen a la primera època blocaire, mentre que en l'època més prolífica, gairebé són inexistents. El motiu? Fàcil. Al principi en feia propaganda i l'equip monjovià-intrèpid del moment anava comentant les diverses històries que publicava. Fixeu-vos, sinó:
1r- L'entrada més comentada és Històries per no dormir (abril 2007) on explico el malson de les goteres a casa. Un total de 10 comentaris. És sense cap mena de dubte, la number one.
2n- El segon lloc, a distància, amb 6 comentaris, trobem Patètics, prepotents, galipàndries (maig 2007), una esbravada cap al Barça després de caure golejat al camp del Getafe. Però hi ha trampa, la meitat dels comentaris són meus.
3r- Empatats amb 5 comentaris tenim molts articles, un total de vuit
. Els apunto per ordre cronològic:
- Increïble però veritat (octubre 2006), el primer de tots.
- Adéu 2006, hola 2007 (gener 2007), primer dia de l'any, una proclama a favor de Món Jove.
- Tothom té un passat (gener 2007), un record per a l'Anna Ruete, de nena a monitora.
- Turquia 1ª part, Istambul (agost 2007), un breu crònica de l'estada a Istambul
- Embolica que fa fort (juliol 2008), una denúncia de la burocràcia i la tonteria regnant a la nostra societat.
- Au (juliol 2008), una distensió de canell poc encertada
- Per molts anys (novembre 2008), la celebració final dels 10 anys de Món Jove
- I ja en van 100 (novembre 2008), els primers 100 articles del bloc.
A partir d'aquí, algunes entrades amb 4 comentaris, 3... i res més a destacar en aquest aspecte.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

THE GIRL ON THE TRAIN

Casualitats d'aquelles coincidents, han fet que ben bé un anys després d'acabar de llegir el llibre "La noia del tren", hagi vist la seva versió cinematogràfica.
Diuen que comparant els dos estils, el llibre és millor. Segur. Això és un fet totalment cert, que es pot comprovar en gairebé la totalitat d'adaptacions de llibres al cinema. En el cas d'aquest thriller, es confirma la regla. I crec que així com de vegades es pot di que la pel·lícula ho intenta i està bé, en el cas que ens ocupa, es queda massa a mig camí. No és un llibre fàcil d'adaptar, ni molt menys. A l'estar escrit com un diari de tres noies diferents, amb uns continuats salts en el temps, fa que sigui difícil d'aconseguir la mateixa sensació en pantalla gran. No es pot fer seguint la línia del temps, ja que perd molt del misteri de la trama. I fet també com un diari, amb els salts, doncs provoca que en algun moment perdis força la idea de saber en quin moment et trobes.
El resultat és una pel·lícula encertada, un thriller amb tots els ingredients, però és cert que el seu ritme decau en molts moments i perds interès en el què està passant. Han volgut viure ràpid de l'èxit i no han acabat de trobar la manera de plasmar-ho bé. No estic decebut, perquè ja sabia a què anava, però tampoc estic impressionat. Seguirem llegint.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

24 D'OCTUBRE (10 anys de Carlingues)

Tal dia com avui, però de 2006, es publicava la primera entrada d'aquest bloc.
Deu anys.
Ni més ni menys. Patapam. Deu anys que han donat per molt. Deu anys en què les coses han canviat moltíssim a tots els nivells. En un món de canvis continuats, té gràcia que segurament el més estable durant tot aquest temps ha estat el de... la feina. El que menys canvis ha tingut (amb tot el respecte per les diferents innovacions i nens i nenes que he conegut i acompanyat en aquest temps).
En aquella entrada em preguntava què en faria d'aquest bloc. Segurament no em pensava que deu anys després estaria recordant aquell moment.
Des de llavors, 619 entrades que són testimoni de moltes de les situacions viscudes. Algunes recullen anècdotes, i d'altres parlen de temes seriosos. Comentaris sobre castells, Barça... Entrades sobre educació formal i educació en el lleure. Crítiques destructives d'esdeveniments indignants. El país. Crònica cultural (cinema, llibres, música, teatre). Molts, molts temes.
Una rutina estranya, amb un començament molt tímid, que es va animant fins arribar a l'abril de 2010, quan de cop i volta, el bloc a quedar aturat fins al cap de dos anys i 3 mesos. Vint-i-set mesos de silenci que vistos ara en la distància em sorprenen una mica però que diuen molt de com és de capritxós el nostre lleure. I després, l'explosió. Per a què ens entenguem, els primers cinc anys contenen 167 entrades. Per tant, els segons cinc anys arriben als 452. Caram.
Tantes coses he tingut a dir? Segurament no. Possiblement, si ens els mirem amb atenció, n'hi haurà molts que són continguts banals. Però per a mi, representen el pas del temps. Amb ells podré recórrer molts moments viscuts que d'altra manera hauria oblidat. I en el fons, no deixa de ser un hobby per omplir el meu lleure i que per tant, són un moment de desestrés i deixada anar.
Com sempre m'agrada fer a les efemèrides, repassarem alguns dels articles que han omplert aquestes pàgines digitals. En farem un documental per capítols.
Per molts anys, Carlingues!

diumenge, 23 d’octubre del 2016

PENDENTS DEL DILEMA

Oh... quin moment polític més interessant a les Espanyes... Per fi s'està aclarint la boira, i sembla que ens lliurarem d'unes terceres eleccions espanyoles. Per fi per dos motius: el primer, per no haver de suportar una altra campanya amb les seves cares per tot arreu; el segon, perquè els populars haurien aconseguit majoria absoluta sense cap mena de dubte.
Tot i que sense tenir-la, sembla que l'han aconseguit igualment. Tanta història per a què finalment els PSOE decideixi donar suport a en Rajoy i fer-lo president. Alguns apunts sobre aquest tema:
- Genial l'article d'opinió d'en Capdevila, recordant l'eslògan socialista "Si tu no hi vas, ells tornen", donant a entendre que si no els votaves, els populars guanyarien les eleccions. I mireu-los ara, són ells justament qui els posen al capdavant del govern espanyol.
- Fantàstica la manera que tenen de seguir aconseguint augmentar la llista d'independentistes o de gent que tot i no ser-ho, votaran que sí quan toqui.
- Destacar la imbecilitat dels polítics: resulta que han decidit que a la primera votació diran que no, i a la segona s'abstindran, de manera que així fan en Rajoy president. Quines normes més estúpides, no? Si ja ho han decidit, cabem amb aquest teatre d'una vegada, no?
- I finalment, el millor per al final: el dilema del PSC. Tant i tant xerrar, tant i tant defensar la seva postura. I ara què? Què faran? Els seus líders els han dit que s'abstindran en bloc. Què? Obeiran com a ovelles que són, deixat la seva dignitat i credibilitat per terra, tant tocades que serà el seu enfonsament definitiu? O bé, seran lleials a les seves paraules (cosa estranya) i es mantindran en el no per "coherència", de manera que trencarien la coalició, adonant-se de que l'únic camí és el de la independència?
És que és molt gros, aquest dilema!! I estic impacien
t per saber quina serà la seva decisió, perquè sigui quina sigui, serà històrica.

dissabte, 22 d’octubre del 2016

CAU PEDRA

Des del primer dia que es va saber que, en el marc d'una exposició, es plantarien davant del Born dues estàtues feixistes, la polèmica va estar servida. El que seria sorprenent seria que algú es pensés que no passaria res.
Doncs bé, finalment, mesos després, es va inaugurar l'exposició. I l'estàtua del dictador a cavall (això sí, sense cap) ha durat 4 dies. Mentre ha estat exposada, pintades, ous, estelades, banderes de l'arc de Sant Martí, nines inflables, caps de porc, portes pel "cap... de tot. li han fet de tot. Fins i tot protestes més educades, amb gent manifestant-se amb pancartes. Fins que la nit de dijous a divendres, uns joves la tiressin al terra i l'Ajuntament decidís retirar-la definitivament.
Si l'objectiu era que se'n parlés, totalment assolit. Ha estat tema de conversa i de debat. Però era aquest l'objectiu? De debò es pensen que es pot posar una estàtua de Franco, sigui on sigui, i quedar-se tan ample? Per què aquest és l'únic país que, amb l'excusa de ser molt educats, permetem aquestes barbaritats?
A Alemanya s'estan plantejant cremar i destruir la casa on va néixer Hitler, i l'exaltació del feixisme està prohibida. Aquí, es permet tot perquè som molt moderns. O molt imbècils, no? Si fos un país normal, encara s'ho podrien plantejar, però allò que deia. En el moment en què ens trobem, menyspreats dia rere dia, espoliats, denigrats... Quan fa quatre dies es manifestava gent amb símbols feixistes pels carrers i no passa res. Quan amenacen de mort els nostres polítics (per molt nyicris que siguin) i no passa res. En canvi, per facilitar el debat al Parlament, o posar les urnes el 9N, això sí que ho persegueix la llei.
Doncs no, mentre estiguem vivint d'aquesta manera, no es pot permetre l'exhibició d'un dels emblemes de la repressió contra Catalunya, contra es persones, contra la democràcia i defensar-ho dient que és una exposició didàctica.
Si vols didàctica, vés a les escoles i instituts i digues la veritat sense cap por de la situació actual. Digues la veritat i deixa de buscar l'entesa amb Espanya.
I tot plegat, sense fer esment de la més pura malícia de l'exhibició d'aquests dos pedruscos davant de les restes del Born. De vegades penso que aquests podemites són més rucs i innocents del què podrien semblar en un principi. A veure si de mica en mica van entrant en raó i pugen al carro de la decència i la justícia per al nostre país.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

WHAT WE DID IN OUR HOLIDAY

Traduïda amb el títol de "Nuestro último veano en Escocia", aquesta és una pel·lícula que després de veure'n el tràiler, tenia la sensació de que era una d'aquestes comèdies britàniques que et feien passar una bona estona amb humor intel·ligent.
La meva sorpresa ha estat que apart d'això, del toc de comèdia que et fa arrencar un somriure en alguns moments, hi ha molt més. M'he trobat amb una pel·lícula que no sé si intencionadament o no, hi ha molt de la visió que tenen els nens del món dels adults, o més ben dit, de les grans incoherències del món adult. Com afronten tres nens les baralles i separació dels seus pares, com es relacionen cada un d'ells amb l'entorn, i com reaccionen davant d'un fet molt inesperat (i que no es pot explicar per no fer spòlier).
Després passa el què passa, que et venen la pel·lícula només com una comèdia, amb els seus protagonistes "adults", quan resulta que el gran protagonisme són els 3 nens. Les seves aparicions, frases, són moltes vegades sentències que posen en ridícul les manies i tonteries dels adults, que mirem sempre de fingir coses que no són. Ells, innocents de soca-rel, diuen el què senten, i això és la gran arma d'aquesta pel·lícula. Molt, molt recomanable.

divendres, 14 d’octubre del 2016

PÀNIC AL METRO

Quina por avui al metro! Tornava a casa tranquil·lament, llegint el meu llibre (sí, sí, un llibre. aquell objecte amb pàgines que es llegeix), quan de sobte arribem a una parada i entren per la porta ni més ni menys que... dues mares amb dos nens cada una. Una mare, amb una nena d'uns 7 anys i un marrec de 2. L'altra, amb una nena també d'uns dos anys ('única que s'estava quieta, allà lligada al cotxet) i un nen d'uns 5.
Els nen i la nena més gran, han estat cridant tot el viatge, d'unes 3 parades. Movent-se contínuament, pujant pels seients, de tot. El més terrorífic, era que el nen anava menjant un plàtan. Més d'una vegada he vist passar el nen quan el tren arrencava o frenava, emportat per la inèrcia. Passaven ell i el plàtan que menjava.
El pànic doncs, no era més que tenir la sensació que tard o d'hora aquell plàtan acabaria aixafat sobre meu. Poc li faltava quan es posava dret al seient (el nen) al meu costat. La veritat és que no he estat capaç d'avançar ni una sola pàgina del llibre durant tota l'estona. I encara que s'haguessin estat quiets, els crits eren bestials.
Quan ha semblat que el perill desapareixia, és a dir, que s'havia acabat el plàtan, ha vingut la segona part: l'ampolla d'aigua! I ja teniu el nen amunt i avall bevent aigua, amb l'ampolla a la mà... han estat uns minuts llargs, moooooolt llargs.
I sí, els nens tenien mares, mares que xerraven tranquil·lament sense dir ni ase ni bèstia, ni pels crits, ni per res. Casualitats de la vida, el llibre que estic llegint en aquells moments és "Educar en el asombro", on parla de com els nens han perdut la capacitat per sorprendre's de les coses, fomentat principalment per la súperprotecció dels pares, per com els mimen i els toleren tots els capricis del món. De com tot va de malament en pitjor perquè als nens se'ls dóna tot el què demanen i ho aconsegueixen sense esforç.
La veritat és que he estat a punt de regalar el llibre a les mares aquestes, però no ho he fet per dos motius:
Un, perquè el llibre no és meu.
Dos, perquè no ho entendrien.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

LONDON HAS FALLEN

Aquesta pel·lícula no passarà mai a la història del cinema. Una cinta d'acció on es barreja la destrucció de monuments emblemàtics amb el típic personatge heroic tipus Rambo que pot ell sol acabar amb tots els dolents. Podria haver un tímid intent de buscar en els mateixos USA els motius de tanta violència, però ràpidament ho intenten maquillar com a quelcom inevitable. No, no és una pel·lícula autocrítica dels ianquis envers la seva política exterior tan desastrosa i criminal. Com a pel·lícula doncs, res de nou; pinyau, pinyau i poca cosa més.
Però veure-a en aquests dies en què comença a acostar-se el moment de rellevar Obama a la Casa Blanca, li dóna un toc d'atenció. Està clar que si la presidenta és la Clinton, els nord-americans seguiran sense caure bé, i en molts temes la seguiran pifiant. Però hem arribat a pensar què serà del món si el president és en Trump? ja de per sí sol, era un personatge polèmic i força odiós. Però ara té possibilitats de ser el president d'u
n país que, agradi o no, pot fer molt per la tranquil·litat del món. Així que si surt president aquest home que fa dos dies va haver de demanar perdó per uns comentaris masclistes totalment fora de lloc, com a ciutadans del món haurem d'apretar les dents i patir. Les seves idees respecte com tracta el terrorisme internacional no poden portar res de bo. És possible que els votants dels USA no se n'adonin del perill que poden córrer, ells i tot el món, si l'escullen president? Tan cecs són? No podem pensar que se n'adonaran. La història és plena d'exemples de gent realment sonada en les seves idees que han arribat al poder mitjançant eleccions. Fixem-nos com a molts països europeus, les idees feixistes tornen a sorgir, i els seus partits polítics entren a parlaments i ajuntaments. Com és possible?
L'estupidesa humana és molt gran, gairebé infinita. Només espero que escullin el mal menor, perquè si no, ficcions com les d'aquesta pel·lícula podrien fer-se realitat. Creuem els dis i esperem que algun dia regni el seny en els polítics del món i aconseguim viure en pau.

divendres, 7 d’octubre del 2016

ELS FILLS D'EN HURIN

Tot esperant nous reptes lectors, em vaig animar a rellegir Els fills d'en Hurin, un llibre que adapta un dels relats més complexes, llargs, tristos i emocionants de la terra mitja. No és la primera vegada que rellegeixo una novel·la d'en Tolkien. Segurament sóc dels pocs que ha llegit dues vegades El silmarilió. Però per un fan de les novel·les d'aquest anglès, de la màgia del món que va crear, no era pas cap repte difícil de superar.
Els fills d'en Hurin explica la història d'en Turin, el primogènit de l'home que dóna nom al llibre. De fet, la primera part del llibre es centra justament en Hurin, el pare, ja que el què li passa a ell és el què provoca totes les fatalitats dels seus fills. La trama és tremenda. és un drama amb tots els ets i uts, i és que sembla un culebrot d'aquests dels migdies, perquè no paren de passar desgràcies i més desgràcies. I quan sembla que arriba la calma, patapam, un altre desastre. Tot i ser el protagonista, costa identificar-se amb ell, ja que el seu caràcter i manera de fer no són justament políticament correctes, així que cal llegir la història sempre des de fora, des d'un punt de vista extern, que faci no implicar-te emocionalment amb en Turin. Saps que si estàs al seu costat, no acabaràs bé.
Cal dir que els enfrontaments amb en Glaurung, el drac superen de llarg els d'en Bilbo i l'Smaug. Són moments estel·lars dins la novel·la.
La capacitat creativa i imaginativa del gran Tolkien són gairebé extraterrestres. El què va imaginar és tan gran i tan poderós, que se'n podrien fer mil pel·lícules si volguessin. Potser algun dia veurem una sèrie que ho explica tot, absolutament tot, des dels Valar fins l'adéu d'en Frodo. Qui sap? El què no desapareixerà mai és l'encant i la grandesa d'aquestes històries.

dijous, 6 d’octubre del 2016

20 ANYS, 11 CONCURSOS

Visca les efemèrides! Aquest diumenge, anant a concurs, pensava que feia 20 anys que vaig anar al meu primer, i per tant, aquest era el meu onzè.
Tot i ser-ne un bon grapat, són molt diferents entre ells, fins i tot moltíssim. Heus ací:
1r- El del 1996 va ser el primer concurs al qual vaig assistir. La colla de Gràcia encara no existia, i ho vaig fer amb la camisa grisa de Sants, que és on em vaig introduir en el món casteller. No recordo quins castells vam fer ni res d'això, però sí tinc un lleuger record de que va ser impactant.
2n i 3r- Per aquest motiu, quan, tot i ser ja casteller gracienc, vam tenir l'oportunitat d'anar a concurs ajudant un altre colla, no ho dubtava pas. En aquells temps, érem colla amiga amb Sants i els ajudàvem a fer els seus castells. Gaudíem de l'espectacle sense patir. El del 2000 va ser l'últim concurs en que anàvem sense nervis o patiments.
4t- Primer concurs on els castellers de la Vila participàvem, com a colla convidada. Fer-ho per primera vegada amb camisa blava ens omplia d'orgull. A més vam descarregar el primer 2 de 7 i carregar el primer 4 de 8! Que llunyà que queda en el temps...
5è- El concurs de l'any 2004 no va ser el més nerviós, però sens dubte fou el més angoixant, ja que va ser el que portava jo com a cap de colla. Responsabilitat, nervis, estrés, i pressió, sobretot molta pressió. A més, era aquell moment en què vivíem els tres anys amb la colla dividida per culpa de molts egos, i que a partir de l'any següent es va anar arreglant. Altre cop el 4 de 8 carregat (com era habitual llavors), però amb el hàndicap que la caiguda ens deixà sense 2 de 7.
6è- Segurament un dels concursos més recordats, els del 2006. No va sortir res. Vam caure de tot. Va ser un malson. Per no sortir res, ens vam perdre per Tarragona buscant els autocars i tot!
7è i 8è- Els concursos dels anys 2008 i 2010 van se semblants en quant a castells però amb una diferència molt important. El de l'any 2010 va ser el primer concurs en què vam aconseguir sortir de plaça amb tots els castells descarregats. VISCA! Era el 4 de 8 el nostre límit.
9è- I de cop i volta, el 2012, havent estat 4 de 8, 2 de 7 i 5 de 7 la nostra millor actuació en un concurs, aquell anys ens hi presentem per fer el primer intent de castell de nou de la història. En dos anys, la colla havia fet un salt espectacular, amb castells inèdits, amb diades que cada una era la millor de la història. Si consultem les entrades castelleres en aquest bloc d'aquells anys, així ho explico. Tot i ser uns intents molt macos, la sensació fou agredolça, quedant per darrere de les colles de dissabte.
10è- El 2014 arribà el què ha estat fins ara el millor concurs de la nostra història. L'únic (juntament amb el del 2010) en què no va caure res. El fet d'ajuntar que van descarregar tots els castells (4/9f, 3/9f i 3/8ag), i que a les altres colles no els sortís res, va donar de resultat l'assoliment de... la cinquena plaça!! Inaudit! Vist amb la perspectiva actual, em sembla que no ho vam celebrar prou...
11è- I aquest diumenge, 20 anys després, arribà l'onzè concurs, i altra vegada vam complir amb el mètode gracienc. Castanyot i cap a casa... D'aquí dos anys, més!

dimecres, 5 d’octubre del 2016

APPALOOSA

De tant en tant arriba a les pantalles pel·lícules amb la temàtica del western. Ja fa anys que van passar la seva època daurada d'en John Ford, John Wayne i tota la pesca. Més tard va arribar l'espaguetti western. I va ser justament un dels protagonistes d'aquestes pel·lícules, en Clint Eastwood, que van tornar a posar-se de moda i demostrar que en els temps actual es podien fer pel·lícules de l'oest amb molta qualitat (recordem Sense perdó com a màxim exponent).
Doncs això, que de tant en tant n'arriba alguna. I una d'elles és Appaloosa, dirigida per un altre actor, l'Ed Harris. És un bon intent de fer una altra film bo, seguint l'estela de la ja comentada Sense perdó, però es queda força a mitges. No és una mala pel·lícula, no pas. Està bé. Sobretot el treball dels actors principals, que representen molt bé la vida en aquelles èpoques. De fet, em sembla recordar que en cap moment somriuen. No duien una vida per fer massa festes, i això ho escenifiquen molt bé. La trama, correcte, tot i que té algun moment poc lligat. Si la comparem per exemple, amb una altra que vam comentar fa poc, Valor de ley, doncs em quedo amb aquesta segona.
Un apunt a les interpretacions femenines. Per una banda, sorpresa de trobar-me la catalana Ariadna Gil dins la pel·lícula. On s'havia ficat? Ara ja ho sabem. I per altra banda, Renée Zellweger. U paper poc agraït, i una cara també poc agraïda. Aquesta dona (és que farà 50) és l'exemple de fins on pot arribar la vanitat d'una persona per mantenir-se jove i fer-se una desgràcia a la cara.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

CONCURS, EL DIA DE LA MARMOTA

Com tots els anys parells, el primer cap de setmana d'octubre es va celebrar el concurs de castells a Tarragona. Un company casteller, un cop acabat, després de més de cinc hores, comenta que és com el dia de la marmota.
Aquesta afirmació es basa en dos conceptes que es van donar lloc aquest diumenge. Primer, el més llunyà emocionalment de la nostra colla, que és la lluita entre Vilafranca i la Vella. Tot i que aquesta vegada hi havia alguna esperança de lluita aferrissada, la mala sort dels rosats va fer que el concurs es decantés pels verds des de la primera ronda. ara bé, com és habitual, la possible consecució d'un castell mai assolit (aquest cop era el 3 de 9 sense folre), podia donar la victòria als de l'Alt Camp. Un cop més, la rauxa de la vella ens feia esperar fins l'últim segon per veure què passaria. I com ja és habitual, el castell rosat no arriba a port i guanyen, un cop més els verds.
L'altre fet que dóna al concurs aquest qualificatiu de la marmota és el paper de la colla de Gràcia. Aquesta vegada va ser la caiguda del 3 de 9 amb folre, que apart de què aquest any està costant més del compte (3 intents i només dos descarregats), es va saldar amb gent bàsica ferida i que va impedir realitzar algun altre castell de la gamma alta de 8. Tot i quedar onzens, vam quedar per darrere de dues colles que actuaren dissabte. Bé, dues colles no; Xicots i els xinesos. És tradicional que la nostra colla no tingui uns resultats massa bons a concurs. poques vegades n'hem sortit contents, i només una eufòrics (justament fa dos anys). Així que ara caldrà esperar un bon grapat d'anys per tornar a tenir una diada maca.
Pel què fa als castells vistos, ja hem comentat la mala sort de la Vella (ai aquell 4 de 10fm); la Joves que tampoc va ser el seu dia, cosa que va aprofitar una esplèndida Jove de Tarragona (tot i no sortir-se'n amb el 3 de 10fm); molt bé per fi Sants i Mataró que van descarregar el 2 de 9fm que no els sortia tampoc en aquesta diada.
És el concurs una diada polèmica però espectacular. Una diada que acostuma a començar bé, però que a la segona ronda, quan comencen els castells límits, comencen a caure castells, convertint-la en una de les diades més accidentades. a veure per quan una més serena. Tot i que llavors, deixaria de ser el concurs.