L'ANY QUE VAM PERDRE EL SOMRIURE

Finalment s'acaba el 2017. Quines ganes que en tenia, i com jo segur que molta més gent. Fins 2l 16 d'agost era un any com els altres, amb les seves coses bones, les no tan bones, les oblidades al cap d'un minut i les que recordes durant molt de temps. Però aquest any va canviar el 17 d'agost. Primer van ser els atemptats, i quan ja iniciàvem una mínima recuperació, a mitjans de setembre comença la desfilada de dies històrics, de movilitzacions espontànies, d'incògnites diàries... i l'1 d'octubre. El dia en què la revolució dels somriures va deixar de ser-ho. Aquell dia, molta gent va plorar. I els dies després. I encara avui quan reveus aquelles imatges. Des de llavors, tots els intents per a recuperar el somriure, tot i que sigui forçat, en el fons sabem que ja no hi són. Aquell dia es van desemmascara del tot per a aquelles persones que encara creien que això era un procés bonic i de floretes. Des d'aquells dies, la incertesa que dominava al nostre entorn va donar lloc a uns mesos lents, d'angoixa, estressants... mesos que s'han fet llargs, que a les escoles hem hagut de donar-li la volta amb les dificultats que això representava. Aquests 4 mesos han estat com 4 anys. I en aquest aspecte, no sembla que e 2018 vagi a ser diferent. Començarà encara amb presos injustament i amb mig govern a l'exili. Segur que tornarem a sortir al carrer, i seguirem lluitant. Però els somriures els deixarem al 2017, la meitat el 17 d'agost, i l'altra meitat l'1 d'octubre. Si us plau, 2018, dóna'ns alegries!
Tot i això, seria injust canviar d'any sense recordar coses que sí han anat bé, com unes noves obres de teatre a l'escola, el primer concert amb els Twocats, les vacances d'estiu als diferents càmpings, i és clar, Disneyland París. Totes, però, anteriors al setembre; vaja, vaja, vaja...
El 2018, com és habitual per a cada nou any, hauria de portar resposta a moltes incògnites: sobre el futur del país, com seran els propers mesos; a la feina, on els canvis estan ara a mitges i alguns pinten bé i altres caldrà deixar passar temps; al temps d'esbarjo, on Twocats té coses a dir i nous capítols sobre relaxació i mind-fullness... Tot això, només per citar coses externes, caldria sumar les internes... Ufff, ja fa costa amunt el nou any! A per ell!!! (ui. no!) Bon any a tothom!

LA TORRE OSCURA

Sabia de l'existència d'un llibre anomenat La torre oscura, o més ben dit, em sonava, Poc interès tenia en el tema, que desconeixia que eren un conjunt de, ni més ni menys, 8 llibres!! L'Stephen King, l'autor, n'està molt orgullós.
Jo, als llibres no hi he arribat. Encara. Fa poc seguia el tràiler de l'adaptació al cine, i ja he tingut l'ocasió de veure-la, la què serà, segurament, l'última pel·lícula del 2017. Abans d'acabar-la, ja em deia a mi mateix: "Ufff... aquí hi ha moltes coses que no s'expliquen." Es notava que dins la trama hi havia molt més del què ens ensenyaven. Frases que comenten però que no tornen a aparèixer, personatges que s'intueix que tenen una importància més gran i que només surten cinc minuts... Així que vaig indagar, i clar, resulta que són 8 llibres!
Tot i això, si ens centrem en el film, podem dir que està força bé. Segur que qui ha llegit els llibres, dirà que és horrorosa, ja que, si saps l'argument, aquesta dràstica reducció que en fan a la pel·lícula li semblarà esgarrifosa.Però en el meu cas, una hora i mitja de fantasia, aventura molt ben aprofitada i que, qui sap, podria donar peu a una lectura aferrissada als propers anys (com ja va passar amb Harry Potter o Narnia).
La idea de món entrelligats, la lluita del bé i el mal, les típiques referències i trames però a l'estil Stephen King, que dóna aquell plus de misteri, de tensió, que altres histories serien incapaces d'oferir. La sensació de que van per feina i que es deixen moltes coses és evident, però si t'abstraus d'això i penses a gaudir l'estona, doncs perfecte.

LA CIUTAT DELS INSOMNIS

Fa justament un any, vaig escriure un article sobre el Saló de la Infància, donat a què hi vaig anar amb el MEC després de gairebé vint anys sense posar-hi els peus. La conclusió que en vaig treure va ser força positiva.
Aquest any doncs, hi havíem de tornar. Caratxus! Primera sorpresa! Li han canviat el nom; enlloc de Saló de la Infància l'han anomenat "La ciutat dels somnis". Deuen tenir algun hippie al capdavant, i li ha donat per canviar el nom. Bé, no seré qui es queixarà dels canvis, no?
Ep, segona sorpresa! És que també han canviat el format. Ara està estructurat com si fos una ciutat  i hi ha diversos espais on els nens i nenes poden experimentar allò del "Què vull ser de gran?", de manera que les activitats estan centrades e diverses professions. Vist així, i llegits els objectius pedagògics, creus que ha estat un gran encert donar-li aquest aire i caire nou.
I fins aquí.

THE END

Ha estat entrar i veure que això no seria el mateix que l'any passat. Anem a jugar a les diferències!
Primera diferència: De dos pavellons i una plaça exterior, a ocupar només un saló. Només amb això ja està dit gairebé tot. La mateixa gent de cada any, concentrada en un sol espai, enlloc de reparti-se entre tres: aglomeracions.
Segona diferència: Les activitats estaven agrupades entre elles, de manera que no podies fer una, la que més t'agrada, i després anar a un altre lloc. Feies cua, entraves en un espai que compartia tres, quatre o més professions relacionades, i les havies de fer totes.
Tercera diferència: Aquest fet provocava que les activitats duressin molta estona, i per tant, les cues fossin eternes, ja que entraven per grupets, però d'entrada a entrada podien passar de deu a quaranta! minuts. Recordeu que tothom estava al mateix pavelló!
Quarta diferència: Mireu si no estaven preparats per la gentada, que a una de les activitats se'ls ha acabat el regal estrella a mitja tarda. Ja no els quedaven més! Però és que pels nens i nenes que vagin demà, tampoc en tindran! Comentaven però que almenys, els de demà no ho sabran que regalaven això.
Cinquena diferència: Tanta gent hi havia, que com es veu a la fot, algunes activitats repartien número, i a les dotze ja no en quedaven per la resta del dia, i per tant, ja n'hi havia unes quantes que no faries.
Sisena diferència: Els monitors, (sort d'ells), en algunes parades no feien torns per dinar, de manera que algunes activitats, al migdia tancaven, fent minvar el número de llocs on poder fer alguna cosa!
Setena diferència (tot i que potser no ho és perquè tampoc ho recordo): A les activitats de Llet Nostra i de la Federació Catalana de Futbol, monitores explicant-se... en castellà! Molt "nostra" i molt "catalana".
Així doncs, tot i de no es pot dir "d'aquesta aigua no en beuré", si de mi depèn, l'any que ve, si segueix sent happy flowers en un espai reduït, amb mi que no hi comptin!

PADDINGTON'S

En poc més de 4 dies he visionat les dues pel·lícules que s'han realitzat amb un ós anomenat Paddington de protagonista. Primer va ser la primera part (com mana la lògica) i ahir va ser la segona al cinema.
Són dues pel·lícules entretingudes, evidentment aptes per a tots els públics i explica les aventures d'un ós molt especial, amb característiques humanes, que viatja fins a Londres i és acollit per una família. A la primera part veiem sobretot el xoc que hi ha entre els dos mons, mentre que a la segona part, amb l'ós ja perfectament integrat a la ciutat i als humans, s'enfronta a un problema qua el prenen per un lladre i acaba a la presó.
Com ja he dit, pel·lícules per passar una bona estona. En cap cas es fan avorrides perquè van havent al llarg de les dues diversos moments simpàtics, còmics, i com no pot faltar ja en una pel·lícula infantil, picades d'ullet als adults que acompanyem els nens. Hi ha alguna referència a clàssics del cinema, com per exemple, a la segona part, a "Modern times" de Charles Chaplin, i també acudits més elevats. Però segurament el què crida més l'atenció és l participació en ambdues parts d'actors de qualitat i/o mundialment famosos, en papers molt especials. Així, a Paddington  podem veure en Jim
Broadbent (que també surt a la segona) i a la Nicole Kidman; mentre que a Paddington 2 surten en Brendan Gleeson i en Hugh Grant. Especial menció per a a quest últim perquè a més de sortir a la pel·lícula, el seu paper és una paròdia d'ell mateix, un actor vingut a menys d'ençà dels seus temps de seductor. Molt encertada la seva interpretació i gran capacitat per riure's d'un mateix, fins al final de la pel·lícula (no marxeu abans).

PINTA BÉ

No feia una entrada parlant del Barça des del 14 d'agost. Va ser l'últim article abans dels atemptats de les Rambles, donant lloc  quatre llargs mesos de por, dubtes i incertesa al nostre país. L'últim article d'un any que fins llavors semblava normal, com tots els altres.
La situació no ha millorat massa, però després del 0 a 3 contra el Madrid d'ahir dissabte, potser arriba e moment de dir quatre coses sobre el tema. En aquell article de l'agost despotricava contra la directiva pel malgastament que havien fet dels diners, fitxant uns tals Paulinho, Semedo... Des de llavors, la cosa ha anat a millor. A veure, els directius segueixen mereixent que marxin ja de la junta, però l'equip ha experimentat una millora. Potser no tant en el joc, però sí en els resultats: primers a la lliga, a 9 punts del segon, i a 14 del Madrid!!!! A la copa seguim vius, i a la Champions, qualificats per vuitens, on ens espera el Chelsea. Els resultats doncs, estan acompanyant, i són molt bons. Es comença a fer difícil pensar que la lliga no la guanyem. Molt malament ho hauríem de fer.
El joc... hi ha dies que juguen com els àngels, d'aquella manera que fa anys que ens hi van acostumar. Normalment, però, ha durat mitja part, o la primera, o la segona. Què hi farem, no es pot tenir tot. Anem bé.. fins que comencem a perdre (esperem que trigui).
I els jugadors... ai, els jugadors! Seguim encantats amb la màgia de Messi, que Déu ens el conservi molts anys! A la porteria, Ter Stegen està realitzant la temporada de la consolidació definitiva, està esplèndid! A la defensa, Semedo està bé, Umtiti i Piqué genials. Vermaelen finalment torna a ser jugador i està complint amb nota (és que bo ho és); i Mascherano, es comenta que ara al gener marxarà a la Xina (quin greu...). Pel mig del camp, no hem canviat massa. D'entrada, Busquets, Rakitic i Iniesta. Els suplents segueixen sent suplents, i l'únic que disputa el lloc a algun d'ells és Paulinho!! Sí, sí... encara haurà estat un bon fitxatge! I al davant, apart de l'omnipresent Messi i el pesao del Suàrez, aviat veurem Dembele, que després de fitxar-lo es va lesionar. Alcàcer, ho ha fet bé quan ha sortit, i Deulofeu segueix sent aquella promesa que no acaba d'esclatar.
Sigui com sigui, hi ha bones sensacions i il·lusions per arribar a aixecar com a mínim, dues de tres copes. En parlem.

LA NOIA D'ABANS

La noia d'abans és un llibre de J.P. Delaney, pseudònim d'un escriptor anomenat Tony Strong. És un thriller de suspens psicològic molt entretingut. Una noia lloga una casa molt especial, austera, construïda per un arquitecte estrany i perfeccionista. Per poder llogar la casa, hi ha unes normes molt estrictes a complir. I a més cal superar un qüestionari i una entrevista amb l'arquitecte. Aquesta noia, comença a descobrir que abans seu ja hi va viure una altra llogatera a qui li van passar algunes coses misterioses.
És una novel·la força interessant, d'aquelles que et deixen amb l'intriga, i que busques moments per seguir la lectura. Aquest factor és el què em deixa ben clar si m'està agradant o no. Si només llegeixo al metro vol dir correcte. Si m'empesco estones per llegir també a casa, vol dir que m'ha atrapat. I aquest llibre ho ha aconseguit.
Està escrit amb una doble tècnica, la dels capítols curts, d'entre 4 i 6 pàgines, i alternant la història de les dues noies,: la que viu ara a la casa i la d'abans. Això fa que algun cop no sàpigues on ets, ja que vas llegint com els hi van passant gairebé les mateixes coses, però li dóna molt dinamisme a la trama.
Ha estat una bona lectura, amb final sorpresa (no bestial), però sí el suficient perquè arribis amb interès a les últimes pàgines.

NOMÉS UN APERITIU

Ahir a l'article History will teach us nothing comentava que amb molt de gust em menjaria les paraules si guanyàvem les eleccions. Després de veure'n el resultat, molta gent creu que així ho he de fer. Però jo penso que me'n puc menjar unes quantes com un aperitiu, ni molt menys totes!!!
Molt se n'ha parlat en menys de 24 hores i més que se'n parlarà. És cert que torna a haver majoria independentista al Parlament, amb 70 diputats. Són dos diputat menys que fa dos anys, però són més vots, ja que la participació encara va ser més gran, rondant el 82%. Per tant motius per menjar-me les paraules:
- Els independentistes han guanyat les eleccions perquè els tres partits arriben a la majoria absoluta.
- Amb mes participació, seguim sent majoria.
- Al llarg de totes les votacions, els vots favorables han anat augmentant.
- La llista del President va ser la força independentista més votada.
- El PP es converteix en residual a Catalunya, només 3 diputats dels onze que tenien fa dos anys!
- Més vots i majoria tot i les amenaces, govern a Bèlgica, govern a la presó, els Jordis a la presó, impossibilitat per part seva de fer campanya, mitjans en contra, estat en contra, prohibicions de llaços grocs, cartell en favor de la democràcia, etc.
Ara bé, motius pels quals no estic content i penso que són males notícies, i per tant no cerc que m'hagi de menjar totes les paraules:
- Són dos diputats menys que fa dos anys (de 72 a 70)
- Ciutadans es converteix en la primera força votada
- Puigdemont no és el primer. Quin cop d'efecte davant del món seria que, sent el més votat i estant a l'exili sigui empresonat només trepitjar el nostre país.
- La situació no ha millorat massa. gairebé estem igual. Per tant, ens seguiran empresonant i prohibint amb l'excusa que no arribem al 50% (entre d'altres) i per tant ens seguiran ignorant. Fins i tot en M. Rajoy ja ha deixat anar una perla davant la crida del president per dialogar; només ha de parlar amb l'Arrimadas. Ole tu!
- Després de tot el què ens han fet i ens fan, no som més que abans
- Després de tot el què han fet i ens fan, un de cada 4 catalans voti repressió, voti a favor d'Espanya però en contra seva perquè viuen aquí!
Doncs no, no estic gens satisfet. I caldrà estar a l'expectativa de quins seran els passos següents, perquè la veritat, no serà fàcil. De fet és un "más difícil todavía".
Per cert, tema Ciutadans:
- Costa entendre com un partit que no té NI UN ALCALDE en tot el país, sigui la força més votada. Ho sento, però és molt estrany.
- A la festa que es van muntar eren 4 gats; com poden ser la llista més votada?
- La majoria dels seus interventors havien de venir d'altres ciutats d'Espanya, no en tenien prou amb els d'aquí. llavors, com pot ser la llista més votada? On són la gent que els ha votat?
A més, es van detectar fraus d'aquest partit en alguns col·legis electorals, s'han gastat milions en propaganda (d'on han sortit aquests diners?) res, que tot molt estrany...
Passem al següent nivell? O potser ens trobem vivint
el dia de la marmota?

HISTORY WILL TEACH US NOTHING

Al llarg de tota la nostra història mil·lenària ens han mentit, ens han insultat, ens han pegat, ens han ignorat, ens han torturat, ens han humiliat, ens han ridiculitzat, ens han matat, ens han exiliat, ens han robat, ens han empresonat... Davant de tot això, podem pensar que avui tot anirà bé, que no ens ensarronaran? S'ho jugaran tot a unes eleccions"normals"?
La cançó de l'Sting, "History will teach us nothing" vol dir que la història no ens ensenya res.
Tant de bo m'equivoqui; res m'agradaria més que
menjar-me les paraules. Que la sort ens acompanyi!

HO SENTO

Ho sento molt però tinc por. Tinc por de què demà no sumem els 68 diputats. Por de què hagin fet trampes per aconseguir que no siguem majoria. Por del què ens poden fer si no ho aconseguim. Por del què vindrà. Por d'haver perdut la gran oportunitat.
La por se'm converteix de vegades en ràbia. Ràbia cada vegada que veig les imatges de l'1 d'octubre. Ràbia quan sento les seves mentides, una darrera l'altra. Ràbia quan veig com ens insulten sense que passi res. Ràbia en veure com és d'injust tot plegat.
La ràbia se'm pot transformar en perseverança. Cal seguir endavant. Cal ser positius i anar a votar amb el cap ben alt en aquesta fal·làcia d'eleccions il·legítimes però que hem de viure com si fossin crucials. Perseverança perquè passi el què passi haurem de seguir lluitant pel nostre país. Defensar-lo en cas de victòria, i defensar-lo fins el final en cas de derrota.
La perseverança em porta a la indignació quan penso en els Jordis, l'Oriol Junqueras i el Quim Forn. Tancats a la presó sense cap mena de mirament, negant-los la llibertat sota unes acusacions que no se les creuen ni ells però que les fan creure. Separats de les seves famílies, i més en aquestes èpoques que comença el Nadal.
La indignació em fa arribar a la determinació. Determinació per anar a votar per ells, per nosaltres, pels que van patir la violència policial el dia 1, per la gent gran, pels més petits.
I amb aquesta determinació arriben els dubtes. I amb els dubtes, la por.
I així estem des de fa setmanes, amb un afegit. A hores d'ara, a poc menys de deu hores per l'inici de les votacions, encara no tinc clar per quin dels tres partits m'inclinaré. Cada un d'ells té les seves coses bones i els seus defectes. Al final, caldrà votar a qui millor vagi segons la zona on vivim, per tal d'assegurar el màxim de vots. Caldrà votar amb la lògica dels números i la situació espacial, no pas tant per afinitats polítiques. L'important és que entre els tres sumin. Però ho hem de fer bé per tal de no malgastar cap vot, votant partits que és difícil que treguin representants en determinades zones.
I quan porto ja massa estona pensant, arriba el col·lapse de nou i em dic a mi mateix que ja m'ho miraré demà. El problema és que el demà ja ha arribat. Un cop més i les vegades que facin falta. Fins la victòria. Que tinguem molta sort!

360

360 són els minuts que vam poder gaudir per visitar en un plisplas la ciutat de Brusel·les la tarda del 7 de desembre. Ja que havíem fet gairebé vint hores de viatge entre el dia anterior i el mateix 7, bé ens podíem dedicar unes horetes a visitar el centre de la capital belga.
El primer que calia fer era sortir del recorregut de la manifestació. Portàvem cinc hores amb pancarta i sense, i ja era hora d'anar a dinar i fer el turista. Però ai... la policia belga no deixava sortir de la manifestació amb estelades a la vista. Així que ens les traiem, i just passar el control, darrere mateix del policia, ens les tornàvem a posar i ens fèiem tranquil·lament la foto davant l'edifici de la comissió euro`pea.
Llavors tocava anar cap al centre. Optem per fer-ho caminant, i diversos carrers tallats ens fan donar voltes fins arribar a la Grand Place. Clar que... no érem els únics que ho havíem pensat... Les altres desenes de milers de catalans havien tingut la mateixa idea!! Era la invasió de Brusel·les. No sé si amb la mani es van adonar que hi érem, però ja us dic jo que a la tarda van flipar però ben flipat. Era com passejar pel centre en plena campanya de Nadal. Ben apretats, sense poder caminar, parlant català i amb bosses... I és que els pakis de la zona i totes les botiges dels voltants van fer l'agost a les portes de l'hivern. Entre botigues amb rètols en català, d'altres amb articles de color groc, i els dependents que et saludaven amb un "Bon dia", la veritat és que va triomfar! I també perquè els catalans som així de panolis que ens parlen en català a l'estranger i som capaços de comprar la botiga sencera de l'emoció...
Tot estava a petar; els carrers, les places, les botigues, els bars... no es podia fer dues passes seguides. Mirea que és gran la Grand Place, però és que no es veia el terra per enlloc! I no parlem del Manneken Pis! Impossible arribar-hi gairebé! La foto de lluny i amb tres-centes persones pel mig, i surt de seguida que fas nosa al següent... Va ser una mica agobiant i tot. Capítol apart el tema menjar. Els bars petitíssims i foscos, i és clar, a tope. Fins que vam decidir fer un sacrifici, fer una cosa que no havia fet mai, però per Catalunya calia sacrificar-se i ho vam fer: entrar en un Mc Donald's. Increïble... però cert! Xxxxt... No ho digueu a ningú...
La citat en sí, tota imperial, amb uns edificis grans i majestuosos, tipus palau, recordant els temps dels grans imperis, molt bonic, la veritat, i espectacular. Cert és que feia uns gairebé 25 anys que ja hi havia estat, i la recordo igual. El temps no passa per ella. Ha esta agafar les fotos d'aquell viatge i veire les mateixes coses als mateixos llocs. la meva pinta no, aquesta sí que ha canviat, i molt.
Així que entre anar i tornar, intentar passar entre tota la gentada que hi havia, el dinar i les botigues de records, van passar les sis hores i vam tornar cap a Catalunya. Vist i no vist.

1367

Ni més ni menys que 1.367 km separen Barcelona de Brusel·les. A les dotze de la nit del dimarts 5, és a dir, a les 0 hores del dimecres 6 sortíem en autocar cap a Bèlgica. Ens esperaven disset hores de viatge (comptant les parades). Els dies previs, sempre comentava que quan vaig anar a Wembley en van ser 25 i vaig sobreviure, però molt encertadament algú sempre em recordava que tenia 25 anys menys. I renoi si es van notar aquests anys de més... Però no em puc queixar, ja que a l'autocar hi anava gent que em superaven en edat, de fet la majoria de companys de viatge superaven els 50, un grapat els 60 i fins i tot algú els 70!!!!
L'anada sempre és diferent de la tornada, ja que tens la il·lusió d'allà on vas, en canvi, a la tornada, se't barregen les ganes d'arribar amb el cansament acumulat. Sigui com sigui, a l'anada, encara no havíem arribat a Girona que ja havia fet el primer cop de cap. Passat Perpinyà vam fer la primera parada, i així anar fent cada més o menys dues hores i mitja o tres hores. Excepte l'última parada abans d'arribar a Liege, que va ser de 4 hores seguides. Quins aplaudiments quan el conductor va decidir posar fi a la tortura i entrar a una àrea de servei, ja a Luxemburg. És cert que va ser la parada més llarga, d'una hora, i vam aprofitar per dinar.
Del viatge, no hi ha massa a recordar (el mal d'esquena?), però destacaré dues coses: la primera, el típic senyor pesat que no calla, que ho sap tot, opina de tot, ho ha fet tot, ha conegut a tothom... i que volia que tot l'autocar se n'assabentés! Com cridava! Sot que algú el va fer callar i vam poder dormir una estona sense sentir-lo. La segona cosa, l'emoció que teníem cada vegada que ens avançava un cotxe, furgoneta o auto-caravana amb estelades i senyeres!!! I cal tenir en compte que no passaven cinc minuts que no en veiéssim cap. Quina passada... quanta gent movilitzant-se...
El viatge de tornada no va ser pas millor. Poc després de les vuit del vespre, sortíem de Brusel·les i començàvem a tirar cap al país. La primera aturada, a Luxemburg. Com que era d'hora, no vam dormir massa aquella estona. Després sí, però en definitiva, no vaig dormir més de tres hores en tot el trajecte. El cansament, el malestar del seient... tot eren factors que impedien el descans. Sí que hi havia relax i tancament d'ulls, però en cap cas son profund. Hi havia a més, un factor problemàtic important: duia els peus, mitjons i vambes totalment xops. Sort que vaig comprar-me uns mitjons d'aquests afelpats que em vaig posar només pujar a l'autocar. Però clar, quan paràvem, havia de calçar.me de nou amb els mitjons humits i les vambes mullades... I el més problemàtic era que els peus estaven inflats i les vambes no entraven! Cinc minuts per posar-me una d'elles... I així, ara traient, ara posant, vam anar fent el viatge. Finalment arribàvem a Barcelona a les dues passades, després de fer una altra vegada 1.367km... Així doncs, parlem de gairebé 3.000 km en menys de 3 dies! El què s'ha de fer per Catalunya! Tot i que aquest no va ser el sacrifici més gran d'aquells dies, no... El més gran arribarà al proper capítol de les aventures d'aquest pont, a 360.

PD. Té nassos que l'autocar fos Izaro, la mateixa empresa de l'escola...

45.000

45.000 és el número que la policia belga dóna com a participants a la manifestació independentista del passat dijous a Brusel·les. Els que estàvem allà sabem que érem més. No massa més, però sí que segurament entre 60.000 i 70.000 catalans i catalanes (i alguns amics del país) ens vam trobar a la capital belga per demanar el respecte per Catalunya, el desig de ser respectats i escoltats per la Unió europea, i el clam a favor de l'alliberament dels 4 presos polítics que encara són a les presons espanyoles.
La manifestació va ser molt especial, era diferent de les altres. El fet de ser en un altre país mostrant la nostra dignitat, el llarg viatge que havíem fet molts, i saber que ens acompanyaven els integrants del govern exiliats, feien d'aquesta concentració un moment diferent dels altres. A mesura que ens acostàvem al punt de trobada, veure desenes i desenes d'autocars fent cua per aparcar, més tots els que ja ho estaven, era impressionant. Trobar catalans de groc per tot arreu anant cap al mateix lloc, amb la il·lusió de les primeres manis, omplia el carregador de nou, en uns moments en què a molta gent els comença a baixar el nivell d'esperança.

Després, va arribar el retrobament amb gent que feia temps que no veia, i amb qui havíem quedat per ajudar a dur pancartes. El nostre slògan, clar i català, encara que estigués en anglès, francès i alemany: "Insulten els nostres mestres. A les escoles catalanes eduquem, no adoctrinem. Llibertat!". Un dels dos problemes fou que érem pocs per tantes pancartes, i es va fer una mica pesat dur-la, sobretot quan lluitaves contra un vent infernal que gairebé aconseguia trencar-la. L'altre problema va ser el cul de sac en què ens vam ficar nosaltres i la meitat de manifestants, agafant un camí equivocat. La dificultat per tornar enrere i fer de nou el camí fou suficient per cansar el doble a tots plegats, i impedint arribar fins el final del recorregut, ja que es van fer les tantes.
La manifestació en sí, curiosa. Els crits ressonaven de tant en tant. Era més impactant la imatge que el so. Els dos problemes, sumats al fred, la pluja i al fet que hi havia pocs belgues per aquella zona la van desvirtuar força. Però la imatge de la gentada era el més important d'aquest dia. I més cridaner era quan fora de la manifestació, els catalans omplíem la ciutat amb els nostres colors i càntics. allà sí que ens vam fer notar... Diguem que la mani va servir per a cridar l'atenció de la premsa mundial (aconseguit), i fer el turista va servir per crida l'atenció dels belgues (objectiu també assolit).
Interessant el moment de sortir de la manifestació. La policia no deixava que sortissis del recorregut oficial, a no ser que amaguessis les estelades. Així que ens les vam guardar a la butxaca, i un cop passat el control, ens les tornàvem a posar, tan sols a un metre dels mateixos policies que te les feien treure. El protocol portat a l'exigència més absoluta, però la permissivitat perquè s'adonaven que érem més inofensius que un pèsol a sota de cent matalassos.
Vam passar per sota d'un balcó amb unes banderes espanyoles amb tot de gent que cridava i cantava al so de les cançons del Manolo Escobar. La gent els retornava la salutació amb més sentiment de llàstima que no pas d'odi com segueixen mentint a la premsa espanyola. Més tard vam saber que al costat d'aquell balcó hi havia les càmeres d'Antena 3 disposades a filmar el conflicte. I clar, es van quedar amb un pam de nas. Total, se l'inventaran igual.
Haurà servit d'alguna cosa? almenys a seguir fent-nos visibles, a què hi hagi gent que s'adoni que seguim estant allà, que no ens rendim, i que donarem a parlar. altres persones ens hauran descobert, i segur que alguns es comencen a fer preguntes. Els mandataris europeus? No, aquests seguiran igual. Fins que ho aconseguim, que ens obriran les portes perquè així ho han fet sempre.

#ROADTOBRUSELS

Demà a aquesta hora ja haurem sortit en autocar cap a la capital de Bèlgica, Brusel·les. S'espera que hi hagi fins a 50.000 persones en la manifestació independentista més gran que hi ha hagut fora del país. Encara que hagin alliberat 6 consellers, no podem oblidar que:
- en tenim dos més, juntament amb en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart encara tancats
- el president i 3 consellers més vivint exiliats a Brusel·les i pendents de ser extradits
- l'1 d'octubre vam votar independència i la repressió policial de l'estat espanyol va ser violenta i malvada.
Per aquests motius i molts més que es poden consultar en aquest mateix bloc en altres entrades, marxem cap a la capital de la Unió Europea, on teòricament es vetlla pels drets de tots els europeus, i que malauradament, ja hem vist que no és res més que una altra farsa, un altre negoci per a determinats polítics que l'únic que volen és cobrar i viure la vida. Llàstima perquè segur que n'hi ha d'honrats que realment creuen en la democràcia i la justícia. Aquí a Catalunya, fa temps que no creiem en les seves paraules.
Tot i això, hi anem amb el cap ben alt, el puny tancat i ben abrigats per fer-nos més i més visibles al món, perquè sàpiguen que no ens rendim, i que seguim compromesos amb el nostre desig de llibertat. Ja no hi ha temps per cassolades que no porten enlloc. fan falta accions més directes, més clares i com sempre, nombroses i pacífiques. Només així ho aconseguirem. Bé, així i guanyat de nou les eleccions imposades del 21 de desembre. res pot fer.nos més por que no ser majoria al Parlament després d'aquelles eleccions. Allò sí que seria un desastre. El més gran de tots els viscuts aquests anys.
Però anem pas a pas. Propera parada, Brusel·les. Wake up, Europe!

LA FADA NEGRA

Vet aquí un llibre que ja fa força mesos que tenia entre les mans. Fins i tot me'l vaig endur per les vacances d'estiu i vaig llegir la primera pàgina. Però misteris inexplicables, el vaig deixar de seguida. No em va venir de gust, i d'ençà que tenia la sensació de què no m'agradaria i m'avorriria.
Evidentment, arribà el dia que el vaig començar seriosament i val a dir que amb les baixes expectatives que hi tenia dipositades en ell, encara se n'ha sortit prou dignament i ha acabat sent una bona lectura. No arriba al "top five" de l'any, però tampoc serà dels últims.
Aquesta novel·la d'en Xavier Theros ens trasllada a la Barcelona revolucionària dels temps del general Prim, cap al 1843. Hi trobem un capità de policia amb un passat polèmic que s'enfronta a un assassí de criatures a qui deixa sense sang. Mentre intenta esbrinar la solució d'aquests crims, totes les trifulques i batalles de l'època.
Com a coses bones té que la lectura es fa àgil, que la intriga per descobrir qui mata els nens i nenes es manté durant tota la novel·la, i també que he après una mica més d'història del país, en una etapa que no és tan llunyana però és de les que no tenen tanta rellevància en la nostra cultura històrica (se'n coneixen millor altres esdeveniments).
Com a cosa negativa, que la proporció entre les dues trames és gairebé idèntica, i no queda molt clar quina és la principal, ja que els fets de la revolució passen per sobre dels crims, però són justament aquests qui et fan seguir llegint. Potser la intenció ja és aquesta, la de donar importància a les dues temàtiques, però a l'hora de llegir, potser una queda per sota de l'altra. I al ser la històrica la que queda per sobre, el desconeixement dels fets fan que et perdis una mica entre personatges, dates i cap a on van els trets (mai més ben dit).
Segurament, un dels punts que fa que potser no acabés d'entrar en la novel·la, és la nul·la identificació amb el personatge principal (ni amb cap altre). Per poder sentir-te protagonista i ficar-te dins la trama, has d'empatitzar amb algun personatge, fer-te'l teu i empatitzar. Però clar, en aquest cas, el protagonista té unes actituds i maneres de fer tan poc encertades en alguns moments, que no me'l sento propi, i aquestes nimietats són les que diferencien un llibre que m'atrapa d'un altre que no.
Així doncs, la podem considerar una bona novel·la, amb molts aspectes positius, però que tampoc ha arribat a un clímax lector. Tot i així, recomanable.

PEL·LÍCULES A LA PLANXA

Durant les darreres setmanes, entre planxa i planxa anava veient pel·lícules d'aquelles que se'n diuen "blockbuster" i que enlloc de veure-les al cinema, les veig tranquil·lament a casa. ja està bé, perquè de fet, un cop vistes, afirmo categòricament que quina sort de no gastar-me deu euros per veure-les en pantalla gran. Ni la més bona de les quatre s'ho mereix... Enlloc de dedicar una entrada del bloc a cada una d'elles, en faig una conjunta, i les comentarem de malament a bé.

Sap greu perquè és una pel·lícula del meu estil, una barreja de ciència ficció amb catàstrofe, però la veritat és que Sunshine, tot i començar bé i prometre molt, s'acaba perdent en el seu propi guió. El sol s'està apagant, i una uns astronautes tenen la missió de fer-lo funcionar de nou. Va fent, la trama va bé, però hi ha un moment que s'emboliquen una mica i acaben fent un pimpampum que no saps ben bé per on han anat els trets.


Després de les diverses pel·lícules sobre la mòmia que va fer en Brendan Fraser (molt bona la primera, però com és habitual, els altres no massa), semblava que aquest tema quedaria aparcat. Però l'afany de guanyar diners d'en Tom Cruise és il·limitada, i volia fer una versió a la seva mida. El final encara es pot salvar. Pel·lícula distreta, a lluïment de l'estrella, amb bones escenes, però la sensació de seguir veient més del mateix no te la treu en cap moment. hi ha personatges molt vistos, com aquest de la mòmia, que per oferir alguna cosa nova s'ha de repensar molt i molt.

Una altra saga que sembla que no s'acabi mai, la dels Pirates del Carib. Com dèiem amb la Mòmia, després d'una primera part molt encertada a nivell de gairebé tot, trama, personatges, acció... les parts successives han anat desgastant-la. En aquest cas, estem davant de la cinquena pel·lícula. Té la intenció de recuperar l'esperit de la primera, i encara podríem dir que se'n surt força. Sense tenir el punch de l'emoció primerenca, l'estona de distracció està assegurada.



I finalment, Life. Sense ser res de l'altra món, i presentant una trama que recorda moooolt a Alien, aquesta pel·lícula aconsegueix en molts moments mantenir la tensió de l'espectador i passar una estona ben distret amb les desventures d'un grupet d'astronautes que descobreixen un microbi alienígena que de mica en mica es va fent més gran i més famolenc. Dit així, sembla una pel·lícula més de terror a l'espai. I sí, ho és, però està ben feta i tot i que el seu final me'l vaig imaginar i encertar, no deixa de ser un final inesperat, ben trobat i sorprenent. Visca els finals que no t'esperes!!!

FAMÍLIES I MESTRES, ENTENDRE'NS PER EDUCAR

Aquest llibre és de l'Anna Ramis, reconeguda mestra i pedagoga i creient defensora d'una bona relació entre mestres i pares. No ens podem imaginar que la relació entre aquests dos agents educatius tan importants en la vida dels nens i nenes no pugui ser d'una altra manera, però tots sabem del cert que algunes idees preconcebudes i prejudicis per part de les dues bandes fan que aquesta relació no sigui tan fluïda com hauria de ser.
El llibre, ben distribuit en diverses temàtiques que corresponen als seus capítols, va llençant idees i suggeriments que han de fer reflexiona sobra la importància de paraules com el diàleg i l'empatia. Va alternant la visió des de cada un dels bàndols, però és cert que més o menys a partir de la meitat del llibre, se centra sobretot en la branca familiar de l'alumne i deixa més de banda la de l'escola. Al meu parer, falta més indicacions per al professorat per tal de posar elements de reflexió o iniciatives per tal de reforçar el vincle.
Potser ja està pensat així. De fet, és possible que per part dels mestres, les 4 idees que exposa són tan peces clau, que no cal donar més voltes. Tot i així, per exemple al capítol dedicat a les reunions d'inici de cus, sí que crec que manquen propostes.
Al cap i a la fi, les idees que llança són molt de sentit comú, i quan estàs molt atent a aquests temes, els notes molt de calaix. Per als pares: parlar bé dels mestres davant dels fills, obligat; i participar a l'escola (Ampa, etc...) enriquidor per tothom. per als mestres: canviar el llenguatge amb el què parlem a les famílies, que no ens entenen! I per atots dos: confiança, confiança i confiança.

JOC NET AL FUTBOL ESCOLAR

D'ençà fa unes setmanes, que l'esport extraescolar ha començat a organitzar les nostres vides en funció del partit setmanal de futbol. Fins fa poc, teníem algun partit d'exhibició, amistós, tot molt "patxangueru".
Però aquest curs ja hi ha lliga escolar. Per sort i perquè ens agrada, és una lliga on es puntua tant els jugadors, com els entrenadors, com el públic, per tal de treballar conceptes com joc net, respecte a l'adversari, a l'àrbitre, etc.
Fins aquest cap de setmana, havíem disputat 4 partits, i en tots ells, tot molt correcte. Semblava com si tothom tingués clar que això és un esport, que l'objectiu és aprendre, fer pinya, treball en grup, treballar valors... Que si es guanya bé, i que si no es guanya, també. Tot molt guai, fins que aquest dissabte vam anar a l'escola garbí d'Esplugues de Llobregat. Unes instal·lacions espectaculars, tant a nivell d'escola com de zona esportiva, classes grans, espais enormes, arbres, hort... de tot! És el que té tenir quartos per gastar... Però aquí s'acaba tot. Sembla allò de "moltes instal·lacions, però zero valors". Les famílies de l'equip local,vivien el partit com si d'una final de Champions es tractés, amb els crits, els aplaudiments, els comentaris que, tot i que no faltaven al respecte, sí que eren poc encertats tenint en compte que seien al costat de les famílies visitants.
La qüestió és que a la primera part (n'hi ha 4 de deu minuts) ja guanyaven 5 a 0. La seva eufòria era total, i gairebé se'ls escapa alguna mofa del tipus "cada vegada que xutem fem gol". Molt diferent al partit en què el nostre equip feia molts gols, i tots per dintre pregàvem perquè afluixessin i no en fessin tants. El súmmum va ser quan un parell o tres de vegades, la pilota sortia a fora, i el jugador del Garbí anava a buscar-la, i el seu entrenador els deia: "Deixeu la pilota, que la vagin a buscar ells". Increï
ble. Era el mateix entrenador que incitava als nens a perdre temps expressament. També algun pare ho va dir en veu alta.
Cal dir que nosaltres, normalment tranquils, ens sentíem bullir la sang, però en cap moment vam perdre el nord i animàvem el nostre equip sense queixes cap a ningú. Després ens queixem que els nens són d'aquesta manera o d'aquella, si som els mateixos adults qui els perverteix.
Només dos apunts per acabar. No s'entén com en aquella puntuació del públic, aquest equip del Garbí no tingui cap penalització. Sembla que és una visió massa subjectiva de l'àrbitre que hi ha en aquell partit. I segon apunt: vam remuntar i empatar el partit a 7. Genial el pam de nas amb què es van quedar.

I NO EN QUEDARÀ CAP (ELS DEU NEGRETS)

Una tarda al teatre. L'escollida era la mítica obra d'Agatha Christie "I aleshores no en quedà cap", més coneguda amb el títol original, "Els deu negrets". Aquesta novel·la és una de les obres mestra del misteri, escrita per la què segurament és la seva reina. Llegida i rellegit unes quantes vegades, vista en pel·lícula alguna altra, i ara ha tocat en format teatre.
No entrarem en discussió sobre la llengua en què ha estat reescrita i interpretada, el castellà. Un cop més, la gran majoria de membre de l'staff tant tècnic com el repertori són catalans, però s'ha fet en castellà, amb la suposo excusa de què és una obra que anirà per tots els racons de l'estat. No sé si és aquesta. La veritat és que ni m'interessa saber-ho. Em sap greu i prou. Al costat del teatre on s'exhibeix, fan Cabaret. També força catalans fent-ho en castellà. Sí, clar que hi ha teatre en català, però quan parlem de produccions que requereixen molts diners, malauradament, es canvia de llengua. No sé què passarà més endavant.
Però anem a l'obra en sí, que era el motiu de l'article (ja sabem que qualsevol tema ens pot portar a parlar del país, és molt fàcil). L'obra en sí està força bé, Dues parts molt diferents entre eles. Una primera part on es van presentant els personatges i algunes de les històries que amaguen, fins que es tanca l'acte amb el primer mort. Això fa que la segona part vagin per feina i cada un dels "Negrets" (políticament incorrecte), "soldaditos" en la versió teatral, vagin caient un darrere l'altre. Vaig descobrir que la memòria no em falla, i recordava qui era l'assassí, tot i que no el perquè ni massa cosa més. Les interpretacions molt correctes, però algunes (el doctor) molt més ben aconseguides que altres més justetes. Però com que és una obra molt coral, aquest petit problema no afecta al bon desenvolupament. Hi ha alguna part que no s'acaba de lligar del tot, però compensa amb els efectes amb que ens obsequien: els trets, els ensurts... molt i molt bé. Els espectadors fèiem bots als seients més d'una vegada.
Bona manera de passar una tarda ben distret i oblidar els maldecaps de cada dia!
Per cert, l'assassí és....

SÓN TEMPS ESTRANYS

De tant en tant, molt de tant en tant m'assec un cop més per tal d'escriure una nova entrada d'aquest bloc. Tinc desats a esborranys un bon grapat d'esborranys (només els títols) de diferents temàtiques. Però no n'apareix cap. Tinc la sensació que publicar sobre pel·lícules, llibres, teatres i coses quotidianes, quan tenim 8 catalans a la presó i 5 a l'exili per haver posat les urnes de l'1 d'octubre i complir el què vam demanar aquell dia, juntament amb 2 activistes que han organitzat les manifestacions més pacífiques i multitudinàries d'Europa, doncs em sembla poc adequat al moment.
Han passat i segueixen passant moltes coses. Apart de la injustícia que representa tenir aquestes persones a la presó, sense judici, quan altres delinqüents campen pels carrers lliurement (corruptes, Urdagarins i feixistes d'ultradreta), hi ha els enèsims atacs a l'escola catalana, amb els suposats casos d'adoctrinament, que tan fàcil es poden rebatre, les facilitats per denunciar la gent, com feien els nazis amb els jueus; la invasió dels departaments de la Generalitat amb els espanyols que de mica en mica van arraconant el català; les contínues manipulacions i mentides respecte l'1 d'octubre per part dels ministres del PP i els seus assalariats dels mitjans de comunicació; la cacera de bruixes cap a qualsevol comentari que es publiqui a les xarxes i que aviat afectarà TV3 (quines ganes que li tenen)...
No hi ha dia que no sabem alguna cosa nova que ens indigni encara més.
Que difícil es fa seguir amb la vida de cada dia sabent tot això i ignorant què ens espera en el futur més proper.
Tot i això, vull seguir donant vida al bloc i procurant desconnectar quan la ment pugui fer-ho. Important exercici en aquests temps, aquests temps estranys.

PER QUÈ HE PLORAT?

Avui m'ha vingut al cap aquest gran cançó del musical de Mar i cel, donat que m'he trobat en aquesta situació. Tres setmanes després de l'1 d'octubre, i amb tots els esdeveniments que han anat succeint des de llavors, ens torbem de nou a les portes d'una possible declaració d'independència. Després de l'intent fallit de fa dues setmanes, sembla que l'empresonament d'en Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, més la contínua mobilització al carrer i és clar, l'anunciada posada en marxa de l'article 155 de la Constitució, no ofereixin al president cap més sortida.
de vegades encara se senten veus de gent respectada dient que encara no, que hem d'aconseguir dialogar (amb qui?), que aquest no és el camí, que no ens precipitem... i a molta gent li arriben llavors els dubtes.
Però només clar fer l'exercici que he fet jo avui mateix. Passejant per les xarxes, arribo a un vídeo del dia 1 en una escola. I per molt que hagués dit que ja no en volia veure més, ho he fet. I ha estat, de nou, colpidor. Hi havia un parell de moments extremadament cruels, que m'han fet pensar en la ràbia que em circula per les venes i també és clar, en el ministre Dastis, dient a la BBC que aquestes imatges són "fake". Doncs sí, veient aquelles imatges he tornat a plorar, i m'he dit a mi mateix que què carai amb les pròrrogues i els diàlegs! Declarem ja la independència, i si no ho fa el Parlament, aquest dijous ho farà el poble.
Ens preguntàvem: "Fins quan ha de durar la broma?" Doncs ja tenim resposta: "La broma s'ha acabat". Venen dies obscurs però al final hi ha la llum, i és cap a allà cap a on anem. I hi arribarem, costi el què costi. Pels que no hi són i pels que hi seran.

NO OBLIDEM

Arribem a l'entrada 700 amb els nervis a flor de pell.
Ja fa més d'un mes que vivim en un continu estat de tensió, nerviosisme i nus a l'estómac que ens impedeix dur una vida normal. Atenció constant a les notícies, al twitter, al whatsupp... fins a uns nivells que en podríem dir malaltissos. I seguim igual. A les vigílies d'un altre dia en què haurem d'estar molt pendents del què passi, gairebé una setmana després de la declaració d'independència més breu de la història. I quin ha de ser el següent pas? Seguir demanant diàleg? De debò? És evident que tirar endavant és saltar sense paracaigudes, però, és que en algun moment no ho havia estat? De debò es pensaven que seria d'una altra manera?
I per a tots els que pensen que hem de seguir esperant a que troni, dir que...
No oblidem els anys que portem demanant la independència.
No oblidem totes les persones que han perseguit aquest somni i que han mort sense veure'l complert.
No oblidem les humiliacions rebudes pels polítics espanyols, jutges i mitjans de comunicació.
No oblidem les mentides expressades contínuament per tal de posar tot el poble espanyol en contra nostra.
No oblidem els seus intents de demonitzar-nos.
No oblidem els feixistes que, mans alçades, recorrien els carrers de Barcelona insultant i increpant la gent.
No oblidem les càrregues policials de l'1 d'octubre.
No oblidem els centenars de ferits per la brutalitat policial.
No oblidem la por de la gent quan sabien que s'acostaven els furgons.
No oblidem tampoc la il·lusió de milers de persones mantenint les escoles obertes.
No oblidem els sacrificis de tant i tants voluntaris per tal de fer possible el referèndum.
No oblidem el seu menyspreu.
No oblidem els continus atacs a la nostra escola i la nostra llengua.
No oblidem les seves amenaces.
I perquè no oblidem res de tot això, i moltes coses més, demanem fer el salt al buit.

DE L'1-O AL 10-O

Avui llegia alguns escrits d'aquest bloc al voltant de la Diada del 2012, la primera de les sis Diades multitudinàries (no comptem la mani de l'estatut retallat del 2010). En algunes entrades parlava sobre que havíem iniciat un camí sense retorn, que teníem pressa, que estàvem fent història... i ja veieu, cinc anys després d'aquella gran manifestació, ens trobem a les portes d'una possible declaració d'independència. Quin vertigen!
Demà dia 10 d'octubre, hi ha convocat un ple al Parlament de Catalunya on el president parlarà de la situació actual, i molts veuen la declaració amagada entre línies. I si no ho fa? La decepció de milions de persones i de mig món que ho està mirant serà enorme.
Però després de tot el què ha passat aquestes últimes setmanes, sabent que hi ha una porta tancada a l'altra bàndol, que ja te l'has jugada prou... després de tot això, podem pensar que no es farà?
Però clar, i si es fa, què passarà? L'estat espanyol actuarà de manera vil i desmesurada, com es preveu per la seva brutalitat i primitivisme, d'això no en podem tenir cap dubte. Els energúmens que fa deu dies apallissaven homes i dones, grans i joves, encara estan aquí, assedegats de violència, esperant que els tornin a donar l'ordre de donar cops a qualsevol persona pacífica que trobin.
Les cartes són damunt la taula, i
tothom vol guanyar. I si hi ha dubtes sobre qui són els bons, només cal repassar les imatges del dia 1, i de seguida ho sabrem.
Amics, amigues, el dia ja ha arribat. Que tinguem sort, i visca Catalunya lliure!

GAME OVER

No hi ha paraules.Cap ni una. Després de tants anys esperant moments com els del passat 1 d'octubre, ara mateix no em surten les paraules.
Potser d'aquí uns dies seré capaç de dedicar uns capítols especials a tot el viscut: el dissabte mantenint escoles obertes, la matinada a les cinc per defensar el col·legi, l'emoció de l'arribada de les urnes, la primera persona que va posa rel seu vot dins l'urna, els atacs informàtics, les cues, la victòria... i és clar, les llàgrimes vessades per la brutalitat de les forces d'ocupació; la ràbia, la ràbia i la indignació. Però avui encara no és aquell moment, encara estem enmig d'emocions a flor de pell per tot el viscut i per tot el què ha de venir en les properes hores. Però en parlarem.
Avui però, només dues paraules que resumeixen el que és la relació entre Catalunya i Espanya des de diumenge:

GAME OVER

O el que és el mateix però en català:

BUENO PUES MOLT BÉ PUES ADIÓS.

ALEA JACTA EST

Bufffff!

Tant de temps esperant aquest moment i finalment ha arribat, i de quina manera. Després d'una Diada novament massiva i espectacular, els esdeveniments s'han anat succeint un darrere l'altre, culminant ahir, 20 de setembre, en un seguit d'intervencions policials i detencions que han fet esclatar la caixa dels trons.

Per una banda, els espanyols, capficats en impedir com sigui el referèndum, han anat entrant a impremtes buscant les paperetes, i com que no en tenien prou, l'espectacle denigrant d'ahir, detenint a càrrecs de la Generalitat i altres persones, escorcolls en departaments i cases particulars... Un sidral que se'ls ha escapat de les mans per la seva tossuderia de creure's superiors a la resta del món pel simple fet de ser espanyols. Quina fatxenderia, quina xuleria, i quina ignorància. Les reaccions catalanes, les esperades durant anys. El poble, sortint al carrer i no deixant-lo, amb gent dormint davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fins que alliberin els detinguts. I el govern, ferm i tirant endavant el referèndum de totes totes. Dia que passa, dia que sabem més coses. Avui ha estat la publicació dels col·legis electorals i on hem d'anar a votar. Encara falten coses. Les composicions de les meses, les paperetes i les urnes. Però és que cada dia que comença es convertirà en un nou episodi de resistència. Estem advertits. O ho parem, o vindran mals majors. Està clar que la cosa no pinta bé, donat que tenim unes persones amb cervell de pedra, i per tant, incapaces de raonar i de posar seny. Milers de policies estan a punt d'arribar i altres ja estan aquí. La mínima guspira donarà lloc al pitjor dels escenaris. Esperem que imperi la calma i la tranquil·litat i que no arribin a aquest extrem, peò malauradament, no les tinc totes.

Ens toca per això, demostrar que és veritat que no tenim por i que lluitarem fins el final, seguir ocupant el carrer, defensant el país, i si arribem al dia 1, anar a votar. D'aquí uns anys, els llibres d'història parlaran d'aquests dies, i posaran l'estat espanyol com a exemple de com no gestionar un conflicte. Estarem en aquests llibres, sí, si guanyem. Però per tots els que ho han volgut i ja no hi són per veure-ho, per la nostra dignitat i pel futur de les generacions que ens segueixen, ho hem de fer.

O ara o mai! Fins el final!

ENDAVANT LES ATXES

ARRIBA EL GRAN MOMENT,

D'EMPÈNYER ELS ENGRANATGES,

SOM FORTES I VALENTS

I ENDAVANT LES ATXES.

Així diu una part de la cançó Endavant les atxes, que es va convertir en la cançó de la Diada del 2016. I llegint-ho, la veig molt més apropiada per la Diada de demà.

Sí, ja som a vigílies d'un nou 11 de setembre i que darrerament anem anunciant com el darrer de tots. Home, mai s'acabaran, els onzes de setembre. Cada any serà la Diada en què recordarem els caiguts en la guerra de successió del 1714. Aaaah... que es refereix al fet de ser la darrera en què reclamarem la independència! Doncs una mica com comentava a la darrera entrada del bloc. Si és veritat, senyal que ho haurem aconseguit (déu, tots els Déus o el cosmos ens escoltin). I si és que no, ens trobarem absorbits per tal depressió i aniquilació que ja veurem com acaba tot plegat.

Però la quëstió és que a tres setmanes del referèndum ens trobem en un dels moments més importants de la història del nostre país. Per una banda, una majoria política recolzada per gran part del país per tirar endavant l'autodeterminació. I per l'altra banda, els factors ´més rancis de l'Estat espanyol disposats a impedir-ho peti qui peti. Davant les darreres accions, com la G.C. entrant en impremtes i setmanaris, està clar que arribaran fins on calgui, i que els importa "un pito" la seva imatge davant el món. D'aquí no res en Mariano es reunirà amb el Trump i segur que amb els altres del G7 per tal de tenir la seva benedicció per esclafar-nos. 

Però què passarà demà? Centenars de milers de persones es concentrarem de nou a Barcelona. Ja estan circulant advertiments sobre possibles aldarulls provocats per les forces espanyoles. En un primer moment penses que no s'atreviran, en una concentració cívica, pacífica i familiar. Però darrerament ja hem vist que això no els aturarà pas. a més, no és una cosa nova per ells. Ja fa anys que els aldarulls de la Diada, els feien els mateixos espanyols. 

Quan les manis eren més minoritàries, sempre hi havia sarau. Un servidor, havia vist i sentit amb els seus propis ulls, els encaputxats que movien els contenidors parlant en castellà. I també les imatges d'encaputxats cridant i cremant coses, i veure'ls després emmanillant gent ja que eren policies infiltrats. Si ho feien llavors, en què l'independentisme no era cap amenaça, què faran quan falten tres setmanes pel desafiament més gran dels darrers decennis? 

Uff... són motius de sobres per quedar-se a casa i deixar que passi la tempesta. Altra vegada tenim l'estratègia de la por. Doncs no, com he tancat moltes entrades d'aquest bloc: 

O ARA O MAI!

FINS EL FINAL!

XOC DE TRENS

Finalment estem arribant gairebé al final de la història. Ha arribat el famós "xoc de trens" que fa
temps que s'estava anunciant, i d'una manera o una altra, el procés acabarà. Pot acabar de tres maneres:
1- Aconseguim votar l'1 d'octubre i guanya el sí: passem d'un procés a un altre, però que no té aturador. Es proclama la independència i e munta un ciri d'enormes dimensions. Caldrà seguir treballant fort i lluitar contra tots els elements, però sols hi ha un camí.
2- Aconseguim votar i guanya el no: entrem en una depressió nacional tan gran que no aixecarem el cap en anys. Serem la riota d'Espanya i ens escanyaran amb tota la seva força fins a deixar-nos ben escurats, arruïnats i demacrats.
3- No votem i tirem pel dret: veure el mateix que opció 1.
4- No votem i ens ofeguen: veure el mateix que l'opció 2.
El què està clar és que estem al final d'una fase i davant nostre se'ns obre la porta a una dimensió desconeguda. L'estat segueix fidel a les seves idees, i seguiran dient que no a tot, amenaçant, insultant, multant i intentant parar-nos de totes les maneres. Són capaços de fer molt mal, ja ho hem vist altres vegades, mentint com a dimonis fins la sacietat. L'espectacle dels partits unionistes i amics (CSQEP), era denigrant. Després són ells els ofesos i els què demanen seriositat. Fa anys que Catalunya demana una solució, dialogar... I la resposta sempre ha estat una portada als morros. I ara es fan els ofesos? Què ens ofereixen? És que no ens volen oferir res de res! No entenen res o no ho volen veure. El seu honor i altives els impedeix baixar del burro i parlar decentment. Només saben dir que no, prohibir i desqualificar.
A pocs dies d'una nova Diada, que espero sigui més multitudinària que mai, un cop més, la imatge valdrà més que mil paraules. Sortim de nou tots al carrer, demostrem la nostra força, la nostra voluntat i fermesa, i seguim treballant per guanyar la nostra llibertat. Ara que per fi els nostres mandataris se l'estan jugant, donem-los motius per fer-ho amb valentia.
Cada dia serà més emocionant que l'anterior, més perillós, més il·lusionant i més tens. Tocarà ser forts i mantenir-se amb el rumb fix, decidits a anar fina al final. Mai hi hem estat tan a prop, o ara o mai!

ARSÉNICO POR COMPASIÓN

I un dia d'aquests, entremig de blockbusters, decideixo revisar la pel·lícula "Arsénico por
compasión", de l'any 1944, dirigida per Frank Capra i protagonitzada per en Cary Grant. Ostres, ostres, ostres... Tan anestesiats que estem per les pel·lícules d'avui en dia, que han de ser espectaculars, emocionants... i resulta que ens oblidem dels grans clàssics. És veritat, hi ha clàssics i clàssics, però com vaig riure! Feia molt de temps que no veia una pel·lícula que m'arrenqués tants somriures i que em deixés amb tant "bon rotllo" a sobre. Segur que més d'un deu pensar que quina tonteria, que com et pot agradar una peli de fa més de 70 anys, en blanc i negre... Però és que és brillant! Amb uns diàlegs i unes caracteritzacions que a més d'un cineasta actual li agradaria aconseguir... I sense massa gastos, perquè el 95% de la pel·lícula té lloc en un mateix decorat, i tot i això, segueix sent meravellosa.
La trama consisteix en un jove crític de teatre que s'acaba de casar, va a donar la notícia a les seves tietes, que per a què ens entenguem, serien com les Teresines, unes dones encantadores, sociables i que tothom estima. El dia es torça quan descobreix un mort a la casa, i les tietes confessen sense cap mena de remordiment que s'encarreguen d'emmetzinar senyors grans i sols per a què tinguin una mort tranquil·la enlloc de seguir sols en el món. A partir d'aquí es va embolicant amb la gent que va entrant a la casa i l'aparició sorpresa del germà del crític, desaparegut fa anys.
El text és fàcil de recrear, de manera que si enlloc de tenir una classe de nens i nenes en tingués una d'adults, ja us ben asseguro que la primera obra de teatre que faria seria una adaptació d'aquesta pel·lícula. Estic disposat a aconseguir-la per tenir-la i poder-la reveure de tant en tant, en moments d'aquells baixos, per tal de revifar una mica amb una rialla.
I alerta si trobeu algú que s'assembli a en Boris Karloff... jajajajajajaja!!!!

AIGÜESTORTES I COMPANYIA

La segona part de les vacances d'estiu, vam canviar les terres holandeses de l'Alt Empordà (veure Lagunen) per la zona més alta de Catalunya. L'alt Pirineu, la vall d'Àneu, al costat del Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici. Un ambient relaxat envoltat de les majestuoses muntanyes d'aquelles terres. Només feia falta estar assegut observant-les per sumir-se en un relax total.
Voldria destacar dues coses d'aquells dies.
Primer de tot, no vam desaprofitar l'ocasió per fer algunes excursions pel Parc Nacional. Tenim fama de no ser molt curosos amb l'equipació que portem (aquesta vegada ho vam fer bé), o en els horaris (això ja no tant), però ens va sorprendre veure persones que van molt poc preparades a la muntanya. No sé, no cal seguir el twitter dels agents rurals, o el facebook dels bombers, però quan vas a caminar pels Pirineus, una mica de seny has de fer servir per tal d'anar ben equipat, i bàsicament ser previsor. Doncs bé, en les dues excursions, diguem-ne més llargues, ens vam trobar gent caminant amb xancletes, espardenyes, i altres tipus de calçat gens adient per aquells camins. L veritat és que el què sorprèn és que no hi hagi més accidents a la muntanya.
El segon punt a comentar és una sorpresa agradables que vam tenir quan sense voler, vam arribar al museu de la Casa de l'ós del Pirineu, al poble d'Isil. UN museu súpersenzill però tan i tan ben fet. No es fa llarg ni pesat, la informació, clara i concreta, els recursos, variats i encertats... Una planta baixa amb la recepció i una saleta on veus un vídeo introductori; un primer pis amb els conceptes bàsics sobre l'ós, molt pensat per als nens, molt i molt ben pensat i executat; i un segon pis més centrat en els voltants de la zona. Un deu de museu. llàstima que el tinguem tan lluny de Barcelona i ho converteixi en inaccessible per les nostres escoles.

LAGUNEN

Després d'anys anant de vacances a Palamós, aquest estiu hem canviat el Baix per l'alt Empordà i ens hem arribat fins al costat de Castelló d'Empúries, a un càmping anomenat Laguna.
D'aquells vuit dies de principis d'agost, queden records, vivències i també fred. Qui ens havia de dir que passaríem fred! Sort que no érem als Pirineus...
Però el què destaco més en aquesta entrada és la que irònicament dóna nom al títol: Lagunen. Fets uns càlculs sense calculadora, m'atreviria a dir que el 75% dels campistes eren holandesos. Sí, sí, no enganyo. Amb molta diferència era la nacionalitat més nombrosa. Anessis on anessis, la gent tota era igual: rossets, amb la matrícula NL als cotxes. La resta d'estiuejants, se la reparteixen els alemanys (10%), francesos (5%) i altres (10%). Diguem que els autòctons érem una clara majoria. I clar, el fet que a Catalunya, quan vas a comprar a un súper, et parlin en holandès o anglès per defecte... la veritat és que sobta una mica. No ha estat empipador, però sí una mica curiós i estrany. La sensació era la de ser en un altre país. No sé si anéssim a un càmping holandès, si trobaríem aquesta mateixa proporció al revés. És veritat que diuen que vagis on vagis trobes un català, però potser aviat s'haurà de dir que "vagis o vagis, excepte al Laguna".
Un apunt més d'increïble. Per un tema de bicicleta, vam haver d'anat al Decathlon de Figueres. Enorme. Però al·lucinant la quantitat de gent que hi havia i no parava d'entrar. Riu-te'n tu del de Ciutat Vella o el de l'Illa. I sí, la proporció també era bestial. Un 90% de turistes. Ja veieu, els de la CUP i Arran tan preocupats pels turistes de Barcelona, i resulta que on hi ha la veritable invasió es troba al costat de Figueres. Algú els ho hauria de dir.

EL JOC MÉS CURT

La setena temporada de Game of thrones s'ha acabat. ha estat una temporada estranya. Primer, perquè els capítols s'han passat en ple estiu. Van començar a mitjans de juliol i es va acabar aquesta última d'agost. No ajudava massa al seu seguiment. Segon, perquè enlloc dels habituals deu episodis, només n'hi havia set. I tercer, perquè l'he seguit a través d'internet, gràcies a la web de seriesencatala.tv. Així, com a l'anterior temporada, gaudia dels diàlegs en versió original.
Logística apart, aquesta temporada ja ha estat totalment fora de la influència dels llibres, com ja ho va a començar a ser la sisena. No sé si mai arribarem a saber si l'autor, en George R.R. Martin està totalment d'acord amb com s'està desenvolupant la seva creació. M'agradaria pensar que sí, i que els guionistes estan sota la seva supervisió. Haurem d'esperar que acabi els llibres, cosa que no sé ja si arribarà a fe, la veritat.
I què ens ha aportat aquesta penúltima tongada de capítols? De tot, com és habitual. Molta èpica, però sobretot estarà marcada com la temporada dels retrobaments. La Sansa, l'Arya i en Bran Stark es troben a Winterfell, per exemple. I és també una temporada on personatges que mai havien coincidit, finalment s'ajunten en la mateixa escena. Això és una novetat molt gran i la veritat és que il·lusiona quan ho veus. També hi ha hagut coses que ens han deixat garratibats a la cadira, moments en què deixen anar un "uala!" d'emoció o un "ostres" de preocupació. Però també hi ha hagut algun desenllaç que no m'acaba de convèncer per es expectatives que s'estaven creant (sense dir res, em refereixo als pares d'en Jon Snow).
Els experts en la sèrie, els fans més hooligans, sembla ser que no estan massa contents en com ha anat seguint la història, però val a dir que a mi em segueix tenint captivat, i que aquest estiu, quan sabia que s'acostava el possible moment e veure el capítol, em bullia la sang i em moria de ganes de seure a la cadira.
Veurem quan arribarà el desenllaç final, si abans tindrem alguna sorpresa per tal de l'escriptor... però mente no arriba, recordem els grans moments de l'Arya al saló dels Frey, les lluites amb l'exèrcit dels morts, l'aparició dels dothrakis i la Daenerys contra els Lannister, el judici final a Winterfell... Simplement genial.

QUANT ODI

Cal deixar clar que en cap cas vull barrejar la desgràcia que vam patir el 17 d'agost passat amb el procés independentista. En cap moment he notat que cap dels integrats de la part catalanista volgués fer-ho. Però no ens podem quedar de braços creuats quan veiem com, des del bàndol espanyolista, han utilitzat l'atemptat i les víctimes per tal de lluitar contra Catalunya.
Només he de dir que ho trobo d'una vilesa tan enorme, que és una manera de fer vergonyosa, indigna i puc afegir que inhumana. Com es pot aprofitar la desgràcia per fer política d'aquesta manera, i seguir escampant mentides i més mentides. La veritat és que em fa molta ràbia el què estan fent molts mitjans de comunicació i molts personatges televisius. Mentida rere mentida, falsejant documents, fent públic i donant per bones informacions falses, no desmentir res davant els medis espanyols, i més, i més, i més... De veritat ens odien tant com per fer això? És que me'n faig creus, de veritat. Ens poden odiar, maleir, tenir-nos ben lligats i units al seu estat depriment i corrupte; però utilitzar els morts i ferits d'un atac gihadista,... és que per més que hi dono voltes, no ho puc entendre. L'odi els ha corcat el cor, la ment i l'ànima. Han creuat la línia de la decència moral, i l'únic que haurien de rebre de part nostra és el nostre absolut menyspreu i desig de què ho acabin pagant algun dia.
Si han estat capaços d'això, què ens espera en els propers 30 dies? Perquè si els seus atacs han de ser cada vegada més viscerals, ja ens podem preparar,,, Ara més que mai, cal vèncer de debò i treure'ns de sobre aquesta colla d'indecents.

31 D'AGOST

Quan el 31 d'agost no cau en divendres ni dissabte només significa dues coses: que és l'últim dia de vacances i que l'endemà comença un nou curs a l'escola. I aquest any ens trobem en aquest cas. Demà comença el curs escolar 2017-2018. Serà un curs molt diferent als anteriors. Apart de les habituals recerques de noves idees i pensaments de com millorar la feina, a la feina i tot el què comporta, després de molts anys (22) fent els mateixos cursos, començaré a cicle superior. Adéu a la zona de comfort. Un món nou, entre cometes, m'espera a partir de demà. Entre cometes perquè hi ha moltes coses que no canviaran massa, però està clar que la maduresa i psicologia dels nens i nenes serà diferent, que els continguts seran nous, i per tant, algunes idees fixes s'hauran de canviar. Per sort, la renovació constant no m'espanta, així que tenim més il·lusió que incertesa.
Els últims cursos han estat marcats per uns inicis complicats a nivell emocional, i aquest seguirà l'estela. Els atemptats a Barcelona i Cambrils van tenir lloc fa només dues setmanes, així que sense cap mena de dubte seran tema de debat, reflexió i treball a l'escola, i espero que a totes les escoles del país. Vaig llegir un article fa un parell de dies que conté la frase: "L'escola no pot ser neutral". Es un pensament que sempre l'he tingut molt clar. Hi ha temes en què l'escola s'ha de mullar. No podem fer veure que no existeixen, i fer creure que hem d'educar en la imparcialitat, en no decantar-nos per cap bàndol en qualsevol conflicte. Quina bestiesa. De debò hem de restar neutrals davant la violència? Hem d'estar callats davant les injustícies del món? Cal treure les màscares a la maldat, i si la tenim davant nostre, si reconeixem persones que treballen per a què hi hagi violència de qualsevol tipus, o que no fa res per evitar-ho, l'escola ho ha de denunciar, amb veu alta i clara. Els nostres alumnes han de saber que els seus educadors, els que estem intentant que creixin com a persones, tenim clar quin és el camí correcte, i si això vol dir denunciar injustícies amb noms i cognoms, s'ha de fer. Si no, quina credibilitat podem tenir? Cal treballar fort i de valent per tal de fer fora dels centres educatius qualsevol indici de racisme, masclisme, menyspreu, bullying i tot el què fa mal a una o més persones. Potser no arreglarem el món, però deixarem clar quin és el camí per tal que els adults de demà sàpiguen per on anar.
Bon curs 2017-2018!

EL DESCOBRIMENT DE LES BRUIXES

M'és difícil fer una valoració d'aquest llibre. Després de força temps magrejant-lo per les llibreries, la proximitat de l'estiu me'l va fer comprar. L'argument semblava atraient. I la veritat és que a mesura que l'anava llegint, hi anava entrant amb interès.
Una bruixa que renega de la seva condició es topa amb un llibre encantat i això provoca que apareguin interessats en aquest manuscrit, personatges de les tres races no humanes: bruixes, dèmons i vampirs. L'emoció i la intriga estan servits en aquesta novel·la, i mantenen l'atenció molt bé.
Però és veritat que a mesura que avançava, hi havia força parts poc emocionants, molt centrades en la relació entre la noia i un vampir (similitud amb la saga de la Bella Swan), cosa que l'autora ho vol fer d'aquesta manera, però que "canten" una mica, ja que, enmig de tant perill com corre, sembla que passen molts dies en pau. Fins que, de cop i volta apareix un dels "perseguidors" i es munta un "Sant Cristo Gros", per tornar a la calma poc després. Així doncs, molts altibaixos en el ritme.
El pitjor és quan te n'adones que estàs acostant-te al final de llibre (més de 700 pàgines) i no sembla que tingui intenció de resoldre's la trama. És que potser hi ha una segona part? Miro i remiro la solapa, les explicacions, i enlloc diu que es tracta de cap trilogia ni res, però cada vegada apareixen coses noves, i no s'està solucionant el problema.
Finalment es confirmen les sospites. Hi ha una continuació. Em sento una mica enganyat, ja que no me'l vaig començar pensant en cap saga, sinó en llegir una història fantàstica amb un principi i un final. Quina mania en allargar trames! A més, es nota que ha hagut d'embolicar molt la troca amb altres subtrames per fer-ho així. Doncs per tenir 700 pàgines i escatx, la veritat que no calia allargar-ho tant. La fas més curta i pimpam.
Així que regust agredolç. Per una banda bé, ja que és interessant, però per l'altra, decebut perquè s'allargui inútil
ment. Es podia tancar la trama en un sol llibre.

MALDAT

Aquest estiu anirà acompanyat per sempre d'un crespó negre. Finalment, el terrorisme yihadista ha arribat a casa nostra, i el dijous 17 es va emportar 16 persones entre Barcelona (15) i Cambrils (1). N'hi ha de grans de joves i fins i tot nens. Són catalans, espanyols, i de més llocs del món (Alemanya, Austràlia, USA...) El terrorisme no fa distincions de cap tipus. S'ho carrega tot. Serà d'aquells esdeveniments que sempre recordaràs què feies en el precís moment en què et vas assabentar. El dolor, la por, la tristesa i l'angoixa d'aquests dies són reals, i malauradament, et porta a pensar en la vida de tantes i tantes persones que viuen això cada dia. Pocs dies després de l'atemptat a Barcelona, un altre a Kabul se'n duia 20 vides més. És curiós com et sents immune davant dels atacs a altres llocs del món, fins i tot més mortífers, i com fem de gros el què vius de prop. Que aquesta injustícia no ens encegui, sinó que ens ajudi a obrir els ulls a una realitat que és realment esfereïdora.
Passejar per les Rambles serà una activitat que no es deixarà de fer. Fins quan ho farem recordant els fets que van passar? Segurament, molts anys. I és important no oblidar-ho, corrent com corren temps que banalitzen tota forma de violència i ideologia. No podem donar treva a les persones que menyspreen als altres sota qualsevol excusa (religió, color de la pell, estat físic...)
La ciutat es va aturar per unes hores. Un silenci tens omplia els carrers, autobusos en els minuts posteriors als fets. Va ser molt gros. Aquella seguretat que tens quan vas pel carrer desapareix de cop, i encara que el lema sorgit espontàniament sigui el de "No tinc por", cal entendre'l bé. Tenim por de què torni a passar, que ens afecti més, que toqui a algú conegut o més que això. Però la por no ens pot paralitzar. No hem de tenir por de seguir fent vida normal, de seguir defensant els valors de la llibertat, la justícia i l'amor. Aquest no tenim por és més aviat un "no ens rendirem", "no ens quedarem quiets", "no vencereu"... Totes les idees que queden incloses dins aquest crit que diu molt més que el què anomena.
Va ser, la del dijous 17 al 24 una de les setmanes més llargues de la nostra vida. Una vida que les víctimes de l'atemptat no podran conèixer, i que per als seus familiars i amics mai podrà ser igual. No vull dir res més perquè no sóc pas ningú per valorar aquest fet més enllà de demostrar el meu rebuig al terrorisme, la tristesa pel què ha passat i el màxim d'empatia i solidaritat amb totes les ciutats del món que han rebut aquest impacte i amb més força.

TOCATS

DONCS SÍ, ES PODIA FER PITJOR

Porto força temps despotricant de la junta directiva del Barça. I no sóc només jo. Molts més aficionats, mitjans, experts... tots estan d'acord en què aquests directius, incloent-hi l'empresonat Sandro, han destruït el millor Barça de la història, només perquè odiaven el Laporta i per a fer-se rics a costa dels altres.
Totes aquestes veus, podrien haver fet que s'ho pensessin dues vegades abans de fer qualsevol moviment en el mercat actual, tenint en compte que els està a punt d'arribar una moció de censura. Doncs no. Ells segueixen a la seva. Els seus "xanxullos" de sota mà amb el mercat brasiler continuen fent mal (què dimonis va signar l'empresonat Sandro per haver d'estar encara fitxant mediocres!!)
Total, que els grans fitxatges en aquests moments són: Deulofeu (no era del Barça ja?), Semedo (Douglas segona part) i un tal Paulinho, que no va triomfar a Europa i està jugant a la Xina amb 29 anys. A Madrid es deuen estar partint la caixa. I més després del partit d'ahir de la Supercopa, on en dos contraatacs ens van deixar amb un resultat d'1 a 3 en contra.
Quin partit... En Piqué fent-se gol en pròpia porta i quedant retratat en els dos gols de Cristiano i Marco Asensio; Aleix Vidal desbordat; Deulofeu, més interessat en no perdre pilota que encarar el defensa; Suàrez al racó de pensar: quan no li passaven la pilota, tot era queixar-se de manera exagerada, i ell en va perdre unes quantes (una d'elles provocant el tercer gol blanc) i fent piscina en el penal a favor nostre; Messi tapat per Kovacic; els millors, Jordi Alba i Umtiti (no fa falta dir res més); i això que van arribar a expulasr el Cristiano i jugàvem contra deu! Quin desastre!
Sort que tenim Semedo i Paulinho... Per fitxar mediocres, tenim la gent de la Masia, que s'esforçaran igual o millor i surten gratis! El millor Barça estava ple de canterans! Però clar, és que el Barça B, ara que torna a estar a segona, s'està omplint de fitxatges de jugadors d'altres equips!! És absolutament kafkià el què està fent aquesta junta.
Pobre Valverde... amb aquesta cara i aquest panorama que té davant...
Ja m'ho temia. Amb els 222 milions de Neymar a la butxaca, podien fer-ho molt bé o molt malament. I ara per ara, no anem gens bé. Ja se n'han gastat 80 en mediocres! Com no espavilin, aquesta temporada pot ser una guerra civil en tota regla.
Per una banda, els inútils de la junta de Bartomeu, i per l'altra els aprofitats directius dels altres equips europeus, que demanen l'impossible pels seus jugadors. Quin dilema. Gastar-se aquesta milionada per salvar l'equip o no caure en bestieses i tenir un equip que ara sí, tanca definitivament el cicle més exitós de tots els clubs del món.