LES ESCOLES QUE CANVIEN EL MÓN

És difícil explicar els pensaments i les idees que et van sorgint a mesura que avances en la lectura d'aquest llibre. En César Bona es va fer "famós" quan va ser nominat al premi del millor mestre del món. Aquesta nominació l'ha permès publicitar encara més l'actual canvi de paradigma de l'educació. Primer, amb el llibre "La nova educació", explicava diverses experiències realitzades per ell en el seu viatge per diverses escoles. Un recull d'idees sobre l'educació i de propostes que en cap moment es presentaven com la solució de res ni com a exemple prepotent, sinó que es respirava molta humilitat en les seves paraules.
Tot aquest ressò l'ha permès conèixer altres escoles i instituts que formen part de la xarxa d'escoles changemaker, i aquest nou llibre ens les presenta. Un altre cop, no pretén ser el model de res. Ell exposa el què va veure i viure en cada un d'aquests centres, i explica les coses diferents dels mètodes tradicionals que existeixen. Fins i tot, en molts moments exerceix d'advocat del diable, fent aquelles preguntes incòmodes per detectar incoherències o llacunes. En cada una d'elles, les explicacions convencen força per la sinceritat. Després pots estar d'acord o no, però la gent que està en aquestes escoles (alumnes, famílies, educadors) ho creuen i tiren endavant sense cap mena de problema; és més, són feliços.
Coses en comú que tenen la majoria d'aquests set exemples: els nanos hi van contents, hi ha un respecte entre ells i els educadors brutal; no segueixen massa l'estructura tradicional, sinó que tot és més vivencial; la importància de la biblioteca; els nanos expliquen que importen als mestres i professors, que es preocupen per ells...
La lectura d'aquest llibre ha estat un continu prendre apunts de frases que hi apareixen o propostes a fer a les aules o escoles. Per exemple:
"No són els adults del futur, són els infants del present"
"El que fa diferents les escoles és la gent que hi treballa"
"Creus que portaria el meu fill a una escola que s'ho passés bé però no aprengués?"
"Quan hi ha una falta de respecte, s'atura el món. Com pot ser si no?"
I moltes altres frases d'aquelles que haurien d'estar en totes les sales de mestres de totes les escoles del país.
Dos últims apunts. Crec que l'ordre dels exemples no és casual. Vas llegint cada un d'ells, i vas obrint la boca amb les seves experiències... I quan creus que ja ho havies vist tot, arribes a l'últim centre, i alucines, ja que és absolutament lliure. Diuen: "És un caos controlat". Està bé, perquè t'adones que pots tenir ganes de fer canvis a l'escola, però que saps que et quedaràs curt, que el què vols fer són canvis molt petits.
I finalment, i lligat amb això, llegir el llibre és també una cura d'humilitat, ja que et penses que estàs fent canvis a la teva pròpia escola i te n'adones què lluny que estàs de canviar res, que estem a les beceroles del canvi.
En definitiva, tot està per fer, i tot és possible.

ROGUE ONE

Més d'un mes després de l'estrena, finalment, Rogue One ha caigut al sac. Dues hores i mitja més d'immersió en l'univers de la guerra de les Galàxies. Segurament, per persones com un servidor, que van viure l'explosió de la saga a la seva infància, tornar a a quest món és sempre un plaer. També és cert que des del punt de vista romàntic, aquesta progressiu bombardeig de noves pel·lícules anualment, pot ser una mica embafador, i trencar tota la màgia que tenien. És possible que deixi de ser una sèrie especial per passa r a ser només una sèrie espacial. Mirarem de recordar sempre l'experiència viscuda als anys 80 i entomar bé tot el què ha vingut i està per venir.
Dit això, Rogue One és diversió pura, i segurament, apart de gaudir d'una bona estona d'aventures galàctiques amb malvats coneguts i altres no tant, pels puristes segur que ens agrada pel fet de ser coherent amb l'episodi inicial (el IV). Així, no ens fiquen en calçador cap dels mítics (ni Chewbacca, ni els androides (encara que surten 5 segons), i cap altre). És fidel al què s'explica en aquella primera pel·lícula, i, ATENCIÓ SPOILER, si comenten que molts havien perdut la vida per aconseguir els plànols de l'Estrella de la mort, confirmem, en veure Rogue One, que és veritat. Molt interessant i ben pensat tota la trama, no la part inicial i del mig, que és una història d'aventures més, sinó la part final, per tal de fer-la lligar a la perfecció amb les pel·lícules originals.
La noia protagonista, té uns aires de Rey i de Leia, com si fos una barreja de les dues o bé una còpia. Són detalls que fan pensar que això ja ho hem vist abans. És aquest risc que comentava al principi que té el fet d'estar programant una nova història galàctica cada any. Però també com deia, les anirem consumint una a una, amb el sospir corresponent de nostàlgia per una màgia que en el fons, és irrepetible, i que les noves generacions, encara que vagin plenes de merchandising, no entendran ni viuran mai.

BELLEZA OCULTA

Acabarem les diverses entrades del bloc que s'han produït durant les vacances de Nadal fent esment a la pel·lícula "Belleza oculta", un drama protagonitzat per una colla de bons actors (tot i que hi hagi en Will Smith reintentant fer un paper allunyat dels seus blockbusters habituals; ep, no està malament que ho faci, i fins i tot la majoria de vegades se'n surt).
En aquest cas és una pel·lícula senzilla, amb una trama ben pensada, amb tot ben lligat, encara que això faci que les dues sorpreses entre cometes del guió, siguin força previsibles. Explica la història d'un home que, dos anys després de la mort de la seva filla, segueix enfonsat del tot, i com a teràpia escriu tres cartes als valors que ell sempre abans del fet desgraciat havia posat com a elements claus de la vida; amor, temps i mort. a partir d'aquí, doncs passa algun fet interessant (no és pas el meu estil fer spòilers).
Per mi és aquesta pel·lícula és una clara demostració del què ha de ser el cinema: emoció. sense grans efectes especials, sense parafernàlies de tot tipus... sinó que amb un guió senzill, uns diàlegs ben conjuntats amb les interpretacions, enmig d'una música que et trasllada a la història... tot plegat aconsegueix arribar-te ben endins i ja sigui per mimetisme, per por, per la imaginació o per la vida viscuda, trobes on agafar-te, per on entrar a la història i emocionar-te de debò.
Segurament no estarà en cap llista de possibles premis a res, però per mi, un deu, perquè no et deixa gens indiferent, i quan vas al cinema, això és el què busques.

SALÓ DE LA INFÀNCIA

La meva relació amb el Saló de la Infància ha passat per 4 fases:
1- Com a nen/noi/jove. No tinc massa record de quan hi anava coma nen a fer les activitats. En cavi sí que recordo més haver-hi anat quan feia BUP, amb "amigotes" a fer el què es pogués. Tinc el record d'haver-hi anat però cap en concret.
2- Com a monitor de l'esplai del Carme. Era una de les activitats estrella de les vacances de Nadal, un període en què ens buidàvem amb es nens (recordo amb molt afecte la pujada al Tibidabo cada dia de Reis). Fer cues i més cues i procurar que tornessin tots a casa sense cap conflicte.
3- Com a membre dels castellers. Durant els pocs mesos que vaig ser amb els de Sants, vaig enganxar que hi teníem paradeta, i hi anava cada dia. Allà vaig fer els meus primers pilars de 3 nets i vaig fer més coneixença amb en Guillem, amb qui, poques setmanes més tard fèiem el trasllat a Gràcia. Amb la colla gracienca, hi vam portar la canalla. No seria destacable aquest fet, si no fos perquè trobar-nos amb algun company monitor va provocar que a la colla arribés el sobrenom de "Xiri".
Fins aquí, la relació més llunyana en el temps. El què més recordo són les cues, i la gran quantitat de gent que hi havia, estar apretats... total, molt "agobio".
4- Aquestes festes hi vaig tornar, després de gairebé vint anys, amb el MEC. Els altres anys, ell sí que hi havia anat, però jo no. Així que d'entrada, por per les cues i multituds. I, oh sorpresa,res de tot això. Bé, a veure, sí que hi havia gent, però es podia caminar sense xocar amb ningú, la cua més llarga va ser de poc més de mitja hora i tampoc es va fer pesada. Em va semblar que, a més de menys gent de la què m'esperava, també hi havia menys activitats de les que hi havia abans. El què no trobava a faltar era l'exèrcit. Per fi, primer any que no hi eren... que els bombin! Compte que diuen que hi volen tornar... Esperem que es mantingui la postura mostrada aquest any... El què menys em va agradar va ser el preu, excessiu pel meu gust i de moltes butxaques més, suposo... Però ens ho vam passar prou bé, no em va desagradar.

DESPROPÒSITS

Ara que ja ha passat el dia de Reis i deixem enrere les festes d'aquest Nadal, volia comentar dos temes que no m'acaben de fer el pes respecte aquest dia tan assenyalat. No parlaré de regals, consumisme, el fet d'avançar regals a les edats adequades, etc. No, són dos temes diferents.
El primer, és sobre les diferents carpes, stands o qualsevol altre tipus de muntatge on s'asseu un patge dels reis per tal d'anar recollint les cartes i desitjos dels nens i nenes. A veure... Si se suposa que els Reis arriben el dia 5 a la tarda per fer la gran feinada de la nit del 5 al 6, com és possible que en algunes d'aquestes parades s'hi asseguin... els mateixos reis? Qui ha de venir a recollir cartes són els patges, redimonis. I no, no és una qüestió poc important aquesta, per molt que sembli superficial. Els patges són els ajudants dels Reis (gràcies a ells poden passar per totes les cases), i vénen uns dies abans per poder anar recollint les cartes i anar avançant feina. Per què hi ha grans magatzems o entitats que fan seure els Reis? És que NO POT SER! Per què han de fer marejar la perdiu i fer ballar els cap dels infants? que no veuen que és incoherent? Com pots dir a un nen que els Reis vénen el dia 5 quan al girar la cantonada et trobes un personatge vestit totalment de rei Melcior? Són centres comercials o entitats que senzillament volen que la gent vagi a consumir, o senzillament que es digui "oh, que bé els de l'esbart XXX...". Doncs el què fan em sembla absolutament imbècil.
El segon, té a veure amb la cavalcada (no la de Vic, que ja en parlo en una altra entrada), Parlo de com hi ha gent que és senzillament egoista i maleducada. Et passes una hora o més fent l'estaquirot, en n bon lloc per esperar l'arribada dels Reis, i sempre hi ha aquell grup de 5 o 6 persones que arriben 5 minuts abans que comencin i es posen allà on estàs tu. O aquells que són més grans i es posen davant dels nens més petits. Ai, l'educació... no la de les escoles, sinó la dels modals. Aquesta es perd a les cases! I no es trobarà mai més, ja que els nens aprenen del què veuen que fem els grans. I si els pares menteixen o fan trampes, els fills també ho faran.
PD. No comento res sobre aquelles localitats on encara apareixen Baltasars pintats, com si la raça negra no existís al nostre país. Francament patètic.

FANALETS INDEPENDENTISTES

De ganes de fer el passerell n'hi ha als dos bàndols. I em molesta una mica molt que dins la facció diguem-ne independentista, em puguin dir que si caic a les urpes dels unionistes, si em deixo entabanar per ells, etcètera etcètera.
Promoure l'ús de símbols independentistes a la cavalcada dels Reis d'Orient és un error. I ja està. I tant se me'n dóna que faci 4 anys que es fa a Vic. Doncs fa 4 anys que s'equivoquen. Demostrar salut com a país és acceptar quan t'equivoques, quan te n'adones que no has encertat la decisió. Ho reconeixes, demanes disculpes, i tires endavant. Tot molt normal. En un país normal, no? El què no es pot fer és justificar-ho amb el temps que es porta fent això, o començar a passar llista a totes les bestieses que fan a Espanya utilitzant també diades infantils per a mostrar ideologia espanyolista. És com el recurs aquell de pati d'escola: quan li preguntes a un nen perquè ha fet una cosa malament i et contesta "és que ell també ho ha fet". Homeeeee, no siguem infantils! I criticar aquest fet no és alinear-se amb els espanyols ni cultivar l'auto-odi. No fotem! Tant costa veure les coses?
Ho sento molt, però no es pot utilitzar un dels dies més màgics de l'any, un dia que és propietat exclusiva dels nostres infants, per a fer mostra de la força independentista.
Em fan gràcia moltes altres de les excuses que posen persones i personalitats que admiro i respecto. Però no hi estic d'acord. I no sóc menys independentista que abans. Al contrari, ho sóc encara més.
També em molesta, és clar, l'ús partidista que n'han fet els mitjans espanyols per carregar contra Catalunya. La gran majoria de coses que diuen se les inventen, exageren i menteixen vilment. Com han fet sempre, no? Indignem-nos amb la seva intolerància, ignorància i maldat. Però també toquem el crostó a qui toqui. Els nens poden anar amb estelades quan vulguin i com vulguin, però no vulguis barrejar sentiments amb màgia. almenys no aquesta nit. No els donem motius per a mentir encara més. Per culpa d'aquest fet, he hagut de sentir altra vegada per la televisió espanyola privada (T5), que a les escoles s'adoctrinava els nens, que se'ls manipula per a ser independentistes. Això sí que m'encén, i no pas la flama dels fanalets. Centrem els nostres esforços en aconseguir el nostre objectiu i deixem-nos de contes mal escrits com ho és aquest.
Tenim un projecte entre les mans que és més important que aquesta polèmica. Però si s'hagués sabut reconèixer l'error, ens hauríem estalviat hores i hores de tonteries diverses, insults desagradables i llançament de ganivets entre nosaltres mateixos.

DE DEBÒ QUE NO CAL

Un cop més, i com si fos una innocentada més del dia, el 28 de desembre tingué lloc l'apassionant duel entre les seleccions de futbol de Catalunya i Tunísia. A veure, és que potser hi ha algun contracte signat que diu que és obligatori fer aquesta pantomima cada any?
Va haver-hi una època en què feia gràcia aquest partit. Començaven les reivindicacions més grans, però encara no era el sentiment majoritari, així que veure jugar els millors jugadors del país contra seleccions mundialistes tenia el seu ganxo.
Després es va convertir en un exponent de l'independentisme, i a mesura que això creixia, l'interès esportiu quedava relegat a segon terme, o més ben dit al darrer terme de tots. Donar les regnes de l'equip a un fatxa com el Sergio Gonzàlez dóna a entendre un analfabetisme català molt gran així com un insult al país i la gent que creu en ell. És una de les incoherències simples més grosses dels darrers anys.
S'hi ha afegit el fet que les seleccions que han de jugar contra nosaltres, reben una trucada del govern espanyol, dient que no juguin, de manera que els darrers anys el partit ha estat amb seleccions de pixarrí (amb tots els respectes).
També cal donar importància al fet de què la selecció no compta amb els millors jugadors del país. Els que juguen a Anglaterra, no poden venir perqu`estan jugant partits amb els seus equips; després hi ha jugadors (per exemple els catalans del Madrid) que els prohibeixen venir; i per últim, les "estrelles" del Barça, tenen permís per descansar. Ens queda doncs, un bon equip, però que no reflecteix el potencial català. Per tant, per fer-ho així, no cal.
I no ens oblidem de la samarreta! Cada any, una de nova. Cada any, més lletja que l'anterior. La veritat és que fa pena. Esperem que si algun dia juguem competicions oficials, la samarreta sigui digna del país que representa i no una pallassada com fins ara.
Per tant, tal com ho veig jo, per fer aquest partit de costellada, millor no fer-ho. Guardar les forces per quan això vagi seriosament, i començar a treballar-se els esportistes, per tal que tinguin clar que hauran d'escollir amb qui voldran competir, si amb Catalunya, o amb l'Imperi.

EL DETECTOR D'ANTIPÀTICS

Comencem l'any 2017 amb una experiència molt interessant: donar una volta amb el trenet de Gràcia. Sí, així com sona. Aquest trenet és una iniciativa dels botiguers del Carrer Gran, per tal de donar un aire més nadalenc al carrer i així mirar d'augmentar les vendes. O potser ho fan altruïstament? Però bé, aquest no seria el tema.
Un cop puges al trenet, vas circulant, mentre vas veient passar la gent tot escoltant nadales, algunes més ben interpretades que d'altres. Però aquest tampoc és el tema.
Una de les característiques d'aquest viatge, és que normalment els nens i nenes que hi van, saluden la gent dient "hola", "Bon Nadal", i altres frases animoses. I és llavors quan té lloc el miracle del Nadal. Tenim persones que ja passegen alegres, i quan veuen el trenet i els nens a dins cridant, retornen la salutació, dient adéu amb la mà. Després tenim altres persones, que caminen amb cara seriosa, mirant el terra, amb preocupacions al cap. I quan veuen aquest espectacle, els canvia la cara i saluden amb un somriure que els dura una bona estona. Potser fins i tot, a algú li canvia l'humor i es mostra més content durant molta estona fins que es topa de nou amb la seva realitat. És en aquest cas quan parlo del miracle del Nadal.
I finalment, com diu el títol d'aquesta entrada, el detector d'antipàtics. Persones que se'ls saluda, que els nens se'ls miren amb aquella alegria de nen, i són incapaços de fer cap gest de complicitat mínima, de simpatia. Segueixen amb cara de gos, no contesten o miren cap a una altra banda. Ho sento molt, però qualsevol persona que és incapaç de fer un somriure veient aquests nens al trenet cridant, és un solemne antipàtic o antipàtica, una persona que deu dur una vida desgraciada, no pas perquè la tingui, sinó perquè la seva actitud és així, desgraciada. Quin mal cos et deixaven aquesta gent que són incapaces de mostrar un bri de simpatia, ni que sigui fingida. Em sap greu per ells, però deu ser una llàstima tenir cap tipus de relació amb gent com aquesta. Sense desitjar-los cap mal, ja s'ho faran. La seva antipatia ja els farà trobar el seu lloc.