EL CUC DE SEDA

Un mes després d'enllestir la primera part, El cant del cucut,  ja he enllestit El cuc de seda, el segon lliurament de les aventures d'en Cormoran Strike, un investigador privat creat per en Robert Galbraith, que és de fet, la J.K.Rowling. Tot i que el primer llibre em va deixar mig mig, volia llegir el segon perquè el tercer (quin embolic) em crida molt l'atenció des de fa temps.
El cuc de seda tracta sobre la desaparició d'un escriptor poc famós, que pel què sembla acaba d'escriure un llibre que deixa a molta gent mal parada. És el mateix Strike qui en troba el cos i que canvia la feina; enlloc de trobar l'home, ara vol troba el seu assassí.
Si el comparem amb el primer llibre, cal dir que aquest m'ha agradat més. Ja des del primer moment m'ha intrigat tot més que l'anterior i m'ha tingut amb més intriga, cosa que s'ha convertit en ganes de seguir llegint. Segueix però, sense arribar a ser res emocionant del tot o més aviat espectacular, però com que hi ha hagut una millora en el meu interès, això em dóna ganes de per fi llegir el tercer lliurament, el culpable d'haver llegit aquests dos llibres. Veurem si compleix les expectatives. De totes maneres, si al Cant del cucut li posàvem diguem-ne, un 5, al Cuc de seda li podem posar ja un 6'5 o fins i tot un 7. Encara arrossega certa lentitud en el seu desenvolupament, però està més ben combinat i no et dóna temps a pensar que s'està fent llarg. Sense fer cap espòiler, puc dir que entre el ventall de possibles culpables, a alguns els trobava motius per ser-ho i a d'altres no, però finalment, una de les meves teories s'ha complert, i puc dir que gairebé descobreixo l'assassí.
Ara però, abans d'agafar el tercer llibre, caldrà acabar la llista de pendents que tinc a la prestatgeria. Tres llibres m'esperen des de fa setmanes, i seran els següents a ser llegits. Tenint en compte que arriba l'agost, a veure fins on arribem.

BYE BYE NEY

Tan sols fa 4 dies que va començar la pretemporada del Barça, sense haver jugat ni Gampers ni Supercopes, i ja s'està convertint en un dels estius amb més mal rotllo des de fa temps. Pobre Valverde, què deu estar pensant a hores d'ara?
El senyor Neymar, es veu que no té prou diners... Ai, pobra criatura, quina "peneta" que em fa, tan desgraciadet... Aquesta vegada tinc la prova que ja ho vaig dir fa temps,  a "Primer tast de temporada", de l'agost passat. Calia vendre'l. Un any després, l'únic que ens ha aportat en pla "marcant diferència" ha estat el seu protagonisme a la remuntada contra el PSG, el 6 a 1. Clar que, total, pel què va servir... Així que de la mateixa manera que fa un any ja deia que s'havia de vendre, ara estic ansiós ja perquè se'n vagi. A més, després del numeret que està muntant, coneixen l'aficionat culé, molts començaran a tenir-lo al punt de mira de les crítiques quan alguna cosa no vagi bé. La gent recorda i no perdona, i veure com està jugant amb el Barça ara mateix, no agrada. Si no marxa a França, que ho digui i s'ha acabat la història. I si marxa, doncs també i tanquem el conte. Però no, allarga que allarga el tema... Ai calla, és que resulta que el pare del Neymar, bellíssima persona però sembla un màfies, resulta que cobrarà 26 milions d'euros... sí, sí, ho heu llegit bé, 26 milions, si el dia 31 de juliol encara està al Barça. Sembla ser que aguantaran fins dilluns per cobrar, i dimarts cap a París. Jo a això li dic robatori, estafa, i per tant, gentussa com aquesta no la volem per res, ja no dic al Barça, si no al país (ui calla, que llavors marxaran uns quants més). Aquesta dada la trobo impressionant. I si fitxa pel PSG, resulta que el pare també cobra no sé quina porrada de diners. No cal ser massa llest per adonar-se que el Ney va ser el fitxatge estrella del Senyor Rosell i companyia, senyor que està a la presó per diners i altres delictes i que el mateix fitxatge del brasiler ha estat anys sota sospita de "txantxullos". Quina sorpresa, no? Tot encaixa... Una estafa a gran escala.
Doncs res, senyor Neymar, gràcies pels serveis prestats, però ja se'n pot anar, perquè si es queda, li espera un camí dur. Aquí ja mai podrà ser el successor de Messi.
L'únic problema de vendre'l, és que la directiva dispsarà de cop i volta de mooooooooolts diners, i fa pànic pensar en què els invertirà. En més Andres Gomes? En més Alcàcers? Bogardes? Amunikes? Quina por que fan... Aviat sabre com acaba el culebró, i espero que sigui amb el Neymar fora de Can Barça i amb una estrella jove, talentosa, però no desconeguda (o dues o tres!)

TRAIN TO BUSAN

Per compensar la visió als cinemes d'Estiu 1993, i també, no ns enganyem, per pal·liar el malestar d'un queixal extret unes hores abans, em disposava a veure Train to Busan, una pel·lícula coreana sobre el típic apocalipsi zombi.
La trama no és cap sorpresa. País afectat per virus zombi, trobem un tren que surt de l'estació amb una infectada, i a partir d'aquí, pimpampum. Diguem que el guió no és ni original, ni guanyaria cap premi. Però mira, està ben realitzada. Té el punt de tensió correcte per fer-te estar en tensió, s'agraeix que tot i que hi ha sang, no s'hi recreen massa convertint-la en un seguit d'esquitxades tipus gore (encara que veient la imatge del tràiler que hi ha a continuació sembli justament el contrari). Recorda en alguns moments a "Guerra mundial Z" sense els diners i recursos de Hollywood, i per tot plegat es va endur algun premi a l'últim festival de Sitges.
Com ja he comentat altres vegades en altres entrades sobre pel·lícules que plantegen l'extinció, sigui natural, catastròfica o per zombis, el més interessant és com treballen el tema de la reacció de les persones davant de fets en què t'hi jugues la vida. En aquest film ho tornem a tenir, molt ben diferenciat, entre la gent que només pensa en ella mateixa, i la què és solidària i intenta ajudar els altres encara que t'estiguin perseguint desenes de menja-carn-humana. Com molt típic també, tenim en aquest cas, una nena. Aquesta és la que fa veure al seu pare com han d'actuar. Dóna per parlar-ne quan el seu pare li diu: "Ara no has de ser bona". En totes aquestes pel·lícules, aquest dilema és el més interessant. Difícilment viurem un desastre zombi a Catalunya, però altres desastres sí que els podríem viure accidentalment. Com reaccionaria la gent? Més val que no passi res.

LLIBERTAT MAL ENTESA

Juliol i quasi agost 2017: Vaga al metro. Vaga al bicing. Vaga a l'aeroport. Vaga de taxistes. Vaga de RENFE.
Els fem un aplaudiment i marxem? La imatge de Barcelona aquests dies està sent francament deplorable. No hi ha dia que no hi hagi algun sector del transport o relacionat amb la mobilitat en vaga. En aquest bloc ens hem fet ressò força vegades de les aturades del metro, ja que són les què m'afecten més. Però veure al telenotícies les imatges de la gent desesperada, fent cua, sense saber què passa, on han d'anar, fa molta llàstima, i dóna la sensació de ser un país de pandereta. Ara vaig a ser dolent, però m'agradaria saber quants suports té el "SÍ" entre els convocants d'aquestes vagues. Crec que no arribaria ni al 10%. No fa falta dir res més.
A veure. La llei reconeix el dret de vaga, i és un dret que tenen tots els treballadors a la nostra societat, això no ho negarem. Però em sap greu, però quan el dret de vaga vulnera la llibertat d'altres persones, ho sento molt, però no hi estic d'acord. Quantes vegades em vagues anteriors s'ha demanat que siguin també innovadors, i busquin maneres de fer vaga que toqui als nassos a les persones amb qui volen negociar? Però res, és molt més fàcil perjudicar el ciutadà de peu, la gent normal que es veu impedida per fer vida normal. Per mi, aquestes maneres de fer vaga estan en contra de la gent, i per tant, l'únic que generen és antipatia cap als treballadors, quan segurament tenen raó en les seves demandes (potser els del metro, ni això).
Així que sí al dret de vaga, però que deixin la gent en pau i que "ataquin" els seus caps. Ah... per això no tenen nassos. Vaguistes, però també covards.

ESTIU 1993

De vegades deixo estar el meu estil cinematogràfic per veure pel·lícules diferents al què estic
acostumat. L'escollida ha estat Estiu 1993 de la Carla Simón. Una pel·lícula que explica de fet, la pròpia història de la directora, que quan tenia sis anys es va quedar sense mare (ja no tenia pare) i se'n va a viure amb els seus tiets i la seva cosina més petita en una masia de la Garrotxa. Amb sorpresa per tot l'equip tècnic i artístic, que van filmar la pel·lícula sense gaire més pretensions que explicar una història, va guanyar premis a la Berlinale i al Festival de Málaga. Això li ha donat ales per ser estrenada en sales de cinema com a gran esdeveniment, al costat de les superproduccions americanes. La presència de la Bruna Cusí, a qui vaig conèixer en la seva etapa d'enxaneta dels Castellers de la Vila de Gràcia era un altre al·licient per veure el film.
No puc dir que m'agradés molt, perquè estic acostumat a ritmes d'acció més frenètics que el què hi ha a la pel·lícula, que intenta fer notar la lentitud amb què passa al principi el temps quan et passa un fet com el què s'hi descriu. Però estic content. Estic content de veure com el cinema català té grans noms, gent amb ganes de treballar i que ho fan molt i molt bé. Que gent jove del país pugui fer bona feina, mostrar-la al món i a més rebre'n el reconeixement, a mi em satisfà i me n'alegro moltíssim per tots els que van fer possible la peli. Més que mai queda demostrat que a Catalunya hi ha talent, però que cal invertir-hi per poder fer-lo a més a més de bo, fort i competitiu. Cal suport a la cultura, i en això, els espectadors hi tenim molt a dir.
La història és emocionant, i més si saps que és real. La situació que planteja és d'aquelles que fan pensar en moltes coses: la vida, la mort, la família, la infantesa...
Segurament estem davant de l'èxit més sonat del nostre cinema des de Pa negre, i és curiós que ambdues pel·lícules tenen els nens com a part fonamental. En aquest cas, les dues nenes ho fan súper bé pel fet de ser com són. Molt gran treball de càsting. Per altra banda, a totes les entrevistes se sent allò  de "el difícil que és treballar amb nens", "hi ha directors que no hi volen treballar"... Potser els cineastes deuen tenir certa empatia amb els mestres, no? Perquè nosaltres hi treballem cada dia, i com els deu passar a ells, mai saps per on et poden sortir. Aneu al cinema!!

OPEN CAMP

L'Open Camp és (va ser) una aposta per tal de donar vida a l'anella olímpica. L'estadi Lluís Companys només obria les portes a la festa dels súpers (un cap de setmana a l'any), concerts multitudinaris (tampoc en són molts) i algun esdeveniment esportiu molt puntual. Poca cosa comparada en el què se suposa és un dels emblemes de la Barcelona moderna post-olímpica, tant de moda aquests darrers dies.
Van pensar en fer una mena de parc temàtic esportiu, únic a Europa, diuen (algú s'ha posat a veure si és veritat?), amb tot de proves, activitats relacionades amb el món dels esports. Ara fa poques setmanes, els seus gestors avisen que si l'Ajuntament no col·labora, hauran de tancar.
Què ha passat?
Justament fa poc menys d'un mes hi vaig anar per primera vegada amb el MEC. El primer que et trobes, abans d'anar-hi, és que els preus no són precisament "populars", de manera que és possible que les famílies prefereixin gastar-se els diners en altres coses. Després t'assabentes que un dia de les festes de Nadal, per molt pocs diners, però molt pocs, tenies l'oferta del passi anual. Tampoc és que els sortís molt a compte.
Total, que ens dirigim cap a l'estadi olímpic, i quan ets a la guixeta de les entrades, salta la sorpresa: "Ui... l'heu comprat per internet? És que l'aforament és ple, ja que està ple de casals. Si entreu ara, fareu cues de més d'una hora. Si us espereu cap a les 15h, alguns casals ja desfilen i serà més fàcil fer les activitats".
Molt bé! Fem un aplaudiment i marxem? Com podeu vendre entrades si està ple? Quins nassos! El pobre noi de les entrades diu també que em podien canviar les entrades per un altre dia. Però li comento que un altre dia també hi haurà casals, no? I m'ho confirma.
Decidim anar a donar una volta per Montjuïc fins les 15h. Quan entrem, totes les activitats són plenes de casals igualment, però les cues són suportables, d'uns 10-15 minuts.
La primera activitat és xutar a un porter. Després del quart d'hora de cua, entra el MEC, fa 3 xuts i au, cap a fora. Ja està? De debò?
- Vols tornar a fer-ho? - pregunta un monitor.
- Sí, ens esperem?
. No, heu de tornar a fer la cua.
Genial... Començo llavors a fer un parell o tres de tuits aplaudint la gestió de l'Open Camp. Anem fent activitats, i el MEC s'ajunta a un grup d'un casal per poder fer els esports conjunts (gràcies Pau, que així es deia el monitor que va acceptar-lo).
Però clar, finalment arriba el moment en què ara sí, els casals marxen. I què passa llavors? Que ens quedem sols. Impressionant. Es veu l'estadi buit, les proves buides i grups de famílies (tres o quatre com a molt, comptant-nos nosaltres) anant d'un lloc a l'altre.
A veure, la idea és bona, les activitats estan bé, però clar, alguna cosa falla. Els preus han de ser cars per mantenir tot allò en funcionament, però clar, a la que treus els casals, allà no hi ha ningú. Propaganda n'hi ha hagut, però així com el primer any n'hi havia molta, aquest any gairebé inexistent. I quan fas una cosa com aquesta en una ciutat com Barcelona, amb tant ventall d'activitats, o et promociones molt fins a fer-te pesat (què dir de l'anunci del Tablao Flamenco al metro cada deu minuts)
o acabes oblidat. I això és el què li està passant a l'Open Camp. Està morint, però no d'èxit.

NOOOOO

Avui no es cansen de repetir que fa 25 anys de la inauguració de les olimpíades de Barcelona 92. En aquell temps tenia 19 anys, un jovenet, i no vaig gaudir gens d'aquest esdeveniment. Ja em trobava totalment entregat a la causa independentista, i per lògica era dels què hi estava en contra.
"Quina tonteria", es pot arribar a pensar... "Per uns dies, podries aparcar els teus ideals i gaudir d'una experiència única", se'm podria dir. Però allò fet, fet està i així quedarà marcat a la meva història particular.
No negaré que alguns avantatges va tenir la celebració de les olimpíades, però totes les grans fites tenen el seu costat fosc, i alguns ja ens dedicàvem llavors a intentar obrir els ulls. Ara seria impensable celebrar unes olimpíades com aquelles, perquè la gent en general ja està més conscienciada. Però com he dit en anteriors entrades sobre aquelles diades de Catalunya de fa temps, érem poquets, i se'ns tractava com un espècimen en extinció i a qui no s'havia de fer cas. Com han canviat les coses, no?
Entre les coses negatives podríem trobar l'especulació que es va dur a terme per tal de canviar la cara de Barcelona, l'explotació dels treballadors per a tenir-ho tot a temps, l'expulsió de certa gent "de mal veure" del Casc Antic (els van recol·locar en pisos lluny de les zones turístiques, per tal d'amagar la pobresa de la ciutat), l'arribada de centenars de policies (de la Policía Nacional, la Guardia Civil) per tal de donar seguretat (ja us podeu imaginar quina seguretat em donaven a mi i uns quants mes)... I evidentment, la repressió contra la causa independentista; des de les senyeres requisades a les entrades dels estadis fins a la menyspreable detenció de desenes d'independentistes, basant-se en la llei anti-terrorista, detencions que algunes van acabar en tortures demostrades. Fins i tot el tribunal europeu va condemnar l'estat espanyol per no investigar les denúncies de tortures que van tenir lloc a l'època olímpica.
Per totes aquestes raons i altres que ja se'm deuen haver esborrat de la memòria, les olimpíades per a mi no em fan somriure, què hi farem... Més aviat tinc un record especial per la què va ser una de les meves primeres samarretes reivindicatives (potser va ser la primera i tot, no ho sé), la de Barcelona'93, i per als retoladors que utilitzava per escriure una N ben grossa al costat de les anelles olímpiques en els adhesius que trobava.. Aix sí... tots tenim un passat...

LA FI DE LA INNOCÈNCIA

El juliol de 1981 vaig anar de colònies per primera vegada. La màgia de la vall de Pineta em va embruixar i de mica en mica em va anar fent passar per diverses etapes de nen colonieru fins al monitoratge que sempre remarcaré que fou qui em va portar a ser qui sóc.
D'això ja fa 36 anys, i jo en tenia 8. El MEC, que justament ara està també de colònies, té aquesta mateixa edat que tenia jo llavors. Apunt 1: això vol dir que va començar un any abans que jo (amb 7); apunt 2: no és el mateix els 15 dies al Pirineu aragonès dels anys 80 que 10 dies al costat de Vilafranca i amb totes les xarxes socials activades. Però són colònies, això sí.
Aquest any els monitors de l'esplai van decidir, amb molt encert, engegar la motivació abans de marxar, així que vam rebre una carta convidant-los a la coronació de la princesa del regne d'Andra. Resposta del MEC: "Són els monitors disfressats, quin rotllo!"
Amb una resposta com aquest et quedes glaçat. Realment, els nens d'avui no són com els d'abans, i qui digui el contrari, no sap què diu. Per aquells temps, i fins i tot més tard, quan jo ja feia de monitor, ens ho creiem tot. Vam creure de debò que van cremar una bruixa (que bèsties...), que hi havia extraterrestres rondant per allà, que els cavallers havien vingut a través del temps... tot! Era més tard, quan et feies grans, que començaves a veure la llum, però seguies la història com els petits perquè així ho vivies amb més intensitat.
Ara, els nens i nenes ja estan de tornada de tot. Se'ls han ofert tantes coses, i els grans (tant nens com adults) han contribuït tant a fer-los tocar de peus a terra, que per ells, la fantasia és una tonteria. El què no saben és tot el què es perden al no participar d'aquests centres d'interès, al no patir amb els personatges quan els passen les desgràcies i a gaudir de la victòria quan aconsegueixes fer fora els dolents. Aquest dèficit que tenen els infants actuals, els fa ser diferents a com érem nosaltres. Algú diria: ni millor ni pitjor; diferents. Jo diria, que sí, que pitjor, perquè la part creativa es fon enmig de tantes dosis de realitat.
Visca la fantasia, visca la màgia!

LA INVASIÓ DELS CASALS

Un nou estiu amb el MEC et porta a visitar molts llocs de Barcelona, alguns per tercera, quarta... vintena vegada... En una entrada anterior parlava de la invasió de turistes que hi ha ala ciutat en aquestes dates, de manera que segons on vas, et sents estranger a la teva pròpia ciutat. Aquest any ha sorgit encara amb més força un moviment de rebuig contra els turistes. Totes les opinions són dignes de ser respectades, però els anti-turistes sovint traspassen la línia de la mala educació, i per una mica de raó que tinguin, la perden tota sent tant irrespectuosos amb les persones que venen a conèixer el país. És evident que hi ha turista emprenyador, però tothom sap quines edats tenen i què venen a fer. Per tant, és qüestió que l'organisme competent, digues-li ajuntament, prengui mesures. Per cert, aquests anti-turistes, després fan el mateix que ells, agafen un bitllet barat d'avió i es planten per quatre cuques en una altra ciutat a fer el ronso.
Però no parlem de turistes aquest cop, encara que ho sembli. Vull parlar sobre una plaga molt semblant a aquesta. Si vols fer estiu a Barcelona i evitar el turisme, vas a llocs com piscines (siguin Creueta o no), Open Camp, Tibidabo... Però vagis on vagis, et trobes tot l'espai envaït per unes personetes amb samarretes de colors i acompanyades dels seus monitors. Són els casals. És increïble! La visita a l'Open Camp, que per sí sola mereix una entrada apart, va anar acompanyada de la impossibilitat de fer cap activitat perquè totes estaven ocupades pels casals d'estiu. I l'altre dia al Tibidabo, tres quarts del mateix... al Tibidabo! Estan per tot arreu! S'entén que costa tenir-los en un casal tancat, i han de sortir a fora, però és que n'hi ha tants i per tot arreu, que la veritat, entre uns i al
tres, fan que sigui impossible fer estiu a la teva ciutat sense fer cues i cues... Quin rotllo! Almenys al parc de la Creueta diferencien la zona "casal" de la zona "ciutadà comú". Però com no tinguis aquesta sort, ja has begut oli!
De totes maneres, una abraçada a tots els monitors de casal, sobretot als que ho fan ben fet, amb ganes i idees noves, sense caure en el taller de boles malabars!!!

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?

Si no vaig errat, aquest dilluns serà l'onzè o dotzè dia de vaga dels treballadors del metro. Especifico: d'aquest any, ja que ens regalen uns quants dies així cada any.
La situació comença a ser deplorable. Els usuaris estan ja cansats, però que molt cansats, i tenen ganes de que comencin a rodar caps. L'últim dilluns, ja hi havia veus dins els vagons reclamant una mica de dignitat a un dels treballadors de seguretat, que feia el què podia. És que a més, a més, sembla que quan hi ha vaga, l'aire condicionat s'espatlla. Quines casualitats...
A l'ajuntament de BCN comencen també a haver-hi veus crítiques que demanen la dimissió de la regidora i presidenta de TMB per incapacitat per resoldre el conflicte. La pallassa li dóna suport. Però sigui com sigui, dilluns, sant tornem-hi! Davant de tot això, un dels meus dubtes és sobre la ciutadania. Tant que ens queixem per tot, que reivindiquem els nostres drets... i què estem fent al respecte? No hi ha cap moviment ciutadà cridant a la desobediència, a queixar-se, a entrar gratis??? No entenc tanta passivitat.
El següent dubte és sobre els sindicalistes del metro i la resta de treballadors que donen suport a la vaga. Pensen en quant odi estan generant? S'estan convertint, a ulls de molta gent, com un dels treballadors més repugnants de la ciutat. Són una colla de males persones que no tenen res de solidaris ni bons adjectius. Sempre hem dit que per solucionar un conflicte d'aquests, que obrin portes i tothom entri gratuïtament. Llavors es donarien pressa a solucionar-ho! Però no, per què molestar de debò als què manen quan només cal molestar els ciutadans? Són una colla de covards.
En tercer lloc, els dirigents bandarres de l'empresa, amb els seus sous estratosfèrics i la seva incapacitat per pensar i ser digne de la confiança i cordialitat de la gent. Són igual de culpables que els precursors de la vaga. I els de l'Ajuntament, doncs què es pot dir d'una colla d'amics que no saben què fer amb res de res, que no paren de pifiar-la una vegada i una altra, i de tant en tant, fan alguna acció social perquè tothom pensi que són molt guais... Vergonya!
Doncs sí, volem que rodin caps, però de les tres bandes! Treballadors, dirigents i regidors!

L'HIVERN JA HA ARRIBAT

Som en ple mes de juliol, temperatures que superen els 30 graus, xafogor, nits de mal dormir... Tot i així, l'hivern ha arribat. Com és això?
Independentment de l'opinió que un es pot fer sobre la conveniència d'estrenar la nova temporada de Joc de trons en ple estiu, època de vacances, al cap i a la fi, l'important és que ja és aquí, i més bé o més malament, ja es pot gaudir dels nous episodis d'aquesta història èpica i extremadament emocionant, sobretot per als seus seguidors, és clar.
Un altre bon tema de discussió és sobre com es pot plantejar la continuació d'uns llibres abans de què el mateix escriptor els hagi escrit. Diuen que en George R.R. Martin els ha explicat per on aniran els trets dels dos llibres que falten, però la veritat és que seria decebedor ara veure unes històries i quan després hagi acabat els llibres, llegir coses diferents. Bé, temps al temps... La veritat és que el temps i l'èxit s'han menjat en Martin.
Dilluns passat ja es va emetre el primer episodi. Aquesta vegada els seguiré gràcies al web de seriesencatala.com, genial feina d'un grup de gent que subtitulen a la nostra llengua les sèries més actuals. Puc veure un episodi de qualsevol sèrie cada 48 hores, però com que en fan un a la setmana, per això no caldrà patir.
I ara, toca gaudir! No farem cap spoiler d'aquest primer episodi (excepte la fotografia que acompanya aquesta entrada). Va ser un bon capítol, que dóna peu a tot el què pot arribar a passar. Targaryen, Stark, Lannister, Greyjoy, Martell, Tyrrell... totes les famílies disposades a lluitar pels set regnes, tenint en compte que l'hivern ja ha arribat, i amb ell, l'exèrcit de la nit. Grans llibres, gran sèrie, grans expectatives i gran ganes de veure-la!
PD. Mentre hi hagi un llop viu, cap ovella estarà segura.

EDUCAR EN LA REALIDAD

Després del llibre "Educar en el asombro", la Catherine l'Ecuyer ja fa temps va publicar aquest nou llibre, centrat en la invasió de les tecnologies en l'àmbit familiar i escolar, com afecten aquestes a l'educació dels nens i nenes. La veritat és que té certes sentències lloables i et porta a reflexionar molt sobre aquest tema, i fer-ne possibles debats en l'àmbit educatiu. És una llàstima que el mercat pugui més que el seny en aquest tema. Potser si tots els educadors llegissin aquests estudis i idees, hi hauria una mica més de revolució, considerant la revolució el tancar la porta a aquesta invasió. Integrar les tecnologies, sí, però dependre d'elles, indubtablement no.
Una de les coses que més m'han sorprès ha estat la constatació de què no hi ha cap estudi que expliqui com milloren els nens que fan un ús des de petits de les pantalles (excepte farses fetes i gastades de les mateixes empreses que venen els productes), i en canvi, està ple d'informes que demostren tots els inconvenients. I és curiós saber que tots els consell venen del món de la medicina, de la pediatria, i no pas del món educatiu.
Parla de les multitasques, diferenciant les que es poden fer de les que no. Sempre hem pogut caminar i mastegar xiclet, però no pots mantenir una conversa mirant una pantalla perquè les dues accions requereixen processar informació, i això no es pot fer.
Parla de la utilitat del què ensenyem, per què és més útil aprendre el nom dels reis i no ho és aprendre a tocar un instrument. Qui decideix aquesta suposada utilitat? És més adequat parlar de fer les coses que tinguin sentit.
Parla de l'atenció, dels percentatges d'ús de les pantalles (esfereïdor), el compromís... moltes i moltes coses, que fan d'aquest llibre un document revelador per a qualsevol persona que sigui educadora (és a dir, tothom). Potser un dels molts resums que podríem fer és el què enlloc de mirar les pantalles, ens dediquem a mirar-nos als ulls, i que si volem persones creatives, no les podem educar davant d'una pantalla, on l'únic que han de fer és seguir instruccions i clicar, al contrari!

QUO VADIS, BARÇA

Es dóna per començada la pretemporada del Barça. com cada estiu, rumors de compres, de vendes i de tot tipus inunden les notícies sobre el club culé. Cal dir que la nefasta gestió dels mafiosos de la junta del Barça, hereus de l'empresonat Sandro Rosell, són dignes representants de la destrucció de l'equip campió que fou i del club sencer. Del tema Rosell, el què encara avui em sorprèn que després de l'època Laporta, fos el candidat més votat en unes eleccions. O bé estaven amanyades, cosa que coneixent l'historial de l'expresident podria ser, o bé que els socis culés són més cecs que la vaca cega. pocs anys després del seu pas per la presidència, és a la presó, i dia que passa es descobreixen nous enganys, contractes i patrocinis que han desmantellat el Barça. I així com el rei Borbó va ser posat al seu lloc pel dictador, en Bartomeu va ser posat per aquest impresentable. I també guanya unes eleccions!!! Potser sí que els socis són més curts que la cua d'un conill!
Una de les desgràcies que ja fa anys que estan fent, és la destrucció del planter. L'època gloriosa de l'equip es va donar quan amb majoria de gent de la Masia, més els millors del món, van guanyar desenes de títols. Amb Tata i Luis Enrique, Rosell i Bartomeu, la porta de la Masia s'ha tancat i s'han gastat els diners en bàsicament dos mercats: el valencià (quina casualitat que en obert sigui director esportiu!) i el brasiler de primera (Neymar) o segona mà. El problema és que s'han gastat milionades en jugadors mediocres, quan els que teníem al Barça B, com a mínim, oferien igual rendiment. I això continua aquest estiu. Els joves se'n van o volen marxar, i nosaltres ens volem gastar els diners en un tal Paulinho, un Vitinho, com Douglas i molts altres que s'han de fitxar pels "xanxullos" al Brasil del Rosell. Quina llàstima i quina desgràcia!
És que no respecten ni el Barça B, ja que estan fitxant jugadors d'altres equips enlloc de confiar en el planter. I el mateix està passant ara al Femení! Han fitxat ja quatre jugadores de fora, que segur que són molt bones i bones persones, però estan tancant les portes a les noves generacions de l'equip.
Nosaltres an
àvem deixant marxar els joves, i volem fitxar mediocres... Sort que això del Ceballos no tirarà endavant, però és que si s'ho van arribar a plantejar és per tancar-los a tots!

LA LA LAND

Després de mesos de ser considerada una gran pel·lícula, recollint premis per tots els festivals on anava, al final es recordarà La La Land com un dels "fiascos" més grans de la història dels òscars. En va guanyar set, però clar, el moment final del lliurament del premi a la millor pel·lícula, quan per error li donen, i després resulta que la guanyadora és una altra, passarà a la història.
Però és injust que ara només se la relacioni amb aquest fet. La la land és una pel·lícula interessant, amb una banda sonora molt i molt bona, de les millors dels últims anys. Com a argument, no té massa originalitat: noia troba noi, noia perd noi... gairebé l'habitual. Tot això, en un marc de la recerca de la fama a Hollywood. Però les coses com siguin, és veritat que la rodeja una mena d'àurea que la fa diferent de les altres, i que tinguis la sensació de veure una cosa nova. Crec que el mèrit és totalment de la música que l'acompanya, i segurament el fet de que té el glamour de les pel·lícules musicals més antigues, aquelles en què de cop i volta vas pel carrer i tothom es posa a cantar i ballar, com a la vida real, no? Atenció, epoiler! Un del fet més diferencial respecte a altres pel·lícules, ja no musicals, sinó de tot tipus, és que al final no acaben junts, cada un  de la parella va pel seu compte, i quan es retroben, imaginen el què s'haurien perdut si haguessin continuat junts. Però ho accepten i tornen a la seva vida. Què diferent dels finals en què tot acaba políticament correcte. Ja va bé que de tant en tant les pelis ensenyin que les coses al final no tenen perquè sortir com un es pensa...
Va ser una bona estona, no ens enganyarem, però abans em compro el cd que el dvd.

A POC MÉS DE 80 DIES

Si ara mateix en Phileass Phogg comencés la volta al món, quan arribés a Londres encara no hauríem votat en el referèndum. Ara bé, per una banda, dir que quedarien només cinc dies per fer-ho, i per una altra banda, que segur que en aquest temps que hauria durat el seu viatge, haurien passat moltes coses, i segur que algunes d'elles, absolutament impactants i terribles.

Analitzo aquestes dues premises.

1- Quedarien només 5 dies per l'1-O ("Uno a cero" segons alguna periodista de telediario). Arribarem a votar? Hem de pensar que sí. Perquè si no es vota, serà perquè n'haurà passat alguna de molt grossa, amb molta probabilitat la més grossa de totes (i això ens trasllada al segon punt). Avui, els comuns es reuneixen per decidir què faran. Aix... els de "Catalunya sí que es pot" diuen que no es pot. Els de "Podemos" diuen que "no podemos"... Que en són de graciosos, si no fos perquè estem parlant d'un tema que no fa riure gens. Alguns d'ells parlen de participar en el referèndum prenent-lo com una "mobilització no vinculant". A veure... si guanya el sí, es declara la independència; si guanya el no, es tanca la paradeta i es fan eleccions autonòmiques. Això no és vinculant? Si ells li volen donar aquest nom, que ho facin, però els vots es comptaran i es decidiran coses segons el resultat, tant si volen com si no. Llavors, què els fa por? Perdre vots? Llavors, què xerren de ser la nova política? Si són com tots!!! Passerells!

2- En aquests 80 dies, passaran coses. Si cada dia en passen de noves!

* Ens amenacen amb l'exèrcit, cada vegada amb veu més alta;

* El TC anul·lant qualsevol llei, proposta, idea... que vingui de Catalunya (d'això, el què em molesta més és que els indecisos i els contraris, no vegin que ens estan tocant els nassos a tots els què vivim a Catalunya, a ells també!);

* Les burrades dels partidaris del sí, com l'exconseller Baiget. I després surten els unionistes traient foc (m'agradaria veure què passaria si algun ministre del PP digués que ens deixin votar...); directors de càmping que organitzen activitats de l'exèrcit (com es pot ser tan mesquí)

* Els comentaris partidistes dels espanyolistes, i pitjor, dels que van de ciutadans del món i que parlen com ells

* Els reportatges de les clavagueres de l'estat i no passa res

* Els diners que es gasten en les seves autopistes, bancs, etc... i no passa res

* Les mentides i atacs a la nostra llengua

Són tantes i tantes coses, que la veritat és tan cansat sentir-los i veure com hem d'anar a poc a poc, no caure e les provocacions, per tal que a nivell internacional ens vegin com a víctimes d'un estat maltractador...

Però vull creure que l'1-O és la data límit. Aquell dia, per bé o per mal, s'acabarà. És la pantalla final. El problema serà que passarà després, tant si és que no, com si no ens deixen.

EL CANT DEL CUCUT

Quan donava voltes per les llibreries, buscant voluntaris pel passat Sant Jordi, em topava amb una novel·la que feia bona pinta: L'ofici del mal, de Robert Galbraith. No el vaig arribar a comprar. Resulta que és el tercer lliurament de les aventures d'un detectiu privat, en Cormoran Strike, i vist això, no veia clar comprar un llibre que era un tercer volum, per si no entenia alguna cosa, o em perdia en detalls.
Va ser gairebé immediat, assabentar-me que en Robert Galbraith no és ni Robert, ni Galbraith, sinó el pseudònim de la J.K.Rowling, creadora de l'univers Harry Potter. Un cop acabada la saga del mag, ha volgut endinsar-se en altres terrenys, utilitzant un nom fals per tal de no embolicar la troca i generar falses expectatives. Ho va intentar amb una novel·la costumista i no va tenir massa sort. Però amb aquest detectiu no li ha anat tan malament.
Així que vaig dirigir-me a una biblioteca per buscar el primer llibre de tots, El cant del cucut, i veure què tal. La conclusió és de mig mig. Per una banda aconsegueix que no deixis el llibre perquè vols saber com va avançant la trama i saber és clar, qui és l'assassí de torn, però també és veritat que li sobren pàgines. El seu desenvolupament és potser una mica lent, i costa molt que passin coses que mantinguin l'interès més enllà de saber la solució final. Seria un llibre d'aquells en què algunes persones passarien directament a les últimes pàgines i acabar-lo ràpid. En el me cas, les he llegides totes. Té un punt de bé, i un altre de no tant. Està molt equilibrat. Així que he anat a buscar el segon llibre, El cuc de seda, a veure si decanta la balança cap a una de les dues bandes. En breu ho sabrem, que ja han arribat les vacances, i per fi, tot és més relaxat.