31 D'AGOST

Quan el 31 d'agost no cau en divendres ni dissabte només significa dues coses: que és l'últim dia de vacances i que l'endemà comença un nou curs a l'escola. I aquest any ens trobem en aquest cas. Demà comença el curs escolar 2017-2018. Serà un curs molt diferent als anteriors. Apart de les habituals recerques de noves idees i pensaments de com millorar la feina, a la feina i tot el què comporta, després de molts anys (22) fent els mateixos cursos, començaré a cicle superior. Adéu a la zona de comfort. Un món nou, entre cometes, m'espera a partir de demà. Entre cometes perquè hi ha moltes coses que no canviaran massa, però està clar que la maduresa i psicologia dels nens i nenes serà diferent, que els continguts seran nous, i per tant, algunes idees fixes s'hauran de canviar. Per sort, la renovació constant no m'espanta, així que tenim més il·lusió que incertesa.
Els últims cursos han estat marcats per uns inicis complicats a nivell emocional, i aquest seguirà l'estela. Els atemptats a Barcelona i Cambrils van tenir lloc fa només dues setmanes, així que sense cap mena de dubte seran tema de debat, reflexió i treball a l'escola, i espero que a totes les escoles del país. Vaig llegir un article fa un parell de dies que conté la frase: "L'escola no pot ser neutral". Es un pensament que sempre l'he tingut molt clar. Hi ha temes en què l'escola s'ha de mullar. No podem fer veure que no existeixen, i fer creure que hem d'educar en la imparcialitat, en no decantar-nos per cap bàndol en qualsevol conflicte. Quina bestiesa. De debò hem de restar neutrals davant la violència? Hem d'estar callats davant les injustícies del món? Cal treure les màscares a la maldat, i si la tenim davant nostre, si reconeixem persones que treballen per a què hi hagi violència de qualsevol tipus, o que no fa res per evitar-ho, l'escola ho ha de denunciar, amb veu alta i clara. Els nostres alumnes han de saber que els seus educadors, els que estem intentant que creixin com a persones, tenim clar quin és el camí correcte, i si això vol dir denunciar injustícies amb noms i cognoms, s'ha de fer. Si no, quina credibilitat podem tenir? Cal treballar fort i de valent per tal de fer fora dels centres educatius qualsevol indici de racisme, masclisme, menyspreu, bullying i tot el què fa mal a una o més persones. Potser no arreglarem el món, però deixarem clar quin és el camí per tal que els adults de demà sàpiguen per on anar.
Bon curs 2017-2018!

EL DESCOBRIMENT DE LES BRUIXES

M'és difícil fer una valoració d'aquest llibre. Després de força temps magrejant-lo per les llibreries, la proximitat de l'estiu me'l va fer comprar. L'argument semblava atraient. I la veritat és que a mesura que l'anava llegint, hi anava entrant amb interès.
Una bruixa que renega de la seva condició es topa amb un llibre encantat i això provoca que apareguin interessats en aquest manuscrit, personatges de les tres races no humanes: bruixes, dèmons i vampirs. L'emoció i la intriga estan servits en aquesta novel·la, i mantenen l'atenció molt bé.
Però és veritat que a mesura que avançava, hi havia força parts poc emocionants, molt centrades en la relació entre la noia i un vampir (similitud amb la saga de la Bella Swan), cosa que l'autora ho vol fer d'aquesta manera, però que "canten" una mica, ja que, enmig de tant perill com corre, sembla que passen molts dies en pau. Fins que, de cop i volta apareix un dels "perseguidors" i es munta un "Sant Cristo Gros", per tornar a la calma poc després. Així doncs, molts altibaixos en el ritme.
El pitjor és quan te n'adones que estàs acostant-te al final de llibre (més de 700 pàgines) i no sembla que tingui intenció de resoldre's la trama. És que potser hi ha una segona part? Miro i remiro la solapa, les explicacions, i enlloc diu que es tracta de cap trilogia ni res, però cada vegada apareixen coses noves, i no s'està solucionant el problema.
Finalment es confirmen les sospites. Hi ha una continuació. Em sento una mica enganyat, ja que no me'l vaig començar pensant en cap saga, sinó en llegir una història fantàstica amb un principi i un final. Quina mania en allargar trames! A més, es nota que ha hagut d'embolicar molt la troca amb altres subtrames per fer-ho així. Doncs per tenir 700 pàgines i escatx, la veritat que no calia allargar-ho tant. La fas més curta i pimpam.
Així que regust agredolç. Per una banda bé, ja que és interessant, però per l'altra, decebut perquè s'allargui inútil
ment. Es podia tancar la trama en un sol llibre.

MALDAT

Aquest estiu anirà acompanyat per sempre d'un crespó negre. Finalment, el terrorisme yihadista ha arribat a casa nostra, i el dijous 17 es va emportar 16 persones entre Barcelona (15) i Cambrils (1). N'hi ha de grans de joves i fins i tot nens. Són catalans, espanyols, i de més llocs del món (Alemanya, Austràlia, USA...) El terrorisme no fa distincions de cap tipus. S'ho carrega tot. Serà d'aquells esdeveniments que sempre recordaràs què feies en el precís moment en què et vas assabentar. El dolor, la por, la tristesa i l'angoixa d'aquests dies són reals, i malauradament, et porta a pensar en la vida de tantes i tantes persones que viuen això cada dia. Pocs dies després de l'atemptat a Barcelona, un altre a Kabul se'n duia 20 vides més. És curiós com et sents immune davant dels atacs a altres llocs del món, fins i tot més mortífers, i com fem de gros el què vius de prop. Que aquesta injustícia no ens encegui, sinó que ens ajudi a obrir els ulls a una realitat que és realment esfereïdora.
Passejar per les Rambles serà una activitat que no es deixarà de fer. Fins quan ho farem recordant els fets que van passar? Segurament, molts anys. I és important no oblidar-ho, corrent com corren temps que banalitzen tota forma de violència i ideologia. No podem donar treva a les persones que menyspreen als altres sota qualsevol excusa (religió, color de la pell, estat físic...)
La ciutat es va aturar per unes hores. Un silenci tens omplia els carrers, autobusos en els minuts posteriors als fets. Va ser molt gros. Aquella seguretat que tens quan vas pel carrer desapareix de cop, i encara que el lema sorgit espontàniament sigui el de "No tinc por", cal entendre'l bé. Tenim por de què torni a passar, que ens afecti més, que toqui a algú conegut o més que això. Però la por no ens pot paralitzar. No hem de tenir por de seguir fent vida normal, de seguir defensant els valors de la llibertat, la justícia i l'amor. Aquest no tenim por és més aviat un "no ens rendirem", "no ens quedarem quiets", "no vencereu"... Totes les idees que queden incloses dins aquest crit que diu molt més que el què anomena.
Va ser, la del dijous 17 al 24 una de les setmanes més llargues de la nostra vida. Una vida que les víctimes de l'atemptat no podran conèixer, i que per als seus familiars i amics mai podrà ser igual. No vull dir res més perquè no sóc pas ningú per valorar aquest fet més enllà de demostrar el meu rebuig al terrorisme, la tristesa pel què ha passat i el màxim d'empatia i solidaritat amb totes les ciutats del món que han rebut aquest impacte i amb més força.

TOCATS

DONCS SÍ, ES PODIA FER PITJOR

Porto força temps despotricant de la junta directiva del Barça. I no sóc només jo. Molts més aficionats, mitjans, experts... tots estan d'acord en què aquests directius, incloent-hi l'empresonat Sandro, han destruït el millor Barça de la història, només perquè odiaven el Laporta i per a fer-se rics a costa dels altres.
Totes aquestes veus, podrien haver fet que s'ho pensessin dues vegades abans de fer qualsevol moviment en el mercat actual, tenint en compte que els està a punt d'arribar una moció de censura. Doncs no. Ells segueixen a la seva. Els seus "xanxullos" de sota mà amb el mercat brasiler continuen fent mal (què dimonis va signar l'empresonat Sandro per haver d'estar encara fitxant mediocres!!)
Total, que els grans fitxatges en aquests moments són: Deulofeu (no era del Barça ja?), Semedo (Douglas segona part) i un tal Paulinho, que no va triomfar a Europa i està jugant a la Xina amb 29 anys. A Madrid es deuen estar partint la caixa. I més després del partit d'ahir de la Supercopa, on en dos contraatacs ens van deixar amb un resultat d'1 a 3 en contra.
Quin partit... En Piqué fent-se gol en pròpia porta i quedant retratat en els dos gols de Cristiano i Marco Asensio; Aleix Vidal desbordat; Deulofeu, més interessat en no perdre pilota que encarar el defensa; Suàrez al racó de pensar: quan no li passaven la pilota, tot era queixar-se de manera exagerada, i ell en va perdre unes quantes (una d'elles provocant el tercer gol blanc) i fent piscina en el penal a favor nostre; Messi tapat per Kovacic; els millors, Jordi Alba i Umtiti (no fa falta dir res més); i això que van arribar a expulasr el Cristiano i jugàvem contra deu! Quin desastre!
Sort que tenim Semedo i Paulinho... Per fitxar mediocres, tenim la gent de la Masia, que s'esforçaran igual o millor i surten gratis! El millor Barça estava ple de canterans! Però clar, és que el Barça B, ara que torna a estar a segona, s'està omplint de fitxatges de jugadors d'altres equips!! És absolutament kafkià el què està fent aquesta junta.
Pobre Valverde... amb aquesta cara i aquest panorama que té davant...
Ja m'ho temia. Amb els 222 milions de Neymar a la butxaca, podien fer-ho molt bé o molt malament. I ara per ara, no anem gens bé. Ja se n'han gastat 80 en mediocres! Com no espavilin, aquesta temporada pot ser una guerra civil en tota regla.
Per una banda, els inútils de la junta de Bartomeu, i per l'altra els aprofitats directius dels altres equips europeus, que demanen l'impossible pels seus jugadors. Quin dilema. Gastar-se aquesta milionada per salvar l'equip o no caure en bestieses i tenir un equip que ara sí, tanca definitivament el cicle més exitós de tots els clubs del món.

DISNEY ÉS DISNEY

La primera vegada que vaig anar a Disneyland París va ser en un viatge molt estrany (perquè de 4 amics d'esplai, dos no van venir i es van canviar per dos amics que no coneixíem), però el què compta és que quan vam passar per París, vam gastar un dia en visitar el parc davant de la insistència d'un dels del grup que deia que era increïble. Redimonis! Era veritat! Era l'agost del 1998.
Uns anys més tard, poquets, el 2002, hi vaig tornar amb diferent companyia, tremendament millor. L'excusa, vacances d'una setmana a París. I és clar, havíem d'anar-hi. Aquest cop ja sabia on anava, i encara va ser millor. El què estava clar, és que si al final es donaven les circumstàncies, era un lloc per anar-hi.
I així ha estat, juny de 2017, aquest cop amb l'excusa del nostre MEC, hi vaig tornar per tercera vegada. Pels preus que representa, 3 vegades en 20 anys és força espectacular, no? Però com que les tres visites han tingut acompanyants diferents, ha estat com anar-hi per primer cop cada vegada.
Els antiDisney's deuen renegar d'aquest parc i de què hi hagi gent que hi vagi; que si és cursi; tot merchandising; capitalista... Doncs què volen que els digui. Que sí, és veritat. Però viure aquesta màgia com a nen és estratosfèric. Els nens no pensen en aquests termes. Ells només al·lucinen i es queden amb la boca oberta. I només per això val la pena que hi vagin. Són dies màgics, i dins la rutina de la vida de ciutat que portem setmanalment, aquesta escapada és oxigenant.
L'ambientació és fantàstica. Caminar per Main Street i veure com t'acostes al castell és una imatge d'aquelles úniques. Tots els espais són preciosos. Els espectacles, fantàstics (amb especial atenció a la desfilada i l'espectacle nocturn). Les atraccions, de tot tipus, per grans, per petits, i per tots alhora, sensacionals. I ara a més, un nou parc acompanya el tradicional: el Walt Disney Studios, amb més atraccions i espectacles. Així que vam poder veure i viure coses noves que no havia vist en les dues visites anteriors. Tot molt ben pensat: moltes atraccions són cobertes (la majoria), de manera que si plou, moltes d'elles poden seguir funcionant i el parc no tanca. Aquest és l'esperit comercial, però ben pensat, no? Hi vam estar dos dies i mig, i et quedes curt, no ho veus tot ni corrent. Em sap greu no haver pogut veure-ho tot, la veritat... i ara sí que és molt difícil una quarta visita, a no ser que em toqui un premi i inclogui un viatge i estada gratis! En aquest cas, no hi ha dubte, cap allà hi torno!

PER A TOTS ELS PÚBLICS NO ÉS AIXÒ

Vergonyós i indignant. aquests eren els dos adjectius que em venien al cap quan sortia del cinema de veure Cars 3.
Pel·lícula de dibuixos animats, per a tots els públics... una família pot pensar que els seus fills poden anar a veure-la. I sí, segurament la poden veure... però a la sala d'estar de casa. El problema no és la pel·lícula en aquest cas. Altres vegades podem atacar cinemes que colen pel·lícules que no són aptes, per a tothom, i els nens entren confiats i surten per potes.
Altres vegades passa com la tristament famosa "La fiesta de las salchichas". Els pares veuen dibuixos i automàticament la cataloguen com a infantil. I aquella és una pel·lícula amb un contingut sexual extremadament alt, no és per nens! Però hi ha pares que no pensen massa, la veritat...
La introducció dels nens als cinemes ha de ser molt gradual i ben pensada. Els nens menors de 5 anys, la majoria, és clar, sempre hi ha excepcions, no poden aguantar una hora i mitja o més en un cinema sense moure's massa, parlar, sortir, etc. No és el seu lloc. A mesura que es fan grans, van aprenent a fer-ho i a entendre unes normes socials de convivència. I si el teu pobre fillet de 3 anys no veu Cars 3 aquest estiu, no passa res, de veritat. No tindrà cap trauma. Ja veurà Cars 4 d'aquí un parell d'anys.
Quina merda de mania de fer que els nens visquin les coses abans del què els toca per edat. Redimonis!
En el cas que ens ocupa de la pel·lícula de cars 3 d'aquest dimecres, teníem nens parlant i fins i tot cridant durant tot el què va durar. Fins i tot, en alguns moments era impossible seguir el diàleg. Ah, i no penseu que aquestes veus anaven acompanyades d'un xxxxt dels seus pares, no... És que el més normal és que parlin, no que estiguin allí! Nens i nenes asseguts al passadís jugant, movent-se, fent la croqueta... És que el més normal és que no estiguin quiets, no pas que estiguin allí! Nens i nenes aixecant-se contínuament per anar al lavabo. És que el més normal és que la pel·li els importi quatre pepinos i vulguin marxar, no pas que estiguin allí!
Parlo de nens de 2, 3, 4 anys... potser algun de 5. Però què fan nens d'aquelles edats en un cinema amb una sessió de pel·lícula de gairebé dues hores? Apta per a tots els públics... la pel·li sí, anar al cinema no.

CARS 3

El tercer lliurament de la saga disneypixeriana de Cars torna als orígens. Amb la primera pel·lícula, ens descobrien un món on els cotxes eren humanitzats i protagonitzaven unes curses a molta velocitat. Com moltes de les darreres pel·lícules d'aquests estudis, millora a mesura que la reveus. El missatge que transmet Cars en el fons és molt potent, però cal fer-ne un visionat reflexiu o si no caus en les tonteries habituals. Cars 2 va ser un gir de 180 graus. Aprofitant dos dels protagonistes, els converteixen en una mena de James Bond en mig d'una pel·lícula d'intriga i espionatge, amb alguna cursa de tant en tant. Divertimento però sense missatge.

Per això diem que Cars 3 torna als orígens. Reapareixen les curses com a element central, els entrenaments per guanyar, i el missatge final. Segurament caldria un visionat més tranquil que no pas una sala plena de nens menors de 4 anys xisclant (en parlarem aviat). Desapareix el company Mate, el que teòricament li donava el toc còmic (tot i que va apareixent de tant en tant), i es reprodueix, com a la primera part, la relació entrenador-corredor, tot i que al final s'inverteixen els papers, donant lloc al missatge que comentàvem. Per una banda, el saber dir prou quan ja ha passat el teu temps, per l'altra la consecució del teu somni, lluitant contra tots els prejudicis. La companya del protagonista és un cotxe "Hispà", la Cruz Ramírez. Disney i Pixar estan explotant d'una manera gairebé exagerada el món hispà (Sofia, Avalor, Cruz, Coco properament), no sé si per guanyar públic, o per tocar els nassos al president dels USA, tot i que segurament el guió ja existia abans de que entrés a la Casa Blanca aquest pallasso perillós.

En definitiva ha estat bé, un pèl massa llarga, en alguns moments repetitiva, però bé en termes generals. Té els seus moments divertits, ben pensats, però ja està, poca cosa més. Fins que... algun dia la torni a veure amb més tranquil·litat i comenci a veure-hi les traces d'excel·lència com em va passar amb Inside out.

NIT DE MUSICALS

Aquest estiu la part musical ha estat protagonitzada per la "nit de musicals" del Festival GREC de Barcelona. És un espectacle que reuneix durant més de dues hores alguns dels musicals més famosos, i alguns altres que ho estan intentant. Els intèrprets, una barreja molt interessant. Han reunit el passat (encara en actiu), el present, el present més nou i el futur del món del teatre musical. Així doncs, teníem des dels alumnes d'algunes de les escoles de teatre (Memory, Lazzigags, Coco Comín...), als joves que n'acaben de sortir; així com també alguns dels actors actuals amb els què ja porten anys donant tombs pels escenaris (Carme Sansa, Mingo Ràfols, Roser Batalla, Mone, Nina...). Interessant mostrar-los tots junt donant a entendre tant el "què bons qque som" com "el què bons que serem", sempre que hi hagi esforç de les administracions i públic que pagui entrades (això també cal). No em vull oblidar, perdó, de l'orquestra, formada per a l'ocasió amb molt talent jove. Curiós veure com l'Oh happy day hi apareix (el Daniel Anglès m'era el director de l'espectacle) a través de les Sound Six, Obmud... que estaven per allà cantant amb algun dels cors.

El millor, sentir algunes de les cançons més emblemàtiques dels musicals, gaudir amb algunes de les veus, i picar de mans i peus en els números més rítmics. Per mi, El fantasma de l'òpera, Jesuschrist Superstar, Changing my major del musical Fun home (vaig veure una nova Eponine), la part Disney (amb un esment especial a Carlos Latre, que va fer una barreja increïble de cançons diferents), Oliver i Annie (quan apareixen els nens de les escoles musicals), la Cançó d'Idris de Mar i cel, All that Jazz de Chicago, On my own de Les miserables, You can't stop the beat de Hairspray, Let it shine (número final) de Hair i un descobriment (per mi) de cançó i solista: Defying gravity de Wicked. Llàstima que aquesta cançó va ser la penúltima, i dins del cansament (veure coses negatives) va ser un raig gairebé diví.

Entre les coses negatives, la durada. Van ser dues hores i mitja, i la veritat és que potser sobra mitja hora, es va fer una mica llarg, sobretot si tenim en compte la segona cosa negativa que era la combinació de cançons. Hi havia poques cançons marxoses i mooooooltes més lentes, per gaudir dels solistes, però clar, si volem festa, faltava ritme. Per cert, al programa n'hi havia dues d'aquestes, Jellicle Cats i Revolting children (quin parell!) que no es van fer, quin greu! I sense voler semblar talibà de la llengua, que algunes cançons es fessin en castellà, aix... lleig. Sí, allò de que la música no té fronteres, blablabla... però ara no estem per romanços. O en V.O., o en català. A més algunes, com Frozen, tenen la traducció ben feta i cantada també per la Gisela!

Tot i això, si l'any que ve es torna a fer, mirarem de tornar-hi, i a primera fila!