ALEA JACTA EST

Bufffff!

Tant de temps esperant aquest moment i finalment ha arribat, i de quina manera. Després d'una Diada novament massiva i espectacular, els esdeveniments s'han anat succeint un darrere l'altre, culminant ahir, 20 de setembre, en un seguit d'intervencions policials i detencions que han fet esclatar la caixa dels trons.

Per una banda, els espanyols, capficats en impedir com sigui el referèndum, han anat entrant a impremtes buscant les paperetes, i com que no en tenien prou, l'espectacle denigrant d'ahir, detenint a càrrecs de la Generalitat i altres persones, escorcolls en departaments i cases particulars... Un sidral que se'ls ha escapat de les mans per la seva tossuderia de creure's superiors a la resta del món pel simple fet de ser espanyols. Quina fatxenderia, quina xuleria, i quina ignorància. Les reaccions catalanes, les esperades durant anys. El poble, sortint al carrer i no deixant-lo, amb gent dormint davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fins que alliberin els detinguts. I el govern, ferm i tirant endavant el referèndum de totes totes. Dia que passa, dia que sabem més coses. Avui ha estat la publicació dels col·legis electorals i on hem d'anar a votar. Encara falten coses. Les composicions de les meses, les paperetes i les urnes. Però és que cada dia que comença es convertirà en un nou episodi de resistència. Estem advertits. O ho parem, o vindran mals majors. Està clar que la cosa no pinta bé, donat que tenim unes persones amb cervell de pedra, i per tant, incapaces de raonar i de posar seny. Milers de policies estan a punt d'arribar i altres ja estan aquí. La mínima guspira donarà lloc al pitjor dels escenaris. Esperem que imperi la calma i la tranquil·litat i que no arribin a aquest extrem, peò malauradament, no les tinc totes.

Ens toca per això, demostrar que és veritat que no tenim por i que lluitarem fins el final, seguir ocupant el carrer, defensant el país, i si arribem al dia 1, anar a votar. D'aquí uns anys, els llibres d'història parlaran d'aquests dies, i posaran l'estat espanyol com a exemple de com no gestionar un conflicte. Estarem en aquests llibres, sí, si guanyem. Però per tots els que ho han volgut i ja no hi són per veure-ho, per la nostra dignitat i pel futur de les generacions que ens segueixen, ho hem de fer.

O ara o mai! Fins el final!

ENDAVANT LES ATXES

ARRIBA EL GRAN MOMENT,

D'EMPÈNYER ELS ENGRANATGES,

SOM FORTES I VALENTS

I ENDAVANT LES ATXES.

Així diu una part de la cançó Endavant les atxes, que es va convertir en la cançó de la Diada del 2016. I llegint-ho, la veig molt més apropiada per la Diada de demà.

Sí, ja som a vigílies d'un nou 11 de setembre i que darrerament anem anunciant com el darrer de tots. Home, mai s'acabaran, els onzes de setembre. Cada any serà la Diada en què recordarem els caiguts en la guerra de successió del 1714. Aaaah... que es refereix al fet de ser la darrera en què reclamarem la independència! Doncs una mica com comentava a la darrera entrada del bloc. Si és veritat, senyal que ho haurem aconseguit (déu, tots els Déus o el cosmos ens escoltin). I si és que no, ens trobarem absorbits per tal depressió i aniquilació que ja veurem com acaba tot plegat.

Però la quëstió és que a tres setmanes del referèndum ens trobem en un dels moments més importants de la història del nostre país. Per una banda, una majoria política recolzada per gran part del país per tirar endavant l'autodeterminació. I per l'altra banda, els factors ´més rancis de l'Estat espanyol disposats a impedir-ho peti qui peti. Davant les darreres accions, com la G.C. entrant en impremtes i setmanaris, està clar que arribaran fins on calgui, i que els importa "un pito" la seva imatge davant el món. D'aquí no res en Mariano es reunirà amb el Trump i segur que amb els altres del G7 per tal de tenir la seva benedicció per esclafar-nos. 

Però què passarà demà? Centenars de milers de persones es concentrarem de nou a Barcelona. Ja estan circulant advertiments sobre possibles aldarulls provocats per les forces espanyoles. En un primer moment penses que no s'atreviran, en una concentració cívica, pacífica i familiar. Però darrerament ja hem vist que això no els aturarà pas. a més, no és una cosa nova per ells. Ja fa anys que els aldarulls de la Diada, els feien els mateixos espanyols. 

Quan les manis eren més minoritàries, sempre hi havia sarau. Un servidor, havia vist i sentit amb els seus propis ulls, els encaputxats que movien els contenidors parlant en castellà. I també les imatges d'encaputxats cridant i cremant coses, i veure'ls després emmanillant gent ja que eren policies infiltrats. Si ho feien llavors, en què l'independentisme no era cap amenaça, què faran quan falten tres setmanes pel desafiament més gran dels darrers decennis? 

Uff... són motius de sobres per quedar-se a casa i deixar que passi la tempesta. Altra vegada tenim l'estratègia de la por. Doncs no, com he tancat moltes entrades d'aquest bloc: 

O ARA O MAI!

FINS EL FINAL!

XOC DE TRENS

Finalment estem arribant gairebé al final de la història. Ha arribat el famós "xoc de trens" que fa
temps que s'estava anunciant, i d'una manera o una altra, el procés acabarà. Pot acabar de tres maneres:
1- Aconseguim votar l'1 d'octubre i guanya el sí: passem d'un procés a un altre, però que no té aturador. Es proclama la independència i e munta un ciri d'enormes dimensions. Caldrà seguir treballant fort i lluitar contra tots els elements, però sols hi ha un camí.
2- Aconseguim votar i guanya el no: entrem en una depressió nacional tan gran que no aixecarem el cap en anys. Serem la riota d'Espanya i ens escanyaran amb tota la seva força fins a deixar-nos ben escurats, arruïnats i demacrats.
3- No votem i tirem pel dret: veure el mateix que opció 1.
4- No votem i ens ofeguen: veure el mateix que l'opció 2.
El què està clar és que estem al final d'una fase i davant nostre se'ns obre la porta a una dimensió desconeguda. L'estat segueix fidel a les seves idees, i seguiran dient que no a tot, amenaçant, insultant, multant i intentant parar-nos de totes les maneres. Són capaços de fer molt mal, ja ho hem vist altres vegades, mentint com a dimonis fins la sacietat. L'espectacle dels partits unionistes i amics (CSQEP), era denigrant. Després són ells els ofesos i els què demanen seriositat. Fa anys que Catalunya demana una solució, dialogar... I la resposta sempre ha estat una portada als morros. I ara es fan els ofesos? Què ens ofereixen? És que no ens volen oferir res de res! No entenen res o no ho volen veure. El seu honor i altives els impedeix baixar del burro i parlar decentment. Només saben dir que no, prohibir i desqualificar.
A pocs dies d'una nova Diada, que espero sigui més multitudinària que mai, un cop més, la imatge valdrà més que mil paraules. Sortim de nou tots al carrer, demostrem la nostra força, la nostra voluntat i fermesa, i seguim treballant per guanyar la nostra llibertat. Ara que per fi els nostres mandataris se l'estan jugant, donem-los motius per fer-ho amb valentia.
Cada dia serà més emocionant que l'anterior, més perillós, més il·lusionant i més tens. Tocarà ser forts i mantenir-se amb el rumb fix, decidits a anar fina al final. Mai hi hem estat tan a prop, o ara o mai!

ARSÉNICO POR COMPASIÓN

I un dia d'aquests, entremig de blockbusters, decideixo revisar la pel·lícula "Arsénico por
compasión", de l'any 1944, dirigida per Frank Capra i protagonitzada per en Cary Grant. Ostres, ostres, ostres... Tan anestesiats que estem per les pel·lícules d'avui en dia, que han de ser espectaculars, emocionants... i resulta que ens oblidem dels grans clàssics. És veritat, hi ha clàssics i clàssics, però com vaig riure! Feia molt de temps que no veia una pel·lícula que m'arrenqués tants somriures i que em deixés amb tant "bon rotllo" a sobre. Segur que més d'un deu pensar que quina tonteria, que com et pot agradar una peli de fa més de 70 anys, en blanc i negre... Però és que és brillant! Amb uns diàlegs i unes caracteritzacions que a més d'un cineasta actual li agradaria aconseguir... I sense massa gastos, perquè el 95% de la pel·lícula té lloc en un mateix decorat, i tot i això, segueix sent meravellosa.
La trama consisteix en un jove crític de teatre que s'acaba de casar, va a donar la notícia a les seves tietes, que per a què ens entenguem, serien com les Teresines, unes dones encantadores, sociables i que tothom estima. El dia es torça quan descobreix un mort a la casa, i les tietes confessen sense cap mena de remordiment que s'encarreguen d'emmetzinar senyors grans i sols per a què tinguin una mort tranquil·la enlloc de seguir sols en el món. A partir d'aquí es va embolicant amb la gent que va entrant a la casa i l'aparició sorpresa del germà del crític, desaparegut fa anys.
El text és fàcil de recrear, de manera que si enlloc de tenir una classe de nens i nenes en tingués una d'adults, ja us ben asseguro que la primera obra de teatre que faria seria una adaptació d'aquesta pel·lícula. Estic disposat a aconseguir-la per tenir-la i poder-la reveure de tant en tant, en moments d'aquells baixos, per tal de revifar una mica amb una rialla.
I alerta si trobeu algú que s'assembli a en Boris Karloff... jajajajajajaja!!!!

AIGÜESTORTES I COMPANYIA

La segona part de les vacances d'estiu, vam canviar les terres holandeses de l'Alt Empordà (veure Lagunen) per la zona més alta de Catalunya. L'alt Pirineu, la vall d'Àneu, al costat del Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici. Un ambient relaxat envoltat de les majestuoses muntanyes d'aquelles terres. Només feia falta estar assegut observant-les per sumir-se en un relax total.
Voldria destacar dues coses d'aquells dies.
Primer de tot, no vam desaprofitar l'ocasió per fer algunes excursions pel Parc Nacional. Tenim fama de no ser molt curosos amb l'equipació que portem (aquesta vegada ho vam fer bé), o en els horaris (això ja no tant), però ens va sorprendre veure persones que van molt poc preparades a la muntanya. No sé, no cal seguir el twitter dels agents rurals, o el facebook dels bombers, però quan vas a caminar pels Pirineus, una mica de seny has de fer servir per tal d'anar ben equipat, i bàsicament ser previsor. Doncs bé, en les dues excursions, diguem-ne més llargues, ens vam trobar gent caminant amb xancletes, espardenyes, i altres tipus de calçat gens adient per aquells camins. L veritat és que el què sorprèn és que no hi hagi més accidents a la muntanya.
El segon punt a comentar és una sorpresa agradables que vam tenir quan sense voler, vam arribar al museu de la Casa de l'ós del Pirineu, al poble d'Isil. UN museu súpersenzill però tan i tan ben fet. No es fa llarg ni pesat, la informació, clara i concreta, els recursos, variats i encertats... Una planta baixa amb la recepció i una saleta on veus un vídeo introductori; un primer pis amb els conceptes bàsics sobre l'ós, molt pensat per als nens, molt i molt ben pensat i executat; i un segon pis més centrat en els voltants de la zona. Un deu de museu. llàstima que el tinguem tan lluny de Barcelona i ho converteixi en inaccessible per les nostres escoles.

LAGUNEN

Després d'anys anant de vacances a Palamós, aquest estiu hem canviat el Baix per l'alt Empordà i ens hem arribat fins al costat de Castelló d'Empúries, a un càmping anomenat Laguna.
D'aquells vuit dies de principis d'agost, queden records, vivències i també fred. Qui ens havia de dir que passaríem fred! Sort que no érem als Pirineus...
Però el què destaco més en aquesta entrada és la que irònicament dóna nom al títol: Lagunen. Fets uns càlculs sense calculadora, m'atreviria a dir que el 75% dels campistes eren holandesos. Sí, sí, no enganyo. Amb molta diferència era la nacionalitat més nombrosa. Anessis on anessis, la gent tota era igual: rossets, amb la matrícula NL als cotxes. La resta d'estiuejants, se la reparteixen els alemanys (10%), francesos (5%) i altres (10%). Diguem que els autòctons érem una clara majoria. I clar, el fet que a Catalunya, quan vas a comprar a un súper, et parlin en holandès o anglès per defecte... la veritat és que sobta una mica. No ha estat empipador, però sí una mica curiós i estrany. La sensació era la de ser en un altre país. No sé si anéssim a un càmping holandès, si trobaríem aquesta mateixa proporció al revés. És veritat que diuen que vagis on vagis trobes un català, però potser aviat s'haurà de dir que "vagis o vagis, excepte al Laguna".
Un apunt més d'increïble. Per un tema de bicicleta, vam haver d'anat al Decathlon de Figueres. Enorme. Però al·lucinant la quantitat de gent que hi havia i no parava d'entrar. Riu-te'n tu del de Ciutat Vella o el de l'Illa. I sí, la proporció també era bestial. Un 90% de turistes. Ja veieu, els de la CUP i Arran tan preocupats pels turistes de Barcelona, i resulta que on hi ha la veritable invasió es troba al costat de Figueres. Algú els ho hauria de dir.

EL JOC MÉS CURT

La setena temporada de Game of thrones s'ha acabat. ha estat una temporada estranya. Primer, perquè els capítols s'han passat en ple estiu. Van començar a mitjans de juliol i es va acabar aquesta última d'agost. No ajudava massa al seu seguiment. Segon, perquè enlloc dels habituals deu episodis, només n'hi havia set. I tercer, perquè l'he seguit a través d'internet, gràcies a la web de seriesencatala.tv. Així, com a l'anterior temporada, gaudia dels diàlegs en versió original.
Logística apart, aquesta temporada ja ha estat totalment fora de la influència dels llibres, com ja ho va a començar a ser la sisena. No sé si mai arribarem a saber si l'autor, en George R.R. Martin està totalment d'acord amb com s'està desenvolupant la seva creació. M'agradaria pensar que sí, i que els guionistes estan sota la seva supervisió. Haurem d'esperar que acabi els llibres, cosa que no sé ja si arribarà a fe, la veritat.
I què ens ha aportat aquesta penúltima tongada de capítols? De tot, com és habitual. Molta èpica, però sobretot estarà marcada com la temporada dels retrobaments. La Sansa, l'Arya i en Bran Stark es troben a Winterfell, per exemple. I és també una temporada on personatges que mai havien coincidit, finalment s'ajunten en la mateixa escena. Això és una novetat molt gran i la veritat és que il·lusiona quan ho veus. També hi ha hagut coses que ens han deixat garratibats a la cadira, moments en què deixen anar un "uala!" d'emoció o un "ostres" de preocupació. Però també hi ha hagut algun desenllaç que no m'acaba de convèncer per es expectatives que s'estaven creant (sense dir res, em refereixo als pares d'en Jon Snow).
Els experts en la sèrie, els fans més hooligans, sembla ser que no estan massa contents en com ha anat seguint la història, però val a dir que a mi em segueix tenint captivat, i que aquest estiu, quan sabia que s'acostava el possible moment e veure el capítol, em bullia la sang i em moria de ganes de seure a la cadira.
Veurem quan arribarà el desenllaç final, si abans tindrem alguna sorpresa per tal de l'escriptor... però mente no arriba, recordem els grans moments de l'Arya al saló dels Frey, les lluites amb l'exèrcit dels morts, l'aparició dels dothrakis i la Daenerys contra els Lannister, el judici final a Winterfell... Simplement genial.

QUANT ODI

Cal deixar clar que en cap cas vull barrejar la desgràcia que vam patir el 17 d'agost passat amb el procés independentista. En cap moment he notat que cap dels integrats de la part catalanista volgués fer-ho. Però no ens podem quedar de braços creuats quan veiem com, des del bàndol espanyolista, han utilitzat l'atemptat i les víctimes per tal de lluitar contra Catalunya.
Només he de dir que ho trobo d'una vilesa tan enorme, que és una manera de fer vergonyosa, indigna i puc afegir que inhumana. Com es pot aprofitar la desgràcia per fer política d'aquesta manera, i seguir escampant mentides i més mentides. La veritat és que em fa molta ràbia el què estan fent molts mitjans de comunicació i molts personatges televisius. Mentida rere mentida, falsejant documents, fent públic i donant per bones informacions falses, no desmentir res davant els medis espanyols, i més, i més, i més... De veritat ens odien tant com per fer això? És que me'n faig creus, de veritat. Ens poden odiar, maleir, tenir-nos ben lligats i units al seu estat depriment i corrupte; però utilitzar els morts i ferits d'un atac gihadista,... és que per més que hi dono voltes, no ho puc entendre. L'odi els ha corcat el cor, la ment i l'ànima. Han creuat la línia de la decència moral, i l'únic que haurien de rebre de part nostra és el nostre absolut menyspreu i desig de què ho acabin pagant algun dia.
Si han estat capaços d'això, què ens espera en els propers 30 dies? Perquè si els seus atacs han de ser cada vegada més viscerals, ja ens podem preparar,,, Ara més que mai, cal vèncer de debò i treure'ns de sobre aquesta colla d'indecents.