EL 2018 ÉS MORT, VISCA EL 2019!

TEMÀTIQUES DEL 2018

I per acabar aquest resum bloguer de l'any, dir que com qui no vol la cosa, s'ha convertit en el segon
any més prolífic, amb 115 entrades, quinze més que el tercer classificat (el 2013 amb cent exactes) i lluny encara del líder absolut, el 2016 amb 159 (difícil de superar fins la jubilació...).
Aquestes cent quinze entrades han parlat de les temàtiques (o categories) en què divideixo els temes en la següent proporció:
- Entrades sobre Catalunya, un 19%
- Entrades sobre cinema, un 18%
- Entrades sobre llibres, un 13%
- Entrades sobre diversos aspectes del quotidià diari, un 9%
- Entrades amb temes sorprenents, un 8%
- Entrades sobre tems relacionat amb l'educació, també un 8%
- Entrades sobre la televisió, un 6%
- Entrades sobre futbol, música i Barça, triple empat amb un 4%
- Entrades sobre castells i sobre teatre, un 2% per cada
- Entrades sobre escola, lleure, viatges i món, totes elles amb un 1% cadascuna
L'única categoria que no ha rebut cap entrada aquest 2018 ha estat Món Jove, comprensible pel temps que fa que no hi estic vinculat, tot i que justament aquest any hauria donat a parlar.
Fa la pinta que els tres temes més esmentats continuïn sent els líders el proper any. El primer, el país, perquè segui en un estat emocional important que encara no ha acabat. I els dos que omplen força els meus hobbies, ho seguiran sent.
Serà interessant veure d'aquí un any si això ha estat així, si en proporcions semblants o hi ha canvis. Qui ho sabrà?

LES MILLORS DE L'ANY

I després de la vessant més cultural, la dels llibres, passem al top five de les pel·lícules que hem vist aquest any, però només entren en joc les que han merescut (per bé o per malament) gaudir d'una entrada en aquest blog.
En aquest cas, però, no escriuré la llista de les que han gaudit d'aquest "honor" tan poca-solta, perquè en són una trentena, sinó que aniré de cara a barraca i apuntaré a continuació les deu que m'han agradat més. Com? Que no era un top five? Sí, però és que em costa eliminar-ne algunes d'aquestes. Així que ho he convertit en un top ten. Som-hi:
10a: Els increïbles 2, per la seva salut, per la bona estona que passes amb animació de qualitat sense haver de passar-se al costat fosc de les adulteses que destrossen les pel·lícules per nens.
9a: Ladybird, per la senzillesa amb què està feta i la brillant interpretació de la protagonista.
8a: Wonder, per la cruesa amb la què tracta el tema del bullying, encara que segur que està edulcorada a la pantalla en comparació amb el llibre.
7a: Ready player one, perquè per molt blockbuster d'Spielberg que estigui fet, la veritat és que és molt entretinguda i en certa part interessant per reflexionar segons quin concepte de futur ens espera.
6a: Tres anuncis als afores, per la Frances Mc Dormand i aquesta pel·lícula que no et deixa indiferent.
5a: Detroit, encara et deixa més encongit que l'anterior. Ràbia i indignació en veure unes imatges que et transporten a la realitat del racisme als USA.
4a: Mary Poppins returns, perquè per molt per sota del seu original es trobi, és una peli per gaudir i recordar que en algun moment nosaltres també hem estat nens.
3a: Colossal, per la sorpresa que és la pel¨lícula, per l'actuació de l'Anne Hathaway i perquè convenç.
2a: The greatest showman, per la música, només per la música. Segur que com a cinema no té res més, però brillen les cançons.
1a: The last jedi, justament la primera pel·lícula que vaig veure el 2018. Per la màgia que té Star Wars, encara que siguin seqüeles de seqüeles i no aportin res. Senzillament per existir. I no, no sóc tan superficial, perquè Han Solo no apareix a la llista.
Mirant-ho ara, veig que la llista dominen les pel·lícules que no m'esperava veure o imaginar. Així que visquin les sorpreses cinematogràfiques!

ELS MILLORS DE L'ANY

Quan queda molt poquet per acabar el 2018, que no ens enganyem, no serà un any que passi a la història, tenint en compte les expectatives posades en ell, farem una cosa que en tots aquests anys de blog, no havia fet. Quins han estat els millors llibres llegits en aquests dotze mesos?
El motiu per fer-ho ve donat per les llistes d'aquest estil que es fan a tots els mitjans de comunicació. Al veure'ls, comprovo que cap de les meves lectures, músiques, pel·lícules, teatres etc, estan en el top five, bi ten, ni twenty. Així que faig a meva pròpia llista entre el què he fet jo.
En el cas dels llibres, la llista (per ordre de lectura) ha estat la següent:
- Origen
- Operació urnes
- Sota l'aigua
- El dia dels trífids
- Revolució a les aules
- El petit príncep
- L'ofici del mal
- Ragdoll
- Susqueda
- L'home de guix
- Dies que duraran anys
- Els desposseïts
- Abans ningú deia t'estimo
- Les supervivents
- Allò que va passar a Cardós
- Carnada
- Torn de nit
Caram... disset llibres... no està malament, no (ara estic amb el divuitè). La veritat és que fins que no els he apuntat, no els he comptat, i personalment pensava que serien al voltant dels deu, m'he quedat gratament sorprès.
Destacar també que n'hi ha dos que són lectures pendents de fa anys (El petit príncep) o bé una tercera vegada (El dia dels trífids).
Dit això, cal dir que el meu top five és:
5è: Operació urnes, revius amb emoció els nervis previs al primer d'octubre i descobreixes la xarxa que ho va fer possible, omplint-te d'orgull, admiració i per què no, una mica d'enveja.
4t: L'home de guix, de tots els llibres de suspens llegits aquest any (5), és el que em va mantenir amb més intriga.
3r: Origen, Robert Langdon en acció a Barcelona, molt i molt emocionant.
2n: El dia dels trífids, per molt que fos el tercer cop que llegia aquest llibre, la seva lectura em captiva una vegada i una altra.
1r: Abans ningú deia t'estimo, per la força, l'emotivitat i la dignitat que traspuen cada una de les pàgines.
Brindem per un 2019 amb més llibres!

MARY POPPINS RETURNS

Des que ho van anunciar ara ja deu fer més d'un any, esperava poder retornar al passat amb la continuació de la mítica Mary Poppins. Sense dubte, és una pel·lícula per a nostàlgics. I és que en un món actual de pel·lícules d'acció continuada i non-stop, aquesta ràfega d'aire fresc que representa aquest film va en contra de la mala entesa modernitat d'avui dia.
No enganyem a ningú, aquesta segona part no pot comparar-se a la primera, per moltes raons. Primer, com deia, pel fet d'estar en una societat visual molt més avançada que llavors; no és el mateix els anys 70 que l'actualitat. La màgia i la sorpresa de l'original estan fora de dubte i la veritat és que poques pel·lícules poden dir com de "canviadores del món" són com aquesta. Així que, si oblidem les comparacions, "El retorn de Mary Poppins" és un kit-kat en el món que vivim, ens trasllada de nou a la màgia i la fantasia que esperes quan vas al cinema i vols desconnectar de tot.
La trama ens porta a retrobar-nos amb la Jane i el Michael Banks, ja grans, i sobretot el segon, amb molts problemes econòmics per tal de tirar endavant la vida amb els seus tres fills i sense la dona que morí un any enrere. L'arribada de la mainadera més famosa del món els porta canvis a la seva vida, com no podia ser d'altra manera. Si oblidem la primera part, veus una peli alegre i il·lusionant en cada escena, però cal dir que han tirat pel més segur, recreant moments de la primera part.
Comencen els espòilers!!!
D'aquesta manera, tenim enlloc dels escuraxemeneies, els fanalers, també amb el seu número musical espectacular. Aquesta vegada, enlloc del tiet excèntric del Bert, que quan reia pujava al sostre, aquí tenim la cosina de la Mary Poppins, que se li gira la casa al revés. Els banquers continuen sent els dolents. També tenim l'escena que combina els personatges amb els dibuixos animats (ben retrobats pingüins). També es perden tornant del banc i són trobats pel nou Bert, en aquest cas es diu Jack el fanaler. Així que tenim moltes escenes que s'inspiren en l'original, Però ens és igual perquè ens ho passem bé de totes maneres.
Ens encanten les aclucades d'ull, amb l'aparició d'en Dick Van Dycke, o com ens assabentem més tard, de l'actriu que feu de Jane a la primera part, tenint una petita aparició, molt breu. O per exemple, de fons se senten en alguns moments les músiques antigues. Realment, s'enllaça molt fàcilment una peli amb l'altra. L'Emily Blunt no és la Julie Andrews, però se'n surt prou bé, amb un toc encara més pervers en alguns moments. També tenim l'almirall i el seu canó, puntual (o no) com un rellotge.
Malauradament, no l'he vist en versió original, això la faria molt millor. Però esperem a tenir la banda sonora per gaudir de les cançons, que segur que no arribaran a ser clàssics del cinema, però que estan força bé (i algunes d'elles molt bé). Perfecta per somniar!

WINTER IS COMNIG

No, no està venint l'hivern. Ja ha arribat. Oficialment, comença el 21 de desembre. I tant aquest dia de l'any passat, com el d'aquest any, seran recordats per altres fets que res tenen a veure amb les estacions de l'any. El 2017, va ser el dia escollit pel Rajoy per imposar unes eleccions, els resultats de les quals, no s'han respecta mai, ja que el president escollit és a Waterloo sense poder tornar al país.  I un any més tard, el president espanyol decideix fer un consell de ministres a Barcelona. Molt encertat, sí senyor! De manera que es van organitzar diferent moments i espais de protesta, cap promogut pels dos parits independentistes del govern, felicitats.
A primera hora del matí es tallaven carreteres i altres vies de comunicació per tal de col·lapsar una mica el territori. Més tard, hi havia un acte d'Òmnium, al mateix moment que diversos grups de CDR's intentaven acostar-se a a Llotja on eren els ministres. I ala tarda, manifestació unitària (sense els partits abans esmentats). Tot plegat va fer que milers de catalans i catalanes deixessin allò que haurien d'estar fent aquell dia per tal de protestar per aquesta provocació.
Els partits espanyolistes van estar tota la setmana advertint que hi hauria molta violència, fins i tot morts, degut als animals que som els independentistes. Els mitjans de comunicació espanyols s'hi van apuntar de seguida i això mateix publicaven, abans i després del dia. Tremendu que ho fessin després, quan ja es va veure que de violència, res de res. A veure, sí que n'hi va haver, la dels mateixos espanyolistes disfressats d'independentistes (com sempre) i la de la policia que segueix atonyinant persones com si portessin dies sense menjar. Així que com sempre, tenim les mentides i invencions d'una colla de farsants, acompanyants de milions d'espanyols alienats i gamarussos i incultes que s'ho creuen tot. El tema dels mossos i els policies nacionals, ja no té nom. A veure si amb la quantitat de vídeos que demostren la seva brutalitat, el conseller d'interior pren mesures contra aquests energumens i comença a canviar la idea de que no són més que una colla de titelles inútils.
Però també cal parlar de nosaltres, dels catalans. D'aquests dos milions llargs que volem la independència. On eren ahir? Si volem ser independents però no som capaços de sacrificar res, ni un dia de feina per aquest objectiu, potser és que no ens la mereixem, no? De debò volem ser independents sense sacrifici. Anem a treballar i quan sortim de la feina ja serem independents? Perfecte. Segur que hi ha feines i feines, on es pot compaginar millor que d'altres, però la veritat és que he observat cert passotisme, inacció, incoherència i altres conceptes aplicables a aquesta covardia. Vist com va tot, no podem esperar a que els polítics facin la seva feina. Hem d'apretar, com ens va dir el president, i tant que hem d'apretar! Si ahir no sortíem, quan ho farem? Quan ens vagi bé? Quan ens quadri amb l'agenda? Va home, va!

NENS PRODIGI O PARES BABAUS?

Darrerament i per motius obvis hem estat cercant alguns jocs de taula adients per demanar als Reis i poder jugar a partir del 2019. A partir d'una llista inacabable, anàvem eliminant els que veiem clarament que no encaixaven massa i ens vam disposar a buscar pel youtube els que ens semblaven més o menys correctes.
Ens trobàvem bàsicament dos tipus de vídeos explicatius: els d'organitzacions o botigues especialitzades que te'ls expliquen amb tots els ets i uts, i per una altra banda i vet aquí la nostra sorpresa desagradable, ens trobem a nens (sols o en grup) davant la càmera explicant el joc. Nens i nenes des de 4 a 12 anys, fent vídeos de youtube, en aquest cas per explicar un joc. Bé, de fet el motiu no importa gens. El què fa vomitar és bàsicament l'exposició dels menors a internet, promoguts pels seus irresponsables pares, que amb l'etiqueta autoposada de moderns, guais i tecnològics, emmerden els seus fills en un món de likes i dislikes que l'únic que aporten són addiccions i problemes. No m'estranyaria gens que els pares d'aquestes criatures fossin dels que quan han de signar permisos de les seves escoles pels drets d'imatge, posin que no permeten que l'escola els gravi i en faci ús pels seus esdeveniments. normalment, aquests tipus de pares, són així d'incoherents i estúpids.
Els pseudoperiodistes del Periódico ja en van fer un article fa més d'un any titulat: ""Yotube, la fábrica de niños prodigio", demostrant un cop més la seva incultura i ignorància. Mozart era un nen prodigi. Dir que aquests titelles esclavitzats i lobotomitzats ón nens prodigi és un insult per la intel·ligència, la cultura i l'art de la humanitat. Però clar, què es pot esperar del Periódico sinó excrements?
Doncs res, cal seguir aguantant que hi hagi aquests progenitors que facin creure als seus fills que són grans i poden fer coses com aquestes. Seguim cremant etapes, seguim fent l'imbècil. #etfelicitofill

MENTES PODEROSAS

M'empipa que m'enredin, però sobretot m'empipa veure pelis sense tenir més referència que el tràiler. Mentes poderosas es va estrena aquest estiu passat i l'altre dia la vaig veure. Un cop ha passat , me n'adono que no vaig saber llegir entre línies el què estava veient, l'enèsima pel·lícula de grup de joves (aquests amb poders) que s'enfronten al poder establert del moment. No us sona? Els jocs de la fam, Divergent, El corredor del laberint i tantes altres pelis que van sobre el mateix, cada una des d'un punt de partida diferent, però el mateix al cap i a la fi. I clar, com és que no vaig veure el què em va fer enfadar més? Els exemples que he posat de pelis semblants, totes han estat trilogies, no? Doncs resulta que aquesta de Mentes poderosas són en realitat, vuit llibres!! mare meva! Per això m'empipa també el fet de desconèixer aquestes coses abans de començar la sessió al sofà de casa. I és que si ho hagués sabut, potser no l'hauria vist. Hauria esperat a veure si la història seguia,no fos cas que em trobés amb un altre exemple similar al d'Airbender.
Però què hi farem, ja està fet, no? Així que ens trobem amb un futur on moren gairebé tots els nens del planeta, i els que sobreviuen tenen poders diferents, de manera que el govern de torn els vol tenir controlats a alguns, mentre que els més avançats els volen convertir en soldats. Fins que apareixen les rebel·lions, i els diferents grup que volen canviar la situació.
La peli va entrant, et va distraient, però a mesura que avança es va desfigurant tot una mica i cau en els típics recursos de totes les sagues semblants que hem anomenat. La veritat és que ha tingut tan poc èxit que es posa en dubte que es continuïn filmant les altres parts. Per una banda sap greu, però per l'altra penses que tampoc les torbarem a faltar.

TARDOR TÈBIA

Queden pocs dies per acabar la tardor. quan s'acostava, se li afegia l'adjectiu "calenta", i no perquè les temperatures es preveiessin altes, sinó perquè la contínua repressió que vivim des de fa mesos i anys provocaria que la get tronés a sortir al carrer i a mobilitzar-se sense parar, talment fa un any.
La realitat però ha estat força diferent. El que sí s'ha encertat amb l'adjectiu, ha estat la temperatura de la nostra sang, o almenys la d'un bon grapat de catalans que seguim enrabiant-nos davant les mostres de menyspreu dels estaments espanyols, les seves mentides i insults que segueixen escampant als quatre vents con a veritats absolutes. I també ens ha alterat força la sang les actituds i comentaris de molts catalans del nostre bàndol que adopten maneres conservadores i que volen fer creure que parlen en nom de les bones maneres. Així doncs, mentre se'ns insta a actuar i a defensar els carrers, cada vegada que s'ha fet ens han enviat els anti-disturbis dels mossos (la majoria són ex-guàrdies civils o nacionals) a estomacar-nos, mentre protegien els feixistes que es manifestaven pel carrer. I com bé deia una de les àvies d'un reportatge sobre l'u d'octubre: "Si mos peguen, m'hi tornaré". Penso que la gent s'ha controlat força després de seguir rebent mastegots. I sí, han volat tanques i cadires, però què s'espera? Si els polítics pels quals se'ls paga per fer una feina no la fan, la gent s'està cansant!
Els presos polítics, que ja porten més d'un any tancats, demanen que no hi hagi actes violents. No n'hi haurà ni un, a no ser que enviïn la policia. És quan ella apareix que hi ha conflicte. I si algun ganàpia la comença, nosaltres mateixos l'aturaríem. Però és que sempre hem rebut primer. Alguns d'aquests polítics han començat una vaga de fam. Acte molt valent, que fa més feina per la independència que no pas el temps de govern que porten els actuals mandataris.
El president Puigdemont engega el Consell per la República i diu que hem d'anar per la via eslovena, i ja se li han tirat a sobre, com si els eslovens fessin res dolent, quan van ser els serbis els violents. Però res, ells han de seguir venent el seu discurs anticatalà.
El que potser sí arribarà, serà un hivern calent. El proper 21 de desembre, està previst un consell de ministres espanyols a Barcelona, com si fóssim una colònia, en l'aniversari de les darreres eleccions. És que no s'enteren de res. Sembla ser que hi haurà resposta ciutadana. Cal tronar a l'esperit de l'octubre del 2017. només així avançarem.

TORN DE NIT

En un any en què he diversificat força els gèneres de lectura, calia trobar un espai pel terror. I qui millor que Stephen King, un dels mites literaris que dominen més la temàtica? És veritat que he vist més pel·lícules basades en les seves històries que no pas n'he llegit els llibres originals. Bona part de la culpa és que hi ha pocs llibres seus en la meva llengua, al costat de tots els què hi ha en castellà. Així que quan fa poc van publicar en català un recull d'alguns dels seus contes, doncs em vaig aputar al carro.
Torn de nit aplega 20 relats. Entre ells, el famós "Els nois de les panotxes", que malauradament tothom coneix com "Los chicos del maiz". Entre aquests vint contes, trobem de tot, alguns de més bons, que vol dir que et mantenen en tensió i amb interès, i d'altres que no et diuen res de res i esperes que s'acabin aviat. N'hi ha que són de terror més clàssic, i d'altres que és més terror psicològic. Fins i tot se'n cola algun que no en té gairebé gens de terror.
Personalment em quedo, apart del ja anomenat clàssic de les panotxes, amb Jerusalem's lot, Una altra abans de sortir, L'home del sac, Camions, Camp de batalla. També estan força bé (entren més al terreny psicològic) Deixar-ho S.A. i La cornisa. Ha estat simpàtic veure una relació entre dos d'aquests contes amb dos altres històries (una del mateix King, i una altra que no) com són Camions, que pot semblar el preludi de la mítica Christine (i també de la primera pel·lícula de l'Spielberg, Duel), on els vehicles cobren vida i no els agraden els humans, per dir-ho d'alguna manera. I l'altra és Camp de batalla, que fa pensar en la pel·lícula Small soldiers (Pequeños guerreros).
Han estat lectures entretingudes, divertides en alguns moments i tot, encara que la intriga és la que predominava. Ara que s'acaba l'any, ha estat un bon preludi
del què serà l'últim llibre llegit del 2018.

TEMPORADA AMB DOS FINALS

ATENCIÓ, AQUESTA ENTRADA CONTÉ MOLTS ESPÒILERS... QUEDES AVISAT!
Puntual com un rellotge va arribar a les pantalles la nova temporada de The walking dead. Després de temps reclamant el final de "més del mateix", començàvem en un moment en què els dolents ja no hi són, i en Rick intenta que tothom s'uneixi per a un futur millor.
Però de cop i volta... patapam! Gir absolut del guió. La mort a mitja temporada del protagonista principal ens deixa un nu panorama al davant. Bé, qui diu mort, diu desaparició del personatge. S'obren noves incògnites. Com reaccionaran tots els companys a a questa nova situació? Qui agafarà el lideratge del grup? Serà el mateix o serà tot diferent? I quan encara t'estàs fent aquestes preguntes, va i et foten un salt en el temps d'uns quants mesos? un any? on ens trobem la seva filla ja crescudeta i en un nou paradigma dels diferents territoris.
Resulta que sembla que estan tots barallats i tothom va pel seu compte, sense pensar massa els uns en els altres. La Maggie tampoc hi és i en tots els capítols no s'arriba a dir on és o què li ha passat. Per una banda, estàs content perquè per fi deixa de ser el mateix, una queixa molt repetida a les últimes temporades, però per altra banda, empipa una mica no haver vist la degradació fins arribar a aquest punt, veure com cada un dels personatges vivia la mort del Rick i com ho gestionaven. Podrien haver tret força trames si haguessin continuat.
Però han preferit saltar-se uns quants passos, introduir gent nova i deixar-no amb uns interrogants al cap que ves a saber si ni ells mateixos en saben la resposta. Així que sensacions contraposades, però que no evitaran seguir-ne l'evolució quan estrenin la continuació de la temporada. Sense ser diferent, és diferent, així que, seguim...

NO HO VALORES FINS QUE NO HO TENS

Frase clàssica entre les frases clàssiques: "No valores prou una cosa fins que ja no la tens". Renoi, ja us puc ben dir que és ben certa. Ja fa uns quants mesos que estàvem preparant un concert de gospel, el GOSPELFEST, en benefici de Càrites. Uns cantaires, després dels atemptats de l'agost del 2017, van pensar de fer alguna cosa per fer millor aquest món, i se'ls va ocórrer organitzar el concert de gospel més multitudinari que s'havia fet mai. Així, 600 cantaires, dirigits per quatre dels més importants directors de gospel de Catalunya, es disposaven avui divendres a cantar una dotzena de cançons a l'Auditori del Fòrum davant de 3000 persones.
Doncs això, des de finals del curs passat que ens vam posar a estudiar les cançons, i a fer algun assaig dedicat a aquest concert. I ja en aquest curs, més assaig els dimarts, més aprendre les cançons i fins a 3 assaigs generals conjunts en dissabte. Mentre durava aquest procés, tot i ser solidari i engrescador, la sensació que tenia personalment no era prou motivada. Potser era perquè les cançons no me les aprenia com havia de fer-ho (no estudiava massa), potser era perquè no eren cançons per al nostre cor i que cantéssim en un concert nostre, potser perquè els dimarts quan les assajàvem, la tensió no era la mateixa pe la raó anterior... Total, que sí que en tenia ganes però no hi havia aquell bategar d'un concert propi.
Però vet aquí que arriba el dia, ho tens tot preparat: tornar ràpid de l'escola, canviar-se, agafar el cotxe i som-hi cap a l'auditori. Quan de cop i volta arriba allò que se'n diu l'IMPREVIST. Un imprevist que ara no ve al cas, però és un tema de salut d'una persona propera que provoca que l'organització de la tarda canviï, i que les possibilitats d'anar al concert vagin reduint-se a mesura que avancen les hores. De fet, gairebé des del minut zero ja sabia que no hi podria anar, i la veritat, després de mostrar certa passivitat amb l'esdeveniment, de mica en mica, m'ha anat entrant un xooof a dins molt gran. Evidentment, el tema prioritari és l'imprevist, però som persones, i podem combinar més d'una emoció a la vegada.
M'ha sabut greu no poder gaudir del concert, i interiorment anava cantant-me alguna de les cançons, i pensant si ara deuen estar fent aquesta o aquella. caram, és que realment no valores prou les coses fins que les perds...

SIETE HERMANAS

L'últim dia de planxa em vaig posar a veure "Siete años en el Tibet", una pel·lícula de ja fa força anys, que explica la història real d'un alpinista austríac que enmig de la propaganda nazi de l'any previ a la segona guerra mundial, va anar amb un equip a escalar el Nanga Parbat i allà descobreix la cultura tibetana. No vaig acabar-la, així que el passat dissabte em vaig disposar a veure el final (potser quedaven vint minuts). I pam! Resulta que justament l'havien tret de la plataforma i no podia accedir-hi gratis a veure-la.
La qüestió és que buscant-la alfabèticament, el buscador em troba "Siete hermanas", una traducció literal de la pel·lícula "What happened to Monday" (madre del amor hermoso!). Encuriosit per la imatge de la caràtula, veig que es tracta d'una pel·lícula de ciència ficció, de la qual no n'havia sentit a parlar. Llegeixo que tracta d'un futur no molt llunyà (per variar), en que el tema de la súperpoblació i escassetat d'aliments s'han convertit en un problema compartit enorme. S'estableix la llei del fill únic, i als què en siguin més d'un, se'ls congelarà fins que arribin temps millors. Un avi amb set nétes que perden la mare al néixer, es nega a donar sis germanes a la "Central", i les amaga. Els posa per nom els set dies de la setmana, que representa l'únic dia que poden sortir de casa. Cada nit, s'han de reunir per explicar fil per randa tot el viscut, per tal que les altres germanes no s'equivoquin en res i les descobreixin. Fins que un dia desapareix Dilluns.
Vaig posar-me tard a veure-la, encuriosit, i vaig ser incapaç de parar-la i anar-me'n a dormir per seguir un altre dia. Tot i ser una pel·lícula normal, i que la crítica especialitzada no deixa gens bé, i que no ens enganyem, se'n sàpiga tan poc, no vaig poder-me estar i la vaig veure sencera. I com deia, sí, no és res de l'altre món, però quan no t'esperes res, trobar-te una peli així, doncs va ser un punt d'emoció per acabar el dia, i vaig gisfrutar força, encara qiue hi hagi grinyolades, i et pugui agradar o no el final.
Així que sense grans elogis, però m'ho vaig passar molt bé.

CENT SETANTA-SET

Aprofitant el pont de Tots Sants, quan un any enrere van engarjolar a uns quants polítics catalans (que van deixar anar i després van tornar a tancar), la fiscalia espanyola ha fet públiques les seves peticions de presó pels encausats. Destaquen els 25 anys per a en Jonqueras, i els disset per gairebé tots els altres. En total, cent setanta-set anys de presó a repartir entre els nostres presos.
Encara hi ha gent avui dia que es pensa que els deixaran anar, que només és per fer por... Il·lusos! no hi ha res a fer! La set de venjança i sobretot l'orgull espanyol són superiors a qualsevol deix de sentit comú, democràcia o justícia. No pararan fins a esclafar-nos del tot. No saben que darrere d'ells hi ha milions de persones preparades per sortir al carrer. Perquè... hi són, oi?
Llegia en un tuit: "Menys queixar-se a Twitter i més sortir al carrer". Doncs sí, té tota la raó, però cal calibrar les nostres forces, i això vol dir que no podem sortir un cop per setmana, o dos. Quan sigui l'hora de la veritat, quan haguem de sortir i quedar-nos al carrer, ha de ser de debò, quan ja no hi hagi marxa enrera, quan la maquinària estigui engegada i sapiguem que els que estan al davant no defalliran.
Així que reservem-nos pel gran moment, però que no trigui en arribar. Els presos i exiliats ho estan esperant, i tot el país també, Aixafem la mentida i foragitem l'odi que ens tenen, sigui 177, 17, 7 anys o ni que sigui una sola hora més.

SMALL FOOT

Per fi! Per fi una pel·lícula per a nens, exclusivament per a nens! Ja era hora que poguéssim veure una pel·lícula infantil en què els diàlegs no estiguessin escrits per fer riure els adults. Sense paraulotes ni vocabulari d'aquest diguem-ne "modern de carrer". na peli on tot i que hi ha la idea de la maldat de les persones vers els animals, no hi ha un "dolent" oficial a qui s'hagi de derrotar. Una peli on l'humor és blanc en el 95% de la seva durada, amb les seves patacades, una darrera l'altra. I encara que no sigui especialment per grans, hi podríem trobar fàcilment temes de debat, com per exemple quan descobreixes que tot allò que has estat fent no servia per a res, i et quedes sense un objectiu a la vida. "Pedaço" de dilema que donaria per molt, representat en la figura del pare del protagonista, que es passa tota la seva vida (i la dels seus avantpassats) creient que era ell qui feia sortir el sol, i quan descobreix que no, els seus ulls revelen una frustració i desengany molt humans.
I és que justament els protagonistes no ho són, d'humans. Ens trobem amb un poblat de ietis que creuen que viuen sols al món, i se'ls trenquen els esquemes quan descobreixen que sota seu hi ha altres formes de vida. El missatge de la crueltat dels homes vers els animals és el debat que pots dur a terme amb els nens, apart de comentar la patacada que ha fet més gràcia.
Ara bé, tampoc ens enganyem. Moltes floretes, però com a peli, és simplement un entreteniment, no és una obra mestra de l'animació. Però és que després de les últimes que hem vist, que tenen el cap centrat en l'adult enlloc del nen, és com una ràfega d'aire fresc o més ben dit, innocent. Si us plau, que en segueixin fent d'aquestes, encara que el temps de poder-les veure amb el MEC ja s'estigui acabant.

CARNADA

El novembre del 2013 vaig deixar un llibre sense acabar. El novembre de 2015, un altre. I a les portes del novembre de 2018... gairebé el tercer. Quan Carnada, el llibre d'en Pep Prieto anava a parar a les meves mans, ja veia que era un divertimento de l'autor. I finalment, me'n vaig apropiar d'un exemplar, i en tan sols una setmana, l'he enllestit. Sense cap mena de dubte, el fet de que sigui ràpid de llegir, ha estat determinant per tal que no entri a formar part de la llista de llibres abandonats. Arriba a ser feixuc i llarg de llegir, de 300 pàgines, ja estaria agafant pols en una prestatgeria.
Se'ns presenten dos periodistes amb l'encàrrec d'un capo del govern català de recuperar una memòria USB que compromet les altes esferes. A partir d'aquí, l'aventura es converteix en el descobriment d'una epidèmia de zombis per Barcelona. S'hi barreja la intriga política, el terror zombi i la comèdia a parts iguals.
Però mentre llegia el meu cap anava de banda a banda fent-me creus d'estar llegint-ho. Com deia al principi, tenia clar que era un divertimento de l'autor, però el què m'he trobat ha estat un desencert des de gairebé el minut 1. L'autor, conegut per altres facetes, a la ràdio, en la crítica de cinema, potser ha volgut aplicar el seu llenguatge a la novel·la, ho desconec. Però la qualitat (del llenguatge) és pobra, amb un vocabulari molt de carrer, amb un nombre elevat de paraulotes gratuïtes, que penso que deuen respondre a aquesta faceta gamberra que deu tenir, perquè si no, no ho entenc. No és que jo sigui precisament un lector de literatura perfecta, ni molt menys, però m'ha sobtat molt, no m'ho esperava tant "xabacano". Per a què ens entenguem, semblava que estigués llegint una barreja d'Scary movie i American Pie.
Aquesta comparació no és a l'atzar. Degut a la seva feina, a cada pàgina podem trobar referències a pel·lícules o sèries de tv, ja sigui a través de frases que diuen els personatges, els títols dels capítols, o comparacions que fa el narrador d'algunes situacions. Estan ben trobades, però la veritat és que al final cansa una mica tanta referència cinematogràfica. Repetir-ne aquest ús, repetir el llenguatge vulgar, i una trama força descontrolada, sense massa lògica ni res.
Sincerament, em pensava que seria molt millor; dins la comèdia, una mica més seriós.

THE BARÇA

En l'últim Barça-Madrid (que per cert va acabar amb un meravellós 5 a 1, deixant els blancs a 7 punts, enfonsats en una depressió, i sense entrenador al cap de poques hores), justa quan sortien els equips, es va realitzar el tradicional mosaic per animar l'equip. En aquest cas, a més dels colors blaugranes i de la senyera, es podia llegir la frase "We color football", donem color al futbol. Independentment del missatge, que es pot entendre, la qüestió és que el fet que la frase sigui en anglès, és el què em provoca la indignació.
I és que en els darrers partits que hem tingut la sort de poder veure en directe al Camp Nou, ja ho havia sentit. Un speaker (no el del partit, sinó el què amenitza l'estona abans de començar), quan es dirigeix al públic ho fa en català, castellà i anglès.
Podem discutir si cal o no cal introduir altres idiomes. Bé, per mi no hi ha discussió: NO. Potser ho fan en altres llengües als altres camps? Segur que no. una altra cosa seria que s'estigués dirigint als aficionats rivals, i se'ls donés indicacions en la seva llengua. però no és el cas. L'speaker es dirigeix al públic en general. Em molesta que ho faci en castellà. Em molesta molt. Però aquest seria un altre tema. El fet de què també ho faci en anglès, pels turistes és el que em sorprèn i també m'enutja moltíssim. A mi no em parlen en català, si vaig a un altre país. Potser en alguns museus tens la sort de poder agafar una visita en la teva llengua. Però en un estadi de futbol? Quan vas a veure un partit? Està clar que es dirigeixen als turistes, perquè saben que són una font d'ingressos molt importants en l'economia del club. Però d'això a fer el discurset de torn en anglès... No deixaran pas de venir, si es fa només en català.
Però la qüestió és fer diners. Aquesta junta és més pessetera que el "tío Gilito", i les seves decisions són, com sempre desencertades. Jo vull que quan vaig al camp del meu equip em parlin en la meva llengua. I no és cap menyspreu als foranis, és senzillament, expressar la nostra normalitat. Normalitat que per desgràcia no tenim, i menys mentre hi hagi per
sones que només pensen en el seu benefici.

READY PLAYER ONE

La meva post-infància i joventut, sempre anirà acompanyada d'unes pel·lícules que van marcar
diverses generacions: Tauró, Encontres a la tercera fase, ET, la saga d'Indiana Jones... Pel·lícules que ara en dirien de blockbuster, però que en aquell temps eren el més emocionant que podies veure a la gran pantalla. Totes elles, dirigides per un tal Steven Spielberg, director de moltes pel·lícules com aquestes i productor de moltíssimes més d'aquest estil. No són obres mestres del cinema, però sense elles no s'entendria el cinema. Li devem molt a aquest senyor els que ens agrada evadir-nos veient pel·lícules. Després de fer molts diners amb elles, i a mesura que es feia gran, Spielberg va voler explorar altres camins que l'entreteniment, i es va endur força fracassos, fins que va arribar La llista de Schindler. Aquesta crua meravella el va permetre seguir fent el què li ha donat la gana, i ha anat alternant grans èxits amb altres films que han passat desapercebuts.
L'any passat va voler tornar al món de la fantasia aventurera adaptant un llibre anomenat Ready Player One. Ens trasllada al 2045, quan a les ciutats, les persones no tenen cap il·lusió a la vida, i l'únic que fan és connectar-se a un món virtual conegut com a Oasis. Quan el fundador d'Oasis mor i organitza un recerca del tresor per tal de nomenar el seu successos, es van succeint les diverses aventures i lluites entre els jugadors oficials i l'empresa que s'ho vol quedar tot.
No sé si per estar desconnectat,tenia la sensació que la peli havia passat sense pena ni glòria pels cinemes. No se'n deia massa cosa, i clar això només volia dir que era una pifiada del gran Spielberg. Però aquesta setmana l'he pogut veure a la tv, i suposo que amb aquestes baixes expectatives, la sorpresa ha estat agradable i fantàstica. Una pel·lícula amb ganxo, amb ritme, amb emoció, i amb uns efectes que et traslladen a aquest món virtual. Un continu d'aclucades d'ull a èxits dels anys 90 i pelis antigues que li donen un toc especial pel fet d'estar col·locades a lloc, dins la trama sense que semblin records d'una època passada. El director ha volgut fer una peli d'entreteniment i li ha sortit rodó. Ha estat molt bé. Sense ser, com dèiem res de 'altre món, sense arribar a la sola de les sabates de les produccions spielbergianes dels anys 80; però realment passes una bona estona entretingut i divertit.
No vull acabar aquesta entrada sense fer una referència a la seqüència que posa més els pèls de punta. El noi protagonista surt de casa i camina pel carrer per anar on té el seu espai de connexió. Pel camí, tot só persones amb les ulleres virtuals fent sols els moviments d'allò que estan veient a l'altra realitat. La veritat és que em va sembla premonitori. En el món que vivim, tan tecnològic, tan adidctiu i tan poc responsable pels adults, joves i nens, la veritat és que dóna la sensació que la nostra societat va cap a aquí. Ens pinten un futur ben negre. I tot i que hi ha el missatge de desconnexió al final de la pel·lícula, la veritat és que el què ens planteja de fons és realment terrorífic. Pinta molt malament, i anem cap a aquí.

ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS

Qualsevol persona que llegeixi les entrades d'aquest bloc dedicades als llibres que he anat llegint, li sorprendrà trobar-se "Allò que va passar a Cardós", de Ramon Solsona.
Després de llibres i llibres de ficció històrica, intriga, política, educació i ciència ficció, apareix una novel·la dramàtica, costumista, que explica en clau de ficció diverses històries que tenen com a teló de fons la construcció de les centrals hidroelèctriques de la vall de Cardós. Situada a l'any 1965, ens presenta la vida en un poble, Noguera, que ve a ser Ribera de Cardós. Tots els pobles de la zona són plens de campaments de treballadors provinents de l'Espanya profunda, que foraden la muntanya jugant-se la vida per tal de fer els túnels que connecten els diversos estanys. Crec que el què m'ha impactat més no és pas la història romàntica i dramàtica que els passa als personatges principals, sinó la duresa de les condicions de vida de tota aquella gent. Com malvivien, com de dura era la seva feina, i com se la jugaven cada dia, doncs qualsevol despreniment els podia segar la vida. I per morir tampoc calia ficar-se dins la muntanya; un accident en aquelles carreteres de pixarrí era suficient. Realment tota la immigració que va rebre Catalunya va ser cabdal per fer-ne un lloc per viure, no ho negarem pas. Les condicions de vida dels guàrdies civils, que tampoc estaven massa sobrats, se'ns en refoten.
La novel·la, amb capítols molt curts que van d'una temàtica a una altra, ens dóna una sensació coral molt important, on qualsevol persona de les que van viure aquells anys és important. Tot i això, hi ha un element central, que és a relació entre un dels aparelladors de l'obra amb una dona casada del poble, fet que provoca la mort d'un guàrdia civil i tota la trama posterior.
Sensació final? Normaleta. No ens enganyem, no és el meu tipus de novel·la, i la veritat desconec (no recordo) com ha arribat a les meves prestatgeries. Ni idea. Ha estat un rotllo? No, tampoc. M'ha distret, ha estat bé, però no crec que m'enganxi a aquest estil. Bé, però tenia ganes d'acabar-la i tornar a les meves manies literàries. Ara bé, la propera lectura
, també trenca motlles respecte aquestes manies... Ja ho veureu...

QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A L'ERA

Com qui no vol la cosa, està a punt d'acabar-se el mes d'octubre. Un mes que eren un seguit de tristos aniversaris i que ens havien de fer estar en mobilització contínua. L'1 d'octubre, el 3, l'empresonament dels Jordis i la declaració interruptus són els 4 moments cabdals de l'any passat que en menor o major mesura s'han anat recordant aquestes setmanes.
Però la mobilització general i continuada no ha acabat de sortir. El dia 1 sí, va ser gran, però altra vegada la intervenció dels antidisturbis van tacar el record per donar notícia a la suposada violència que només la policia d'aquest estament sap muntar. Pels Jordis també va haver-hi concentracions. Però el dia 3, i ara aquest cap de setmana que ve no sembla que hi hagi d'haver massa moviment, exceptuant els CDR's que segueixen al peu del canó.
La gent se n'està cansant, però de debò, i les mirades ens porten al Parlament. El penòs espectacle que ens ofereixen dia sí dia també els d'ERC i els de Junts per Catalunya, PDCAT o com es vulguin dir, és digne de llibre de text com a exemple de gestió desastrosa, o del manual "Com fer el pena en menys d'un any quan ho tenies a la mà".
Les seves contínues discussions, el fet de veure molt funcionament de país que no engega, pèrdues de confiança, retrets... no són res més que l'exemple de com els nostres polítics no mereixen ser on són. És evident que hi ha excepcions, i que n'hi ha que estan treballant. Però a l'hora de la veritat, son som? Què se n'ha fet de les seves promeses? On són els passos per fer la República?
No s'atreveixen. Em fa llàstima i ràbia quan sento dir a alguns que no fan segons què, perquè no necessitem més gent a la presó. Com que no? A veure, quan es van presentar a les eleccions, ja teníem presos polítics, i ells ens van dir que volien governar per a un objectiu. Aquest objectiu, segueix sent el xoc frontal, i que pot portar a la presó o exili. Que no ho sabien abans? Doncs a què vénen ara amb romanços. Si cal tirar pel dret, es fa, amb totes les conseqüències, només faltaria, o què es pensaven? De debò es creuen que el govern espanyol ens permetrà el referèndum? Que deixarà anar els presos? Va home va! No ho faran pas! El nostre objectiu segueix sent el mateix, i qualsevol acció que facin que no vagi en aquest sentit provocarà més desencís i més indignació cap a ells, quan hauria d'estar dirigint-se cap als mentiders i provocadors de C's i companyia.
Ja ho he dit més d'una vegada: quantes ganes de ser estat lliure per poder deixar de dependre de tota aquesta colla d'incoherents i cagats de por. Si fins i tot alguns presos diuen que l'objectiu segueix sent la república i que ells aguantaran allà per això. No per uns nous pressupostos.
A les enquestes, la CUP segueix pujant en intenció de vot. El què m'estranya és que no tinguin ja la majoria absoluta. Potser perquè en el fons, els votants dels p
artits tradicionals, són com els seus representants.

LA CATEDRAL DEL MAR

No recordo quan vaig llegir el llibre de l'Ildefonso Falcones. En el seu moment es va convertir en un
fenomen editorial. En un país llavors marcat pel fet que les estrelles literàries eren només mediàtiques (ara seria igual però sumant-hi tots els llibres sobre el procés), va causar furor i entre la propaganda i el boca-orella es va convertir en un  hit. Però com deia, no recordo quan el vaig llegir. No va ser durant el seu boom, això ho sé segur; va ser més tard. Em sembla que em va arribar en un intercanvi de llibres de mestres (dels dos o tres que vam fer fa temps), i me'l vaig quedar. Però tampoc me'l vaig llegir llavors. El seu volum considerable em pesava. Però finalment ho vaig fer, i la veritat és que sense recordar-ho com una meravella, sí que tinc records de la història, i fragments que m'han quedat gravats.
Ho he pogut comprovar al llarg d'aquestes darreres setmanes. TV3 ha programat la sèrie de televisió que es basa en el llibre. I com amb la novel·la, no ho he vis de seguida sinó una mica més tard, però no tant com amb el paper.
Tenint present que segur que el llibre és millor que l'adaptació, he de dir que m'ha agradat força com l'han fet. Un entès en l'original diria que hi ha moltes llicències que no s'assemblen en res; i un historiador segurament comentaria que no està del tot ben recreada l'època, i que hi ha coses que no les han fet bé. Però per a un espectador que només busca una bona història i passar una estona entretingut però sense perill de veure programes banals, penso que està molt bé.

Ben interpretat (llàstima d'algun doblatge una mica sintètic), ben lligat, amb emoció, amb interès... I com a fet anecdòtic, per una banda dóna la sensació d'allargar-se, però per l'altra banda, hi ha molts sats en el temps sobtats que de vegades descol·loquen i penses que van massa ràpid. Llavors veus que alguns personatges podrien estar més desenvolupats, però clar, llavors seria més llarga, no? Doncs si a algú li falta "txitxa", que llegeixi el llibre. Ha estat molt bé,  i tenint en compte qui l'ha fet i amb quins diners, encara es valora més.

UN CONCURS MÉS

Doncs sí, un concurs més... que no passarà a la història. Com cada any parell, quan arriba l'octubre, és el moment del concurs de castells. Dividit en tres categories, el diumenge es reuneixen a la Tarraco Arena Plaça les dotze millors colles del país (tot i que falten els Minyons de Terrassa).
Des de l'any 2002, la colla de Gràcia hi participa, primer com a colla convidada, i des de fa uns quants anys, per mèrits propis. Justament aquest any, que les coses no anaven gens bé, hi havia la idea d'anar al concurs del dissabte. Però una bona festa major, amb el 3 de 9 novament descarregat, ens ha permès ser al dia gran. Evidentment, per una colla com la nostra, és per sentir-se orgullosos que un any més, estiguem dins l'elit castellera del diumenge de concurs.
Arribats aquí, el programa era ambiciós, vista la temporada, però no tant veient els darrers assaigs. Dos de 8 amb folre, i els dos castells bàsics de nou, els tres i el quatre. A les 10 del matí, 4 hores després que sonés el despertador, descarregàvem la torre sense problemes. I llavors començava un dels martiris del concurs. Fins passades les dotze, dues hores després del primer castell, no intentàvem el 3 de 9 amb folre. Aquesta desconnexió que et provoca aquesta diada gairebé sempre ens ha marcat negativament, i aquesta vegada no seria menys. Quan es desmuntava el castell perquè no estava bé, ha caigut. Hi ha hagut alguna petita lesió, res greu, però que ha impedit que el programa seguís endavant. De manera que hem renunciat als nou pisos per fer el 4 de 8 i el 3 de 8.
No sabeu lo llarg que s'arriba a fer el concurs quan saps que la teva colla no té res a oferir més enllà de dos castells bàsics que t'envien a la catorzena posició (és a dir, que dues colles de dissabte ens passen al davant). Veure que ets catorzè de dotze colles és un cop moral que provoca una agonia castellera important. Però ja ho sabem, és el concurs. Sabem quin és el pa que s'hi dóna perquè malauradament l'hem tastat moltes vegades, així que toca apatxugar i seguir treballant per poder tornar a alçar els 9 pisos en alguna de les actuacions que queden abans d'acabar la temporada.
És complicat compaginar dues emocions contradictòries. Per una banda, la desil·lusió per la mala sort de la teva colla, però per l'altra, tens la contínua admiració pel què veus a la plaça. Els castells de gamma extra es van succeint, i hi ha defenses de castells a punt de caure que provoquen grans ovacions entre castellers i públic. I finalment, setze anys després, Vilafranca queda segona i torna a guanyar la Vella. Doncs, què voleu que us digui... ja era hora! Per la Vella i perquè estem una mica cansats de l'hegemonia verda. Que sí, que són molt bons, però perdre, de tant e tant no fa mal.
Llàstima que quan t'ho apliques a la teva pròpia colla, no és el mateix. Què hauríem donat per acabar vuitens després de fer els castells programats? Però els castells són així. Amb el cansament i el mal de ronyons de tot el dia dret durant taaaantes hores, ara dic que d'aquí dos anys no m'hi trobaran. Però ja se sap, que d'aquí dos anys, hi
tornarem a ser. I el diumenge, segur, amb les grans.

1 D'OCTUBRE

NO PASSARAN

 Aquest dissabte estàvem convocats a la plaça Sant Jaume per tal d'ocupar-la tota i així evitar que una manifestació feixista hi posés els peus.
Resulta que un sindicat de policia, amb l'excusa de la igualtat salarial, volia anar a la plaça per condecorar els policies que l'any passat ens van apallissar l'1 d'octubre. Genial. Per tal que no passés, s'ocupava la plaça de manera pacífica, provocant que no poguessin entrar.
Primera cosa a tenir en compte: Com és que tenien permís per fer la manifestació? Aquí hi ha hagut moltes veus puritanes que diuen que no se'ls podia prohibir, que és la llibertat d'expressió, blablabla. Però a veure, si fos una mani d'amics d'agressor masclistes demanant de agrair la feina a aquests marits que peguen les seves dones, s'hauria permès? Oi que no? Doncs per què a aquesta xusma sí? Volien aplaudir l'ús de la violència. Això es permet? Es permetria una mani en favor de pegar gent, a favor de la violència domèstica? Oi que no. Doncs "no hay más preguntas, señoría". Que no ens vinguin amb què s'ha de respectar.
Segon tema: clar, és evident que va haver molta gent que va voler anar a saludar aquests manifestants, per tal d'expressar el rebuig a la seva presència i intentar que marxessin com més aviat millor. I aquí és quan va tenir lloc el conflicte. Els anti-avalots dels mossos, ho van impedir, i com que els paguen per això. van fer ús de la violència contra els independentistes. Clar, quan la guàrdia civil agraeix als mossos la seva protecció, això ja ho diu tot. Les mostres de violència gratuïta que van utilitzar són dignes de qualsevol cos de policia. Perquè les coses com siguin, els anti-avalots existeixen només èr pegar la gent, no tenen altra objectiu. De vegades aguanten, però si se'ls dóna llum verda, passen a l'atac, ja que per a això els han ensinistrat.
Altra vegada tenim els puritans dient que les imatges de cops de porra, i dels policies pintats de colors no són gens bona per l'independentisme. Clar, és més maco les imatges de la gent a la plaça jugant al dòmino, però si un camí no porta a la independència, l'altre tampoc. Diuen, "oh, ara els mitjans espanyols ja podran dir-nos de tot!". Clar, com que fins ara ens tractaven amb respecte, justícia i veritat... Al cap i a la fi, no eren imatges massa diferents de les diades històriques dels anys 80 i 90, i no passava res, no? Els que llavors es disgustaven també ho fan ara.
La qüestió és que la gent comença a tenir-los ben inflats, i com ja havia dit en alguna altra entrada, necessitem fets per part del govern i no pas paraules. I que no diguin que és el poble qui ha de tirar endavant, perquè si ho fem, que després no es queixin.

MAREMAR

Maremar és el nom de l'última producció de Dagoll Dagom, que s'estarà uns mesos al Poliorama.
Adapten per primera vegada un text de Shakespeare, "Pèricles, rei de Tir", mostrant un paral·lelisme entre les seves desventures i les que pateixen els milers de refugiats que es juguen la vida creuant el Mediterrani. Una altra de les novetats és que els actors canten a capel·la, acompanyats alguna vegada per la percussió d'una caixa i algun altre tambor. I el darrer apunt a tenir en compte és que les cançons só totes d'en LLuís Llach, que per la temàtica  o sonoritat han anat encaixant el el muntatge com peces d'un trencaclosques.
El resultat és molt potent. Potentíssim. El primer que impressiona és la força de les veus del grup d'actors i actrius. Com amb només les seves veus omplen l'escenari i tot el teatre, i quan fan algun silenci sobtat, la força d'aquest silenci és encara més gran que el so. Encara que alguna de les cançons d'en Llach no les coneguis, de seguida t'arriba la seva força dins la història que et presenten.
No sé si és més gran encara o com a mínim, està a la mateixa alçada, la coreografia. Quantes hores i hores d'assaig deuen haver utilitzat per tal de sincronitzar tots els seus moviment al so de la percussió... Es mouen com un de sol en molts moments, i quan van per lliure, la compenetració i bellesa visual que es crea és molt intensa.
La història, com a shakesperiana, es pot seguir bé, tot i que al principi, la successió molt ràpida dels ets t'embolica una mica i et dóna la sensació d'anar massa de pressa i no entendre res. El text, en la línia del seu autor original, hi ha diàlegs que cal sentir dues vegades per copsar el què s'està dient. Però quan arriba la calma i obre les boques per cantar, tanques els ulls i gaudeixes. Així que tots aquests entrebancs queden en un petit segon pla.
Seria injust destacar cap dels actors, perquè és una obra molt conjunta, però és evident que la Mercè Martínez, però sobretot l'Elena Tarrats (que n'és de jove i que bé que ho fa) estan impecables.
Així doncs, dues hores de gaudi musical molt gran, d'incredulitat davant aquesta perfecció de veus i moviments en una execució perfecta.
Com a anècdota, el dia que hi vam anar, entre el públic hi havia el mateix Lluís Llach, quatre files davant nostre, i va pujar al final a rebre els aplaudiments (molt aplaudiments, molta estona, i drets) amb la resta de la companyia.

QÜESTIÓ DE MORALITAT

He tingut l'oportunitat d'anar tres vegades (TRES!!) a veure jugar el Barça. Un seguit de casualitats, coincidències i favors han fet que gaudeixi del partit contra el Huesca, el Girona i el PSV Eindhoven. En els tres patits hi havia, a pocs metres de mi, el personatge de la fotografia. Quan sortien els jugadors, quan es cantava l'himne i quan es marcava el gol, s'aixecava i ensenyava la seva bandera. El primer dia de tots, mirava a banda i banda esperant que algú li digués alguna cosa. I res. Ignorància absoluta. Cap aficionat li va dir res de res. Ni una paraula, ni un insult, ni un comentari. Si venia buscant brega, no la va trobar. Si volia provocar, no ho va aconseguir. Els altres dos partits ja se l'ha vist més relaxat. I el resultat sempre el mateix. Ni una paraula de desaprovació.
Ara bé, quan arriba el minut 17.14 i es comença a cantar independència i llibertat presos polítics, es posa a xiular i mostrar la seva desaprovació. Vet aquí la diferència entre ells i nosaltres. Nosaltres respectem les seves idees, i no el privem d'expressar-se. Però ell, després de veure com se'l respecta, no accepta els crits que no li agraden i mostra el seu rebuig. És per tant, una qüestió de cultura, d'educació, de respecte. Ells són incapaços d'acceptar que hi hagi persones que no opinin com ells. Es creuen posseïdors de la raó i la veritat i odien qualsevol que els digui que hi ha altres maneres de viure. Són absolutament despectius i intolerants. És així, som dos móns i encara que algú ens vulgui fer creure que cap dels dos és millor, sinó que són diferents, que no ens enganyin, no són iguals. La seva vida de menyspreu està a anys llum de la nostra vida tolerant i respectuosa.
Per cert, i per acabar de corroborar-ho,  a 'últim partit hi hagué un minut de silenci per dos aficionats del Girona morts en accident de cotxe. Ell, el minut el va fer mostrant la seva bandera. A què venia? Res, està clar que al seu cap no hi ha vida intel·ligent. No sap estar al seu lloc, ni ell, ni cap dels milions d'espanyols que dia a dia ens envien el seu odi més visceral.
Un petó
i una abraçada des d'aquí. Però quan siguem independents, llavors sí que obrirem la caixa de les veritats. Fins llavors, paciència, no? Fins quan?

LES SUPERVIVENTS

L'últim llibre llegit ha estat "Les supervivents" de Ryler Sager. Després de la incursió a la ciència
ficció de "Els desposseïts", he retornat al gènere de suspens amb aquesta novel·la. El resultat és que entra en el top five (no al top three), però ha estat molt i molt interessant de llegir. Ha tingut l'efecte aquell tan especial com és que els últims capítols, els havia de llegir fos com fos, a l'hora que fos, tots seguits, perquè la intriga era tal que no podia suportar no saber com s'acabava i la solució de la trama. Dient això, queda clar que ha estat una bona lectura. no deixa de ser una història d'assassinats i sospitosos, però t´un punt de partida original i el desenvolupa força bé, tot i que hi ha alguna part que potser queda fora de lloc dins el fil argumental.
Explica la història d'una noia que va sobreviure a una matança d'aquestes típiques de les pelis als EUA, i que entra a formar part del club (només per als mitjans de comunicació) de les últimes noies. Se'n coneixen tres, i quan anys després, mor una d'elles i apareix la segona que feia temps que estava desapareguda, doncs la cosa es va complicant.
El final també està molt ben treballat, no decep a les expectatives que et vas creant a mesura que el llegeixes. Bona lectura doncs, per donar ara ja per tancats els llibre estiuencs. A partir d'ara, cal fer una nova cerca. Per altra banda, segurament d'aquí uns mesos comentarem com és la pel·lícula respecte el llibre, ja que ja l'estan preparant. Previsible, com ho serà de tots maneres ara que saps que el/la dolent/a és...

"NENAZAS"

A les escoles es treballa fort per la igualtat de gènere, per mirar de posar les coses al seu lloc, i fer veure que hi ha determinat vocabulari retrògrad que ha de desaparèixer de la nostra societat. Es treballa a les tutories amb vídeos i notícies que volen afavorir el tracte igualitari i que volen evitar la discriminació de la dona. S'aprofita qualsevol situació per poar home i dona en el mateix nivell. Per altra banda, es multipliquen les iniciatives socials encaminades en aquesta direcció, i es converteix en un tema que està en boca dels mitjans de comunicació i de molts activistes. Sense anar més lluny, aquesta darrera festa major de la Mercè, la dona hi tenia un paper protagonista en la majoria d'actes, refermant la importància de fer entendre que les injustícies en matèria de gènere són execrables.
I llavors un dia, mires una pel·lícula infantil (no antiga, no, de l'any passat): Cavernícola. I et trobes, en un moment donat, un dels personatges que li diu al grup dels protagonistes: "Os vamos a machacar, nenazas".
Genial. Tota la feinada comentada se'n va a can Pistraus en un tres i no res. No només per això, és clar. Gairebé totes les sèries i pel·lícules d'animació actuals contenen vocabulari masclista, i els nostres infants engoleixen i engoleixen, incorporant-ho al seu dia a dia. Es pot pensar que si l'educació a l'escola i família està ben feta, aquestes imatges i paraules, no han de quallar dins seu. Però els que diuen això, no deuen tenir massa coneixement de la vida escolar. I és que els nens d'ara, com els d'abans, es veuen atrets pel costat fosc. Què millor que riure una gamberrada o una tonteria? Si els gamberros en fan alguna, jo riuré, no fos cas que es fiquin amb mi... L'acceptació dins el grup és un dels factors (per no dir EL FACTOR) més decisiu a l'hora d'actuar en els nostres infants. I dir paraulotes, o fer bestieses, continuen estant al top.
Per aquest motiu, encara  avui continuen havent agressions, menyspreus i insults com aquest del "nenazas", perquè els nens ho veuen com normal. Si surt en una peli de dibuixos, com pot ser nociu? El més preocupant, seia que en els dies que vivim, un estúpid director de doblatge, permeti que es parli així a la pel·lícula. El seu nivell d'intel·ligència emocional de ser el més semblant a la d'un excrement de rinoceront. Bé, aquesta persona seria directament aquest excrement. La lluita continua.

EL NOSTRE FUTUR

Un cop passat l'onze de setembre, arriba l'aniversari del 20-S, i ben aviat de l'1 d'octubre... i així, anirem omplint els dies d'aniversaris de coses passades. Però i més enllà d'això, què hi ha? Estem avançant? S'està movent alguna cosa o no?
Per una banda tenim els polítics actuals, que parlen molt, però de fets, cap ni un. No se'ls veu massa per la feina en cap dels aspectes. Ni en el govern del dia a dia, que cal dir que sembla una mica oblidat, ni molt menys en la instauració de la República. Això només pot voler dir dues coses: o bé, ho estan fent tot d'amagatotis, perquè ensenyant les cartes ja saben què els espera (presó o exili) i caldria tornar a fer eleccions, posar altra gent i "seguimos pa'bingo", o bé realment són uns inutilets i uns cagadets.
Evidentment, tan de bo sigui la primera opció, però si fos així, caldria veure de tant en tant algun senyal, perquè és veritat que molta gent s'està cansant. I els que voten independència perquè ho veien clar però estaven de "subidón", se'ls pot acabar la paciència. Pels que portem anys de galeres no ens ve d'aquí uns mesos més, però si se n'abusa, al final, la gent de bona voluntat també ha de viure.
Està bé recorda el què vam viure fa un any, i seguir reclamant la llibertat i justícia pels que ho estan pagant a la presó. Però si seguim esperant que a Espanya soni la flauta, no farem res de bo, Si seguim esperant que s'eixampli la base, se'ns passarà l'arròs. Com molta gent opina, acabem ja amb els sopars de carmanyola, les trobades festives... i anem per feina. Cal prendre les regnes del país i tirar pel dret, perquè ells no ens deixaran marxar mai. I seguiran defensant el seu "aporellos" sense manies ni problemes, encara que els deixi en ridícul davant de tot el món. Es creuen amb la raó i el poder, i per tant, no baixaran pas del burro. Som nosaltres que ens hem de treure de sobre aquesta inseguretat en nosaltres mateixos, treure'ns aquesta llosa que ens autoposem a sobre.
Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer! Però més aviat la cançó que ara toca és la del
Pa amb oli: Si no ens el donen, si no ens el donen, ens el prendrem!"

EL NOSTRE PRESENT

Onze de setembre de 2018. Un any més, reivindicant la independència de Catalunya, aquesta vegada acompanyada de crits per la República i la llibertat pels presos polítics.
Entre un milió i un milió i mig de persones provinents de tots els racons de Catalunya i més enllà, hem ocupat la Diagonal de Barcelona, tornant a mostrar al món que el poble català segueix tenint entre cella i cella la independència del seu país. No ens cansarem. Ja hem passat de tots colors. Qui ho hauria de dir fa un any, tot el què hauríem viscut? El setembre i l'octubre de 2017 seran per sempre dos mesos cabdals en la nostra història, però no podem permetre que es quedi en només això. Vam quedar que aquesta època els nostres fills/néts les estudiarien a les escoles. I per a què això sigui així, hem de seguir empenyent i sortint al carrer les vegades que faci falta.
És cert, segurament el famós "Ara o mai" no es pensava que aquest ara voldria dir un grapadet d'anys, però el què no podem fer és frenar. Qualsevol intent de frenada seran mesos de retard. Per això potser el crit més important o dels més importants és el de "Ni un pas enrere". Alguns hi han perdut molt (represaliats, presos  i exiliats), i no pot quedar en no-res. Es preveu una tardor calenta, doncs avui ja l'hem començat a escalfar. Un cop més, cal que tota aquesta gentada que érem avui a la Diagonal, seguim al peu del canó, i com més siguem, millor. Cal donar descans als que no paren mai, perquè arribarà un dia que farem falta tots. I hem d'estar preparats per a aquest moment. quan finalment fem el darrer esforç per arribar al cim.
Avui tot el món (excepte Espanya, que els seus mitjans d'informació continuen amagant la realitat) ha vist com seguim tossudament alçats. Europa ens mira, i quan sigui el moment, ens deixarà fer. No ens ajudarà, però ens deixarà fer. Per tant, seguim com fins ara.
D'aquí un any, tornarem a sortir al carrer, perquè la Diada seguirà sent la Diada com comentava ahir a "El nostre passat". El context en què ho farem, dependrà del què passi en els propers mesos. Sigui com sigui, sempre endavant!

EL NOSTRE PASSAT

Un any més, una marxa de torxes ha recorregut diverses localitats catalanes en la vigília de la Diada Nacional. És un acte molt bonic, tot i que en el cas de l'organitzat a Barcelona (des de Fort Pienc o l'any passat des d'Arc de triomf), li falta un final més èpic. Hi ha molta gent, i encara que et perdis el final perquè no ets davant, alguna cosa més hauria d'haver en acabar el recorregut, per tal de fer-ho més solemne.
I és que per a mi és un dels actes més importants de la Diada, el que no s'hauria de perdre de cap de les maneres. És el moment del record, el moment en què reconeixem el sacrifici de milers i milers de catalans (Barcelona, Cardona i altres poblacions) a les acaballes de la guerra de successió. El setge inhumà que patí la ciutat de Barcelona, el continu bombardeig sobre les cases humils dels ciutadans que eia més d'un any que estaven encerclats per les tropes borbòniques... aquells homes i dones, nens i nenes, avis i àvies van patir molt. I al final van caure l'11 de setembre.
La marxa de torxes ens recorda d'on venim, el nostre passat, i crec que és important, en aquestes diades en què mirem endavant, tenir aquesta estona de silenci i record pels nostres avantpassats. Per això, encara que aconseguim la nostra fita de país lliure, hem de seguir commemorant aquesta data i aquelles persones que tant van lluitar per a què nosaltres avui seguim lluitant amb ells al nostre cap.

TU QUE NO VINDRÀS

A pocs dies de la celebració d'una nova Diada Nacional, algunes males llengües diuen que aquest any no omplim; que no hi ha el mateix ritme d'inscripcions; que la gent se n'ha cansat i ja n'han tingut prou; res, que farem el ridícul.
Per la meva naturalesa de ser, una mica de por a què passi això, en tinc. Però la tindria encara que no s'haguessin publicat aquesta auguris pessimistes. Sempre en algun esdeveniment, per exemple, en els organitzats per les diferents associacions on he estat, he pensat els dies abans que no hi hauria públic, assistents, o el què fos. Però por apart, crec i vull pensar que un cop més, la massa social del país sortirà al carrer a donar de nou una lliçó de fermesa, compromís i lluita per la llibertat.
Tot i així, pel què pugui ser, em dirigeixo a algun indecís que ho hagi pel món.
No vols anar a la manifestació perquè estàs cansat. Doncs mira, en sé d'uns quants que no vindran perquè estan a la presó o a l'exili. Ves-hi per ells. Ves-hi, o és que et sembla bé que estiguin tacats i sota el poder de la in-justícia espanyola? Et queixes i despotriques però et quedaràs a casa?
No vols anar a la manifestació perquè estàs cansat. Potser et va semblar correcte que el passat 1 d'octubre estomaquessin a gent de totes les edats? Ja no recordes el què ens van fer?. No vols sortir a renegar de tots aquells policies que van venir, cantant "a por ellos"? És que t'és igual? Segurament a tu no et van pegar. Per cert, que ens envien 600 piolins a fer de servei d'ordre una altra vegada... Amb aquesta decisió, segurament milers de persones han decidit venir o apuntar-se a la mani de cop. Tu no? No et bull la sang? Tens sang?
No vola anar a la manifestació perquè estàs cansat. Ja portes... mmm... a veure... des dels 2010... 8 anys fent manifestacions!!! Clar, ja n'hi ha prou! Però llavors, els que portem anant a les manis de la Diada des dels anys 80, què? aquests no estan cansats, no? I tu sí? Serà que molt molt no et creies en res, no? Potser una visita al Valle de los caidos t'hi sentiries més descansat...
Ah... que sí que vols venir a la Diada... ho havia entès malament... menys mal... Catalans, catalanes, ho hem de tornar a petar. Aquest 11 de setembre
serà el tret de sortida d'aquesta tardor que diuen que serà tan emocionant. Un any després, n'hem aprés, estem preparats. Ho estem tots?

COMENÇA LA TEMPORADA

Disputades 3 jornades de lliga, fem el tradicional comentari de com es veu el tema Barça aquest any.
La veritat és que pinta com sempre, d'entrada bé. Portem tres partits i tres victòries, sense comptar el títol de la Supercopa d'Ejpanya que vam guanyar a mitjans d'agost. Tampoc ens han tocat rivals massa difícils (Alavés, Valladolid i Huesca), però els tres punts ho són igual juguis contra qui juguis. Les sensacions són com les de l'any passat: hi ha moments d'espectacle, que arriben en compta-gotes, algunes acrobàcies dels mestres (Messi, Coutinho i Dembelé que es comença a deixar anar...), però molt resultadisme, que és el què li agrada a en Valverde. Encara que no juguis bé, guanyes el partit.
A la Champions ens ha tocat un grup complicat (PSV, Tottenham i Inter), que ens obligarà a esforça-nos a cada partit. No tenim el típic equip de Bielorússia, Xipre o Dinamarca que ens assegura sis punts, però esperem que o hi hagi problemes per passar.
A banda d'això, el més destacat, com cada estiu, són les entrades i sortides de jugadors.
Sortides: aquest any moltes i encertades (André Gomes, Mina, Paulinho, Alcàcer, Aleix Vidal, Digne, Deulofeu...), tot i que trobarem a  faltar a Don Andrés, segur que sí.
Arribades: Han vingut Lenglet, Aturo Vidal, Malcom i Arthur. Amb això hem aconseguit que a cada partit tinguem una banqueta boníssima que ens pot solucionar partits, apart de recanvis pels jugadors amb més minuts. Ara bé, als quatre partits disputats fins ara, han jugat de titulars sempre els mateixos. Que avui amb el Huesca, no hi hagi hagut cap canvi en l'onze inicial, posa dubtes en qui mana en aquest vestidor.
Gent que ha tornat i s'ha quedat: Aquí tenim en Samper, Munir i Rafinha. Se'la han volgut quedar. Crec que tenen lloc a l'equip, però veig en Valverde, com deia a l'apartat dels nous, molt cagat per sortir-se del guió. A veure si aguanten tota la temporada o a l gener es busquen on jugar de debò.
La Masia: Tres quarts del mateix que he dit anteriorment. Veig difícil que puguin pujar o jugar Alenyà, Miranda, Riqui Puig, mentre l'entrenador faci jugar sempre els mateixos. Veurem si canvia de parer...
Els mateixos: Com he destacat al principi, Messi, Dembelé i Coutinho estan deixant moltes mostres de qualitat, tot i que al brasiler li costa moure el cul per defensar. Els altres, en la seva línia. Justos titulars, però tampoc intocables. A veure què.
Qüestions de sort i atzar, podem anar al Nou Camp a veure tres partits seguits (avui Huesca, amb el 8 a 2), el PSV i el Girona. Mirarem de seguir donant sort quan anem en directe. I això sense comptar el femení, que encara no ha començat temporada, però seguirà comptant amb el nostre suport i presència a la Ciutat Esportiva. Ja en parlarem en una entrada per a elles.

UN PLIEGUE EN EL TIEMPO

Mare meva! Tot buscant quina pel·lícula anava a acompanyar la meva darrera estona de planxa de les vacances, la vaig ben pifiar. Quina mala elecció! Quin desastre! Quan estaven a punt d'estrenar-la al cinema, vaig veure un parell o tres de cops el tràiler. I a veritat és que després de veure'l, no em despertava ni una mica d'interès. El tràiler ja el trobava poc clar, confús i donava sensació de caos. Tot i això, ara a la televisió, encara que recorda aquesta sensació, o potser per això mateix, em vaig dir que planxant, potser seria peli per passar l'estona. I com ja he comentat, error.
No sempre els tràilers fan justícia al què després veig, però aquest cop sí. Poques vegades he tingut aquesta sensació de voler tancar la tele i deixar la pel·lícula. I aquesta és una de les vegades. Una nena i el seu germà adoptat que reben la visita d'unes senyores "guerreres de l'univers" que els volen ajudar a trobar el seu pare desaparegut després de descobrir com viatjar d'una banda a l'altra de l'univers en pocs segons.
El guió és descabellat (diuen que la novel·la en la qual es basa també), la barreja de conceptes embolicat, la banda sonora fora de lloc, les criatures i paisatges molt boniques però semblen de dues dimensions, poc vives, els diàlegs, indesxifrables. Una patata, però en majúscules, UNA PATATA de pel·lícula. Quina pèrdua de temps (sort que planxava!). I és que no s'entén res de res o més aviat al contrari, potser sí s'entén però ho expliquen i es visualitza d'una manera absolutament desastrosa.
La curiositat m'ha fet buscar crítiques del film a les xarxes. I la veritat és que no hi ha unanimitat però sí una majoria absoluta de que és una de les pitjors pel·lícules de la indústria Disney. De fet, el poc merchandising, que se'n parlés poc i durés menys a la cartellera ja era simptomàtic. He llegit que el director deia que només li interessava l'opinió des nens i nenes de 8 a 12 anys, que són a qui va dirigida la peli. Doncs la veritat, els ho podríem preguntar, perquè ningú ho ha fet, però segur que dirien que no han entès res, que és avorrida o que s'han adormit, i que si poguessin haurien marxat del cinema.
Total, que hauré de fer més cas al meu sisè sentit, que tot i que algunes vegades s'equivoca, també per majoria absoluta l'encerta.

NÚMEROS RODONS

L'últim dia d'agost arribem a l'entrada 800 d'aquest humil blog. Aviat es diu: vuit-cents... Quanta poca feina, no? Sort que és fàcil adonar-se que és per vacances quan el ritme de publicacions augmenta, deixant clar que hi ha unes rutines clares.
Aquest cop dedicaré aquesta efemèride en veure quant temps he trigat en realitzar cent entrades (arrodonint).
1 a 100: per tal d'assolir les primeres cent entrades vaig estar 2 anys i 1 mes (del 24/10/06 al 29/11/08)
101 a 200: aquí encara vaig trigar més, 3 anys i 10 mesos (gairebé 4 anys, el doble de la primera centena) Aquí va haver aquella llarga parada sense cap publicació, zero entre abril 2010 i agost 2012). L'entrada 200 va ser el 24/09/12
201 a 300: 11 mesos i mig, gairebé un any. Després de la sequera, el ritme es va accelerar, fins l'entrada 300, el 12/09/13
301 a 400: 1 any i 3 mesos, fins l'11/12/14
401 a 500: 1 any i 2 mesos, fins l'1/02/16. Semblava que havia trobat un ritme més o menys constant, al voltant d'un any per fer una centena fins que...
501 a 600: 7 mesos (1/09/16), en poc més de mig any, estableixo el rècord, encara no superat.
601 a 700: 1 any i 1 mes (fins el 16/10/17), retornant al ritme habitual
I fins aquí, del 701 al 800: 8 mesos i mig, acostant-me de nou al rècord però sense superar-lo (és molt difícil)
Així doncs, si volem fer un pronòstic, podríem dir que el súper-aniversari de les 1.000 publicacions, podria caure més o menys d'aquí dos anys. Veurem si hi ha constància i ho celebrem a l'estiu o tardor del 2020. En parlem l
llavors.

COPS I CAIGUDES

Així com quan arriba l'estiu, la programació de la tele s'omple de programes absurds, i les notícies
t'expliquen anècdotes per tal d'arribar als minuts d'emissió, em prenc la llicència de gairebé tancar el meu estiu blogger amb una entrada d'aquest estil, de pa sucat amb oli.
Tot veient Zona Zapping un dia d'aquests, vaig notar una doble emoció dins meu. Ens mostraven, com és habitual en aquest tips de programes, tot de cops, caigudes i patacades de diverses persones, ja sigui fent esport, ballant o en qualsevol estat. La primera pregunta que en venia era: Per què ens agrada veure com altra gent se la fot? La resposta sembla obvia; ens fa riure. Següent pas: si el que se la fot fos un mateix, potser, almenys en aquell mateix moment, gràcia no en faria ni mica. I és llavors quan arriba el quid de la qüestió. Veiem trompades i TROMPADES. Realment, hi ha vídeos que ens mostren unes caigudes o uns accidents, que semblen molt dolorosos, però dolorosos de debò. D'aquells que no rius i deixes anar un "uix", "ostres", "au"... que fa que per un moment (ja que la successió de vídeos és molt accelerat), pateixi per la salut de la persona que se l'ha pegat. Caure del revés, torçades de coll, la cara directa a terra... Com sabem que la persona que surt en aquell vídeo no s'ha fet molt mal de veritat? Que no hagi acabat a l'hospital, que no tingui una lesió greu... Et mig-calmes pensant que, home, si el vídeo és a la tele, la persona que l'ha filmat deu tenir certa decència de publicar-lo sabent que no hi ha hagut mals menors. Però evidentment, n'estem segurs? Veient el què són capaces les persones per tenir un minut de glòria, ni que sigui que la seva gravació té molts likes, ho podem assegurar, que la víctima està bé? No sé, cada vegada que ho veig penso el mateix. Suposo que per això hi ha imatges que et fan riure i altres que seguiran sent acompanyades per un "uix".

QUÈ MIREN ELS NENS AVUI

Darrerament he tingut la sort? desgràcia? de veure i/o escoltar diversos dibuixos animats de les
diferents cadenes de televisió. Algunes d'aquestes sèries són ja clàssics (Doraimon, Bob Esponja...), d'altres són "nous", entenent per nous dels últims cinc anys (Teen titans go, Somos osos, Casa de locos, Gumball, Ladybug...) i altres són clàssics però passats pels guionistes i dibuixants d'aquest segle (Mickey, Scooby Doo, Looney Tunes...).
Quina merda. Quina santa merda.
És molt decebedor l'estil i la qualitat d'aquestes sèries.
Per començar, la gran majoria repeteixen els rols masclistes de la nostra societat. Es burlen de les nenes, no són gens protagonistes... En gairebé totes les sèries les presenten pàmfiles, porugues, preocupades només per l'aspecte... Per exemple, a Loud house (Casa de locos), és una família amb deu filles i un fill. Doncs evidentment, el narrador, i el personatge a partir del qual passa tota l'acció, és sempre el nen. O la Ladybug. Algú dirà, mira és una superheroïna, aquí sí que prima la dona... Doncs bé, per resoldre els problemes, sempre necessita l'heroi masculí, el CatNoir, i la seva alter ego és una noia enamorada del guaperes de la classe. A la resta de sèries, les noies són secundàries, a no ser que anem a Disney Junior i ens trobem La princesa Sofia, la doctora Juguetes, Elena de Avalor o Vampirina. Llavors apaeixen els anti-Disney queixant-se de com les presenten. De debò? Curts de vista. I d'oïda, perquè per molt cursi que pugui semblar, almenys les posen al mateix nivell.
Continuem amb les relacions entre els personatges. En gairebé totes, el ser popular, o el fet de normalitzar el bullying és el pa de cada dia (o de cada capítol, més ben dit). Com es fiquen entre ells, com es tracten, com es menyspreen... no és res més que la font d'on beuen els nostres nens i que després interioritzen com a normal i reprodueixen ales escoles. Els progres diran que ja estic demonitzant a tele, i no és així, demonitzo aquestes sèries que sota l'aparença de fer riure i tenir entretingudes les criatures, els van donant valors erronis. Al final del capítol sempre s'arregla, sí, i es diu que allò no pot ser, però el nen ja ha vist la situació, i com en aquell moment feia gràcia.
El tracte als adults (en especial pares i mestres) és francament per plorar. Mireu els pares del Nobita (el pare sempre a la feina, la mare a casa sempre histèrica...) o qualsevol dels altres.
I el llenguatge és la traca final. Parlen ja no de manera col·loquial, sinó absolutament de manera vomitiva. Els "mola" serien genials si només fossin ells, però la quantitat de frases fetes que s'utilitzen per tal de porta els nens a la joventut abans d'hora és increïble. I sí, ho torno a dir, a les sèries i pelis Disney no passa. Tots els que hem crescut amb Disney no crec que siguem més panolis que els altres, o si més no, no ens ha passat res. tenim clar que les princeses no existeixen i ja està. Almenys hi ha respecte, delicadesa, bones intencions... coses que en les sèries de la resta de canals no trobarem. Segurament, aquests dibuixos nostrats han quedat desfassats avui en dia, però segur que es poden fer dibuixos nous o vels dignes. Les noves versions de Mickey, Looney Tunes o Scooby doo, cauen en el parany de convertir aquells dibuixos en un seguit de despropòsits que en nom de la modernitat han destrossat uns personatges. I els nens van empassant sense que siguem gens conscients.
I sí, si no agrada, sempre pots tancar la tele, i tant! Llavors passem del conflicte 1 al conflicte 2.