CONTRAATAC?

Tots tenim al cap la imatge als vagons de metro. Genet i gent asseguda, dreta, i amb els ulls clavats en el dispositiu mòbil que té a les mans. Des de fa molt temps, l'addicció al mòbil supera qualsevol altra, amb l'enorme desavantatge que suposa el fet que no se li veuen efectes nocius. Antiquat seria l'adjectiu més amable pels què veiem aquest problema com a tal, i més quan es va infiltrant amb una facilitat increïble i davant la permissivitat de molts educadors (tant família com escola) en els nostres infants i joves.
Però anem al què anàvem. Al metro, qui més qui menys està connectat. Uns miren correu, altres el whatsapp, xarxes socials, vídeos, el què sigui. Moltíssima gent no aixeca els ulls per mirar el seu voltant.
Però oh, sorpresa, des de fa uns dies, m'ha semblat veure augmentar el nombre de gent que està llegint un llibre... de paper!!! No sé. Potser ha estat casualitat. Potser han estat flors (que no fan estiu). Però almenys aquesta sensació em fa respirar alleujat pensant que no tot està perdut, almenys en el 100% de la nostra societat. La meravella va ser quan davant meu, en un seient de 4 persones, tres (tres!!) tenien un llibre entre mans!!!. I una mica més enllà se'n veien dos més. Sembla mentida que un fet tan normal sigui vist com una anomalia. Malauradament, hi ha molta més gent que ni se'n va donar, senyal que som encara inconscients del problema. Perquè sí, és un problema. A veure si la lectura de llibre normal (el digital no compta) torna al lloc que es mereix, a les nostres mans (mai més ben dit). Perquè ja ho diuen, en l'
època en que més comunicació hi ha, menys ens parlem.

MERLÍ THE END

Finalment s'ha acabat la sèrie Merlí, una de les sèries de més èxit de la història de Tv3, i que té el mèrit innegable de saber-se aturar a temps. El més típic en el món televisiu de l'actualitat i de ja fa temps, és allargar les sèries temporada rere temporada, de manera que van embolicant tant la troca que acaben perdent el seu sentit. Això els passa a sèries infumables, però també a les que, siguin considerades bones o no, tenen un punt atractiu per l'audiència.
Això és el què li ha passat a Merlí. Un professor de filosofia en un institut, que fa les classes d'una manera molt vivencial i que fa canviar els seus alumnes amb la seva implicació. Entremig, rames d'embolics amorosos de profes, de joves, de pares i mares, amanit amb tots els temes d'actualitat en el món dels joves, exceptuant segurament, un dels més importants, l'addicció a les tecnologies.
La sèrie té fans declarats i enemics acèrrims, però ha fet parlar a molta gent, i això ja és un què. Segur que a moltes classes ha servit com a punt de partida de molts debats. No, no està tan malament. És veritat que en alguns moments se'ls en va molt la pinça i exageren moltíssim, però també és el seu objectiu; no deixa de ser una ficció que busca audiència. I si per l'audiència cal exagerar alguna cosa, doncs es fa. Personalment, els claustres de les escoles no acostumen a ser com el de l'Institut Àngel Guimerà que apareix als capítols.
Així com la primera temporada va ser la sorpresa agradable de la temporada, i la segona temporada va ser més fluixa, cal dir que aquesta s'ha recuperat una mica. Sense arribar al nivell inicial, el fet que les trames s'haguessin d'anar solucionant feia que tot tingués més sentit. Les problemàtiques més treballades i no tan superficials, en general tot molt més madur. El capítol final va ser sorprenent i desil·lusionant a la vegada, però el millor per a aquesta sèrie que no deixava indiferent.
Per poc que li agradi, a en Francesc Orella segur que el cridaran pel carrer amb el nom del seu personatge més d'una vegada. Els joves, tenen camp per córrer i molts estan aprofitant l'oportunitat que els ha brindat la sèrie. Al meu gust, un dels personatges clau és el d'en Joan. Sense ser el principal, l'evolució que fa al llarg de les tres temporades és molt interessant i digne d'estudi. Molt bé. Els altres s'han mantingut sempre en una mateixa tessitura, però aquest ha passat per moltes fases, fent-se antipàtic i odiós més d'un cop i acabant al punt d'on va començar però ben canviat.
Adéu a Merlí, a veure quants cops en veurem la seva reposició en els propers estius...

OPERACIÓ URNES

El llibre Operació urnes dels periodistes Laia Vicens i Xavier Tedó, explica tot el procés de compra, fabricació, i sobretot trasllat d'urnes arreu del món fins arribar als col·legis electorals de l'1 d'octubre. Comença presentant el personatge clau, un Lluís, que és el responsable de la compra i organització principal. a partir d'ell, es va ramificant tot el grup de persones que ho van muntant, fins ser un nombre molt important de gent que van ser fidels a dues coses: a l'objectiu final, el referèndum, i al secretisme més absolut.
Emociona llegir com persones de tot tipus van col·laborar transportant o amagant les urnes, sabent que hi havia milers de policies buscant-les. Omple d'orgull i satisfacció saber que no en van trobar ni una, però és que ni una. Tots els seus serveis d'intel·ligència, espionatge, i forces brutes en funcionament i quedant en ridícul quan aquell diumenge les urnes van anar apareixent una darrera l'altre als punts de votació. Aquest ridícul no ens l'han perdonat mai, i així estem avui en dia, encara amb presos polítics i gent citada a declarar contínuament. El grau de repressió és tan bèstia que sembla mentida que seguim fent vida normal.
Jo personalment m'he sentit orgullós de la feina discreta de tanta gent, de com se la jugaven. M'emociono pensant en com se sentien ells amb una o més urnes a casa, allà amagades. Em neguiteja quan llegia aquells moments que narren com se sentien vigilats o quan havien de canviar de plans perquè tenien policies massa a prop. M'indignava quan llegia, amb les imatges que em venien al cap, els cops de porra del dia 1. I llavors era i és quan em pregunto si després de tot el què vam viure aquell dia, podem fer com si res, podem tirar enrere i començar de nou. No pot ser. Ni oblit ni perdó. No podem seguir igual. Hem de tirar endavant, fins el final, caigui qui caigui. Hem d'anar amb el cap ben alt i seguir defensant la nostra llibertat, el nostre país, la nostra senyera, i aconseguir ser un estat independent.
No podem restar impassibles mentre seguim veient mostres d'odi, menyspreu i mentides (quantes mentides) sabent i recordant el dia 1 d'octubre. No, No ho deixarem passar. Hem de seguir lluitant. Aquest llibre va bé per refrescar memòria per si de cas algú, amb els temps actuals encara vol repensar-s'ho. El què van fer els organitzadors, des del principal fins els últims, i tots els que van patir la violència de la policia, es mereixen que seguim lluitant fins a aconseguir-ho.

UN ADÉU IMPENSABLE

Va ser un xoc. De cop i volta, mentre fas la ronda a la web de notícies, els ulls s'obren en llegir una frase que em deixa glaçat: Dolores O'Riordan mor al 46 anys. Cada dos per tres llegim morts de personalitats, celebritats, normalment grans, i que et fan deixar anar un "ostres". Però poques vegades m'he sentit tan colpit com aquesta.
No la coneixia personalment, és clar. No deixa de ser una cantant. Però caram... per mi ja sabeu que The Cranberries es trobava en el top five dels meus gustos musicals, més concretament en el número 1. Des de les primeres cançons que els vaig sentir, Zombie i Ode to my family, que em vaig enamorar d'aquell timbre de veu, d'aquells solos que deixava anar en moltes de les seves cançons. Renoi, és que estem parlant de gairebé vint anys sent la banda sonora de la meva vida!
Pocs grups han estat tan escoltats per mi en directe com ells. De fet, si descomptem els catalans, són el grup que més he anat a veure: l'any 1999 la primera vegada, el 2002, el 2007 (quan va venir en solitari), el 2010 a Badalona, el 2012 i finalment, no fa ni dos anys, el 2016. Tots. Hi vaig anar a tots. Cantar amb ells algunes de les seves cançons més mítiques era una sensació increïble. Des de la immortal zombie a totes les altres. És que faria una llista interminable de cançons que he cantat com un boig per tot arreu.
I ara resulta que ja no ho podré fer més. Només la sentiré als cd's, al cotxe, a l'ordinador... Quina pèrdua, la veritat. Per mi ella i el seu grup han estat un referent musical de primer nivell, i com deia, la seva música m'ha acompanyat en molts moments de la meva vida. Per mi la Dolores i les seves rareses ja són immortals. Descansa en pau, i allà on siguis, seguiràs sentint com cantem fort: "In your head, in your head...", o fins i tot "macarrons, macarrons, que bons que són".

STAR WARS: THE LAST JEDI

Podria començar a parlar de la vuitena pel·lícula d'Star Wars (sense comptar Rogue One) dient meravelles, que si és genial, trepidant, genial, etc. Peò també vull ser honest i afirmar que he xalat molt de la peli, sí, però sobretot quan ja duia una hora assegut a la butaca.
Dura ni més ni menys que dues hores i mitja, i he vist dues pel·lícules amb ritmes diferents. Una hora ben bona al principi on passar, passen poques coses, i el ritme és més aviat lent. Però ai las! A partir de la meitat del metratge, els esdeveniments es precipiten i les escenes amb acció, ritme, emoció... es van succeint contínuament. La veritat és que si la pel·lícula fos només aquesta segona meitat, estaríem davant d'un prodigi del cinema d'aventures i ciència ficció. Recuperen aquell estil tan nostrat de la saga en què hi ha tres o quatre escenes diferents al mateix moment on es mostren tres o quatre desenllaços de la trama segons els protagonistes on es troben i en quina situació. Aquestes escenes es va alternant donant-li un ritme alt d'acció. A més, tenen lloc alguns moments que no t'esperes quan saps que hi ha una tercera part d'aquesta nova trilogia al forn. tal com han deixat la història, els guionistes tindran una feina de por per tal de donar forma al desenllaç final i que els quedi una cosa digna i creïble.
Els nous personatges han agafat la força necessària per fer-se un lloc a l'univers d'Star Wars. Tant la Rey, com el Finn, en Poe, en BB8 i també en Kylo Ren, Snooke, l'almirall... tots fan la seva feina i es guanyen el seu lloc, deixant clar que no són personatges secundaris. Tot i que no ho tenen fàcil al costat del Luke, la Leia i en Chewbacca, com tampoc amb el record d'en Han Solo i la resta... És impossible arribar al seu nivell.
En definitiva doncs, la puntuació que li dono, tot i la primera part més sossa, és d'excel·lent, sense cap mena de dubte.

ORIGEN

M'encanta aquesta sensació de buscar moments per llegir un llibre. Ja he dit moltes vegades que per saber si un llibre m'agrada o no, és veure si només el llegeixo al metro o bé per casa cada vegada que tinc cinc minuts. I en Dan Brown, amb la nova aventura d'en Robert Langdon, ho ha aconseguit.
Origen és el títol d'aquesta nova trama, que a més a més, té un al·licient espectacular. Gran part dels esdeveniments tenen lloc a Barcelona, amb els edificis de Gaudí com a protagonistes, apart d'altres elements (com Montjuïc...) Que un llibre que llegiran milers de persones, d'un autor i un protagonista famosos a tot el món, amb la possibilitat d'adaptació al cinema amb en Tom Hanks, hagi escollit la nostra ciutat és propaganda gratuïta! I la veritat és que feia pessigolletes seguir la història amb aquest rerefons. Sí, també apareix Bilbao, Madrid.. però no tant. Malauradament, i amb els temps que corren, es posa poc de manifest la cultura catalana, s'esmenta poquet al meu gust.
Sobre el llibre, ja he deixat clar que senzillament molt bé. Dinàmic, espectacular, intrigant... tots els adjectius ja coneguts a aquesta col·lecció de Dan Brown. He de dir però, que a mesura que s'acosta el final, al meu parer es va desinflant una mica. Tot té la seva lògica, és clar, però s'alenteix molt a les darreres pàgines i li manca una mica més d'espectacularitat. La sorpresa habitual de qui està darrere de tot, l'he descobert abans que es faci públic a les pàgines, tot i que no va ser fins la pàgina 500 que ho vaig començar a sospitar. Tot i això, ben resolt. És, si més no curiós, que altra vegada es repeteixi algun patró, com que al professor Langdon l'acompanya en la seva aventura una noia. Es podria parlar de certa repetició en l'esquema, però bé , tampoc molesta que sigui així, i més en aquest cas, en què el personatge femení té certes vinculacions amb la trama importants (bé, com a les altres novel·les, no?)
Aquesta vegada és la tecnologia i el nostre futur qui mana a l'argument, i fins i tot apareix el fantasma de la idea de Terminator en algun moment. Sigui com sigui, he devorat aquest llibre com no feia potser des dels temps de la trilogia de Mig rei o el darrer lliurament de Harry Potter. Però insisteixo que potser es desinfla al final, no per la part de descobrir els culpables, sinó per la resolució de la temàtica.
Un últim apunt, sobre els protagonistes secundaris: la casa reial espanyola, els franquistes, l'església, la història d'Espanya dels últims anys... Tot i que al final s'arregla una mica, durant bona part de la trama, molt ben parats no els deixa, però que gens ni mica. Antiquats, gairebé hereus de la dictadura, uffff... no deuen estar molt contents a les espanyes... Només dir que el Rei té un hereu d'uns 40 anys que es vol casar amb una dona de poble; us sona?

MÉS DEL MATEIX

Comencem forts el nou any. Durant aquestes darreres setmanes anava visionant gràcies de nou al web www.seriesencatala.tv la vuitena part (o més nen dit, la primera part de la vuitena) de The walking dead.

No ha estat la temporada més decebedora, només cal recordar l'entrada de The walking dead - Z, però clar, la cosa no està per fer salts d'alegria. Aquesta nova tongada de capítols té moments força interessants i entretinguts, combinats amb altres força prescindibles, però el problema és un altre. Tens la sensació de que estan allargant descaradament la trama. Ja fa força temps que estem presenciant la lluita entre dos bàndols, el del Rick i el d'en Negan. Un continu de "ara et dono jo, ara em dónes tu". I quan semblava que aquesta temporada era ja el desenllaç... PATAPAM, tot torna a estar igual que al principi. És qüestió d'anar passant capítols i no avancem. Tot continua igual. I clar, arriba un moment que penses que ja n'hi ha prou de la broma. Quan ahir vaig veure el darrer capítol, o més ben dit, a mesura que l'anava veient, ja m'adonava que això acabaria igual que fa mesos que ens trobem. No s'ha arreglat res de res, de manera que la propera tongada d'episodis, seguirem tenint més del mateix.

La màgia de les primeres temporades, on la presència dels caminants era principal, i les lluites entre els principis dels protagonistes i les seves reaccions morals eren el més interessant, s'ha anat esbiaixant fins trobar-nos en una sèrie de lluita entre clans, amb algun zombi per allà al mig molestant. 

Entenc perfectament que els fans dels còmics, de la història original estan no decebuts, sinó molt emprenyats, i a les xarxes i per tot arreu demanen la dimissió dels guionistes actuals. No sé com acabarà això. Per ara, esperem que els nous capítols que han d'arribar en un parell de mesos, donin un veritable tomb a la sèrie o que siguin ja el punt i final.