dimarts, 27 de febrer del 2018

BREU RETORN

Dissabte passat vaig participar en una jornada d'introducció al mindfulness a l'escola. Només aquest fet ja donaria per més d'un article, però ho deixarem per més endavant.
El cas que ens ocupa és bàsicament per l'espai físic on es va desenvolupar la jornada: a Blanquerna, l'escola universitària de magisteri on vaig treure'm la carrera uns llunyans anys entre el 1991 i el 1994. Si n'ha plogut, des de llavors... Però tampoc és el pas del temps el motiu d'aquesta entrada.
Tornar a entrar en aquella facultat, recórrer els passadissos, una aula, i sí, el bar a l'hora el descans, em van portar a la memòria força anècdotes i històries diverses d'aquella anys de la meva joventut.
La meva relació amb Blanquerna va ser especial. La veritat és que li agraeixo el fet que en el fons, allà em vaig treure el títol i que, potser injustament, em va obrir les portes de la meva feina actual, ja que ens sembli bé o malament, buscaven nois de Blanquerna just quan doblaven línies. Per tant, li dec almenys, el seu nom en el meu currículum. Però la veritat, poca cosa més, gairebé res més.
A primer de carrera tot eren rialles, passar-s'ho bé, fàcil molt fàcil. A segon, ja vaig començar a detectar certes mancances a nivell pedagògic, instrumental, i vaig iniciar un període de descontentament que feia notar amb les coses que em semblaven injustes o il·lògiques. Cal aclarir, que no era només jo, sinó un grupet. Ens anomenàvem "La resistència", perquè en el fons, aquella carrera seguia sent un joc. En aquell segon any, les nostres idees i reivindicacions, feien certa gràcia al professorat. Llavors va arribar el tercer any. Nosaltres ens vam tornar encara més crítics, però ens vam trobar amb un professorat menys empàtic i poc amant de les causes nobles. No els vam caure en gràcia i va ser un any més dur perquè les nostres reivindicacions queien en sac mullat.
Vaig arriba a fer un escrit on denunciava que Blanquerna semblava més una fàbrica d'inútils, ja que hi havia la sensació de que regalaven el títol, i hi havia força gent que estava allà sense cap mena d'interès en l'educació. Potser us pregunteu, qui érem nosaltres per tenir aquesta opinió dels nostres companys? Segurament no era molt correcte aquesta manera de tenir prejudicis davant de totes les "niñas bien" que estaven allà, però pels qui em coneixeu no us estranyarà que tingués aquesta visió tan crítica. El quid de la qüestió és que aquest document el vaig ensenyar a un dels professors de la institució i em va comentar que tenia tota la raó, però que el sistema allà estava fet així i que no s'hi podia fer res. TOMA CASTANYA!
En fi, com que ara escrivint m'han anat venint força més records encara al cap, crec que dedicaré alguns escrits a aquella època de la meva vida. N'hi ha per riure (almenys a mi me'n fa).

dijous, 15 de febrer del 2018

FERDINAND

El meu primer contacte amb aquesta pel·lícula va ser a la manifestació de Brusel·les del passat desembre. Sorpresa gran quan descobreixes un autocar ple d'independentistes amb propaganda d'una pel·lícula sobre... un toro!!! Ja té nassos la cosa!! Clar que pitjor deuria ser per als ocupants del bus...
Al tornar, pocs dies després vaig descobrir el tràiler de la peli, i tot i veure alguna situació divertida, la sola visió de la cursa de braus, em feia venir esgarrifances. A continuació va venir el saber que aquest conte no era "made in Spain", que fins i tot el van censurar i que la pel·lícula era nord-americana. Tot i això, els pèls encara se'm posaven de punta imaginant-m'ho...
Tornats de vacances, arriben imputs de que és molt divertida, que si fa gràcia, que si "no es nota" el regust canyí... De manera que un dia d'aquest mes, amb el MEC, ens dirigim al cinema a veure-la (tampoc hi ha massa coses millor).
Amb tota la meva bona fe, em disposo doncs, a veure la pel·lícula del toro. "Frenadol", que en diu el MEC. Conclusió? KK. No em va agradar massa, sobretot si la comparem amb les obres mestres del cinema d'animació. Però és que fins i tot algunes pelis més aviat simples, i ximples, em semblen millors que el Ferdinand aquest.
A veure, la pel·lícula no és que estigui malament, apart de ser massa llarga. Li sobra ben bé mitja hora de metratge. El problema és que la visió de les banderes, i sobretot, l'espectacle de la "corrida" al final, a mi em feien venir ganes de vomitar. Aquella "arena" està plena d'espectadors que venen a veure com maten l'animal, i per molt que al final li perdonin la vida, (perdó per l'espòiler, però tampoc és cap sorpresa), estan allà com a públic d'un xou denigrant, fastigós i merdós. No m'agrada que presentin com a gent normal els que gaudeixen de la tortura d'un animal i ho venen com a cultura. I per això, no m'ho vaig passar bé amb la pel·lícula i no m'agrada que els nostres nens interioritzin aquesta escombraria com un fet propi, tal com pretenen els unionistes que tant ens estimen.

dimecres, 14 de febrer del 2018

CANSAMENT

Que aixequi la mà qui no tingui aquesta sensació, la de cansament, cada dia des de fa ja molts, quan escolta les notícies que parlen de la situació del país.
Personalment, em costa entendre el què passa. Aquesta situació d'ignorància per una banda, de sorpresa per l'altra, d'incredulitat i diguem-ho també, d'indignació, ens està fent molt de mal. Com pot ser que siguin incapaços d'arribar a cap acord per a tirar endavant el mandat de l'1 d'octubre? No dic de fer-lo real, que ja sabem que això costarà, sinó de que es posin d'acord per seguir caminant en aquella direcció!!
Aquesta sensació l'hem tingut ja altres vegades. i sempre ens deien: "Tranquils, que ens posem d'acord i ho fem". I era veritat, ho feien. Però cal cada vegada que hi ha un canvi d'escenari viure la mateixa història? Cal llegir i escoltar com es tiren els plats pel cap? Cal donar aquesta imatge de poca seriositat davant el món? Amb tot el què es va aconseguir, de debò ara heu de fer aquest numeret?
Remiro les imatges del dia 1; penso en la Muriel (avui que fa dos anys que va morir), i en tots els altres lluitadors del país que s'avergonyirien d'aquest espectacle; escolto les mentides dels partits polítics espanyols i els seus mitjans de comunicació; assisteixo al continu degoteig de persones pels jutjats citats a declarar. I davant de tot això, encara tenen la barra d'estar-se discutint? No tenen vergonya! Ho sento, però no en tenen. Em faig reus de veure com són incapaços de netejar-se la merda dins de casa seva que ho han d'escampar als quatre vents, davant les rialles dels nostres contraris. No , no ho entenc. I em fa molta ràbia.
Tothom diu que res tornarà a ser el mateix després de l'1 d'octubre. Així ho vull creure, que no hi ha camí de retorn. Però necessitem que els líders polítics facin el què els hem demanat. Renunciar a tot pel país. Perquè si no hi estaven disposats, no haver-se presentat. Així de clar. Si no volien arriscar-se, haver-se quedat a casa.

dimarts, 13 de febrer del 2018

DUNKERQUE

En Christopher Nolan és un director de cinema dels especials. Despectivament podríem dir dels "rarets", i els experts dirien que és un director de culte. Les seves pel·lícules tenen, totes, un punt de cosa estranya, ja sigui l'argument, la manera de ser filmada, el muntatge, la música... Sempre hi ha un punt de quedar-te amb cara de moniato perquè no s'entén res.
Segurament l'exemple més clar és "Origen" amb el Leo Di Caprio. Potser algun dia que tingui temps me la remiro per veure si entenc alguna cosa que mereixi la llargada que té. Director també de Memento, Insomnia, i les darreres parts de Batman (les més fosques, és clar).
I llavors arriba Interestelar, que tot i les seves rareses que ja vaig comentar, em va agradar força i forma part de la meva videoteca personal.
Dunkerque, la seva darrera pel·lícula, explica el fet real de la segona guerra mundial, quan assetjats per l'exèrcit alemany en aquesta població francesa, cal organitzar un rescat amb l'ajuda de civils que viuen als pobles de l'altre costat del canal de la Mànega. La pel·lícula no desmereix la reputació del seu director. Diàlegs gairebé inexistents, quatre trames diferents que acaben convergint en una sola, parts que no s'acaben d'entendre, una música angoixant que et fa posar nerviós... tots els ingredients habituals del seu cinema.
He de reconèixer que en algun moment em veia temptat de tancar la tele i deixar-ho estar, però tampoc era tan horrorosa. És que de fet no ho és, està força bé, però no hi vaig acabar d'entrar fins gairebé la darrera mitja hora. Ben filmada, molt real, crua com era la situació, però en el fons a mi m'agrada una mica més de teca en el guió. Interessant i recomanable, però amb bones dosis de respiració.

dilluns, 12 de febrer del 2018

SOTA L'AIGUA

Per a un escriptor o escriptora, escriure una segona novel·la després que la primera fos un èxit dels sonats, ha de ser difícil. En el cas que ens ocupa, Paula Hawkins va escriure "La noia del tren", que es convertí en best-seller, sobretot gràcies al boca-orella, i només faltava el típic productor de cinema que aprofitant l'embranzida, en va comprar els drets i van filmar la pel·lícula al cap de molt poc temps (llibre el 2015, pel·lícula el 2016). Doncs molt no li va costar a l'autora, que l'any passat va publicar "Sota l'aigua".
Personalment, m'ha agradat més aquest nou llibre que no pas el primer. Manté el format d'escriure partint de les experiències d'un personatge, tal com va fer a l'anterior o com coneixem molt bé dels llibres de "Joc de trons". Però així com a La noia del tren, eren sols tres personatges els que anaven descrivint la trama, en aquest cas, la cosa s'amplia molt, superant la desena de personatges explicant-ho tot. Però la veritat és que està molt ben lligat, de manera que quan deixen el capítol en què es parla d'un personatge, enllaça amb un altre però a partir d'aquell moment, fins i tot descrivint el mateix fet des d'un altre punt de vista. Diguem que ha fet un "más difícil todavía", i se n'ha sortit molt i molt bé.
El misteri d'aquest gorg on al llarg dels anys han mort ofegades un bon grapat de dones, on es barregen diverses històries et fa estar en tensió i amb ganes de saber més i més. Els personatge, tots molt marcats, estil Stephen King, et fan tenir de seguida una idea de com són. Apareixen també fets polèmics, que lluny de voler fer safareig, també posa sobre la taula el punt de vista contrari, que et fa pensar una mica més enllà del típic prejudici i linxament del protagonista.
He anat llegint les pàgines amb ganes i ja sabem que això és bona senyal. Ha estat el segon llibre de ficció de l'any, i per ara, tots dos molt bé! Anem pel bon camí!