ENCARA ENS FALTA

Dimecres passat El Barça femení va quedar eliminat als quarts de final de la Champions League a mans de l'equip de l'Olympique de Lyon.
Justament fa dos anys que seguim l'equip, degut a l'eliminatòria de Champions que van jugar també per Setmana Santa el 2016, que també van caure eliminades per franceses, aquest cop les del PSG. Des de llavors hem estat seguint l'evolució del Barça, i anant a veure-les a molts partits, tant al Miniestadi com a la Ciutat esportiva, coneixent les jugadores, etc.
Aquest any, després de dues rondes, van quedar aparellades amb el Lyon. Ja és tenir mala sort. Ni més ni menys que les campiones d'Europa dels dos últims anys, un potencial estratosfèric. unes bèsties. Compten els seus partits per golejades. Excepte en que van perdre amb el PSG, tot són 5 a 0, 6 a 0, 7 a 0, 8 a 0, i alguns encara més. Sempre a zero. Increïble. I arriben les nostres noies, que aquest any han ofert partits molt macos, i d'altres més xurros, però que compten amb una molt bona plantilla, tot i que darrerament, els resultats no justifiquen aquest potencial. Dóna la sensació que tenen aquella idea de que poden guanyar sense baixar de l'autocar, i estan molt equivocades. Van començar amb molta força, ganes de guanyar, d'anar al màxim, però s'han anat diluint, de manera que ara ja estan sense Champions, i depenent de l'Atlètic de Madrid per guanyar la lliga. Ara mateix, el que sembla fàcil és que les matalasseres no guanyin tots els partits, però les nostres tampoc.
Contra l'Olympique ho van fer molt bé, i van caure molt dignament. Allà, van perdre per 2 a 1, convertint-nos en el segon equip que els feia un gol aquesta temporada! I aquí, van guanyar les franceses per un gol fantasma (no ho era!), només per 0 a 1. És a dir, que defensivament estem molt bé, genial que en dos partits només ens fessin 3 gols, i un que no ho era. Però clar, apart de que no ens marquin, nosaltres havíem d fer algun gol. I darrerament, està costant molt. Tenim la millor jugadora d'Europa (Martens), la Toni Duggan, l'Andressa Alves, l'Alèxia i companyia. Però noi, xuten poc i malament. Se les ha d'apretar una mica més, sembla que l'entrenador nou està ara mateix cometent els mateixos errors que el seu predecessor, perquè ens passa el mateix.
Queden molts pocs partits per acabar la lliga i esperem que els guanyin tots, que es posin les piles, i que es posin a jugar com saben, sense pensar que són millors que les altres. Ho són, però ho han de demostrar. Nosaltres seguirem al seu costat! Som-hi!! I a veure si de mica en mica, anem sent més aficionats, que només omplim per vacances, i després als partits de lliga som poquets!

RECORDS DE SEGON

Seguint amb els records de Blanquerna, cal dir que segon va ser un any clau. A primer havíem descobert certes incoherències entre la manera de fer de Blanquerna, una filosofia un pèl allunyada del què entendríem per "ensenyar l'ofici als futurs educadors de la infància". Així que entre uns quants, mentre anàvem fent la carrera, vam voler fer evident el nostre descontentament. Recordant una llunyana sèrie de ciència ficció, V, ens vam posar de nom "La resistència", i ens agradava posar en entredit les maneres d'ensenyar d'alguns professors, i la visió comercial de la universitat per sobre de l'educativa. Recordo amb tendresa (jejejeje) la novatada decent que vam fer als de primer, deixant-los sense cadires en una aula i amb totes elles ocupant-ne una altra, juntament amb una noia fent-se passar per mestra i fent-los embolicar de valent. O també recordo anar enganxant proclames en contra del preu de les fotocòpies o altres injustícies formals que es feien. Nosaltres anat enganxant, i altres desenganxant darrere. Va ser un any molt divertit gràcies a tot això, comptant amb l'aprovació dels professors perquè "els fèiem gràcia".
A nivell dels ensenyaments rebuts, la cosa no millorava massa, tot i que no hi havia aquell desgavell del primer curs, ni professors tan impresentables. La veritat és que molt molt, no recordo, cosa ja greu de per sí. Diria que va ser l'any que a ciències vam treballar més la didàctica (per fi), mentre que a llengua ens perdíem per camins que distaven molt de "com dimonis ensenyar a llegir als nens" per exemple.

PUJA LA TEMPERATURA

Ritme frenètic. En només vuit dies, tres manifestacions. La primera de totes, ja prevista des de feia temps, en favor de l'escola catalana, i en contra de la repressió contra mestres. Malauradament, no va ser del tot unitària perquè sempre hi ha els típics tocanassos que ho van voler convertir en un clam anti concentrada. Tot i que no els va sortir, ja hi va haver els de la pell fina que no van voler assistir-hi. De vegades em penso qui és més imbècil.
Però quan la cosa va començar a descarrilar va ser divendres. La prèvia, l'intent fallit d'investidura d'en Jordi Turull el dijous. La veritat és que no deixava de ser un pegot. Fer-ho tenia tantes coses positives com negatives. Les imatges dels diputats que havien d'anar a Madrid l'endemà, acomiadant-se de tothom eren d'un impacte emocional molt bèstia. L'endemà començàvem el dia coneixent l'exili de la Marta Rovira. Els altres, a la tarda els empresonaven. Aquell vespre, primeres concentracions i mostres de rebuig. La veritat és que hi havia moltes ganes de deixar els clavells a casa, i els aldarulls van ser pocs però lògics.
La gran estava per venir. Diumenge, la policia alemanya deté el president i es comença a plantejar l'opció de l'extradició. Els alemanys, a punt de lliurar el president de Catalunya a la policia espanyola, igual com van fer l'any 1940 amb el president Companys. A la tarda, a Barcelona, dues manifestacions diferenciades. La multitudinària, amb desenes de milers de persones convocades en poc menys de dues hores (increïble), anava des de l'oficina de la Unió Europea fins el consolat alemany. Molta, molta gent. Molta, molta indignació. El resum és clar, la ciutadania diu "Ni un pas enrere". No s'entendria res que no fos seguir endavant, amb totes les conseqüències que això pot tenir. Si ara defallim, estem morts com a poble. Les altres concentracions, promogudes pels CDR, van acabar amb batalles campals. Ja sabem que hi havia infiltrats creant contenidors, provocant la policia, de manera que els mossos feien el què els havien manat (pegar catalans) i la gent autòctona s'encenia encara més per la ràbia. Res que no haguéssim vist abans, només que ara el fet que no hi hagi violència és molt important de cara a la contínua internacionalització del cas català.
Per part d'Espanya no n'esperem res que no sigui odi, mentides, i garrotades. El camí l'hem de fer nosaltres. Qui cregui que Espanya seurà a parlar per pròpia iniciativa és més il·lús que el que es pensa que un dia veurà vaques volant.
Què passarà a continuació? Tornarem a viure dies d'incertesa diària, de canvis sobtats en el guió. Nosaltres hem de seguir lluitant. Fi
ns el final.

RECORDS DE PRIMER

Com havia comentat a "Breu retorn", volia dedicar algunes entrades a la meva experiència a Blanquerna, l'escola de magisteri que em va permetre accedir a la meva feina actual.

Corria l'any 1991. El curs anterior havia començat física, però al mes de gener ho vaig deixar, entre moltes altres raons perquè ja veia que no volia fer allò, que hi havia una altra cosa que em cridava més. Aquell estiu, realitzant uns coma monitor uns campaments amb fills de treballadors de la Nissan, vaig notar que no m'havia equivocat en canviar una carrera per l'altra.

Així que arribo a Blanquerna, i de seguida descobreixo un món ple de barbies que volen ser mestres... "perquè m'agraden els nens". DIOS!!!! Aquesta és una de les fases més odioses per als que veiem en l'educació alguna cosa més que una guarderia. Però no ens enganyem. Segur que al setembre no era tan conscient d'això com ho sóc ara. Cerc que al llarg d'aquell primer any va ser quan vaig adonar-me que hi havia dues classes de mestres (encara que no sabés quina classe era jo).

No faré un llibre d'aquell any, sinó que només recordaré alguns dels fets més destacables.

Primer de tot, és clar, el grup amb qui vaig tenir la sort de congeniar: la Maria, el Rafel, la Virgínia, el Gerard, les dues Yolandes, la Lourdes... tots teniem una mateixa visió, o molt semblant i vam fer bones migues. Sort d'això.

Ho recordo tot molt fàcil, com una broma. Excepte pedagogia i psicologia, que hi havia força teoria per estudiar, la resta de classes eren poc més que un conjunt de dinàmiques amb poc aprofundiment. 

A matemàtiques, una mestra valenciana de l'escola del segle XVII ens torturava cada dia amb els seus mètodes propis de la Inquisició. Arribava a tancar la porta amb clau o perseguir alumnes pels passadissos!
A català, vam tenir una professora que no venia mai, i quan van posar un substitut definitiu, era un personatge estrambòtic, que ens feia cantar havaneres i ens posava matrícula d'honor si al final hi havia rom.
El mestre de psicologia era dels que més connectava amb els alumnes, però diguem que ara segur que seria sospitós per ser massa "proper", sobretot a les alumnes. Els seus comentaris de vegades anaven fora de to.
En definitiva, vam passar un curs de primer que poca dificultat vam trobar, i vam començar a posar en dubte que allà ensenyessin a futurs mestres. No enteníem de quina manera se'ns estava preparant per tenir una classe amb 25 nens i nenes al davant. Tots aquests dubtes ens van fer plantejar un curs de segon més reivindicatiu.
To be continued...

LA SEDUCCIÓN / SLOW CINEMA

És difícil ser "el fill de..". Sempre tens l'etiqueta enganxada i costa de treure, normalment perquè sempre el pare o mare ha tingut més sort. Mireu l'esport: què es pot dir de Jordi Cruyff? d'Enzo
Zidane? No tenen res a pelar. I en cinema, tres quarts del mateix. A la Sofia Coppola, el mal més gran que li va poder fer el seu pare va ser donar-li un paper important a El padrí 3. Però per sort per ella, de seguida va veure que la carrera d'actriu no era per a ella, i justament com el seu pare, va dirigir la seva carrera cap a la direcció i el guió. Evidentment, en Francis Ford Coppola és en Francis Ford Coppola, però la Sofia ha aconseguit crear un estil propi, diferent, i que l'ha portat a rebre uns quants premis i al fet que les seves pel·lícules sempre estaran acompanyades d'expectació.
Ara bé, si són bones o no, si agraden més o menys, això ja és un altre tema. Després de "The virgin suicides" i"Lost in translation", ahir vaig veure "La seducción", un remake d'una pel·lícula que ja es va rodar fa uns quants anys. En plena guerra de secessió als EUA, una nena del sud que viu en una escola per a senyoretes amb la directora, la mestra i 4 alumnes més, es troba un soldat ianqui ferit, a qui curen fins que el puguin lliurar als seus.
La veritat és que fa gal·la del què anomeno "slow cinema". La peli és lenta com una mala cosa. Bona potser també, però lenta, lenta. El tràiler enganya molt. En ell es veuen els fets més emocionants per a fer picar els possibles vidents. I la pel·lícula són les escenes del tràiler, més una hora i mitja de silencis, imatges de la casa, dels paisatges... Bé, és veritat, exagero una mica (moooolt), però la sensació és aquesta: que t'esperes molt més del què després t'ofereix la pel·lícula, sobretot si està acostumat a més acció.
Segurament tampoc ajudava que havia estat el dia amb febre, no havia dormit massa i estava cansat. Però va ser així. Potser en un estat més òptim hauria gaudit més i hauria observat detalls que segur em van passar per alt. Els actors i actrius són de renom i segur que fan molt bona feina. Però què hi farem, em vaig avorrir.

EL DIA DELS TRÍFIDS

No acostumo a rellegir llibres. Diria que molt poques vegades he agaft un llibre que havia llegit amb anterioritat per fer-ne un segona lectura. Que jo recordi ara mateix, només m'ha passat amb El senyor dels anell (tres vegades!) i tots els seus companys (El hòbbit, El silmaril·lió...). És possible que ho hagi fet amb algun altre, però no és el més habitual. Però des de fa uns dies, un altre llibre ha arribat a la seva tercera lectura, El dia dels trífids de John Wyndham.
Recordi que quan era nen, en feien una sèrie per la televisió, i encara tinc algun record, com el d'un carrer d'un poble, on els personatges estan intentant fugir d'un trífid. Sigui com sigui, vaig llegir el llibre fa molts anys, sóc conscient que ho vaig tornar a fer també fa molt temps, i ara ho he tornat a fer.
Segurament és aquesta novel·la la que em va batejar en aquest gust tan especial meu envers els llibres i les pel·lícules de catàstrofes mundials. Diguem que El dia dels trífids representa el meu primer cop.
La trama, trencadora en aquells moments, comença quan un homes es desperta en un hospital just el dia que li han de treure la bena dels ulls. Ràpidament s'adona que alguna cosa ha passat. No troba gairebé ningú, i els pocs que roba s'han tornat cecs. Resulta que la nit anterior, un fenomen atmosfèric de llums i colors va ser vist per tot el món, i això provocà la ceguesa. Evidentment, apareixen totes les fatalitats, desgràcies i intents de reconstruir un mon que ja no tornarà. I només falta afegir els trífids, una planta creada per l'home amb unes ganes d'evolucionar i acabar amb l'espècie humana força grans.
Altra vegada, com enfronta la humanitat una calamitat esdevé el nucli de la història, amb els corresponents dilemes ètics que xoquen amb la manera de viure fins llavors.
Cal dir que es nota que és un llibre de l'any 1951. La recent segona guerra mundial, l'inici de la guerra freda... són fets que planen per les pàgines del llibre. I una altra cosa que xoca, i més en una setmana com la que hem viscut, la de la vaga feminista del 8 de març, és la manera com es veuen les dones. Enmig del caos i la desgràcia, encara parla de si és bonica o no, de si podran comprar vestits o no... Són passatges que encara queden més antiquats que els més típics per l'any en què es va escriure.
En definitiva, bon llibre, que tard o d'hora tindrà la seva quarta lectura, si el color groc de les pà
gines no ho impedeixen.

MALAMENT

L'endemà mateix de veure a la tela el reportatge del Trenta Minuts: "addicció a les pantalles", vaig tenir la desgràcia de veure la imatge que adjunto al metro. Sí, ho sé, me la vaig jugar fent la foto i no ho hauria d'haver fet, però és que és tan fort!
No parlaré massa del reportatge. En ell s'alerta dels efectes nocius d'estar enganxats al mòbil. Es pot llegir el llibre de la Catherine l'Ecuyer, o qualsevol altre i et poses més al dia d'aquest tema. El reportatge en parla, però en algun moment pot semblar una paranoia del periodista o de la metgessa que denuncia els fets. I malauradament, ja hi ha mooooooolts especialistes de sanitat alertant d'aquest perill.
I renoi, trobar-se al metro un nen de menys d'un any, en un cotxet, exposat a la ignorància paterna... A la fot potser no s'acaba de veure bé, però el mòbil de la mare està acoplat al mànec del cotxet, i el nen està veient unes imatges tipus Baby Einstein (Satanàs per a alguns). Era increïble veure això. Em vaig quedar sense paraules. Com pot ser que en uns temps que hi ha tants crits d'alerta al voltant de la sobreestimulació i sobreexposició dels nens petits a les pantalles, hi hagi encara qui no se n'hagi enterat?
Bé de fet, potser sí que ho han sentit, però senzillament en passen, o bé no s'ho creuen, o bé són tan moderns que no poden negar al seu fillet no gaudir de l'espectacle. La veritat és que posa els pèls de punta, però malauradament no sorprèn. Quan a les diferents xerrades o reunions de pares poses atenció a aquest punt, et miren amb cara de "què vas a saber", "no fa mal", "els nens han d'estar al dia"... i perles semblants. Et sents ignorat. I quan pocs anys després tenen el problema, ja és massa tard. Però què he de dir, no? Si els mateixos pares estan enganxats!
Fa por, però segur que va ser el primer que veia, però no serà l'últim... La involució de l'espècie humana continua.

PENOSITAT

Hi ha un aspecte de l'exposició de Joc de trons de la qual vaig parlar a l'entrada anterior (Exposició a Westeros) que crec que val la pena comentar però no volia barrejar amb la mateixa.
Un cop entraves a l'exposició, començaves a gaudir de tot el material que hi havia exposat. Al costat dret, a l'esquerre o al davant, trobaves un rètol que explicava el què estaves veient, o et situava en quin indret podíem trobar aquells personatges. Estava escrit en tres idiomes: català (el primer), castellà i anglès. Sembla bonic no? Doncs i un rave! Resulta que a l'escrit en català, tots, TOTS els noms propis que fan referència a la trama, estan escrits en castellà! Així que, apart dels exemples de les fotografies, et podies trobar coses tan esperpèntiques com: "Quan arribem a el Muro, trobem la Guardia de la Noche amb el seu lord comandante Jon Nieve". Feia un mal d'ulls bestial el fet de llegir-ho. Però és que també feia mal al cervell i és clar, al cor.
Cosa número 1: Els llibres estan traduïts al català, així que coneixem perfectament el Mur, la Guàrdia de la nit i el Lord comandant Jon Neu. No cal tenir-ho en castellà. De fet, la sèrie també està subtitulada en català!
Cosa número 2: Encara que no estiguessin traduïts, queda penosa aquesta mena de barreja cutre-salsitxera.
Cosa número 3: Posats a filar prim, deixes els noms en anglès, que al cap i a la fi, ve a ser la mateixa tonteria.
I et preguntes: Per què? Tan poca autoestima tenim els catalans, que sempre hem de recórrer a la nomenclatura espanyola, com si fóssim una llengua de segona? Com es pot arribar a ser tan patètic? Una exposició, diguem-ne seriosa, amb un bunyol tan gran com aquest?
Ai no, que la situació del castellà a Catalunya és de marginació... no me'n recordava... La veritat que no ho he comentat a l'entrada on parlava de l'exposició, però he de reconèixer que aquest fet me la va amargar.

EXPOSICIÓ A WESTEROS

Quan ja només quedava una setmana per tancar, vaig acostar-me fins el Museu Marítim on hi havia instal·lada des de l'any passat una exposició sobre "Joc de trons". Gairebé a última hora, però o em podia deixar perdre l'oportunitat de veure què s'hi mostrava.

Per començar, com si fos una atracció, et fan passar en una saleta on en un pantalla veus un recull d'algunes escenes (tres minutets), i quan s'obren les portes, vas seguint per diferents ambients que volen representar cada un dels escenaris més importants de la saga. A cada espai, hi ha els vestits dels personatges i en alguns, també detalls, espases, accessoris... Sobre els primers, cal destacar que realment, veus el vestit exposat, i saps perfectament quin personatge és, ja que a part d'estar molt vist a la sèrie, estan col·locats en el típic posat del personatge en qüestió. I sobre els segons, cal dir que les espases fan il·lusió, així com la mà d'en Jamie o els ous de drac.

Un altre dels aspectes que fan aquesta exposició més interactiva, són per exemple, algunes de les fotos que et pots fer. Apart de la clàssica assegut al tron de ferro, hi ha una molt original en què gràcies a un joc de miralls, sembla talment que estiguis escalant el Mur. I com no, una foto que et fas i apareixes a la sala de les cares de Bravoos.

La visita va dura una hora, comptant l'estona a la zona de merchandising, que la veritat, no era massa espectacular, me l'imaginava amb molta varietat i moltíssima quantitat. I no era així, era força normaleta. La veritat és que se'm va fer curt, i potser m'esperava alguna cosa més. Però bé, no deixa de ser una bona experiència.