JESUS CHRIST SUPERSTAR

Subtítol: de la decepció inicial a l'apoteosi final

Pocs dies després d'assabentar-me que arribava al teatre Tívoli, i només per dues setmanes, ja tenia l'entrada a la mà. Ni més ni menys que Jesus Christ Superstar, l'òpera rock més famosa dels musicals, amb el permís de les altres obres mestres dels musicals existents. Però a més a més, en anglès (per fi no hauria de sentir la versió traduïda com m'havia passat amb Cats. Però és que a més a més en Ted Neeley, el Jesús original de la pel·lícula del 1973, era qui interpretava encara ara, gairebé 50 anys després, el mateix personatge!! Res em podia aturar en veure l'obra, ni tan sols el preu (aix...)
Assegut a la butaca, somric al veure penjat del sostre un teleprompter on va sortint la traducció. De debò cal? Si ens sabem les cançons i l'argument!! Què hi farem... Ara, si algú llegia la traducció, es perdia l'espectacle que anava a tenir lloc davant dels seus ulls... Però llavors
arriba la sorpresa! Just quan es comencen a apagar els llums, ens diuen que en Neeley està malalt i que el seu paper el farà el substitut. La decepció és enorme, no només en mi, sinó amb tota la gent que omple el teatre. Tot i el disgust, hi ha uns aplaudiments pe tal de no desanimar el pobre noi que havia de fer de Jesús aquella nit. Així que comença. Pell de gallina quan comencen a sonar les primeres notes amb el solo de guitarra amb una de les grans melodies que té l'obra. L'emoció de sentir aquelles cançons en directe, el cantar amb la boca tancada per no molestar els que seien a la vora, però també la boca oberta amb alguns dels girs visuals que li donen el punt adequat d'espectacularitat... els minuts anaven passant i la sensació de plaer era esperat una vegada i una altra.
Judes, com no podia ser d'altra manera, esplèndid. Aquelles cançons són impossibles de ser cantades malament, però l'actor que les interpreta, ho broda. Sense dubte, el millor. El noi que feia de Jesús, compleix molt digne amb la difícil tasca de fer oblidar el disgust de no comptar amb en Neeley. Tot va bé fins que arriba Getsemane. L'ovació quan acaba gairebé ensorra el teatre. Una cançó enorme interpretada brillantment per l'actor. Prova més que superada. Maria magdalena també ho fa molt bé, però si cal destacar algú més, és a en Caifàs. Mai havia sentit a un baix cantar tan baix. La seva veu arribava als soterranis més soterrats del planeta. Increïble. De la resta de l'obra, destaquen els números més marxosos amb els ballarins, i l'apoteosi final amb el Jesus Christ Superstar. Bestial. Comença amb una pantalla on es veu en Judes i tres ballarines cantat la cançó per les escales del Tívoli. I al cap d'uns minuts, te n'adones que no és cap gravació, és en directe, i entren a la platea cantant, fins que s'uneixen tots els artistes. El públic dret, aplaudint i cantant la cançó. Podríem haver estat hores i hores, però al final, tocava tancar la paradeta. Una meravella.

PROHIBIT RECITAR POESIA

NÚVOL GROC  (Carmen Moreno)

Ser núvol.

Ser un núvol blanc

estès enlairat enmig

d'un tros de cel groc.

 Dir-li bona nit a la por

i ser una amb el món.

Món? Món hostil, món fugaç

món que va i ve

món que no creu

món que oscil·la

món que divaga

món que no és món

(o és que jo

ja no sóc jo):

o tot del revés

o jo cap per avall

o és que senzillament

sovint

o més aviat

de vegades

sóc un núvol blanc

enmig d'un tros de cel

sense cap to ni color

 i jo vull que sigui

GROC!!

PROHIBIT CANTAR

Groc, groc, groc, 

és el vestit que porto

groc, groc, groc,

és tot el què jo tinc

perquè m'agrada 

el groc de la truita

i el meu amic és un cuiner. 

THE GREATEST SHOWMAN

El primer contacte amb aquesta pel·lícula va ser a través dels Twocats pel Gospel, que introduïen una cançó de la banda sonora en el repertori. La cançó, "This is me", té una força innegable, i de fet, era una de les nominades a l'òscar a la millor cançó d'aquest any. Escoltar, veure'n el tros a la pel·lícula, em van fer entrar amb bons ulls la història en sí, em va fer entrar el cuquet. De mica en mica, he anat escoltant la resta de les cançons, i no em desagradaven gens. Aprofitava per llegir alguna de les opinions, i la veritat, em desinflava perquè no la deixaven massa bé (nyonya, previsible, sense ganxo...) Però el passat dimarts, una altra de les cançons, Come alive, la començàvem a assajar amb els Twocats. Això no podia esperar més, així que a la primera ocasió que he tingut, l'he vist.
S'explica els origens d'un tal Barnum (real) que va crear espectacles de circ, combinant animals, personatges exòtics, figures de cera, de tot... Tot i que se'l considera, sobretot als inicis com un estafador, a la pel·lícula obliden la vessant polèmica i se centren en com crea el seu primer espectacle amb l'ajuda de persones com un na, una dona barbuda, un gegants, una parella de siamesos, trapezistes negres (eren el temps previs a la guerra civil). Sí que es veu la vessant oportunista, i que el seu objectiu és ser ric per demostrar als altres que ell (d'origen humil) era capaç d'arriba al cim, però queda diluïda per les ganes dels seus personatges a reivindicar-se. És veritat que hi ha tres o quatre trames, i totes són tractades potser massa superficialment, sense aprofundir en cap, i et dóna la sensació de estar davant d'una pel·lícula de tarda de dissabte. Però la música és molt bona, ocom a mínim, té força, i si ets una persona compromesa amb els drets humans i que odies les injustícies i el racisme, tens una nova pel·lícula per tal de treballar-ho i pensar-hi.
Ho sento benvolguts crítics, però tot i la senzillesa dins l'espectacularitat, a mi m'ha agradat veure-la, i gràcies als Twocats, cantar-la.