CAU

Ho tenim clar (o almenys així ho espero).
Sabem que en matèria catalana, PSOE i PP són iguals.
Sabem que ells també recolzen el 155 contra Catalunya.
Sabem que en les seves files hi ha feixistes, racistes i xenòfobs com al PP.
Sabem que ens seguiran insultant com sempre.
Sabem que han mentit, menteixen i mentiran igual que els altes.
Sabem que ens titllaran de violents, tot i ser ells responsables en part de la violència unionista viscuda als nostres carrers.
Sabem que són corruptes com els altres.
Sabem que no canviarà res.
Sabem que fa 4 des volien canviar la llei per adaptar el delicte de rebel·lió al cas català.
Sabem que canten "A por ellos" amb la mateixa força que els altres.
Sabem que Sànchez no és pas millor.
Sabem que tampoc dialogaran amb el nostre govern.
Sabem que no deixaran anar els presos polítics.
Sabem que no ficaran a la garjola els violents d'ultradreta que ens amenacen.
Ho sabem.
Però tot i això, deixeu-nos sentir una gran alegria pel cop de peu al cul al president d'Espanya i a tots els seus sequaços. Deixeu-nos brindar per la marxa del majordom Millo. Deixeu-nos picar de mans per veure'ls desfilar amb la cua entre cames.
I després de la celebració. continuem lluitant contra un enemic diferent, però que no ens donarà tampoc treva.

NO ÉS POR

És curiós, o potser més aviat misteriós, constatar que en cinc mesos (cinc!) tan sols he fet un parell d'entrades comentant la situació política del país. Com pot ser, que si Catalunya és el tema líder del bloc, només en parli dues vegades tenint en compte tot el què està passant?

D'aquí el títol: "No és por". Es podria pensar que davant de les acusacions i conflictes que hi ha hagut en algunes escoles sobre les opinions dels mestres, hagi optat per la prudència. Seria força inútil, ja que un cop a la xarxa, ja s'ha de mostrat que no busquen les últimes piulades, sinó que van directes a l'hemeroteca... En el meu cas, no és això. He parlat d'indignació i de dignitat, de justícia i d'injustícia, de llibertat, de cansament... Potser el què em passa és que ja no tinc paraules per descriure el dia a dia del país. Són tantes coses... Per on tirem? Per la ràbia que segueixen produint les imatges de l'1 d'octubre, ara que n'han sortit algunes d'inèdites? De la indignació de veure com els unionistes campen pels nostres carrers insultant-nos, agredint-nos sense que els passi absolutament res, mentre que qualsevol aixecada de veu nostra és enviada als jutjats? Parlem de la incomprensió de la vida política? De com s'ha estat intentant muntar un govern que al final, sigui qui sigui no els agradarà i ens seguiran fent la vida impossible? De la tristesa de veure com els presos i exiliats continuen privats de la seva llibertat mentre que als peperos corruptes se'ls deixa en llibertat o segueixen campant al seu aire? De la situació a les escoles? Del què ha passat a l'Institut el Palau de Sant Andreu de la Barca?

És que n'hi ha tantes de coses, que realment ja no saps què dir davant de tanta infàmia. Però l'esperit combatiu hi és. Seguirem lluitant com sempre, fins el final.

DETROIT

Detroit és una pel·lícula que et manté amb el cor encongit des del minut 1. Seria una d'aquelles que com ho va fer "Mississippi burning" fa molts anys, et mostra la brutalitat, el racisme, la injustícia que hi havia als USA no fa massa anys vers els afroamericans.
Explica el cas verídic dels disturbis que hi va haver a la ciutat de Detroit a finals dels anys 60 entre la policia i els barris on vivien o malvivien la majoria de la població negra. Van ser dies d'enfronatments, saquejos, i com explica el film, morts. La veritat és que posa els pèls de punta veure fins on arriba l'odi de molta gent. Això sí que és supremacia racial. En moments determinats aguantes la respiració perquè vols creure que no pot acabar malament, que al final no passarà el què aquells animals van fer. Però sí, passa.
Així que com a pel·lícula, molt bé perquè realment t'atrapa i et fa viure allò que veus, encara que no t'agradi. Aquest tipus de llargmetratges són importants que se segueixin fent, que se segueixin veient, perquè no es pot oblidar. Per molt que passin els anys, hem de veure d'on venim i procurar no cometre els mateixos errors.
I permeteu-me que faci un apunt final. Salvant les diferències, guardant les distàncies i amb tot el respecte pels fets viscuts a Detroit; tenint molt clar que no es poden comparar les coses perquè qui les viu ho fa amb tota la força de l'emoció del moment; sense voler comparar-ho perquè senzillament no és no. Però en veritat us dic que quan veia els cops de la policia i aquell odi, no podia evitar recordar l'1 d'octubre. És així. Ho recordava. I si algú vol diluir-ho dient que no compari perquè aquí no hi va haver morts, cal respondre que sort en vam tenir. Que no hi va haver perquè ningú dels agredits en cap moment es va tornar. I perquè només va ser un dia. Que mai ho haguem de tornar a viure.

MATILDA

Dilluns vaig tenir la sort immensa de veure la representació del musical "Matilda", basat en l'obra de Roald Dahl. Fins aquell moment, la meva relació amb aquesta obra era doble. Primer de tot, hi va haver el Revolting. Aquesta cançó me la van fer conèixer les Cantabile ja fa uns quatre anys. La potència de la cançó la va convertir en part de la banda sonora d'una època que va culminar amb l'adaptació que en vam fer per l'obra de teatre de Pinotxo que fèiem a l'escola el 2015. I en segon lloc, quan fa n any uns pares de l'escola em comenten que els havien proposat que a seva filla participés en aquesta obra de teatre que farien al cap d'un any. Al llar de tot aquest curs, he estat pendent de com anava evolucionant aquesta història fins arribar a aquest dilluns, quan la vam anar a veure.
Primer de tot, dir que la llagrimeta se'm va escapar més d'una vegada veient l'obra, i sobretot veient la nena de la qual en vaig ser mestre l'any passat. Mira, per mi era emocionant veure-la dalt de l'escenari interpretant la Lavender, i tenint els seus minuts de glòria. Van ser uns moments en què per fi em tornava a sentir orgullós de la meva feina, tenint en compte que no havia fet res especial, tan sols estar al seu costat.
I pel què fa a l'obra en sí, francament genial. Quina feinada que van tenir per fer-la, quina quantitat de gent per fer-la tirar endavant... i què bé tot. Les cançons són genials, però s'ha de dir que les conjuntes, quan hi havia més veus i també més coreografies, estaven brodades, eren simplement perfectes. Segur que hi ha detalls que nosaltres, simples espectadors, no ens adonem, però de cara enfora, eren fantàstiques. Les interpretacions, molt aconseguides totes, la veritat. una molt bona estona. Per la meva humil part, tot i que no arriben a la sola de sabata de representacions com aquestes, el fet de fer les obres de teatre de l'escola, valoro encara més la feina feta per tot l'equip, i em fa recordar aquella sensació de satisfacció quan veus els nens i nenes com viuen el procés de fer l'obra i l'èxtasi final de l'estrena.

L'OFICI DEL MAL

Ha hagut de passar gairebé un any des que em vaig llegir El cant del cucut i El cuc de seda, les dues primeres aventures del detectiu Cormoran Strike, llibres d'en Robert Galbraith, que és, ni més ni menys, la J.K. Rowling.
Com ja explicava en aquelles entrades, la raó de la seva lectura era justament el llibre que ens ocupa. Em cridava l'atenció però no el volia llegir fins que no hagués fet els dos primers. Finalment, el vaig recuperar i me l'he llegit sencer. La pregunta clau és: Valia la pena doncs tot plegat, per llegir aquest?" Doncs la veritat, un cop fet i valorat, podria arribar a dir que sí, però no tant per aquest tercer capítol en concret, sinó pel fet d'haver-me familiaritzat molt amb els personatges principals, el detectiu i la seva ajudant, la Robin, L'autora ha aconseguit que em preocupi per l'esdevenir de la seva relació (personal i professional) i que aquesta trama paral·lela tingui gairebé tanta importància com el crim que s'està investigant.
En aquest cas, un misteriós assassí, que vol venjar-se de l'Strike, i que els envia a la seva oficina una cama tallada d'una noia. a partir d'aquí, se centra la investigació en tres possibles sospitosos que tenen un paper important en la vida de l'Stri
ke en la seva joventut.
Es podria dir, com en el cas del segon llibre, que l'interès ha anat guanyant i també la qualitat de tot plegat. Així, el segon em va agradar més que el primer, i ara el tercer més que el segon. Tot i que bona part de la culpa és la relació entre ells dos com he comentat abans. Ara, és veritat que per la sensació que tenia quan agafava el llibre a les llibreries fa molt de temps, me n'esperava més emoció i tot. Però bé, ja està. La qüestió definitiva és que si surt un quart, segur que me'l llegiré, així que tot i no haver eufòria lectora, sí que ha aconseguit guanyar el meu interès i ganes de saber-ne més. Sobretot donat el final...

BLADE RUNNER 2049

Aprofitant la gratuïtat temporal d'un determinat canal, he aprofitat per veure la seqüela de la mítica pel·lícula de ciència ficció, Blade Runner. Aquesta, ens explicava com en un futur no molt llunyà (ara ja és el passat), hi havia uns policies anomenats Blade Runner, que havien d'eliminar uns androides anomenats replicants que s'havien rebel·lat contra el seus creadors, ja que els utilitzaven de mà d'obra barata i ells es feien altres preguntes i començaven a tenir altres necessitats. La pel·lícula és una icona del cinema de ciència ficció, per tot plegat, trama, carisma personatges, decorats, il·luminació, efectes, música...
Però com que a Hollywood estan macats d'idees i assedegats de diners, havia arribat el moment de fer la continuació. Mentre l'estàs veient, tens la sensació d'estar seguint una història, que intenta ser fidel a l'original en quant a estructura, ambientació, so... I de fet, et fiques a la història, la segueixes, la gaudeixes en mesura adequada... Però quan acaba, et surt la pregunta clau: CALIA? I la resposta és que no. És que no en aquest cas que ens ocupa ara i en molts altres que s'han fet, s'estan fent i es faran. Hi ha icones que no s'han de tocar. van tenir el seu moment de glòria i èxit, i així han de quedar per la història, deixant un regust de boca fantàstic, que et faci sospirar quan hi penses, ja que normalment et trasllada a temps de joventut, altres temps. Un cop acabada, has vist una bona peli de ciència ficció, i prou. Tornar a trobar-se amb en Harrison Ford, que ja no està per a aquestes emocions com hem vist a les seqüeles d'Indiana Jones i Star Wars, comença a produir una mica de llàstima. El temps de Harrison Ford ja ha passat, i no tornarà. Hem de deixar que els seus personatges es mantinguin joves, i no cal veure com van envellint i convertint-se en una caricatura. No, de debò que no cal. Deixem que les grans pel·lícules quedin en el record, i els seus personatges també.
Blade Runner 2049, bé, però acaba essent una més, tot i que és destacable l'esforç de fer un bon guió que hi ha hagut al darrere, i que segurament està més aconseguit que altres seqüeles que s'han fet de moltes pel·lícules.
Llarga vida als clàssics dels 80, i deixeu-los en pau.

WONDER

Hi ha qui diu que wonder vol dir meravella. D'altres diuen que és sorpresa. I uns tercers afegeixen que és un verb que vol dir preguntar-se. El millor de tot és que les tres opcions són correctes. I aquests tres significats són els que podrien descriure perfectament la pel·lícula que porta el mateix títol que el llibre del qual se n'inspira. Wonder ja fa anys que és un dels llibres més buscats en el món educatiu per tractar el tema de l'assetjament. És un llibre d'aquells que se n'ha parlat boca-orella i s'han escampat per tot arreu. Doncs la pel·lícula, que és el que he vist, no desentona gens.
Explica el primer any d'escola (cinquè) de l'Auggie, un nen que des del seu naixement va tenir molts problemes i ha patit 27 operacions que al final l'han deixat amb una cara molt assenyalada. El  neguit del nen, el patiment dels pares, la lluita per trobar el seu lloc de la germana gran, la reacció dels nens i nenes de l'escola... tot és mostrat amb molta delicadesa. Potser massa, ja que el final pot semblar una mica ensucrat quan penses i saps que a la vida real, poques vegades acaben tan exemplarment aquests casos.
Doncs sí, és una meravella perquè cada seqüència té molt a dir per sí sola, et transporta a viure el mateix que els personatges que surten, t'ho fan sentir a la teva pell. És inevitable emocionar-se més d'una vegada.
També és una sorpresa per com tracta el tema de l'assetjament de manera senzilla però directa, i com, allunyant-se del què podria ser un "pobret...", et mostra també la vessant més fosca com és la de la protecció de la mare, i sobretot, les sensacions que viu la germana gran, en un paper que no és gens fàcil (com si no, diu en un moment donat, que és filla única).
I preguntar-se... mare de déu quantes preguntes et venen al cap i quantes preguntes et surten fer, quan veus les enormes possibilitats educatives de la pel·lícula. Genial si tothom es llegís el llibre, però a males, podem fer veure la peli als nois i noies de l'escola i muntar debats i més debats sobre tot el què hi té lloc: des de les nostres possibles reaccions, fins a la valoració de l'actitud de la mare del nen assetjador (un dels moments més importants de la pel·lícula).
En definitiva, genial, esplèndida i meravellosa. Per veure-la moltes vegades i poder trobar la manera d'aconseguir un món millor amb l'ajuda d'aquestes imatges.

EL PETIT PRÍNCEP

Quaranta-cinc anys és el què he trigat en llegir El Petit Príncep. Això són molts anys per aquells que el tenen com un referent, a la seva tauleta de nit durant anys i anys. I o són res pels que no agafen un llibre ni que els matin.
La qüestió és que en la meva època en què caminava per aquests mons amb companyies kumbes i xiruqueres (sense menyspreu, que per això sóc qui sóc avui dia), em va caure a les mans. Tothom del meu voltant se l'havia llegit, o se l'estava llegint; era com una condició indispensable per ser monitor kumba. I la veritat és que jo no ho estat mai al 100%, i a les poques pàgines, el vaig deixar. No sabria dir perquè. En el meu record, sempre tinc la sensació de què m'avorria, i que no l'entenia (cosa que coneixent-me, i ara que l'he llegit, pot ser ben certa... la part de que no entengués res). I amb aquest pensament al cap van anar passant els anys.
Fins que arriba el 2018, i amb l'excusa del 75è aniversari de la seva publicació i el fet que a 5è buscàvem un llibre per treballar amb els alumnes, m'hi vaig llençar. Al cap de ben poquet, ja havia destruït aquella idea que tenia, perquè de fet, com a mínim els dos primers capítols són molt divertits, i m'ho passava de conya llegint-lo als nens (ja que per Sant Jordi ho vaig fer 8 vegades als diferents grups de la gimcana del Petit Príncep que vam organitzar). Però també entengués que el meu cap de 14 anys, amb una carpeta que ara seria políticament incorrecte en un congrés feminista, no entengués res de res.
Aquesta història de l'enigmàtic Antoine de Saint Exúpery és un cant a la innocència, a la bellesa interior, un cant a la vida. Però s'ha de reconèixer que en alguns capítols cal llegir dues, tres o quatre vegades i segurament encara no hem copsat el què volia dir l'autor (si és que volia dir res). És molt bonic i interessant, amb algunes frases mítiques que omplen missatges de bon rotllo a tot el món. Sempre quedarà aquell punt d'incomprensió, però és indubtable que és una meravella ben exòtica.

REVOLUCIÓ A LES AULES

El llibre Revolució a les aules aprofita de manera descarada el boom de la innovació que recorre moltes de les escoles del país. Si no, no existiria. El què fa la Núria Martínez, l'autora, és entrevistar a diverses personalitats del món de l'educació, en la major part mestres o professors en actiu, que tenen algunes coses a dir sobre aquest canvi que ara mateix està a la boca de tothom. Així, entrevista tant a l'Eduard Vallory, un dels promotors d'Escola Nova 21, com a la directora dels Encants, o un dels impulsors del programa que fan els Jesuïtes. Passa per totes les etapes, des d'Infantil fins ESO i Batxillerat, i això està molt bé perquè segueix un ordre lògic que permet seguir els canvis que es poden fer a cada una de les etapes.
No ha estat un mal recull, al contrari. De tots els entrevistats em quedo amb frases, idees, opinions, que ajuden a reafirmar-me en la necessitat de fer aquesta passa endavant. Però també serveix per veure les moltes carències que encara puc tenir jo com a mestre innovador o l'escola en sí per ser-ho de veritat.
Una de les coses més interessants ha estat que a molts els ha preguntat sobre el mantra "Alumne centre de l'aprenentatge", i el més revelador ha estat que diverses persones, que creuen en el mateix, han donat respostes diferents. Totes só vàlides, però totes diferents, demostrant que no hi ha un únic camí en aquesta revolució a les aules, sinó que n'hi ha molts.
Altres aspectes interessants són la necessitat de tenir les famílies informades de tots els canvi que fas, i en definitiva de tot el què es fa a l'escola. Després ja vindrà la participació, però que no puguin dir que no saben què fan els nens i nenes per manca de comunicació.
També és interessant veure com molts dels centres continuen posant deures, o exàmens, deixant clar que no es pot llençar res, i que és important la cohabitació de les diverses maneres d'aprenentatge. L'únic que cal és trobar en quina mesura, l'equilibri que hi ha d'haver.
Un altre dels punts claus és el de la implicació del claustre. Per una banda, comenten que és vital que tot el professorat estigui d'acord amb els canvis al 100%, però en altres parts de les entrevistes, es posa sobre la taula el fet de que tinguin mestres o professors a l'escola que no combreguen amb la nova metodologia. El 100% és molt difícil d'aconseguir. Llavors és quan entra en joc un altre pilar fonamental, que és el lideratge dels equips directius, que van marcant el camí a seguir, cuiden els que van avançant i apreten els que queden al darrere; és a dir, posen foc a cremar per a què el tren continuï endavant, no remullen la llenya.
En resum, moltes idees interessants i que haurien d'arribar a tots els membres de la comunitat educativa que es trobin dins un procés de canvi metodològic. Un canvi que com diuen, requereix mooooolt de temps i moooolta paciència per part de tots.

SPIDERMAN HOMECOMING

Quan la van estrenar no li vaig fer ni cas. quan va arribar a les plataformes televisives tampoc. Havia llegit que era un entreteniment massa "fofu", i que la conversió d'Spiderman en un adolescent d'institut enlloc d'un jove universitari feia burla del personatge. Potser no ho vaig llegir així, però és el que entenia.
Com són les coses, quan es presenta la possibilitat de veure-la gratis, doncs mira, ho vaig fer. I passa allò que passa de vegades, que quan tens alguna idea súper negativa d'algun fet, després quan la veus no et sembla tan horrorosa. I una mica és això. Me la imaginava tan dolenta i poc encertada, que vaig torbar un divertimento distret. No, no em va semblar tan horrorosa, però sí que hi ha un parell de coses a dir:
- En Peter Parker sempre ha estat un jove amb una vida real de mala sort, a l'estil d'en Clark Kent, que fa que la seva conversió en superheroi sigui més destacada. Dels tres Spidermans que han arribat darrerament a la gran pantalla, per mi el millor sempre serà el primer, el d'en Tobey Maguire. Com a personatge i com a pel·lícules. Però aquesta vegada, per tal justament de diferenciar-lo d'aquest, la Marvel ens presenta un Peter Parker que està a l'ESO!!! Molt jovenet, amb poca personalitat, sense ser aquell fotògraf de tota la vida... Això a mi no m'ha convençut. No m'ha fet el pes.
- Aquesta sèrie de pel·lícules de superherois que està fent la Marvel, amb l'Iron Man, Thor, Capità Amèrica, Hulk... i que també els ajunta als Vengadors... És evident que és una estratègia ben pensada, on les històries individuals de cada personatge estan relacionades (més d'un cop apareixen en algun moment dos súpers en una peli), i això té certa gràcia. I quan surten tots als Vengadors, tres quarts del mateix. A la segona d'aquest grup, apareix al final aquest Spiderman, presentant-lo a l'audiència, de manera que al cap d'uns mesos estrenen la seva pel·lícula. Màrqueting ben pensat, però amb un equip de guionistes que han de tenir un cervell molt organitzat per anar entrelligant totes les trames. Això fa que gairebé sigui obligació veure totes les pel·lícules (quantes en deuen haver ara mateix... potser una vintena), i això potser també embafa una mica. O com a mínim, provoca que no les vegi fins que siguin gratis, perquè si no, seria la ruïna! Però ho acaben aconseguint... i és que tontos no són, aquests de la Marvel... I menys ara que els ha comprat la Disney...

DOBLET I CAP A CASA

En poc més de tres setmanes hem acabat la temporada del Barça masculí. Queda només acabar la lliga, amb un Barça-Madrid que esperem repeteixi com a mínim aquells gloriosos 5 a 0 d'abans. Què ha passat en aquestes setmanes?
Primer va ser la decepció, l'eliminació, a quarts de final de la Champions, a mans de la Roma, portant un 4 a 1 del Nou Camp. Són d'aquelles desfetes que donen a entendre que ja no som aquell equip invencible. En això tothom està d'acord. Però d'aquí a fer el ridícul, hi ha un bon tros! L'any passat ja vam tenir el 4 a 0 del PSG i el 3 a 0 de la Juve. Val a dir que a la lligueta d'aquesta temporada, els partits a fora també van ser patètics. A veure si s'ho fan mirar d'una vegada, perquè com va quedar demostrat el dia de la final de la Copa del Borbó, jugar a futbol com els àngels no ho tenen pas oblidat, només que són selectius. Doncs menys seleccionar quan jugar bé, una mica més d'humilitat, i a pencar de valent sempre, que per això cobren.
El dissabte 21, la final de Copa amb el Sevilla, que com ja acabo de dir, va ser un espectacle. El millor partit de la temporada, i potser podríem dir dels darrers anys. quina meravella. Per això fa més mal l'eliminació de la Champions, perquè jugant d'aquella manera, podríem ser campions de tot. Partidàs. A part del bon joc, hi ha dos fets que passaran a la història d'aquell dia. Per la part futbolística, les llàgrimes de l'Iniesta que ens van confirmar que el seu cicle a can Barça s'havia acabat (tot i que el dia de la Roma ja es va veure clar). I per la part extraesportiva, la persecució per part de la policia del color groc, fent llençar als aficionats totes les samarretes, bufandes i distintius d'aquest color per fomentar l'odi. No farem comentaris. La incultura i l'estupidesa no mereixen ni un segon del meu temps.
Finalment, aquest cap de setmana es van aconseguir els punts necessaris per guanyar la lliga a falta de quatre partits per jugar. sense fer g
ran futbol però sent tremendament efectius, hem guanyat la lliga nº25, la setena en deu anys (quina barbaritat!). Per molt que se li vulgui treure importància, la lliga et diu qui és el millor. I hem estat nosaltres. Per cert, si no perdem cap dels 4 partits que queden, serà una lliga on hem quedat invictes, encara no hem perdut cap partit! I que ningú digui que això és fàcil. No ens deixem entabanar pels pessimistes i toca-nassos!
Copa i lliga guanyades. Ara, a pensar en golejar el Madrid, i a planificar bé la propera temporada, cosa que fa anys que no es fa.