CREUETA TANCADA AGAIN

Comença un nou estiu, i com no, arrenca la temporada de bany, que inclou entre altres alguna visita al llac del Parc de la Creueta. Aquesta piscina familiar obre per Sant Joan i tanca per la Diada, i a un preu assequible (excepte el 2014, que se'ls va anar l'olla).
Aquest any, però, han hagut de retardar l'obertura per unes fuites d'aigua, de manera que la gent i casals que tenien previst fer-hi les primeres remullades, s'han quedat amb un pam de nas. Quina mala sort, no? I què?
Doncs que resulta que l'any passat, també van haver de començar més tard del previst, aquest cop pel mal estat d'algunes rajoles del terra de la piscineta. I uns dies més tard, amb les reparacions fetes, es va obrir. Ja és mala sort que dos anys seguits s'hagin de menjar l'obertura amb patates, no?
A veure, ara no em dirà que fa dos anys també? No ho recordo del cert si el 2016 va passa es, però el 2015 també van haver de tancar per un problema de canonades, i el 2014, altra vegada tancaren (un cop oberts) per les ferides que es feien els usuaris també pel mal estat de les rajoles.
És a dir, que dels darrers cinc anys, en quatre hi ha hagut incidents que han provocat el tancament per reformes o el retard en l'obertura. A veure, ningú és perfecte, ja ho sabem, i que les instal·lacions es degradin, és normal... i quatre incident en cinc anys tampoc és tant, no? La qüestió és que el llac està obert tres mesos a l'any. De debò no poden al mes de maig fer una posta a punt? Un mes abans de començar no es poden revisar les rajoles, les parets, el terra, els costats, la gespa, les canonades... TOT? Cal esperar al dia que s'obre per adonar-se que no està en condicions? No sé, però a mi em sembla una mostra gran d'inutilitat dels serveis de l'Ajuntament que s'encarreguen d'aquest espai. Ai, no... que són els de la Colau, ara, que ella ho fa tot bé, no me'n recordava... Doncs res, ja es ve que hi hagi qui hi hagi a l'alcaldia, els gestors dels equipaments com aquest són una colla de borregos que cobren cada final de mes el què no et pots imaginar per tal de no fer res o potser sí que fan alguna cosa, però malament.

20-S

Si fa una setmana comentàvem el final emocionant del Polònia quan apareixien els personatges dels presos polítics, ahir, una setmana més tard, l'emoció va tornar a entrar a la majoria de cases catalanes. Emetien un reportatge sobre els fets del 20-S, quan la Guàrdia Civil va entrar al departament d'economia, van detenir càrrecs de la Generalitat, i a pocs metres d'allà, simulaven una visita ala seu de la CUP amb l'única intenció de crear escenaris de violència. Com ja vaig explicar al seu moment, a Alea jacta est, no se'n van sortir. Milers de persones van sortir a carrer a defensar la democràcia i no hi va haver violència més enllà d'algun aldarull pels nervis.
El documental mostrava com es van succeir els fets, seguint de molt a prop els dos Jordis, en Sànchez i en Cuixart, que es van erigir com a líders fonamentals per tal de controlar la situació i evitar que res anés malament, ni per part de la Guàrdia Civil ni per part catalana. És un document impactant i que demostra com els dos Jordis intenten de manera pacífica que la jornada esdevingui festiva i sense incidents. Ara, quan porten vuit mesos tancats a la presó, se't fa un nus a l'estómac quan penses que de fet hi són per aquest dia. Diuen que incitaven la violència, que la gent volia entrar al departament, que van pujar al cotxe de la G.C. per humiliar-los. Tot i que se sabia de veu, el documental explica com les accions dels dos homes estan emparaulades amb les forces de seguretat per tal de vetllar per ells i
que no els passi res. Diu en Sànchez en un moment: "Els he ofert aigua i menjar però l'han refusat", i també "Ja som amics".
Doncs les mentides de la justícia espanyola i tot els seu poder els tenen tancats a la presó com a exemple per als altres. I mira, seguim tossudament alçats per tal de treure'ls d'allà i seguir lluitant per la llibertat del país. Era emocionant quan els veiés somriure, o quan apareixen altres líders, com en Junqueres, l'Anna Gabriel, la Marta Rovira... i penses que estan també a la presó o lluny de casa seva exiliats.
I ells parlen encara de passa pàgina? No ho farem mai. Els ponts estan trencats des d'aquells dies. I no es negociarà res més que no sigui la seva llibertat i la nostra com a país. Veient les imatges, tenies també una mica d'enyorança d'aquelles mobilitzacions exprés que tenien lloc dia sí dia també. Quan sorties de casa amb l'estelada a la motxilla i no sabies a quina hora tornaries. També es troba a faltar això. Potser seria hora de recuperar aquell esperit. No el podem deixar dormir de cap de les maneres. Cal la desobediència, perquè ells continuen a la seva, i nosaltres no farem ni permetrem que es faci ni un pas enrere!

MUNDIAL DE RÚSSIA (2)

Acabada ja la fase de grups, setze equips continuen vius, i setze ja són a casa de vacances. Què
diferent seria si els partits duressin 90 minuts!! Aquest any, amb la conya del VAR, els partits arriben fins els gairebé 100 minuts! I això, en molts casos, ha provocat canvis en el resultat del partit, així com en la llista dels 16 que segueixen al mundial. Sense anar més lluny, sense els minuts d'afegit, Espanya ja seria fora, per posar un exemple qualsevol. Però ara, no només jugaran els vuitens, sinó que han quedat enquadrats en una meitat de competició assequible. Quina sort! La sorpresa que ha estat la dificultat per guanyar dels favorits, s'ha vist completada amb l'eliminació d'Alemanya a la primera. Déu n'hi do! I això que van tenir la sort de guanyar un partit al minut 96! Però de res els ha servit. L'actual campiona, al carrer!
Pel què fa a la meva porra, vaig fatal. Tot i tenir 12 dels equips pronosticats com a classificats, la manera com han quedat (primer o segon), fa que no es combinin com jo desitjaria, així que poca cosa a fer.
Així que ara faré la meva porra domèstica. Vaig a dir per qui em decanto a cada partit de vuitens, a veure quants n'encerto. El criteri pot ser doble: o bé és l'equip que vull que passi (encara que cregui que no podrà) o bé serà l'equip que crec que passarà (encara que pensi que ho faci l'altre). Quin embolic, no? Quina manera de complicar-ho. Aquí va el meu pronòstic o il·lusió:
Uruguay - Portugal: URUGUAY  (vull i crec)
França - Argentina: ARGENTINA  (vull però no crec)
Croàcia - Dinamarca: CROÀCIA  (vull i crec)
España - Rússia: RÚSSIA  (vull però no crec)
Brasil - Mèxic:  BRASIL  (vull i crec)
Bèlgica - Japó:  BÈLGICA  (vull i crec)
Suècia - Suïssa:  SUÏSSA  (vull i crec)
Anglaterra - Colòmbia:  ANGLATERRA  (no sé si ho vull ni si ho crec)
En parlem el dia 3 de juliol!

HAN SOLO

Si tanco els ulls i em diuen Han Solo, veig en Harrison Ford. El veig congelat a la carbonita i desglaçant-se al palau de Jabba; el veig al bar de Tattoine fent tractes amb l'ObiWan; el veig flirtejant amb la Leia; el veig amb cara d'estaquirot quan s'assabenta que el Luke i la Leia són germans... El veig de moltes maneres diferents que han quedat gravades a la meva memòria cinematogràfica.
Avui he vist la pel·lícula que han fet dels seus origens, i ja puc dir, que seguiré veient el mateix. no crec que l'aspecte de l'actor que el protagonitza ara em tregui cap imatge, ni cap escena d'aquest nou film engreixi aquest racó del meu cervell.
L'adjectiu seria desil·lusionat. I això que ja no hi anava gaire. El silenci mediàtic sobre la peli, el poc soroll que n'ha fet, ja eren una pista del què anava a veure. Tot i això, com a fan d'Star Wars,ho havia de fer. Què té la pel·lícula d'Star Wars? Doncs el nom dels protagonistes (Han, Chebacca, Lando) i el context de rerefons, que no influeix massa. Podria ser un film com qualsevol altre, un film d'aventures espacials sense cap interès, si no fos pels noms dels protagonistes. A veure, distreu, fa gràcia veure com es coneixen el Han i el Chewwie, la famosa partida de Sàbacc on guanya el Falcó al Lando, però, per la resta, és un film normal i corrent. La sensació, com en altres allargaments de sagues, és que moltes gràcies, però de debò que no cal, podríem seguir vivint feliços i contents sense la necessitat de saber-ho tot. No calia veure aquestes imatges, podrien quedar en l'imaginari de les galàxies. Però Holywood, Lucasfilm i, és clar, Disney, són fàbriques de diners, i per tant, es fa la pel·lícula i a callar. Alerta, que en volen fer tres!! I també preparen la trilogia de l'Obi Wan Kenobi!! Sí, ja ho sé, que no m'he de queixar si després les vaig a veure, però és intrínsec en mi. Però també cal dir que així com Rogue One és un spin-off que està molt bé, a l'alaçada de la saga, no es pot dir el mateix de Han Solo.
ÁTENCIÓ SPOILER!
Hi ha hagut un moment que m'ha desquadrat i m'ha fet dir "pestes" dels guionistes, ja que apareix un personatge que vam veure morir a l'Amenaça fantasma, quan teòricament, hi ha una diferència important d'anys de separació. Buscant l'explicació, es veu que en les històries creades en els còmics, aquell personatge no mor, es pot salvar i segueix donant guerra. Però clar, si no tens interès en buscar-ho i no ho saps, et sents en aquell moment ben estafat.
Coses bones, apart de passar una estona distret, és l'aparició de l'Emily "Daenerys" Clarke com a actriu a la saga. Ho sabia però no men recordava. Ha estat bé. almenys ja ho sabré per quan facin la continuació, i tindré una altra excusa per anar-la a veure.

MUNDIAL DE RÚSSIA (1)

Com és habitual cada 4 anys, durant un mes, esportivament tenim un monotema sobre la taula: el mundial de futbol. Aquesta vegada, a Rússia. I quan portem només deu dies de competició, quan només s'han disputat dues de les tres jornades de classificació, és bestial la d'anècdotes, notícies i curiositats que han tingut lloc.
Primera cosa: De debò hi ha favorits? I és que tothom té al cap que Brasil, Alemanya, Argentina, França... són les principals candidates sobre el paper. Doncs quan s'han disputat dos partits de cada grup, Alemanya s'ha salvat de l'eliminació per un gol al minut 95, tot i que encara no s'ha salvat; Argentina, tres quarts del mateix, estan fent el pena, i a punt de quedar eliminades; França està classificada però guanya lleig i sense màgia; i Brasil, no està classificada, però també ha necessita dels gols als últims minuts. La veritat és que les favorites, ho estan fent tan malament que mereixen ser eliminades. Llàstima de les porres que hem fet on les tenim al top four...
Segona cosa: El model de les petites. Si les grans ho estan fent malament, hi ha alguna selecció que agradi? Doncs sí. Apareix Croàcia, Bèlgica, Rússia, Mèxic... i d'altres que són simpàtiques però no tenen la sort d'aquestes quatre. Donarem suport a Bèlgica, que tenen un català d'entrenador, en Robert Martínez.
Tercera cosa: Que ningú s'aixequi fins que piti l'àrbitre. I és que com he dit abans, hi ha molts gols als últims minuts, d'aquells que encara que no t'hi juguis res, et fan saltar del sofà per la importància que tenen pels diferents equips, però sobretot perquè ho fa molt emocionant.
Quarta cosa: No dius res de l'innombrable? Algú dirà que me l'he deixat a la llista de favorits, però és que o em dóna la gana de posar-la. La "roja", per ara, s'està salvant pels pèls, o simplement perquè té un grup assequible. Un empat amb Portugal a 3 per començar. Primera i última vegada (espero), que m'alegro dels gols del Cristiano Penaldo. Quin fàstic! Però necessari. I després van guanyar 1 a 0 a la súperpotència futbolística d'Iran, amb un gol de rebot. Seria grandiós que Marroc els guanyés i quedessin eliminats. Improbable però no impossible. Però si passen, esperem que els toqui l'Uruguay del Luís Suárez i els clavi una bona queixalada... de gols!
Demà comença la tercera ronda, i d'aquí quatre dies ja tindrem els vuitens de final preparats. Veurem quines han quedat fora, quines continuen i més sorpreses!

POLÒNIA ET TOCA

Aquest passat dijous es va acabar la temporada del Polònia. Arriba l'estiu, i la majoria de programa tanquen la paradeta per descansar uns mesos i donar pas a la programació estival anodina de cada any.
El Polònia, una de les icones de la Televisió de Catalunya, segueix sent un referent de la sàtira política del país, una manera de desconnectar dels problemes de la nostra societat i país. És un programa de riure. Té dies bons, i altres que no fan tanta gràcia, però en general sempre hi ha un o dos gags que t'arrenquen el somriure o les rialles. I de tant en tant, en tenen algun qu és simplement genial, una obra mestra de l'humor.
Però aquest dijous, van entrar en una nova dimensió. El Polònia, un programa creat i realitzat per riure's de nosaltres mateixos i dels altres, va aconseguir una nova fita. Arribar al fons del nostre cor, tocar-nos i fer-nos plorar. Sí, he sentit més d'una persona dient que l'emoció de l'escena final els va fer plorar. Així doncs, no vaig ser l'únic.
Amb tots els llums del plató tancats, van apareixent en escena tots i cada un dels nostres presos polítics. Quin toc! No ens oblidem d'ells, no podem oblidar-nos d'ells de cap de les maneres. La injustícia espanyola els manté allà tancats mentre deixen lliures lladres, violadors, estafadors i escòria de la pitjor.
Mentre ells siguin allà dins, no podem deixar de lluitar. Ric quan sento els socialistes, podemites i d'altres paperines reclamant diàleg i acostament al nostres govern. Espero que el President i la resta de polítics que ara ens representen, no moguin un sol dit. Si volen parlar, si volen rebaixar la tensió, si volen un gest per part nostra, primer, que els deixin anar (i els deixin tronar). Primer que facin això, i després seurem a parlar si cal. mentre això no passi, no hi ha res a dir. Llibertat presos polítics! I no oblidem també que això és la conseqüència d'un altre desig: Independència! No hi renunciem! Ni un pas enrere!

TRILOGIA DEL "CORREDOR DEL LABERINTO"

Durant els últims anys proliferen les trilogies de novel·les de ciència ficció juvenil traslladada a la gran pantalla (Crepuscle, Jocs de la fam, Divergente...). Ahir vaig veure la finalització de la saga del "Corredor del laberinto". Difícil de catalogar, perquè cada un de les parts representa un tipus diferent de pel·lícula. La primera, semblant a Jocs de la fam, amb un grup de nois i noies que no saben perquè es troben davant un repte en forma de laberint; a la segona, més de l'estil zombi, quan apareix la causa de tot plegat, un virus que converteix la gent en depredadors humans; i una tercera part, el desenllaç, més estil Divergente, amb lluites entre seccions de territori humans. Estant els tres estils sempre barrejats, però a cada part té més presència un d'ells. Resultat? Poc atractiu, un cop vista. Els tràilers criden, i com sempre, l'interès per saber de què va tot plegat. Però la veritat és que al final, et deixa tot indiferent i la sensació de veure sempre el mateix. Així com la primera part tenia un bon desenvolupament del plantejament (tampoc era massa original, però se'n sortia força bé), la complicació de la trama, buscant les causes i com fer-ho anar es converteix en massa previsible, per molt que vulguin fardar de la sorpresa final (no per original sinó per trencar amb els happy ends totals). Un altre dels factors que li posen pegues és el fet de què les parts necessiten les unes de les altres, de manera que quan enganxes una continuació, difícilment recordes qui és cada personatge, qui són els bons i qui els dolents, etc. L'exemple súmmum d'això és que apareix de nou un personatge de la primera part, que a més teòricament estava mort, i clar, a veritat és que ni recordes que sortís... Però bé, ja està vist... per sentència.

RECORDS DE TERCER

Fa tres mesos vaig començar una trilogia d'entrades que recordava el meu pas per Blanquerna. Records de primer, records de segon, i encara quedava el darrer curs. Tercer no va tenir res a veure amb segon. Si a segon tot va ser bon rotllo, molta crítica amb el vist-i-plau del professorat... aquest cop, les coses van canviar. Als professors de tercer no els agradava gens que hi hagués un grup d'alumnes que qüestionés contínuament el perquè de les coses que fèiem o l'organització de la universitat. Això va provocar més crítica, ja que no acceptaven el què per nosaltres era evident. En cap cas se'ns passava pel cap que estiguéssim equivocats. Podria ser prepotència? Ho dubto, ja que aquest va ser el curs en què vam elaborar un escrit que criticava el sistema de Blanquerna com a fàbrica de mestres poc preparats i que va tenir el recolzament d'estar en el cert per part del professor a qui li vaig presentar l'opinió.
A tercer vam seguir tenint l'assignatura de didàctica de la llengua. Gran part del curs va ser destinat a treballar la nostra ortografia, degut a què la professora deia que escrivíem amb faltes. A veure, doncs si era veritat, que suspenguessin a tots els estudiants que escriguessin malament, no? I als altres, ensenyar-nos per fi didàctica de la llengua! Però no, calia aprovar tothom perquè si no, el nom de Blanquerna perdria. Així que res. Vam acabar magisteri sense saber com ensenyar a llegir i escriure els nostres futurs alumnes.
També teníem didàctica de la literatura. Quins llibres infantils i juvenils eren els més adients, com treballar aquests llibres amb els nens i nenes... Doncs res de tot això. Com si estiguéssim a BUP i COU (ara ESO i Batx), ens van fer llegir llibres com Madame Bovary, Jane Eyre... i fer-ne un treball. He de dir que em vaig plantar. Li vaig dir a la professora que no ho pensava fer perquè no m'ajudava en el què després hauria de fer amb els nens. si de cas, fem-ho amb llibres infantils, no? Resultat: Notable. Un cop més es fa palesa la incoherència del sistema.
I així podríem parlar de gairebé totes les àrees. Potser se salvava Ciències. Allà sí que ens van intentar donar pautes de com treballar-ho a classe, però era una illa enmig d'un oceà de despropòsits.
A més, per molta mala sort, no vaig encertar amb l'escola de pràctiques, El Sagrer. Vaig tenir una tutora de primer de primària que va dir que podia estar allà però que no faria cap unitat didàctica. Per què dimonis vol un practicant, llavors? Resposta: per fer de camàlic, perquè així ens van tractar a tots els estudiants. Coincidien les pràctiques amb la setmana d Carnestoltes, i ens van tenir a tots els practicants fent les decoracions dels passadissos de TOTA
L'ESCOLA! Quina vergonya...
Vaig acabar la carrera amb la sensació de que poques coses havia après per tal d'afrontar la meva futura feina. I puc dir que és veritat. Un cop en una escola, poques coses del què vaig fer en aquells tres anys he portar a la pràctica, justament perquè de pràctica, res de res.

COPA DE LA LETI I COMIATS

Ja fa dies que van tenir lloc les eliminatòries, semifinals i final de la copa de la reina de futbol femení. Juguen els vuit millors equips classificats de la lliga (com fan al bàsquet). Després de les rondes prèvies, les noies del Barça van tornar a guanyar la copa, com l'any passat, davant les campiones de lliga, l'Atlètic de Madrid.
Malauradament, aquell dia tenia un compromís i no vaig poder veure el partit, tot i que el seguia per twitter. Una llàstima, perquè va ser emocionant fins el darrer minut, com ho corrobora el fet que l'únic gol es marquès al minut... 122!! Quan es trobaven al temps afegit de la segona part de la pròrroga! Explosió d'alegria d'un equip que ha tingut mala sort a la Champions (creuant-se amb el millor equip del món massa aviat), i que a la lliga ha pecat dels seus propis errors.
Tot i haver-ho anunciat pocs dies abans, l'endemà va ser el del comiat de la capitana, la Laura Ràfols. També han marxat ja l'Olga i la Ruth, jugadores de primer nivell que no han tingut la confiança de l'entrenador i han decidit anar a algun equip que les permeti jugar, no com aquest any. Sobre això, he de reconèixer que moltes rotacions no hi ha hagut, i ha apostat sempre per un mateix grup. Paral·lelament, s'ha anunciat l'arribada de l'holandesa Van der Gragt. Coneixent la pèssima gestió de la directiva barcelonista, ja em temo, l'arribada de fitxatges de fora sense donar espai per les noies que pugen de les categories inferiors. Té molta repercussió lo malament que ho estan fent amb el primer equip del Barça, però val a dir que amb les altres seccions, és demencial la política i gestió de fitxatges. A veure com s'acaba perfilant la nova plantilla, i l'any que ve, a guanyar més!

RAGDOLL

Aquest Sant Jordi em va caure a les mans una novel·la policíaca, d'intriga que es diu Ragdoll d'en Daniel Cole. Ara ja fa ben bé un any que la gran majoria de llibres llegits han estat d'aquest estil. I la veritat és que quan el vaig començar em preguntava que com era que me n'anava a llegir un altre, si no era la meva temàtica preferida. Això em va fer començar el llibre amb una mica de recel, i potser ha estat aquesta diguem-ne "desmotivació inicial" el què segurament va fer que m'hi enganxés i que m'agradés força, fins arribar a dir que potser ha estat el més interessant de tots els que m'he llegit aquest any (de temàtica policíaca, és clar). Per tant ja d'entrada dir que la valoració és molt bona, però no acaba d'arribar a l'excel·lent, s'hi queda a les portes per molt poquet.
Un policia que havia tingut problemes en un cas anterior (va acabar en un sanatori) es posa al capdavant de la investigació d'un crim esgarrifós. Apareix en un habitatge un cadàver format per sis parts diferents cosides entre elles. A més, aquest mateix assassí fa arribar una llista amb les sis persones que matarà i quin dia ho farà. Els nervis, la intriga, la sorpresa de tot plegat estan mot ben combinades, donant lloc a una cursa trepidant contrarellotge per trobar el dolent. La manera d'anar avançant en el llibre era original i estava ben buscat.
Tot i això, arriba un moment, en què es comença a desvetllar el misteri, quan es comença a saber tota la veritat, que no sé si és la manera d'explicar-ho, o
que aquell dia estava jo una mica espès, però la veritat és que no queda massa clar per on van els trets, acabant sent un desenllaç més aviat estany, poc conseqüent amb com de bé anàvem en la història. La veritat és que les últimes pàgines no m'han acabat de quadrar, per molt que acabi encaixant tot. Per aquest motiu no li poso l'excel·lent. Però tot i això, sense dubte ha estat una molt bona lectura. Molt recomanable als què els agraden aquest tipus de novel·les.

DIVERTIMENTOS

En un cap de setmana de molta feina, previ al final de curs, en les poques estones de descans, intentava aïllar-me d'alguna manera efectiva. Volia desconnectar amb pel·lícules que ho aconseguissin. Les tries han estat a l'atzar, i la veritat és que ha sortit bé.
Primer, va set la tercera pel·lícula de la saga de Thor: Ragnarok. Havia vist les anteriors, i havien passat sense pena ni glòria. Aquesta tercera part, tampoc passarà a la història, però va aconseguir allò que m'havia proposat, fer-me passar una estona entretinguda. Cal destacar que apart de l'acció habitual dels films de superherois, i ara encara més amb totes les que 'arriben a fer de l'univers Marvel, en aquest cas, podríem dir que el més destacat és el sentit de l'humor. N'hi ha moltíssim; en els diàlegs, algunes escenes, personatges... La veritat és que m'han provocat el somriure més d'una vegada, i això s'agraeix, i almenys la converteix en alguna cosa més que un seguit de lluites. Si no hagués estat per la gràcia de molts dels diàlegs i situacions de la peli, hauria estat un fracàs. Per altra bada, i ja ho havia comentat en alguna altra entrada, aquest continu de barrejar superherois en les diverses sagues, fent com un collage que acaba incidint en cada una de les històries, ho fa interessant, però també estressa una mica, i dóna la sensació que et perds coses, ja que hi ha tantes pel·lícules, que ja no saps què has vist i què no.
La segona pel·lícula té un títol molt llarg: "El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares". Una pel·lícula d'aquelles diferents, per no dir estranyes. La fantasia portada a un nivell que només està a l'abast del gran Tim Burton,responsable de la filmació. És l'adaptació d'un llibre que explica la existència de llocs on conviuen nen i nenes amb habilitats especials, amagats dels "dolents" que els volen destruir. Aquests nens peculiars, serien la versió infantil dels X-men, si fa no fa. Però la història, tot i previsible en alguns moments, és maca i et fa agafa estima per alguns dels personatges, ja que en la seva diferència també estan presoners i no són lliures del tot encara que ho representin. Aquesta llàstima fa que empatitzis molt amb ells i per tant et fiquis dins la peli i gaudeixis del relat. Així que en aquest cas, també ha estat na molt bona estona veient-la, i qui sap, potser arribo al llibre, i acabi sortint alguna cosa més... qui sap? Una nova obra de teatre?

CONSELLERA DE CULTURA

Aquesta setmana arrenca la feina del nou govern de Catalunya. llitant contra els d'allà i contra els d'aquí, esposen a treballar, i tots esperem que cada un dels seus passos vagi encaminat a assolir la tan esperada i necessària independència del país.
Entre l'equip de consellers i conselleres, hi ha, al departament de Cultura, la Laura Borràs. Justament a Cultura hi havia d'entrada l'exiliat Lluís Puig, però entre l'odi d'uns i la poca decisió dels altres, han posat a aquesta senyora al seu lloc. I què passa amb ella? Doncs que fa un parell d'anys, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la com a ponent en la jornada de Lectura que organitza la FECC per a mestres de les seves escoles.
Jo llavors no la coneixia, i he de dir que em van agradar moltes de les idees que deixava anar per tal de fomentar la lectura entre els nois i noies a les escoles. Va començar dient: "Intento ser normal, però m'avorreixo de seguida". Tota una declaració d'intencions en defensa dels culs inquiets i dels què volem anar més enllà del convencional o del que sempre s'ha fet.
Va posar exemples de com no havia canviat l'escola en vint anys, quan la seva filla portava a casa els mateixos deures que ella! Ens va mostrar les grans imatges en contra de les tecnologies que acompanyen aquesta entrada. També em va cridar l'atenció com es posicionava en contra de les lectures obligatòries. I ens parlava molt dels booktubers, sobretot tenint en compte que la seva filla és una de les més guardonades.
La qüestió és que em va agradar com parlava i el què deia, de manera que he de dir que sembla una bona aposta en aquest govern. A veure si aconsegueix fites importants, la deixen treballar i no ha de renunciar als seus principis.

COLOSSAL

Potser no és colossal l'adjectiu més adient per a aquesta pel·lícula, però sí que la podríem qualificar
de sorprenent, entretinguda... fins i tot màgica. La veritat és que tenia interès en donar-li un cop d'ull, tot i que en un inici, no sembla ser més que un divertimento estrany d'un director espanyol jugant a primera divisió. Però com bé dic, tenim una sorpresa, i molt agradable.
Al meu parer, un encert de pel·lícula. No acaba de tenir el "punche" que la catapultaria a la fama, però la veritat és que m'ha captivat. La història d'una noia (brillant Anne Hathaway, Déu n'hi do, com dóna als seus personatges un plus de gran interpretació, segui qui sigui), que li van molt malament les coses tant socials com personals, i que torna al poble de la seva infància. Allà descobreix la connexió que té amb un monstre que ha aparegut a Seúl i que destrueix tot el què troba.
La manera que té la pel·li de donar pas a la història del monstre després de conèixer la protagonista, les seves reaccions, l'aparició del nou monstre i com es va desenvolupant la trama... què voleu que us digui? M'ha encantat. Com que no em guanyo la vida com a crític de cinema, he de dir que ha estat un descobriment fantàstic i una estona de gaudi del cinema com ara ja feia dies que no tenia. I sense voler fer spòliers, genial la manera de resoldre el final. De les múltiples que hi podrien haver, ni l'ensucrada, ni l'enigmàtica, ni res. Tira pel dret, fantàstic. Coses negatives? Sí, segur, però jo estic encantat.

8 MESOS

Avui fa 8 mesos de l'1 d'octubre.

NI OBLIT, NI PERDÓ