NO PASSARAN

 Aquest dissabte estàvem convocats a la plaça Sant Jaume per tal d'ocupar-la tota i així evitar que una manifestació feixista hi posés els peus.
Resulta que un sindicat de policia, amb l'excusa de la igualtat salarial, volia anar a la plaça per condecorar els policies que l'any passat ens van apallissar l'1 d'octubre. Genial. Per tal que no passés, s'ocupava la plaça de manera pacífica, provocant que no poguessin entrar.
Primera cosa a tenir en compte: Com és que tenien permís per fer la manifestació? Aquí hi ha hagut moltes veus puritanes que diuen que no se'ls podia prohibir, que és la llibertat d'expressió, blablabla. Però a veure, si fos una mani d'amics d'agressor masclistes demanant de agrair la feina a aquests marits que peguen les seves dones, s'hauria permès? Oi que no? Doncs per què a aquesta xusma sí? Volien aplaudir l'ús de la violència. Això es permet? Es permetria una mani en favor de pegar gent, a favor de la violència domèstica? Oi que no. Doncs "no hay más preguntas, señoría". Que no ens vinguin amb què s'ha de respectar.
Segon tema: clar, és evident que va haver molta gent que va voler anar a saludar aquests manifestants, per tal d'expressar el rebuig a la seva presència i intentar que marxessin com més aviat millor. I aquí és quan va tenir lloc el conflicte. Els anti-avalots dels mossos, ho van impedir, i com que els paguen per això. van fer ús de la violència contra els independentistes. Clar, quan la guàrdia civil agraeix als mossos la seva protecció, això ja ho diu tot. Les mostres de violència gratuïta que van utilitzar són dignes de qualsevol cos de policia. Perquè les coses com siguin, els anti-avalots existeixen només èr pegar la gent, no tenen altra objectiu. De vegades aguanten, però si se'ls dóna llum verda, passen a l'atac, ja que per a això els han ensinistrat.
Altra vegada tenim els puritans dient que les imatges de cops de porra, i dels policies pintats de colors no són gens bona per l'independentisme. Clar, és més maco les imatges de la gent a la plaça jugant al dòmino, però si un camí no porta a la independència, l'altre tampoc. Diuen, "oh, ara els mitjans espanyols ja podran dir-nos de tot!". Clar, com que fins ara ens tractaven amb respecte, justícia i veritat... Al cap i a la fi, no eren imatges massa diferents de les diades històriques dels anys 80 i 90, i no passava res, no? Els que llavors es disgustaven també ho fan ara.
La qüestió és que la gent comença a tenir-los ben inflats, i com ja havia dit en alguna altra entrada, necessitem fets per part del govern i no pas paraules. I que no diguin que és el poble qui ha de tirar endavant, perquè si ho fem, que després no es queixin.

MAREMAR

Maremar és el nom de l'última producció de Dagoll Dagom, que s'estarà uns mesos al Poliorama.
Adapten per primera vegada un text de Shakespeare, "Pèricles, rei de Tir", mostrant un paral·lelisme entre les seves desventures i les que pateixen els milers de refugiats que es juguen la vida creuant el Mediterrani. Una altra de les novetats és que els actors canten a capel·la, acompanyats alguna vegada per la percussió d'una caixa i algun altre tambor. I el darrer apunt a tenir en compte és que les cançons só totes d'en LLuís Llach, que per la temàtica  o sonoritat han anat encaixant el el muntatge com peces d'un trencaclosques.
El resultat és molt potent. Potentíssim. El primer que impressiona és la força de les veus del grup d'actors i actrius. Com amb només les seves veus omplen l'escenari i tot el teatre, i quan fan algun silenci sobtat, la força d'aquest silenci és encara més gran que el so. Encara que alguna de les cançons d'en Llach no les coneguis, de seguida t'arriba la seva força dins la història que et presenten.
No sé si és més gran encara o com a mínim, està a la mateixa alçada, la coreografia. Quantes hores i hores d'assaig deuen haver utilitzat per tal de sincronitzar tots els seus moviment al so de la percussió... Es mouen com un de sol en molts moments, i quan van per lliure, la compenetració i bellesa visual que es crea és molt intensa.
La història, com a shakesperiana, es pot seguir bé, tot i que al principi, la successió molt ràpida dels ets t'embolica una mica i et dóna la sensació d'anar massa de pressa i no entendre res. El text, en la línia del seu autor original, hi ha diàlegs que cal sentir dues vegades per copsar el què s'està dient. Però quan arriba la calma i obre les boques per cantar, tanques els ulls i gaudeixes. Així que tots aquests entrebancs queden en un petit segon pla.
Seria injust destacar cap dels actors, perquè és una obra molt conjunta, però és evident que la Mercè Martínez, però sobretot l'Elena Tarrats (que n'és de jove i que bé que ho fa) estan impecables.
Així doncs, dues hores de gaudi musical molt gran, d'incredulitat davant aquesta perfecció de veus i moviments en una execució perfecta.
Com a anècdota, el dia que hi vam anar, entre el públic hi havia el mateix Lluís Llach, quatre files davant nostre, i va pujar al final a rebre els aplaudiments (molt aplaudiments, molta estona, i drets) amb la resta de la companyia.

QÜESTIÓ DE MORALITAT

He tingut l'oportunitat d'anar tres vegades (TRES!!) a veure jugar el Barça. Un seguit de casualitats, coincidències i favors han fet que gaudeixi del partit contra el Huesca, el Girona i el PSV Eindhoven. En els tres patits hi havia, a pocs metres de mi, el personatge de la fotografia. Quan sortien els jugadors, quan es cantava l'himne i quan es marcava el gol, s'aixecava i ensenyava la seva bandera. El primer dia de tots, mirava a banda i banda esperant que algú li digués alguna cosa. I res. Ignorància absoluta. Cap aficionat li va dir res de res. Ni una paraula, ni un insult, ni un comentari. Si venia buscant brega, no la va trobar. Si volia provocar, no ho va aconseguir. Els altres dos partits ja se l'ha vist més relaxat. I el resultat sempre el mateix. Ni una paraula de desaprovació.
Ara bé, quan arriba el minut 17.14 i es comença a cantar independència i llibertat presos polítics, es posa a xiular i mostrar la seva desaprovació. Vet aquí la diferència entre ells i nosaltres. Nosaltres respectem les seves idees, i no el privem d'expressar-se. Però ell, després de veure com se'l respecta, no accepta els crits que no li agraden i mostra el seu rebuig. És per tant, una qüestió de cultura, d'educació, de respecte. Ells són incapaços d'acceptar que hi hagi persones que no opinin com ells. Es creuen posseïdors de la raó i la veritat i odien qualsevol que els digui que hi ha altres maneres de viure. Són absolutament despectius i intolerants. És així, som dos móns i encara que algú ens vulgui fer creure que cap dels dos és millor, sinó que són diferents, que no ens enganyin, no són iguals. La seva vida de menyspreu està a anys llum de la nostra vida tolerant i respectuosa.
Per cert, i per acabar de corroborar-ho,  a 'últim partit hi hagué un minut de silenci per dos aficionats del Girona morts en accident de cotxe. Ell, el minut el va fer mostrant la seva bandera. A què venia? Res, està clar que al seu cap no hi ha vida intel·ligent. No sap estar al seu lloc, ni ell, ni cap dels milions d'espanyols que dia a dia ens envien el seu odi més visceral.
Un petó
i una abraçada des d'aquí. Però quan siguem independents, llavors sí que obrirem la caixa de les veritats. Fins llavors, paciència, no? Fins quan?

LES SUPERVIVENTS

L'últim llibre llegit ha estat "Les supervivents" de Ryler Sager. Després de la incursió a la ciència
ficció de "Els desposseïts", he retornat al gènere de suspens amb aquesta novel·la. El resultat és que entra en el top five (no al top three), però ha estat molt i molt interessant de llegir. Ha tingut l'efecte aquell tan especial com és que els últims capítols, els havia de llegir fos com fos, a l'hora que fos, tots seguits, perquè la intriga era tal que no podia suportar no saber com s'acabava i la solució de la trama. Dient això, queda clar que ha estat una bona lectura. no deixa de ser una història d'assassinats i sospitosos, però t´un punt de partida original i el desenvolupa força bé, tot i que hi ha alguna part que potser queda fora de lloc dins el fil argumental.
Explica la història d'una noia que va sobreviure a una matança d'aquestes típiques de les pelis als EUA, i que entra a formar part del club (només per als mitjans de comunicació) de les últimes noies. Se'n coneixen tres, i quan anys després, mor una d'elles i apareix la segona que feia temps que estava desapareguda, doncs la cosa es va complicant.
El final també està molt ben treballat, no decep a les expectatives que et vas creant a mesura que el llegeixes. Bona lectura doncs, per donar ara ja per tancats els llibre estiuencs. A partir d'ara, cal fer una nova cerca. Per altra banda, segurament d'aquí uns mesos comentarem com és la pel·lícula respecte el llibre, ja que ja l'estan preparant. Previsible, com ho serà de tots maneres ara que saps que el/la dolent/a és...

"NENAZAS"

A les escoles es treballa fort per la igualtat de gènere, per mirar de posar les coses al seu lloc, i fer veure que hi ha determinat vocabulari retrògrad que ha de desaparèixer de la nostra societat. Es treballa a les tutories amb vídeos i notícies que volen afavorir el tracte igualitari i que volen evitar la discriminació de la dona. S'aprofita qualsevol situació per poar home i dona en el mateix nivell. Per altra banda, es multipliquen les iniciatives socials encaminades en aquesta direcció, i es converteix en un tema que està en boca dels mitjans de comunicació i de molts activistes. Sense anar més lluny, aquesta darrera festa major de la Mercè, la dona hi tenia un paper protagonista en la majoria d'actes, refermant la importància de fer entendre que les injustícies en matèria de gènere són execrables.
I llavors un dia, mires una pel·lícula infantil (no antiga, no, de l'any passat): Cavernícola. I et trobes, en un moment donat, un dels personatges que li diu al grup dels protagonistes: "Os vamos a machacar, nenazas".
Genial. Tota la feinada comentada se'n va a can Pistraus en un tres i no res. No només per això, és clar. Gairebé totes les sèries i pel·lícules d'animació actuals contenen vocabulari masclista, i els nostres infants engoleixen i engoleixen, incorporant-ho al seu dia a dia. Es pot pensar que si l'educació a l'escola i família està ben feta, aquestes imatges i paraules, no han de quallar dins seu. Però els que diuen això, no deuen tenir massa coneixement de la vida escolar. I és que els nens d'ara, com els d'abans, es veuen atrets pel costat fosc. Què millor que riure una gamberrada o una tonteria? Si els gamberros en fan alguna, jo riuré, no fos cas que es fiquin amb mi... L'acceptació dins el grup és un dels factors (per no dir EL FACTOR) més decisiu a l'hora d'actuar en els nostres infants. I dir paraulotes, o fer bestieses, continuen estant al top.
Per aquest motiu, encara  avui continuen havent agressions, menyspreus i insults com aquest del "nenazas", perquè els nens ho veuen com normal. Si surt en una peli de dibuixos, com pot ser nociu? El més preocupant, seia que en els dies que vivim, un estúpid director de doblatge, permeti que es parli així a la pel·lícula. El seu nivell d'intel·ligència emocional de ser el més semblant a la d'un excrement de rinoceront. Bé, aquesta persona seria directament aquest excrement. La lluita continua.

EL NOSTRE FUTUR

Un cop passat l'onze de setembre, arriba l'aniversari del 20-S, i ben aviat de l'1 d'octubre... i així, anirem omplint els dies d'aniversaris de coses passades. Però i més enllà d'això, què hi ha? Estem avançant? S'està movent alguna cosa o no?
Per una banda tenim els polítics actuals, que parlen molt, però de fets, cap ni un. No se'ls veu massa per la feina en cap dels aspectes. Ni en el govern del dia a dia, que cal dir que sembla una mica oblidat, ni molt menys en la instauració de la República. Això només pot voler dir dues coses: o bé, ho estan fent tot d'amagatotis, perquè ensenyant les cartes ja saben què els espera (presó o exili) i caldria tornar a fer eleccions, posar altra gent i "seguimos pa'bingo", o bé realment són uns inutilets i uns cagadets.
Evidentment, tan de bo sigui la primera opció, però si fos així, caldria veure de tant en tant algun senyal, perquè és veritat que molta gent s'està cansant. I els que voten independència perquè ho veien clar però estaven de "subidón", se'ls pot acabar la paciència. Pels que portem anys de galeres no ens ve d'aquí uns mesos més, però si se n'abusa, al final, la gent de bona voluntat també ha de viure.
Està bé recorda el què vam viure fa un any, i seguir reclamant la llibertat i justícia pels que ho estan pagant a la presó. Però si seguim esperant que a Espanya soni la flauta, no farem res de bo, Si seguim esperant que s'eixampli la base, se'ns passarà l'arròs. Com molta gent opina, acabem ja amb els sopars de carmanyola, les trobades festives... i anem per feina. Cal prendre les regnes del país i tirar pel dret, perquè ells no ens deixaran marxar mai. I seguiran defensant el seu "aporellos" sense manies ni problemes, encara que els deixi en ridícul davant de tot el món. Es creuen amb la raó i el poder, i per tant, no baixaran pas del burro. Som nosaltres que ens hem de treure de sobre aquesta inseguretat en nosaltres mateixos, treure'ns aquesta llosa que ens autoposem a sobre.
Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer! Però més aviat la cançó que ara toca és la del
Pa amb oli: Si no ens el donen, si no ens el donen, ens el prendrem!"

EL NOSTRE PRESENT

Onze de setembre de 2018. Un any més, reivindicant la independència de Catalunya, aquesta vegada acompanyada de crits per la República i la llibertat pels presos polítics.
Entre un milió i un milió i mig de persones provinents de tots els racons de Catalunya i més enllà, hem ocupat la Diagonal de Barcelona, tornant a mostrar al món que el poble català segueix tenint entre cella i cella la independència del seu país. No ens cansarem. Ja hem passat de tots colors. Qui ho hauria de dir fa un any, tot el què hauríem viscut? El setembre i l'octubre de 2017 seran per sempre dos mesos cabdals en la nostra història, però no podem permetre que es quedi en només això. Vam quedar que aquesta època els nostres fills/néts les estudiarien a les escoles. I per a què això sigui així, hem de seguir empenyent i sortint al carrer les vegades que faci falta.
És cert, segurament el famós "Ara o mai" no es pensava que aquest ara voldria dir un grapadet d'anys, però el què no podem fer és frenar. Qualsevol intent de frenada seran mesos de retard. Per això potser el crit més important o dels més importants és el de "Ni un pas enrere". Alguns hi han perdut molt (represaliats, presos  i exiliats), i no pot quedar en no-res. Es preveu una tardor calenta, doncs avui ja l'hem començat a escalfar. Un cop més, cal que tota aquesta gentada que érem avui a la Diagonal, seguim al peu del canó, i com més siguem, millor. Cal donar descans als que no paren mai, perquè arribarà un dia que farem falta tots. I hem d'estar preparats per a aquest moment. quan finalment fem el darrer esforç per arribar al cim.
Avui tot el món (excepte Espanya, que els seus mitjans d'informació continuen amagant la realitat) ha vist com seguim tossudament alçats. Europa ens mira, i quan sigui el moment, ens deixarà fer. No ens ajudarà, però ens deixarà fer. Per tant, seguim com fins ara.
D'aquí un any, tornarem a sortir al carrer, perquè la Diada seguirà sent la Diada com comentava ahir a "El nostre passat". El context en què ho farem, dependrà del què passi en els propers mesos. Sigui com sigui, sempre endavant!

EL NOSTRE PASSAT

Un any més, una marxa de torxes ha recorregut diverses localitats catalanes en la vigília de la Diada Nacional. És un acte molt bonic, tot i que en el cas de l'organitzat a Barcelona (des de Fort Pienc o l'any passat des d'Arc de triomf), li falta un final més èpic. Hi ha molta gent, i encara que et perdis el final perquè no ets davant, alguna cosa més hauria d'haver en acabar el recorregut, per tal de fer-ho més solemne.
I és que per a mi és un dels actes més importants de la Diada, el que no s'hauria de perdre de cap de les maneres. És el moment del record, el moment en què reconeixem el sacrifici de milers i milers de catalans (Barcelona, Cardona i altres poblacions) a les acaballes de la guerra de successió. El setge inhumà que patí la ciutat de Barcelona, el continu bombardeig sobre les cases humils dels ciutadans que eia més d'un any que estaven encerclats per les tropes borbòniques... aquells homes i dones, nens i nenes, avis i àvies van patir molt. I al final van caure l'11 de setembre.
La marxa de torxes ens recorda d'on venim, el nostre passat, i crec que és important, en aquestes diades en què mirem endavant, tenir aquesta estona de silenci i record pels nostres avantpassats. Per això, encara que aconseguim la nostra fita de país lliure, hem de seguir commemorant aquesta data i aquelles persones que tant van lluitar per a què nosaltres avui seguim lluitant amb ells al nostre cap.

TU QUE NO VINDRÀS

A pocs dies de la celebració d'una nova Diada Nacional, algunes males llengües diuen que aquest any no omplim; que no hi ha el mateix ritme d'inscripcions; que la gent se n'ha cansat i ja n'han tingut prou; res, que farem el ridícul.
Per la meva naturalesa de ser, una mica de por a què passi això, en tinc. Però la tindria encara que no s'haguessin publicat aquesta auguris pessimistes. Sempre en algun esdeveniment, per exemple, en els organitzats per les diferents associacions on he estat, he pensat els dies abans que no hi hauria públic, assistents, o el què fos. Però por apart, crec i vull pensar que un cop més, la massa social del país sortirà al carrer a donar de nou una lliçó de fermesa, compromís i lluita per la llibertat.
Tot i així, pel què pugui ser, em dirigeixo a algun indecís que ho hagi pel món.
No vols anar a la manifestació perquè estàs cansat. Doncs mira, en sé d'uns quants que no vindran perquè estan a la presó o a l'exili. Ves-hi per ells. Ves-hi, o és que et sembla bé que estiguin tacats i sota el poder de la in-justícia espanyola? Et queixes i despotriques però et quedaràs a casa?
No vols anar a la manifestació perquè estàs cansat. Potser et va semblar correcte que el passat 1 d'octubre estomaquessin a gent de totes les edats? Ja no recordes el què ens van fer?. No vols sortir a renegar de tots aquells policies que van venir, cantant "a por ellos"? És que t'és igual? Segurament a tu no et van pegar. Per cert, que ens envien 600 piolins a fer de servei d'ordre una altra vegada... Amb aquesta decisió, segurament milers de persones han decidit venir o apuntar-se a la mani de cop. Tu no? No et bull la sang? Tens sang?
No vola anar a la manifestació perquè estàs cansat. Ja portes... mmm... a veure... des dels 2010... 8 anys fent manifestacions!!! Clar, ja n'hi ha prou! Però llavors, els que portem anant a les manis de la Diada des dels anys 80, què? aquests no estan cansats, no? I tu sí? Serà que molt molt no et creies en res, no? Potser una visita al Valle de los caidos t'hi sentiries més descansat...
Ah... que sí que vols venir a la Diada... ho havia entès malament... menys mal... Catalans, catalanes, ho hem de tornar a petar. Aquest 11 de setembre
serà el tret de sortida d'aquesta tardor que diuen que serà tan emocionant. Un any després, n'hem aprés, estem preparats. Ho estem tots?

COMENÇA LA TEMPORADA

Disputades 3 jornades de lliga, fem el tradicional comentari de com es veu el tema Barça aquest any.
La veritat és que pinta com sempre, d'entrada bé. Portem tres partits i tres victòries, sense comptar el títol de la Supercopa d'Ejpanya que vam guanyar a mitjans d'agost. Tampoc ens han tocat rivals massa difícils (Alavés, Valladolid i Huesca), però els tres punts ho són igual juguis contra qui juguis. Les sensacions són com les de l'any passat: hi ha moments d'espectacle, que arriben en compta-gotes, algunes acrobàcies dels mestres (Messi, Coutinho i Dembelé que es comença a deixar anar...), però molt resultadisme, que és el què li agrada a en Valverde. Encara que no juguis bé, guanyes el partit.
A la Champions ens ha tocat un grup complicat (PSV, Tottenham i Inter), que ens obligarà a esforça-nos a cada partit. No tenim el típic equip de Bielorússia, Xipre o Dinamarca que ens assegura sis punts, però esperem que o hi hagi problemes per passar.
A banda d'això, el més destacat, com cada estiu, són les entrades i sortides de jugadors.
Sortides: aquest any moltes i encertades (André Gomes, Mina, Paulinho, Alcàcer, Aleix Vidal, Digne, Deulofeu...), tot i que trobarem a  faltar a Don Andrés, segur que sí.
Arribades: Han vingut Lenglet, Aturo Vidal, Malcom i Arthur. Amb això hem aconseguit que a cada partit tinguem una banqueta boníssima que ens pot solucionar partits, apart de recanvis pels jugadors amb més minuts. Ara bé, als quatre partits disputats fins ara, han jugat de titulars sempre els mateixos. Que avui amb el Huesca, no hi hagi hagut cap canvi en l'onze inicial, posa dubtes en qui mana en aquest vestidor.
Gent que ha tornat i s'ha quedat: Aquí tenim en Samper, Munir i Rafinha. Se'la han volgut quedar. Crec que tenen lloc a l'equip, però veig en Valverde, com deia a l'apartat dels nous, molt cagat per sortir-se del guió. A veure si aguanten tota la temporada o a l gener es busquen on jugar de debò.
La Masia: Tres quarts del mateix que he dit anteriorment. Veig difícil que puguin pujar o jugar Alenyà, Miranda, Riqui Puig, mentre l'entrenador faci jugar sempre els mateixos. Veurem si canvia de parer...
Els mateixos: Com he destacat al principi, Messi, Dembelé i Coutinho estan deixant moltes mostres de qualitat, tot i que al brasiler li costa moure el cul per defensar. Els altres, en la seva línia. Justos titulars, però tampoc intocables. A veure què.
Qüestions de sort i atzar, podem anar al Nou Camp a veure tres partits seguits (avui Huesca, amb el 8 a 2), el PSV i el Girona. Mirarem de seguir donant sort quan anem en directe. I això sense comptar el femení, que encara no ha començat temporada, però seguirà comptant amb el nostre suport i presència a la Ciutat Esportiva. Ja en parlarem en una entrada per a elles.

UN PLIEGUE EN EL TIEMPO

Mare meva! Tot buscant quina pel·lícula anava a acompanyar la meva darrera estona de planxa de les vacances, la vaig ben pifiar. Quina mala elecció! Quin desastre! Quan estaven a punt d'estrenar-la al cinema, vaig veure un parell o tres de cops el tràiler. I a veritat és que després de veure'l, no em despertava ni una mica d'interès. El tràiler ja el trobava poc clar, confús i donava sensació de caos. Tot i això, ara a la televisió, encara que recorda aquesta sensació, o potser per això mateix, em vaig dir que planxant, potser seria peli per passar l'estona. I com ja he comentat, error.
No sempre els tràilers fan justícia al què després veig, però aquest cop sí. Poques vegades he tingut aquesta sensació de voler tancar la tele i deixar la pel·lícula. I aquesta és una de les vegades. Una nena i el seu germà adoptat que reben la visita d'unes senyores "guerreres de l'univers" que els volen ajudar a trobar el seu pare desaparegut després de descobrir com viatjar d'una banda a l'altra de l'univers en pocs segons.
El guió és descabellat (diuen que la novel·la en la qual es basa també), la barreja de conceptes embolicat, la banda sonora fora de lloc, les criatures i paisatges molt boniques però semblen de dues dimensions, poc vives, els diàlegs, indesxifrables. Una patata, però en majúscules, UNA PATATA de pel·lícula. Quina pèrdua de temps (sort que planxava!). I és que no s'entén res de res o més aviat al contrari, potser sí s'entén però ho expliquen i es visualitza d'una manera absolutament desastrosa.
La curiositat m'ha fet buscar crítiques del film a les xarxes. I la veritat és que no hi ha unanimitat però sí una majoria absoluta de que és una de les pitjors pel·lícules de la indústria Disney. De fet, el poc merchandising, que se'n parlés poc i durés menys a la cartellera ja era simptomàtic. He llegit que el director deia que només li interessava l'opinió des nens i nenes de 8 a 12 anys, que són a qui va dirigida la peli. Doncs la veritat, els ho podríem preguntar, perquè ningú ho ha fet, però segur que dirien que no han entès res, que és avorrida o que s'han adormit, i que si poguessin haurien marxat del cinema.
Total, que hauré de fer més cas al meu sisè sentit, que tot i que algunes vegades s'equivoca, també per majoria absoluta l'encerta.