CARNADA

El novembre del 2013 vaig deixar un llibre sense acabar. El novembre de 2015, un altre. I a les portes del novembre de 2018... gairebé el tercer. Quan Carnada, el llibre d'en Pep Prieto anava a parar a les meves mans, ja veia que era un divertimento de l'autor. I finalment, me'n vaig apropiar d'un exemplar, i en tan sols una setmana, l'he enllestit. Sense cap mena de dubte, el fet de que sigui ràpid de llegir, ha estat determinant per tal que no entri a formar part de la llista de llibres abandonats. Arriba a ser feixuc i llarg de llegir, de 300 pàgines, ja estaria agafant pols en una prestatgeria.
Se'ns presenten dos periodistes amb l'encàrrec d'un capo del govern català de recuperar una memòria USB que compromet les altes esferes. A partir d'aquí, l'aventura es converteix en el descobriment d'una epidèmia de zombis per Barcelona. S'hi barreja la intriga política, el terror zombi i la comèdia a parts iguals.
Però mentre llegia el meu cap anava de banda a banda fent-me creus d'estar llegint-ho. Com deia al principi, tenia clar que era un divertimento de l'autor, però el què m'he trobat ha estat un desencert des de gairebé el minut 1. L'autor, conegut per altres facetes, a la ràdio, en la crítica de cinema, potser ha volgut aplicar el seu llenguatge a la novel·la, ho desconec. Però la qualitat (del llenguatge) és pobra, amb un vocabulari molt de carrer, amb un nombre elevat de paraulotes gratuïtes, que penso que deuen respondre a aquesta faceta gamberra que deu tenir, perquè si no, no ho entenc. No és que jo sigui precisament un lector de literatura perfecta, ni molt menys, però m'ha sobtat molt, no m'ho esperava tant "xabacano". Per a què ens entenguem, semblava que estigués llegint una barreja d'Scary movie i American Pie.
Aquesta comparació no és a l'atzar. Degut a la seva feina, a cada pàgina podem trobar referències a pel·lícules o sèries de tv, ja sigui a través de frases que diuen els personatges, els títols dels capítols, o comparacions que fa el narrador d'algunes situacions. Estan ben trobades, però la veritat és que al final cansa una mica tanta referència cinematogràfica. Repetir-ne aquest ús, repetir el llenguatge vulgar, i una trama força descontrolada, sense massa lògica ni res.
Sincerament, em pensava que seria molt millor; dins la comèdia, una mica més seriós.

THE BARÇA

En l'últim Barça-Madrid (que per cert va acabar amb un meravellós 5 a 1, deixant els blancs a 7 punts, enfonsats en una depressió, i sense entrenador al cap de poques hores), justa quan sortien els equips, es va realitzar el tradicional mosaic per animar l'equip. En aquest cas, a més dels colors blaugranes i de la senyera, es podia llegir la frase "We color football", donem color al futbol. Independentment del missatge, que es pot entendre, la qüestió és que el fet que la frase sigui en anglès, és el què em provoca la indignació.
I és que en els darrers partits que hem tingut la sort de poder veure en directe al Camp Nou, ja ho havia sentit. Un speaker (no el del partit, sinó el què amenitza l'estona abans de començar), quan es dirigeix al públic ho fa en català, castellà i anglès.
Podem discutir si cal o no cal introduir altres idiomes. Bé, per mi no hi ha discussió: NO. Potser ho fan en altres llengües als altres camps? Segur que no. una altra cosa seria que s'estigués dirigint als aficionats rivals, i se'ls donés indicacions en la seva llengua. però no és el cas. L'speaker es dirigeix al públic en general. Em molesta que ho faci en castellà. Em molesta molt. Però aquest seria un altre tema. El fet de què també ho faci en anglès, pels turistes és el que em sorprèn i també m'enutja moltíssim. A mi no em parlen en català, si vaig a un altre país. Potser en alguns museus tens la sort de poder agafar una visita en la teva llengua. Però en un estadi de futbol? Quan vas a veure un partit? Està clar que es dirigeixen als turistes, perquè saben que són una font d'ingressos molt importants en l'economia del club. Però d'això a fer el discurset de torn en anglès... No deixaran pas de venir, si es fa només en català.
Però la qüestió és fer diners. Aquesta junta és més pessetera que el "tío Gilito", i les seves decisions són, com sempre desencertades. Jo vull que quan vaig al camp del meu equip em parlin en la meva llengua. I no és cap menyspreu als foranis, és senzillament, expressar la nostra normalitat. Normalitat que per desgràcia no tenim, i menys mentre hi hagi per
sones que només pensen en el seu benefici.

READY PLAYER ONE

La meva post-infància i joventut, sempre anirà acompanyada d'unes pel·lícules que van marcar
diverses generacions: Tauró, Encontres a la tercera fase, ET, la saga d'Indiana Jones... Pel·lícules que ara en dirien de blockbuster, però que en aquell temps eren el més emocionant que podies veure a la gran pantalla. Totes elles, dirigides per un tal Steven Spielberg, director de moltes pel·lícules com aquestes i productor de moltíssimes més d'aquest estil. No són obres mestres del cinema, però sense elles no s'entendria el cinema. Li devem molt a aquest senyor els que ens agrada evadir-nos veient pel·lícules. Després de fer molts diners amb elles, i a mesura que es feia gran, Spielberg va voler explorar altres camins que l'entreteniment, i es va endur força fracassos, fins que va arribar La llista de Schindler. Aquesta crua meravella el va permetre seguir fent el què li ha donat la gana, i ha anat alternant grans èxits amb altres films que han passat desapercebuts.
L'any passat va voler tornar al món de la fantasia aventurera adaptant un llibre anomenat Ready Player One. Ens trasllada al 2045, quan a les ciutats, les persones no tenen cap il·lusió a la vida, i l'únic que fan és connectar-se a un món virtual conegut com a Oasis. Quan el fundador d'Oasis mor i organitza un recerca del tresor per tal de nomenar el seu successos, es van succeint les diverses aventures i lluites entre els jugadors oficials i l'empresa que s'ho vol quedar tot.
No sé si per estar desconnectat,tenia la sensació que la peli havia passat sense pena ni glòria pels cinemes. No se'n deia massa cosa, i clar això només volia dir que era una pifiada del gran Spielberg. Però aquesta setmana l'he pogut veure a la tv, i suposo que amb aquestes baixes expectatives, la sorpresa ha estat agradable i fantàstica. Una pel·lícula amb ganxo, amb ritme, amb emoció, i amb uns efectes que et traslladen a aquest món virtual. Un continu d'aclucades d'ull a èxits dels anys 90 i pelis antigues que li donen un toc especial pel fet d'estar col·locades a lloc, dins la trama sense que semblin records d'una època passada. El director ha volgut fer una peli d'entreteniment i li ha sortit rodó. Ha estat molt bé. Sense ser, com dèiem res de 'altre món, sense arribar a la sola de les sabates de les produccions spielbergianes dels anys 80; però realment passes una bona estona entretingut i divertit.
No vull acabar aquesta entrada sense fer una referència a la seqüència que posa més els pèls de punta. El noi protagonista surt de casa i camina pel carrer per anar on té el seu espai de connexió. Pel camí, tot só persones amb les ulleres virtuals fent sols els moviments d'allò que estan veient a l'altra realitat. La veritat és que em va sembla premonitori. En el món que vivim, tan tecnològic, tan adidctiu i tan poc responsable pels adults, joves i nens, la veritat és que dóna la sensació que la nostra societat va cap a aquí. Ens pinten un futur ben negre. I tot i que hi ha el missatge de desconnexió al final de la pel·lícula, la veritat és que el què ens planteja de fons és realment terrorífic. Pinta molt malament, i anem cap a aquí.

ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS

Qualsevol persona que llegeixi les entrades d'aquest bloc dedicades als llibres que he anat llegint, li sorprendrà trobar-se "Allò que va passar a Cardós", de Ramon Solsona.
Després de llibres i llibres de ficció històrica, intriga, política, educació i ciència ficció, apareix una novel·la dramàtica, costumista, que explica en clau de ficció diverses històries que tenen com a teló de fons la construcció de les centrals hidroelèctriques de la vall de Cardós. Situada a l'any 1965, ens presenta la vida en un poble, Noguera, que ve a ser Ribera de Cardós. Tots els pobles de la zona són plens de campaments de treballadors provinents de l'Espanya profunda, que foraden la muntanya jugant-se la vida per tal de fer els túnels que connecten els diversos estanys. Crec que el què m'ha impactat més no és pas la història romàntica i dramàtica que els passa als personatges principals, sinó la duresa de les condicions de vida de tota aquella gent. Com malvivien, com de dura era la seva feina, i com se la jugaven cada dia, doncs qualsevol despreniment els podia segar la vida. I per morir tampoc calia ficar-se dins la muntanya; un accident en aquelles carreteres de pixarrí era suficient. Realment tota la immigració que va rebre Catalunya va ser cabdal per fer-ne un lloc per viure, no ho negarem pas. Les condicions de vida dels guàrdies civils, que tampoc estaven massa sobrats, se'ns en refoten.
La novel·la, amb capítols molt curts que van d'una temàtica a una altra, ens dóna una sensació coral molt important, on qualsevol persona de les que van viure aquells anys és important. Tot i això, hi ha un element central, que és a relació entre un dels aparelladors de l'obra amb una dona casada del poble, fet que provoca la mort d'un guàrdia civil i tota la trama posterior.
Sensació final? Normaleta. No ens enganyem, no és el meu tipus de novel·la, i la veritat desconec (no recordo) com ha arribat a les meves prestatgeries. Ni idea. Ha estat un rotllo? No, tampoc. M'ha distret, ha estat bé, però no crec que m'enganxi a aquest estil. Bé, però tenia ganes d'acabar-la i tornar a les meves manies literàries. Ara bé, la propera lectura
, també trenca motlles respecte aquestes manies... Ja ho veureu...

QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A L'ERA

Com qui no vol la cosa, està a punt d'acabar-se el mes d'octubre. Un mes que eren un seguit de tristos aniversaris i que ens havien de fer estar en mobilització contínua. L'1 d'octubre, el 3, l'empresonament dels Jordis i la declaració interruptus són els 4 moments cabdals de l'any passat que en menor o major mesura s'han anat recordant aquestes setmanes.
Però la mobilització general i continuada no ha acabat de sortir. El dia 1 sí, va ser gran, però altra vegada la intervenció dels antidisturbis van tacar el record per donar notícia a la suposada violència que només la policia d'aquest estament sap muntar. Pels Jordis també va haver-hi concentracions. Però el dia 3, i ara aquest cap de setmana que ve no sembla que hi hagi d'haver massa moviment, exceptuant els CDR's que segueixen al peu del canó.
La gent se n'està cansant, però de debò, i les mirades ens porten al Parlament. El penòs espectacle que ens ofereixen dia sí dia també els d'ERC i els de Junts per Catalunya, PDCAT o com es vulguin dir, és digne de llibre de text com a exemple de gestió desastrosa, o del manual "Com fer el pena en menys d'un any quan ho tenies a la mà".
Les seves contínues discussions, el fet de veure molt funcionament de país que no engega, pèrdues de confiança, retrets... no són res més que l'exemple de com els nostres polítics no mereixen ser on són. És evident que hi ha excepcions, i que n'hi ha que estan treballant. Però a l'hora de la veritat, son som? Què se n'ha fet de les seves promeses? On són els passos per fer la República?
No s'atreveixen. Em fa llàstima i ràbia quan sento dir a alguns que no fan segons què, perquè no necessitem més gent a la presó. Com que no? A veure, quan es van presentar a les eleccions, ja teníem presos polítics, i ells ens van dir que volien governar per a un objectiu. Aquest objectiu, segueix sent el xoc frontal, i que pot portar a la presó o exili. Que no ho sabien abans? Doncs a què vénen ara amb romanços. Si cal tirar pel dret, es fa, amb totes les conseqüències, només faltaria, o què es pensaven? De debò es creuen que el govern espanyol ens permetrà el referèndum? Que deixarà anar els presos? Va home va! No ho faran pas! El nostre objectiu segueix sent el mateix, i qualsevol acció que facin que no vagi en aquest sentit provocarà més desencís i més indignació cap a ells, quan hauria d'estar dirigint-se cap als mentiders i provocadors de C's i companyia.
Ja ho he dit més d'una vegada: quantes ganes de ser estat lliure per poder deixar de dependre de tota aquesta colla d'incoherents i cagats de por. Si fins i tot alguns presos diuen que l'objectiu segueix sent la república i que ells aguantaran allà per això. No per uns nous pressupostos.
A les enquestes, la CUP segueix pujant en intenció de vot. El què m'estranya és que no tinguin ja la majoria absoluta. Potser perquè en el fons, els votants dels p
artits tradicionals, són com els seus representants.

LA CATEDRAL DEL MAR

No recordo quan vaig llegir el llibre de l'Ildefonso Falcones. En el seu moment es va convertir en un
fenomen editorial. En un país llavors marcat pel fet que les estrelles literàries eren només mediàtiques (ara seria igual però sumant-hi tots els llibres sobre el procés), va causar furor i entre la propaganda i el boca-orella es va convertir en un  hit. Però com deia, no recordo quan el vaig llegir. No va ser durant el seu boom, això ho sé segur; va ser més tard. Em sembla que em va arribar en un intercanvi de llibres de mestres (dels dos o tres que vam fer fa temps), i me'l vaig quedar. Però tampoc me'l vaig llegir llavors. El seu volum considerable em pesava. Però finalment ho vaig fer, i la veritat és que sense recordar-ho com una meravella, sí que tinc records de la història, i fragments que m'han quedat gravats.
Ho he pogut comprovar al llarg d'aquestes darreres setmanes. TV3 ha programat la sèrie de televisió que es basa en el llibre. I com amb la novel·la, no ho he vis de seguida sinó una mica més tard, però no tant com amb el paper.
Tenint present que segur que el llibre és millor que l'adaptació, he de dir que m'ha agradat força com l'han fet. Un entès en l'original diria que hi ha moltes llicències que no s'assemblen en res; i un historiador segurament comentaria que no està del tot ben recreada l'època, i que hi ha coses que no les han fet bé. Però per a un espectador que només busca una bona història i passar una estona entretingut però sense perill de veure programes banals, penso que està molt bé.

Ben interpretat (llàstima d'algun doblatge una mica sintètic), ben lligat, amb emoció, amb interès... I com a fet anecdòtic, per una banda dóna la sensació d'allargar-se, però per l'altra banda, hi ha molts sats en el temps sobtats que de vegades descol·loquen i penses que van massa ràpid. Llavors veus que alguns personatges podrien estar més desenvolupats, però clar, llavors seria més llarga, no? Doncs si a algú li falta "txitxa", que llegeixi el llibre. Ha estat molt bé,  i tenint en compte qui l'ha fet i amb quins diners, encara es valora més.

UN CONCURS MÉS

Doncs sí, un concurs més... que no passarà a la història. Com cada any parell, quan arriba l'octubre, és el moment del concurs de castells. Dividit en tres categories, el diumenge es reuneixen a la Tarraco Arena Plaça les dotze millors colles del país (tot i que falten els Minyons de Terrassa).
Des de l'any 2002, la colla de Gràcia hi participa, primer com a colla convidada, i des de fa uns quants anys, per mèrits propis. Justament aquest any, que les coses no anaven gens bé, hi havia la idea d'anar al concurs del dissabte. Però una bona festa major, amb el 3 de 9 novament descarregat, ens ha permès ser al dia gran. Evidentment, per una colla com la nostra, és per sentir-se orgullosos que un any més, estiguem dins l'elit castellera del diumenge de concurs.
Arribats aquí, el programa era ambiciós, vista la temporada, però no tant veient els darrers assaigs. Dos de 8 amb folre, i els dos castells bàsics de nou, els tres i el quatre. A les 10 del matí, 4 hores després que sonés el despertador, descarregàvem la torre sense problemes. I llavors començava un dels martiris del concurs. Fins passades les dotze, dues hores després del primer castell, no intentàvem el 3 de 9 amb folre. Aquesta desconnexió que et provoca aquesta diada gairebé sempre ens ha marcat negativament, i aquesta vegada no seria menys. Quan es desmuntava el castell perquè no estava bé, ha caigut. Hi ha hagut alguna petita lesió, res greu, però que ha impedit que el programa seguís endavant. De manera que hem renunciat als nou pisos per fer el 4 de 8 i el 3 de 8.
No sabeu lo llarg que s'arriba a fer el concurs quan saps que la teva colla no té res a oferir més enllà de dos castells bàsics que t'envien a la catorzena posició (és a dir, que dues colles de dissabte ens passen al davant). Veure que ets catorzè de dotze colles és un cop moral que provoca una agonia castellera important. Però ja ho sabem, és el concurs. Sabem quin és el pa que s'hi dóna perquè malauradament l'hem tastat moltes vegades, així que toca apatxugar i seguir treballant per poder tornar a alçar els 9 pisos en alguna de les actuacions que queden abans d'acabar la temporada.
És complicat compaginar dues emocions contradictòries. Per una banda, la desil·lusió per la mala sort de la teva colla, però per l'altra, tens la contínua admiració pel què veus a la plaça. Els castells de gamma extra es van succeint, i hi ha defenses de castells a punt de caure que provoquen grans ovacions entre castellers i públic. I finalment, setze anys després, Vilafranca queda segona i torna a guanyar la Vella. Doncs, què voleu que us digui... ja era hora! Per la Vella i perquè estem una mica cansats de l'hegemonia verda. Que sí, que són molt bons, però perdre, de tant e tant no fa mal.
Llàstima que quan t'ho apliques a la teva pròpia colla, no és el mateix. Què hauríem donat per acabar vuitens després de fer els castells programats? Però els castells són així. Amb el cansament i el mal de ronyons de tot el dia dret durant taaaantes hores, ara dic que d'aquí dos anys no m'hi trobaran. Però ja se sap, que d'aquí dos anys, hi
tornarem a ser. I el diumenge, segur, amb les grans.

1 D'OCTUBRE