EL 2018 ÉS MORT, VISCA EL 2019!

TEMÀTIQUES DEL 2018

I per acabar aquest resum bloguer de l'any, dir que com qui no vol la cosa, s'ha convertit en el segon
any més prolífic, amb 115 entrades, quinze més que el tercer classificat (el 2013 amb cent exactes) i lluny encara del líder absolut, el 2016 amb 159 (difícil de superar fins la jubilació...).
Aquestes cent quinze entrades han parlat de les temàtiques (o categories) en què divideixo els temes en la següent proporció:
- Entrades sobre Catalunya, un 19%
- Entrades sobre cinema, un 18%
- Entrades sobre llibres, un 13%
- Entrades sobre diversos aspectes del quotidià diari, un 9%
- Entrades amb temes sorprenents, un 8%
- Entrades sobre tems relacionat amb l'educació, també un 8%
- Entrades sobre la televisió, un 6%
- Entrades sobre futbol, música i Barça, triple empat amb un 4%
- Entrades sobre castells i sobre teatre, un 2% per cada
- Entrades sobre escola, lleure, viatges i món, totes elles amb un 1% cadascuna
L'única categoria que no ha rebut cap entrada aquest 2018 ha estat Món Jove, comprensible pel temps que fa que no hi estic vinculat, tot i que justament aquest any hauria donat a parlar.
Fa la pinta que els tres temes més esmentats continuïn sent els líders el proper any. El primer, el país, perquè segui en un estat emocional important que encara no ha acabat. I els dos que omplen força els meus hobbies, ho seguiran sent.
Serà interessant veure d'aquí un any si això ha estat així, si en proporcions semblants o hi ha canvis. Qui ho sabrà?

LES MILLORS DE L'ANY

I després de la vessant més cultural, la dels llibres, passem al top five de les pel·lícules que hem vist aquest any, però només entren en joc les que han merescut (per bé o per malament) gaudir d'una entrada en aquest blog.
En aquest cas, però, no escriuré la llista de les que han gaudit d'aquest "honor" tan poca-solta, perquè en són una trentena, sinó que aniré de cara a barraca i apuntaré a continuació les deu que m'han agradat més. Com? Que no era un top five? Sí, però és que em costa eliminar-ne algunes d'aquestes. Així que ho he convertit en un top ten. Som-hi:
10a: Els increïbles 2, per la seva salut, per la bona estona que passes amb animació de qualitat sense haver de passar-se al costat fosc de les adulteses que destrossen les pel·lícules per nens.
9a: Ladybird, per la senzillesa amb què està feta i la brillant interpretació de la protagonista.
8a: Wonder, per la cruesa amb la què tracta el tema del bullying, encara que segur que està edulcorada a la pantalla en comparació amb el llibre.
7a: Ready player one, perquè per molt blockbuster d'Spielberg que estigui fet, la veritat és que és molt entretinguda i en certa part interessant per reflexionar segons quin concepte de futur ens espera.
6a: Tres anuncis als afores, per la Frances Mc Dormand i aquesta pel·lícula que no et deixa indiferent.
5a: Detroit, encara et deixa més encongit que l'anterior. Ràbia i indignació en veure unes imatges que et transporten a la realitat del racisme als USA.
4a: Mary Poppins returns, perquè per molt per sota del seu original es trobi, és una peli per gaudir i recordar que en algun moment nosaltres també hem estat nens.
3a: Colossal, per la sorpresa que és la pel¨lícula, per l'actuació de l'Anne Hathaway i perquè convenç.
2a: The greatest showman, per la música, només per la música. Segur que com a cinema no té res més, però brillen les cançons.
1a: The last jedi, justament la primera pel·lícula que vaig veure el 2018. Per la màgia que té Star Wars, encara que siguin seqüeles de seqüeles i no aportin res. Senzillament per existir. I no, no sóc tan superficial, perquè Han Solo no apareix a la llista.
Mirant-ho ara, veig que la llista dominen les pel·lícules que no m'esperava veure o imaginar. Així que visquin les sorpreses cinematogràfiques!

ELS MILLORS DE L'ANY

Quan queda molt poquet per acabar el 2018, que no ens enganyem, no serà un any que passi a la història, tenint en compte les expectatives posades en ell, farem una cosa que en tots aquests anys de blog, no havia fet. Quins han estat els millors llibres llegits en aquests dotze mesos?
El motiu per fer-ho ve donat per les llistes d'aquest estil que es fan a tots els mitjans de comunicació. Al veure'ls, comprovo que cap de les meves lectures, músiques, pel·lícules, teatres etc, estan en el top five, bi ten, ni twenty. Així que faig a meva pròpia llista entre el què he fet jo.
En el cas dels llibres, la llista (per ordre de lectura) ha estat la següent:
- Origen
- Operació urnes
- Sota l'aigua
- El dia dels trífids
- Revolució a les aules
- El petit príncep
- L'ofici del mal
- Ragdoll
- Susqueda
- L'home de guix
- Dies que duraran anys
- Els desposseïts
- Abans ningú deia t'estimo
- Les supervivents
- Allò que va passar a Cardós
- Carnada
- Torn de nit
Caram... disset llibres... no està malament, no (ara estic amb el divuitè). La veritat és que fins que no els he apuntat, no els he comptat, i personalment pensava que serien al voltant dels deu, m'he quedat gratament sorprès.
Destacar també que n'hi ha dos que són lectures pendents de fa anys (El petit príncep) o bé una tercera vegada (El dia dels trífids).
Dit això, cal dir que el meu top five és:
5è: Operació urnes, revius amb emoció els nervis previs al primer d'octubre i descobreixes la xarxa que ho va fer possible, omplint-te d'orgull, admiració i per què no, una mica d'enveja.
4t: L'home de guix, de tots els llibres de suspens llegits aquest any (5), és el que em va mantenir amb més intriga.
3r: Origen, Robert Langdon en acció a Barcelona, molt i molt emocionant.
2n: El dia dels trífids, per molt que fos el tercer cop que llegia aquest llibre, la seva lectura em captiva una vegada i una altra.
1r: Abans ningú deia t'estimo, per la força, l'emotivitat i la dignitat que traspuen cada una de les pàgines.
Brindem per un 2019 amb més llibres!

MARY POPPINS RETURNS

Des que ho van anunciar ara ja deu fer més d'un any, esperava poder retornar al passat amb la continuació de la mítica Mary Poppins. Sense dubte, és una pel·lícula per a nostàlgics. I és que en un món actual de pel·lícules d'acció continuada i non-stop, aquesta ràfega d'aire fresc que representa aquest film va en contra de la mala entesa modernitat d'avui dia.
No enganyem a ningú, aquesta segona part no pot comparar-se a la primera, per moltes raons. Primer, com deia, pel fet d'estar en una societat visual molt més avançada que llavors; no és el mateix els anys 70 que l'actualitat. La màgia i la sorpresa de l'original estan fora de dubte i la veritat és que poques pel·lícules poden dir com de "canviadores del món" són com aquesta. Així que, si oblidem les comparacions, "El retorn de Mary Poppins" és un kit-kat en el món que vivim, ens trasllada de nou a la màgia i la fantasia que esperes quan vas al cinema i vols desconnectar de tot.
La trama ens porta a retrobar-nos amb la Jane i el Michael Banks, ja grans, i sobretot el segon, amb molts problemes econòmics per tal de tirar endavant la vida amb els seus tres fills i sense la dona que morí un any enrere. L'arribada de la mainadera més famosa del món els porta canvis a la seva vida, com no podia ser d'altra manera. Si oblidem la primera part, veus una peli alegre i il·lusionant en cada escena, però cal dir que han tirat pel més segur, recreant moments de la primera part.
Comencen els espòilers!!!
D'aquesta manera, tenim enlloc dels escuraxemeneies, els fanalers, també amb el seu número musical espectacular. Aquesta vegada, enlloc del tiet excèntric del Bert, que quan reia pujava al sostre, aquí tenim la cosina de la Mary Poppins, que se li gira la casa al revés. Els banquers continuen sent els dolents. També tenim l'escena que combina els personatges amb els dibuixos animats (ben retrobats pingüins). També es perden tornant del banc i són trobats pel nou Bert, en aquest cas es diu Jack el fanaler. Així que tenim moltes escenes que s'inspiren en l'original, Però ens és igual perquè ens ho passem bé de totes maneres.
Ens encanten les aclucades d'ull, amb l'aparició d'en Dick Van Dycke, o com ens assabentem més tard, de l'actriu que feu de Jane a la primera part, tenint una petita aparició, molt breu. O per exemple, de fons se senten en alguns moments les músiques antigues. Realment, s'enllaça molt fàcilment una peli amb l'altra. L'Emily Blunt no és la Julie Andrews, però se'n surt prou bé, amb un toc encara més pervers en alguns moments. També tenim l'almirall i el seu canó, puntual (o no) com un rellotge.
Malauradament, no l'he vist en versió original, això la faria molt millor. Però esperem a tenir la banda sonora per gaudir de les cançons, que segur que no arribaran a ser clàssics del cinema, però que estan força bé (i algunes d'elles molt bé). Perfecta per somniar!

WINTER IS COMNIG

No, no està venint l'hivern. Ja ha arribat. Oficialment, comença el 21 de desembre. I tant aquest dia de l'any passat, com el d'aquest any, seran recordats per altres fets que res tenen a veure amb les estacions de l'any. El 2017, va ser el dia escollit pel Rajoy per imposar unes eleccions, els resultats de les quals, no s'han respecta mai, ja que el president escollit és a Waterloo sense poder tornar al país.  I un any més tard, el president espanyol decideix fer un consell de ministres a Barcelona. Molt encertat, sí senyor! De manera que es van organitzar diferent moments i espais de protesta, cap promogut pels dos parits independentistes del govern, felicitats.
A primera hora del matí es tallaven carreteres i altres vies de comunicació per tal de col·lapsar una mica el territori. Més tard, hi havia un acte d'Òmnium, al mateix moment que diversos grups de CDR's intentaven acostar-se a a Llotja on eren els ministres. I ala tarda, manifestació unitària (sense els partits abans esmentats). Tot plegat va fer que milers de catalans i catalanes deixessin allò que haurien d'estar fent aquell dia per tal de protestar per aquesta provocació.
Els partits espanyolistes van estar tota la setmana advertint que hi hauria molta violència, fins i tot morts, degut als animals que som els independentistes. Els mitjans de comunicació espanyols s'hi van apuntar de seguida i això mateix publicaven, abans i després del dia. Tremendu que ho fessin després, quan ja es va veure que de violència, res de res. A veure, sí que n'hi va haver, la dels mateixos espanyolistes disfressats d'independentistes (com sempre) i la de la policia que segueix atonyinant persones com si portessin dies sense menjar. Així que com sempre, tenim les mentides i invencions d'una colla de farsants, acompanyants de milions d'espanyols alienats i gamarussos i incultes que s'ho creuen tot. El tema dels mossos i els policies nacionals, ja no té nom. A veure si amb la quantitat de vídeos que demostren la seva brutalitat, el conseller d'interior pren mesures contra aquests energumens i comença a canviar la idea de que no són més que una colla de titelles inútils.
Però també cal parlar de nosaltres, dels catalans. D'aquests dos milions llargs que volem la independència. On eren ahir? Si volem ser independents però no som capaços de sacrificar res, ni un dia de feina per aquest objectiu, potser és que no ens la mereixem, no? De debò volem ser independents sense sacrifici. Anem a treballar i quan sortim de la feina ja serem independents? Perfecte. Segur que hi ha feines i feines, on es pot compaginar millor que d'altres, però la veritat és que he observat cert passotisme, inacció, incoherència i altres conceptes aplicables a aquesta covardia. Vist com va tot, no podem esperar a que els polítics facin la seva feina. Hem d'apretar, com ens va dir el president, i tant que hem d'apretar! Si ahir no sortíem, quan ho farem? Quan ens vagi bé? Quan ens quadri amb l'agenda? Va home, va!

NENS PRODIGI O PARES BABAUS?

Darrerament i per motius obvis hem estat cercant alguns jocs de taula adients per demanar als Reis i poder jugar a partir del 2019. A partir d'una llista inacabable, anàvem eliminant els que veiem clarament que no encaixaven massa i ens vam disposar a buscar pel youtube els que ens semblaven més o menys correctes.
Ens trobàvem bàsicament dos tipus de vídeos explicatius: els d'organitzacions o botigues especialitzades que te'ls expliquen amb tots els ets i uts, i per una altra banda i vet aquí la nostra sorpresa desagradable, ens trobem a nens (sols o en grup) davant la càmera explicant el joc. Nens i nenes des de 4 a 12 anys, fent vídeos de youtube, en aquest cas per explicar un joc. Bé, de fet el motiu no importa gens. El què fa vomitar és bàsicament l'exposició dels menors a internet, promoguts pels seus irresponsables pares, que amb l'etiqueta autoposada de moderns, guais i tecnològics, emmerden els seus fills en un món de likes i dislikes que l'únic que aporten són addiccions i problemes. No m'estranyaria gens que els pares d'aquestes criatures fossin dels que quan han de signar permisos de les seves escoles pels drets d'imatge, posin que no permeten que l'escola els gravi i en faci ús pels seus esdeveniments. normalment, aquests tipus de pares, són així d'incoherents i estúpids.
Els pseudoperiodistes del Periódico ja en van fer un article fa més d'un any titulat: ""Yotube, la fábrica de niños prodigio", demostrant un cop més la seva incultura i ignorància. Mozart era un nen prodigi. Dir que aquests titelles esclavitzats i lobotomitzats ón nens prodigi és un insult per la intel·ligència, la cultura i l'art de la humanitat. Però clar, què es pot esperar del Periódico sinó excrements?
Doncs res, cal seguir aguantant que hi hagi aquests progenitors que facin creure als seus fills que són grans i poden fer coses com aquestes. Seguim cremant etapes, seguim fent l'imbècil. #etfelicitofill

MENTES PODEROSAS

M'empipa que m'enredin, però sobretot m'empipa veure pelis sense tenir més referència que el tràiler. Mentes poderosas es va estrena aquest estiu passat i l'altre dia la vaig veure. Un cop ha passat , me n'adono que no vaig saber llegir entre línies el què estava veient, l'enèsima pel·lícula de grup de joves (aquests amb poders) que s'enfronten al poder establert del moment. No us sona? Els jocs de la fam, Divergent, El corredor del laberint i tantes altres pelis que van sobre el mateix, cada una des d'un punt de partida diferent, però el mateix al cap i a la fi. I clar, com és que no vaig veure el què em va fer enfadar més? Els exemples que he posat de pelis semblants, totes han estat trilogies, no? Doncs resulta que aquesta de Mentes poderosas són en realitat, vuit llibres!! mare meva! Per això m'empipa també el fet de desconèixer aquestes coses abans de començar la sessió al sofà de casa. I és que si ho hagués sabut, potser no l'hauria vist. Hauria esperat a veure si la història seguia,no fos cas que em trobés amb un altre exemple similar al d'Airbender.
Però què hi farem, ja està fet, no? Així que ens trobem amb un futur on moren gairebé tots els nens del planeta, i els que sobreviuen tenen poders diferents, de manera que el govern de torn els vol tenir controlats a alguns, mentre que els més avançats els volen convertir en soldats. Fins que apareixen les rebel·lions, i els diferents grup que volen canviar la situació.
La peli va entrant, et va distraient, però a mesura que avança es va desfigurant tot una mica i cau en els típics recursos de totes les sagues semblants que hem anomenat. La veritat és que ha tingut tan poc èxit que es posa en dubte que es continuïn filmant les altres parts. Per una banda sap greu, però per l'altra penses que tampoc les torbarem a faltar.

TARDOR TÈBIA

Queden pocs dies per acabar la tardor. quan s'acostava, se li afegia l'adjectiu "calenta", i no perquè les temperatures es preveiessin altes, sinó perquè la contínua repressió que vivim des de fa mesos i anys provocaria que la get tronés a sortir al carrer i a mobilitzar-se sense parar, talment fa un any.
La realitat però ha estat força diferent. El que sí s'ha encertat amb l'adjectiu, ha estat la temperatura de la nostra sang, o almenys la d'un bon grapat de catalans que seguim enrabiant-nos davant les mostres de menyspreu dels estaments espanyols, les seves mentides i insults que segueixen escampant als quatre vents con a veritats absolutes. I també ens ha alterat força la sang les actituds i comentaris de molts catalans del nostre bàndol que adopten maneres conservadores i que volen fer creure que parlen en nom de les bones maneres. Així doncs, mentre se'ns insta a actuar i a defensar els carrers, cada vegada que s'ha fet ens han enviat els anti-disturbis dels mossos (la majoria són ex-guàrdies civils o nacionals) a estomacar-nos, mentre protegien els feixistes que es manifestaven pel carrer. I com bé deia una de les àvies d'un reportatge sobre l'u d'octubre: "Si mos peguen, m'hi tornaré". Penso que la gent s'ha controlat força després de seguir rebent mastegots. I sí, han volat tanques i cadires, però què s'espera? Si els polítics pels quals se'ls paga per fer una feina no la fan, la gent s'està cansant!
Els presos polítics, que ja porten més d'un any tancats, demanen que no hi hagi actes violents. No n'hi haurà ni un, a no ser que enviïn la policia. És quan ella apareix que hi ha conflicte. I si algun ganàpia la comença, nosaltres mateixos l'aturaríem. Però és que sempre hem rebut primer. Alguns d'aquests polítics han començat una vaga de fam. Acte molt valent, que fa més feina per la independència que no pas el temps de govern que porten els actuals mandataris.
El president Puigdemont engega el Consell per la República i diu que hem d'anar per la via eslovena, i ja se li han tirat a sobre, com si els eslovens fessin res dolent, quan van ser els serbis els violents. Però res, ells han de seguir venent el seu discurs anticatalà.
El que potser sí arribarà, serà un hivern calent. El proper 21 de desembre, està previst un consell de ministres espanyols a Barcelona, com si fóssim una colònia, en l'aniversari de les darreres eleccions. És que no s'enteren de res. Sembla ser que hi haurà resposta ciutadana. Cal tronar a l'esperit de l'octubre del 2017. només així avançarem.

TORN DE NIT

En un any en què he diversificat força els gèneres de lectura, calia trobar un espai pel terror. I qui millor que Stephen King, un dels mites literaris que dominen més la temàtica? És veritat que he vist més pel·lícules basades en les seves històries que no pas n'he llegit els llibres originals. Bona part de la culpa és que hi ha pocs llibres seus en la meva llengua, al costat de tots els què hi ha en castellà. Així que quan fa poc van publicar en català un recull d'alguns dels seus contes, doncs em vaig aputar al carro.
Torn de nit aplega 20 relats. Entre ells, el famós "Els nois de les panotxes", que malauradament tothom coneix com "Los chicos del maiz". Entre aquests vint contes, trobem de tot, alguns de més bons, que vol dir que et mantenen en tensió i amb interès, i d'altres que no et diuen res de res i esperes que s'acabin aviat. N'hi ha que són de terror més clàssic, i d'altres que és més terror psicològic. Fins i tot se'n cola algun que no en té gairebé gens de terror.
Personalment em quedo, apart del ja anomenat clàssic de les panotxes, amb Jerusalem's lot, Una altra abans de sortir, L'home del sac, Camions, Camp de batalla. També estan força bé (entren més al terreny psicològic) Deixar-ho S.A. i La cornisa. Ha estat simpàtic veure una relació entre dos d'aquests contes amb dos altres històries (una del mateix King, i una altra que no) com són Camions, que pot semblar el preludi de la mítica Christine (i també de la primera pel·lícula de l'Spielberg, Duel), on els vehicles cobren vida i no els agraden els humans, per dir-ho d'alguna manera. I l'altra és Camp de batalla, que fa pensar en la pel·lícula Small soldiers (Pequeños guerreros).
Han estat lectures entretingudes, divertides en alguns moments i tot, encara que la intriga és la que predominava. Ara que s'acaba l'any, ha estat un bon preludi
del què serà l'últim llibre llegit del 2018.

TEMPORADA AMB DOS FINALS

ATENCIÓ, AQUESTA ENTRADA CONTÉ MOLTS ESPÒILERS... QUEDES AVISAT!
Puntual com un rellotge va arribar a les pantalles la nova temporada de The walking dead. Després de temps reclamant el final de "més del mateix", començàvem en un moment en què els dolents ja no hi són, i en Rick intenta que tothom s'uneixi per a un futur millor.
Però de cop i volta... patapam! Gir absolut del guió. La mort a mitja temporada del protagonista principal ens deixa un nu panorama al davant. Bé, qui diu mort, diu desaparició del personatge. S'obren noves incògnites. Com reaccionaran tots els companys a a questa nova situació? Qui agafarà el lideratge del grup? Serà el mateix o serà tot diferent? I quan encara t'estàs fent aquestes preguntes, va i et foten un salt en el temps d'uns quants mesos? un any? on ens trobem la seva filla ja crescudeta i en un nou paradigma dels diferents territoris.
Resulta que sembla que estan tots barallats i tothom va pel seu compte, sense pensar massa els uns en els altres. La Maggie tampoc hi és i en tots els capítols no s'arriba a dir on és o què li ha passat. Per una banda, estàs content perquè per fi deixa de ser el mateix, una queixa molt repetida a les últimes temporades, però per altra banda, empipa una mica no haver vist la degradació fins arribar a aquest punt, veure com cada un dels personatges vivia la mort del Rick i com ho gestionaven. Podrien haver tret força trames si haguessin continuat.
Però han preferit saltar-se uns quants passos, introduir gent nova i deixar-no amb uns interrogants al cap que ves a saber si ni ells mateixos en saben la resposta. Així que sensacions contraposades, però que no evitaran seguir-ne l'evolució quan estrenin la continuació de la temporada. Sense ser diferent, és diferent, així que, seguim...